La història de la qüestió de les cotitzacions polítiques en les trade és ja molt rica en peripècies i episodis dramàtics. No la contarem aquí. Fins i tot en aquests últims dies Baldwin ha renunciat (de moment!) a sostenir el nou intent dels seus amics conservadors de prohibir la imposició de les cotitzacions polítiques. La llei parlamentària de 1913, actualment en vigor, autoritza els sindicats (Trade-Unions) a establir cotitzacions polítiques, però reconeix a tots els sindicats el dret de negar-se a pagar-les i prohibeix a les Unions en aquest cas l’ús de represàlies contra els seus membres, excloure’ls, etc. De creure al Times (6 de març de 1925), un 10 per 100 de1 nombre d’obrers sindicats fan ús del seu dret a negar-se al pagament de les cotitzacions polítiques. El principi de la llibertat individual queda així fora de perill, en part almenys. La llibertat només triomfaria completament quan només es recollissen aqueixes cotitzacions entre els sindicats que donassen per a això el seu benèvol consentiment. Avui, al contrari, tots els sindicats tenen l’obligació, si la Unió ho decideix, de fer efectives les quotes polítiques, exceptuant-hi els que en temps degut s’hi neguen en les formes prescrites. En altres termes, el principi liberal ha quedat reduït, en compte de a una regla triomfant, a una excepció tolerada. I aquesta parcial aplicació del principi de la llibertat individual no ha estat assolida (ai, ai!) per la voluntat dels obrers, sinó per l’acció de la legislació burgesa sobre l’organització del proletariat.

Aquesta circumstància suscita la següent pregunta: què passa que els obrers, que constitueixen la massa principal de la població anglesa, i per tant de la democràcia anglesa, es veuen per tota la seua acció incitats a violar el principi de la “llibertat individual”, quan la burgesia legisladora, i sobretot la Cambra dels Lords, intervenen en qualitat de defensors de la llibertat, bé prohibint categòricament tota “violència” respecte del sindicat (decisió de la Cambra dels Lords en 1909, assumpte Osborne), bé limitant seriosament aquesta “violència” (acta parlamentària de 1913)? L’explicació és, naturalment, que les organitzacions obreres lluiten, establint el seu dret antiliberal, “despòtic”, bolxevic, d’imposar obligatòriament cotitzacions polítiques, per la possibilitat efectiva, real i no metafísica, de tenir una presentació obrera al Parlament, mentre que els conservadors i els liberals, en defensar el principi de la “llibertat individual”, en realitat tendeixen a desarmar materialment els obrers i sotmetre’ls així al partit burgès. Basta advertir el repartiment de papers: les Trade-Unions defensen el dret incondicional d’imposar cotitzacions polítiques obligatòries; la Cambra dels Lords fòssils, la prohibició incondicional d’aquestes cotitzacions, en nom de la sagrada llibertat individual; en fi, la Cambra dels Comuns arranca a les Trade-Unions una concessió equivalent a una rebaixa del 10 per 100 a favor dels principis del liberalisme. Fins a un cec distingiria aquí al tacte el caràcter de classe del principi de la llibertat individual, que en aquesta circumstància concreta no significa ni més menys que un intent d’expropiació política del proletariat per la burgesia, que desitja reduir al no-res el LabourParty.

