Pa


Michel Pablo (Alexandria d’Egipte, 24.8.1911 - 17.2.1996)

Polític. De nació grega, el seu nom real era Mikhalis N. Raptis. Graduat en urbanisme a la Politècnica d’Atenes, amplià estudis a la Sorbona. Dins el moviment trotskista, era conegut com a Pablo. Membre del grup «Spartakus», representà als trotskistes grecs en la conferència fundacional de la Quarta Internacional (París, 1938). Passà la guerra a París, on col·laborà en activitats educatives semi-clandestines de la Union Communiste de Barta. El 1944 fou elegit Secretari d’Organització de l’Oficina Europea de la Quarta Internacional, i, després de la guerra, n’esdevingué secretari internacional, dins la tendència ortodoxa, al costat d’Ernest Mandel i James P. Cannon. El 1946 contribuí a la unificació del trotskisme grec. Defensà la tesi que els estats de l’Europa Oriental sota ocupació soviètica eren «estats obrers deformats», i més tard desenvolupà la teoria de «segles d'estats obrers deformats» i l’estratègia entrista sui generis dels trotskistes per formar l’ala esquerranosa dels partits estalinistes o socialdemòcrates. Des del punt de vista organitzatiu afavorí les tesis centralistes front l’autonomisme dels partits nacionals. El 1953 es produí l’escissió de la Quarta Internacional, i Pablo restà arrenglerat en el Secretariat Internacional de la Quarta Internacional, mentre els escindits creaven el Comitè Internacional de la Quarta Internacional. Pablo insistí en la importància de les lluites d’alliberament nacional, de l’alliberament de la dona i de la reivindicació de l’autogestió obrera. Arran de la reunificació de la QI el 1963, fou allunyat de la direcció i finalment l’abandonà (1965). Poc més tard, passà a Algèria, on fou ministre del govern de Ben Bella. També fou actiu en el programa d’una via xilena al socialisme de Salvador Allende. Després del colp militar del 1973, Pablo passà a Grècia. En els anys 1980 i 1990 impulsà la Tendència Marxista Revolucionària i la Tendència Marxista Revolucionària Internacional, bona part de la qual ingressà en la Quarta Internacional oficial entre el 1994 i el 1995.

Vegeu el Michel Pablo Internet Archive i la seua versió catalana (en construcció).

George Padmore (Trinidad, 1902 - 1959)

Polític. Nascut a Trinidad (Índies Occidentals britàniques) com a Malcolm Nurse. Després d’un període de treball com a periodista, se n’anà als Estats Units a estudiar dret. El 1927 s’integrà en el Communist Party of the USA (CPUSA) i prengué el nom de George Padmore. Aviat fou nomenat cap de l’Oficina d’Afers Negres de la Tercera Internacional (1929-33), la qual cosa el va dur a fer estades a Moscou, Hamburg, Viena, Londres i París. Editor de Negro Worker, publicà llibres com How Britain Rules Africa (1936) o The Life and Struggles of Negro Toilers (1931). La pujada al poder del nazisme a Alemanya i la creixent bel·ligerància de l’imperialisme japonès, menà una reorientació de la diplomàcia soviètica en pro d’una entesa amb Gran Bretanya i França, la qual afectà la propaganda de la Tercera Internacional, especialment temuda per anglesos i francesos pels seus efectes anti-colonials. Padmore dimití dels seus càrrecs i s’enfrontà obertament a la direcció de la Tercera Internacional. El 1935 s’instal·là a Londres. Tot i que proper a C L R James en el plantejament internacionalista no s’integrà al trotskisme. Tampoc no ingressà a l’Independent Labour Party (ILP), promogut com a alternativa al social-imperialisme instal·lat al Labour Party oficial. El 1937 creava l’International African Service Bureau, que més tard esdevindria una formació declaradament política amb la fundació de la Pan-African Federation. El 1945 fou un dels principals organitzadors del Cinqué Congrés Pan-Africà de Manchester. La conclusió de la segona guerra mundial accelerà la descomposició dels imperis colonials anglès i francès, les perspectives de la qual analitzà a Pan-Africanism or Communism? (1956). El 1957 la Costa d’Or esdevenia independent amb el nom històric de Ghana, sota la presidència de Kwame Nkrumah. Nkrumah, antic seguidor de Padmore, el cridà com a assessor.

Josep Pallach (Figueres, 1920 - Barcelona, 1977)

Nascut a pagès. El 1934 s'afilià a les Joventuts del Bloc Obrer i Camperol (BOC). El 1936 fou elegit secretari de les Joventuts del POUM a Figueres i president de la secció local de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). Com a membre del Comitè Local de Cultura i Art, contribuí a salvar el patrimoni amenaçat pels incontrolats. Durant els Fets de Maig del 1937 participà en la defensa de la seu del POUM a Figueres i arran d'això s'hagué d'amagar a Roses, on treballà de mestre en una escola de la CNT. Mobilitzat el gener del 1938 i descoberta la seua identitat, serví en un batalló de càstic sota el control del PSUC. Després de la retirada del gener-febrer del 1939, passà pels camps de Sant Llorenç de Cerdans, Banys d'Arles i Sant Cebrià. Durant la primera etapa de l'ocupació alemanya participà en el grup de resistència Martin que liderava Josep Rovira, i més tard incorporat al Front de la Llibertat. El 1942 retornà clandestinament al Principat, i participà en la I Conferència Nacional del POUM a Valldoreix (11.1943), on fou elegit membre del Comitè Executiu, i en la II Conferència de Barcelona (6.1944). El novembre anà a la Conferència Nacional de Tolosa, ja alliberada, i en retornar fou detingut a Barcelona (24.12.1944). Empresonat a Figueres, fou traslladat després a Girona, d'on es fugà el febrer del 1946. De nou a territori francès, s'uní al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), que impulsava Rovira. A la Sorbona de París estudià pedagogia i psicologia, i compaginà la professió docent i l'activitat en «Endavant», l'òrgan del MSC, amb estades clandestines a Catalunya. El 1948 es casà amb Teresa Juvé. El 2.1957 representà el MSC en el Pacte de París, no reeixit, que unia l'oposició anti-franquista, republicana i monàrquica. El 1962 participà en la creació a l'interior de l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i el 1966 creava el Secretariat de la Democràcia Social Catalana, que vinculava sectors d'ERC, Acció Catalana i CNT. En la segona meitat dels anys 1960 queda com el dirigent de l'ala moderada (socialisme no-marxista, inspirat en la socialdemocràcia nòrdica) del MSC, en contraposició a la de Joan Raventós. El 1970 s'establí definitivament a Barcelona, on fou professor d'Història de l'Educació a la Universitat Autònoma. El 11.1974 fundà el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), que el 5.1976 donà lloc al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R).

Vegeu: Perfil de Josep Pallach, per Pelai Pagès (a la web de la Fundació Andreu Nin).

Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – 13.3.2012)

Escriptora i política. Filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies. Ingressà a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), el 1937, on tingué un paper actiu en la seva direcció, en la creació de la Alianza Nacional de la Mujer Joven i en el portaveu "Juliol". Després de la guerra hagué d'exiliar-se: creuà la frontera estatal, i més tard passà a Cuba, a la República Dominicana, i fixà la seva residència a Mèxic. Ingressà a la Universidad Femenina, on estudià periodisme (fins llavors havia estat sempre autodidacta). El 1947 deixà México per anar a Beograd, on treballà a la ràdio, tasca que continuà després a Radio Praha, on fou redactora de les emissions en espanyol i català. Casada amb Gregorio López Raimundo, és mare de l'escriptor Sergi Pàmies. El matrimoni passà de Praha a Paris, si bé ell, com a secretari general del PSUC, havia de combinar la vida familiar (com a 'senyor Pàmies') amb els sovintejats i clandestins viatges a Barcelona. Participà activament en els fets de maig de 1968. El 1971 s'instal·là definitivament a Barcelona, on arrenca la seva carrera literària: Testament a Praga (1971), Quan èrem capitans (1974), Va ploure tot el dia (1974), Quan èrem refugiats (1975), Si vas a París papà... (1975), Gent del meu exili (1975), Gent de la vetlla (1975), Dona de pres (1975), Los que se fueron (1976), Amor clandestí (1976), Aquell vellet senzill i pulcre (1977), Vacances aragoneses (1979), La chivata (1981), Aventura mexicana del noi Pau Rispa (1982), Matins d'Aran (1982), Rosalia no hi era (1982), Busqueu-me a Granada (1984), Segrest amb filipina (1986), Primavera de l'àvia (1989), Coses de la vida a ritme de bolero (1993), Nadal a Porto (1994), Jardí enfonsat (1995), La filla del gudari (1997), La vida amb cançó: cròniques radiofòniques (1999).

Vegeu: Arxiu d’obres de Teresa Pàmies (en construcció).

Articles de Teresa Pàmies a la premsa: R. Montero i els 'papers' (Avui, 14.6.2004).

E. Sylvia Pankhurst (Manchester, 1882 - Etiòpia, 1960)

Política. Filla d'Emmeline i Richard Pankhurst, i germana d'Adela i de Christabel Pankhurst. El 1903 ingressà en la Women's Social and Political Union (WSPU), fundada per la seua mare. El 1906 fou empresonada per aquestes activitats polítiques. Col·laborà amb el Labour Party i, especialment, amb el líder parlamentari Kier Hardie. El 1911 publicà The History of the Women's Suffrage Movement. El gir del WSPU, que s'apartà del socialisme originari, l'allunyà del sufragisme i en fou finalment expulsada el 1914, quan criticà el suport del WSPU a la Guerra. Ja dins el laborisme, fundà el setmanari The Women's Dreadnought, que més tard es transformaria en The Worker's Dreadnought, un dels més crítics contra la guerra. Juntament amb Charlotte Despard formà el Women's Peace Army. L'agost del 1921 assistí al Segon Congrés de la Internacional Comunista, on s'arrenglerà en l'esquerra comunista, i polemitzà amb la direcció leniniana. A partir dels anys 1930 participà activament en les campanyes internacionals contra la invasió italiana d'Etiòpia, en ajut de la República espanyola, en l'acollida dels refugiats hebreus d'Alemanya, etc.

Veieu: Sylvia Pankhurst Archive i la seua secció en català.

Parti Communiste Français (PCF)

Partit polític de la república francesa. Fou fundat el 1921 a partir de la Section Française de la Tercera Internacional (que al seu torn s'havia escindit de la Section Française de l'International Ouvrière, SFIO). El 1934 formà amb el partit socialista i les altres forces d'esquerres el Front Popular, i mantingué aquesta política fins el 1938. Durant l'ocupació alemany, tingué un paper actiu i independent en la lluita antifeixista. Participà en els governs de postguerra, però a partir del 1947 restà a l'oposició. El juny del 1972 signà un pacte electoral i programàtic amb els socialistes i els radicals per enfortir les esquerres. En el 20è Congrés (12.1972) fou elegit secretari general Georges Marchais, que introduï la línia eurocomunista en el partit. Tot i l'eurocomunisme del PCF aquest no va abandonar els postulats marxistes-leninistes. A la segona meitat dels 1970, el PSF superà electoralment al PCF i així fou el partit que aprofità la victòria de les esquerres de 1981. Després de tres anys en el govern, els ministres comunistes l'abandonaren davant la tebior de les propostes econòmiques. En el 27è Congrés (1990) el partit es reafirmà en el marxisme-leninisme, si bé sempre tenint present la importància creixent de les lluites sectorials. El 1993 Robert Hue substituí a Marchais en la secretaria general del Partit. El portaveu més destacat és el diari l'Humanité. També és portaveu seu el mensual Regards. El sector d'esquerres s'agrupa en torn a Gauche Communiste (amb les joventuts Le Chiffon Rouge), la qual compta amb els òrgans Prométhée i Le Chiffon Rouge. A la Catalunya Nord, entre les figures més destacades del partit hi ha J-L. Alvarez, Guy Cassoly, Antoni Sardà, Nicole Gaspon i Miquel Coronas. En línies generals el PCF té una actitud molt poc receptiva, quan no hostil, del fet català. L'òrgan del PCF català és el setmanari le Travailleur Catalan (fundat el 1936).

Partido Comunista de España (PCE)

Partit polític de l'estat espanyol fundat el 1920 a partir de militants escindits del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i, fonamentalment de les Juventudes Socialistas, que s'agruparen en torn a la publicació "El Comunista". El 1921 el jove partit es fusionà amb el Partido Comunista Obrero Español (PCOE), i ingressà com a secció espanyola de la Tercera Internacional. La clandestinitat imposada per la Dictadura de Primo de Rivera suposà la seva pràctica desarticulació. Cap el 1930, se separava la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB). Amb la proclamació de la Segona República es reorganitzà, i al Principat va prendre la denominació de Partit Comunista de Catalunya (PCC). En el IV Congrés (1932) es refermaren les posicions estalinistes d'adhesió a la Tercera Internacional. El 1936 la seva branca principatina s'integrà en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), però amb el temps aquest partit quedaria lligat al PCE. En el VI Congrés (1956) s'adoptà la tesi de la reconciliació nacional espanyola, i la del Pacto por la Libertad, política impulsada per Santiago Carrillo (convertit en secretari general el 1960) i que faria del PCE un dels pilars de l'eurocomunisme. En els anys 1960 i 1970 el PCE patí diverses escissions, la més destacable de les quals fou la liderada per Enrique Líster (que donà lloc al Partido Comunista Obrero Español, PCOE). El PCE aconseguí una gran ascendència en el moviment opositor al franquisme, ja fos des de les universitats, des del sindicalisme (Comisiones Obreras) i, finalment, des de les instàncies unitàries. En el IX Congrés (1978) el PCE abandonà el leninisme, alhora que sancionava la seva adhesió a la reforma espanyola. El partit s'estructurà federalment, amb la qual cosa es crearen el 1976, el Partit Comunista del País Valencià (PCPV) i el Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB), alhora que a la dècada següent afluixaven fins a dissoldre's els darrers lligams orgànics amb el PSUC. Ja consumada la reforma del franquisme a l'estat espanyol, el PCE s'esfondrà electoralment, patí diverses escissions prosoviètiqus, i fugides de militants i simpatitzants cap al PSOE (en el govern espanyol d'ençà el 1982). A Santiago Carrillo el succeí el també asturià Gerardo Iglesias. En aquesta nova etapa el PCE impulsà la coalició Izquierda Unida (IU), rere les sigles de les quals des de 1987 fa la major part de la seva política activa. El 1998 assumí la secretaria general del partit Paco Frutos. El seu portaveu és Mundo Obrero.




