August Thalheimer

Notes d'una estada a Catalunya




August Thalheimer visità Catalunya del 20 de novembre al 4 de desembre del 1936, i envià aquestes notes codificades al Partit Comunista d'Alemanya-Opositor (KPO) i a la Lliga Leninista de Glasgow.


Anava dotat d'un passaport pel viatge de la legació catalana a París. Això resultà suficient. Eixida, París, dijous 19 de novembre del 1936 del Quai d’Orsay, canvi a Tolosa, arribada a Narbona 23.27 hores, faig nit a Narbona, continuació fins a Perpinyà 07.55 hores.

A Perpinyà vaig cercar el Comitè de Vigilància de la Plaça Aragó. Hi havia un camarada del POUM, que s'encarrega de la comunicació entre Barcelona i Perpinyà, així com un camara de la direcció barcelonina del POUM. Dos camarades més joves de Suïssa que volien anar al front també s'hi havien adreçat. Aquests camarades havien sigut refusats a la localitat fronterera espanyola de Port-Bou dies abans perquè no tenien els papers necessaris. Mentre, casualment, havien topat amb el camarada Kahlman de Suïssa, qui havia vingut del front català i qui havia mediat per ells amb els camarades espanyols.

Vaig deixar Perpinyà amb els dos camarades suïssos i un camarada del POUM a les 12.30 hores. El control fronterer a la localitat fronterera francesa de Cervera tingué lloc en el tren i passà sense problemes. La localitat fronterera espanyola és Port-Bou, i s'hi arriba en pocs minuts a través d'un tunel. Els controls els realitza predominantment gent de la CNT i són molt acurats. Degut a la presència de camarades del POUM el nostre control anà molt ràpid.

Vaig deixar Port-Bou cap a Barcelona a les tres en punt. El tren havia sigut pres per la CNT, i realitzaven un control molt atent dels passaports en direcció a Barcelona. Els compartiments de tercera classe del tren anaven molt atapaïts. Tothom era obrer, o si més no duia roba d'obrer, o militars, etc. L'atmosfera era viva, amistosa i confiada. Quan arribàvem als afores de Barcelona la Internacional es cantava en diferents vagons. A l'estació hi hagué un nou control d'equipatge.

El camarada del POUM ens dugué de l'estació a l'Hotel Falcón de les Rambles (el carrer principal) on fórem allotjats immediatament. Des d'allà el camara del POUM ens dugué al Comitè Executiu del POUM, on vaig trobar Arquer qui havia assistit a la conferència de Brussel·les. També vaig trobar-me Bonet, el tresorer del Comitè Executiu. Els vaig explicar l'objectiu de la meua visita i vaig donar al tresorer 200 dòlars del PC(O) americà. Em digué que apareixeria un rebut oficial a La Batalla i en altres publicacions del POUM. En resposta a una meua qüestió Arquer em digué que tindria lloc una conferència internacional a mitjans de gener. El POUM considerava la conferència de Brussel·les un fracàs. Arquer m'explicà que trobava incomprensible i contradictori que refussassem la política de la Internacional Comunista però acceptàssem la política interior de la Unió Soviètica. Vaig prova d'aclarir-li la nostra posició en la qüestió, però no vaig tindre la impressió d'aconseguir-ho. Arquer i Bonet pertanyen al sector de Maurín del POUM.

Els antics trotskistes que hi ha en el Comitè Executiu s'apropen força a la posició trotskista davant la Unió Soviètica. Els altres fan concessions a aquesta posició trotskista però no s'hi adhereixen tan estretament. Però és força clar a partir de les llurs publicacions oficials que el sector de Maurín refusa la nostra posició davant la Unió Soviètica. Amb tot, cal afegir que, d'acord amb les afirmacions dels nostres camarades alemanys, que tenen un contacte estret amb la militància del POUM, semblaria que part dels militants són molt crítics davant la posició del llur executiu quant a la Unió Soviètica. No és un punt sense importància. Es basa principalment en una reacció al canvi de línia adoptat per la Unió Soviètica respecte el lliurament d'armes i d'aliments a Espanya. Amb tot, el parer dels militants del POUM es pot resumir així: volen una bona i amistosa relació amb la Unió Soviètica i refusen tota tendència antibolxevic, però amb tot són decidits a evitar tota influència soviètica o de la Comintern en les llurs polítics a Espanya o Catalunya.

La militància és força convençuda que haurien de determinar la política a Catalunya, i per tant no els interessa que els dicten els representants de la Comintern i de la Unió Soviètica. Això fa diana especialment pel que fa a la política del Front Popular i la llur consigna de «En defensa de la democràcia burgesa», que es manifesta en tota una sèrie de qüestions formulades pel partit de la Comintern a Catalunya, el PSUC. Hi ha una forta oposició al PSUC. Cada dia hi ha fortes polèmiques entre les publicacions del POUM i les del PSUC. L'atitud del POUM davant el PSUC determina majoritària l'atitud de la militància del POUM a la política de la Comintent.

