Henryk Grossmann



Una nova teoria sobre l’imperialisme i la revolució social [1]

(1928)


Publicat originàriament com a «Eine neue Theorie über Imperialismus und die soziale Revolution», aus Grünbergs Archiv (Archiv für die Geschichte des Sozialismus und der Arbeiterbewegung), Nr.13, 1928, S.141-192. [2]

Transcripció i indexació d’Einde O’Callaghan per al MIA a partir del text facilitat per Rick Kuhn. Traducció del MIA.


Comentari previ

Externament, el llibre de STERNBERG, que constitueix l’objecte del següent tractat, s’estructura en una part teòrica i una d’històrica-descriptiva, en la qual els fets empírics són enunciats a partir del desenvolupament del capitalisme dins de l’imperi anglès i Índia, així com a Alemanya, França i els Estats Units d’Amèrica. La connexió interna és tan pensada que, a partir dels elements econòmics fonamentals del capitalisme en la seua fase imperialista (població excedentària, salaris, crisis), mitjançant la impossibilitat de la realització de plus-vàlua com a conseqüència de la manca d’una esfera de demanda no-capitalista, se’n dedueix necessàriament una exèrcit de reserva i la caiguda dels salaris, seguits per la conseqüència ulterior de la guerra imperialista i, per evitar-la, de la revolució socialista.

ST. es presenta com un seguidor de la concepció materialista de la història a la qual dedica un capítol especial. Allà s’afirma en el llibre, que «vol ésser un marxista», que segueix «els pensaments fonamentals decisius de MARX» i especialment el pensament «que no es tracta de construir el socialisme dins del cap, sinó que en el capitalisme mateix s’hi demostren les forces que són destinades a introduir-lo» (p.7). Així assegura l’autor modestament que el seu llibre és «una continuació del Capital de M» (p.8). Però aviat se n’oblida. No vol ésser-ne cap mer acomplidor. Per l’impuls de la situació històrica es veu forçat més aviat a esdevindre un pioner. Ja que del sistema de M. no hi hauria res a conservar que siga digne de continuar. M. hauria doncs concebut el seu llibre sota una pressumpció «que havia d’excloure’l del coneixement de les connexions essencials» (p.22): és a dir, que no hi ha cap mercat no-capitalista, si bé ST. sap que «des del començament de la producció capitalista l’espai no-capitalista ha jugar un paper decisiu» (p.8). Així doncs és concebible que M. hagués donat una imatge absolutament falsa del capitalisme i hagués de donar-se, com a conseqüència de la falsedat de tot el seu sistema, que cada pedra del seu edifici fonamentàs l’existència factual de l’espai no-capitalista: l’acumulació del capital mateix així com la crisi en el capitalisme, l’exèrcit de reserva industrial, el salari, el moviment obrer i per damunt de tot la revolució (p.9). Els mateixos problemes que ha tractat M. «s’han modificat enèrgicament» (p.8).

Ja aquestes afirmacions de ST. mostren que ací amb el nom de M. es realitza l’abús més maligne, ja que en l’obra de ST. totes les doctrines de M. es declaren falses i es combaten. «Quant a la coincidència amb el M. històric – declara – hi renuncii» (p.9). Però també si ni un sol dels pensaments fonamentals de M. han de romandre, així encara el M. viu seria de la banda de ST.

Ara bé, l’estructura real del llibre de ST., el seu eix real, és del tot diferent al que vol fer creure. Ço que pretén és reunir «política exterior, sociologia i economia... en un sistema tancat» (p.246). Des del terreny de la concepció materialista de la història això no vol dir res més que explicar les transformacions de la política exterior com les de l’economia. D’això, però, en ST. no diu paraula. El seu llibre és per damunt una obra de tendència política, que posa la necessitat de la revolució al capdavant, però no en el sentit d’un resultat necessari del procés històric dominat per la lluita de classes, sinó la revolució en el sentit de postulat ètic categòric, com a mitjà únic per a la redempció de la humanitat abans de la seua caiguda a la manca de sentit històric. El «fonament» econòmic es troba amb la tesi política de la revolució sense cap connexió interna i s’afegeix la darrera a objectius decoratius, per donar-li una aparença científica. Totes les frases d’importància de l’àmbit sociològic (!) de la concepció materialista de la història en el capitalisme no ho poden dissimular.

És per a ST. característic que tot quede sota l’expressió de crítica revisionista del sistema de M., i que encara embogit en tota una època històrica, es lligue immediatament al corrent de pensament i la crítica del revisionisme. En un capítol especial, «L’autoabolició del revisionisme», s’adreça de fet contra la teoria de la maduració pacífica cap al socialisme. Això no ens pot enganyar, però, quant a la seua relació interna amb el revisionisme. ST. no ha depassat aquest horitzó i camina completament darrera de les seues petjades. Enlloc tampoc hi ha un punt de mira independent, sinó que a tot arreu hi ha el desplegament de la teoria i resultats de certa crítica de M. coneguda des de fa trenta anys: potser al voltant del que BERNSTEIN sostingué de l’afebliment de les crisis en el capitalisme, de la creixent descentralització de la propietat en contraposició a l’augment de concentració de les empreses, de l’afebliment dels antagonismes de classe, de la millora de la situació de la classe obrera, del nombre creixent de magnats capitalistes, l’augment del nombre tant d’elements petit-burgesos com d’explotacions agràries. En totes aquestes qüestions ST. s’inclina cap a BERNSTEIN i coincideix ex post en el seu judici favorable al revisionisme. «(BERNSTEIN) tenia raó, com en general en moltes de les seues afirmacions empíriques respecte dels que sostenien l’ortodòxia de M.» (p.246). – «Reconec totes aquestes constatacions de fet amb sinceritat i tinc com a defectuós l’intent de fer-les compatibles amb les que havia fet el mateix M. històric» (p.255).

Hom veu que ST. «reconeix» quelcom més que meres «constatacions». Ja que si bé el sistema de M. potser seria de fet genial, no es pot fer compatible amb els fets de la realitat. Però suum cuique. Si el revisionisme amb les seues afirmacions ha conduït a la consolidació de la seua pacífica praxi oportunista, inversament ST., i en això consisteix la seua aportació original, dels mateixos fets conclou la inevitabilitat de les guerres imperialistes i la revolució com a únic mitjà de prevenció de la guerra. Així es diferencia ST. del revisionisme de fet en les seues conclusions i propostes pràctiques, si bé teòricament es troba en el mateix terreny i parteix de les mateixes premisses. Per tant el mateix punt de partida dels seus «problemes» i la mateixa posició «teòrica» en la seua relació amb la investigació de M. així com el mateix desconeixement de les assumpcions més fonamentals de l’anàlisi de M., condueixen consegüent a la mateixa fixació en la superfície i l’equivalent insuficiència, o incapacitat, d’introduir aquests fets empírics en el sistema de M., ni en cap sistema teòric en general. ST. posa doncs també preu al sistema de M. Ço que «reconeix» encara més enllà dels fets és el mètode de M.; i vol «elaborar sistemàticament» els fets amb ell (p.246), – no en el de M., sinó en el seu propi sistema. Ja que: «mitjançant l’elaboració decau tota l’anàlisi del procés capitalista». Això no vol dir res més que ST. es proposa la tasca d’enderrocar el sistema de M. amb el mètode de M., derrotar M. a través d’ell mateix. Aquesta elecció d’objectiu de ST. fa necessària que el seu enfocament metòdic haja de confrontar amb precisió els fets introduïts com a decisius. 

I. Els «fets» d’Sternberg i el mètode de recerca de Marx.

Quins fets no es poden fer compatibles amb el sistema de M.?

En aquest punt assum ST. l’afirmació del revisionisme i de FRANZ OPPENHEIMER: que segons M. els estrats mitjans es fonen ràpidament. OPPENHEIMER ho formula coneguda així:

«El pronòstic de M. es basa conegudament (sic!) en l’assumpció que sota l’acció de la concurrència capitalista les capes mitjanes es fonen ràpidament, que no tan sols l’artesania, el petit comerç i la pagesia perden competència per l’abaratiment de les mercaderies de confecció capitalista i s’aboquen dins del proletariat, sinó que la mateixa competència es difon també entre els mateixos capitalistes com la pesta, i els arrossega massivament fins que a la mi tan sols roman un nombre diminut de magnats del capital.» [3]

A més segons ST. M. ha presentat la revolució socialista com massa fàcil i simple, i subestimat els elements contrarevolucionaris. «El llur nombre ha pogut assolir un nivell incomparablement superior al que M. havia assumit». (p.339).

On i quan, però, M. havia afirmat això?

Com a demostració ST. aporta l’esquema de reproducció de M.! El representa amb tot exactitud amb l’aspecte d’una piràmide industrial, on l’estratificació de classe de M. apareix extraordinàriament simplificada i consistent merament en dues classes: el petit vèrtex de la piràmide seria constituït per la fina capa de capitalistes, mentre que tot l’espai restant l’assum la massa treballadora, que es troba en la línia A–C, és a dir que rep com salari merament els costos de reproducció de la força de treball en el sentit de mínim físic d’existència. Entre totes dues classes hi ha un espai buit. El revisionisme, però, ha descobert entre el proletariat i els grans capitalistes una massa nombrosa d’estrats intermedis: petits capitalistes monetaris, rendistes, les «noves capes mitjanes» (empleats) i sabem que ST. «reconeix francament» aquests fets i els insereix gràficament en una segona piràmide corregida en l’espai entre les dues classes principals esmentades, com a demostració irrefutable de la primitivitat del sistema de M., que no en prenia cap notícia (p.346). I ufanós d’aquests anàlisi explica ST.: «S’ha demostrat que entre la burgesia i el proletariat han aparegut o s’han format estrats intermedis força importants» (p.354). Mutatis mutandis el mateix val per a la «piràmide agrícola» de M. Entre les dues úniques classes que, segons ST., coneix M. – el proletariat rural i el gran terratinent – introdueix d’una manera patèticament seriosa els una vegada més descoberts petit, mitjà i gran agricultor! (p.346)

Altrament cal dir que la representació de ST. de la doctrina de M. és una caricatura. La pretesa «piràmide agrícola» de M. és una invenció de ST., i de fet no merament des del punt de mira de la «filologia de M.», sinó també perquè discrepa dels pensaments fonamentals de la doctrina de M. En el sistema teòric del capitalisme de M. no s’hi pot donar cap piràmide «agrícola» particular, i de fet per la raó que l’agricultura se subordina completament al capital, i l’agricultura capitalista constitueix merament una branca de la indústria i així «produeix blat, etc., com el fabricant fil o màquines» (M.). Això no se sustenta en cap mera disputa de mots. Es tracta més aviat de la conseqüència rellevant que en el capitalisme pur no es confronta proletariat agrícola amb cap terratinent, com sosté ST., sinó amb capitalistes, empresaris, és a dir que no hi ha cap piràmide agrícola particular. Tan sols el parcer acompleix una funció activa en el procés de producció i rep com la resta de capitalistes un benefici mitjà, – mentre que el terratinent es troba fora de la producció i representa merament una categoria de propietat, que en si no té res a veure amb els treballadors. La renda de la terra capitalista pura moderna és senzillament un excedent del preu per damunt del benefici mitjà, i té doncs l’empresa capitalista com a premisa. L0objectiu de M. era destil·lar les categories pròpiament capitalistes en una forma pura: benefici, renda de la terra, salari. D’ací la reducció del complicat mecanisme capitalista a la seua simple forma bàsica.

Naturalment, M. sabia que la realitat empírica no es cobreix immediatament amb l’anàlisi esquemàtica pura, que és extraordinàriament complicada i que al costat del parcer capitalista i del treballador hi ha encara una munió de classes intermèdies, al costat del terratinent «pur» hi ha encara el propietari de terres que les cultiva per compte propi (Cap. III/2, 338); que a tot arreu les petites explotacions i les parcel·les existeixen de forma massiva. M. es refereix a la pagesia de Suècia, als pagesos francesos i alemanys de l’oest. «La propietat lliure de l’agricultor autònom és aparentment la forma més normal de propietat de la terra per a la petita explotació» (Cap. III/2, 341).

Per tant, arribats a la realitat, les categories teòriques de la renda de la terra, del benefici mitjà, etc., mai no són pures. A tot arreu les trobam en formes mixtes. Possiblement la «renda» empírica del gran terratinent i ço que hom anomena així en la vida quotidiana, a més de la renda pròpiament dita conté encara una part del benefici i fins i tot de salari (Cap. III/2, 164, 280). Mitjançant la seua anàlisi teòrica, M. crea, però, l’eina conceptual a través de la qual s’entenen els complexos fets tangibles de la realitat, és a dir que se’ls pot dur a categories pures. La teoria, les categories pures, com troben expressió simple en l’esquema serveixen perquè la realitat finalment «es puga considerar pura i lliure de tots els afegits falsificadors i equívocs». Després, però, «és igualment important per a la comprensió dels efectes pràctics de la propietat de la terra... conèixer els elements dels quals deriven aquestes turbulències de la teoria» (Cap. III/2, 164).

Si hom ho fa, llacors hom veu no tan sols el fet que el pagès pot mantindre’s al costat de la gran empresa, sinó també perquè pot mantindre’s malgrat la inferioritat tecnoproductiva. Ja que les grans empreses capitalistes han de disputar sobre el preu dels productes agraris amb els tres elements del preu: els salaris, el benefici mitjà, així com la renda de la terra. Paral·lelament apareix «com a restricció absoluta per al petit pagès com a petit capitalista que no paga més salari que a ell mateix, després de la deducció dels costos pròpiament dits. Mentre el preu de producte li cobresca el salari, cultivarà la seua terra i sovint ho farà pel mínim físic de salari» (Kap. III/2, 889). És a dir que el petit pagès no rep ni tan sols tot el salari normal, perquè per a ell la terra apareix «com el seu principal instrument de producció, com a camp d’indispensable ocupació per al seu treball i el seu capital». Així quan ST. sosté que a la «piràmide agrícola» de M. es confronten merament el treballador i el terratinent, això demostra tan sols que no té ni idea del mètode d’investigació de M. ni tampoc de la renda moderna de la terra o del problema agrari en general; ni tan sols té un coneixement material purament mecànic del Capital de M., quan vol continuar-lo i corregir-lo. En connexió amb això cal remarcar que en ST. en general predomina encara la visió maltusiana-ricardiana. Per a ell existeix «tan sols en la indústria la llei de rendiments creixents» (p.15). Semblantment, assum en l’agricultura la llei dels rendiments decreixents del sòl! Correspon a una de les més belles aportacions i fins a dia d’avui insuperades de M., en el Capital i en la Teoria de la plus-vàlua, en oposició a la «visió superficial» de RICARDO i MALTHUS haver demostrat que les preteses barreres «naturals» a la producció, amb les quals l’economia burgesa explicava la pujada dels preus dels productes agrícoles i la pujada de la renda de la terra, (creixement de la població i progressiva infertilitat relativa del sòl), no derivaven de la «natura», sinó d’institucions socials, i per tant són barreres socials. M. mostra que la renda del sòl es manté encara que el sòl esdevé sempre més productiu. Que en la indústria el capital fix investit en màquines no es millora amb l’ús, sinó que es consum i es deteriora. «La terra, per contra, tractada correctament, es millora continuadament. El seu avantatge (es fonamenta en el fet), que successius investiments de capital poden aportar beneficis sense perdre’n els anteriors». A banda d’això l’avantatge de l’agricultura consisteix en el fet que «la pròpia terra actua com a instrument de producció, mentre que en una fàbrica, on funciona... com a estructura, aquest... no és el cas» (Cap. III/2, 814. Vg. També la lletra de M. a ENGELS de 7.1.1851).