Els conservadors defensen contra les Trade-Unions el dret de l’obrer a votar per qualsevol partit (es tracta d’aqueixos mateixos tories que han negat durant segles als obrers el dret a qualsevol sufragi, fóra el que fóra! Fins i tot avui, no obstant haver hom vist i viscut molt, no pot hom llegir sense emoció la història de la lluita per, el Bill de reforma al principi de la dècada 1820-1830. Amb què sorprenent tenacitat, amb quina obstinació, amb quina insolència de classe, de classe esclavista, els landlors, els banquers, els bisbes, en una paraula, la compacta minoria privilegiada, refusaren els atacs de la burgesia i dels obrers que la seguien a l’assalt de les posicions parlamentàries! La reforma de 1832 es féu quan ja no era possible deixar de fer-la. I l’ampliació del vot es portà a terme en virtut d’un rigorós propòsit: separar la burgesia dels obrers. Els liberals en res es distingien realment dels conservadors; aconseguida la reforma electoral de 1832, abandonaren els obrers. Quan els chartistes exigiren dels tories i dels wighs el dret de sufragi per als obrers, la resistència dels detenidors del monopoli parlamentari fou aferrissada. I quan els obrers han assolit per fi el dret de vot, els conservadors prenen la defensa de la seua “llibertat individual” contra la tirania de les Trade-Unions! I aquesta repugnant, aquesta vil hipocresia no és jutjada en e1 Parlament com es mereixeria! Al contrari, els diputats laboristes donen les gràcies al Premier, que generosament renuncia de moment a fer el nus escorredor al coll del Labour Party, però reservant-se íntegrament el dret de fer-ho en un moment millor escollit. Els xarlatans que s’omplen la boca amb les paraules “democràcia”, “igualtat”, “llibertat individual”, havien d’asseure’s als bancs de l’escola i ésser obligats a estudiar la història d’Anglaterra en general i la història de les lluites per l’ampliació del vot en particular.

El liberal Cobden declarà en un altre temps que hauria preferit viure davall el poder de la llei d’Alger que sota el de les Trade-Unions. Cobden expressava, així, la seua indignació liberal contra la tirania “bolxevic”, els gèrmens de la qual es troben ja en la naturalesa mateixa de les Trade-Unions. Cobden (a la seua manera) tenia raó. Els capitalistes que cauen davall el poder dels sindicats no es troben molt al seu gust; la burgesia russa en sap quelcom. Però es tracta precisament que l’obrer es troba sempre sota la fèrula d’un dey d’Alger, encarnat pel patró, i no pot afeblir la seua tirania sinó amb ajuda de les Trade-Unions o sindicats. És cert que l’obrer ha d’admetre, en fer-ho, certs sacrificis, no sols financers sinó també personals. Però gràcies a les Trade-Unions la seua llibertat individual guanya, al capdavall, molt més del que perd. És un punt de vista de classe. No es pot eludir. D’ell es deriva el dret d’imposar cotitzacions polítiques. Avui creu la burgesia, en la seua massa, que ha de conformar-se amb l’existència de les Trade-Unions. Pensa, no obstant això, limitar la seua activitat al punt en què la lluita contra grups aïllats de capitalistes es converteix en una lluita contra l’Estat capitalista.

El diputat conservador Macquisten ha precisat al Parlament que els casos de renúncia de les Trade-Unions a les cotitzacions polítiques es registren especialment en les branques d’indústria petites i aïllades; en les indústries concertades s’observen, i ho deplora, els efectes de la pressió moral i de la persuasió de la massa. Observació altament interessant! I com caracteritza al Parlament anglès que haja estat feta per un tory extremista, autor d’un projecte de llei prohibint les cotitzacions, i no per un socialista! Aquesta observació demostra que la renúncia a les cotitzacions polítiques s’observa a les branques d’indústria més endarrerides, en les quals les tradicions petit burgeses i, per consegüent, la noció petit burgesa de la llibertat individual, es resolen habitualment en vots a favor del partit liberal i fins i tot del partit conservador. En les indústries noves, més modernes, regna la solidaritat de classe i la disciplina proletària, que als capitalistes i els seus servidors, fills de la classe obrera, els sembla una mena de terror.

