Crim i càstig
Article publicat a «Justícia Social», 3 de desembre del 1932.
«És
impossible de vèncer amb un poble illetrat, amb un poble poc
cultivat».
Lenin
Tot i que es tracta de fets d’història contemporània, esdevinguts, com aquell qui diu, fa quatre dies, serà bo recordar-los. Aquests anys darrers, el fluir dels esdeveniments polítics, socials i econòmics ha estat tan copiosament tumultuós que són molts els qui tenen idees més justes i més clares de la Commune o de la Revolució francesa que de la història que ha desfilat davant els nostres propis ulls.
Perquè els socialistes discutim i critiquem les directives soviètiques, perquè ens esforcem per fer conèixer la veritable situació de l’U.R.S.S. –perquè ens afanyem a traduir honestament el nostre pensament–, se’ns vol presentar com a anticomunistes (que és el mateix que dir com a antimarxistes) i se’ns tiren al damunt tota mena de penjaments. I el que és més picant o més grotesc, és que els apòstrofs més recargolats i els dicteris amb més deix tavernari surten precisament d’aquells grups comunistoides que –en ésser foragitats del partit oficial per no voler-se subjectar a les seves imposicions dogmàtiques– vénen a justificar la nostra actitud. Si bé és veritat que aquest espetec de cledes, grupets i capelletes que pul·lulen als afores de la Internacional Comunista és –sobretot en les difícils hores presents– un terrible verí de pertorbació de la causa dels treballadors, és innegable també que han vingut a fer-nos un servei: el de donar-nos la raó. Si tant em feu dir, crec que en el cas que no haguessin existit hauria convingut inventar-los.
Mai no hem discutit la Revolució d’Octubre. Ni tan sols la seva oportunitat. Aquesta posició nostra ha estat gairebé general en tota la socialdemocràcia. Recordem només el que va passar en el Partit Socialista espanyol. Trencada en les hores tràgiques de la Gran Guerra la germanor universal de la socialdemocràcia, bon punt l’armistici va apagar la veu dels canons en els camps de batalla, els líders del socialisme –cada u dins el propi país– tractaren de replegar i concentrar les forces desballestades i disperses entorn dels escassos nuclis que s’havien salvat de la desfeta, i –per damunt de les noves fronteres– es llançaren a l’obra apremiant de reconstruir la fraternitat proletària. Per als uns calia prendre la Revolució d’Octubre com la data inicial d’una nova era: rompre amb el passat i fer foc nou; aquests eren, en general, els socialistes «sentimentals». Per als altres calia anar a la reconstrucció de la Segona Internacional, aprofitant, però, totes les dures lliçons de la història; aquests eren, en general també, els socialistes de tipus «racionals», els que saben que sense tradició la paraula progrés és buida de tot sentit. Els primers, però, van saber actuar amb llestesa; foren més «oportunistes». I mentre els segons es trobaven encara embrancats en la feixuga liquidació de personalismes i de discussions doctrinàries, l’any 1919 es reunia ja a Moscou el primer Congrés de la III Internacional. Davant el fait accompli i la catàstrofe que per a l’ascensió del proletariat havia de representar una nova escissió de l’exèrcit socialista, foren molts aleshores els qui, sense voler escatir l’encert o l’error de la creació de la internacional Comunista i ignorant –com tothom ignorava aleshores– tot el que a Rússia es forjava, es van decantar per l’adhesió a Moscou.
L’any 1919 els socialistes espanyols es trobaven fondament dividits. Les dues tendències –Ginebra o Moscou– es repartien els sufragis dels afiliats en forma gairebé equilibrada. Quan es va discutir, en un congrés extraordinari, si s’havia de trametre o no una delegació a Ginebra, 14.000 vots es manifestaren a favor de l’assistència i 12.500 en contra. Les forces estaven molt anivellades. La I.C., però, seguia ja la seva ruta i això pasava molt en la consciència de la gent. El juny de 1920 hi ha un nou congrés per a ratificar l’acord. La seva transcendència s’hi mereix. I per 3.253 vots de majoria –amb 1.600 abstencions– el Partit Socialista espanyol va acordar el seu ingrés a la III Internacional!
Pablo Iglesias, però, havia votat en contra. El prestigi del Mestre havia de fer reflexionar tots els correligionaris de bona fe. «Amb això –com remarca molt justament Ramos Oliveira– els socialistes espanyols s’adonaren que resolien sobre coses que els eren desconegudes. ¿Qui coneixia amb seguretat allò que passava a Moscou? ¿Amb quines seccions, comptava, de bo de bo, la III Internacional? Calia assabentar-se. ¿I com assabentar-se? Doncs, de l’única manera possible: anant a Rússia, examinant la situació sobre el terreny. Calia, demés –evidentment–, conèixer les condicions assenyalades per l’admissió.
