Lenín, Stalín i Bukharín
Traducció, Introducció i notes de Jordi Arquer
PLANTEJAMENT DE LA QÜESTIÓ
LA QÜESTIÓ NACIONAL ÉS LA DE L’ALLIBERAMENT DELS POBLES DOMINATS PER L’IMPERIALISME
En el curs dels darrers vint anys la qüestió nacional ha sofert una sèrie de modificacions extremadament importants. Actualment, tant per la seva amplitud com pel seu caràcter intens, difereix profundament de la posició en què es trobava sota la II Internacional.
Llavors la qüestió nacional era limitada gairebé exclusivament a la qüestió de l’opressió de les nacionalitats “cultivades”, Irlanda, Hongria, Polònia, Sèrbia: aquests eren els pobles principals, més o menys dominats, la sort dels quals interessava a la II Internacional. Quant als milions d’asiàtics i d’africans, esclafats sota el jou més brutal, gairebé ningú no s’hi capficava. Semblava impossible de considerar en un mateix pla els blancs i els negres. Els “civilitzats” i els “salvatges”. L’acció de la II Internacional a favor de les colònies es limitava a escasses i vagues resolucions en la qüestió de l’emancipació de les colònies era curosament evitada.
Aquest oportunisme en la qüestió nacional ha passat. El leninisme l’ha desemmascarat; ha destruït la barrera que es dreçava entre blancs i negres, europeus i exòtics; ha assimilat els esclaus “civilitzats” als esclaus “no civilitzats” de l’imperialisme i lligat així la qüestió nacional amb la colonial. Per això mateix, la qüestió nacional ha esdevingut una qüestió internacional: la de l’alliberament dels pobles oprimits de les colònies i dels països dominats per l’imperialisme.
EL PRINCIPI DEL DRET DELS POBLES A DISPOSAR D’ELLS MATEIXOS I EL DRET A L’AUTONOMIA
En altre temps, el dret de les nacions a disposar d’elles mateixes era reduït sovint al dret a l’autonomia. Certs líders de la II Internacional arribaven fins a transformar-lo en el dret a l’autonomia cultural; dit altrament; acordaven a les nacions oprimides el dret a tenir llurs institucions culturals, però els refusaven el d’alliberar-se del jou polític de la nació dominadora. Per tant, el principi del dret de les nacions a disposar d’elles mateixes corria el perill de servir per a justificar les annexions. Aquesta confusió és avui dissipada. El leninisme ha amplificat la concepció del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos; ha reconegut a les colònies i als països sotmesos el dret a separar-se completament de l’estat al qual estan lligats, a constituir-se en estats independents.[2] Per això mateix ha estat descartada la possibilitat de justificar les anexions. I així, el principi del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, que durant la guerra imperialista ha estat en mans dels social-patriotes un instrument per a enganyar les masses, serveix actualment per a descobrir les tendències imperialistes i les maniobres xovinistes i representa un instrument d’educació política de les masses dintre l’esperit de l’Internacionalisme.[3]
L’AJUT DELS PARTITS PROLETARIS EN LA LLUITA DELS POBLES OPRIMITS
Abans la qüestió de les nacions oprimides era ordinàriament considerada com una qüestió jurídica. Proclamació solemne de la igualtat dels ciutadans d’un mateix país, innombrables declaracions sobre la igualtat de les nacions; heus aquí amb què es divertien els partits de la II Internacional, tot amagant curosament el fet que, sota l’imperialisme, que permet a alguns pobles de viure de l’explotació dels altres, “la igualtat de les nacions” no és més que una ficció. El leninisme ha desemmascarat la hipocresia d’aquest punt de vista jurídic en la qüestió nacional. Ha mostrat que, sense l’ajut directe dels partits proletaris en la lluita dels pobles oprimits, les declaracions pomposes sobre la igualtat de les nacions no eren més que frases enganyoses. Així, la qüestió de les nacions oprimides ha esdevingut la qüestió del suport constant per a aquestes nacions en la lluita llur contra l’imperialisme per la independència nacional.
