5. Capítol. El temps de circulació | Índex | 7. Capítol. Temps de recanvi i nombre de recanvis
SISÈ CAPÍTOL
Els costos
de circulació
I. Costos estrictes de circulació
Les transformacions del capital de mercaderia en diners i de diners en mercaderia són alhora transaccions dels capitalistes, actes de compra i de venda. El temps en el qual es completen aquestes transformacions del capital són subjectivament, des del punt mira del capitalista, temps de venda i temps de compra, el temps durant el qual funcionen en el mercat com a comprador i venedor. Així com el temps de circulació del capital constitueix un segment necessari del seu temps de reproducció, també el temps durant el qual el capitalista compra i ven, i recorre el mercat, és un segment necessari del seu temps de funcionament com a capitalista, és a dir com a capital personificat. Constitueix un temps del seu temps d’ocupació.
{Com que s’ha assumit que les mercaderies es compren i es venen pel llur valor, es tracta en aquest supòsit únicament de la substitució pel mateix valor d’una forma per l’altra, de forma de mercaderies en forma monetària, i de forma monetària en forma de mercaderies – d’un canvi d’estat. Si les mercaderies es vénen pel llur valor, la grandària del valor en les mans tant del comprador com del venedor resta inalterada, i tan sols canvia la seua forma de presència. Si les mercaderies no es vénen pel valor, la suma dels valors bescanviats resta inalterada; ço que d’una banda té de més, l’altra el té de menys.
Les metamorfosis M – D i D – M són, però, transaccions que s’esdevenen entre compradors i venedors; cal temps per concloure-les, i més a mesura que avança la lluita on cada part cerca de treure’n més que l’altre, i així es confronten els homes de negoci, de forma que: «when Greek meets Greek then comes the tug of war». El canvi de condicions costa temps i força de treball, però no per crear valor, sinó per assolir la substitució de valor d’una forma per l’altra, en la qual l’intent mutu d’apropiar-se en aquesta ocasió d’una quantitat addicional de valor no canvia res. Aquest treball, engrandit per desig malintencionat de totes dues parts, no genera cap valor, com tampoc el treball que es fa en un procés judicial no augmenta la quantitat de valor de l’objecte en disputa. Es manté amb aquest treball – que és un moment necessari del procés de producció capitalista en la seua totalitat, tant si s’hi inclou també la circulació com si se la hi exclou – tal com amb el treball de combustió d’un material que s’empra per a la generació d’escalfor. Aquest treball de combustió no genera cap calor, per bé que és un moment necessari del procés de combustió. Per exemple, per tal d’emprar el carbó com a material calefactor, l’he de combinar amb oxigen i per això ha de passar de l’estat sòlid al gasós (ja que en el gas carbònic, resultat de la combustió, hi ha el carbó en estat gasós), i per tant efectuar una alteració de presència física o d’estat. La disgregació de les molècules de carbó, que enllacen en un estat sòlid, i la dispersió de les pròpies molècules de carbó en els seus àtoms individuals, ha de precedir els nous enllaços, i això costa un cert gast d’energia, que no es converteix per tant en calor, si no que d’ell prové. Si els propietaris de mercaderies no són, doncs, capitalistes, sinó productors directes independents, el temps emprat per a la compra i la venda seria una deducció del llur temps de treball, i per això sempre (tant en l’antiguitat com en l’edat mitjana) se cerca de realitzar aquestes operacions en els dies festius.
Les dimensions que assum la substitució de mercaderies en les mans dels capitalistes no pot convertir naturalment, aquest treball, que no genera cap valor sinó tan sols un canvi formal de valor, en un treball generador de valor. Tampoc no pot realitzar-se el miracle d’aquesta transubstanciació mitjançant una transposició, per exemple quan el capitalista industrial ja no completa ell mateix cap «treball de combustió», i el fa negoci exclusiu de terceres persones als quals paga. Aquestes terceres persones no oferirien naturalment la llur força de treball per amor dels seus beaux yeux. Pel recaptador de rendes d’un terratinent o per l’empleat de banca els és en tot cas indiferent que el llur treball amplie ni un dit de la renda o de les peces d’or que provenen ensacades d’un altre banc.}(10)
Per als capitalistes, que fan treballar d’altres per ells, la compra i la venda esdevé una funció cabdal. Com que s’apropia del producte de molts a una escala socialment gran, ha de vendre-hi també i reconvertir de nou més tard els diners en els elements de producció. Abans com ara el temps de compra i de venda no genera cap valor. Una il·lusió prové de la funció del capital comercial. Però, sense entrar-hi encara de prop, això és ben clar des del principi: si, per la divisió del treball una funció, que en si i per a si és improductiva, és, però, un moment necessari de la reproducció, es transforma d’una dedicació auxiliar de molts a una dedicació exclusiva de pocs, en un ofici particular, encara que no es transforme el caràcter de la pròpia funció. Un comerciant (ací considerat com a mer agent de la transformació de mercaderies, com a mer comprador i venedor) pot escurçar mitjançant les seues operacions els temps de compra-venda de molts productors. Llavors se l’ha de considerar com una màquina que disminueix el gast inútil d’energia o contribueix a alliberar temps de producció.(11)
Si volem simplificar la qüestió (ja que no considerarem fins més tard el comerciant com a capitalista i el capital comercial), assumim que aquest agent de compra-venda és un home que ven el seu treball. Esmerça la seua força de treball i el seu temps de treball en aquestes operacions M – D i D - M. I d’això viu, com un altre, per exemple, ho fa de filar o de fer de torner. Realitza una funció necessària, per què el procés de reproducció inclou ell mateix funcions improductives. Treballa tant bé com un altre, però el contingut del seu treball no genera ni valor ni producte. Ell mateix pertany al faux frais de la producció. El seu ús no consisteix per tant en convertir una funció improductiva en una de productiva, o un treball improductiu en productiu. Seria un miracle que una conversió així es pogués materialitzar mitjançant aquesta transferència de funcions. El seu ús consisteix més aviat en vincular una part menor de la força de treball i del temps de treball de la societat a aquestes funcions improductives. Encara més. Assumirem que és un mer treballador assalariat, tant se val si dels més ben pagats. Siga quina siga la seua paga, com a treballador assalariat treball una part del seu temps a canvi de res. Rep potser diàriament el valor de producte de vuit hores de treball i actua durant deu. Les dues hores de treball excedentari que realitza produeixen tan poc valor com les seues vuit hores de treball necessari, per bé que mitjançant aquestes darreres se li transfereix una part del producte social. Primer, tan abans com després, considerat socialment, s’utilitza una força de treball durant deu hores en aquesta mera funció de circulació. No se les pot emprar altrament, i no per a un treball productiu. En segon lloc, però, la societat no paga aquestes dues hores de treball excedentari, per bé que l’individu que ho realitza les esmerça. La societat no s’apropia per això cap producte o valor addicional. Però els costos de circulació que representa disminueixen una cinquena part, de deu hores a vuit. La societat no paga cap equivalent per a una cinquena part d’aquest temps actiu de circulació de la qual n’és agent. Però si aquest agent l’empra el capitalista, llavors, mitjançant el no-pagament de les dues hores, disminueixen els costos de circulació del seu capital, que constitueixen una reducció dels seus ingressos. Per a ell és un guany positiu, per què així la restricció negativa de l’ampliació de valor del seu capital s’estreta. En la mesura que petits productors independents de mercaderies esmercen una part del propi temps en la compra i en la venda, això suposa tan sols un temps que s’esmerça en els intervals de la llur funció productiva, o com a reducció del llur temps de producció.