Brandant els seus raigs, un diputat conservador referí que el secretari d’una Trade-Union amenaçava de publicar les llistes dels afiliats que es negaven a satisfer les cotitzacions per al Labour Party. Els diputats obrers exigiren indignats el nom d’aqueix impiu. Seria necessari, no obstant això, recomanar a totes les Trade-Unions aqueixa manera d’obrar. No cal dir que els buròcrates que s’esforcen, amb aplaudiment dels dos partits burgesos, en excloure els comunistes de les organitzacions obreres, es guardaran molt de fer-ho. Cada vegada que es tracta de comunistes, ja no és qüestió de llibertat individual: entren en joc les consideracions sobre la seguretat de l’Estat. No es pot de cap mode admetre en el Labour Party als comunistes, que neguen el caràcter sacrosant de la democràcia! En el curs del debat sobre les cotitzacions, se li escapà a l’autor del projecte de prohibició, Macquisten, a qui ja coneixem, una petita frase que l’oposició acollí amb una rialla lleugera, però que, en realitat, caldria gravar als murs del Parlament i comentar-la i explicar-la en totes les reunions obreres. Per a demostrar amb ajuda de xifres l’abast de les cotitzacions polítiques de les Trade-Unions. Macquisten digué que abans del Bill liberal de 1913 les Trade-Unions només invertien anualment en la seua acció política al voltant de 50.000 dòlars, en tant que avui disposen, a conseqüència de la legalització de les cotitzacions polítiques, d’un fons de 1.250.000 dòlars. És molt natural, comprova Macquisten, que el Labour Party haja arribat a ésser fort. “Quan es disposa de 1.250.000 dòlars d’ingressos per any, es pot formar un partit polític amb no importa quin fi.” El nostre tory enfurismat ha dit més del que hauria volgut dir. Ha reconegut amb franquesa que els partits es poden fer i es fan amb diners i que els fons exerceixen un paper decisiu en la mecànica de la democràcia. ¿Cal afegir-hi que els fons de la burgesia són molt més abundants que els del proletariat? Aquesta sola comprovació redueix al no-res la falsa mística de la democràcia. Tot obrer anglès que surta del seu entorpiment ha de dir a MacDonald: és fals que els principis de la democràcia constituïsquen per al nostre moviment el criteri més alt; aquests mateixos principis es troben subjectes al control de la finança, que els altera i falsifica.

Precisa, no obstant això, reconèixer-ho: si hom roman en un punt de vista formalment democràtic i si es parteix de la noció del ciutadà ideal (i no del proletari, o del capitalista o el latifundista), els goril·les més reaccionaris de l’alta Cambra semblen ésser els més conseqüents. Tot ciutadà té perfectament el dret de sostenir lliurement amb el seu portamonedes i el seu vot al partit que li aconsella la seua lliure consciència. La desgràcia és que aquest ciutadà britànic ideal no existeix en la naturalesa. No representa més que una ficció jurídica. Mai ha existit. Però el petit burgès i el burgès mitjà s’han apropat en certa manera a aquesta noció ideal. Avui en dia el fabià es considera com el tipus d’un ciutadà mitjà ideal, respecte del qual el capitalista i el proletari no són sinó desviacions del ciutadà ideal. Els filisteus fabians no són, no obstant això, molt nombrosos aquí baix, encara que n’hi haja encara sensiblement de sobra. En general, els electors es divideixen, d’una banda, en propietaris i explotadors; en proletaris i explotats d’una altra.

Els sindicats constitueixen (i res podrà contra açò cap casuística liberal) l’organització de classe dels obrers assalariats en la seua lluita contra l’avarícia i la rapacitat dels capitalistes. La vaga és una de les armes més importants del sindicat. Les cotitzacions estan destinades a sostenir les vagues. Durant les vagues els obrers no usen moltes consideracions amb els traïdors, que representen un altre principi liberal, el de la “llibertat de treball”. En qualsevol vaga gran, el sindicat necessita un suport polític i ha de dirigir-se a la premsa, al partit, al Parlament. L’hostilitat del partit liberal contra les lluites de les Trade-Unions ha estat una de les raons que induïren a aquestes a crear el Labour Party. Si s’aprofundeix en la història dels orígens del Labour Party, resulta evident que, des del punt de vista de les Trade-Unions, el partit no és més que la seua secció política. La Trade-Union necessita una caixa de vaga, una xarxa de delegats de poder, un diari i un diputat que gaudisca de la seua confiança.