Les Rambles són plenes de gent fins tard a la nit. Els cafès i els bars són plens. El públic sembla profundament proletari d'acord amb la roba i l'aspecte en general. Hi volten pocs burgesos. Fa la impressió que la ciutat és completament control·lada pels elements proletaris. Els edificis són coberts de cartells de la CNT, FAI, POUM i PSUC. Amb prou feines hi ha cap cartell de l'Esquerra enlloc. Al llarg de les Rambles hi ha una filera de grans quioscos amb diaris, llibres i retrats aixecades per partits polítics individuals. L'aparença proletària de la gent fa que les escenes de carrer recorden el Moscou dels anys immediatament post-revolucionaris. Hi ha un munt de milicianos amb xaquetes de cuir o de seda, i incomptables patrulles obreres armades. Rarament es veuen caquis o soldats amb uniforme regular. L'única policia és la policia de trànsit amb uniformes blaus i cascs blancs punxeguts. Aquests policies ja no tenen poder per detindre.

Al llarg de les Rambles hi ha incomptables oradors que fan reports del front i missatges de l'exterior, i que toquen música revolucionària i de vegades popular. La gent del carrer sembla vital, confiada i optimista. No hi ha el signe més lleu de depressió. Les notícies dels oradors són discutides animadament per les masses. Semblaria que, fins i tot en relació al destí de Madrid, no hi ha cap nerviosisme. A diferència del Moscou dels primers anys, les botigues de les Rambles són gairebé totes obertes.

Em vaig trobar qualques dels nostres camarades ja a l'Hotel Falcón. Casualment el camarada H també hi era, de retorn del front. També ací l'ànim era força confiat.

Dissabte, 21 de novembre del 1936: Conversa amb Bonet, membre del Comitè Executiu del POUM. Li vaig demanar les raons de l'entrada del POUM al govern català [Originalment el POUM no hi era al govern]. M'explicà que si no s'hi haguessen unit, això hauria suposat el llur complet aïllament de les masses a les fàbriques i a la comunitat, etc. A més, a canvi de la llur participació, havien demanat certes garanties, per exemple un programa econòmic socialista i la llur inclusió en tots els òrgans oficials.

En resposta a les meues qüestions quant a les formacions militars, Bonet m'explicà que les organitzacions obreres exerceixen un control complet de l'exèrcit. El PSUC havia provat d'eliminar això i els milicianos, però aquests intents havien fracassat. Vaig descobrir d'altres fonts que el decret de militarització del front català no s'havia dut a terme a la pràctica. Igual com abans, hi ha encara les unitats dels partits amb els llurs comissaris polítics corresponents. El POUM, com altres organitzacions polítiques, té una secció militar especial en el seu Comitè Central, responsable del seu braç militar. L'aparell estatal ha sigut purgat profundament de tots els elements feixistes.

Després d'això vaig tindre una conversa amb un camarada del POUM, un mecànic, que fa les funcions de fiscal (acusador públic) en un tribunal popular (a Barcelona n'hi ha quatre d'aquests). Els jutges són triats per les diverses organitzacions obreres. Cada tribunal té un jutge burgès, de formació professional, que exerceix funcions purament formals. Els judicis són dirigits realment pel fiscal. Els jutges populars no són lligats per cap llei escrit, sinó que més aviat prenen decisions d'acord amb el llur propi criteri, en línia amb la pròpia experiència de classe. L'estructura del judici tampoc ja no segueix les antigues normes, i sembla, contràriament, relativament lliure i força apropiada en els seus procediments. Els acusats poden tindre un advocat defensor, i els membres del public poden declarar en favor de l'acusat. L'acusat sovint aprofita aquesta oportunitat, ja que les declaracions del públic tendeixen a tindre més efecte en els jutges proletaris que les intervencions de l'advocat.

Els casos trivials no-polítics encara es tracten amb les estructures romanents de l'antic sistema legal, ostensiblement perquè els tribunals populars tenen massa feina amb els casos polítics, i no poden encarregar-se amb afers més trivials. Però aquesta és una norma provisional i hi ha una tendència a eliminar tots els antics jutges i policies burgesos, etc. Els jutges proletaris dels tribunals cobren del govern. Com a norma continuen a treballar en les fàbriques, i dediquen tan sols una part del llur temps al sistema legal.

Al capvespre els camarades amb qui vaig tindre converses detalles, principalment quant a la Internacional, insistien en què volien continuar amb la rebuda de material dels trotskistes, ja que són incapaços de trobar aquest material a Barcelona.

De la qüestió de la reforma de la Internacional, tots els camarades insistien que no podem esperar que aquesta solució rebe l'aprovació dels camarades del POUM en aquest moment. La CNT similarment no té interès en cap mena de lligam amb la Comintern. Això és més notable si tenim present la llur tensa i hostil relació amb el PSUC, que és vist com un fre de la revolució en una sèrie de qüestions concretes. És vist com un factor inhibidor de l'avenç cap al socialisme, i com una força darrera la qual s'hi aplega tota mena d'elements burgesos i petit-burgesos (Esquerra, socialdemòcrates, etc).