LA QÜESTIÓ NACIONAL I LA QÜESTIÓ DE LA REVOLUCIÓ PROLETÀRIA
Per al reformisme, la qüestió nacional era una qüestió independent, sense relació amb la qüestió de la dominació del capital, del derrocament de l’imperialisme, de la revolució proletària. Hom admetia tàcitament que la victòria del proletariat a Europa era possible sense una aliança directa amb el moviment d’emancipació nacional de les colònies, que la solució de la qüestió colonial podia ésser trobada fora de la revolució proletària, a part de la lluita contra l’imperialisme. Aquest punt de vista antirevolucionari està actualment desemmascarat. El leninisme ha provat, i la guerra imperialista, la Revolució a Rússia ho han confirmat, que la qüestió nacional solament pot ésser resolta en el terreny de la revolució proletària, que la victòria de la revolució a Occident exigeix l’aliança del proletariat europeu amb el moviment de les colònies i dels països sotmesos contra l’imperialisme. La qüestió nacional forma part de la qüestió general de la revolució proletària, de la qüestió de la dictadura del proletariat.[4].
¿Hi ha possibilitats revolucionàries en el moviment d’independència nacional dels països oprimits, i, si n’hi ha, és possible d’utilitzar-les per a la revolució proletària, de transformar els països colonials i dominats, de reserva de la burgesia imperialista, en aliats del proletariat revolucionari? Així es planteja la qüestió.
El leninisme hi respon afirmativament; dit altrament, reconeix l’existència d’aquestes possibilitats revolucionàries i creu necessari d’utilitzar-les per al derrocament de l’enemic comú, l’imperialisme. El mecanisme del desenvolupament de l’imperialisme, la guerra imperialista i la revolució russa confirmen enterament les deduccions del leninisme sobre aquest punt.[5]
D’aquí ve, per al proletariat, la necessitat de sostenir activament, resoltament, el moviment alliberador dels pobles oprimits.
QUINS MOVIMENTS NACIONALS HA DE SOSTENIR EL PROLETARIAT?
Evidentment, d’això no hem de deduir-ne que el proletariat tingui de sostenir qualsevol moviment nacional. Ha de prestar suport a aquells que tendeixin a l’afebliment, al derrocament de l’imperialisme i no al seu manteniment i a la seva consolidació. Ocorre de vegades que els moviments nacionals de certs països oprimits es troben en conflicte amb els interessos del moviment proletari. En aquest cas, no caldrà sostenir-los. La qüestió dels drets d’una nació no és pas una qüestió isolada, independent, sinó una part de la qüestió general de la revolució proletària. En conseqüència ha d’ésser adaptada, subordinada als interessos del moviment proletari. Vers 1840, Marx estava pel moviment nacional dels polonesos i dels hongaresos, contra el dels txecs i el dels eslaus del Sud. Per què? Perquè aquests darrers eren llavors “pobles reaccionaris”, les avançades de la Rússia autocràtica a Europa, mentre que els polonesos i els hongaresos eren dos “pobles revolucionaris” que lluitaven contra l’autocràcia.[6] Perquè sostenir llavors el moviment nacional dels txecs i dels eslaus del Sud hauria estat sostenir indirectament el tsarisme, el més temible enemic del moviment revolucionari a Europa.
Les diferents reivindicacions de la democràcia, i entre altres la del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, no són pas una cosa absoluta, sinó una parcel·la del moviment democràtic (socialista) mundial. És possible que, en certs casos, la part estigui en contradicció amb el tot, i aleshores cal rebutjar-la (Lenin: “El balanç de la discussió”).
Així, doncs, considerat, no pas des del punt de vista formal del dret abstracte, sinó sota l’angle de la realitat, des del punt de vista dels interessos del moviment revolucionari, certs moviments nacionals poden tenir un caràcter reaccionari.
De la mateixa manera, el caràcter incontestablement revolucionari de la majoria dels moviments nacionals és tan relatiu i particular com el reaccionarisme d’altres. Per a ésser revolucionari un moviment nacional, no cal pas necessàriament que estigui compost d’elements proletaris, que tingui un programa revolucionari o republicà, una base democràtica.