Les despeses d’elecció d’un diputat representen per a la Trade-Union un gasto tan legítim, necessari i obligat, com les despeses de manteniment d’un secretari. Sens dubte, el membre liberal o conservador d’una Trade-Union pot dir: “Jo pague amb regularitat la meua habitual cotització d’afiliat, però em negue a pagar la del LabourParty, perquè les meues conviccions polítiques m’obliguen a votar a favor d’un liberal (o d’un conservador).” A la qual cosa podria respondre el representant de la Trade-Union: “Quan lluitem pel millorament de les nostres condicions de treball (i tal és l’objecte de la nostra organització) necessitem el suport d’un partit obrer, de la seua premsa, dels seus diputats; ara bé, el partit pel qual tu votes (liberal o conservador) es revolta contra nosaltres arribats en aqueix cas, s’esforça en comprometre’ns, en sembrar la discòrdia entre nosaltres o en organitzar contra nosaltres l’esquirol; no tenim cap necessitat de membres que sostenen l’esquirol.” De manera que el que des del punt de vista de la democràcia capitalista és llibertat individual, des del punt de vista de la democràcia proletària es manifesta com a llibertat política de trencar les vagues. Aqueixa disminució d’un 10 per 100 aconseguida per la burgesia no és una cosa innocent. Significa que en l’efectiu de les Trade-Unions un home per deu és un enemic polític, és a dir, un enemic de classe. Sens dubte, s’assolirà conquerir una part d’aquesta minoria. Però la resta, en cas de lluita viva, pot constituir en mans de la burgesia una arma preciosa contra els obrers. La lluita per a tancar la bretxa oberta en el trade pel Bill parlamentari de 1913 és, doncs, absolutament inevitable en l’esdevenidor.