Però mentre la delegació espanyola realitzava la seva comesa, el segon Congrés de la I.C. aprovava les seves famoses 21 condicions, com el nou dogma, sagrat i intangible, que totes les seccions nacionals havien d’acatar. Els dos delegats espanyols –els camarades De los Ríos i Anguiano– en retornar de terres moscovites havien presentat dos dictàmens contradictoris. Certament, això tenia la seva importància. Però la cosa més greu no era aquesta, sinó el fet de les 21 condicions de Moscou, que tenien en doina, aixecant abrandades controvèrsies, els socialistes de tots els països. Tot allò del «centralisme democràtic», de la «disciplina de ferro», de la «direcció central», i totes aquelles excitacions a la «depuració del partit», a l’excomunió dels «reformistes», semblava un poc fort per a passar de bon grat per l’adreçador leninista, i deia massa clar cap on havia de conduir fatalment les forces del proletariat: cap a la seva fragmentació i atomització. És a dir, a fer-les absolutament inútils per a tota obra realment revolucionària.
L’abril de l’any 1921, el Partit Socialista espanyol va celebrar un nou congrés extraordinari. Anteriorment s’havia acordat, «sentimentalment», l’adhesió a Moscou. Calia ara confirmar-la amb la professió de fe bolxevista, jurant amb la mà estesa i els ulls fits en la sagrada imatge de Sant Vladimir Ilitx Uljanov, l’acatament cec i passiu de les 21 condicions de Moscou. Per dos mil vots de majoria va triomfar la veu del bon sentit i el congrés es negà a renunciar a la seva dignitat. Sis membres de la Comissió Executiva es donaren de baixa. La insensatesa bolxevista havia sortit amb la seva: el P.S.O.E. quedava escindit en dues faccions.
Però l’absurda i temerària imposició de Moscou no solament va deturar l’ingrés a la I.C. d’enormes contingents que trucaven a la seva porta, sinó que va provocar una forta crisi entre els mateixos fundadors de la novella Internacional: Tranmael a Noruega, Souvarine a França, entre d’altres, foren expulsats en el mateix II Congrés de la I.C. de l’any 1920.
Des d’aquell moment, deixat el comunisme oficial a mercè de definidors infal·libles i a les passions dels capdavanters, les excomunions i els bandejaments se succeeixen i es multipliquen sense interrupció. Després del VI Congrés de la I.C. són expulsats del Comitè Executiu: Serra (Itàlia), Humbert-Droz (Suïssa) Bukharin (U.R.S.S.) i Gitlov (Estats Units)– tots ells figures destacades–, i del Partit Oficial: Lovestone (Estats Units), Spector (Canadà) i Silek (Txecoslovàquia). L’any 1929, després de la X Assemblea Plenària, són expulsats de la I.C., entre altres membres conspicus, Serra i Gitlov (ja abans trets de l’Executiu) i Samuelson i Kilbon (Suècia). Els casos de Trotski, Txitxerin, Lunatxarski, Zinoviev i Kamenev són prou coneguts de tothom.
Els resultats de la tàctica suïcida dels homes de la Comintern eren fàcilment previsibles. De tot aquell nucli de més de sis mil afiliats que es esqueixar del P.S.O.E. ja no queden gairebé ni les cues. Cada any o dos, Moscou s’encarregà de donar el passaport als quefes que s’havien liquidat ells mateixos ingressant al Sindicat Lliure, posant-se al servei de la Dictadura o remetent –de la Model estant– palinòdes a Martínez Anido.
Avui el Partit Oficial, dels que treballen «a preu fet» –com vaig demostrar amb incontestable dades estadístiques– se’n va ràpidament cap a la posta. El panorama dels grups d’aficionats que van pel seu compte és encara més desolador. A Alemanya tenim, d’una banda, el grup Brandler-Talheimer i, a l’altra, el grup d’Urbans. Als Estats Units, la «dreta» és acabdillada per Lovestone i els «trotskistes», per Cannon. A Txecoslovàquia trobem, a un costat, el grup d’Hein i, a l’altre, el de Neurath. A França, ultra el grup «oportunista» dels Garchery i dels Sellier, amb el seu B.O.C., veiem també una colla de grupets trotskistes devorant-se mútuament. A casa nostra no val la pena de parlar-ne. Només cal, per exemple, veure l’«homogènia» votació que els candidats del B.O.C. han assolit a Girona, per a comprendre que tothom va per feia i que cada u porta la seva de cap.
Ja caldrà que a l’U.R.S.S. es facin grans coses i que en el futur s’arribi a fecundes realitzacions perquè la història pugui mai perdonar els culpables d’haver destruït la força de xoc dels nuclis compactes de l’exèrcit internacional. D’haver-los llançat monstruosament els uns contra els altres a l’hora en què la terrible crisi de la societat capitalista feia més necessari l’entusiasme i la unitat de l’estol destinat a la renovació del món.
Com el pobre Raskolnicov, el crim dels bolxevistes ha tingut el seu càstig. Llançaren de primer el proletariat a la divisió suïcida. Avui les escorrialles de la seva proliferació de clans i capelletes es treuen el fetge els uns als altres.
¿Creieu, per ventura, que sense aquest tràgi espectacle seria possible l’audàcia del feixisme internacional i la follia de la política militarista que avui podreix tots els països?
Vet ací els fruits de maledicció de la tàctica bolxevista.