1939 |
Article publicat originàriament com a «Dans les colonies: Les travailleurs de France et d’Algérie devant l’imperialisme» a «LA VOIE DE LENINE» nº1 (pàgines 27-32). Les notes són de Barta. |
En les colònies
Els treballadors de França i d’Algèria davant l’imperialisme
«Un poble que n’oprimeix un altre no pot ésser un poble lliure» (Marx)
La situació geogràfica d’Algèria, així com els seus recursos econòmics i militars, li confereix, en un futur proper, un rol absolutament de primer ordre. La seua situació estratègica – que permet la connexió de les possessió d’Àfrica amb la metròpoli – la carn de canó que pot fornir i les seues matèries primeres en fan una peça clau del sistema imperialista francès. Objecte de conquesta, serà utilitzada com a mitjà de rapinya en el proper carnatge, exactament com el 1914.
Thorez, i després d’ell Jouhaux, hi han realitzat recentment viatges de propaganda. Amb l’objectiu de promoure-hi una agitació social contra l’imperialisme francès? Ai las! Els corifeus del «Front Popular» hi han anat per «refermar la unió entre els pobles d’Algèria i la Metròpoli». A l’estil de Daladier, parlant oficialment i obertament en nom de l’imperialisme francès, Thorez hi anà a fer obra d’enganyador, a parlar de «democràcia», «unió contra el feixisme hitlerià», etc... Els reports de L’Humanité ens diuen les nombroses delegacions de qui rebé la visita, els regals que li oferiren; rebia flors somrient; fotos el mostren besant una indígena, en un mot, tot es desplega segons la tècnica que el «pare dels pobles» du a la pràctica a l’URSS. Ni un mot sobre les reivindicacions dels treballadors i dels camperols algerians. Parla bé de la necessitat d’unir-se «contra el feixisme hitlerià», però passa amb silenci per la lluita pels mètodes de classe contra el feixisme A ALGÈRIA. Davant del seu auditori, denuncia el P.S.F. i el P.P.F. algerians com a agents de l’estranger, però de ben cert no com del capitalisme francès. La Metròpoli, vejau, no té més que representants «honestos» com el senyor Thorez. Els feixistes que se’n reivindiquen són agents camuflats de Hitler. És així que realitza «la unió francesa»! Des del moment que el P.S.F. i el P.P.F. són agents de Hitler, i no pas mercenaris de la metròpoli, la lluita contra ells ja no és la tasca de les masses treballadores en lluita contra l’imperialisme francès, sinó una simple tasca de policia. Thorez reclamarà que els empresone; però mentrestant, són els seus propis meetings els que són prohibits.
Algèria és cridada a jugar un paper important, no solament en la propera guerra, sinó que pot esdevindre, esdevé una plaça d’armes del feixisme francès. Els Doriot, els de La Rocque s’han aprofitat de la política del «Front popular» en relació a les masses treballadores per augmentar-hi la llur influència. El mateix que, sota la pressió de Blum, els representants del «Front popular» espanyol refusaren de concedir satisfaccions als marroquins – als qui Franco concedí drets demagògicament, de paraula, per poder-los utilitzar contra els obrers espanyols – igualment els representants del «Front popular» en el poder a França donaren les molles tolerades per l’imperialsime francès. Han permès un reforçament de la repressió contra les lluites sorgides a Algèria sota l’impuls de vagues franceses. Lozeray menteix quan escriu, a L’Humanité [1], que els salaris dels obrers indígenes han augmentat. Han disminuït com a conseqüència de la devaluació. El «Front popular» ha deixat les masses indígenes tan despullades de drets com abans del 1936. El dret d’afiliació a les organitzacions sindicals és de tot teòric. Car aquestes són un mitjà de defensa dels obrers algero-europeus que, des del punt de vista econòmic i polític, representen una capa molt superior a l’element indígena. Aquest darrer, integrat per treballadors no qualificats, – manobres de tota tasca, treballadors agrícoles, miners – manca d’esperit corporatiu i es troba en la impossibilitat de pagar una cotització que depassa completament les seues possibilitats. Abans de poder-se organitzar en una organització comuna amb els obrers algero-europeus, els treballadors indígenes han de conquerir prèviament la igualtat econòmica i política, elevar-se al llur nivell. El mitjà que els permetria d’assolir-lo, és una lluita autònoma adaptada a la llur situació. El Front Popular no ha aportat res a les masses treballadores d’Algèria, sinó que n’agreujat la situació. Vet ací la veritat!