Malgrat això, en el capitalisme les forces productives del sòl no s’utilitzen plenament. El desenvolupament de la indústria i de l’agricultura avança necessàriament de forma desigual. L’endarreriment d’aquesta agricultura és ja condicionat per: 1. que el capital tan sols pot emprar-la quan, a banda del pagament de salaris habituals i del benefici mitjà, arriba a pagar encara a més una renda. «La propietat de la terra és ací una barrera que no permet cap nou investiment de capital en sòl fins ara no cultivat o aparcerat, sense incórrer en una obligació, és a dir sense provocar una renda». (Cap. III/1, 295); 2. però el gran terratinent, fins i tot on ja s’ha abandonat al capital, no té cap motivació per desenvolupar plenament la productivitat. La renda absoluta de la terra és un excedent del valor del producte agrari per damunt de la taxa mitjana de benefici. Però mentre que cada progrés en la indústria, com que modera el preu de producció, augmenta el nivell de la renda de la terra (Teories II/1, 279) i permet així al propietari del sòl, «embutxacar-se privadament el resultat del desenvolupament social en el qual no hi ha intervingut» (Cap. III/2, 169), qualsevol desenvolupament de la productivitat en l’agricultura efectua una davallada en el valor del producte agrari, en una tendència inversa. És a dir, que la renda del sòl cau. Evidentment, aquests factors de rendibilitat capitalista han de constituir «uns dels grans impediments per a una agricultura racional» – la qual cosa, però, no té res a veure amb la disminució del rendiment del sòl tal com ja ens diu PETTY (1699), «que els terratinents del seu temps temien les millores en l’agricultura, perquè amb elles els preus dels productes agrícoles i per tant la renda del sòl cauen» (Teories II/2, 283).

No és fins a un nivell força avançat del desenvolupament capitalista que la indústria comença a penetrar amb els llurs productes (màquines, fertilitzants artificials, etc.) en l’agricultura. D’altra banda l’agricultura supervisa l’establiment de fàbriques agrícoles pròpies, com fàbriques de sucre, molins, fàbriques de conserves, etc., i cerca prèstecs en els bancs, que ara controlen igualment l’agricultura com la indústria. Els contrastos entre totes dues branques de la producció s’esvaeixen sempre més. La comercialització de l’agricultura creix i ja en aquesta fase, que comença a realitzar-se per exemple a Alemanya, l’agricultura és forçada, mitjançant la tecnificació i la racionalització de la producció, a reduir com més va més els costos, i per no caure sota la pressió de la concurrència del mercat mundial. Tan sols ara «la productivitat avança en totes dues, encara que a passes desiguals. Però fins a un cert nivell la indústria ha d’assumir la desproporció, és a dir que la productivitat de l’agricultura augmenta relativament més ràpid que la de la indústria» (Teories II/1, 230).

ST. no en sap res de tot això i parla acríticament de faules sobre la reducció del rendiment del sòl [4], sense ni tan sols sospitar quins problemes i conseqüències teòriques s’amaguen darrera de la seua afirmació, sense ni un sol indici que la frase de la reducció del rendiment del sòl siga incompatible amb la teoria del valor de M. ST. hauria d’abandonar-la consegüentment. I encara opina (Prefaci) que reconeix «la teoria del valor de M. en totes les parts essencials» (p.10).

Així doncs reconeix la teoria laboral del valor i cau amb tot en l’absurditat contrària dels fisiòcrates, segons la qual el treball humà tan sols ofereix un augment del rendiment en la indústria, mentre que en l’agricultura sempre hauria d’ésser improductiu. Una bella teoria laboral del valor! Com si no fos pel treball que la terra produeix!

Però ST. ha assumit la frase del rendiment decreixent del sòl amb l’objectiu de concloure-hi que tan sols en la indústria hi ha concurrència i lluita pel mercat, en oposició a l’agricultura, on no domina cap concurrència de la mena específica de la indústria (p.15). Però com la premissa, també la tesi de la inexistència de concurrència en l’agricultura és una mera fantasia. No ha sentit ST. res dels aranzels proteccionistes agraris? De com els agraris hongaresos impedien la importació de porcs serbis a Àustria, la qual cosa conduí a una llarga guerra duanera i finalment a la guerra real, o de com els agraris alemanys eren contraris a la unió econòmica d’Alemanya amb Àustria-Hongria, perquè temien que la concurrència de les produccions agràries austríaques i particularment hongareses tingués un efecte desfavorable sobre la formació de preus a Alemanya? No sap que els mateixos agraris són ara en contra de la conclusió d’un tractat comercial amb Polònia perquè temen la pressió sobre els preus de la concurrència dels porcs polonesos? En l’agricultura no hi hauria d’haver cap concurrència ni cap sobreproducció! Però l’agricultura suïssa, per exemple, es troba actualment en una crisi, i de fet en una crisi de sobreproducció per uns alts nivells de bestiar. «S’arribà a una inundació de llet, a estables i magatzems de formatge atapeïts, a un deteriorament del mercat càrnic com a conseqüència d’una sobreoferta». I de fet «l’agricultura suïssa és sotmesa als efectes similars de certes branques industrials, com per exemple la indústria rellotgera... Suïssa proporcionà al mercat mundial durant dècades productes especials, de manera que ara l’estranger ha assumit els mètodes de producció suïssos» i a tot arreu es genera bon «formatge suís». «En la qualitat de la mantega Dinamarca supera Suïssa, i semblantment la valoració de la fruita de Canadà i Austràlia s’ha desenvolupat de manera molt més elevada». Amb la comercialització progressiva de l’agricultura hom depèn de les exportacions. «Si l’agricultura suïssa vol subsistir a la lluita de concurrència en el mercat mundial... requerirà d’uns preus encara més barats», els mateixos preus barats que tant temen els terratinents com a classe.

La política de preus elevats de mitjans de vida es correspon tan sols a un cert estadi inicial de l’agricultura. El segueixen els preus de sòl agrícola traspassat, i per tant l’endeutament del sòl com a obra. Els alts aranzels agraris no serveixen quan hom passa del requeriment del mercat interior a l’exportació, de forma que a Suïssa hom passa ara a preus rebentats. [5]

Ja en aquest àmbit, aparentment tan allunyat del problema de l’acumulació pròpiament dit, es fa patent com la més profunda causa primera de tots eles errors de ST. la seua visió absolutament maltusiana. En l’agricultura no coneix ni sobreproducció ni concurrència, i per tant tampoc cap impuls d’expansió degut a la llei de rendiment decreixent del sòl. Si la producció industrial és dominada per crisis, i per tant per l’obligació d’expandir-se, per què tan sols en ella val la llei dels rendiments creixents. La causa final de tota expansió capitalista i imperialista es veu en el diagnòstic de ST. en la diferència natural entre treball industrial i agrícola. Finalment hauríem d’agrair a la natura que la producció agrària les evite, ja que altrament sobreproducció i crisi farien que l’expansió fos encara més forta.

Per falsa que siga l’afirmació de ST. que M. no tingué en consideració en la piràmide agrícola cap estrat mitjà, també totes les seues altres «troballes factuals» tenen a veure amb la «piràmide industrial» de M.

«Segons l’esquema de M. - assegura ST. – hi ha un nombre que es fa sempre menor de magnats de capital front el sempre superior de proletariat industrial... Finalment, amb una economia somoguda per crisis tan sols caldria expropiar els pocs magnats de capital» (p.339). I després: «Segons M. en el moment de la revolució... entre la burgesia i el proletariat hi ha un espai buit. Manquen els estrats mitjans» (p.354). També ací corregeix ST. la concepció de M., en la qual es constata l’existència de nombrosos petits capitalistes, comerciants, rendistes, empleats, artesans, etc. i d’això conclou que «la posició d’aquests estrats intermedis pot ésser decisiva per a l’èxit de la revolució socialista» (p.355). Ara bé, ja el 1899 ROSA LUXEMBURG remarcava contra BERNSTEIN: L’anàlisi de M. «no posa per a la realització de l’objectiu final socialista... cap desaparició absoluta dels petits capitals, com ara els de la petita burgesia, com a condició per a la realitzabilitat del socialisme. [6] I ara, després d’una generació ST. escalfa aquesta absurditat de nou – per tal de construir la seua teoria de la revolució venidora! El camí cap a la revolució proletària – escriu – és per tant «infinitament més difícil i ple d’obstacles que no pas havia assumit M... les forces contrarevolucionàries són massa fortes i la maduresa de la socialització massa petita» (p.303). I la prova? L’esquema de M. Aquest és doncs segons ST. una reproducció de la realitat empírica! L’esquema que en M. era tan sols un estadi transitori de coneixement en una experiència d’aproximació.

En M. capitalistes i treballadors constitueixen les úniques classes que funcionen en el procés de producció capitalista i per tant fonamenten el caràcter específic d’aquest procés, la relació de capital, mentre que els productors autònoms burgesos com a tals són restes de formacions econòmiques anteriors que romanen fora de la relació de capital. Si hom vol entendre l’essència del capitalisme, hom ha de restringir primer l’anàlisi al capitalisme «pur», sense la influència pertorbadora de formacions alienes, i per tant considerar aquestes dues classes, que constitueixen conceptualment «els marcs de la societat moderna» (Cap. III/2, 157). En una aproximació ulterior a la realitat cal, però, complementar successivament aquests marcs amb totes les altres classes i estrats empírics. Llavors – vol dir M. - «la qüestió apareix més complicada en la realitat, perquè apareixen participants en el botí, la plus-vàlua dels capitalistes...» (Cap. II, 407). «La constitució real de la societat no consisteix de cap manera en les classes de treballadors i de capitalistes industrials.» (Teories II/1, 264.) Hi ha encara diversos participants en la plus-vàlua, «que per tant, segons la manera de consumir els llurs ingressos, i l’abast d’aquests darrers, introdueixen modificacions força grans... en el procés de circulació i reproducció del capital». (Ibíd.) Aquestes modificacions ulteriors de l’anàlisi esquemàtica preliminar són justament conduïdes en M. amb cura, com caracteritza tots els estats intermedis, la llur importància i funció en el sistema capitalista, també fins i tot en comentaris dispersos, però amb una claredat meravellosa i corprenent, no derivada de compendis estatístics, sinó de la natura d’aquest mecanisme. I cal tot el desgavell teòric del revisionisme per passar-ho tot per alt i felicitar al món amb la descoberta dels «estrats intermedis». I tan sols el desconeixement de ST. de la important i decisiva qüestió del mètode d’investigació de M. el permet de fer recentment aquesta «descoberta» i amb ella publicar un nou llibre Anti-MARX!

Seria dur-ho massa lluny examinar ací el quid pro quo de ST. en tots els detalls, seguir la construcció metodològica de l’obra de M. i mostrar el paper que aquests elements pretesament oblidats per M. juguen en el seu sistema. Tan sols cal indicar per tant merament en què consisteix el component més essencial del sistema de M., la teoria del col·lapse, la demostració del necessari col·lapse del capitalisme. Les classes i estrats esmentats representen merament l’afebliment de la tendència al col·lapse. Són concepcions teòriques sobre les quals és possible i desitjable una discussió. El que hauria de demanar un escriptor dels rengles de M. és el que els resultats més elementals de la seua anàlisi i els fets que cita no siguen desfigurats ni caricaturitzats. Justament ací, però, hom pot cridar prou contra el mètode de ST. o més aviat contra les seues distorsions. Corregir-les completament ací és impossible. Però caldria, si més, una breu confrontació en relació als fets que, segons ST., M. no havia previst i que no hauria pogut previndre des del punt de mira del seu sistema.

L’existència dels petits camperols ja s’ha esmentat. En el comerç la tendència de concentració de M., segons sosté ST., ha estat més febles com a conseqüència del creixement de la seua porció sobre la població global que hauria estat temporalment encara més ràpid que el de la indústria, amb la qual cosa cresqué el nombre d’autònoms, i el nombre d’empleats més ràpidament que el de treballadors (p.345, 441/2). On, però M. havia indicat l’opinió formulada per ST. no es diu. L’esquema? S’hi sosté quelcom semblant a una disminució del comerç, dels autònoms, etc.? L’esquema ens mostra quelcom encara més terrorífic! «Assum... la venda directa sense la compra intermediària del comerciant, perquè aquest darrer cobreix moments diferents del moviment» (Cap. II, 88), amb un mot és una abstracció del comerciant! Com que segons ST. l’esquema representa un reflex de la realitat, se’n segueix, segons expressa ST., que M. al seu Capital – «concebuts sota una assumpció que havia d’apropar-lo al coneixement de les connexions essencials», no sabia de l’existència del comerç i de la importància del capital comercial! Si hom sap naturalment que l’esquema és merament una simplificació preliminar, hom troba llavors en M. també la correcció ulterior – juntament amb la porció creixent del comerç sobre la població global, el nombre creixent d’autònoms i empleats, sense que per això M. requerís per a la seua confirmació també ni una única xifra empírica. «El comerç de mercaderies com a funció del capital comercial – vol dir – es desenvolupa com més va més amb el desenvolupament de la producció capitalista» (Cap. II, 88). En la producció artesanal hom produïa per a l’autoconsum o per a clients, sense que el producte arribàs al comerç (Cap. III 1, 294). «L’abast amb el qual la producció entra en el comerç, passa a través de les mans de mercaders, depèn del mode de producció, i assoleix el seu màxim en el ple desenvolupament de la producció capitalista, on el producte ja es produeix... tan sols com a mercaderia» (Cap. III/1, 309). «Amb el desenvolupament del mode de producció capitalista tota la producció esdevé producció de mercaderies, i cau per tant tot producte en les mans dels agents de la circulació» (Cap. III/1, 294). Però no tan sols creix la proporció relativa del comerç. Igualment es desenvolupa el gran comerç: «Com el mode de producció capitalista pressuposa un nivell elevat de producció, també necessàriament un nivell elevat de venda» (Cap. II, 87). D’una banda se segueix en el comerç la concentració «perquè en el comerç molt més que en la indústria la mateixa funció, tant si es realitza a l’engròs o al detall, costa la mateixa quantitat de treball. Es mostra doncs també que la concentració en el negoci comercial és històricament anterior a la del taller industrial». S’ha d’afegir que els «costos de transport... que entren en el negoci comercial, creixen amb la fragmentació» (Cap. III/1, 279). Creix el nombre de negocis, i per tant també d’empleats: «En la mesura que s’amplia el nivell de producció, augmenten les operacions comercials». Per això es fa necessària l’aplicació de treballadors assalariats comercials (Íbid, 283). D’altra banda, però, creix malgrat tot el petit comerç: El capital comercial que no funciona o ho fa parcialment creix amb la... facilitat d’introduir-se al petit comerç, amb l’especulació» (Íbid, 295). Amb l’aparició de societats d’accions i cooperatives finalment, tant en el comerç com en la indústria, es produeix la separació dels capitalistes respecte dels gestors industrials i comercials, de forma «que el treball d’alta direcció, es destria completament de la propietat del capital, que la llença al carrer..., amb la formació d’una nombrosa classe de dirigents industrials i comercials» (Íbid, 373/5). Pel que fa a la indústria, escriu ST.: «El nombre que es fa sempre més gran de proletaris no es confronta amb un nombre cada vegada menor de magnats de capital, sinó amb un estrat MORT sempre creixent de capitalistes monetaris petits i molt petits, que s’alimenten d’interessos... Al que s’ha d’afegir que... s’ha constituït una classe de rendistes purs». «Actua contrarevolucionàriament» (p.343). Aquests són els «fets» que serien tan desastrosos per a les conseqüències de la doctrina de M. i que no es podrien compatibilitzar amb les observacions del M. històric.