Partido Comunista de España (reconstituido) (PCEr)

Partit polític de l'estat espanyol. Sorgí a la primera meitat de la dècada dels 1970, com a resultat del gir eurocomunista del PCE. Defensa un marxisme-leninisme sota la inspiració del pensament de Mao. A partir del 1975 impulsà els Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre (GRAPO) que mantingueren la lluita armada contra els governs post-franquistes. Degut a aquesta vinculació amb els GRAPO, bona part dels dirigents són en presons espanyoles o franceses. El seu secretari general és Manuel Pérez Martínez. A partir de l'aprovació d'una nova llei de partits, les autoritats amenacen d'il·legalitzar-los.

Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE)

Partit polític de l'estat espanyol. Fou fundat arran del "Congreso de Unidad Comunista" celebrat a Madrid el 13-15 de desembre del 1984, i en ell s'integraven el Partido Comunista de España-unificado (PCEU), el Movimiento de Recuperación del PCE (MRPCE), el Movimiento para la Recuperación y Unificación del PCE (MRUPCE), la Candidatura Comunista (CC) i altres grups. Tots aquests grups havien resultat d'escissions del Partido Comunista de España (PCE), al llarg dels anys 1970 i 1980, i tenien en comú la crítica a la línia oficial (que els anomenava prosoviètics) i la defensa del marxisme-leninisme. El seu principal dirigent és Joan Ramos. El partit rebé aviat mostres de reconeixement de diferents partits comunistes i, molt especialment, del Kommunisticeskaja Partija Soveckogo Sojuza (KPSS), que de tota manera tampoc trencà amb el PCE. El PCPE s'implantà al País Valencià, on actua com a Partit Comunista del Poble Valencià. Al Principat reconegué en un principi com a referent al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), però després de trencar-hi es fundà el Partit Comunista del Poble Català (PCPC). El 1987, el PCPE s'incorporà a la coalició Izquierda Unida, i la regional valenciana ho va fer a Esquerra Unida del País Valencià (EUPV). Amb tot, les diferències amb el partit hegemònic (PCE-PCPV) els portaren a abandonar-les. D'aleshores ençà han anat presentant llistes pròpies a les circumscripcions de València, Alacant i Castelló, i a moltes altres de l'estat espanyol. El seu portaveu és Nuevo Rumbo, i l'òrgan teòric és Propuesta Comunista. Les seves joventuts s'enquadren en els Colectivos de Jóvenes Comunistas (CJC).

A la xarxa. Tot i que el PCPE no té encara pàgina oficial, podeu trobar-hi aquesta plana d'informació a la Red Piranha.

Partido de Acción Socialista (Pasoc)

Partit polític de l'estat espanyol. Hereu del Partido Socialista (abans anomenat Partido Socialista Obrero Español-histórico, PSOE-h). Representa la línia del socialisme marxista, contraposada a la del PSOE. El 1987 s'adherí a la nova coalició Izquierda Unida, impulsada pel Partido Comunista de España (PCE). Al nostre país, la seva força se centra a València.

Partido de los Trabajadores (PT)

Partit polític de l'estat espanyol. Sorgí el 1979 de la fusió del Partido del Trabajo de España (PTE) i de l'Organización Revolucionaria de los Trabajadores (ORT). De tendència maoista, s'organitzà de forma federal, amb voluntat de participar en el joc parlamentari. Així al Principat actuà com a Partit dels Treballadors de Catalunya. L'estiu de 1980 visqué una greu crisi interna deguda a diferències ideològiques i a les característiques diferents a les que s'afrontaven les diferents territorials del partit. A la pràctica el partit, va desaparèixer. El 1981 un sector del Partit dels Treballadors de Catalunya s'incorporà a Nacionalistes d'Esquerra.

Partido del Trabajo de España (PTE)

Partit polític de l'estat espanyol, fundat el 1975, arran d'una escissió del Partido Comunista de España-Internacional (PCE-I). El seu principal dirigent fou Eladio García. Els seus portaveus foren "Mundo Obrero Rojo" (1969-75), "El Correo del Pueblo" (1975-7) i "La Unión del Pueblo" (1977-9); al Principat es publicà "Avant". Les seves joventuts s'enquadraven a la Joven Guardia Roja. De caràcter maoista, defenia per acabar amb el franquisme la formació d'un Front Democràtic. Tot i el seu origen barceloní, la major part de l'afiliació era a Madrid, Andalusia i Aragó. Descontenta amb la línia de Comisiones Obreras, impulsà la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores (CSUT). El 1977 s'hi sumà el Partido Comunista de Unificación (PCU). Al Principat, la regional era dirigida per Joan Sánchez Carraté i Manuel Gracia, que tingueren un paper actiu a l'Assemblea de Catalunya. A les eleccions del 15 de juny de 1977, la regional del Principat formà coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) sota les llistes "Esquerra de Catalunya". Poc després el sector més catalanista del partit (amb Sánchez Carraté), se'n separà per fundar el Partit del Treball de Catalunya (PTC). El 1979 es fusionà amb l'Organización Revolucionaria de los Trabajadores (ORT) per donar lloc al Partido de los Trabajadores (PT).

Partido Revolucionario de los Trabajadores (PRT)

Partit polític de l'estat espanyol. Era la secció oficial de l'estat espanyol de la Lliga Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (LIT-QI). Formà part de la coalició Izquierda Unida (IU). El seu portaveu fou «Opción por el Socialismo». En el III Congrés (Madrid, 5.1999) s’hi enfrontaren dos projectes, i s'acordà la separació del partit, en dues experiències, la majoritària, que conservaria el nom de PRT, i la minoritària, que adoptava el nom de Lucha Internacionalista (LI), totes dues vinculades a la LIT-QI. En presentar-se LI als comicis municipals del juny de 1999 en llistes separades, el PRT va decidir la seva exclusió del partit (9.1999). El 2001 inicià un procés d’apropament amb Izquierda Revolucionaria (IR), que es plasmà en la creació d'un òrgan unificat del PRT i IR dit "A luchar por el socialismo" (10.2001), i en la fusió de totes dues organitzacions a PRT-Izquierda Revolucionaria.


Partido Revolucionario de los Trabajadores-Izquierda Revolucionaria (PRT-IR).

Organització política de l’estat espanyol, nascuda l'estiu del 2002 com a resultat de la fusió del Partido Revolucionario de los Trabajadores (PRT) i de Izquierda Revolucionaria (IR). El seu òrgan fou «En Lucha». És la secció oficial de l'estat espanyol de la Lliga Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (LIT-QI). La primavera del 2004, el PRT-IR abandonà la coalició Izquierda Unida (Esquerra Unida i Alternativa, al Principat). Mantingué, però, la participació en Corriente Roja (al Principat, Assemblea Roja-Corrent Roig), juntament amb d'altres sectors que trencaren amb Izquierda Unida. L’abril del 2011 el PRT-IR decidí d’integrar-se plenament a Corriente Roja.

Partido Socialista (PS)

Partit polític de l'estat espanyol. Fou fundat el 1982 a partir del Partido Socialista Obrero Español-histórico (PSOE-h). El seu màxim dirigent fou Pablo Castellanos. Posteriorment adoptà el nom de Partido de Acción Socialista (Pasoc).