Diumenge, 22 de novembre del 1936: El funeral de Durruti fou aquesta vesprada. L'assistència en la desfilada i en els carrers fou massiva. Tota la ciutat era al carrer. La CNT ordenà que totes les botigues, bars, etc., tancassen durant la cerimonia. La majoria de gent organitzada per la CNT i la FAI hi era present. Particularment interessant era la tropa de les patrulles de control (Checas) amb els llurs uniformes negres. Sortiren a centenars.

Vaig saber la veritat de la mort de Durruti de Nin, amb qui em vaig trobar més tard en un bar del POUM. Fou així. En retornar al front Durruti anà vers un grup de milicianos que s'allunyaven del front. Els demanà que tornassen. Hi hagué lluita i fou disparat per un d'ells. El públic no té clara la història real, i assum que Durruti fou mort per una bala feixista durant una emboscada. La fi de Durruti no és inconcebible, d'acord amb els reports dels seu comportament habitual. Els camarades del POUM em digueren com una vegada fou molt maleducat i despòtic amb els seus tractes amb una columna del POUM, i ja es notà aleshores que hi havia gent que el volia mort. Durruti era molt capaç militarment, però sovint semblava massa indisciplinat i despòtic.

La vesprada del diumenge: Estada a una Casa de Pioners del POUM. Com moltes altres aquesta casa fou confiscada pel POUM. Era originalment una casa de camp burgesa. Els pioners—joves d'entre 10 i 12 anys—fan una impressió molt viva.

Després d'això estada a una biblioteca del POUM en un part de la ciutat anomenada Gràcia. La biblioteca és en una casa que fou presa d'un marquès que havia fugit. Hi ha el Comitè de les Joventuts del POUM, així com l'oficina del camarada Schwarz (Esquerra Internacional). La major part de la col·lecció de la biblioteca provés de cases burgeses de Barcelona, la propietat de les quals fou confiscada. També conté la col·lecció de llibres del camarada König. El discurs inaugural el féu en català un militant del POUM—un mestre. Insistí en l'orientació de classe i marxista de la biblioteca i en la natura de classe de tota cultura. El camara König treballa a la biblioteca.

En total, se suposa que uns 200.000 obrers han sigut cridats a files per ara. S'estima que a la resta d'Espanya el nombre és d'uns 150.000. En tot cas, és un nombre inferior al de Catalunya sola. Aquestes estimacions són de camarades i no són oficials.

Les fàbriques amb més de 50 obrers han sigut expropiades (incautado), mentre que les de menys de 50 han sigut posades sota control obrer. Part de les fàbriques més petites que produeixen municions, poden ésser, i han sigut, preses. Al costat de la confiscació de les fàbriques hi ha la confiscació del capital fabril. Ara hi ha una distribució centralitzada de matèries primeres, combustible, etc., a Catalunya, organitzada pel Consell Econòmic. Als propietaris forasters de les fàbriques se'ls hi ha promès una compensació, però això té tan sols un significat formal ja que no hi ha cap garantia de com ni quan es farà aquesta compensació.

A la vesprada vaig tindre una conversa quant a la situació de l'agricultura catalana amb el camarada Sardà, que se suposa que és un dels millors experts agrícoles del POUM. Un 80 per cent de la terra és adient pels mètodes agrícoles mecànics moderns. Un 20 per cent de la terra no es pot treballar mecànicament, degut a la seua situació en costeres, cims, etc. Els mètodes moderns són també possibles en les plantacions d'oliveres, que són molt importants a Catalunya, i també a la vinya. Les oliveres cultivades necessiten una atenció acurada i molt fertilitzant, car si no donen poca collita. La producció de gran també és molt important. Les condicions agrícoles varien molt en les diferents parts de Catalunya. A l'àrea dels voltants de Barcelona es cultiva intensament l'horta i els fruiterars.

Els camperols d'aquesta àrea exporten grans quantitats, principalment a Gran Bretanya, i són força acomodats econòmicament. Les grans finques predominen a la província de Lleida, que ara es troba decididament sota la influència del POUM. Les altres parts de Catalunya es composen majoritària de petits propietaris i de grangers en tinença. Hi ha dos tipus de tinents. Primer, hi ha els rabassaires. Hi aporten tot l'equipament i paguen una tercera part de la collita als propietaris. Els propietaris generalment no tenen res a veure amb l'explotació, i viuen de la captació de rendes, i tendeixen a passar el temps als cafès. La segona categoria de tinents és igual que la dels métayers a França. El propietari aporta tot l'equipament, inclosa la meitat de les llavors. El tinen després dóna la meitat de la producció al propietari. Els tinents rabassaires tendeixen a ésser-ho per un llarg termini, entre 20 i 30 anys, mentre els métayers són de curt termini i es poden esperar trobar-se fora en qualsevol moment.

La revolució donà immediatament a aquests tinents el dret a tota la collita que produeixen. Les grans finques foren expropiades i ara són cultivades col·lectivament en general, i els treballadors rurals són ajudats pels representants de les organitzacions obreres de les viles.