El nombre de magnats de capital esdevé doncs segons M. més petit. Prova? L’esquema. Però l’esquema mostra per raons de simplificació merament dues esferes de producció amb un capital gegantí, sotmès com més va a més concentració. Sota aquesta premissa el nombre de capitalistes es fa de fet sempre més petit. Però M. mostra que la realitat no consisteix merament en dues esferes de producció. En el món empíric el capital penetra sempre en noves esferes. «Alhora s’escindeixen fragments del capital original i funcionen com a nous capitals independents... Amb l’acumulació de capital creix doncs... el nombre de capitalistes» (Cap. I, 642). El «M. històric» diu, però, encara més. L’esquema és construeix per motius de simplificació damunt la base de pagaments en metàl·lic, i per tant sota l’absència de crèdit. M. no oblida, però, de mostrar més tard el paper del crèdit. Aquest actua sovint de manera «que un home sense riquesa... es puga convertir en un capitalista». Ací hi ha doncs una font ulterior que augmenta sempre el nombre de capitalistes actius mitjançant una sèrie de «nous cavallers de fortuna». Aquesta circumstància «consolida el domini del propi capital, n’amplia la base i li permet de recrutar amb forces sempre noves des de la base social» (Cap. III/2, 140).

Però i la classe rendista, eles estrats intermedis? D’aquests no es diu ni una paraula en l’«esquema», perquè en ell es tracta inicialment a tots els capitalistes com a classe global, i per tant no hi ha lloc per a la distingir els capitalistes dels prestadors de diners, és a dir de capitalistes ociosos i actius. Posteriorment, però, s’hi reconsidera i s’hi determina exactament la llur funció. Que M. no ho ha passat per alt, ho admet fins i tot ST., quan aporta una citació del III volum del Capital. Però com que no es pot explicar, en la ignorància del mètode d’investigació de M., per què aquests elements no apareixen en l’esquema, conclou que òbviament per a M. eren d’importància menor, i contempla la citació esmentada amb el comentari característic: la classe rendista «es començà ja a desenvolupar en Anglaterra en temps de M. i ell també en pren nota». Però, afegeix ST. igualment, que el seu «abast en l’alt capitalisme és incomparablement més important» (p.343). Per tant en temps de M, és a dir plenament en l’època de sorgiment del capital, és a dir pels volts dels anys 70 «comença» aquesta classe a desenvolupar-se (!) i M. pren d’això tan sols «nota», sense però veure’n la importància posterior, de manera que la importància del capital d’interès i d’usura en el capitalisme no era prou apreciada!

Hom hauria de tractar o prendre encara seriosament aquestes afirmacions en general, quan ST. mai no ha arribat a veure els capítols rellevants del Vol. III del Capital? El «Marx històric» ens mostra, però, com a la França del 1848, «on la renda estatal constitueix l’objecte més important d’especulació i la borsa el principal mercat per a l’investiment de capital, que vol ampliar-se d’una manera improductiva... i una massa innombrable d’individus procedent de totes les classes burgeses i semiburgeses han de participar en el deute estatal, en el joc de la borsa, en les finances», com «amb l’endeutament de l’estat» s’alça «necessàriament el domini del comerç de deute estatal, dels creditors de l’estat, dels banquers, dels tractants de diners, dels llops de la borsa» (Lluita de classes a França [1920], p.83/84.) En el Capital es mostra doncs com amb el deute estatal es crea la classe dels rendistes ociosos, que sempre s’enriqueix i augmenta, «sense que això haja necessàriament d’eliminar els dilemes i riscos indestriables de l’investiment industrial i fins i tot usurer», ja que a més, «el deute estatal... carrega el comerç amb efectes negociables de tota mena, d’agiotatge, i en un mot: el joc de la borsa i la bancocràcia moderna» (Cap. I, 781). El «M. històric» ensenya que a Anglaterra ja a final del segle XVII «havia irromput una brutalitat de bancòcrates, financers, rendistes, agents, corredors d’accions i llops de borsa» i a començament del segle XIX, per tant dues generacions abans del període d’aparició del Capital, havien assolit prou importància social com per no poder escapar de l’atenció dels economistes. No tan sols ho «constatava» ja el 1833 G. RAMSAY, sinó que es presentava com un fenomen derivat de l’acumulació de capital. «Quan un poble avança en el desenvolupament de la riquesa, apareix i creix sempre una classe d’individus..., que medren del mer interès... Aquestes classes tenen una tendència a augmentar amb la riquesa creixent del país... Com de nombrosa no és la classe dels rendistes a Anglaterra». I la «nota» del «Marx històric» consisteix no merament en reproduir aquesta descripció de RAMSAY una segona vegada (Cap. III/1, 346, i Teories III, 414), sinó que encara investiga el paper de l’acumulació monetària i dedueix del fet del nombre creixent de rendistes i capitalistes «una tendència a la caiguda de la taxa d’interès» (Cap. III/1. 346). Qui no sap res d’aquestes coses, com ST., hauria d’adquirir primer uns fonaments inicials de marxisme abans de voler reformar-lo.

M. (Teories II/2, 353) ens mostra com, amb l’acumulació del capital, «les classes i subclasses que no viuen directament del treball augmenten i viuen millor que abans»; a més, que, «de la història del 1815 al 1847 es veu que el monied interest es trobava en gran part... en lluita per les lleis del gra entre els aliats del landed interest contra el manufacturing interest». I afegeix (íbid II, 318) en explicar que sota «classe monied» els anglesos entenien els prestadors de diners, que viuen de l’interès, banquers, agents de canvi, etc. M. fou finalment qui havia elevat contra RICARDO un retret: RICARDO havia oblidat de subratllar «l’augment continuat entre treballadors..., capitalistes i terratinents... del centre consistent en classes mitjanes, que augmenten... la seguretat social i potència dels deu mil superiors» (íbid, 368). I encara així el mateix M. cauria en l’error de RICARDO?

Però darrera d’aquestes objeccions, ST. descobreix més que un mer desconeixement de M. És, però, justament un dels pensaments principals de l’obra cabdal de M., que com més la burgesia «se separa de l’activitat productiva real», com més es desenvolupa en una classe de rendistes parasitaris, «com més i més supèrflua,... com en el seu temps la noblesa, esdevé una mera classe receptora d’ingressos». [7] ST. ha de substituir aquesta relació factual, ja que altrament no tindria cap camp per a les seues descobertes. Remarca doncs: «Però aquestes tendències (a la formació d’estrats mitjans, etc.), que tingueren aparició en l’època d’elaboració del Capital de M., són decisives per a la configuració de l’alt capitalisme» (p.259). Així doncs no aparegueren fins els anys 70, mentre que M. demostra que la llur època d’aparició seria a final del segle XVII i mostra que ja jugaven un paper important en la lluita per les lleis del gra. Sense tindre’n prou, ST. malda 100 pàgines després a continuar la caricatura del pensament de M. amb l’afirmació presentada gràficament que, segons la piràmide de classes de M., no existiria en general cap estrat mitjà, sinó que entre el proletariat i els pocs magnats del capital hi hauria un espai buit (p.346)!

Segons ST., el desenvolupament de l’esquema de M. resulta com a conseqüència necessària de les seus falses premisses metodològiques, ja que no existeix cap espai no-capitalista sota aquestes premisses – sosté ST. – degut a la legitimació de l’esquema de M., és a dir la desaparició dels estrats mitjans, perquè manca tota contratendència afeblidora, creada per l’espai no-capitalista. Hem demostrat abans que en M. el nombre d’estrats mitjans creix independentment de l’espai no-capitalista i que aquest creixement resulta precisament de la legitimació interior del propi procés de producció capitalista, de forma que hem demostrat així com a insostenible un dels pilars fonamentals de la interpretació de M. i alhora la imprudència imperdonable i la superficialitat de tots aquells que, sense el coneixement dels elements fonamentals del mètode d’investigació de M., i incapaços d’anar més enllà de l’horitzó estricte de l’empirisme pla, i que es refereixen amb una ingènua superioritat als «fets» més primitius, que pretesament M. no havia considerat. I aquesta afirmació fonamentalment falsa, i sempre repetida, es presenta com a veritat llargament «reconeguda», que ratificaria la incompatibilitat del sistema de M. amb la realitat empírica.

II. Les conclusions de Sternberg, o com fa hom la revolució

La qüestió dels fonaments de la distorsió i del menys en relació a M. ens condueix al tema cabdal del llibre, a la tesi de la revolució de ST., que amb l’anàlisi de l’imperialisme, s’oposa a totes les expectatives, i no troba cap connexió interna, com igualment es demostrarà.

Quines conclusions treu ST. del fet de l’existència d’estrats mitjans?

Aquesta qüestió fonamenta el problema de la tàctica, que en ST. juga un gran paper. M. hauria malentès també aquest problema i la seua importància per al partit socialista. Per això ST. el corregeix i ensenya que «és d’una importància que mai no podia adquirir des del sistema del M. històric» (p.355). Ara bé, o ST. no ha llegit mai ell mateix els escrits polítics de M., o especula amb la ignorància del lector crèdul. Des del Manifest Comunista, des de la famosa Circular del Consell Central de la Lliga Comunista de març del 1850, i després en una sèrie de brillants escrits polítics com La lluita de classes a França, El divuit de brumari, La revolució i contrarevolució a Alemanya, com posteriorment en els escrits i lletres sobre l’Associació Internacional del Treball i la Comuna de París, M. descriu el problema de la tàctica proletària, del paper i tasques del proletariat en la propera revolució, la relació amb els estrats mitjans, així com finalment el caràcter de la mateixa revolució proletària. Allà es refereix a la pagesia i a la petita burgesia urbana, com a «classe, ... que és de la màxima importància en tota revolució moderna» [8], i demostra conclusivament com i sota quines condicions «pagesos, petit-burgesos, estrats mitjans en general, entren al costat del proletariat», es deslliguen de les classes dominants i gradualment «s’arrengleren contra la dictadura burgesa, per la reivindicació d’un canvi de la societat», per finalment «agrupar-se al voltant del proletariat com a poder revolucionari decisiu». [9] I després de tot això ST. assegura: «en el sistema del M. històric» no existeix cap possibilitat per l’apreciació correcta de la tàctica!

Què ha passat ara per alt M. i descobert ST.?

A la manera de ST. es mostra la gran simplificació de tots els problemes reals de la tàctica. Davant d’un complex de qüestions poderosament complicades tria una qüestió momentània individual, i construeix amb ella el contingut pròpiament dit del seu llibre.

En el seu temps BERNSTEIN expressà la por que el proletariat pogués intentar de prendre el poder polític massa aviat. ST. atorga ara l’opinió de BERNSTEIN a M. Segons M., en paral·lel a la creixent concentració empresarial anava una línia ascendent de desenvolupament vers la revolució, que s’estableix en el punt final d’aquesta línia «automàticament». ST. dedueix que «en el sistema de M. la revolució pot arribar massa aviat, però mai massa tard». (p.355). La seua «oposició a M.», la seua descoberta consisteix ara en la millora d’aquesta pretesa opinió de M., que la revolució – també pot arribar «massa tard». Veu particularment que en les futures «guerres imperialistes la devastació de capital assum dimensions completament inoïdes» (p.331). Si passa això, però – i ací comença l’aportació brillant de ST. – «llavors no existeix precisament la línia simple de desenvolupament del sistema de M. Guerres imperialistes poden tindre la conseqüència de fer retrocedir la maduresa de la socialització» (p.331).

Segons M., el moment per a la revolució, en la interpretació de ST., seria quan les forces productives siguen objectivament madures per a la socialització. En aquest instant el proletariat disposaria «automàticament» també de la consciència de classe necessària! La revolució «hauria de donar-se, segons el sistema de M., de la concentració (!) com més va més forta» (p.332). Segons ST. «no hauria de donar aquesta maduresa de socialització per suposada. La guerra imperialista pot impedir la transició al mode de producció socialista, «pot deixar Euramèrica sense història» (p.332). Ço que entén per això, malgrat la importància decisiva d’aquest concepte en el seu «sistema» i l’amenaça explícita de la humanitat civilitzada que en resulta, ST. ni tan sols ho ha indicat. O n’hi hauria d’haver prou amb la referència al destí de Roma i Egipte? El desenvolupament de la humanitat es veurà retrocedit per la guerra! Això significa un cert alentiments dels ritmes? Llavors la victòria del socialisme seria de fet endarrerida, però no s’hi hauria de dubtar. ST. nega de fet la necessitat del desenvolupament cap al socialisme. Aquest no ha d’arribar. Això pot esdevindre’s, però, únicament sota la premissa que l’impuls cap al desenvolupament de les forces productives i tota la superstructura social vinculada, s’interromp des d’un cert dia per sempre més, que ja no es parla de noves eines i màquines, de nous mètodes de treball ni de nous processos químics, etc. El nivell fins llavors assolit de la tècnica quedaria, doncs, per descomptat, únicament petrificat, i llavors certament també la superstructura global faria una aturada.

Tan sols quan hom constata això, l’abast del completament i continuació de la concepció materialista de la història mitjançant el concepte de «sense història» de ST. esdevé clar. La continuació de la concepció materialista de la història de M. consisteix justament en el fet que hom la desactiva simplement. Però sabem que la humanitat com a conjunt no pot aturar-se en el seu esforç cap al desplegament de les forces productives, i que la persistència relativa de nacions individuals en certs períodes històrics és en ella mateixa tan sols un símptoma del desenvolupament de noves forces productives. La decadència econòmica dels països de l’àmbit de la Mar Negra des de final del segle XV, per exemple, és tan sols l’expressió del desviament de les rutes comercials mundials mitjançant la descoberta d’Amèrica i del poderós augment de les forces productives que en resultà.

Que la guerra puga comportar destrucció no s’hauria de discutir. L’afirmació de ST., però, que aquesta destrucció podria fer retrocedir la maduresa de la socialització, contradiu tant l’experiència com la natura interna del capitalisme. O bé la destrucció esdevé tan gran que fins i tot afecta la mateixa base de l’aparell de producció, i llavors es commou, però, tot el mecanisme capitalista i entre les classes s’alcen les barricades. En un altre cas, la societat s’empobreix de fet per la devastació, però ací rau precisament l’impuls per al desenvolupament forçat de les capacitats productives, a poderosos moviments de concentració i racionalització, com els que vivim ara a Alemanya. Ja que des de la base capitalista l’única possibilitat és la de prevaldre en la lluita de concurrència contra les altres potències més riques del capital. De fet, la guerra mundial, malgrat la seua devastació, ha accelerat i potencial en general les tendències ja existents a la concentració i a la fusió. LENIN ja ho havia constatat en el 1915. [10] N’hi ha hagut prou amb pocs anys per igualar i superar el nivell de desenvolupament d’abans de la guerra. L’ensulsiada en la sense-història és una frase ingènua sense contingut. Si hom assum, però, amb ST. la possibilitat que la humanitat, a través de la propera guerra imperialista, puga enfonsar-se en la sense-història, no roman res per al seu rescat que impedir la propera guerra amb una revolució.