En general, els marxistes sustentem l’opinió que tot obrer honrat, sense tares, pot estar sindicat, siguen qualssevol les seues opinions polítiques, religioses i la resta. Considerem els sindicats, d’una part, com a organitzacions econòmiques de combat; d’una altra, com a escoles d’educació política. Preconitzant, com a regla general, l’admissió al sindicat dels obrers endarrerits i inconscients, no ens inspirem en el principi abstracte de la llibertat d’opinió o de la llibertat de consciència, sinó en consideracions de finalitat revolucionària. Les quals ens diuen, a més, que en Anglaterra, on el 90 per 100 dels obrers sindicats paga cotitzacions polítiques, uns conscientment, d’altres per esperit de solidaritat, i només un 10 per 100 s’atreveix a reptar a plena llum el Labour Party, cal engegar contra aqueix 10 per 100 una acció sistemàtica. Cal portar-los a comprendre que són uns apostates; cal assegurar a les Trade-Unions el dret d’excloure’ls al mateix títol que a l’esquirol. Per a acabar: si un ciutadà abstracte té el dret de votar per qualsevol partit, les organitzacions obreres també tenen el dret de no admetre al seu si els ciutadans la conducta política dels quals és hostil als interessos de la classe obrera. La lluita dels sindicats encaminada a tancar les portes de les fàbriques als no sindicats es considera des de fa temps com una manifestació de terrorisme obrer, o, com es diu avui, de bolxevisme. Precisament en Anglaterra es poden i s’han d’aplicar aquests mètodes d’acció al Labour Party, que s’ha desenvolupat com la continuació directa de les Trade-Unions. Els debats parlamentaris del 7 de març de 1925, esmentats més amunt, sobre les cotitzacions polítiques, presenten un interès excepcional en allò tocant la definició de la democràcia parlamentària. Només en el discurs del Premier Baldwin s’escoltaren prudents al·lusions al perill real que resideix en l’estructura de classes d’Anglaterra. Les antigues relacions socials han desaparegut, les bones velles empreses de costums patriarcals (el mateix Mr. Baldwin en dirigí una en la seua joventut) ja no existeixen. La indústria es concentra i es combina. Els obrers s’agrupen en sindicats i aquestes organitzacions poden constituir un perill per a l’Estat mateix. Baldwin parlà tant de les organitzacions patronals com dels sindicats obrers. Però no cal dir que el vertader perill que amenaça l’Estat no el veu sinó en el trade. Abastament sabem per l’exemple d’Amèrica a què es redueix la lluita contra els trusts. La sorollosa agitació de Roosevelt únicament fou una bombolla de sabó. En el seu temps, i després d’ell, els trusts s’enfortiren encara més, i el Govern americà és el seu òrgan executiu a títol molt més directe que el LabourParty òrgan de les Trade-Unions. Si en Anglaterra la forma d’organització dels Trusts no exerceix el mateix paper que en Amèrica, el paper dels capitalistes no és per això menys gran. El perill de les Trade-Unions rau en el fet que aquestes formulen (de moment amb temptejos, vacil·lacions i equívocs) el principi del govern obrer, govern que no és possible sense estat obrer, com a contrapès del govern capitalista, que no pot subsistir actualment sinó sota la capa de la democràcia. Baldwin admet sense restriccions el principi de la “llibertat individual”, base del Bill prohibitiu presentat pels seus amics parlamentaris. Així mateix considera com un “mal moral” les cotitzacions polítiques. Però no vol torbar la pau social. Una vegada entaulada la lluita, aquesta podria tenir penoses conseqüències: “No volem ésser, en cap cas, els primers en disparar.” I Baldwin acaba: “Porta la pau al nostre temps, Senyor!” La Cambra, en la seua quasi totalitat, comprenent-hi un gran nombre de diputats obrers, aplaudí el seu discurs: Baldwin havia fet, segons la seua pròpia declaració, un “gest de pau”. El diputat laborista Thomas, sempre al seu lloc quan cal fer un gest servil, s’alça i felicita Baldwin, el discurs del qual es troba penetrat d’un esperit vertaderament humanitari: amb un contacte estret, els patrons i els obrers només poden sortir-ne guanyant. Thomas exposa, no sense un cert orgull, que nombrosos obrers, pertanyents a l’ala esquerra, es neguen a pagar les cotitzacions polítiques perquè tenen un secretari tan reaccionari com el mateix Mr. Thomas. I tots els debats sobre una qüestió en què s’encreuen els interessos vitals de les classes en lluita es desenrotllen en aqueix to convencional, equívoc, de la mentida oficial i del cant parlamentari purament anglès. Les reticències dels conservadors tenen un caràcter maquiavèl·lic. Les reticències del Labour Party són dictades per una menyspreable covardia. La representació de la burgesia fa pensar en un tigre que amaga les seues urpes i es mostra acariciador. Els líders obrers com ara Thomas fan pensar en gossos correguts que amaguen la cua.