La majoria dels pagesos tinents i dels petits camperols han format sindicats, de vegades més d'un en un mateix lloc (CNT, UGT, rabassaires, anarquistes, etc.). Ara s'ha decretat que en cada localitat tan sols hi ha d'haver un sindicat que hauria d'aplegar tots els camperols i els treballadors rurals. Aital sindicat s'hauria de considerar com una cooperativa agrícola. Pels treballadors rurals és similar a un sindicat. El sindicat s'ocupa de la venda comunitària dels productes agrícoles, la compra comunitària de béns per la botiga de la cooperativa del poble, i l'ús comú d'equipament agrícola, premses d'oli, equipament vinícola, etc. Amb tot, el cultiu de la terra tendeix a fer-se individualment.

Hi ha hagut diversos problemes a Catalunya, degut al fet que, sota la direcció dels òrgans inferiors de la CNT, la col·lectivització de la terra s'ha fet més radicalment que no pas volien els propis pagesos. Els pagesos no són d'acord amb moltes de les ordres que s'han promulgat. Els òrgans dirigents de la CNT han fet declaracions contra aquests excessos dels nivells inferior de la direcció, però no semblen del tot capaços d'erradicar-los arreu. D'acord amb l'opinió de certs experts, aquests excessos s'haurien d'aturar si es vol que la revolució a Catalunya sobrevisca, i es dissenyen vies i mitjans per tractar la situació.

En la qüestió de la distribució alimentària, les coses semblen força diferents de ço que esperava en base a un report que m'havia fet recentment qualcú que tornava de Barcelona. En general no hi ha indicis de manca d'aliments, ni a la reraguarda ni al front. La província de Catalunya produeix massivament verdures, fruita, oli, gra, etc. Els restaurants i les botigues de queviures són plens d'aquests productes. En general el nivell de vida dels obrers ha augmentat d'ençà del 19 de juliol. Els salaris han augmentat un 13 per cent. Són pagats íntegrament fins i tot pel treball a temps parcial. Els milicianos del front guanyen 10 pessetes diàries, i també es té cura de les llurs famílies de la reraguarda.

Hi ha una certa manca de patates, però no és gaire important. Més important és la manca de carn fresca que s'ha produït degut a que les regions d'on prové la majoria de la carn a Catalunya han sigut ocupades pels feixistes. Hi ha un munt de peix. Hi ha una certa manca de carbó de llenya, el combustible normal de cuina a Catalunya. Els propis habitatges tendeixen a no tindre calefacció, ja que el clima fa això innecessari. Ací i allà la llet és escassa. M'han dit que molta gent menja en els restaurants perquè hi aconsegueixen carn. Els soldats al front tenen prioritat en el repartiment de carn. D'acord amb els qui acaben d'ésser-hi, es diu l'alimentació al front és molt bona. El cost dels aliments és molt i molt inferior a França. En el club del partit es pot fer un bon àpat per entre dues i 2,5 pessetes. El vi costa entre 40 i 50 cèntims el litre. Hi ha cues davant les carnisseries i en els establiments que venen fabes i pèsols cuits.

En resposta a la qüestió de per què hi ha relativament pocs desertors al front, m'explicaren que això ho impedeix, per damunt de tot, el terror que els feixistes empren contra els familiars dels qui lluiten al front. Malgrat això hi ha encara moltes desercions dels rengles feixistes. En el propi front es fa propaganda oral a crits entre les trinxeres. Els feixistes diuen que seran ells qui faran polítiques socialistes. Els avions feixistes llencen fulls propagandístics. M'han explicat de diversos casos de feixistes que llencen Le Populaire, aparentment per demostrar als milicianos que el govern de front popular francès se'ls hi ha unit en la lluita. S'estima que els feixistes han afussellat 200.000 obrers.

Arran del 19 de juliol totes les esglèsies de Barcelona foren cremades. Habitualment, tan sols es crema l'interior. Se'ns digué que aquests actes incendiaris s'adiuen molt amb el tarannà de la gent. Molts sacerdots lluiten obstinadament, amb les armes a la mà, en el costat de Franco. D'acord amb els milicianos, la força militar dels falangistes a Catalunya es té per molt considerable. Hi ha molt sovint grans pagesos que han fugit, mitjancers rurals, etc., i cacics, que lluiten amb totes les forces, perquè tota la llur existència depèn del resultat de la guerra.

El camarada König, qui s'encarregava del butlletí alemany, ara ha sigut relevat d'aquesta funció. El cessament fou promogut pels trotskistes, i s'empra material dels processos de Moscou. El camarada Walter Schwarz és el coordinador oficial del POUM dels lligams internacionals. A més d'això ha sigut elegit dirigent organitzatiu de l'important districte de Gràcia. Per ésser políticament efectiu en el POUM és essencial ésser capaç de parlar espanyol i si més no d'entendre el català. La bona posició del camarada Schwarz dins l'organització té quelcom a veure amb el fet que ha sigut un membre actiu del POUM durant quatre anys i que fou actiu al front, i així aconseguí la confiança de molts militants del POUM i d'altra gent d'allà.