Ací es mostra el «progrés» ulterior de ST. més enllà de M. El moment de la revolució, sosté ST., no era essencial per a M. «En el sistema de M. no es podia deixar mia passar el moment decisiu per a una revolució» (p.333). Del «sistema» de ST. es desprèn, però, que fins i tot «se’l pot deixar passar». «La revolució pot arribar massa tard» (p.333), en un moment «que l’enfonsament dels estats imperialistes actius en la sense-història ja no es pot aturar» (p.358). En altres mots, el «problema de la tàctica» es redueix en ST. a la qüestió – el moment de la revolució. «Així adquireix la qüestió del moment de la revolució socialista una transcendència que no podia haver aconseguit mai en el sistema de M.» (p.333). «Per tant el moment de la revolució esdevé el problema decisiu» (p.355). «Com que la revolució pot arribar massa tard, la tàctica esdevé la qüestió decisiva, ja que determina l’instant de ruptura» (p.358), i d’això es deriva la necessitat «que el moment de la revolució... haja de triar-se en consideració a la guerra imperialista» (p.347).

Si és la «tria» del moment per a la ruptura la «tasca decisiva», serà interessant esbrinar com i en quines condicions ST. concep aquest moment, i finalment qui l’haurà de determinar.

Segons ST. són, tot i així, les forces contrarevolucionàries massa potents, la maduresa de socialització massa baixa, els estrats mitjans nombrosos i amb un nombre que augmenta. En breu, les condicions objectives, «la relació de classes és doncs en el període de l’imperialisme molt menys favorable per a la revolució del que podia assumir M.» (p.346), i això es deteriora encara com més va més.

Però no tan sols les condicions objectives. «El més estrany, el més diabòlic, d’aquesta situació històrica és que les condicions objectives que condueixen a l’imperialisme, a la guerra..., simultàniament han enfosquit i enfosquiran com més va més la consciència de classe de la classe que és l’única en posició d’alliberar el món de la ruïna (p.351).

Voldria dir això que, manca tant de les condicions objectives com de les subjectives de la revolució s’hauria d’abandonar la revolució? «Certament, una revolució reeixida tan sols és possible quan les forces del bloc antiimperialista són més fortes que les de l’imperialista» (p.352). Però segons ST. serien més febles. Des del seu punt de mira, s’hauria doncs bé renunciar a la revolució, o mostrar el camí que puga fer més fort al bloc antiimperialista. Ara bé, caracteritza la lògica de ST. que introduesca una tercera via. Les condicions objectives esdevenen desfavorables per a la revolució? ST. renuncia a les condicions econòmiques i en té prou amb un «mínim» de maduresa de socialització. Però les mateixes condicions objectives enfosqueixen també la consciència de classe? Hom també hi renuncia, en la mesura que és condicionat per les condicions econòmiques. Però la «situació estranya» perdura encara. Què fer? No hauria de mostrar ST. què cal posar en el lloc de la visió de M.? Per comptes d’oferir una resposta oberta, ST. eleva en aquest punt el seu tren de pensament – i això també és una resposta – els retrets contra M.: que en això «els intel·lectuals són d’escassa importància per a la configuració del procés històric» (p.351). Amb un pathos barat exhorta els intel·lectuals a posar-se del costat dels combatents contra el capitalisme (p.315–320). Però fins i tot amb la suma dels intel·lectuals la superioritat numèrica de la contrarevolució no es bandeja. «No tan sols les forces capitalistes, imperialistes, són més fortes, sinó que les pròpies forces anticapitalistes, antiimperialistes són amenaçades, amenaçades com a conseqüència de la millora de la situació econòmica del treballadorat en l’imperialisme» (p.353). Segons l’opinió de M. les condicions objectives empenyen cap a la caiguda necessària del capitalisme, a la ruptura i a la revolució. «I per tant havien d’arribar», diu ST. (p.356). D’ací doncs, segons M., «la necessitat immanent del socialisme» (p.348). Però ST. nega ja aquesta necessitat. La seua resposta a la qüestió sobre el camí cap a la revolució afirma doncs simplement i clara: hom ha de decretar-la! «Si el desenvolupament capitalista s’hagués acomplert segons l’esquema de M..., la revolució socialista... arribaria amb un 90% de probabilitat... En vista dels perills de guerres imperialistes hom no pot esperar una revolució socialista amb el 90% de probabilitats». «Cal acceptar també una quota de probabilitat fins i tot més baixa» (p.354). Basta! Credo quia absurdum! Això vol col·locar en el lloc de la doctrina de M. de les tendències objectives de desenvolupament del capitalisme i de la lluita de classes que se’n deriva! Però en el seu subconscient viu encara la resta d’un sentiment de la ridiculesa de la seua descoberta. Stat magni nominis umbra! Per tal d’evitar el pes del geni de M., ST. ha de convertir aquesta «necessitat immanent», i per tant la seguretat objectiva al 100% del socialisme, i posar-hi en el lloc aquesta «probabilitat» del 90% comparativament reduïda! Si demana una quota de probabilitat més petita que M., ja és més fàcil ara la comparació amb M. Totes dues opinions sobre l’esdevenidor de la revolució es troben en el mateix pla. La diferència afecta ja tan sols un petit percentatge de probabilitat de revolució. Però encara roman per a ST. el mèrit d’haver estat el primer de veure que hom ja es pot satisfer, i s’ha de satisfer, amb una probabilitat més petita. Il me faut du nouveau, n’en fût-il point au monde!

El percentatge requerit de probabilitat per a la revolució ST. no l’esmenta. Però com que segons ell les forces contrarevolucionàries són actualment més fortes, correspon als elements revolucionaris en tot cas menys del 50%. També amb això en té prou, ja que en té prou amb el mínim de maduresa de socialització. La qüestió d’aquest mínim és de fet complicada, però «per a Europa hom pot aventurar l’afirmació que el mínim de maduresa de socialista és una dada purament tècnica» (p.337). El que manca per a la revolució encara és la consciència correcta, sempre que siga condicionada per l’economia, ja que – com sabem – s’«enfosqueix» per les condicions objectives. Com que hom però, «no pot esperar», hom hauria de crear una consciència dissociada de les condicions econòmiques. Que hom pensen en la «importància dels intel·lectuals per a la configuració del procés històric»!

La superació de la consciència enfosquida per les condicions econòmiques és pròpiament la tasca del partit! «El partit té... una funció molt més important que la que podia rebre en el sistema de M.» (p.352)... Ací rau la inoïda tasca del partit en els països d’imperialisme actiu. Ha de... superar l’enfosquiment de la consciència de classe del treballadorat..., demostrar el caràcter històricament transitori de la línia, el temps madur» (p.353). No s’ha «d’embolicar ací... en la política quotidiana... amb una necessitat de ferro ha de mantindre que l’objectiu ho és tot» (p.353). Comptat i debatut, tot és pur voluntarisme – encara que les condicions objectives treballen en sentit contraposat.

Ara consideram per primera vegada la concepció materialista de la història de ST. Malgrat la condicionalitat materialista del desenvolupament històric, cap necessitat de socialisme; malgrat la possibilitat d’enfonsament en la sense-història, – en la que els homes penjarien aparentment de l’aire independents de les condicions econòmiques; malgrat finalment la formació de la consciència de classe independentment i en oposició a les condicions econòmiques mitjançant el partit i els intel·lectuals – però allunyat de tota política quotidiana!

En ROSA LUXEMBURG l’anàlisi econòmica dels mercats no-capitalistes es trobava en la més estricta connexió interna amb l’esdevenidor del socialisme. La capitalització dels països colonials, la impossibilitat de realitzar la plus-vàlua en un àmbit purament capitalista, condueix objectivament al col·lapse necessari del mode de producció capitalista. El socialisme resulta en ella del curs de desenvolupament de l’economia. Quan ST. vol presentar-se com un finalitzador del pensament de ROSA LUXEMBURG, també ací cal constatar un greu abús del nom de la gran lluitadora. Si hom sosté com a possible una revolució «massa tard» i l’enfonsament en la sense-història, hom nega la necessitat objectiva del socialisme, de forma que hom nega no pas menys que l’essència del propi socialisme científic. «La necessitat immanent del socialisme» – es diu en ST. – «com l’han vista M. i ENGELS, no existeix d’aquesta manera». (p.348). «El mode de producció socialista no resulta del tot d’una necessitat». (S.325). Quan, però, el socialisme segons ST. no ha de vindre d’una necessitat, en pot vindre. La seua realització depèn però de la «tria» del moment de ruptura, de la presa de posició dels intel·lectuals i de la introducció de la «consciència correcta» a banda de la lluita de classes. En altres mots, ens correspon, per dir-ho amb ROSA LUXEMBURG, una fundació del socialisme mitjançant el «coneixement pur», és a dir una fundació idealista, des de l’escriptori, segons el mot profètic de ROSA LUXEMBURGs «un moment determinat fora i independentment de la lluita de classes per a la victòria de la lluita de classes».

Per tant el socialisme, que en el seu temps havia fet el camí des de la utopia fins a la ciència, afortunadament de nou retorna de la ciència a la utopia. Independentment de les forces actives en el capitalisme i més aviat en contraposició amb elles, el socialisme es fa dependent de moments purament subjectius-voluntaristes – malgrat que ST. opina «que no cal constituir el socialisme des del cap, sinó demostrar les forces que dins del mateix capitalisme són destinades a introduir-lo» (p.7).

Fins ara tan sols els enemics conscients del marxisme han provat de refutar la necessitat històrica-objectiva del socialisme – per tant la base essencial del socialisme científic. També ací veiem que ST. tan sols regurgita BERNSTEIN. «La qüestió de la correcció de la concepció materialista de la història – diu BERNSTEIN [11]és la qüestió del grau de necessitat històrica». Combat ara «la història que ha d’ésser». «D’on prové la derivació del socialisme des de la compulsió econòmica?» es demana. Com més alt és el desenvolupament, més «influeixen al costat dels poders econòmics purs també altres la vida de la societat, i s’alteren també les sentències que anomenam necessitat històrica... El nivell avui assolit de desenvolupament econòmic permet a factors ideològics i particularment ètics un espai de joc més gran d’activitat independent». I BERNSTEIN concedeix a més (a.a.O., p.179), que de fet la victòria del socialisme no depèn «d’una necessitat econòmica immanent» sinó de la «maduresa intel·lectual i moral de la mateixa classe obrera», per tant de factors ètics, de la perspectiva de desitjar el socialisme! KANT és convocat contra M. Tot això perquè BERNSTEIN admet obertament l’oposició a la concepció materialista de la història. L’originalitat superior de ST., però, es mostra en el fet que en un mateix alè reconeix la concepció materialista de la història i simultàniament la nega, bo i assegurant tindre el «Marx vivent» al seu costat.

Res no pot caracteritzar millor la confusió de ST. i alhora la seua ingenuïtat que la seua posició davant dues concepcions sobre l’esdeveniment de la revolució. La pretesa concepció de M., que la revolució s’«espera» fins que la situació econòmica és madura, es contraposa a la «pròpia», segons la qual la revolució ha de desplegar-se d’una manera purament voluntarista. Es podria citar llavors paral·lelament l’opinió d’un professional d’oportunitats revolucionàries i de marxisme. Els marxistes – deia LENIN 1915 – saben bé que la revolució no «es fa», que objectivament (independentment de la voluntat de partits i classes) madura i creix de crisis i capgiraments de la història... [12] El marxisme jutja els interessos de fons de l’antagonisme de classes i de la lluita de classes, que s’expressen en milions de fets de la vida quotidiana... Per als marxistes no hi ha cap dubte que una revolució és impossible sense una situació revolucionària... Per a l’esclat de la revolució habitualment no és suficient que «els estrats inferiors no vulguen», sinó que es requeriria que les elits no poguessen, és a dir que per a les classes dominants hi haja la impossibilitat objectiva de sostindre el llur domini en una forma inalterada. En segon lloc, «un agreujament extraordinari de la necessitat i la misèria de les classes oprimides». Sense aquestes alteracions objectives, que són independents de la voluntat no tan sols de grups i partits individuals, sinó també de classes individuals, una revolució – per norma general – seria impossible. La globalitat d’aquestes alteracions objectives rep també el nom de situació revolucionària. No és més que com condició ulterior que apareix el caràcter subjectiu, que no és la mera «consciència revolucionària» (que certament no es pot configurar amb el mer martelleig de l’objectiu final en els caps sense una situació revolucionària), sinó quelcom que és del tot diferent, «la capacitat de la classe revolucionària d’accions revolucionàries de masses», la qual cosa pressuposa una organització de voluntat unitària de les masses i una gran experiència en la lluita de classes de cada dia. «Aquestes són perspectives marxistes sobre la revolució, que s’han desenvolupat reiteradament i que són reconegudes per tots els marxistes com a indiscutibles». [13]

I encara una cosa més! El mateix ST. que nega tota necessitat de l’esdevenir històric, i per tant també del socialisme, la reconeix però per a dos esdeveniments. En una certa fase del capitalisme «l’avanç cap a territoris no-capitalistes és una necessitat immanent, independent de la voluntat de l’estrat dominant» (p.268); i segon, «que l’imperialisme ha de conduir a guerres entre els estats imperialistes actius individuals» (p.266), que «la guerra se segueix amb una necessitat immanent» (p.300) – «i que com a conseqüència del curs històric en tot cas ha d’ésser diferent de com ho preveia M.» (p.266). Que ací hi ha una contradicció en sostindre que no hi ha en la història cap necessitat de desenvolupament, ST. ho té prou clar com per assumir en general les conseqüències del seu propi punt de mira, i dir amb LAFONTAINE: Diversité, c’est ma devise! Mostrarem així més endavant com apareix aquesta contradicció en ST. i com la frase de la «necessitat immanent» de la guerra arribà al seu llibre.

Per tot plegat hom pot caracteritzar la teoria de la revolució de ST. com l’intent d’un intel·lectual, que fins ara s’havia mantingut allunyat del marxisme, de fer-se entendre ell mateix els conceptes fonamentals de la doctrina marxista sobre la victòria final de la classe obrera. Un intent que pot ésser interessant com a símptoma de la crisi espiritual de determinats estrats intel·lectuals, però que s’assenyala amb una manca absoluta de comprensió de la lluita de classes i amb la forma grotesca d’una correcció i continuació de l’«històric», amb la qual cosa el marxisme apareix encara inconcebible. Sota la impressió de la revolució russa, però sense entendre’n el mecanisme necessari, hom vol accelerar l’objectiu final de la revolució mitjançant l’èmfasi en el voluntarisme i arribar a així a una barreja d’antigues tradicions blanquistes amb elements anarco-comunistes. 

III. El fonament econòmic

Fins ara hem pogut reconstruir els elements essencials del «sistema» de ST., sense haver d’emprar una referència al fonament teòric ofert en els primers tres capítols. Constitueix un afegit decoratiu, sense connexió interna amb el tema cabdal i se n’ha de negligir sense vergonya la reproducció. Però ST. atorga precisament un pes particular a aquest capítol (Població excedentària, salaris i crisi econòmica) i hi veu un avenç essencial sobre M. De forma que examinam doncs també la seua doctrina de la plus-vàlua i el salari.