Sota tota circumstància el temps emprar és un cost de circulació que no afegeix res als valors substituïts. És el cost requerit per substituir-ne la forma de mercaderia per la forma monetària. En la mesura que el productor capitalista de mercaderies apareix com a agent de circulació es diferencia dels productors immediats de mercaderies únicament pel fet que ven i compra a una escala més gran, i per tant funciona en un abast més gran com a agent de circulació. Que l’abast del seu negoci el força o capacitat, però, a comprar (llogar) agents de circulació propis com a treballadors assalariats, no altera gens el fenomen de la qüestió. Força i temps de treball s’han d’esmerçar en un cert grau en el procés de circulació (en la mesura que és un canvi merament formal). Però això apareix ara com una inversió addicional de capital; una part del capital variable s’ha d’invertir en la comprar aquestes forces de treball que funcionen únicament en la circulació. Aquest avançament de capital no genera ni producte ni valor. Disminueix pro tanto l’abast en el qual el capital avançat funciona productiva. És el mateix que si una part del producte s’emprà en un màquina que compra i ven la part restant del producte. Aquestam màquina provoca una reducció del producte. No actua amb ell en el procés de producció, per bé que pot disminuir la força de treball, etc. esmerçada en la circulació. Constitueix merament una part dels costos de circulació.
Al costat de la compra i venda reals s’esmerça temps de treball en la comptabilitat, en la qual entra, a més, treball materialitzat, plomes, tinta, paper, escriptori, costos d’oficina. S’esmerça per tant en aquesta funció d’una banda força de treball i de l’altra mitjans de treball. Es relaciona exactament igual com el temps de compra-venda.
Com a unitat dins dels seus cicles, com a valor en processament, bé dins l’esfera de la producció, bé dins de les dues fases de l’esfera de la circulació, el capital existeix tan sols idealment en la forma de compte monetari, primer en el cap del productor de mercaderies, o del productor capitalista de mercaderies. Mitjançant la comptabilitat, que engloba també la determinció del preu o el còmput del preu de la mercaderia (càlcul de preu), es fixa i es controla aquest moviment. El moviment de la producció i, particularment, de l’ampliació del valor – en el qual les mercaderies figuren tan sols com a portadores de valor, com a noms de coses on es fixa la presència ideal del valor en forma de compte monetari – rep així un reflex simbòlic en la imaginació. En la mesura que el productor individual de mercaderies du el llibre únicament en el seu cap (com, per exemple, el camperol; ja que el pagès que du un llibre no es va produir fins a l’agricultura capitalista) o paral·lelament o externament al seu temps de producció du un llibre sobre les seues despeses, ingressos, terminis de pagament, etc., és palpable que aquesta seua funció i els mitjans de treball que hi empra, com paper, etc., representen una utilització addicional de temps de treball i de mitjans de treball, que és necessària, però que constitueixen una reducció tant del temps que es pot emprar productivament, com dels mitjans de treball que funcionen en el procés real de producció, que entren en la constitució de producte o valor.(12) La natura de la pròpia funció no s’altera gens, ni per l’abast que hi rep pel fet que es concentre en les mans dels productors capitalistes de mercaderies ni pel fet que, per comptes d’aparèixer com a funció de molts petits productes de mercaderies, ho fa com una funció interna del procés de producció a gran escala d’un capitalista; ni tampoc pel seu destriament de les funcions productives, de les quals constitueix una feina auxiliar, ni per la independització en particular com a funció d’agents als quals es confia en exclusiva.
La divisió del treball, la independització d’una funció, no la fa constituïdora de producte ni de valor, si és que no ho era abans ja de la independització. Si un capitalista posa capital seu de nou, ha de posar-hi una part en la compra d’un comptable, etc. i de mitjans de comptabilitat. Si el seu capital ja es troba en funcionament, en el seu procés de reproducció continuada, una part del producte-mercaderia, mitjançant la conversió en diners, s’ha de reconvertir continuadament en comptable, oficinistes i similars. Aquesta part del capital es retira del procés de producció i pertany als costos de circulació, com a reducció del rendiment global. (Inclosa la mateixa força de treball que s’empra exclusivament en aquesta funció.)
Es troba, però, una certa diferència entre els costos que sorgeixen de la comptabilitat, o l’esmerçament improductiu de temps de treball, d’una banda, i el mer temps de compra-venda, de l’altra. El darrer sorgeix tan sols d’una forma socialment determinada del procés de producció, és a dir, del procés de producció de mercaderies. La comptabilitat com a control i posada en comú del procés es fa més necessària com més el procés pren una escala social i perd el caràcter purament individual; per tant és més necessària en la producció capitalista que en les disperses empreses d’artesans i de pagesos, i més necessària en la producció social que en la capitalista. Els costos de comptabilitat es redueixen, però, amb la concentració de la producció i com més es converteix en comptabilitat social.
Ací es tracta tan sols del caràcter general dels costos de circulació, que sorgeixen de les meres metamorfosis formals. Hi és superflu entrar en totes les formes detallades. Com, però, formes que pertanyen a la pura transformació del valor, i que sorgeixen d’una determinada formació social del procés de producció, que en el productor individual de mercaderies són únicament moments efímers i amb prou feines remarcables, es condueixen al costat de les seues funcions productives o s’hi confonen – com aquests que, com a costos massius de circulació, poden frapar els ulls, hom els veu com a mers ingressos i despeses de diners o, quan s’independitzen i es concentren a gran escala com a funció exclusiva de bancs, etc. Ço que s’ha de refermar és que aquests costos de circulació no alteren el caràcter amb l’alteració d’aspecte.