Els comandaments de les tropes catalanes són ensinistrats molt ràpidament en escoles militars populars. Per entrar-hi cal rebre la recomanació d'una organització obrera. Tot el curs dura quatre mesos. S'ocupa especialment de l'ensinistrament de comandaments militars d'infanteria. Un deparament més petit ensinistra els d'artilleria. A la fi de cada període de quatre mesos es fan exams. Els qui fan un curs d'un mes són enviats al front com a comandaments de grup, els de dos mesos com a oficials no-comissionats, els de tres mesos com a sergents, i els de quatre mesos com a teniente o tinents segons. L'ensinistrament és alhora teòric i pràctic. Inclou els fonaments de la tàctica militar. La composició proletària d'aquestes escoles militars s'assegura per la forma de seleccionar els candidats. Però el nombre d'oficials burgesos a la llur disposició és de totes formes ben petit, i certament no prou gran com per forma un cos d'oficial burgès. La formació de comandaments militars proletaris és deguda a la situació posterior a la revolta del 19 de juliol a Catalunya.

Dimarts, 24 de novembre del 1936: Una visita al mercat setmanal ens mostrà que hi ha grans quantitats de verdues, fruita, pa, pasta i peix disponibles. No era particularment atrafegat. Les parades mancaven de carn fresca. Qualques preus: mandarines: entre 10 i 15 cèntims la lliura—uns 400 grams; bon raïm: entre 30 i 50 cèntims la lliura—uns 400 grams. Abundància de pa i mantega.

El vespre de dilluns els camarades em demanaren de fer una xerrada de la situació internacional als militants del grup internacional que anaven a marxar al front. A banda dels nostres camarades Heidenreich i Huber, dos soldats austríacs i els dos suïssos hi eren presents. Naturalment vaig parlar de la política del front popular, particularment de la de França. Els camarades explicaren que els hi mancava penosament informació política al front, i que els comissaris polítics no feien virtualment res en aquest sentit. Demanaren que jo o qualcú altre donàs conferències durant unes poques setmanes rera les línies del front, i m'asseguraren que hi hauria un gran interès (No vaig tindre prou temps per acceptar-ho). La propaganda política al front es limita majoritàriament a lliurar diaris als milicianos. Aquests s'envien tots els dies sens falta. A més, es diu que fins i tot entre els militants del POUM al front, la contradicció entre l'atitud del POUM a La Batalla respecte la Unió Soviètica i la gratitud dels soldats per les armes russes és notable.

Dimecres, 25 de novembre del 1936: El dimarts vaig assistir a una sessió del Tribunal Popular, en la qual el militant del POUM que vaig trobar-me al comitè executiu, actuava com a fiscal. El judici tingué lloc a una sala del Palau de Justícia. El tribunal semblava profundament proletari en la seua composició i atituds. El jutge burgès provava òbviament d'adaptar el seu comportament al dels obrers. Un metge era jutjat. Se l'acusava de tractar un oficial republicà ferit a la revolta amb injeccions d'una forma que sabia que molt probablement moriria. S'hi aportaren una sèrie de testimonis. No hi havia cap prova concloent. L'acusat fou alliberat. L'audiència es composava majoritàriament d'obrer. Hi havia també qualques metges. El públic prengué un paper actiu en el procediment, però també es comportà dignament en tot moment. El fiscal dugué realment el procés. Un advocat defensava l'acusat, i posava qüestions als testimonis.

Dijous, 26 de novembre del 1936: El dimecres al matí vaig visitar un quarter del POUM, un antic quarter de cavalleria, equipat amb estris moderns en cambres airejades. Els quarters són per l'ensinistrament de milicianos.

A can Nin: troba disposada al matí del dissabte a les 10 del matí. En cotxe cap a la part alta de Barcelona. Al vespre vaig tindre una conversa amb el camarada Sardà quant a l'organització de l'agricultura fora de Catalunya. Vaig esbrinar pels seus comentaris que és impossible de dir què ha passat realment. En parlar de València, deia que no tan sols les grans finques sinó també les més petites han sigut col·lectivitzades. En general sembla que en les regions d'Espanya al voltant de Catalunya la gent ha anat molt més lluny que no pas pretenia el govern de Madrid. No existeix una solució clara al problema agrari a la resta d'Espanya. El camarada reportà que, en certs casos, amb una direcció massa radical en la qüestió de les petites possessions, hi ha hagut uns pocs casos de pagesos que dispareren contra els ‘nous caciques’, i en altres casos hi ha hagut sabotatge al camp. La qüestió és com es pot corregir això. Això cal considerar-ho com una qüestió molt important.

La premsa reportà la detenció del cap de policia, que pertanyia a l'Esquerra. Solidaridad Obrera prova de suggerir que és una qüestió purament criminal, però per altres afirmacions de la premsa es pot veure que es relaciona en certa forma amb les maniobres polítiques d'un sector d'Estat Català (el braç militar de l'Esquerra). Aquestes empreses òbviament tenen a veure amb tendències separatistes i contra-revolucionàries. Tan sols s'hi oferia al públic idees vaigues, potser perquè la investigació encara no ha acabada. La gent de la Checa ha arresta una sèrie de gent en relació amb això, i aparentment han anat molt enfeinats.