Als ulls de les masses indígenes, Blum «representava» els obrers francesos; les han treballades hàbilment el P.S.F. i el P.P.F., que les han adreçades contra els obrers metropolitans, tinguts com a «responsables» d’aquesta política. Avui és gran el perill de veure que l’imperialisme francès se’n serveix per anorrear les conquestes polítiques i socials dels obrers francesos i instaurar el feixisme a França amb el llur ajut, com Franco a Espanya amb el dels marroquins.
La resolució del B.P. del P.C.F. [2] , presa a la tornada de Thorez, es treu el barret davant la necessitat (des del punt de vista de la seguretat francesa, és clar) «de satisfer les aspiracions legítimes d’ordre econòmic, social, cultural, religiós i polític que exposen clarament els representants de les poblacions àrabs i berbers musulmanes».
I quina és la mesura pràctica prevista? La resolució recorda «que el projecte Blum-Violette... mai no fou votat»! La política de col·laboració de classe del Partit comunista francès, en el pla colonial, substitueix l’agitació entre les masses explotades i la lluita autònoma d’aquestes masses per mètodes de classe contra l’imperialisme, per exhortacions adreçades a la metròpoli, és a dir als capitalistes francesos. El projecte, en efecte, no té res de perillós per a la «seguretat francesa». Si respon a les aspiracions «que exposen clarament els representants» (és a dir els explotadors indígenes) no ofereix cap satisfacció als milions d’obrers i camperols d’Algèria (aproximadament 5.000.000). Donar drets a una ínfima minoria de 20.000 privilegiats indígenes, com preveu el projecte, és, en realitat, augmentar la desigualtat i ampliar la base social de l’imperialisme al qual es vincularia encara més fortament aquesta minsa capa i reforçaria en conseqüència, la seua dominació: «L’equilibri social recercat per l’imperialisme consisteix a desplaçar certes capes indígenes per lligar-les a l’element explotador d’una part, i de l’altra part, a dividir l’ensems de les masses treballadores en dues capes distintes» [3]. Això és el que Thorez explicar amb mots coberts en l’adreç dels dirigents francesos d’aquest país, en la reunió de Wagram, i té la impudícia de posar l’exemple de l’URSS!
Si la dreta de la Cambra francesa s’oposa a l’adopció d’aquest projecte, no és perquè represente una concessió a les masses treballadores, sinó per a no substituir el pes respectiu dels explotadors indígenes en relació als explotadors algero-europeus.
Thorez escriu [4] : «En l’hora actual, l’interès superior del moviment obrer francès i del moviment obrer internacional – amb els proletaris alemanys en primer lloc – és de confrontar en tot al feixisme hitlerià, de refusar-li per tot nous mitjans de potència i de dominació. L’interès no menys evident dels pobles de les colònies franceses – considerat sota l’angle de la llur emancipació nacional i social – és de restar unitat a un poble en el qual subsisteixen encara afortunadament les nocions de llibertat i d’igualtat de les races». Vet ací amb quina giravolta Thorez reconcilia l’interès social i nacional dels pobles colonials i del proletariat metropolità amb l’interès de l’imperialisme francès. El parany és la seua autodenominada croada anti-feixista... comandada per Gamelin-Franco, que instaurarà la dictadura del seu estat major militar.