Hem considerat abans els fets que ST. – seguint acríticament el revisionisme – veu com a incompatibles amb la doctrina de M. Hi ha, però, un fet ulterior que no he esmentat fins ara, que ST. treu a exposició com en el seu temps fou d’importància decisiva per a l’aparició del revisionisme de BERNSTEIN. «En M. – diu ST. – es troben que els mots segons els quals l’acumulació de capital es correspon a una acumulació de misèria. Però l’empíric mostra el contrari: L’acumulació del capital es correspon a l’elevació del salari» (p.247). Per damunt d’aquesta «filologia de Marx» ST. opina obertament que tan sols és vàlid quan es tracta de distorsionar el pensament de M. «En M. es troben els mots» d’acumulació de la misèria. Amb això en té prou ST. per caracteritzar la teoria salarial de M. com una teoria d’empobriment absolut, que no es pot conciliar amb el fet empíric de l’elevació dels salaris. Per tant els fets constatats pels revisionistes sobre l’elevació de salaris o bé s’han de desmentir o bé esborrar «des de la banda radical». «Finalment – diu ST. – hom recorria a explicacions vergonyoses com la teoria de l’empobriment relatiu» (p.247). I des d’alt afegeix encara: «Quan hom intenta de rescatar així ara a M., el que hom fa és torçar el clar sentit dels seus mots i parlar d’un empobriment relatiu de la classe obrera..., de forma que això no és tan sols una distorsió del sentit nítid dels mots sinó simultàniament l’adulteració del mètode de M.» (p.63).

ST. que és sempre tan sols una caixa de ressonància de pensament aliens, escriu ací tan sols literalment segons HERKNER, que igualment veu un mer torçament KAUTSKYà, «quan hom per rescatar el pensament de M., insisteix que l’augment de l’explotació no inclou cap deteriorament de la situació». També HERKNER s’aplica a una burla vergonyosa contra «l’empobriment construït teòricament d’aquesta manera». [14]

Que l’economia burgesa s’haja caracteritzat des de sempre per un desconeixement absolut de la doctrina de M. que la combatia no pot meravellar. Que es trobe, però, també en una obra marxista, ha de provocar sorpresa. Per comptes de parlar de distorsió del sentit nítid dels morts de M., ST. podria primer, per una vegada, fer coneixença d’aquest sentit dels mots i llegir l’exposició detallada del concepte d’empobriment relatiu – no en KAUTSKY, sinó – a Treball assalariat i capital de Marx! [15]

Amb tot, el concepte de salari relatiu no és original de M. sinó que ja el desenvolupa RICARDO [16]. Relata, però, M. (Teories III, 28) que aquest concepte d’un salari, que de fet puja absolutament, però que disminueix en relació al valor i plus-vàlua produïts «és la més gran aportació de RICARDO... Això és econòmicament important, de fet tan sols una expressió de la veritable teoria de la plus-vàlua. És a més important per la relació social entre totes dues classes». I en un altre lloc s’hi diu: «És possible que en valors d’ús... els salaris pugen amb un augment de la productivitat i que, amb tot, el valor caiga i a l’inrevés. És una de les grans aportacions de RICARDO, considerar el salari relatiu i haver-lo fixat com a categoria. Abans els salaris sempre s’havien considerat tan sols simplement, i al treballador doncs com a bèstia. Ací, però, es considera en la seua relació social. La posició de les classes entre elles és més condicionada pels salaris proporcionals que per la quantitat absoluta de salaris» (Teories II/1, 141). Mostrarem més tard quines serioses conseqüències resulten necessàriament en ST. del menyspreu de la «important doctrina» (Teories II/1, 53) del salari relatiu, ja que el «salari relatiu» es troba en estreta connexió lògica amb la «plus-vàlua relativa» de M. Si hom no ho entén, també li serà impossible l’eix del sistema de M., la teoria de la plus-vàlua. Res no pot millorar la crisi intel·lectual que caracteritza la decadència de l’economia burgesa que el fet que un segle després de RICARDO, el seu concepte fonamental siga segellat per HERKNER i ST. com una descoberta KAUTSKYana per «rescatar» M.

RICARDO però fou desenvolupat després per M.: «Pel que fa al fons del que els capitalistes i terratinents extreuen els llurs ingressos, d’altra banda el fons dels quals hi retiren els treballadors, és primerament el producte global d’aquest fons comú... L’important és que s’hi retira... la porció alíquota de cadascuna de les parts». I mostra «que el fons del qual retiren els treballadors els llurs ingressos, no disminueix absolutament sinó tan sols relativament en relació al resultat global de la llur producció. I això és l’únic important per a la determinació de la part alíquota que s’apropien de la riquesa que ells mateixos han generat» (Teories II/1, 358).

Si ST. deixàs explicar sense forçar-la a la teoria salarial de M. els fets de l’elevació salarial i la millora de la situació de la classe treballadora, faria completament supèrflua la seua tesi de la «maduresa» i de la connexió entre elevació salarial i avenç capitalista en l’espai no-capitalista. Així, per tal de tindre un camp per a les seues descobertes teòriques, primera ha de distorsionar la teoria de M. i segons HERKNER, OTHMAR SPANN i altres burgesos matadors de M. presentar la teoria salarial de M. com a teoria d’empobriment. Quina és ara la teoria salarial de ST., aquesta joia de la seua anàlisi teòrica.

Per tal de mesurar-la, hom ha de veure primer, què ha de dir de la teoria de la plus-vàlua de M.

Com apareix segons M. la plus-vàlua? La resposta rau ja en la formulació exacta dels condicionaments del problema. La plus-vàlua apareix i s’ha de poder explicar damunt la base de la llei del valor, per tant sola l’assumpció de la validesa absoluta d’aquesta, és a dir que tant les mercaderies produïdes mitjançant el treball com la mercaderia força de treball mateixa s’han de vendre sempre pel llur valor. Tant el venedor de mercaderies com el treballador reben per la llur mercaderia tot el valor, no hi ha cap deducció de preu o retenció, i encara així el capitalista «ha d’extraure al final del procés més valor que el que hi abocà... Aquests són els condicionaments del problema. Hic Rhodus, hic salta!» (Cap. I, 148).

Qui desconeix aquesta posició del capital! I què significa? Significa que l’aparició de la plus-vàlua, «la transformació dels diners en capital s’ha de desenvolupar damunt del fonament de les lleis immanents al bescanvi de mercaderies, de forma que el bescanvi d’equivalents val com a punt de partida» (Cap. I, 142). Així s’hi desvinculen de l’anàlisi la concurrència, el joc de l’oferta i la demanda. És a dir que l’anàlisi de M. es condueix sota la ficció que els preus coincideixen amb els valors, o, com diu M., que les mercaderies es venen pel llur valor. Com podia arribar M. a aquesta assumpció? Veiem, però, que els preus són sempre fortament influïts en la realitat per la concurrència. L’experiència mostra, de tota manera, que els preus canviants – segons la situació del mercat – sempre oscil·len al voltant d’un preu determinat, per tant d’un permanent relatiu, que anomenam valor, de forma que el preu s’expressa mitjançant la fórmula Pr = w × (n/a), on Pr significa preu, w valor, a oferta i n demanda. Tot i que el valor de les mitges de llana, per exemple, siga de 8 i puga ésser més gran que el valor de les mitges de seda artificial, que valen merament 5, malgrat tot el preu de les mitges de llana en un cert moment amb una caiguda de la demanda – com ara ½ de la normal – seria inferior de les mitges de seda, ja que 8 × ½ = 4. Inversament, en el mateix instant la demanda de mitges de seda artificial creixen per damunt del nivell normal i suposa per exemple 2/1, de forma que el preu de les mitges de seda se situa en 5 × 2/1 = 10. Té doncs un sentit prendre per a l’anàlisi dues mercaderies que es troben en situacions tan fonamentalment diferents en el mercat? Si vull mesurar i comparar el pes de cossos, no els hauria d’observar sota condicions diferents, com ara en l’aire i en l’aigua. La primera premissa evident de qualsevol anàlisi científica és que els objectes d’estudi s’han d’investigar sota les mateixes condicions. Per al nostre problema això vol dir que l’anàlisi de preus s’emprèn sota la condició que la demanda i oferta siga igual de forta per a totes les mercaderies, per tant a = n o 1/1, i així poden romandre inafectades. Això suposa però que el Pr = w ×  1/1 o preu = valor.

De fet, M. condueix la seua anàlisi sota la premissa, que el Capital pren per fonament, que totes dues escales de l’oferta i la demanda es troben en equilibri, és a dir que es descarta la concurrència, i per tant la llei del valor, és a dir «que val l’expressió dels equivalents com a punt de partida». Aquest és l’únic mètode científic possible. I tan sols sota aquesta premissa es pregunta per quina raó, per exemple, el preu (valor) de les mitges de llana i de seda artificial es relacionen per 8 : 5. I, a més, sota quines condicions, descartada la competència i amb totes les mercaderies, i per tant també la mercaderia força de treball, venudes pel llur valor com a equivalents, pot aparèixer la plus-vàlua? No hi ha cap marxista en el món que no conega les famoses expressions de M. sobre l’aparença de la concurrència i que no sàpiga que concurrència per si sola sense la base del valor que la fonamenta no es troba en posició d’explicar els grans fenòmens del capitalisme, que no sàpiga que en la presa de posició sobre la concurrència rau la línia teòrica de separació del marxisme de l’economia vulgar.

Per a ST. això no val res. Ho explica més aviat tot mitjançant la concurrència – en la qual cosa creu poder enganyar el lector, quan fa aparèixer la gastada i ben coneguda panacea de tota l’economia vulgar com a «població excedentària» o com a «sobrecompensació de l’exèrcit de reserva mitjançant l’avançament dins de l’espai no-capitalista», i en dividir la població excedentària més endavant en una d’«endògena» i una altra d’«exògena», etc., i així la manca de pensament se substitueix amb la riquesa de formació de mots.

Vejam-ho de més a prop. Com a apareix la plus-vàlua, el treball excedentari en el capitalisme, demana ST. El darrer existia també en l’antiguitat i en el feudalisme. En què es diferencia doncs el capitalisme dels ordenaments socials anteriors? La resposta de ST. diu que abans el treball excedentari era una categoria sociològica, perquè l’esclau i el serf eren forçats, a retre un treball excedentari més enllà del treball necessari. En el capitalisme, però, aquest és una categoria de l’economia nacional, ja que ací el treballador l’ofereix «lliurement». «Però qui força el treballador lliure al treball excedentari? demana ST. «Qui el força a treballar encara més, quan ja ha ofert el treball «necessari»?» Segons ST. – l’exèrcit industrial de reserva, la població excedentària, el fet particularment, que com a conseqüència de la població excedentària «dos treballadors segueixen un patró» (p.47). – Això ho hauria sostingut M. El treball excedentari s’ofereix en el capitalisme «segons M. mitjançant la reproducció continuada d’un «exèrcit industrial de reserva»... Tan sols quan existeix una població de treballadors lliures, el treballador es veu en la necessitat d’oferir treball excedentari, de lliurar una línia C–B» (és a dir, una plus-vàlua) (p.16). Que les condicions cardinals del problema consisteixen així en explicar l’aparició de la plus-vàlua, encara que no hi haja cap concurrència, cap població excedentària que pressione damunt del preu de la mercaderia força de treball – de la qual cosa ST. no té cap idea i repeteix en variants innombrables sempre el mateix (p.50, 84, 585, 605). Per comptes d’avançar fins els elements fonamentals de la teoria de la plus-vàlua de M., l’anàlisi de ST. roman en la superfície. Per tant per a ell la «qüestió decisiva» és mitjançant quin procés es crea una població excedentària de treballadors lliures, a la qual dedica un capítol complet.

Naturalment que la qüestió de l’exèrcit de reserva és «important». Però justament el primer capítol mostra com s’equivoca ST., com desconeix absolutament l’essència i la funció de l’exèrcit de reserva de M. La llur formació mitjançant el progrés tècnic com a aparença consegüent del capitalisme en totes les seues fases històriques, n’esdevé la mateixa premissa, amb la separació dels productors independents dels seus mitjans de producció, la confon amb la creació inicial – encara que sempre recorrent – del proletari i les barreja sota el nom comú de població excedentària, i per tant llavors es desvirtua la tendència particular del capitalisme a l’«alliberament» de treballadors. Però la superpoblació és segons ST. important, perquè és la condició necessària per a l’aparició de la plus-vàlua! ST. segueix literalment OPPENHEIMER, que fa aparèixer la «reproducció de les relacions de capital» en M. a partir de l’existència d’una població excedentària. [17] ST. parla de les connexions decisives (p.590) entre plus-vàlua i població excedentària. «Com que dos treballadors (sota la pressió de la superpoblació) segueixen un patró, aquest té... la possibilitat de reduir el preu del treball sense perill als costos de reproducció, i realitzà doncs (!) una plus-vàlua» (p.591). Per què el treballador ofereix «treball excedentari»? «La resposta tan sols la pot donar l’anàlisi de la superpoblació» (p.585). I ací es mostra com de profundament és cobert ST. per concepcions maltusianes, per bé que prova de dissimular-ho amb un excurs adreçat contra MALTHUS (p.585ss.). Opina que «totes les teories de la plus-vàlua s’haurien de basar en una teoria de la població (p.585)... MALTHUS constitueix així... la premissa de tota anàlisi burgesa de la plus-vàlua» (p.593). Tota la diferència entre M. i la teoria burgesa, en particular la de MALTHUS, es redueix en ST. en el fet que «totes les teories burgeses no es poden exposar sense MALTHUS. Tan sols quan es permet la superpoblació natural, dos treballadors segueixen un patró, i llavors és possible parlar de plus-vàlua (p.585) ... MALTHUS vol i ha de demostra la superpoblació del capitalisme com a fenomen natural» (p.597). La teoria de la plus-vàlua de M. es fonamenta segons ST. – també en la superpoblació, amb la mera diferència, que aquesta sobrepoblació no seria natural, sinó econòmica, condicionada per l’expropiació dels productors independents, així com per la formació de l’exèrcit de reserva pròpiament dit, i per tant seria un fenomen històric (p.597).

Fins ara s’havia pres generalment com a teoria de la plus-vàlua de M., que la plus-vàlua es fonamentava en la relació més bàsica del capital, és a dir en el monopoli de la classe capitalista tant de la terra i del sòl com dels mitjans de producció produïts. «En general, allà on una part de la societat posseeix el monopoli dels mitjans de producció, el treballador, lliure o no lliure, ha de dedicar un temps de treball excedent al temps de treball necessari per al seu propi manteniment» (Cap. I, 219). Mitjançant aquest monopoli, d’altra banda, la classe treballadora, com que és separada de totes les condicions objectives del treball, és forçada a vendre la seua força de treball com a mercaderia. «És aquesta separació entre condicions de treball ací i productors allà, la que constitueix el concepte de capital» (Cap. III/1, p.228). I el concepte de capital és idèntic a la seua valorització, a la producció de plus-vàlua. «La relació de classe ja és doncs disponible, ja és assumida, en l’instant en el que l’acte G-A (A–G des de la banda del treballador) es confronta... Aquesta relació, doncs, es donada per les condicions de realització de la força de treball – mitjans de vida i mitjans de producció – són separades com a propietat aliena del posseïdor de força de treball» (Cap. II, 8). En aquesta separació rau «l’obligació del treball excedentari», – i aquesta obligació l’exerceix el capital (Teories II/1, 126). El capital, no la superpoblació! Ja que aquesta separació és completament independent de la concurrència dels treballadors. És la premissa de l’existència del treball com a treball assalariat. També quan no dos treballadors segueixen un patró, sinó a l’inrevés quan dos patrons segueixen un treballador, el treballador obtindria com a màxim un salari superior, però seria igualment forçat a prestar treball excedentari, i la plus-vàlua no desapareixeria. Ja que com pot altrament viure el treballador, independentment de l’existència d’una població excedentària, quan es ven, i per tant s’obliga, per tal de prestar treball excedentari pel permís de poder prestar-se en general el treball necessari! ST. demana què el forçaria, després (!) d’haver-se prestat el treball necessari. Però el problema consisteix precisament en com pot prestar-se el treballador el treball necessari, ja que li manquen les condicions de treball que en el seu temps eren pròpies dels camperols en servitud. El treballador ven la seua força de treball «per tal d’assegurar-se’n els mitjans de vida necessaris». El seu treball i el treball excedentari «és per a ell doncs tan sols un mitjà per poder existir», sosté M.. [18] I una altra vegada més [19] diu: «la producció capitalista es basa en la separació de les condicions objectives de producció de les personals, i que ja per això els fonaments de la divisió serien donats pel repartiment del producte-valor anual (en salari i plus-vàlua). Ja que «el treballador assalariat tan sols té el permís de treballar per la seua pròpia vida, és a dir per viure, en la mesura que treballe un cert temps addicional per al capitalista».