Tant si un producte es produeix com a mercaderia com si no, és sempre un aspecte material de riquesa, un valor d’ús determinat per a l’entrada en el consum individual o productiu. Com a mercaderia existeix el seu valor idealment en el preu, que no altera gens el seu aspecte real d’ús. Que, però, determinades mercaderies, com l’or i l’argent, funcionen com a diners i residesquen com a tals exclusivament en el procés de circulació (també com a tresor, reserva, etc., resten, si bé de forma latent, en l’esfera de la circulació), és un producte pur de la forma socialment determinada del procés de producció, del procés de producció de mercaderies. Com que damunt del fonament de la producció capitalista les mercaderies esdevenen l’aspecte general dels productes, i la gran massa de productes es produeix com a mercaderies i per tant han de prendre la forma monetària, com que, per tant, la massa de mercaderies, la part de la riquesa social que funciona com a mercaderies, creix contínuament – també ho ha de fer l’abast de l’or i de l’argent que funciona com a mitjà de circulació, mitjà de pagament, reservat, etc. Aquestes mercaderies que funcionen com a diners no entren ni en el consum individual ni en el productiu. Són treball social fixat en una forma que serveix com a mera màquina de circulació. A banda que una part de la riquesa social es veu lligada a aquesta forma improductiva, el desgast dels diners en requereix la substitució continuada o la conversió de més treball social – en forma de producte – en més or i argent. Aquests costos de substitució són important en les nacions capitalistes desenvolupades perquè, en general, la part de riquesa lligada en la forma de diners és enorme. Or i argent, les mercaderies monetàries, constitueixen per a la societat costos de circulació, que sorgeixen tan sols de la forma social de producció. Són faux frais de la producció de mercaderies, que creixen amb el desenvolupament de la producció de mercaderies, i particularment de la producció capitalista. Són una part de la riquesa social que s’ha de sacrificar al procés de circulació.(13)
Costos de circulació, que s’originen a partir d’un mer canvi formal del valor, de la circulació considerada idealment, no entren en el valor de la mercaderia. Les parts de capital que s’hi esmercen constitueixen una mera deducció del capital esmerçat productivament, en la mesura que es considera el capitalista. D’una altra natural són els costos de circulació que consideram ara. Poden sorgir de processos de producció que tan sols continuen en la circulació, i el caràcter productiu dels quals únicament el recobreix la forma de circulació. Poden d’altra banda, considerats socialment, ésser mers costos, esmerçament improductiu de treball viu o materialitzat, però just per això actuen com a constituïdors de valor per al capitalista individual, i constitueixen un afegit al preu de venda de la seua mercaderia. Això ja segueix del fet que aquests costos es diferencien en diferents esferes de producció i puntualment en diferents capitals individuals d’una mateixa esfera de producció. Mitjançant l’addició al preu de la mercaderia es reparteixen en la mesura que recauen en els capitalistes individuals. Però tot treball que afegeix valor, pot afegir també plus-vàlua esdevindre plus-vàlua damunt de bases capitalistes, ja que el valor que constitueix depèn de la pròpia grandària, mentre que la plus-vàlua que constitueix depèn de l’abast en el qual el paga el capitalista. Són costos, per tant, que encareixen la mercaderia sense afegir-hi valor d’ús, i suposen per a la societat, així doncs, faux frais de la producció, per bé que poden constituir una font d’enriquiment per als capitalistes individuals. D’altra banda, en la mesura que l’addició al preu de la mercaderia simplement reparteix aquests costos de circulació, no abandona per això el seu caràcter improductiu. Per exemple, les companyies d’assegurances reparteixen les pèrdues dels capitalistes individuals entre la classe capitalista. Això no impedeix, però, que les pèrdues equilibrades siguen pèrdues, si es considera el capital global social.
1. Acumulació general d’estocs
Durant la seua existència com a capital mercaderia o la seua estada en el mercat, i per tant mentre es troba en l’interval entre el procés de producció del qual emergeix i el procés de consum al qual ingressa, el producte consisteix un estoc de mercaderia. Com a mercaderia fora del mercat, i per tant en l’aspecte d’estoc, el capital-mercaderia apareix doblement en cada cicle, una vegada com a producte-mercaderia del propi capital en processament, si es considera aquest cicle; l’altra vegada, contràriament, com a producte-mercaderia d’un altre capital, que ha d’ésser disponible en el mercat i comprat per transformar-se en capital productiu. Certament és possible que el darrer capital-mercaderia no es produesca més que sota comanda. Llavors la interrupció es troba abans de la producció. El flux dels processos de producció i reproducció requereix, però, que una massa de mercaderies (mitjans de producció) es trobe constantment en el mercat, i per tant constituesca un estoc. Similarment el capital productiu inclou la compra de força de treball, i la forma monetària hi és tan sols la forma de valor dels mitjans de vida, que el treballador ha de trobar en la major part en el mercat. Hi entrarem de més a prop en el decurs d’aquest paràgraf. Ací ja s’ha aconseguit aquest punt. Si ens posam en el punt de mira del valor de capital en processament, que s’ha convertit en producte-mercaderia i que ara s’ha de vendre o reconvertir en diners, per tant funcionar ara com a capital-mercaderia en el mercat, la condició en la qual constitueix un estoc s’ha de descriure com una estada contraproduent i involuntària en el mercat. Com més ràpidament es venga, més fluid serà el procés de reproducció. L’estada en la transformació M’ - D’ impedeix el canvi material real, que ha d’esdevindre’s en el cicle del capital, així com la seua funció ulterior com a capital productiu. D’altra banda, per a D – M, la presència constant de mercaderies en el mercat, l’estoc de mercaderies, apareix com a condició del flux del procés de reproducció així com de la inversió de capital nou o afegit.
La retenció del capital-mercaderia com a estoc de mercaderia en el mercat requereix edificis, magatzems, reservoris de mercaderies, instal·lacions per a mercaderies, i per tant una inversió de capital constant; i similarment, un pagament de força de treball per a l’emmagatzematge de les mercaderies en els reservoris. A més, les mercaderies es fan malbé i s’exposen a influències perjudicials dels elements. Com a protecció, doncs, s’hi ha d’invertir capital addicional, en part en mitjans de treball, en forma materialitzada, i en part en força de treball.(14)
La presència de capital en la seua forma de capital-mercaderia i per tant d’estoc de mercaderia ocasiona doncs costos que, com que no pertanyen a l’esfera de la producció, es paguen en els costos de circulació. Aquests costos de circulació es diferencien dels esmentats sota I en el fet que fins a un cert punt entren en el valor de les mercaderies i, en conseqüència, les encareixen. Sota tota circumstància el capital i la força de treball que serveixen per al manteniment i salvaguarda dels estocs de mercaderies es retiren directament del procés de producció. D’altra banda, el capital que s’hi empra, inclosa la força de treball, com a component del capital, s’han de substituir a partir del producte social. La llur inversió actua així com una disminució de la capacitat productiva del treball, ja que requereix una gran quantitat de capital i de treball per assolir un determinat efecte útil. Són anticostos.