L’interès social i nacional dels pobles colonials és emancipar-se de l'imperialisme. En tant que fenomen econòmic, s’aprofita dels pobles endarrerits, els superexplota i els manté dins l’esclavitud. Els seus mètodes de dominació – socials, militars, polítics – depenen de condicions concretes del país explotat i no de formes polítiques de la Metròpoli. Generalment, els explotadors recolzen en l’element social més endarrerit, com és el cas d’Algèria. La dominació de l’Anglaterra «democràtica» dels indis o dels pobles àrabs recolza en el feudals. L’epopeia cruenta que representen les conquestes colonials d’Anglaterra i de França en primer lloc, són les més negres dels temps moderns [5]. Políticament, les masses treballadores no tenen cap dret siga quin siga l’imperialisme al que pertanyen. El llur pitjor enemic és el llur propi imperialisme, en el cas l’imperiamlisme francès.
Quant als obrers francesos, el llur interès més evident, el primer és aquest: no fornir pas als llurs propis capitalistes – francesos – els mitjans per reprimir les llurs lluites. L’imperialisme francès aconsegueix el més clar de la seua força de l’explotació colonial. El sosteniment de les lluites dels oprimits de l’Imperi francès contra la Metròpoli pels obrers francesos és la mateixa condició de la llur victòria: «La victòria de la classe obrera en els països avançats i l’alliberament dels pobles oprimits de l’imperialisme són impossibles sense la formació i la consolidació d’un front revolucionari comú». (Tesis de Lenin sobre la qüestió nacional i colonial) [6].
Si hom ho examina de més a prop el «raonament» de Thorez, hom constata que en realitat nega la possibilitat i el dret dels pobles oprimits de determinar lliurament la llur sort ja que farien de [manca una línia] …mina de l’imperialisme francès o domini de l’imperialisme hitlerià. Però el proletariat i l’avantguarda no han d’oblidar la lliçó recent d’Espanya – tan carament pagada – .
Per impedir els indígenes – i sobretot els de l’Àfrica del Nord – d’esdevindre els instruments de la repressió capitalista contra ells, els obrers francesos han de mostrar als pobles colonials la llur veritable figura, és a dir la d’oprimits que lluiten contra l’imperialisme i l’explotació colonial i no pas la de suport dels explotadors. El proletariat francès ha d’ajudar d’immediat per tots els mitjans a la creació de partits revolucionaris a les colònies, que tinguen com a tasca la lluita d’alliberament social i nacional. Aquests partits han de conservar la llur autonomia en relació al partit revolucionari de la metròpoli, car lluiten en condicions diferents – i també per tal que la traïció de «caps» metropolitans no implique automàticament la subordinació d’aquests partits a l’imperialisme – però han de restar en relació estreta amb ell en el pla de la lluita comuna contra l’imperialisme.
Thorez presenta tota lluita per l’alliberament social i nacional de les colònies com l’obra de Hitler. Especula sobre els sentiments d’odi que els obrers francesos demostren contra el botxí dels obrers alemanys, per encadenar-los al carro de l’imperialisme francès. En ell «subsisteixen encara», sembla, nocions democràtiques, és a dir que troba profitós de servir-se encara dels seus lacais «demòcrates» - Blum, Thores, Jouhaux – abans d’utilitzar exclusivament Doriot o de La Rocque. Antifeixista? No. Agent de l’imperialisme.
És l’imperialisme el fet dominant de la nostra època, és la principal força d’estagnació i de misèria, de feixisme i de guerra. En sostindre les lluites de colonials en contra, el proletariat francès tindrà l’aliat més poderós a la seua pròpia lluita en la persona de 60.000.000 d’esclaus de l’Imperi francès, dels quals Thorez ha esdevingut un dels principals capatassos. Els Estats Units socialistes del Món salvaran la civilització de la barbàrie que l’amenaça i posaran les bases d’una humanitat millor.
Notes
2. L’Humanité, 19 février 1939
3. Jean Martin, "Les problèmes révolutionnaires de l’Algérie" dans Lutte de Classes nº 50
5. Veure sobre aquest tema els excel·lents articles publicats per Juin 36, (nº34 à 39)