Sardà té això a dir de la composició del PSUC. Menys d'un terç dels seus militants són antics comunistes. La majoria prové de l'esquerra burgesa. En molts aspectes el PSUC és a la dreta de l'Esquerra.

Divendres, 27 de novembre del 1936: Al matí vaig visitar part dels districtes pobres de la ciutat. Recorden la pitjor part del districte portuari de Marsella. Al vespre hi havia una reunió del POUM al districte de Gràcia. Agenda: report de qüestions organitzatives. Els militants eren convocats a través de les llurs cel·lules. Exclosos els qui no hi pogueren assistir perquè prenien part en qualsevol mena de feina de partit, gairebé tothom hi era present. El districte té 200 membres. Vint són antics, és a dir de militants anteriors a la revolta. Cent vuitanta s'hi han unit d'ençà del juny. Això és clarament típic. La militància és majoritàriament jove.

Hi hagué un report de la feina sindical, dels projectes locals i de la feina a les escoles, i s'hi tractaren una sèrie de qüestions organitzatives. Els reports eren breus. Hi havia una discussió després de cadascun. A la fi s'hi feren certes queixes pel fet que el comitè local no havia respost encara per escrit els suggeriments dels districtes. S'explicà que això es devia bàsicament a què anaven massa atrafegats. Es demanà als camarades d'acceptar respostes orals. El camarada Schwarz fou fet dirigent organitzatiu del districte, amb l'aprovació general. Sardà és el dirigent polític.

Mentre Gorkín i Andrade, de l'executiu, han tornat de Madrid. Hi havien sigut enviats per aclarir una disputa quant a la columna del POUM a Madrid. Gorkín, amb qui em vaig trobar en el comitè exectiu del POUM, era molt optimista en la situació militar de Madrid. Tota la població civil de la ciutat és evacuada. A la pròpia Barcelona arriben infants de Madrid amb una acollida calorosa per part de la gent. Gorkín m'invità a les oficines editorials de La Batalla per conversar aquesta vesprada.

Dissabte, 28 de novembre del 1936: A les 10 del matí vaig tindre una conversa amb Nin. Primer de tot li vaig demanar per les perspectives polítiques a llarg termini pel govern de Catalunya. Em respongué que de moment era impossible de veure de quina forma concreta podrien establir un govern obrer i camperol. El més interessant que tenia Nin a dir era quant a les formes amb les quals els continus canvis polítics entre les bases s'expressen en la direcció.

Això passa a través dels sindicats. D'acord amb Nin els 100 per cent dels obrers són sindicalitzats. A partir dels canvis de la influència dels partits polítics en els sindicats, els comitès, que exerceixen el poder en les localitats de Catalunya, canvien la llur composició en la mateixa proporció. Totes les qüestions polítiques es discuteixen en els sindicats, i es trien delegats d'acord amb l'atitud de les bases. També passa molt sovint que en àrees on, per exemple, el POUM és més fort, fins i tot els delegats de la CNT i de l'UGT representen les posicions del POUM i es comporten com els representants del POUM, tot i que no són militants de l'organització. D'acord amb aquesta descripció els sindicats són els òrgans amplis a través dels quals la democràcia proletària s'efectua. Es pot veure així que quan, per exemple, la relació de representants de les diversos organitzacions és fixa en qualsevol localitat, la seua composició política real s'altera en línia amb les atituds de les bases.

És per aquesta raó que el POUM ha esmerçat tantes energies en provar d'aconseguir l'UGT. El llur antic sindicat de partit hi entrà. Mantenen que, malgrat la burocràcia del PSUC i dels socialdemòcrates, que han posat tota mena d'obstacles en el llur camí, es troben en una posició per aconseguir la direcció de l'UGT. Un dels trucs del PSUC és permetre l'entrada als sindicats de tota mena d'elements petit-burgesos, gent que no té res a veure amb els sindicats.

El POUM també és actiu a la CNT. Defensen una fusió de la CNT i la UGT, i, d'acord amb ells, això serà una realitat aviat. D'acord amb el relat de Nin, que subscriu Arquer i d'altres, no és del tot cert que els representants dels comitès polítics dirigents siguen simplement designats per la direcció política del partit. Són elegits per la militància, o la militància ha d'ésser-hi d'acord amb la tria. En tot cas el desenvolupament polític de les masses organitzades en els sindicats—i això equival a tota la classe obrera—es reflecteix en la composició o la posició política del comitè. Aquesta és una democràcia proletària (que és també l'inici de la dictadura proletària), l'òrgan de la qual són bàsicament els sindicats.

Nin era molt crític amb el PSUC. El PSUC i l'Esquerra tendeixen a adormir-se. La CNT l'informà que el PSUC els envià una lletra confidencial que contenia les següent reivindicacions:

  1. Plens poders dictatorials pel govern.

  2. Exclusió del POUM del govern.

  3. Abolició de la junta de defensa i de tots els òrgans a través dels quals les organitzacions obreres exerceixen el llur control damunt les forces armades del front i la reraguarda.

Fins i tot la CNT, així com els membres de l'UGT, s'oposaren fortament a aquesta declaració i la refusaren.

