Lenín, Stalín i Bukharín
Traducció, Introducció i notes de Jordi Arquer
L’INTERNACIONALISME PROLETARI
NECESSITAT DEL DRET A LA SEPARACIÓ
De tot l’article de P. Kiewsky emana un meravellament fonamental: ¿de què serveix predicar i, quan tindrem el poder, realitzar la llibertat de separació de les nacions, puix que tot el desenvolupament tendeix a la fusió de les nacions? Nosaltres respondrem a això: ¿de què serveix predicar i, quan tindrem el poder, realitzar la dictadura del proletariat, puix que tot el desenvolupament tendeix a la destrucció per la violència de la dominació d’una part de la societat sobre l’altra? La dictadura és una dominació d’una part de la societat sobre tota la societat, i una dominació que recolza directament en la violència. La dictadura del proletariat —l’única classe que resta revolucionària fins a la fi— és necessària per a infligir una desfeta a la burgesia i per a rebutjar les seves temptatives contrarevolucionàries. La qüestió de la dictadura del proletariat té tanta importància que tot aquell que en sigui contrari o que només l’accepti de paraula no pot pas adherir-se al partit social-demòcrata (bolxevic). Però hom no pot pas negar que en casos particulars, per exemple, quan un gran estat ha acomplert la seva revolució social, pugui esdevenir-se excepcionalment, en un petit estat, que la burgesia cedeixi pacíficament els seus poders, si està convençuda de la inutilitat de la resistència i prefereix de salvar els caps. És clar que és més que probable que ni als petits estats no pugui realitzar-se el socialisme sense guerra civil i, per aquesta raó, l’únic programa de la social-democràcia internacional ha d’ésser encara el reconeixement d’una guerra així, tot i que en el nostre ideal no hi ha lloc per a la violència contra els homes. Això mateix “mutatis mutandis” (amb els canvis corresponents) és aplicable a les nacions. Nosaltres som partidaris de llur fusió, però hom no pot pas passar d’una fusió per la violència, de les anexions, a una fusió voluntària sense el dret de separació (Lenin: “Caricatura del marxisme”.)
L’EDUCACIÓ EN L’ESPERIT DE L’INTERNACIONALISME REVOLUCIONARI
Heus ací què ha dit Lenin d’aquesta educació:
Aquesta educació ¿pot ésser idèntica a les grans nacions que n’oprimeixen d’altres i a les petites nacions oprimides, als països que anexen i als països anexats?
Evidentment no. La marxa cap a un fi únic: la igualtat completa, l’apropament estret, la fusió de totes les nacions pot emprendre diversos camins. Així, per a arribar a un punt situat al centre d’una pàgina, hom pot partir del costat esquerre o del costat dret. Si predicant la fusió dels pobles, el socialista d’un país opressor oblida que Nicolau II, Guillem, Jordi V, Poincaré i altres estan també per la “fusió” amb les petites nacions (per mitjà de l’anexió), que Nicolau II està per la fusió amb Bèlgica, etcètera... no serà en teoria més que un doctrinari ridícul i, en la pràctica, un auxiliar de l’imperialisme.
El centre de gravetat de l’educació internacional dels obrers en els països opressors ha d’ésser en la propaganda i el sosteniment efectiu del dret dels pobles oprimits a separar-se de la metròpolis. Sense això, no hi ha internacionalisme possible. Nosaltres podem tractar i hem de tractar d’imperialista i de bergant tot socialista d’un estat opressor si no fa aquesta propaganda. El dret a separar-se de la metròpolis és una reivindicació indispensable, per bé que, fins a l’adveniment del socialisme, aquesta separació no serà possible sinó en un cas per mil.
En canvi, el socialista d’una nació petita ha de recalcar el centre de gravetat de la seva agitació en la segona part de la nostra fórmula: «unió voluntària» de les nacions. Pot estar, sense violar els seus deures d’internacionalista, per la independència política de la seva nació i per la seva inclusió, en un estat veí qualsevol. Però, en tots els casos, ha de lluitar contra la limitació nacional, cal que no es tanqui en el seu moviment, que n’esguardi el conjunt i comprengui que cal subordinar l’interès particular a l’interès general.
Les persones que no han profunditzat en aquesta qüestió veuen una “contradicció” en el fet que els socialistes dels estats opressors hagin de reclamar la “llibertat de separació” i els socialistes de les nacions oprimides la “llibertat d’unió” amb un altre poble. Però amb una mica de reflexió n’hi ha prou per a veure que no hi ha altra via devers l’internacionalisme i la fusió de les nacions que la que nosaltres indiquem en la nostra tesi (Lenin: “Balanç de la discussió”).