La lluita de l’emir de l’Afganistan per la independència del seu país és objectivament una lluita revolucionària, malgrat el monarquisme de l’emir i dels seus lloctinents, perquè afebleix, disgrega, soscava l’imperialisme, mentre que la lluita de demòcrates, de “socialistes”, de “revolucionaris” i de republicans com Kerenski i Tseretelli, Renaudel i Scheidemann, Txernov i Dan, Henderson i Clynes durant la guerra imperialista, era una lluita reaccionària, perquè tenia per resultat de disfressar l’imperialisme, de consolidar-lo, de portar-lo a la victòria. Així mateix, la lluita dels mercaders i intel·lectuals burgesos egipcis per la independència d’Egipte és una lluita objectivament revolucionària, malgrat l’origen i la condició burgesa dels “leaders” del moviment nacional, a despit de llur oposició al socialisme, mentre que la lluita del govern obrer anglès pel manteniment d’Egipte sota la tutela de la Gran Bretanya és una lluita reaccionària, malgrat l’origen i la condició proletària dels membres d’aquest govern, malgrat les seves proclamades conviccions socialistes. De la mateixa manera, el moviment nacional dels altres grans països colonials i sotmesos de l’Índia i de la Xina no deixa d’ésser, encara que contradigui els principis de la democràcia formal, un cop directe contra l’imperialisme i, per tant, un moviment revolucionari.
Lenin té raó de dir que cal considerar el moviment nacional dels pobles oprimits, no pas des del punt de vista de la democràcia formal, sinó del punt de vista dels seus resultats efectius dins la lluita general contra l’imperialisme; dit altrament, cal apreciar aquest moviment «no isoladament, sinó sobre l’escala mundial» (Stalin: “Els problemes del leninisme”).
QUINA ÉS LA NOSTRA DIFERÈNCIA FONAMENTAL AMB LA II INTERNACIONAL?
La diferència fonamental que hi ha entre la política de la Segona Internacional i la de la Tercera és que aquesta considera la qüestió, no solament de les colònies, sinó també de les petites nacions que, des dels punts de vista financer, econòmic i polític, estan oprimides per les grans potències capitalistes. L’imperialisme consisteix essencialment en un repartiment de tot el món que posa a una banda un gran nombre de nacions oprimides, i a l’altra un nombre gairebé insignificant de nacions extremadament riques i militarment poderoses que oprimeixen les primeres. L’enorme majoria de la població de la terra, més d’un miler de milions, més aproximadament mil dos-cents cinquanta milions —que fan el 70 per cent de la població del món, si hom admet que la població del món és de mil set-cents cinquanta milions d’individus—, pertanyen a les nacions oprimides. Aquestes són colònies o semi-colònies com Pèrsia, Turquia i Xina, o països que han sofert una desfeta infligida pels grans exèrcits imperialistes i han estat reduïts a un complet vassallatge. Aquesta distinció entre les nacions que oprimeixen i aquelles que són oprimides és una idea que entra en totes les tesis, no solament en les que jo he signat, sinó també en les del camarada Roy, Aquestes han estat redactades des del punt de vista de l’Índia i les grans nacionalitats asiàtiques, i per això són especialment importants per a nosaltres. El que importa de remarcar de seguida en les nostres tesis, és que la situació actual del món i les relacions que hi ha entre les nacions després de la guerra imperialista es basen en la lluita entre un petit nombre de nacions imperialistes i aquelles potències on hi ha un moviment sovietista o bé on el poder dels imperialistes ha estat aterrat pel poder sovietista.
Només si considerem la qüestió d’aquest punt de vista estant, podrem comprendre els problemes, colonial i nacional, a les més llunyanes parts del món. Només des d’aquest punt de vista els partits comunistes dels països civilitzats, com els dels països endarrerits, poden plantejar correctament aquestes qüestions polítiques i respondre-hi convenientment (Lenin: “Discurs al segon congrés de la Internacional Comunista)”.
Notes