Partido Socialista Obrero Español (PSOE)

Partit polític de l'estat espanyol. Fou fundat a Madrid el 1879 a partir de diferents nuclis marxistes que havien estat expulsats de la Federación Regional Española de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). El 1886 fundaren el seu portaveu El Socialista, i el 1888 celebraren a Barcelona el seu I Congrés. La implantació a terres catalanes fou inicialment fluixa, i la majoria dels afiliats eren de les regions industrials de Madrid, Astúries i Biscaia. Durant les primeres dècades del segle XX, però, aconseguí l'hegemonia sobre el moviment obrer de les Illes Balears i de les terres alacantines. El 1909 es provà de construir una Federació que cobrís les terres barcelonines, tarragonines i mallorquines. En crear-se la Tercera Internacional, el partit va preferir romandre a la Segona, i el sector més revolucionari optà per escindir-se i creà posteriorment el Partido Comunista de España (PCE, 1921). Per la seva banda la Federació del Principat havia incorporat en el seu programa la qüestió nacional (1915), la qual cosa permeté l'ingrès de sectors socialistes del catalanisme (Serra i Moret), que, amb tot, se separaren el 1923 per crear la Unió Socialista de Catalunya (USC). El PSOE col·laborà estretament amb els republicans i va participar en el primer govern de la Segona República (1931-3). Posteriorment, amb les dretes amb el poder, les tesis revolucionàries de Largo Caballero s'imposaren sobre la línia moderada de Julián Besteiro i Indalecio Prieto. Al Principat la Federació provà d'iniciar un procés d'unificació amb la USC (1933), però finalment la direcció estatal ho refusà. El 1936 la Federació del Principat s'incorporà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El PSOE fou el protagonista del Frente Popular (1936) i una de les principals forces polítiques del bàndol republicà en la lluita antifeixista. Després de la victòria feixista (1939), el partit va sobreviure pràcticament només a l'exili, sota l'hegemonia d'Indalecio Prieto que, el 1950, era substituït per Rodolf Llopis. Per altra banda, el es reconstituí la Federació del Principat (1946) un cop es confirmà el trencament de relacions amb el PSUC (satel·litzat pel PCE). Al llarg de la dècada dels 1960 es reforçà a la clandestinitat de l'interior, que a la llarga amb les seves posicions revisionistes desplaçà al sector de Llopis que s'escindí fundant el PSOE-histórico (1972). El 1974 en el Congrés de Suresnes Felipe González fou elegit secretari general del PSOE-renovado. S'abandonà el marxisme, i s'adoptaren els plantejaments socialdemòcrates del Sozialdemokratische Partei des Deutschlands (SPD). A partir de la reforma post-franquista (1977) el PSOE es col·locà com a segon partit rere la Unión de Centro Democrático (UCD) a la que succeí en el govern el 1982, on hi restà fins el 1996, quan fou reemplaçat pel Partido Popular (PP). Alhora absorví les formacions socialistes del País Valencià i al Principat, donant lloc a partits federats (1978). A la pràctica, avui dia, és només una plataforma electoral de l'esquerra burgesa que assegura la ficció d'una alternància política a l'estat espanyol. El seu secretari general és José Luis Rodríguez Zapatero. El PSOE està estructurat federalment: al Principat és representat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), al País Valencià pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE), i a les Illes pel Partit Socialista de les Illes Balears (PSIB-PSOE).

Partido Socialista Obrero Español-histórico (PSOE-h)

Partit polític de l'estat espanyol. El 1972 el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) es trencà en dos sectors: l'històric, impulsat per la direcció de l'exterior encapçalada per Rodolf Llopis, i el renovat. En la pugna amb el PSOE-r, s'imposà aquest, i el PSOE-h quedà força marginat. El 1982 adoptà el nom de Partido Socialista (PS).

Partit Català Proletari (PCP)

Partit polític del Principat. Resultà de la refundació d'Estat Català-Partit Proletari (EC-PP) el gener de 1934. El seu principal dirigent fou Jaume Compte. El PCP defenia la formació d'un estat independent i socialista al Principat, i per això s'articulava com a partit comunista. El seu òrgan fou "L'Insurgent". El nombre màxim d'afiliats fou de 500, la majoria barcelonins, i bona part d'ells lligats al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). En els fets del Sis d'Octubre es va posar al costat del president Companys, i Jaume Compte va morir en la defensa de la seu del CADCI contra les forces espanyoles. A Jaume Compte, el succeïren Pere Aznar i Artur Cussó, que encetaren un procés destinat a la construcció d'un gran partit socialista, que agrupés les diferents tendències. Així a principis del 1935 s'iniciaren les converses, en les quals hi participaren el Bloc Obrer i Camperol (BOC), l'Unió Socialista de Catalunya (USC), la Federació del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) al Principat, el Partit Català Proletari (PCP) i Esquerra Comunista (EC). L'absència del Partit Comunista de Catalunya (PCC, federat amb el Partido Comunista de España, PCE) es degué a les reticències del comunisme "estalinista" vers el "trotskisme" del BOC i de EC i el "separatisme" del PCP. Tot i amb tot no s'arribà a cap acord. A finals del 1935, el PCP no va participar en la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), format pel BOC i l'EC. Alhora es bastia al Principat un Front d'Esquerres, on hi prenien part totes les forces progressistes (l'Esquerra Republicana de Catalunya i les formacions socialistes i comunistes), i que triomfà als comicis a les Corts Espanyoles del febrer del 1936. Finalment, el juliol del 1936, el PCP s'integrava juntament amb la USC i els referents principatins del PSOE i del PCE en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Documents del Partit Català Proletari:
- Després del sis d'octubre
(Manifest, 25.1.1935).
- Per un 11 de Setembre d'afirmació i lluita
(Manifest, 10.9.1935).

Partit Comunista Català (PCC)

Partit polític del Principat. Fou fundat el novembre del 1928, amb gent procedent de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (on s'hi havien format petits grups de 1926 ençà) i de sectors marxistes del moviment separatista. Els seus principals dirigents foren Jordi Arquer i Víctor Colomer. La militància era d'uns 300 membres, fonamentalment barcelonins (Sants, Gràcia, Clot) i lleidatans. S'expressà a través de "L'Opinió" (1928-9), i posteriorment dels portaveus "L'Andreuenc" i "Treball". El novembre del 1930 es fusionà amb la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), amb la que creà l'organització de masses Bloc Obrer i Camperol (BOC).

Partit Comunista de Catalunya (PCC)

Partit polític del Principat, adscrit al Partido Comunista de España (PCE). Fou fundat l'estiu del 1932, i substituí a la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) que s'havia separat del PCE i fundat el Bloc Obrer i Camperol (BOC). Els seus principals dirigents foren Ramon Casanellas, Antoni del Barrio i Antoni Sesé. El seu portaveu fou "Catalunya Roja". La influència sindical fou minsa, per bé que notable dins la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica de Catalunya (FOSIG). El maig del 1934 celebrà el seu primer congrés. A partir del 1935 es va fer càrrec de la direcció Miquel Valdés, partidari d'una convergència amb la resta de forces socialistes del Principat. Quan es va formar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) part del sector del BOC que no s'hi incorporà entrà en el PCC, com ara Hilari Arlandis, Joaquim Masmano, etc. El juliol del 1936, quan la xifra de militants era d'uns 2000 s'incorporà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Documents del Partit Comunista de Catalunya:

- Declaració davant les eleccions al Parlament Català (9.11.1932).

- Resolució del Comitè Central Ampliat (26.11.1932).