De fet sabem que el punt de partida de l’anàlisi de M. el constitueix l’assumpció que no hi ha cap població excedentària, que així la força de treball es ven continuadament pel seu valor i que amb tot hi ha plus-vàlua. És vergonyós que encara avui, 60 anys després de l’aparició del Capital s’haja de remarcar aquesta premissa fonamental de l’anàlisi de M. a un escriptor que vol jutjar els fenòmens més complexos del capitalisme i de la teoria de M. - fins i tot citant-los -, sense orientar-s’hi el més mínim. Pot sorprendre llavors que ST. també haja de malinterpretar la teoria salarial de M. i per tant presente en el seu lloc com a teoria pròpia «millorada», que l’única explicació del nivell salarial l’oferiria de nou la banal saviesa de la concurrència?

El mèrit més gran de M. és que amplià la teoria del valor – que en RICARDO reclamava la seua validesa a totes les mercaderies amb exclusió de la força de treball – també a aquesta mercaderia. Així superà el perillós buit de la teoria de RICARDO (Teories II/1, 115) i tots els fenòmens de bescanvi se subsumiren sota el principi comú del valor laboral. Com se sap, aquest principi de valor consisteix en el fet que el valor de les mercaderies el determina el temps de treball necessari socialment per a la llur reproducció. Si el valor pot variar en el temps i en l’espai, per a un temps concret és una magnitud fixa, exactament determinada: determinada pel temps de treball necessari. Els preus momentanis de mercat fluctuen de fet segons les relacions de mercat, però com a preus no són ni tan sols determinats pel temps de treball. Oscil·len sempre al voltant del valor, com a centre constant, com a preu permanent. Si puja el preu per damunt del valor, quan domina la manca de mercaderia, la producció s’ampliarà i davallaran els preus de nou al valor determinat pel temps de treball. L’invers apareix quan els preus cauen com a conseqüència de la sobreproducció per sota del llur valor. Els preus poden persistir per damunt del llur valor tan sols en mercaderies monopolístiques, en el qual cas però s’han de vendre necessàriament altres mercaderies per sota del llur valor. Socialment considerat el nivell de preus en la seua globalitat tan sols és explicable pel valor, i per tant per la magnitud del temps de treball. – Aquest temps de treball és la base i premissa necessària, per poder entendre les fluctuacions de la competència i sense la qual la concurrència no explica res tota sola. Per a la mercaderia força de treball val de fet aquest mecanisme de preu i de valor no literalment (M. mostra exactament la diferència), però el component essencial roman idèntic i la teoria salarial és en M. tan sols una aplicació particular de la seua teoria del valor a la mercaderia força de treball. Sense la base de valor s’aboleix la teoria salarial de M., i per tant «el fonament de tot el sistema» (Teories II/1, 119) i cau tot el sistema de M. construït en la llei del valor (Cap. III/1, 394).

D’això resulta que també el salari, és a dir el valor de la força de treball, es determina i s’ha de determinar mitjançant el temps de treball necessari per a la reproducció de la força de treball. Aquest salari pot variar en temps i lloc – en cada cas es fixa pel temps de treball necessari per a la reproducció de la força de treball, per tant es determina exactament, i independentment de les fluctuacions del mercat provocades per la concurrència, i és premissa d’aquestes oscil·lacions. Tenim així un moviment doble. D’una banda oscil·len els preus de mercat de la força de treball segons la situació del mercat de treball al voltant del valor o dels costos de reproducció de la força de treball com a centre constant relatiu; d’altra banda aquest centre té el seu moviment propi en períodes més curts o més llargs. Mentre el primer moviment dels preus de mercat depèn de la concurrència i és vàlid per a la teoria, el moviment de la base és condicionat pel temps de treball, i per tant en cada moment donat per una magnitud constant, fixa, per exemple de la línia A-B expressada per la mida A–C.

―――――――― C ―――――――― B

Tan sols en la mesura que aquesta magnitud és fixa en cada cas, per tant determinada en un punt exacte i calculable per la magnitud del temps de treball (p.ex. C), té el seu propi significat per a la teoria, representa el sòlid relatiu en l’allau d’alteracions, ja que aquest punt C limita el preu permanent, al voltant del qual oscil·len els preus transitoris de mercat.

D’aquest esforç de M. per trobar aquesta base fixa de valor del salari no hi ha en ST. ni rastre. Ço que ofereix com a teoria salarial de M., és una teoria banal de concurrència, que tan sols veu les oscil·lacions i no la base al voltant de la qual es despleguen. ST. demana: «Entre quins límits es mou el valor de la força de treball?» (p.52). En aquesta formulació del problema salarial segueix literalment OPPENHEIMER [20], que demana igualment: «Fins a on pot continuar pujant el preu del treball sense que la seua elevació no pertorbe l’avenç de l’acumulació?». ST. opina: segons Marx «el valor de la mercaderia força de treball és igual als mitjans de vida necessaris per a la seua reproducció» (p.54), on ST. entén els costos de reproducció com a límit inferior, que és idèntic amb el mínim d’existència física o, com diu, «costos de reproducció en un sentit literal» (p.334, particularment 492) ... El límit cap a dalt no es formula mai amb «prou claredat (de M.)... En aquest no es diu doncs res sobre el límit fins al qual pot pujar el salari en el sistema capitalista» (p.53). «El valor de la mercaderia força de treball és segons M. (!) elàstic en certa forma» (p.57). ST. no sospita ni una vegada que amb aquests mots valora la teoria del valor de M. Dels límits superior i inferior entre els quals es mou el salari, hom pot parlar tan sols en preus, però no en valors de la força de treball. La pujada de preu o la caiguda de preu tenen, però, sempre tan sols un caràcter transitori i no interessen per tant a la teoria. El temps de treball requerit per a la producció dels mitjans de vida necessaris per al treballador és en cada moment donat una magnitud donada per l’estat de la tècnica, i en conseqüència el valor de la força de treball tampoc no és elàstic, sinó més aviat determinat exactament en cada cas. I tan sols en la mesura que la teoria del valor té sentit i justificació en general. Ja que quin sentit tindria una teoria del valor, quan l’escala amb la qual es mesurarà tota magnitud seria ella mateixa alterable? Si el valor de la força de treball en un cert moment fos realment «elàstic» – com sosté ST. –, llavors no podria determinar-se mitjançant el temps de treball – ja que aquest en un moment concret és fix, i la teoria del valor laboral de M. fallaria. M. diu: «El valor de capital avançat en la compra de força de treball és una quantitat determinada de treball materialitzat, per tant una magnitud de valor constant, com el valor de la força de treball comprada» (Cap. I, 196). Si ST. rebutja la teoria salarial de M, ha de rebutjar en conseqüència també la teoria del valor de M. Demostra tan sols la seua confusió que descarte aquella i malgrat tot assegure que accepta aquesta en tots els punts essencials!

Per què, però, ha de presentar ST. els costos de reproducció de la força de treball en un moment concret en oposició a M. com una «línia força elàstica» (p.62)? El salari puja de fet, mentre que el salari real no ho fa ni uniformement ni general. Això empeny ST. cap a la dificultat d’explicar aquesta pujada mitjançant la mida de la força de treball, que pensa que és fixa en cada cas. Així deixa caure la teoria del valor, i renuncia a explicar el nivell salarial mitjançant la durada del temps de treball. Percep el camí salvador de sortida d’explicar la pujada dels salaris amb una extensió dels salaris per damunt del temps de reproducció, assumint-los per tant per damunt del valor de la força de treball. A més, no pensa en aquesta pujada com una elevació momentània del preu de la força de treball per damunt dels costos de reproducció o valor (momentàniament, vàlid per a la teoria mitjançant les fluctuacions de preu provocades per la concurrència respecte del valor), sinó com a pujada duradora del salari per damunt del valor (!) és a dir per damunt dels costos de reproducció. «Explícitament s’insisteix – diu – que M. en tota aquesta anàlisi mai no entra en el cas que el treballadorat conqueresca una elevació salarial à la longue, que el seu nivell es trobe duradorament per damunt dels costos de reproducció» (p.55). Aquesta obra d’art l’aporta precisament ST.! Però les elevacions salarials duradores per damunt dels costos de reproducció ja no són cap oscil·lació de preu, ja no fluctuen al voltant del valor de la força de treball, sinó que tan sols es poden entendre com a elevacions de valor de la força de treball. L’afirmació de ST. condueix a acceptar que el valor de la força de treball pot trobar-se duradorament per damunt del seu valor, o que la llei del valor esdevé un absurd descarat.

Mai la banalitat més extremadament pretensiosa i la confusió tan sols són comprensibles per la ignorància. És 1. falsa la identificació de ST. del concepte de M. de costos de reproducció amb el mínim físic d’existència. Segons M. no són vinculats a cap nivell de vida determinat. L’alt nivell de vida del treballador anglès representa tant per al treballador anglès els costos necessaris de reproducció com els baixos salaris ho són per a un culi xinès. El nivell de vida pot augmentar, i els costos de reproducció disminuir. Aquests són de fet en cada cas una magnitud fixa, però varien en lloc i temps. M. ha demostrat que aquests costos de reproducció, en la mesura que són salaris reals, representen doncs una certa massa de mitjans de vida, que s’eleven necessàriament amb el desenvolupament progressiu del capitalisme de manera completament independent de tota concurrència, és a dir d’una banda per al treballador anglès són més alts que per al xinès, d’altra banda, però, en Anglaterra mateixa s’observa la tendència a l’augment. «Com més productiu siga un país respecte d’altres en el mercat mundial, més alts hi seran els salaris, en comparació amb els altres països. No tan sols el salari nominal, sinó el real és més alt a Anglaterra que en el continent» (Teories II/1, 169). –

Aquesta elevació no vol dir, com expressa ST., que el salari, per tant el valor de la força de treball, s’eleve per damunt dels costos de reproducció A–C – ja que els costos de reproducció en M. són idèntics al valor – sinó que els costos de reproducció s’han elevat ells mateixos, i per tant la línia A–C s’ha engrandit. No és que D s’haja elevat per damunt del punt C – la qual cosa tan sols podria ésser una oscil·lació momentània de preu, però un absurd teòric pensar-la duradora – sinó que la línia A–C creix (fins al punt D de ST.). Però no es resol mitjançant un punt D per damunt dels costos de reproducció C, sinó pel nou punt C, mitjançant el nou valor de la força de treball, que no roman diferet, ja que s’ha alterat el temps de treball necessari per a la reproducció de la força de treball.

En aquesta relació de coses apareix 2., des del punt de mira de la teoria salarial de M., la qüestió de quins factors modifiquen el valor de la força de treball, és a dir el seu temps de reproducció (la longitud A–C)? En ST. actua en la línia A–B la pujada de salaris de C a D simplement per l’existència de països no-capitalistes. Ja que tan sols en la mesura que hi ha un espai així, la realització de la plus-vàlua, i per tant també l’acumulació de capital és possible com a conseqüència de l’augment de la demanda de treballadors, mentre que els salaris poden expandir-se per damunt dels costos de reproducció. Així l’espai no-capitalista és «d’importància decisiva» per a la complexa qüestió ací tractada. Hem mostrat de fet abans que l’intent d’explicar les alteracions del preu de les mercaderies exclusivament pel joc de la demanda i l’oferta, exclou en general la possibilitat de qualsevol explicació. Certament, l’explicació de la pujada salarial durant períodes més llargs mitjançant l’augment de la demanda de treball pressuposaria un moviment de preus, que és independent de la magnitud del temps de treball, i per tant significaria la liquidació de la teoria del valor de M. De fet, el veritable problema salarial en M. consisteix en com el salari real es pot elevar independentment del joc canviant de l’oferta de la banda de l’empresari o del treballador. És a dir, com es pot elevar tot i que la mercaderia força de treball es ven sempre pels seus costos de reproducció, per tant pel seu valor! Justament en aquesta formulació del problema ja apareix l’originalitat de la teoria salarial de M.

Totes les distorsions exposades de ST. són tan sols possibles com a conseqüència d’una manca d’observació i de comprensió del procediment metodològic de M. Entre les moltes ficcions simplicadores de l’anàlisi de M. es troba també la ficció d’una intensitat constant del treball, és a dir que sota aquestes circumstàncies la quantitat constant de treball requereix per a la seua reproducció també una quantitat constant i concreta de mitjans de vida. Sota aquesta premissa, quan assumim un augment de la productivitat del treball, el valor d’aquests mitjans de vida cau, i per tant es desplaça cap a l’esquerra des del punt C en el sentit oposat a A. Però tota aquesta deducció té en M. comprensiblement tan sols un caràcter transitori, per tal de no complicar massa al principi l’anàlisi. M. no oblida de fet retreure a RICARDO de no haver considerat de fet una intensitat creixent, ja que la seu anàlisi «(es condueix) tan sols sota la premissa que la jornada laboral és intensiva, una magnitud constant» (Cap. III/1, 222). M. insisteix que l’assumpció que v roman constant, es fa «per simplificació» (Cap. III/1, 26) – «mentre que en realitat, canvis en la... intensitat» acompanyen el procés laboral (Cap. I, 537). Comprensiblement cal corregir posteriorment l’assumpció provisional, i això passa també exhaustivament al Capital.

De fet, M. mostra que l’augment dels costos de reproducció de la força de treball, per tant l’elevació salarial, resulta necessàriament també en l’eliminació de tota concurrència en la pujada continuada de la intensitat del treball condicionada pel procés de producció capitalista (Cap. I, 417). El treballador pot prestar un treball més intensiu tan sols quan és més ben nodrit, vestit i elevat intel·lectualment, allotjat en condicions domèstiques ordenades. En conseqüència la massa requerida de mitjans de vida no té cap magnitud concreta, sinó que creix amb la intensitat del treball. Per tant també, cosa important en ella mateixa, creix el salari real. El punt C es desplaça cap a la dreta, la línia A–C es fa més gran. La tendència a la pujada del salari real és així un fenomen comprensible que resulta del mecanisme de la producció capitalista, com alhora una conseqüència de la llei salarial de M., sense que hom haja de recórrer per a explicar-ho a una teoria ad hoc d’espais no-capitalistes o qualsevol construcció de suport. «Fins i tot dins dels límits concrets de la jornada laboral, un augment dels salaris pot esdevindre necessari per conservar tot just el valor fins ara normal del treball. Mitjançant l’augment de densitat del treball el treballador pot haver d’esmerçar en una hora tanta força vital com abans esmerçava en dues hores». [21]

No cal insistir ací que l’augment d’intensitat del treball s’ha de distingir nítidament del de la productivitat. Igualment com que no s’ha de restringir tan sols als treballadors qualificats. L’empresa capitalista moderna és un mecanisme que obliga a tots els seus membres a un ritme augmentat de producció. Si es fila més cotó també es descarregaran més magatzems de cotó, i s’empacarà més fil. [22]

Fins ara hem considerat la teoria salarial de ST. tan sols des del punt de vista del nivell dels salaris reals. Ara cal examinar-ho des de la banda de la magnitud del benefici.