Nin també s'hi referí a una conferència o reunió dels membres del govern després de les celebracions d'octubre, on, de forma ben característica, es diu que Companys cridà per una república socialista, mentre Antonov-Ovsejenko, el representant consular de la Unió Soviètica, sortí al pas en favor d'una república burgesa.

A més, Nin em parlà d'un article que Antonov-Ovsejenko envià a la premsa barcelonina per denunciar un article a La Batalla. Descrivia el POUM com a feixista. El diumenge següent, Nin i altres portantveus del POUM respongueren públicament i fortament a aquest atac.

Nin diu que l'Esquerra no s'hauria de prendre per un partit burgès liberal. No hi ha elements de la gran burgesia en els llurs rengles, sinó, més aviat, camperols, petit-burgesos i un nombre considerable d'obrers—obrers professionals. Seria més apropiat de comparar l'Esquerra amb el Partit Socialista Revolucionari Rus.

En la qüestió del moviment obrer internacional, la posició de Nin es pot resumir així:

  1. Admet que la conferència de Brussel·les fou un bluf.

  2. En la conferència internacional de Barcelona caldria elaborar la base ideològica per una nova Internacional, però el temps no és encara prou madur per la seua formació immediata.

  3. Com a resposta a la qüestió de com imagina la relació de la nova Internacional amb la Unió Soviètica, deia que creia que una victòria a Espanya ‘a través del seu efecte a França i d'altres països, podria alterar el règim intern de la Unió Soviètica’. Una reforma de la Comintern tan sols seria imaginable si ‘Stalin anàs a fer una passejada’.

Nin era evasiu en resposta al meu suggeriment de contribució financera del POUM a la nostra propaganda. Em digué el partit ja ha començat a inventariar els béns que han confiscat. Sembla que s'han fet amb un munt de coses de poc valor. És clar no vaig continuar més per aquest afer.

Era característica de l'atitud de Nin a la Unió Soviètia la seua afirmació que els obrers hi tenen menys llibertat d'expressió que a l'Alemanya de Hitler. Tots dos hi fórem d'acord que ens dividien atituds totalment oposades envers la Unió Soviètica.

Diumenge, 30 de novembre del 1936: Conversa amb els representants del POUM al Consell Econòmic. Les fàbriques amb més de 50 obrers han sigut col·lectivitzades. Les de menys de 50 són sota control obrer.

El PSUC, com a frontista per l'Esquerra, dóna suport a la compensació pels propietaris expropiats. El POUM i la CNT refusen la compensació completament. (La compensació es pagaria amb una mena de notes promissòries, que tindrien una taxa d'interès d'un tres a quatre per cent).

Les fàbriques amb menys de 50 obrers es poden també col·lectivitzar si són important per l'esforç bèl·lic, o si el propietari ha fugit. Els petits patrons continuen força sovint a treballar en les llurs fàbriques com a empleats. Les decisions quant a la producció les fa el consell, per bé que en determinats casos han d'ésser aprovades pel Consell Econòmic.

Al capdavant de cada indústria hi ha un Consell Industrial, integrat per quatre representants de l'UGT, quatre de la CNT, quatre dels consells de fàbrica, i un delegat del govern. Aquests són els principals problemes que encaren en l'actualitat:

  1. El subministrament de matèries primeres, especialment cotó i carbó.

  2. Les dificultats de vendre les mercaderies de certes indústries degut al col·lapse del mercat espanyol i la paràlisi del mercat exterior.

  3. Els petits empresaris recorren al crèdit per pagar els salaris, però tenen problemes per aconseguir diners per pagar les matèries primeres necessàries.

  4. Molts obrers tendeixen a tractar la fàbrica com a propietat privada dels empleats. En el futur els beneficis o guanys de totes les fàbriques s'aplegaran de forma que les empreses deficitàries poguen ésser sostingudes per les plus-vàlues de les altres.

El delegat del POUM no volia una inflació de l'economia però sembla inevitable. Ens digué en confiança que el govern basc que ha fet saber que no defensaran cap expropiació d'empreses i fàbriques en el País Basc com ha passat a Catalunya.

Dilluns, 1 de desembre del 1936: Part dels carrers amb noms de sants foren rebatejats amb gent del POUM qui han caigut. Arquer féu un petit discurs a cada carrer. Hi havia una processió amb música, banderes, etc. Les vídues dels homes caiguts eren vestides de dol.

Finalment una trobada pública en un gran teatre. Nin, Arquer i Solan parlaren, com també McGovern pel ILP, i un home del SAP. Nin replicà als atacs contra La Batalla i el POUM del cònsol soviètic Antonov-Ovsejenko en mig del soroll dels forts aplaudiments de l'autoditori. La trobada fou molt vital.

A la vesprada viatge cap a Lleida en el cotxe del POUM amb Walter Schwarz i Sardà. Passaren Montserrat. El camp dels voltants de Barcelona s'ha transformat en horts pels horts de mercat i els fruiters. Arribada a Lleida a les 8 del vespre. Menjam en un antic gran monestir que havia sigut pres pel consell municipal com a cantina pels milicianos i els desertors dels feixistes. La cuina havia sigut ben organitzada i hi havia un munt de menjar, patates, carn fresca, vi, etc.