- Després del 6 d'octubre (Manifest del Comitè Central, 1934).

- Davant el procés de la Generalitat (Manifest, 31.4.1935).

- Davant la jornada de l'11 de setembre del 1935

- Contra la provocació criminal dels feixistes, per consolidar la victòria del Front Popular (Comunicat del Comitè Central, 19.2.1936).

- El programa d'alliberament nacional i social del Partit Comunista de Catalunya (1.5.1936).

Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB)

Partit polític constituït el 1977, com a partit federat del Partido Comunista de España (PCE). El 1987 en formar-se la coalició Izquierda Unida, aquesta adoptà a les Illes la denominació d'Esquerra Unida de les Illes Balears (EUIB). En l'actualitat, EU-EV és la quarta força política al parlament autonòmic, i forma part de la coalició de progrés que governa les Illes des de 1999.

Partit Comunista del País Valencià (PCPV)

Partit polític constituït el 1976, com a partit federat del Partido Comunista de España (PCE). Fou el resultat d'una banda de la reestructuració federal del PCE, i de l'altra de la pròpia consciència diferencial del poble valencià. El 1977 aconseguí ser la tercera força política. En els primers anys 1980 s'obrí una important crisi interna, que culminà amb l'abandonament dels sectors renovadors, d'una banda, i de sectors valencianistes, de l'altra; alguns d'aquests darrers s'uniren a l'Agrupament d'Esquerres del País Valencià (AEPV) i altres fundaren el Partit Comunista dels Valencians (PCV). El 1987, s'integrà en la coalició Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) amb altres formacions polítiques socialistes i republicanes. De llavors ençà, EUPV ha recuperat el tercer lloc a les Corts Valencianes, i el propi partit manté una discreta presència pública, gairebé sempre rere les sigles de la coalició. Les seues joventuts s'enquadren en la Joventut Comunista del País Valencià (JCPV).

Partit Comunista dels Valencians (PCV)

Partit polític del País Valencià fundat als primers anys 1980. Agrupava militants escindits del Partit Comunista del País Valencia (PCPV-PCE), entre els que hi destacava Víctor Baeta. A finals de la dècada s'integrà en el Moviment de Defensa de la Terra-sector IPC.

Partit del Treball de Catalunya (PTC)

Partit polític del Principat. Va nèixer com a secció del Partido del Trabajo de España (PTE), del que finalment se separà (1979). El seu màxim dirigent fou Joan Sánchez Carreté. Poc després inicià un procés de confluència amb el Moviment d'Unificació Marxista (MUM) i s'integrà en el Bloc Català dels Treballadors (BCT).

Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC)

Partit polític del Principat fundat el 1982 a partir de l'escissió prosoviètica del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) del qual es considera hereu. Entre els seus dirigents destaquen Pere Ardiaca i Marià Pere. En fundar-se el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE) el 1984, l'adoptà com a referent estatal, però posteriorment hi trencà. El 1987 s'adherí juntament amb el PSUC i l'Entesa dels Catalans a la federació de partits, Iniciativa per Catalunya (IC), però l'abandonà el 1989. En aquell moment, un grup de militants deixà el PCC per sumar-se al PSUC. El 1993, els dolents resultats electorals els van fer reintegrar-se a IC, però de nou hi trencaren. El 1998 s'integraren en Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), coalició impulsada pel PSUC-viu i que és el referent al Principat de l'espanyola Izquierda Unida. El seu portaveu és Avant, i la seva revista teòrica és Realitat. Les joventuts s'enquadren en els Col·lectius de Joves Comunistes (CJC-Joventut Comunista).

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)

Partit polític del Principat, fundat el 1978. Sorgí de la fusió del Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C), del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R) i de la Federació del PSOE al Principat. Està federat dins el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). Els seus principals dirigents han estat o són Joan Reventós, Raimon Obiols, Narcís Serra, Joaquim Nadal, Pasqual Maragall, etc. És la principal força política del Principat. El seu portaveu és "L'Opinió Socialista".



Partit Obrer Revolucionari (POR)

Partit polític de l'estat espanyol. Fou fundat el 1974, com a Partido Obrero Revolucionario de España. Entre els seus principals dirigents hi hagué Aníbal Ramos. El seu objectiu inicial era "transformar la fi del franquisme en l'inici de la revolució proletària". La seua seu central és a Barcelona. El seu organ és "L'Aurora". Està integrat en la Unidad Internacional de los Trabajadores-Cuarta Internacional (UIT-CI). Forma part de la coalició Izquierda Unida.

Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI)

Partit polític. El Congrés fundacional tingué lloc el 22-24 de febrer del 1980, a Madrid. Era el resultat de la confluència de la secció espanyola de l’Organització Comunista Internacional (adherida al Comitè d’Organització per la Reconstrucció de la Quarta Internacional, CORCI), d’ex-militants del PSOE (la majoria procedents de la Coordinadora Obrera d’Agrupacions Socialistes, COAS) i d’un grup procedent del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). El programa del partit denunciava la transició posfranquista, la constitució monàrquica i les institucions parlamentàries estatals i autonòmiques, la qual cosa suposà que no fos legalitzat d’entrada com a partit. Altres sectors trotsquistes, procedents de la Lliga Comunista i de la Fracció Pública de la Lliga Comunista Revolucionària hi confluïren en el Congrés d’unificació del 31 d’octubre-2 de novembre del 1980. En les eleccions generals espanyoles del 1986 aconseguó 21.853 vots. En les eleccions generals del 1989 participà en una Alianza por la República, i en el 1993 en una Coalición por un Nuevo Partido Socialista. Tornà a presentar-se com a POSI en les eleccions generals del 2000, amb 12.208 vots, i en les del 2004, amb 8.003 vots. Com a secció de l'estat espanyol de la Quarta Internacional-Secretariat Internacional (QI-SI), defensa la construcció d'’una República Mundial dels Consells Obrers. Impulsa l'organització de joves Jóvenes por la Revolución

Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)

Partit polític fundat a Barcelona el 29 de setembre de 1935 arran de la fusió del Bloc Obrer i Camperol (BOC, i el seu nucli polític, la Federació Comunista Ibèrica, FCI) i l'Esquerra Comunista (EC). Entre els seus dirigents hi destacaven Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer, Pere Bonet, Enric Adroher, Julià Gorkin, Juan Andrade, etc. Suposava l'expressió unificada del comunisme "autònom" català, en el sentit de que era oposat al comunisme estalinista del PCE i de la Internacional Comunista, i es distanciava de la línia trotskista. El POUM defensava la lluita per una revolució democràticosocialista que seria feta per una Aliança Obrera que unís en un front únic a tots els treballadors (majoritàriament lligats a l'anarcosindicalisme de la CNT). També es presentava com el partit que possibilitaria la unificació de totes les corrents marxistes, alhora que el BOC donava pas a una Federació Obrera d'Unitat Sindical, per bastir un sindicat unitari (que superés la dicotomia CNT-UGT). Entre els seus òrgans hi hagué "La Batalla", "L'Espurna", "Front", "Combat", "La Nueva Era". El POUM participà en el Front d'Esquerres i en el Front Popular, dins el qual Joaquim Maurín fou escollit diputat. No obstant va mantindre's al marge del procés que menà a la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). S'adherí a la lluita antifeixista, i les seves milícies formaren la 29 divisió de l'Exèrcit de l'Est, sota el comandament de Josep Rovira. El partit era hegemònic a Lleida, i tenia una certa presència a altres punts del país, per bé que també hi havia nuclis importants a Madrid i a Astúries. L'enfrontament del POUM i del PCE-PSUC i l'adopció d'una postura revolucionària per part del primer (que l'apropà a la CNT-FAI), va suposar la caiguda en desgràcia del partit. Andreu Nin fou assassinat, i els principals dirigents van ser procesats. Així doncs, el POUM passà a la clandestinitat ja abans de la victòria feixista. El POUM va mantindre diversos nuclis a l'exili. Als anys 1940 una part de la militància (Jordi Arquer, etc.) va abandonar el partit per integrar-se en el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). El 1973 van formar-se el primers nuclis al Principat i al País Valencià, i també al País Basc i a Andalusia. Reaparegueren breument els seus òrgans «Alianza obrera» i «La Batalla». El 1976 un sector, encapçalat per Enric Adroher, s'integrà en el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C). El sector que mantingué les sigles era liderat per Wilebaldo Solano, Pelai Pagès i A. Ubierna. El 1978 provà de fusionar-se amb Acción Comunista, però no reeixí. Posteriorment s'acostà als sectors independentistes i nacionalistes d'esquerres, Herri Batasuna (HB), el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN) i la primera Esquerra Unida del País Valencià (EUPV). El seu treball té continuació en la Fundació Andreu Nin.