Com ST. ha manllevat la presentació del problema de la teoria salarial de OPPENHEIMER, també la concepció ulterior és incompatible amb la teoria de M., que l’augment dels salaris es fa a costa del benefici.

S’ha mostrat en l’anterior que no és enganyosa, ja que quan ST. descriu el creixement dels salaris reals – (mesurats en valors d’ús) – passa de la línia A–B de C a D,

———————— C — D ——————— B

amb la qual cosa la plus-vàlua capitalista es fa més petita, es redueix de C–B a D–B. Una opinió digna d’un BASTIAT o dels seus seguidors moderns, YVES-GUYOT. «Tots els factors – opina ST. – que eleven el nivell del treballadorat, que estenen la línia A–D... tenen (l’) efecte d’enfortir l’avenç imperialista, ja que l’augment de salaris significa la caiguda dels beneficis» (p.271).

Així es liquida la teoria de la plus-vàlua de M. i ST. cau en el coneixement del mecanisme capitalista molt enrere de RODEBERTUS. Segueix de nou OPPENHEIMER, que entén la teoria salarial i del valor de M. com que la pujada salarial nominal tan sols se segueix «a costa del benefici». [23] Tan sols sota una premissa pot una pujada salarial significar una caiguda del benefici: quan la productivitat del treball fos constant. Llavors també el seu valor seria constant i l’elevació salarial esdevindria una pujada transitòria del preu de la força de treball per damunt del seu valor, i significaria per tant una disminució del benefici – un fenomen transitori de concurrència del mercat, que no cal que ens interesse, quan parlam de pujades salarials duradores. Però en la mesura que es parla de tendències duradores de desenvolupament, la productivitat del treball no es pot assumir com a constant, ja que l’augment de salaris reals com a conseqüència d’una elevació de la capacitat productiva del treball cau segon el valor, perquè no creix mai proporcionalment amb el desenvolupament de la força productiva. En conseqüència malgrat la pujada dels salaris reals els beneficis han de créixer. La taxa de plus-vàlua, el grau d’explotació del treball, malgrat la pujada dels salaris, no es fa més petita, sinó que creix amb el desenvolupament de la força productiva del treball. En aquesta gran confusió ST. mostra les conseqüència del fet de rebutjar amb menyspreu la teoria del salari relatiu com una troballa de KAUTSKY. Així esdevé comprensible que també la seua representació gràfica del salari a partir de segments d’una línia de conduir a errors. El valor de la jornada labora es presenta abans i després de la pujada salarial com a conseqüència de l’alteració en la productivitat en quantitats diferents de valors d’ús i per tant s’ha de representar correctament en dues línies separades.

Cas 1:

A |—————— C ——————| B

Cas 2:

A |————————— C —————————|—————————| B

En el segon cas el salari real A–C – com a valor d’ús – creix en una meitat. Mentre, però, en el cas 1 fa ½ del valor global, constitueix en el cas 2 merament 1/3. La plus-vàlua C–B ha crescut en el darrer cas. El valor de la força de treball ha caigut i cau sempre més amb el desenvolupament de la força productiva, malgrat l’augment progressiu del salari real. Demostra la superficialitat de ST. que no aprofundesca la diferenciació del salari com a valor del salari com a valor d’ús i per tant identifique la pujada de salaris amb la caiguda de beneficis!

Aquestes constatacions elementals ja permeten de jutjar tota la confusió de ST., com s’expressa tant en formular la qüestió com en deduir la resposta: a la qüestió presa literalment d’OPPENHEIMER (Das Grundgesetz, p.40): «fins a quin nivell poden pujar els salaris sense pertorbar l’avenç de l’acumulació» resulta segons ST. «absolutament clara en el sistema de M.» la resposta: «El salari pot pujar en la mesura que el treballador no puga acumular (!), és a dir en la mesura que la fracció capital/treball no es reduesca en el denominador» (p.22).

ST. opina així, de nou amb OPPENHEIMER (a.a.O., p.36, 39), «que els treballadors poden acumular (!)». Quan això no passa enlloc és tan sols perquè el capital «(ha) impedit el seu treballadorat, depassar els límits mitjançant la creació continuada de població excedentària» (S.22). Sense aquesta podria doncs segons ST. la classe obrera elevar els salaris per tal d’abolir el capitalisme. Tan sols la superpoblació és la causa de l’existència del capitalisme! Aquest absurd deriva certament de dret de l’opinió de ST. quant a l’aparició de la plus-vàlua. Els fets mostren, però, quelcom del tot diferent. Enlloc del món capitalista es permet als treballadors d’acumular. La classe capitalista ha romàs la propietària exclusiva dels mitjans de producció, i el poder d’aquesta propietat li dóna també el poder de reproduir sempre la relació de capital. Ja que gràcies a la separació de les condicions de producció de la força de treball pot el capital sempre prendre al treballador tot allò que depasse els mitjans necessaris de vida. El treballador per tant a la llarga tan sols rep això, i mai més del necessari per a la reproducció de la força de treball – la qual no té res a veure al mínim d’existència física i no exclou de cap manera la pujada del salari real. Si fos altrament, si perduràs la pujada per damunt dels mitjans de vida necessaris i el preu de la força de treball pujàs per damunt del seu valor, els beneficis caurien, de manera que els capitalistes mitjançant la racionalització, millores tècniques, etc., expulsarien una part dels treballadors de l’exèrcit actiu. Mitjançant la pressió del creixent exèrcit de reserva els salaries haurien de caure i de fet a la llarga al nivell del valor de la força de treball. Per què els empresaris doncs no han enfortit aquesta racionalització i tecnificació de l’economia i han deixat pujar tranquil·lament els salaris des de mitjan del segle XIX? No es podia sobrecompensar l’augment de la demanda de treball com a conseqüència dels «avenços» en els mercats no-capitalistes mitjançant la racionalització? A això ST. no té cap resposta. En realitat, però, no passà perquè aquest creixement salarial era únicament el necessari. I és «necessari» perquè a la llarga permet deduccions i que el treballador no hi arribe mai més enllà. Malgrat la pujada doncs del salari real el treballador no té la capacitat d’acumular. La concepció que l’elevació salarial du els beneficis a una caiguda i que així l’augment salarial pot conduir a amenaçar o fins i tot abolir el capitalisme és fonamentalment falsa. Passa per alt que la pujada de salaris reals i de beneficis són ben bé compatibles i que de fet han anat en paral·lel amb el desenvolupament del capitalisme en la segona meitat del segle XIX quan els beneficis han pujat poderosament i segueixen pujant.

Però encara més peculiar que la teoria de salaris i beneficis de ST. és l’aplicació que en fa. Veu en l’elevació dels salaris reals una tendència a l’afebliment de la irreductibilitat interna de la plus-vàlua, ja que mitjançant el «poder de compra augmentat» del treballador, una part del capital «crea mercat interior» (p.271). Certament, el treballador industrial que guanya 8 M, pot comprar més que quan guanyava tan sols 6 M. Però si havia guanyat 6 M, on el seu producte-valor aportava 12 M, podia comprar-ne la meitat. Si el seu producte-valor aporta ara 32 M, pot comprar malgrat l’augment salarial de 8 M merament ¼, i és enganyós sostindre que el poder de compra del treballadorat en el decurs històric del capitalisme haja augmentat. Encara que hom ja ha volgut concedir que en el decurs del segle XIX els salaris reals cresqueren en els principals països capitalistes vora un 70-100%, no s’ha d’oblidar però que simultàniament la productivitat s’ha multiplicats per deu i per cent. Fins i tot en l’agricultura es duplicà el rendiment de les collites per exemple a Alemanya entre 1879 i 1913 [24], després que ja en tots dos primers terços del segle XIX segons l’estimació de SOMBART l’augment mitjà de les collites de blat havia suposat un 50%, de sègol, ordi, civada del 100%, de la producció de carn encara més. En total, SOMBART assum que a Alemanya en el segle XIX si més no s’havia duplicat i potser triplicat – segons DELLBRÜCK fins i tot quadruplicat – i de fet sense un augment corresponent de la població rural. [25] Com de ràpidament cresqué la productivitat del treball industrial es mostra massivament en les fàbriques de ferro cru, acer i laminats es duplicà amb escreix en una dècada (1881/85-1895/96) com a conseqüència de la mecanització de les empreses, i per exemple al Phönix-Konzern s’obtenia per treballador 1884/85 en productes a mig fer i mercaderies acabades 23,9 T., mentre que en 1895/96 54,1 T. = un augment del 126%. [26] Segons les investigacions del ministeri americà de treball del 1925 la productivitat per hora de feina s’ha elevat en les fàbriques d’acer i làmines respecte el 1899 per 2½; en la indústria del cautxú 1914–1925 per més de tres vegades (100 : 311); en els alts forns gairebé el doble, després que ja el 1899-1909 la producció s’hagués més que doblat. En les refineries de petroli l’augment suposaria un 73%; en les filatures de cotó 1911–1916 45,4% i 1916–1925 91,8%. En els telers les xifres d’ascens són 1911–1916 10%, 1916–1925 29,4%; en els anys 1914/25 en la indústria del ciment 47,8%, indústria del cuir 28,2%, indústria farinera 39%, indústria automobilística més del 200%. Aquestes xifres ofereixen l’augment de la quantitat de producte, sense cap consideració a l’elevació essencial en qualitat. [27] El significatiu per no dir tempestuós ritme en la mineria de carbó en el decurs dels darrers 13 anys és il·lustrat per les dades següents: «Les participacions mensuals mitjanes rebudes per cap dels taurons del carbó i de l’acer en les mines de carbó del Ruhr suposaven: 1918 1,845; 1924 1,907; 1925 2,100; gener 1926 2,270; maig 1926 2,883; setembre 1926 2,910.» «La prestació diària per treballador en la producció alemanya crua de ferro i acer des del gener del 1925 fins al novembre del 1926 ha augmentat del 24 al 38%». [28]

Què significa contràriament un augment del salari real com a màxim del 100% durant tot un segle, del qual han estat exclosos grans estrats de la classe obrera? La porció dels salaris respecte del producte anual global cau malgrat l’augment salarial. El poder de compra de la classe obrera ha caigut doncs, no augmentat. L’intent de ST. de veure en «l’augment del poder de compra» del treballadorat una esfera de mercat per a una part de la plus-vàlua fins llavors incol·locable, es troba al nivell teòric de HENRY FORD. Si això fos correcte, probablement el més aconsellable per als capitalistes seria apujar els salaris tan amunt que tota la plus-vàlua incol·locable es «realitzaria»!

En el segle XIX es desplegà segons ST. una elevació general de salaris que seria segons ell idèntica a una caiguda dels beneficis. Però simultàniament ha crescut el nombre de capitalistes monetaris, de rendistes, de banquers, de comerciants i altres agents de circulació així com d’altres treballadors improductius de l’esfera de la circulació (que no creen cap valor). La situació d’aquests elements s’hauria d’haver deteriorat extraordinàriament. Davallada de beneficis i augment d’accionistes! En un alè sosté de nou ST., que el nombre de rics ha augmentat generalitzadament (p.257). Tot i que els beneficis davallaren? M. contràriament ens mostra que els estrats esmentats creixen, alhora però també que les fonts de les quals viuen: tan sols la plus-vàlua creixent permet i possibilita l’augment del nombre de capitalistes i dels seus companys de plus-vàlua i els fa apujar continuadament el llur luxe.

Malgrat que el desenvolupament de la capacitat productiva del treball mitjançant l’augment de la intensitat eleva els salaris, «això no impedeix que els ingressos (dels capitalistes) cresquen continuadament, segons el valor i la quantitat... Les classes i subclasses que no viuen directament del treball augmenten, viuen millor que abans, i fins i tot augmenta el nombre de treballadors improductius» (Teories II/2, 353). Que les relacions de fet ho constaten no és difícil de mostrar. SCHULTZE-GÄVERNITZ ho demostra en el seu llibre sobre l’imperialisme britànic amb la classe rendista «que fa créixer els rengles del servei domèstic. El gran nombre de servents salta als ulls del continent» (p.323); així com el luxe creixent (p.361). «En connexió estreta... es troba finalment l’augment d’importància del mercat interior, mentre que els mercats exteriors retrocedeixen, si més no relativament... Les exportacions d’Anglaterra es recuperen per càpita» (p.324 321).

Hom veu que únicament la teoria de salaris i plus-vàlues de M. pot explicar l’augment dels salaris reals i la caiguda simultània de la capacitat de compra dels treballadors, malgrat que també hi ha creixement dels beneficis, així com del nombre de no-productors i de treballadors improductius, i de la importància creixent del mercat interior. Tant segur com que els nombrosos teòrics que, com per exemple OPPENHEIMER, caracteritzen la teoria salarial de M. com a teoria d’empobriment, no remarcaren el procediment metodològic ací esmentat en el tractament del problema salarial, així com el factor de la intensitat augmentada». [28a] ST. no hi constitueix cap excepció. És característic d’ell que, si bé aporta de fet totes les citacions possibles de M. sobre la determinació del salari, no ho ha però amb les importants observacions metodològiques de M. ni tampoc no ha remarcat les importants observacions de M. sobre l’efecte de l’augment d’intensitat del treball sobre el nivell salarial!

La teoria salarial de ST. és però també altament estranya. Hem vist com segons la seua opinió la realització de la plus-vàlua, per tant també l’acumulació de capital seria impossible sense els mercats no-capitalistes; per tant els salaris haurien de romandre també baixos, apareixeria l’exèrcit de reserva. Tan sols l’avenç imperialista vers l’espai no-capitalista possibilitaria de realitzar la plus-vàlua i d’acumular – l’augment salarial és la conseqüència de l’avenç imperialista. Aquest seria segons ell la seua gran descoberta, que li permet, explicar l’augment salarial, mentre que això des del punt de mira de la teoria salarial de M. seria inexplicable. Però després sentim quelcom del tot diferent. L’elevació del nivell de vida dels treballadors, per tant l’elevació salarial, té «l’efecte d’enfortir l’avenç imperialista, ja que l’augment dels salaris suposa la caiguda dels beneficis» (p.271). L’elevació salarial no és ja amb aquesta argumentació la conseqüència de l’avenç imperialista, sinó la seua causa. L’augment salaria que s’havia d’explicar primer mitjançant l’avent imperialista, esdevé ell mateix explicació d’aquest avenç – i aixó gira ST. en cercle, com un gat que vol atrapar la pròpia ombra.

Tan sols en un cas pot segons la teoria salarial de M. rebre la mercaderia força de treball duradorament un preu per damunt del seu valor; quan particularment durant tot el període per al qual sosté ST. la pujada salarial a l’Europa Occidental, per tant aproximadament des de la meitat del segle XIX, es trobava en una quantitat insuficient, de forma que seria una mercaderia monopolística, sense que dominàs la manca de feina. Que aquest fos efectivament el cas ningú s’arrisca a afirmar-ho. Així s’ensorra la paret mestra de l’exposició de ST.