L’absència d’una sortida per a la situació econòmica d’Anglaterra es manifesta d’una manera molt directa sobre les Trade-Unions. L’endemà de la terminació de la guerra, quan la Gran Bretanya semblava, al primer colp d’ull, l’ama absoluta dels destins del món, les masses obreres, despertades per la guerra, afluïren per centenars de milers i milions d’homes a les Trade-Unions. Aquestesarribaren el seu apogeu en 1919; després començaren el reflux. En el moment actual, els efectius de les organitzacions sindicals han descendit sensiblement i continuen descendint. John Whitley, que es trobà a l’“esquerra” al ministeri MacDonald, deia al març, en una reunió pública de Glasgow, que avui les Trade-Unions no són sinó l’ombra de si mateixes i ni poden combatre ni negociar. Fred Bramley, el secretari general del Congrés de les Trade-Unions, es pronuncià enèrgicament contra aqueixes apreciacions. La polèmica entre aquests dos adversaris, tan impotents, sens dubte, l’un com l’altre en teoria, ofereix el major interès simptomàtic. Bramley diu que el moviment polític, menys “ingrat”, és a dir, que obre més amples possibilitats de carrera, allunya de les Trade-Unions els seus més preciosos militants. D’altra banda, pregunta, què seria del Labour Party sense les cotitzacions polítiques de les Trade-Unions? En fi de comptes, Bramley no nega el descens del poder econòmic de les Trade-Unions però l’explica per la situació econòmica d’Anglaterra. En va cercaríem en el secretari del Congrés de les Trade-Unions la suggestió d’alguna solució. El seu pensament no surt del marc d’una oculta rivalitat entre l’aparell de les Trade-Unions i el del partit. Però la qüestió no rau aquí. La “radicalització” de la classe obrera i, per consegüent, el desenvolupament del Labour Party, es basen en les mateixes causes que han infligit tan cruels colps al poder econòmic de les Trade-Unions. En l’actualitat, innegablement, un moviment es desenrotlla a costa de l’altre. Es cometria, no obstant això, una supina lleugeresa deduint-hi que el paper de les Trade-Unions ha acabat. Al contrari, els sindicats d’indústria de la classe obrera anglesa acaben de posar-se en marxa cap a un gran esdevenidor. Precisament perquè ja no els queden a les Trade-Unions, dins dels límits de la situació capitalista i donada la situació actual de la Gran Bretanya, perspectives de cap sort, els sindicats d’indústria estan obligats a obstinar-se en el camí de la reorganització socialista de l’economia.

Quan les Trade-Unions s’hagen reconstruït del mode corresponent, esdevindran la principal palanca de la transformació econòmica del país. Però la conquesta del poder pel proletariat (no en el sentit d’aqueixa farsa trivial i lamentable del ministeri MacDonald, sinó en el sentit real, material, revolucionari, de la lluita de classes) és per a això una condició prèvia absolutament necessària. Cal que tot l’aparell de l’Estat estiga al servei del proletariat. Cal que tota l’administració, els jutges, els funcionaris es troben tan penetrats de l’esperit socialista del proletariat, com els funcionaris i els jutges actuals estan penetrats de l’esperit burgès. Únicament les Trade-Unions donaran el personal necessari per a aquesta obra. Així mateix les Trade-Unions formaran els òrgans d’administració de la indústria nacionalitzada. Les Trade-Unions esdevindran en el futur en escoles d’educació del proletariat en l’esperit de la producció socialista. És, doncs, impossible mesurar aquesta gran tasca d’una sola ullada. Però actualment es troben en un atzucac. No hi ha sortida cap del costat dels pal·liatius i de les mitges mesures. La gangrena del capitalisme anglès arrossega inevitablement amb si la impotència de les Trade-Unions. Només la revolució pot salvar la classe obrera anglesa, i amb ella les seues organitzacions. Per a prendre el poder el proletariat ha de tenir al capdavant un partit revolucionari. Per a aconseguir que les Trade-Unions siguen capaces de complir el seu paper ulterior, cal alliberar-les dels funcionaris conservadors, cretins supersticiosos que esperen no se sap quins miracles “pacífics”, i purament i simple, en fi, dels agents del gran capital, renegats com Thomas. Un partit obrer reformista, oportunista i liberal únicament servirà per a extenuar les Trade-Unions, paralitzant l’activitat de les masses. El partit obrer revolucionari, recolzat en el trade, serà el poderós instrument del seu sanejament i del seu vigorós desenvolupament.