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

Texts del POUM:
- Problemes sobre els quals la minoria del P.O.U.M. presentarà projectes de llei a les Corts de la República
(1936)
- L'estatut és insuficient
(article editorial de «Front», 1936)
- Després del triomf electoral. A tots els treballadors! (comunicat del Comitè Executiu, 18.2.1936).
- Allibereu immediatament els 30.000 empresonats (comunicat del Comitè Executiu, 19.2.1936).
- Visca la vaga general! (Comunicat del Comitè Executiu del POUM i del Comitè Central de la JCI, 19.7.1936).
- El POUM davant la situació política actual (Comunicat del Comitè Executiu del POUM, 8.1936).
- Contra un projecte reaccionari de reforma de l’ordre públic (Comunicat del Comitè Executiu del POUM, 23.2.1937).
- Per un Exèrcit Regular Revolucionari del Proletariat (Comunicat del Comitè Executiu del POUM, 24.2.1937).
- Una nova conquesta de la contrarevolució (Posicionament del POUM davant la dissolució de les Patrulles de Control, 2.1937).
- ¿Per què se’ns persegueix sistemàticament? (Comunicat del Comitè Executiu del POUM, 18.3.1937).
- Quin govern li cal a Catalunya? (Comunicat del Comitè Executiu del POUM, 7.4.1937).
- Defensem les llibertats de Catalunya! (Comunicat del POUM, 16.5.1937).
- Després de la crisi del govern de Catalunya (Comunicat del POUM, 1.7.1937).
- El POUM a la classe treballadora (Comunicat del Comitè Executiu del POUM, 5.8.1937).

Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN)

Partit polític fundat el 1968, arran d'una escissió del Front Nacional de Catalunya (FNC). El partit fou el resultat de la reflexió feta des del sector juvenil del FNC que els portà a defensar el marc nacional complet com a àmbit d'actuació, i a integrar l'independentisme català en la teoria marxista i la pràctiva comunista. Això s'expressa en la fusió de la lluita contra l'explotació de classe i contra l'opressió nacional. Tot i la primera Declaració de Principis (1969), el PSAN no va implantar-se a València fins el 1974, i no es va proclamar com a partit comunista (marxista-leninista) fins el 1976. El PSAN recollia també la decepció d'alguns comunistes davant el caràcter repressiu del sovietisme i la resposta eurocomunista que es donava des de l'hegemònic PCE-PSUC. El 1974 el partit va patir una primera escissió arran de la qual es formaria el PSAN-provisional, que anys després donaria lloc a Independentistes dels Països Catalans (IPC). El PSAN-oficial, tot i amb tot, continuà la seva política de participació crítica a les instàncies unitàries de l'antifranquisme, fins que cristal·litzà la reforma a l'estat espanyol (1977). En aquesta etapa patí dues noves escissions al Principat, que donaren lloc a Nacionalistes d'Esquerra, i que s'incorporaren a la legalitat reformista (tot acceptant la divisió autonòmica i adoptant un plantejament socialreformista); paral·lelament a aquestes escissions, al País Valencià, el sector "possibilista" s'escindí per integrar-se a l'Agrupament d'Esquerres del País Valencià (AEPV). Ha descurat molt la lluita sindical, si bé entre 1977 i 1980 impulsà els Col·lectius de Treballadors (CCTT), i més tard donà suport a l'actual Coordinadora Obrera Sindical (COS). A partir de 1983, i davant la nova situació, fomentà la construcció d'un moviment independentista de base àmplia, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT). L'MDT suposava el retrobament de les dues línies de l'independentisme marxista, la representada pel PSAN i la de l'IPC. Noves tensions, arran de l’adopció per part del PSAN de les tesis del «Front Patriòtic», menaren a la divisió de l'MDT (1988). El 1989, l’MDT-PSAN donava lloc a Catalunya Lliure, la qual acabaria per dissoldre’s el 1996. Molt afeblit, el PSAN inicià una tasca de reconstrucció interna amb la voluntat de marcar pauta en un independentisme català, com més va més estès, però marcat encara per una manca d'organització i de referents propis, i per l'hegemonia de les posicions autonomistes i neoliberals. Reprenent la línia de «Front Patriòtic», a partir del 2011, dóna suport a Solidaritat Catalana per la Independència. El seu òrgan és la revista bimensual Lluita.

Veieu: Declaració política de principis (la del 1969, i la del 1976/81).

Partit Socialista d'Alliberament Nacional-Provisional (PSANP)

Partit polític fundat el 1974 a partir del sector més activista del PSAN. Entre els seus principals dirigents hi destacà Carles Castellanos. El PSAN-P s'apartà de les instàncies unitàries de l'antifranquisme i insistí en la necessitat d'organitzacions pròpies per l'independentisme. En aquest sentit, com a exemple, impulsà el Col·lectiu Obrer en Lluita (COLL) i tota una sèrie d'organitzacions sectorials. El 1979 absorví la nordcatalana Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN) i donà lloc a Independentistes dels Països Catalans (IPC). El seu portaveu fou la revista Lluita (provisional).

Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C)

Partit polític del Principat fundat el 1976. Fou l'hereu de la Convergència Socialista de Catalunya (CSC). En el seu Congrés fundacional s'hi afegiren diverses formacions, com el Grup d'Independents pel Socialisme i el Partit Popular de Catalunya (PPC). També s'hi incorporaven sectors escindits del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM, liderats per Enric Adroher), d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC, encapçalats per Josep Andreu i Abelló), del Partit Socialista Catalunya-Reagrupament (PSC-R) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC, aquests descontents per l'excessiu espanyolisme del partit comunista oficial). Els seus principals dirigents foren Joan Reventós, Raimon Obiols i Narcís Serra. Es definia com a partir marxista (però no leninista) i defensor d'un socialisme autogestionari. Defensava l'autodeterminació del Principat, si bé en un marc federal espanyol. Mantenia relacions a través de la Coordinadora Socialista dels Països Catalans amb el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i el Partit Socialista de les Illes (PSI). El tancament, però, de la reforma postfranquista, els va fer evolucionar cap a l'abandonament d'aquestes relacions i la integració dins el marc polític espanyol (si bé de fet, el partit ja era membre i impulsor de la Federación de Partidos Socialistas). Així a les eleccions del 15 de juny del 1977, va participar en coalició amb el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) sota les llistes de Socialistes de Catalunya (que amb 15 escons era la principal força política del Principat). Posteriorment (1978), gràcies a un procés de confluència amb el PSC-R i la Federació del PSOE al Principat, es fundà el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Els seus portaveus foren "L'Hora Socialista" i "Company".

Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R)

Partit polític del Principat, fundat el 1976. Es formar a partir del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC) . El seu principal dirigent fou Josep Pallach. Els seus portaveus foren "Unitat Socialista" i "Informació Socialista". Agrupava diferents sectors del socialisme, alguns marxistes i altres d'inspiració cristiana, units sota un programa socialdemòcrata que defenia l'autogestió obrera, la construcció europea i la transformació federal de l'estat espanyol. A les eleccions del 15 de juny del 1977, el PSC-R va formar coalició amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC) i el Front Nacional de Catalunya (FNC) sota el nom de Pacte Democràtic per Catalunya (PDC). Poc més tard morí Josep Pallach, que fou succeït per Josep Verde i Aldea. La nova direcció inicià un procés d'acostament al Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C) i a la Federació del PSOE al Principat. El perill de la dilució en el PSOE va fer que gran part de l'ala catalanista del partit l'abandonés. Amb tot el PSC-R es va sumar el 1978 al nou Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).

Partit Socialista de les Illes (PSI)

Partit polític de les Illes Balears, fundat el 1975. Representava els sectors socialdemòcrates i socialistes de l'oposició antifranquista, que assumien alhora la reivindicació nacional de les Balears, aspecte que el contraposava a la Federació Socialista Balear del PSOE. Formà part amb la Convergència Socialista de Catalunya (CSC) i el Partit Socialista del País Valèncià (PSPV) de la Coordinadora Socialista dels Països Catalans, i amb d'altres partits socialdemòcrates espanyols i bascos de la Federación de Partidos Socialistas. El 1977 el PSI s'estructurà en dos partits federats: el Partit Socialista de Mallorca (PSM) i el Partit Socialista de Menorca (PSM).

Partit Socialista de les Illes Balears (PSIB-PSOE)

Partit polític de les Illes Balears i Pitiüses. Nom que adoptà el 1978 la Federació Socialista Balear del PSOE. Aconseguí agrupar bona part de la socialdemocràcia, si bé no va poder absorvir, a diferència dels seus homòlegs continentals, al Partit Socialista de Mallorca (PSM). Sempre ha estat la segona força política, rere la Unión de Centro Democrático (UCD), primer, l'Alianza Popular (AP), després, i el Partido Popular (PP) actualment. Amb tot, el 1999 arribà al govern gràcies al Pacte de Progrés que formà amb les altres forces d'esquerres. El seu dirigent Francesc Antich ha imprès un nou segell a la formació sota la consigna "més PSIB i menys PSOE".

Partit Socialista del País Valencià (PSPV)

Partit polític del País Valencià. El 1972 es creà a partir dels Grups d'Acció i Reflexió Socialista. El 1975 es refundà amb la incorporació de Socialistes Valencians Independents, Reconstrucció Socialista del País Valencià i Agrupament Socialista Valencià. Entre els seus més destacats dirigents han figurat Vicent Ventura, Alfons Cucó, Ernest Lluch, Joan Lerma, Joan Ignasi Pla, Ximo Puig. El seu òrgan fou "El Poble Valencià". El 1976 formà amb la Convergència Socialista de Catalunya (CSC) i el Partit Socialista de les Illes, la Coordinadora Socialista dels Països Catalans, i amb d'altres partits espanyols i bascos, la Federación de Partidos Socialistas. Participà en el Consell de Forces Polítiques del País Valencià. El març del 1977 fou legalitzat. La preparació de les eleccions del juny aguditzà les tensions internes, a la recerca d'un aliat estatal. Així es produí l'escissió d'Unitat Socialista, que es coalitzà amb el Partido Socialista Popular. El PSPV s'apropà a la Federació Valenciana del Partido Socialista Obrero Español (PSOE). El 1978 es produí la confluències d'aquestes forces polítiques dins el PSOE, amb la fórmula del partit federat PSPV-PSOE. Després de la fusió es reforçaren les tendències reformistes tant en l'aspecte social com nacional. El PSPV-PSOE fou el partit hegemònic del País Valencià fins el 1995, quan fou substituït pel Partido Popular.

Partit Socialista de Mallorca (PSM)

Partit polític de Mallorca, fundat el 1977, com a hereu a la illa gran del Partit Socialista de les Illes (PSI). Manté especials vincles amb el Partit Socialista de Menorca (PSM), el seu corresponent a la petita de les Balears. Originalment també formà part de la Federación de Partidos Socialistas i de la Coordinadora Socialista dels Països Catalans. A diferència de les forces continentals de la Coordinadora, que s'integraren al PSOE, el PSM mantingué la independència política. Pel referèndum sobre la constitució espanyola (1978), defensà l'abstenció, sobretot per l'insuficient autogovern que oferia a les nacionalitats. Tercera força de les illes, rera la UCD i el PSOE, veié com la Federació d'aquest (convertida en PSIB) li guanyava terreny. El 1984 s'incorporaren diversos sectors en la marca PSM-Entesa Nacionalista. El 1999 entrà a formar part del Pacte de Progrés que governa la major part d'institucions insulars. El seu òrgan és "Mallorca Socialista". Les seves joventuts s'agrupen en Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM. Participa conjuntament amb Convergència i Unió, el Bloc Nacionalista Valencià i la Unitat Catalana en les Trobades Nacionalistes.

Partit Socialista de Menorca (PSM)

Partit polític de Menorca, fundat el 1977, com a hereu a la illa petita del Partit Socialista de les Illes (PSI). Manté especials vincles amb el Partit Socialista de Mallorca (PSM), el seu corresponent a la gran de les Balears. D'ençà el 1984 formà part de la marca PSM-Entesa Nacionalista.

Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

Partit polític del Principat fundat el 22 de juliol de 1936. Sorgí per la fusió de quatre partits: la Unió Socialista de Catalunya (USC) la Federació del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) al Principat, el Partit Comunista de Catalunya (PCC, federat amb el Partido Comunista de España, PCE) i el Partit Català Proletari (PCP). Així s'hi unien la línia del socialisme marxista que representaven la USC i el PSOE, i la línia comunista (aviat majoritària) del PCC i el PCP, bo i que restaven fora els sectors que havien fundat el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El PSUC esdevenia un partit autònom, tot i que feia de referent al Principat del PSOE i del PCE, i eren clars els seus vincles a aquest darrer, i a l'estalinisme en general. Des de la seva fundació el seu òrgan ha estat "Treball". El seu màxim dirigent fou Joan Comorera, provinent de la USC. El PSUC fou admès com a Secció Catalana de la Tercera Internacional (juny de 1939). Crescut durant la guerra, la desfeta del 1939 suposà el seu pas a la clandestinitat i a l'exili. En la nova situació la direcció del PCE maldà per estretar els lligams entre els dos partits i àdhuc absorbir el PSUC. Aquest enfrontament suposà un reguitzell d'escissions (tant dels sectors socialistes, com dels catalanistes), i culminà en l'expulsió de Joan Comorera (novembre del 1949), acusat de "titista", pel simple fet d'oposar-se a la desaparició virtual del partit. A Joan Comorera el succeí Josep Moix, i a aquest (1965), Gregorio López Raimundo. Als anys 1970 s'imposaren al partit les tesis eurocomunistes i les del pacte per la llibertat, que suposaven la participació del PSUC a les instàncies unitàries de l'antifranquisme, l'Assemblea del Principat (1971) i el Consell de Forces Polítiques. Malgrat la considerable influència assolida pel PSUC als diferents àmbits socials (era el "Partit" per antonomàsia), quan es restablí el sistema electoral, ocupà un lloc discret. Això provocà l'esclat entre els sectors prosoviètic i leninista, d'una banda, i l'eurocomunista, amb victòria final dels darrers, i escissió dels prosoviètics (que fundaren ell Partit dels Comunistes de Catalunya, PCC). Tot i la reconciliació del sector leninista (liderat per Paco Frutos) i l'eurocomunista (encapçalat per Antoni Gutiérrez Díaz), la desfeta als comicis de l'octubre de 1982 fou considerable. El 1986 assumí la secretaria general, Rafael Ribó que inicià una política d'aproximació a l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra i al PCC que menà a la formació de la federació de partits Iniciativa per Catalunya (IC). A partir de llavors el paper públic del PSUC quedà eclipsat per la coalició, i més quan aquesta fou abandonada pel PCC (per primer cop el 1989, tot i que després hi tornà efímerament el 1993). El 1997 es consumà la ruptura de relacions entre IC i Izquierda Unida (la federació impulsada pel PCE). Això i la situació de "congelació" del PSUC, portà a un sector del partit, liderat per Antoni Lucchetti a escindir-se per fundar el PSUC-viu.

Documents:
- Un document als joves socialistes, a tots els joves treballadors i a la joventut progressiva de Catalunya
(«Justícia Social», 3.8.1935, document de les JSUC)
- Les nostres consignes
(«Xot», 28.3.1936, posicionament de les JSUC).
- Programa de construcció d'una Catalunya socialista
(«Justícia Social-Octubre», 3.7.1936, declaració del Comitè d'Enllaç).
- Declaració del nou Partit Socialista Unificat de Catalunya
(«Treball», 23.7.1936).

Partit Socialista Unificat de Catalunya-viu (PSUC-viu)

Partit polític del Principat fundat el 1998 com a hereu del PSUC. Fou el resultat d'una banda de la crítica al sector oficial, que havia 'congelat' el partit dins la coalició Iniciativa per Catalunya (IC). D'altra banda el trencament d'Iniciativa amb la coalició Izquierda Unida (IU) forçava aquesta coalició espanyola a trobar un referent principatí. En aquest darrer sentit al voltant del PSUC-viu, altres partits comunistes, com el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), el Partit Revolucionari dels Treballadors (PRT) i el Partit Obrer Revolucionari (POR) conformen la coalició Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), referent al Principat d'Izquierda Unida. Tot i amb tot, hi ha sectors del PSUC-viu que reclamen el pas del partit a una política més activa. La seva organització juvenil és Joves Comunistes.

Partit Socialista Valencià (PSV)

Partit polític del País Valencià, fundat el 1962. Agrupava diferents corrents socialistes, vinculades a la defensa de la identitat cultural i nacional i, molt especialment, a les Joventuts del Rat Penat. Part de la seua militància provenia del Front Marxista Valencià (FMV), i d'altres (Eliseu Climent, etc.) sostenien posicions properes al socialisme cristià. En tot cas i, a banda del PCE, era una de les poques expressions orgàniques de l'oposició sota el règim franquista. El PSV es va disoldre el 1968, i els seus militants s'escamparen per les diferents organitzacions polítiques i culturals de la dècada dels 1970.


Aleksandr Parvus (1869-1924)

Nascut Aleksandr L. Helphand (o Gelfand). Instal·lat a Alemanya a començament dels anys 1890, s’implicà en el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya. Adoptà com a pseudònim Alexander Parvus (estrafent l’Alexander Magnus, el rei Alexandre III de Macedònia) per escriure en la premsa del partit (Neue Zeit). Vinculat a l’ala esquerrana del partit, conjuntament amb Rosa Luxemburg, combaté la deriva oportunista, reformista, patriotista i burocratitzant de la dreta del partit. Fou editor del Sächsische Arbeiterzeitung, i fundà Aus des Weltpolitik. D’aquesta època daten obres com «Del mercat mundial i de la crisi agrària», «La vaga general», «Rússia i la revolució», «La política colonial» i «El socialisme i els bancs». Va redactar un manifest financer per al Soviet de Diputats Obrers de Petersburg, en mig de la revolució del novembre-desembre del 1905. En aquelles jornades havia tornat a Rússia, vinculat al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus-Menxevic, i a Lev Trockij, amb el qual col·laborà a Natxalo. Amb el triomf de la contrarevolució, s’exilià a Sibèria, però aviat fugiria a l’Europa Occidental. Entre el 1910 i el 1914 residí als Balcans, com a corresponsal de diverses publicacions socialdemòcrates alemanyes. Els seus negocis financers i de tràfic d’armes li reportaren grans riqueses, part de les quals les dedicà a l’activitat política. El 1915 abandonà Istanbul per residir en Estocolm, on continuà dedicar a negocis d’armament i matèries primeres en el marc de la Gran Guerra. Quan l’esquerra marxista es reagrupà a la Conferència de Zimmerwald, Parvus provà de recontactar-hi, però els principals dirigents, Luxemburg, Lenin i Trockij, s’estimaren més d’apartar-s’hi. Parvus no veia incompatibles la defensa de l’internacionalisme revolucionari a publicacions com «Die Glocke», amb el lucre a través de l’esforç de guerra d’Alemanya. Al capdavall, segons Parvus, una victòria alemanya contra el tsarisme provocaria la revolució a Rússia, revolució que després s’estendria a l’Europa occidental. Després de la guerra, intentà restablir el contacte amb el nou govern bolxevic rus, i d’apropar-lo al govern socialdemòcrata alemany, sense èxit. Malgrat les bones relacions amb les autoritats socialdemòcrates, refusà de col·laborar en l’esclafament de l’aixecament espartaquista.

Arxius d’obres d’Alexandr Parvus (en preparació).

Joan Payrà (Perpinyà, 1882 - Paris, 29.5.1937)

Polític. Membre de la Section Française de l'International Ouvrière (SFIO). Redactor de "Le Socialiste" i "La République", fou un excel·lent propagandista. Fundador de "Le Cri Catalan" (després del 1936, "Le Cri Socialiste"). L'activitat com a esportista i dirigent esportiu (fundador de la USP) li donà una considerable popularitat. Diputat de l'Assemblea Nacional francesa des del 1924 (per les llistes de l'SFIO-Cartel des Gauches), hi renuncià l'octubre del 1935, per poder presentar-se al Senat (fou senador des d'octubre del 1935 fins a la mort). Conseller general de Prats de Molló (1925-31), de Perpinyà Oriental (1931-7) i President del Consell General de Pirineus Orientals (1931-7). Des d'aquests càrrecs es preocupà sobretot per la política referent a la viticultura.


Index de la lletra p

Index onomàstic | Index de l'enciclopèdia