Més tard anàrem a un bar del POUM. Es troba en l'antic edifici del partit dretanós, molt bellament decorat i al centre de la ciutat. A dalt hi un cafè on milicianos i companys del partit tenen vives discussions. El POUM domina la ciutat i la província de Lleida. Té indústries predominantment tèxtils. Diverses esglèsies cremades. Hi ha un munt de vida als carrers. Un munt de moviment d'anada i tornada del front. El secretari del partit és un jove de trenta-i-pocs anys.

Hi havia dos regiments en la ciutat compostos principalment de fills de pagesos dels voltants. Els oficials havien preparat un aixecament a Lleida, però esperaren el resultat de la batalla de Barcelona abans de sortir. Després de la derrota de Barcelona no gosaren de rebel·lar-se. Dos-cents oficials i lluminàries dirigents de la dreta foren afussellats, i els soldats foren desmobilitzats. Originalment tan sols s'enviaven obrers al front. Ara, també es criden soldats.

Ens allotjàrem a l'Hotel Palace. És net i en bones condicions. Desdejuni—una pesseta. El POUM controla l'UGT, que és predominant a Lleida. La CNT és feble a Lleida.

Dimarts 2 de desembre del 1936: Pel matí visitàrem la ‘Bona Pàtria’, a uns 20 quilòmetres de Lleida. Aquesta propietat consisteix en diversos milers d'hectàries. Hi ha grans vinyes que produeixen entre 5.000 i 6.000 hectòlitres de vi l'any. Hi ha plantacions per fusta (pollancres) per la indústria paperera, i camps de moresc. Fins i tot abans de l'aixecament hi ha un grup de treballadors rurals del POUM d'uns 30 militants. Unes 150 persones treballen a l'explotació. Després de l'aixecament la propietat fou confiscada i col·lectivitzada. El POUM envià cinc persones per ajudar a dirigir el lloc. Hi tenen un ex-comptable, un militant del POUM de Barcelona. Les diferents branques de la producció tenen comissions obreres al llur càrrec. El vi es produït amb mètodes moderns—premses hidràuliques fetes a Alemanya, enormes cisternes de ciment, equipament de destil·lació que fabriquen alcohol de lúpul, equipament per refredar, laboratoris químics, etc. Cada anys es produeixen entre 5.000 i 6.000 litres d'alcohol.

Els salaris dels treballadors rurals han augmentat fins entre 7 i 10 pessetes diàries. Hi ha una botiga i un cafè, tots dos dirigits pels obrers. El propietari havia construït una gran esglèsia per un milió i mig de pessetes a l'explotació. Ara s'empra com a silo. Les monges ensenyaven a l'escola, però han sigut expulsades i substituïdes per un mestre secular.

La masia és un antic castell amb una torre alta, des de la qual es té una vista ben àmplia. Per dins és molt moderna. Els treballadors rurals viuen en petites cases miserables, cadascuna amb un hort ben petit al darrera. Seran reconstruïdes l'any vinent. La majoria del mobiliari era al castell, llevat del material que fou enviat al front—llits, etcètera. Fa la impressió que l'explotació és també exitosa sota el nou règim. Podrien sorgir dificultats tan sols per la petita quantitat de capital (80.000 pessetes) que fou confiscada juntament amb l'explotació. El propietari era de la gran burgesia i tenia més propietats a prop de Barcelona, on part del vi de la ‘Bona Pàtria’ era convertit en vi escumós.

L'explotació continua a produir l'habitual vi escumós, vi negre (tinto) i, de raïm especial l'anomenat vino rancio (de 16 a 18 graus), un vi que s'exposa al sol durant llargs períodes de temps. D'acord amb el director de la granja, no és de la producció de vi que s'obtenen els majors ingressos sinó més aviat de la collita de cereals. Part del boví fou lliurat pel front. La gestió de l'explotació es basa en un sistema d'acord mutu i es dirigida pel Consell Econòmica del govern. La granja no ha sigut dividida. Em van dir que gran part de la terra dels voltants pertanyia a explotacions igual de grans, i que no era necessari dividir la granja.

Vespre de dimarts: Vaig deixar Barcelona. Arribada a Figueres a les 12 en punt. Vaig deixar Figueres el dimecres de bon matí, vaig creuar Port-Bou per arribar a Perpinyà. Les oficines de la duana francesa són a un quilòmetre passat Por-Bou cap a Cervera. Les duanes francesa eren òbviament força simpàtiques amb la causa, i no hi havia registre sinó tan sols un breu control de passaports. A la llum del dia podíem veure com la neu cobria els Pirineus que rodegen Perpinyà, i a sota vinyes, grans plantacions de fusta, etc. En el viatge de Port-Bou a Cervera i de Cervera a Perpinyà molts dels jornalers que treballaven al costat de la carretera saludaven al cotxe amb el puny enlaire. Arribada a Perpinyà a les 2.43. A París el dijous al matí a les set.