Lenín, Stalín i Bukharín
Traducció, Introducció i notes de Jordi Arquer
LA CONCEPCIÓ LENINISTA DE LA NACIÓ
Per a comprendre bé la qüestió nacional, ens cal precisar fredament la concepció leninista de la nació i el seu desenvolupament, perquè, com veurem més endavant, la confusió en aquesta qüestió porta a conclusions del tot desencertades.
Una nació és sobretot una, comunitat, una certa comunitat d’homes.
No és ni una comunitat de races, ni una comunitat de pobles. La moderna nació italiana s’ha format de romans, germànics, etruscos, grecs, àrabs, etc... La nació francesa està formada per gal·lo-romans, celtes, germànics, etcètera... Hom pot dir el mateix parlant de les nacions anglesa, alemanya, i altres de formades per diverses races i pobles.
Una nació, doncs, no és una comunitat ni de raça ni de poble, sinó una comunitat d’homes, constituïts històricament.
D’altra part, hom no pot negar que els grans Estats de Cirus i d’Alexandre no haurien pogut anomenar-se nacions, per bé que fossin constituïts històricament de diversos pobles i races. No eren pas nacions, sinó unions de grups accidentals o poc lligats, que ara s’unien, ara se separaven, segons els èxits o les derrotes de tal o tal conquistador.
Una nació, doncs, no és pas una unió accidental i efímera, sinó una comunitat estable d’homes.
Tanmateix, tota comunitat estable no constitueix pas una nació. Àustria i Rússia són també dues comunitats estables, però ningú no les anomena nacions. En que es distingeix la comunitat nacional de la comunitat d’Estat? Es distingeix perquè la comunitat nacional és impossible sense una mateixa llengua, mentre que per a un Estat la llengua comuna no és pas obligatòria.
La nació txeca a Àustria, la nació polonesa a Rússia no haurien estat possibles sense una llengua comuna per a cada una d’elles, mentre que l’existència dins Rússia i Àustria de nombroses llengües no perjudicava en res llur unitat. Ací tractem, naturalment, de la qüestió de la llengua parlada usada pel poble i no de la llengua oficial emprada als centres públics oficials.
Així, la comunitat de llengua és un dels trets característics de la nació.
Naturalment, això no vol pas dir que nacions diverses parlen sempre llengües diverses o que tots aquells que parlen la mateixa llengua constitueixen obligatòriament una sola nació. Una llengua comuna per a cada nació, però això no vol pas dir que les diferents nacions hagin de tenir obligatòriament un idioma distint.
Si no hi ha nacions que parlin simultàniament diverses llengües, això no significa pas que no pugui haver-hi dues nacions que parlin la mateixa llengua: els anglesos i els americans del Nord parlen la mateixa llengua i tanmateix no constitueixen pas una sola nació. El mateix pot dir-se en el cas dels noruecs i dels danesos, i en el dels anglesos i els irlandesos.[7].
Per què els anglesos i els americans del Nord no constitueixen una sola nació, malgrat usar un idioma comú?
Primerament, perquè no viuen junts, sinó que habiten territoris diferents. La nació es forma solament com el resultat d’una llarga comunitat sistemàtica, i d’una vida comuna dels homes, de generació en generació. Una llarga vida comunal és impossible sense un territori comú. Anglesos i americans habitaven precedentment el mateix territori i Anglaterra formava una sola nació. Una part dels anglesos emigrà després d’Anglaterra cap a un territori, i es formà la novella nació nord-americana.
Territoris diversos portaren la constitució de nacions diverses.
La comunitat de territoris és, doncs, un dels trets característics de la nació.
Però això no és pas tot. La comunitat de territori no pot pas constituir per ella sola una nació. Li falta, a més a més, un lligam interior econòmic que soldi les diverses parts de la nació en una sola entitat.
Aquest lligam manca entre Anglaterra i l’Amèrica del Nord, i per aquesta raó constitueixen dues nacions diferents. Però els mateixos americans del Nord no haurien merescut el títol de nació si els diversos territoris de l’Amèrica del Nord no haguessin estat lligats entre ells en una sola entitat econòmica gràcies a la divisió del treball, al desenvolupament dels mitjans de comunicació, etc...