Ara bé, com que els costos de circulació condicionats per la constitució d’estoc de mercaderies s’originen únicament de la durada temporal de la transformació dels valors disponibles des de la forma de mercaderia a la forma monetària, i per tant únicament de la forma determinada socialment del procés de producció (únicament, doncs, perquè el produeix es produeix com a mercaderia i ha de passar per això per la transformació en diners) – participen completament del caràcter dels costos de circulació enumerats sota I. D’altra banda, el valor de les mercaderies s’hi conserva tan sols, o s’hi amplia, perquè el valor d’ús, el propi producte, es col·loca sota certes condicions socials, que costen una inversió de capital, i se sotmeten a operacions que permeten l’acció de treball addicional al valor d’ús. La computació dels valors de mercaderia, la comptabilitat, actuen contràriament damunt d’aquests processos, les transaccions de compra i de venda, i no en els valors d’ús en els quals existeix el valor de mercaderia. Tenen a veure únicament amb la seua forma. Per bé que, doncs, en el cas presentat, aquests anticostos de constitució d’estoc (que es fa involuntàriament) sorgeixen merament de la detenció de la transformació i de la seua necessitat, es diferencien conseqüentment dels anticostos sub I, en el fet que el llur objectiu no és la transformació del valor sinó el manteniment del valor que existeix en la mercaderia, com a producte, com a valor d’ús, ja que no és possible mantindre’l sense el manteniment del producte, del valor d’ús. El valor d’ús no s’hi eleva ni augmenta, al contrari, disminueix. Però la seua reducció es restringeix i es manté. Tampoc no s’eleva el valor avançat que existeix en la mercaderia. Però el nou treball, materialitzat i viu, s’hi afegeix.
S’ha d’investigar ara com deriven aquests anticostos del caràcter particular de la producció de mercaderies en general i la de producció de mercaderies en la forma general i absoluta, és a dir de la producció capitalista de mercaderies; com, d’altra banda, són comuns a tota producció social i hi assumeixen tan sols dins de la producció capitalista un aspecte particular, una forma particular d’aparença.
A. Smith sostenia la fabulosa idea que la constitució d’estocs és un fenomen propi de la producció capitalista.(15) Economistes més recents, com ara Lalor, defensen, contràriament, que es redueix amb el desenvolupament de la producció capitalista. Sismondi la considera fins i tot com un dels seus desavantatges.
De fet, els estocs existeixen en tres formes: en la forma de capital productiu, en la forma de fons individuals de consum i en la forma d’estoc de mercaderies o capital-mercaderia. L’estoc d’una forma disminueix relativament quan el de l’altra augmenta, per bé que la seua grandària absoluta pot crèixer simultàniament en totes tres formes.
És clar d’entrada que allà on la producció es realitza directament per a la satisfacció de necessitats pròpies i tan sols en una part menor per al bescanvi o la venda, i per tant el producte social no assum gens o tan sols en una petita part la forma de mercaderia, l’estoc en forma de mercaderia o estoc de mercaderies constitueix tan sols una part menor i efímera de la riquesa. Els fons de consum hi són, però, relativament grans, particularment els dels mitjans de vida pròpiament dits. Hom ha de veure tan sols l’antiga economia agrària. Una part aclaparadora del producte s’hi convertia immediatament, sense haver de constituir un estoc de mercaderies – justament perquè restava en les mans del seu posseïdor – en mitjans de producció o mitjans de vida. No assum la forma d’estoc de mercaderies, i just per això, segons A. Smith, no existia cap estoc en la societat que es fundava en aquest sistema de producció. A. Smith confon la forma de l’estoc amb l’estoc mateix i creu que la societat anterior vivia de la mà a la boca o que s’exposava a l’atzar de l’endemà.(16) És una confusió infantil.
L’estoc en la forma de capital productiu existeix en la forma de mitjans de producció, que ha es troben en el procés de producció o, si més no, en les mans dels productors, i per tant ja de forma latent en el procés de producció. Hom ha vist abans que, amb el desenvolupament de la productivitat del treball, i per tant també amb el desenvolupament del sistema de producció – amb el qual la força socialment productiva del treball es desenvolupa més que en tots els sistemes previs de producció -, creix contínuament la massa de mitjans de producció (edificis, màquines, etc.) que s’encarnen d’una vegada per sempre i tothora repetida en la forma de mitjans de treball del procés en el qual funcionen durant períodes més llargs o més breus, i que el llur creixement és alhora precondició i efecte del desenvolupament de la productivitat social del treball. El creixement no tan sols absolut sinó relatiu de la riquesa en aquesta forma (vg. Llibre I, Cap. XXIII, 2.) caracteritza per damunt de tot el sistema de producció capitalista. Les formes d’existència material del capital constant, els mitjans de producció, consisteixen, però, no tan sols en mitjans de treball d’aquesta mena, sinó també en material de treball en diversos nivells d’elaboració i en material auxiliar. Amb l’escala ampliada de la producció i l’elevació de la força productiva del treball mitjançant la cooperació, la divisió, la maquinària, etc., creix la quantitat de matèries primeres, material auxiliar, etc., que entren en el procés diari de reproducció. Aquests elements han d’ésser disponibles en el lloc de producció. L’abast de l’estoc existent en la forma de capital productiu creix per tant absolutament. Per tal que el procés pervisca – deixant completament de banda si aquest estoc es pot renovar diàriament o tan sols a terminis determinats - , s’hi ha de disposar sempre de més aplegament de matèria primera, etc., en el lloc de producció, que s’empre, per exemple, diàriament o setmanalment. La continuïtat del procés requereix que la presència de les seues condicions no depenguen de possibles interrupcions de les compres diàries, ni tampoc del fet que el producte-mercaderia es venga diàriament o setmanalment i per tant es reconvertesca tan sols de forma irregular en els seus elements de producció. Però, evidentment, el capital productiu pot ésser latent o constituir un estoc en un abast força diferent. Fa, per exemple, una gran diferència que el filador haja de disposar de cotó o de carbó per tres mesos o per un. Hom veu que aquest estoc pot augmentar relativament i, tot i així, disminuir absolutament.
Això depèn de diferents condicions, que totes deriven en essència en la més gran rapidesa, regularitat i seguretat amb la qual pot fornir-se la massa necessària de matèries primeres, de forma que no s’esdevinga cap interrupció. Com menys es compleixen aquestes condicions, i per tant menys seguretat, regularitat i rapidesa hi ha d’oferta, més gran ha de ser la part latent del capital productiu, és a dir l’estoc de matèries primeres que espera encara la seua elaboració, en les mans dels productors. Aquestes condicions es troben en relació inversa amb el nivell de desenvolupament de la producció capitalista i per tant de la capacitat productiva del treball social. I per tant també de l’estoc en aquesta forma.
