Lenín, Stalín i Bukharín
Traducció, Introducció i notes de Jordi Arquer
DEL DRET DELS POBLES DISPOSAR D’ELLS MATEIXOS
QUÈ VOL DIR «DRET DELS POBLES A DISPOSAR D’ELLS MATEIXOS»
El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos s’anomena independència política. L’imperialisme tendeix a violar-la, ja que, en presència de l’anexió política, l’anexió econòmica és més còmoda i resulta més barata. (És més fàcil de corrompre els funcionaris, d’obtenir concessions, de fer adoptar una llei avantatjosa, etc.). Això és més tranquil, és la manera com l’imperialisme procura de reemplaçar la democràcia per l’oligarquia (Lenin: “Caricatura del marxisme i economisme imperialista”).
El dret de disposar d’ella mateixa vol dir que una nació té el dret natural de disposar de la seva sort, que ningú no té el dret d’immiscir-se per la violència en la vida d’una nació, d’anihilar les seves escoles i altres institucions, de trencar-ne els usos i costums, de dificultar l’ús de la seva llengua, de disminuir els seus drets.
Això no vol pas dir, naturalment, que la social-democràcia sostindrà tots els usos i totes les institucions d’una nació; lluitant contra la violència que ataca les nacions, defensarà solament el dret de les nacions a disposar de llur sort, i menarà simultàniament una agitació contra els usos i les institucions nocives de qualsevol nació per donar als treballadors la possibilitat de desempallegar-se’n.
El dret de disposar de si mateix, vol dir que la nació tindrà el dret d’arranjar-se com millor li semblarà. Podrà organitzar la seva vida sobre les bases d’autonomia. Tindrà el dret de separar-se completament. La nació és sobirana i totes les nacions posseeixen iguals drets.
És clar que això no vol pas dir que la social-democràcia defensarà qualsevol reivindicació de la nació. La nació tindrà el dret de tornar endarrere, a les antigues formes d’estat, però això no significarà pas que la social-democràcia posi la seva signatura sota unes tals decisions. Els deures de la social-democràcia que defensa els interessos del proletariat i el dret de la nació integrada de diverses classes, són coses del tot diferents.
Lluitant pel dret de les nacionalitats a disposar d’elles mateixes, la social-democràcia s’assigna com a finalitat d’acabar la política d’opressió nacional, de fer-la impossible i per això mateix de soscavar la lluita nacional, d’esmussar-la, de disminuir-la fins al mínimum.
Això distingeix essencialment la política del proletariat conscient de la política de la burgesia la qual busca d’enfondir i engrandir la lluita nacional, continuar-la i accentuar el moviment nacional (Stalin: Article escrit en 1913 [El marxisme i la qüestió nacional]).
CAL QUE ELS COMUNISTES LLUITIN CONTRA L’ENVILIMENT DEL MOVIMENT NACIONAL
Tota opressió nacional provoca una reacció en les grans masses del poble, i la tendència de cada reacció d’una població oprimida nacionalment és la insurrecció nacional. Si observem sovint (sobretot a Àustria i a Rússia) que la burgesia de les nacions oprimides parla solament d’una insurrecció nacional, però, de fet, entra en combinacions reaccionàries amb la burgesia de la nació opressora, a espatlles del seu poble i contra el seu poble, llavors, en aquest cas, la crítica del marxisme revolucionari ha d’ésser dirigida, no contra el moviment nacional, sinó contra el seu rebaixament, contra el seu enviliment, contra la seva transformació en una picabaralla insignificant. Cal remarcar, a propòsit d’això, que molts de social-demòcrates austríacs i russos se n’obliden, i llur odi justificat contra les petites i vils baralles nacionals, de la mena de les disputes contínues per a saber en quina llengua, en un rètol, el nom d’un carrer ha d’ésser posat a dalt i en quina llengua a baix, aquest odi justificat contra això es transforma en negació de suport a la lluita nacional. Nosaltres no “sostindrem” pas el joc de les comèdies de les repúbliques en un reialme qualsevol tal com Mònaco, o les aventures “republicanes” dels “generals" en els petits estats de l’Amèrica del Sud, en una illa qualsevol del Pacífic, però per això hom no està autoritzat a oblidar el mot d’ordre republicà per als moviments seriosos democràtics i socials. Nosaltres ens burlem i hem de burlar-nos de les petites baralles i dels regateigs nacionals dels pobles de Rússia i d’Àustria, però no cal deduir d’això que sigui permès de refusar el sosteniment al moviment nacional o en una lluita general popular, seriosa, contra l’opressió nacional (Lenin: “Caricatura del marxisme, etc...”).
LA LLUITA PEL DRET DELS POBLES A DISPOSAR D’ELLS MATEIXOS, COMPRÈN LA INSURRECCIÓ
Perquè quedi ben marcat com ha d’ésser l’ajut dels comunistes en la lluita alliberadora dels pobles oprimits, donem a continuació un altre extracte de l’article de Lenin, citat precedentment:
El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, comprèn la lluita pel complet alliberament nacional, per la completa independència, contra les anexions, i els socialistes, si no volen deixar d’ésser socialistes, no poden refusar de prendre part en aquesta lluita, en totes les seves formes, comprenent-hi la insurrecció i la guerra.
Hem declarat en les nostres tesis que l’alliberament de les colònies no és més que l’aplicació del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. Els europeus obliden sovint que els pobles colonials són també nacions, però tolerar aquests “oblits” significa tolerar el xovinisme.
P. Kiewsky “replica”:
A les colònies no hi ha proletariat en el sentit ,genuí del mot (paràgraf 7, segon capítol). Per a qui reclamar llavors el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos? «Per a la burgesia colonial? Per als fellahs? Per als pagesos? És clar que no. Pel que fa a les colònies, aquest mot d’ordre és absurd per a socialistes (el subratllat és de Kiewsky) perquè és absurd en general de llançar els mots d’ordre d’un partit obrer per a països on els obrers no existeixen.»
Per espantós que sigui el furor de P. Kiewsky que declara “absurd” el nostre punt de vista, nosaltres entretant ens permetem de fer-li remarcar respectuosament que les seves raons són errònies. Només els “economistes”[8], de tan trista memòria, pensaven que els mots d’ordre d’un partit obrer es llancen solament per als obrers. No. Aquests mots d’ordre es llancen per a tota la població treballadora, per a tot el poble. Nosaltres ens adrecem, especialment amb la part democràtica del nostre programa (significació en què P. Kiewsky no ha pensat), a tots els pobles, i per això parlem del “poble” en aquesta part del programa (Lenin: “Caricatura del marxisme”.)
Notes