La imposició obligatòria, antiliberal, “despòtica”, de les cotitzacions polítiques conté en germen, com el gra la tija i l’espiga futurs, tots els mètodes del bolxevisme contra els quals MacDonald prodiga incansablement l’aigua beneïda de la seua mediocritat indignada. La classe obrera té el dret i el deure de col·locar la seua voluntat de classe per damunt de totes les ficcions i sofismes de la democràcia burgesa. Ha d’obrar amb l’aplom revolucionari que Cromwell inculcava a la jove burgesia anglesa. Ja coneixem el llenguatge que Cromwell empravaamb els seus soldats puritans: “No vull enganyar-vos amb ajuda de les expressions equívoques empleades en les meues instruccions, on s’hi parla de combatre pel Rei i pel Parlament. Si arribés a ocórrer que el Rei es trobés als rengles de l’enemic, jo descarregaria contra ell la meua pistola, com contra qualsevol, i si la vostra consciènciavos impedeix fer un altre tant, vos aconselle que no vos allisteu sota les meues ordres.” Aquestes paraules no expressen ni set de sang ni despotisme, sinó la consciència d’una gran missió històrica que confereix el dret d’anihilar tots els obstacles del camí. Per la boca de Cromwell parla una jove classe en camí de progrés, per primera vegada elevada a la consciència de la seua missió. Si cal cercar tradicions nacionals, el proletariat anglès ha de prendre dels seus antics “Independents” aquell esperit de seguretat revolucionària i d’intrepidesa ofensiva. Els MacDonald, els Webb, els Snowdeni tuttiquantinomés prenen dels companys d’armes de Cromwell els seus prejudicis religiosos, combinant-los amb una covardia autènticament fabiana. L’avantguarda del proletariat només necessita unir el valor revolucionari dels “Independents” amb la clara filosofia materialista.

La burgesia anglesa s’adona perfectament que el major i principal perill és les Trade-Unions, i que només davallla pressió d’aquestes organitzacions de massa pot el LabourParty, radicalment renovada la seua direcció, esdevenir una força revolucionària. Un dels nous mètodes de la lluita contra les Trade-Unionsconsisteix en l’agrupació del personal administratiu i tècnic de la indústria (enginyers, directors, contramestres, etc.) en un “tercer partit de la producció”. El  Times porta a terme una campanya habilíssima, forta astuta, contra la teoria de la “unitat d’interessos dels treballadors manuals i intel·lectuals”. Tant en aquesta com en altres circumstàncies, els polítics burgesos saben traure partit destrament de les idees fabianes, que ells mateixos han suggerit. L’oposició del treball contra el capital, diu el Timesa l’uníson de tots els caps del LabourParty, és nefasta per al desenvolupament nacional, i d’aquest axioma hi dedueix la conclusió següent: els enginyers, els directors, els administradors, els tècnics, situats entre el capital i el treball, són els més aptes per a apreciar els interessos de la indústria en “el seu conjunt” i aconseguir que regne la pau entre assalariats i patrons. A aquest fi, el personal tècnic i administratiu ha de constituir-se en tercer partit de la indústria. En realitat, el Times surt a l’encontre dels fabians. La posició de principi d’aquests últims, dirigida, amb un esperit reaccionari i utòpic, contra la lluita de classes, és la que millor correspon a la situació social de l’intel·lectual de petita o mitjana burgesia, de l’enginyer, de l’administrador, col·locats entre el capital i el treball, en realitat instruments del capital, però pretenent imaginar-se independents, encara que se sotmeten més a les organitzacions capitalistes com més subratllen la seua independència envers les organitzacions proletàries. Pot predir-se sense esforç que, a mesura de la seua ineluctable eliminació de les Trade-Unionsi del LabourParty, el fabianismeconfondrà cada vegada més el seu destí amb el dels elements intermedis de les administracions industrials i comercials i de la burocràcia de l’Estat. El Partit Obrer Independent, passada la seua momentània prosperitat actual, declinarà inevitablement, i, convertit en el “tercer partit de la indústria”, es rebolcarà als peus del capital i del treball.