Amb tot, allò que hi apareix com a reducció de l’estoc (per exemple, en Lalor) és en part tan sols una reducció de l’estoc en la forma de capital-mercaderia o de l’estoc pròpiament de mercaderia; i per tant tan sols un canvi formal del mateix estoc. Si, per exemple, la quantitat de carbó, que es produeix diàriament en el propi país, i per tant l’abast i l’energia de la producció de carbó, és gran, al filador no li cal cap gran magatzem de carbó per assegurar la continuïtat de la seua producció. La segura renovació continuada de l’oferta de carbó ho fa superflu. En segon lloc: la velocitat amb la qual el producte d’un procés pot passar com a mitjà de producció a un altre procés depèn del desenvolupament dels mitjans de transport i de comunicació. L’abaratiment del transport hi juga un gran paper. El transport constantment renovat, per exemple, de carbó des de les mines fins a les filatures seria més car que emmagatzemar una massa més gran de carbó per més temps sota un transport relativament més barat. Aquestes dues circumstàncies fins ara considerades provenen del propi procés de producció. En tercer lloc actua el desenvolupament del sistema de crèdit. Com menys depèn el filador per a la renovació del seu estoc del cotó, carbó, etc., de les vendes immediates del seu fil – i com més desenvolupat siga el sistema de crèdit, menor és aquesta dependència immediata - , més petita pot ésser la grandària relativa d’aquests estocs, per tal d’assegurar una producció continuada de fil a una determinada escala independentment d’accidents en la venda de fil. En quart lloc, però, moltes matèries primeres i mig-fabricades, etc., requereixen períodes temporals molts llargs per a la llur producció, i això val particularment per totes les matèries primeres que lliura l’agricultura. Si no hi ha d’haver cap interrumpció del procés de producció, cal per tant disposar-ne d’un determinat estoc per a tot l’espai temporal en el qual el nou producte no pot ocupar el lloc de l’antic. Si aquest estoc disminueix en les mans del capitalista industrial, això demostra tan sols que augmenta en la forma d’estoc de mercaderies en les mans del comerciant. El desenvolupament dels mitjans de producció permet, per exemple, fletar ràpidament el cotó que hi ha en el port d’importació des de Liverpool fins a Manchester, de froma que el fabricant pot renovar, segons requeriment, el seu estoc de cotó en porcions relativament petites. Però llavors aquest cotó resta en una quantitat més gran com a estoc de mercaderies en les mans del mercaders de Liverpool. És, així doncs, un mer canvi formal de l’estoc, ço que Lalor i d’altres han passat per alt. I considerat el capital social, s’hi troba la mateixa massa de productes que abans en la forma d’estoc. Per a un país individual disminueix l’abast de la quantitat necessària, per exemple en un any, a mesura que es desenvolupen els mitjans de transport. Si molts vaixells de vapor i de vela viatgen entre Amèrica i Anglaterra, les oportunitats de renovació dels estocs de cotó per a Anglaterra augmenten, i disminueix així la quantitat d’estoc de cotó que ha d’emmagatzemar-se de mitjana a Anglaterra. Igualment actua el desenvolupament del mercat mundial i amb ell la multiplicació de les fonts de subministrament d’un mateix article. L’article s’ofereix progressivament des de diferents països i en diferents terminis temporals.
2. L’estoc propi de mercaderies
Hom ja ha vist que damunt dels fonaments de la producció capitalista les mercaderies esdevenen la forma general del producte, i que més ho fan com més es desenvolupa en abast i profunditat. Existeix, doncs – fins i tot dins un mateix abast de la producció – un part desproporcionadament més gran de producte com a mercaderia, en comparació amb els sistemes de producció anteriors o amb el sistema de producció capitalista d’un grau inferior de desenvolupament. Tota mercaderia, però – i per tant també tot capital-mercaderia, que és tan sols mercaderia si bé mercaderia com a forma de presència del valor de capital - , mentre no passa immediatament des de l’esfera de la producció cap al consum productiu o individual, es troba en l’interval en el mercat i constitueix un element de l’estoc de mercaderies. En si i per a si – sota un abast constant de la producció – creix doncs l’estoc de mercaderies (és a dir, aquesta independització i fixació de la forma de mercaderia del producte) amb la producció capitalista. Hom ja ha vist que això és tan sols un canvi formal de l’estoc, és a dir que augmenta d’una banda l’estoc en forma de mercaderia perquè de l’altra banda disminueix en la forma d’estoc directe de producció o de consum. És tan sols una forma socialment alterada de l’estoc. Si alhora no tan sols la grandària relativa de l’estoc de mercaderies augmenta en proporció al producte global social, sinó que també ho fa la grandària absoluta, és perquè amb la producció capitalista creix la quantitat de producte global.
Amb el desenvolupament de la producció capitalista l’escala de la producció la determina en un grau sempre inferior la demanda immediata de producte, i en un grau sempre superior l’abast de capital a la disposició del capitalista individual, pel desig d’ampliar el valor del seu capital i la necessitat de continuar i estendre el seu procés de producció. Per tant creix necessàriament en cada branca particular de la producció la quantitat de producte que es troba com a mercaderia en el mercat, en forma d’oferta. Creix la quantitat de capital fixat en la forma de capital-mercaderia per més o menys temps. Creix doncs l’estoc de mercaderies.
Finalment la gran part de la societat es converteix en treballadora assalariada, individus que viuen de la mà a la boca, que reben els salaris setmanalment i els gasten diàriament, i que per tant han de disposar de mitjans de vida com a estoc. Per molt que puguen fluir els elements individuals d’aquest estoc, una part ha d’estagnar-se contínuament per tal que l’estoc puga restar fluïd.
Tot aquests moments provenen de la forma de la producció i de transformació que inclou, per la qual ha de passar el producte en el procés de circulació.
Siga quina siga la forma social de l’estoc de productes, la seua preservació requereix costos: edificis, recipients, etc., que constitueixen els receptacles del producte; similarment mitjans de producció i treball, més o menys segons la natura del producte, que s’han d’esmerçar per a la defensa d’influències perjudicials. Com més es concentren socialment els estocs, més relativament petits són aquests costos. Aquestes inversions constitueixen sempre una part del treball social, bé en forma materialitzada o viva – i per tant en inversió de capital en la forma capitalista -, que no entren en la pròpia constitució del producte, i per tant es dedueixen del producte. Són anticostos necessaris de la riquesa social. Són els costos de manteniment del producte social, per bé que la seua existència com a element de l’estoc de mercaderies és ara merament la forma social de la producció, i per tant sorgeixen de la forma de mercaderia o, si consideram l’estoc de mercaderies tan sols com una forma especial de l’estoc de productes, que és comú a totes les societats, si bé no en la forma d’estoc de mercaderies, aquesta forma d’estoc de productes pertany al procés de circulació.
Es qüestiona ara fins a quin punt aquests costos entren en el valor de les mercaderies.