Prenguem per exemple els georgians. Els georgians dels temps antics vivien en un territori comú i parlaven la mateixa llengua. Tanmateix no constituïen, estrictament parlant, una nació, puix que, dividits en una sèrie de principats separats, no podien fer una vida econòmica comuna; durant dos segles, lluitaren entre ells i s’arruïnaren mútuament, excitant els perses i els turcs contra els uns i els altres. La unitat efímera i accidental dels principats, que un tsar feliç tenia la sort d’aconseguir de tant en tant, no afectava més que les esferes administratives superiors i es desfeia ràpidament en topar amb els capricis dels prínceps i la indiferència dels pagesos; no permetia altra cosa el trossejament econòmic de Geòrgia... Geòrgia apareix com a nació en la segona meitat del segle XIX, quan l’abolició del servatge, el desenvolupament de la vida econòmica del país, els mitjans de comunicació i el capital establiren una divisió del treball entre les diverses regions de Geòrgia, desferen definitivament l’isolament econòmic dels principats i els lligaren en un sol organisme econòmic.
Podem dir el mateix de totes les nacions que han passat pel feudalisme.
La Unió econòmica és, doncs, un dels trets característics de la nació.
LA COMUNITAT DE LA MENTALITAT PSÍQUICA
Però això no és tot. Manca encara de prendre en consideració el fet que els nordamericans i els anglesos són gent de diferent mentalitat psíquica, resultant de la diferència de cultura. Les nacions es distingeixen l’una de l’altra, no solament per llurs condicions de vida, sinó també per llur mentalitat psíquica. En el fet que els anglesos, el nord-americans i els irlandesos, que parlen una sola llengua, constitueixin tres nacions diferents, llur mentalitat psíquica particular, formada de generació en generació a causa de la diferència de condicions de vida, hi juga un rol important.
És clar que la mentalitat psíquica, anomenada també caràcter nacional, no pot ésser copsada per un observador; però quan aquest caràcter s’expressa en les diverses particularitats de cultura d’una nació, podem observar-lo i no l’hem d’ignorar.
No cal dir que el “caràcter nacional” no és gens estable i que canvia amb les condicions de vida; però, en tant que existeix a cada moment donat, influeix fortament en l’aspecte de la nació.
La comunitat de mentalitat psíquica que es resumeix en la comunitat de cultura és, doncs, un dels trets característics de les nacions.
Amb això ja hem citat tots els senyals de nacionalitat.
La nació és, doncs, una comunitat estable, històricament constituïda, d’homes lligats per la comunitat de llengua, de territori, de vida econòmica i de mentalitat psíquica que es manifesta en la comunitat de cultura (Stalin: “La qüestió nacional i colonial i l’antic P.C.R.”).
És necessari de subratllar —diu també Stalin— que cap dels senyals indicats, pres separadament, no és suficient per a definir una nació. Més encara, n’hi ha prou que en manqui un perquè la nació deixi d’existir com a tal. Hom pot representar-se els homes amb un caràcter nacional comú, però hom no pot pas dir que constitueixin una sola nació si estan separats econòmicament, si viuen en territoris diferents, etc. Això s’esdevé, per exemple, amb els jueus russos, galitzians, americans, que, segons nosaltres, no constitueixen una sola nació.
LES NACIONS ES FORMEN COM A TALS AMB EL DESENVOLUPAMENT DE LES RELACIONS CAPITALISTES
Una comunitat així només pot formar-se en el període en què les relacions econòmiques i socials, les vies de comunicació, etc., són prou desenvolupades, i així ha esdevingut possible amb el desenrotllament econòmic capitalista que ha destruït el parcel·lament econòmic del feudalisme.
Una nació constitueix, no solament una categoria històrica en general, sinó igualment una categoria històrica d’una època determinada: del capitalisme naixent. El procés de liquidació del feudalisme i del desenvolupament del capitalisme és alhora el de la formació de les nacionalitats: a l’Europa occidental s’esdevingué així. Els anglesos, francesos, alemanys, italians, etc., es formaren en nacions durant la marxa triomfal del capitalisme vencedor del parcel·lament feudal.
En trobem novament la confirmació en l’anàlisi dels moviments nacionals de les colònies, car el desenvolupament de la nacional revolucionària i la unificació de les diferents tribus per aquesta lluita es produeixen amb la penetració dels elements capitalistes dintre aquests països.
Les nacions vénen al món amb el capitalisme, i com que la societat capitalista es basa en l’explotació d’una classe per una altra, no hi ha cap nació que no estigui dividida en classes: «A cada nació, hi ha dues nacions», digué Lenin.
Notes