Si el capitalista ha convertit el capital avançat en producte en mitjans de producció i força de treball, en una quantitat determinada de mercaderies llesta, i aquesta resta emmagatzemada sense vendre’s, llavors s’estagna no tan sols el procés d’ampliació de valor del seu capital durant aquest temps. L’esmerçament que requereix el manteniment d’aquest estoc en edificis, el treball afegit, etc. requereixen, constitueixen una pèrdua positiva. El comprador final se li riuria si li digués: les meues mercaderies no es van poder vendre durant sis mesos, i el manteniment durant aquests sis mesos no tan sols em deixà aturat tant de capital, sinó que em provocà anticostos extres. Tant pis pour vous!, diria el comprador. Allà al costat vostre hi ha un altre venedor, les mercaderies del qual s’enllestiren ahir. La vostra mercaderia ve de magatzem i probablement s’ha deteriorat més o menys per les dentellades del temps. Hauríeu de vendre doncs més barat que el vostre rival. - Que el productor de mercaderia siga el productor real de la seua mercaderia o el productor capitalista, i de fet tan sols els representant del seu productor real, no altera gens les condicions de vida de la mercaderia. Ha de convertir la cosa en diners. Els anticostos que provoca la fixació de la forma de mercaderia pertanyen al seu sobreencariment individual, que no té res a veure amb el comprador de la mercaderia. Aquest no li paga el temps de circulació de la seua mercaderia. Fins i tot quan el capitalista reté deliberadament les seues mercaderies del mercat, en èpoques d’una revolució real o suposada de valor, depèn de l’esclat d’aquesta revolució de valors, de la correcció o incorrecció de la seua especulació, que es realitzen o no els anticostos addicionals. Però la revolució de valor no és cap conseqüència dels seus anticostos. En aquest sentit, doncs, l’estagnació de la circulació i la constitució d’estocs no afegeix cap valor a través dels costos provocats en la mercaderia. D’altra banda, no hi pot haver cap estoc disponible sense una estada en l’esfera de la circulació, sense una retenció, més perllongada o més breu, del capital en la seua forma de mercaderia; per tant no hi ha cap estoc sense una estagnació de la circulació, exactament com no hi poden haver diners en circulació sense la constitució d’una reserva monetària. Per tant, sense estoc de mercaderies no hi ha cap circulació de mercaderies. Si aquesta necessitat no li sorgeix al capitalista en M’ - D’, ho farà contràriament en D – M; no per al seu capital-mercaderia, sinó per al capital-mercaderia d’un altre capitalista que produeix els seus mitjans de producció i els mitjans de vida per al seu treballador.
Que la constitució d’estocs siga voluntària o involuntària, és a dir que el productor de mercaderies mantinga deliberadament un estoc o que les seues mercaderies constituesquen un estoc com a conseqüència de la resistència que originen les circumstàncies del procés de circulació en les pròpies vendes, sembla no poder alterar l’essència de la qüestió. Amb tot, per a la solució d’aquesta qüestió és útil saber què diferencia la constitució voluntària d’estocs de la involuntària. La constitució involuntària d’estocs deriva o és idèntica a l’estagnació de la circulació, que és independent del coneixement del productor de mercaderies i que posa la seua voluntat en un destret. Què caracteritza la constitució voluntària d’estocs? Abans com ara el vendedor cerca de desfer-se de la seua mercaderia tan ràpidament com siga possible. Ofereix sempre el producte com a mercaderia. Si el retiràs de la venda, constituïria tan sols un element potencial (dunamei) i no pas actual (energeia) de l’estoc de mercaderies. La mercaderia com a tal li és ara com abans tan sols una portadora de valor d’intercanvi, i com a tal tan solts pot actuar mitjançant i després de despullar-se de la forma de mercaderia i assumir la forma monetària.
L’estoc de mercaderies ha de tindre un cert abast per tal de satisfer durant un cert període l’abast de la demanda. Es compta per això amb una extensió continuada del cercle de compradors. Per exemple, per tal de passar un dia, una part de les mercaderies que es troben en el mercat han de restar contínuament en la forma de mercaderia, mentre l’altra flueix, es converteix en diners. La part que s’estagna mentre l’altra flueix disminueix de fet contínuament, de la mateixa forma que l’abast del propi estoc es redueix fins que es ven finalment del tot. L’estagnació de mercaderies hi és, doncs, comptada com una condició necessària de la venda de mercaderies. L’abast ha d’ésser, a més, més gran que la venda mitjana o que l’abast de la demanda mitjana. L’excés per damunt d’aquesta no podria satisfer-se altrament. D’altra banda l’estoc s’ha de renovar constantment perquè es dissol constantment. Aquesta renovació no pot provindre en darrera instància més que de la producció, de l’oferta de mercaderies. Que vinga de l’exterior o no, no altera gens la qüestió. La renovació depèn dels períodes que les mercaderies requereixen per a la llur reproducció. Durant aquest temps ha de perdurar l’estoc de mercaderies. Que no reste en les mans dels productors originaris, sinó que passe per diferents reservoris, des de la gran comerciant fins al venedor al detall, altera tan sols l’aparença, no la pròpia essència. Considerat socialment, tan abans com ara es troba una part del capital en la forma d’estoc de mercaderies mentre les mercaderies no ingressen en el consum productiu o individual. El propi productor cerca de tindre una reserva corresponent a la demanda mitjana per tal de no dependre immediatament de la producció i per tal d’assegurar-se un cercle constant de clients. Es constitueixen períodes de compra que es corresponen als períodes de producció i les mercaderies constitueixen per més o menys temps un estoc fins que se les pot substituir mitjançant nous exemplars de la mateixa mena. Tan sols mitjançant aquesta constitució d’estoc es garanteix l’estabilitat i continuïtat del procés de circulació, i per tant del procés de reproducció que inclou el procés de circulació.
Hom ha de recordar que M’ - D’ pot acomplir-se per als productors de M, per bé que M no es trobe encara en el mercat. Si el propi productor volgués mantindre la seua mercaderia particular en el magatzem fins que la vengués al consumidor definitiu, hauria de posar en moviment un capital doble, un com a productor de mercaderies, l’altre com a comerciant. Per a la mateixa mercaderia – considerada bé com a mercaderia individual o com a component del capital social – no altera gens la qüestió que els costos de la constitució d’estocs recaiguen en el productor o en una sèrie de comerciants de l’A a la Z.
En la mesura que l’estoc de mercaderies no és més que la forma de mercaderia de l’estoc, i que existeix a partir d’un determinat nivell de la producció social com a estoc productiu (fons latents de producció) o com a fons de consum (reserva de mitjans de consum), si no existís com a estoc de mercaderies, els costos requerits per al manteniment de l’estoc, és a dir els costos de la constitució de l’estoc – generats per la conversió de treball materialitzat o viu – serien merament costos transposats de manteniment, bé del fons social de producció, bé del fons social de consum. L’elevació del valor de les mercaderies que provoquen, reparteix aquests costos únicament pro rata entre les diferents mercaderies, ja que es diferencien segons les diferents menes de mercaderies. Els costos de constitució d’estocs resten com a deduccions de la riquesa social, encara que en siguen condicions d’existència.
Tan sols en la mesura que l’estoc de mercaderies és una condició de la circulació de mercaderies i una forma que resulta necessàriament de la circulació de mercaderies, i en la mesura que aquesta estagnació aparent és, doncs, una forma del propi flux, exactament com la constitució de reserva monetària és una condició de la circulació monetària – tan sols en aquesta mesura és normal. Contràriament, tan aviat com les mercaderies que resten en els reservoris de la circulació no fan lloc a l’onada següent de la producció, i els reservoris s’omplen en conseqüència, s’estén l’estoc de mercaderies com a resultat de l’estagnació de la circulació, de la mateixa forma que el tresor creix quan la circulació monetària s’estagna. És, doncs, indiferent que aquesta estagnació tinga lloc en les naus del capitalista industrial o en els magatzems del comerciant. L’estoc de mercaderies no és llavors condició de la venda ininterrompuda sinó conseqüència de la impossibilitat de vendre les mercaderies. Els costos són els mateixos, però com que ara sorgeixen merament de la forma, és a dir de la necessitat de convertir les mercaderies en diners, i de la dificultat d’aquesta metamorfosi, no entren en el valor de la mercaderia sinó que constitueixen una deducció, una pèrdua de valor en la realització. Com que les formes normal i anormal de l’estoc no es diferencien formalment, i totes dues són estagnació de la circulació, es poden confondre els fenòmens i enganyar els propis agents de producció, encara més quan per al productor el procés de circulació del seu capital pot continuar mentre que les mercaderies que han canviat de mans i ara pertanyen als comerciants queden estagnades. Si s’infla l’abast de la producció i el consum, sota la resta de circumstàncies constants, també ho fa l’abast de l’estoc de mercaderies. Es renova i s’absorbeix amb la mateixa rapidesa, però el seu abast és més gran. L’abast de l’estoc de mercaderies inflat per l’estagnació de la circulació pot confondre’s amb un símptoma de l’expansió del procés de reproducció, particularment quan pot mistificar-se el moviment real amb el desenvolupament del sistema de crèdit.
Els costos de la constitució d’estocs consisteixen 1. en una reducció quantitativa de la massa de producte (per exemple, en un estoc de farina); 2. deteriorament de la qualitat; 3. en el treball materialitzat i viu que requereix el manteniment de l’estoc.
No cal ací entrar en tots els detalls dels costos de circulació, com ara l’empacament, la distribució, etc. La llei general és que tots els costos de circulació que tan sols sorgeixen de la transformació de les mercaderies no hi afegeixen cap valor. Són merament costos de la realització del valor o de la seua substitució d’una forma per una altra. El capital invertit en aquests costos (inclòs el treball que s’hi encomana) pertany al faux frais de la producció capitalista. La reposició mateixa deriva del producte excedentari i constitueix, considerada tota la classe capitalista, una deducció de la plus-vàlua o del producte excedentari, de la mateixa manera que el temps que li cal a un treballador per a la compra dels seus mitjans de vida és temps perdut. Els costos de transport juguen, però, un paper massa important per no considerar-los encara que siga breument.
Dins el cicle del capital i de les metamorfosis de les mercaderies, que en constitueix un segment, s’acompleix el canvi material del treball social. Aquest canvi material pot condicionar el canvi espaial del producte, el seu moviment real d’un lloc a l’altre. La circulació de mercaderies pot realitzar-se sense moviment físic i el transport de productes sense circulació de mercaderies, i fins i tot sense un bescanvi immediat de producte. Una casa que A ven a B circula com a mercaderia, però no es mou espaialment. El valor de mercaderies mobles, com el cotó o el ferro cru pot romandre en el mateix magatzem alhora que passa per dotzenes de processos de circulació, comprat i revenut per especuladors.(17) Ço que s’hi mou realment és el títol de propietat de la cosa, i no la pròpia cosa. D’altra banda, per exemple, el transport jugava un gran paper en l’Imperi dels Inques, per bé que el producte social no circulava com a mercaderia, ni tampoc se’l distribuïa mitjançant el comerç de bescanvi.
Quan apareix la indústria de transport per tant damunt dels fonaments de la producció capitalista com a causa dels costos de circulació, aquesta forma particular d’aparença no altera la qüestió.
La quantitat de product no augmenta amb el transport. Tampoc l’alteració efectuada en les propietats naturals, amb certes excepcions, no és cap efecte útil deliberat, sinó un mal irremeiable. Però el valor d’ús de les coses es realitza tan sols amb el consum, i el consum pot requerir d’un canvi de lloc, i per tant del procés de producció afegit de la indústria del transport. El capital productiu invertit s’hi posa per tant en el valor del producte transportat, en part amb el traspàs de valor des dels mitjans de transport, i en part pel valor afegit mitjançant el treball de transport. Aquesta darrera addició de valor es reparteix, com en tota producció capitalista, en la substitució del salari i en la plus-vàlua.
Dins de cada procés de producció juga un gran paper el canvi de lloc de l’objecte de treball i dels mitjans de treball i forces de treball necessaris – el cotó, per exemple, arrossegat des de la sala de cardat a la sala de filat, el carbó és elevat des de l’eix a la superfície. El trànsit del producte acabat com a mercaderia acabada d’un lloc independent de producció a l’altre, allunyats espailment, mostra el mateix fenomen tan sols a una escala més gran. Al transport de productes des d’un lloc de producció a un altre segueix encara el del producte acabat des de l’esfera de producció a l’esfera de consum. El producte no és llest per al consum fins que aquest moviment no ha acabat completament.
Com es va mostrar prèviament, la llei general de la producció de mercaderies és que la productivitat del treball i la seua creació de valor es troben en relació inversa. Com en totes les altres, això val per la indústria del transport. Com més petita és la quantitat de treball, mort i viu, que requereix el transport de mercaderia per a una distància determinada com més gran és la força productiva del treball, i a l’inrevés.(18)
La grandària absoluta del valor que afegeix el transport a les mercaderies es troba, sota la resta de circumstàncies constants, en relació inversa a la força productiva de la indústria de transport i en relació directa amb la distància transcorreguda.
La part relativa de valor que els costos de producció afegeixen, sota la resta de circumstàncies constants, al preu de la mercaderia, es troba en relació directa al volum i al pes. Les circumstàncies modificadores són, però, nombroses. El transport requereix, per exemple, unes mesures de precaució més o menys gran, i per tant un esmerçament més o menys gran de treball i de mitjans de treball, segons la fragilitat, peribilitat i explosivitat dels articles. Ací desenvolupen els magnats ferroviaris un geni més gran en la creació fantàstica d’espècies que els botànics o els zoòlegs. La classificació dels béns en els ferrocarrils anglesos, per exemple, omple volums i es basa en el principi general de la tendència de convertir les propietats naturalment diferenciades dels béns en tants altres obstacles al transport i en obligats pretextos de pillatge.
«El vidre, que abans valia 11 lliures esterlines per crat» (un paquet d’un volum determinat) «val ara com a conseqüència de l’avenç industrial i de l’abolició de la contribució del vidre tan sols 2 lliures esterlines, però els costos de transport són tan alts com abans, i més alts en el transport per canal. Anteriorment els fabricants obtenien vidre i objectes de vidre fins a 50 milles de Birmingham a 10 xílings la tona. Ara el preu del transport s’ha elevast el triple sota el pretext dels riscos de fragilitat de l’article. Qui no paga mai ço que realment es trenca és la direcció ferroviària.»(19)
Que, a més, la part relativa del valor que afegeixen els costos de transport a un article, es trobe en relació inversa al seu valor, esdevé per als magnats ferroviaris una raó particular per carregar cada article en relació directa al seu valor. Les queixes dels industrials i dels comerciants en aquest punt omplen cada pàgina dels testimonis del citat report.
El sistema de producció capitalista disminueix els costos de transport per la mercaderia individual mitjançant el desenvolupament dels mitjans de transport i de comunicació, així com amb la concentració – la magnitud de l’escala – del transport. Augmenta la part del treball social, viu i materialitzat, que esmerça en el transport de mercaderies, primer amb la conversió de la gran majoria de tots els productes en mercaderies, i després per la substitució de mercats locals per distants.
Circular, és a dir el trànsit factual de mercaderies en l’espai es resol en el transport de mercaderies. La indústria del transport constitueix d’una banda una branca independent de la producció, i per tant una esfera particular d’inversió de capital productiu. D’altra banda es diferencia pel fet que apareix com a continuació d’un procés de producció dins el procés de circulació i per al procés de circulació.
Notes
(10) Ço entre parèntesi d’una nota al final del manuscrit VIII. <=
(11) «Els costos del comerç s’han de considerar, per bé que necessaris, una inversió carregosa». (Quesnay, «Analyse du Tableau Économique», in Daire, «Physiocrates», Ie partie, Paris 1846, p. 71.) - Segons Quesnay el «profit» que origina la competència entre comerciants, particularment pel fet que els obliga «a limitar la seua remuneració o guany... estrictament és tan sols una pèrdua irremeiable per al venedor de la primera mà i per al comprador consumidor. Ara bé, pal·liar la pèrdua dels costos del comerç no és cap producte real o un creixement de la riquesa realitzat mitjançant el comerç, i hom pot considerar el comerç simplement com un bescanvi, independentment dels costos de transport, o en relació amb els costos de transport». (p. 145, 146.) «Els costos del comerç els carrega sempre el venedor del producte, que rep tot el preu que paga el comprador, si no s’hi donen costos d’intermediació». (p. 163.) Els propriétaires i producteurs són «salariants», els comerciants són «salariés». 164, Quesnay, «Dialogues sur le Commerce et sur les Travaux des Artisans», in Daire, «Physiocrates», 1e Partie, Paris 1846). <=
(12) En l’Edat Mitjana tan sols trobam comptabilitat agrícola en els monestirs. Però hom ha vist (Libre I, p. 343), que ja figuren en les primeres comunes indianes antigues un comptable per a l’agricultura. La comptabilitat s’hi independitza com la funció exclusiva d’un funcionari comunal. Mitjançant aquesta divisió del treball s’estalvien temps, esforç i despeses, però la producció i la comptabilitat de la producció resten alhora coses tan diferents com la càrrega del vaixell i el full de càrrega. En el comptable es retira de la producció una part de la força de treball de la comuna, i els costos de la seua funció no són substituïts pel seu propi treball, sinó per una deducció del producte comunal. Ço que val per al comptable de les comunes indianes, es manté mutatis mutandis pel comptable del capitalista. (Del manuscrit II) <=
(13) «Els diners que circulen en un país és una part determinada del capital del país, retirada completament dels objectius productius, per tal de facilitar o augmentar la productivitat de la resta, i una certa porció de la riquesa és per això igualment necessària per fer de l’or el mitjà de circulació, de la mateixa forma que cal una màquina per facilitar qualsevol altra producció». («Economist», vol. V. p. 520.) <=
(14) Corbet calculava el 1841 els costos de l’emmagatzematge de blat per una temporada de 9 mesos en 1/2% de pèrdua en quantitat, 3% per interès en el preu del blat, 2% pel lloguer de magatzems, 1% d’agitació i ordenament, 1/2% de treball de lliurament, i plegat un 7% o, per a un preu de blat de 50 xíligs, 3 xílings i 6 penics per quart. (Th. Corbet, «An Inquiry into the Causes and Modes of the Wealth of Individuals etc.», London 1841.) Segons el testimoni de comerciants de Liverpool davant de la comissió ferroviària els anticostos (nets) de l’emmagatzematge de gran comportaven el 1865 mensualment 2 penics per quart o 9-10 penics per tona. («Royal Commission on Railways». 1867, Evidence, p. 19, Nr. 331.) <=
(15) Book II, Introduction. <=
(16) Per comptes de, com s’imagina A. Smith, de sorgir la constitució d’estoc únicament de la conversió del producte en mercaderia i de l’estoc de consum en estoc de mercaderia, aquesta transformació provoca contràriament durant la transició de la producció per a l’autosatisfacció a la producció de mercaderies les crisis més violentes en l’economia dels productors. En Índia té lloc, per exemple, fins a l’època més recent, «el costum d’emmagatzemar massivament el gra que es podia fer de menys en els anys d’abundor». («Return. Bengal and Orissa Famine. H. of C. 1867», I, p. 230, 231, Nr. 74.) El sobtat augment de la demanda de cotó, jut, etc. per causa de la guerra civil americana ocasionà en moltes parts d’Índia una gran restricció d’arrossars, la pujada del preu de l’arròs i la venda de les velles reserves d’arròs dels productors. S’hi afegí encara el 1864-1866 una exportació sense precedents d’arròs a Austràlia, Madagascar, etc. D’ací el caràcter agut de la fam en el districte d’Orissa que s’emportà un milió de persones. (l.c. 174, 175, 213, 214 und III: «Papers relating to the Famine in Behar», p. 32, 33, on entre les causes de la fam s’emfasitza la drain of old stock. (Aus Manuskript II.) <=
(17) Storch l’anomena «circulation factice». <=
(18) Ricardo cita Say, que considera com una benedicció del comerç que mitjançant els costos de transport s’encaresca el producte o que se n’eleve el valor. «El comerç», diu Say, «ens capacita per adquirir una mercaderia en el seu lloc d’origen per transportar-la en un altre lloc de consum; ens capacitat per tant per augmentar el valor de la mercaderia en tota la diferència que hi ha entre el seu preu en el primer lloc i el del segon». Ricardo hi remarca: «Correcte, però com s’hi dóna el valor afegit? En el fet que hom afegeix primer als costos de producció les despeses del transport, en segon lloc el profit dels avançaments de capital que ha realitzar el comerciant. La mercaderia és tan sols valuosa per la mateixa raó que ho és qualsevol altra mercaderia, perquè s’hi ha emprat més treball en la seua producció i en el seu transport, abans que la compre el consumidor. Hom no ha de comptar-ho com un dels avantatges del comerç». (Ricardo, «Principles of Pol. Econ.», 3rd ed., London 1821, p. 309, 310.) <=
(19) «Royal Commission on Railways», p .31, Nr. 630. <=