Quan ens adreçam no obstant al sentit de l’exposició positiva de ST. del problema salarial, de forma que ens demanam què posa ST. en el lloc de la teoria salarial de M. que ell descarta, la resposta sona breu: la concurrència! Si hi ha un espai no-capitalista, hi ha la possibilitat de realitzar la plus-vàlua, d’acumular, i així hi ha un augment de la demanda de treball. Si manca aquest espai, apareixen efectes contraposats: apareix la superpoblació, i per tant un augment de l’oferta de força de treball. Així d’acord amb l’exposició errada de F. OPPENHEIMER de la teoria salarial de M., ST. empeny la determinació salarial a través de la fracció L = K/A ans, segons la qual doncs el nivell salarial es determina per la fluctuació de les dues variables: demanda del capital K i oferta de la classe obrera A, per tant per la concurrència. L’única diferència d’aquesta aportació de ST. respecte dels altres nombrosos teòrics vulgars, que han cercat refugi en la concurrència per explicar el nivell salarial, consisteix merament que en ell el moviment de totes dues variables K i A no es condiciona merament per les relacions de mercat dels països capitalistes, sinó també per l’espai no-capitalista. Ço que constitueix el mèrit històric de M. respecte de RICARDO i que resulta la premissa necessària i el punt de partida de tota concurrència: la determinació de la base de valor de la força de treball, els seus costos de reproducció, queden forma de la consciència de ST. «Quan hom posa la teoria de la superpoblació en el punt mig – escriu – llavors es deriva la importància menor de les controvèrsies de la teoria del valor per al nostre problema» (p.64). Per tant el valor no constitueix el punt mig, sinó la superpoblació, la concurrència!

Com a alumne de OPPENHEIMER ST. creu trobar realment expressada en la fórmula L = K/A la teoria de M., per tant mitjançant una teoria de la concurrència que tan sols vol configurar millor en introduir-hi amb aquesta finalitat l’espai no-capitalista. Ja que era OPPENHEIMER qui presentava la teoria salarial de M. com una teoria de fracció salarial, i per tant com una variant de la teoria de fons salarial de SMITH-RICARDO! Segons SMITH el salari es determina per la demanda de capital en el mercat de treball i per l’oferta de treball, per tant expressada en símbols mitjançant la fracció L = K/A, en el numerador el capital global, en el denominador el nombre de treballadors. La variant de RICARDO vol empetitir el numerador mitjançant la divisió del capital global en fix i circulant, i sosté que tan sols el darrer exerceix demanda de treball, de manera que cal separar-hi el capital fix F. Així L = (K − F)/A. M. continua segons la presentació d’OPPENHEIMER en la mateixa direcció, bo i separant del denominador encara la part del capital circulant que serveix per a procurar matèries primeres i auxiliars, que per a M. s’inclou amb el capital fix com a capital «constant» c i tan sols la resta de capital que roman, el capital variable v, exerciria una demanda sobre els treballadors. La fórmula salarial de M. afirmaria doncs segons OPPENHEIMER L = (K − c)/A = v/A. ST. ho segueix acríticament, encara que escriga negligentment K/A, que no assumirem literalment i per tant volem assumir que no ha volgut col·locar en el numerador el capital global, sinó merament el variable.

Aquesta dependència de ST.s d’OPPENHEIMER se li gira en contra. És precisament mèrit de M. haver demostrat que la concurrència ens pot explicar de fet les desviacions des d’una base concreta, mai aquesta mateixa base, i que per tant tota teoria veritable ha d’adreçar-s’hi abans de res. «És un mètode – diu per això M. – que procedeix des de les variacions que acompanyen la concurrència fins als límits d’aquestes variacions» (Cap. III/1, 348). Aquesta base de M. de la determinació salarial – el factor dels costos de reproducció rhavia estat omesa per OPPENHEIMER en la seua fórmula. La fórmula salarial de M. afirma concretament L = r × (v/A), bo i que M. va més enllà de l’estàtica i per tant posa = A o 1/1, de forma que la fracció v/A es pot eliminar, i així el salari es determina segons ell mitjançant el coeficient r, és a dir dir mitjançant els costos de reproducció o el valor de la força de treball, que és completament independent de la concurrència. La concurrència, la relació de v/A no ens pot explicar res per ella sola, ja que ella mateixa no significa res. Quan aquesta relació a Anglaterra és més desfavorable per als treballadors que a Bèlgica, per tant que l’oferta de treballadors és més gran en la primera, per exemple 2/5, mentre que a Bèlgica suposa merament 3/2, és a dir que la demanda és més gran que l’oferta, no podem saber res sobre el nivell dels salaris de fet, mentre no coneguem els costos de reproducció del treball, amb els quals hem de relacionar aquestes fraccions. Així si el factor r per a Anglaterra és de 10, per a Bèlgica merament de 2, el salari malgrat la «superpoblació» seria de tota manera superior allà que a Bèlgica. A Anglaterra suposaria de fet 10 × (2/5) = 4, a Bèlgica per contra malgrat condicions més favorables per als treballadors: 2 × (3/2) = 3.

Veiem: primer ST. nega al factor r la base de valor independent de la concurrència i presenta la teoria de M. com una pura teoria de concurrència, per tal de castrar-la seguidament com a mancada de capacitat d’explicació i substituir-la amb una teoria de concurrència «millorada». Però tant si és una teoria habitual de concurrència o una de millorada, com a tal s’adhereix a la superfície dels fenòmens, sense entendre’n el fonament, la base del valor.

L’espai no-capitalista i la demanda de treball que augmenta a través de la seua activitat no pot explicar una pujada salarial general i duradora més del que ho fa qualsevol altre factor de concurrència. Si qualsevol gran elevació salarial així fos conseqüència d’un augment de la demanda seria fàcil superar-ho. Una racionalització més forta, millors màquines, equipament de capital, etc. (justament aplicable en la mesura que l’espai no-capitalista permet la realització de la plus-vàlua) haurien de compensar l’augment de demanda i crear un exèrcit de reserva. El salari hauria de caure al nivell anterior o fins i tot per sota. Per què doncs els capitalistes no utilitzaren aquesta possibilitat i «preferiren» pagar salaris més alts? A aquesta qüestió ST. no pot oferir cap resposta. La teoria de M. de la intensitat del treball ens mostra paral·lelament – à la longue – no se’l pot reduir sota un cert nivell sense alhora deprimir també la prestació laboral! El nivell de la base de valor de la força de treball és fins i tot independent dels factors alteradors de la concurrència, i en conseqüència a la llarga independent de la voluntat arbitrària de la classe capitalista, sinó que és una magnitud objectivament donada, que depèn de cada fase del desenvolupament capitalista, de la intensitat del treball, i per tant també del valor corresponent de la força de treball. Així vivim el fet meravellós que a Anglaterra, en general, on la intensitat de treball ha crescut amb els millors equipaments tècnics de les empreses [29], malgrat les perdudes vagues de miners, malgrat les derrotes més grans que ha conegut la història del moviment obrer, els salaris pugen i no cauen! Així l’elevació a Cannock Chase suposà un 5%, a Leicestershire 6%, a Nottinghamshire i Nord-Derbyshire fins al 23%; a Warwickshire romanen els salaris inalterats. [30] Quelcom semblant s’observa també a Alemanya. Malgrat la racionalització en la indústria siderúrgica i la massa creixent de sense-feina, la pressió als ocupats no ha pogut disminuir-ne els salaris. A l’abril els ingressos mensuals del treballador en una gran siderúrgica comportaven de mitjana 163 marcs, al setembre 195 marcs, i el desembre 198,5 marcs. [31]

Però ST. té al costat del capítol salarial encara una segona aportació brillant, el «capítol de la crisi», on tracti el propi problema, l’imperialisme, que per a l’existència del capitalisme és la persistència intolerable de l’espai no-capitalista i en conseqüència l’expansió o l’«avenç» capitalista en l’espai no-capitalista, la lluita per aquest repartiment. M., segons ST., no havia remarcat el paper d’aquest espai en general ja que tan sols analitzava el capitalisme «pur», per tant partint de la premissa que el capitalisme és l’única forma de producció dominant, que no hi ha mercats externs.

Que M. ho assumia és certament correcte. Però aquesta era merament una hipòtesi de treball, semblant a altres que ja hem pogut aprendre. Evidentment, M. introdueix posteriorment la correcció necessària, i el paper dels mercats externs és elaborat i aclarit doncs per M. posteriorment en el seu sistema. En la seua inaptitud metodològica ST. no en sospita res. Mentre que ROSA LUXEMBURG, que en el mateix cas havia passat per alt aquesta connexió metodològica amb M., explicava aquesta pretesa manca d’observació dels mercats externs per part de M., si més no, pel caràcter incomplet de l’obra de M., ST. cau en l’estranya idea de presentar M. com afectat d’una ceguesa lunàtica. Assegura amb tota seriositat que M. ha concebut el capital sota l’assumpció que no hi ha cap mercat extern, «que (per tant) M. havia de cloure el coneixement de les connexions essencials» (p.22). I abans ROSA LUXEMBURG el tenia «com el primer en reconèixer les connexions» (p.23). Com a demostració cita exhaustivament les assumpcions fictícies simplificadores de M. i constata després satisfeta: «M. ha investigat el capitalisme sota una assumpció metodològica, que fins llavors no havia existit mai» (p.23, 303). Una anàlisi així treballa amb assumpcions, «que no es demostren (!), més quan la llur realització (!) és improbable» (p.301). Com si M. hagués pensat en la realització de les seues assumpcions! Això resulta del fet que ST. no qüestiona ni una vegada quin objectiu metodològic ha seguit M. amb les seues premisses. Escriu amb tot M. repetidament i amb insistència: «la producció capitalista no existeix en general sense comerç exterior» (Cap. II, 469). I en un altre passatge: «El mode de producció capitalista és tan sols possible damunt la base del comerç exterior i del mercat mundial. Aquesta és doncs tant premissa com resultat de la producció capitalista» (Teories III, 801). S’hauria de demanar ST. perquè ha passat per alt els elements que ell mateix assenyalava en la realitat empírica per tal d’haver-los remarcat en aquesta experiència de M. com a reacció conscient contra la precursora ROSA LUXEMBURG, contra la teòrica de les «terceres persones», que es troben fora del capitalisme i que creen una sortida per a aquesta sobreproducció, contra MALTHUS. Per aclarir les solucions il·lusòries de la teoria dels mercats externs i l’abast real dels mercats externs, cal primer anorrear per absurda la teoria de les «terceres mans» i respondre la qüestió de MALTHUS: «D’on han de sortir els compradors de la plus-vàlua extreta pels capitalistes?» (Teories III, 11–13, 36–51). El problema mateix es tracta positivament amb un procediment de dos nivells. Primer s’analitza el capitalisme pur sense mercats externs i seguidament la funció d’aquests mercats. Ço que, així doncs, és en M. una mera assumpció provisional, un estadi de coneixement, es presenta en ST. com a resultat definitiu de l’anàlisi de M. Per tant no veu la correcció posterior de M. i per a ell no hi ha més que ROSA LUXEMBURG – cent anys després de MALTHUS – la descobridora teòrica del mercat extern.

Però tot el llibre de ST. es basa tan sols en l’afirmació sempre repetida que M. ha investigat merament el capitalisme «pur», i que no ha tractat l’espai no-capitalista. Però ja es demostra el contrari quan M. a Zur Kritik (1859) designa el «mercat mundial» com una de les sis parts que pensava tractar, i encara que l’estructura de l’obra fou alterada, l’objecte mateix roman i M. retorna sovint al problema dels països no-capitalistes. Fou ell també qui, quan JOHN ST. MILL partia de fet de l’assumpció que la producció capitalista ja era la dominant, hi objectava en contra: «Estranya il·lusió òptica de veure a tot arreu una situació, que fins ara tan sols ha dominat excepcionalment en el globus terraqüi» (Cap. I, 529).

ST. remuga ací de nou tan sols pensaments aliens i vol llençar contra M. l’acusació que M. havia elevat contra MILL. Tota aquesta confusió deriva simplement del fet que ST. no sap mai diferenciar quan M. representa immediatament la realitat, i quan s’hi acosta amb el mateix objectiu gradualment amb l’ajut de suposicions provisionals.

Per què s’abstingué M. primerament dels mercats externs? Precisament la polèmica contra MALTHUS ens ofereix una pista. MALTHUS – molt més conseqüent que ROSA LUXEMBURG – deixa que la plus-vàlua sense sortida, que cerca nous compradors, trobe una classe especial de terceres persones – rendistes de terra, estat i església – , «que són compradors sense ésser venedors» (Teories III, 13). Si hom es troba, però, en el terreny de les transaccions comercials normals, on per a cada mercaderia venuda d’un valor concret es rep una altra del mateix valor com a equivalent, no s’hi pot parlar de cap «sortida» d’una quantitat excessiva de producte. Al final de la transacció hom es troba allà mateix on era al començament: tant la plus-vàlua en tant que valor d’ús com en tant que valor roman dins de la mateixa economia capitalista, cap àtom «es col·loca» en terra no-capitalista. Com a màxim, sota l’assumpció d’una venda de les mercaderies pel llur valor, el valor d’ús en una forma natural s’altera vers una altra. Per important que això puga ésser, no té res a veure amb el problema de trobar nous compradors, nova força de compra. En ulterior anàlisi mostra finalment M. que precisament en el comerç mundial no existeix la premissa fictícia que rau sota l’esquema de la reproducció segons la qual la venda de les mercaderies es fa pel llur valor; que el país més ric i més desenvolupat sempre ven les seues mercaderies per damunt del llur valor i per tant retira del mercat mundial més valor del que hi ha llençat. La funció dels mercats no-capitalistes és així segons M. és directament contraposada a la que sosté ROSA LUXEMBURG i darrera seu per ST. Segons LUXEMBURG el capitalisme és amenaçat de col·lapse com a conseqüència de la producció d’una plus-vàlua incol·locable, que tan sols pot fugir cap a l’espai no-capitalista. El capitalisme, l’únic objectiu del qual és la cacera de plus-vàlua, pateix pel fet que té «massa» plus-vàlua! Pot hom imaginar una solució d’una incoherència superior?

En realitat – i aquest és el pensament fonamental de la teoria del col·lapse de M.– la plus-vàlua no és suficient per valoritzar el capital a partir d’un cert nivell d’acumulació de capital. Aquesta és la sobreacumulació absoluta, per tant el final necessari de la producció capitalista, el col·lapse: el capital no pot exercir la seua única funció, la valorització de capital. La mort del capitalisme és ací una conseqüència lògica de la seua natura, la persecució de plus-vàlua. Així, si el capitalisme aconsegueix, mitjançant el comerç exterior, de vendre mercaderies per damunt del llur valor, aconsegueix en general d’obtindre més plus-vàlua de fora, i llavors fa possible la valorització de capital – s’evita el col·lapse, s’afebleix així la tendència al col·lapse i M. enumera tota una sèrie d’aquests moments d’afebliment.

Per tan sols introduir-ne un, esmentam l’exportació de capital. Tant en l’exposició de ROSA LUXEMBURG com en la de ST.s s’esmenta com a fet, però hom no sap com encadenar-lo al «sistema» sense caure en la contradicció més cridanera. El capitalisme pateix de sobreabundància de plus-vàlua, ja que no hi troba cap sortida. Però mitjançant l’exportació de capital cap a països no-capitalista es produeix allà una nova plus-vàlua i se la dirigeix cap als països de capitalisme vell! En realitat l’exportació de capital té la tasca de compensar la insuficient valorització de capital, i per tant d’afeblir la tendència al col·lapse.

Precisament aquesta connexió metòdica entre tendència al col·lapse i moments d’afebliment que resulten del mercat mundial, ens mostra quin important paper, per bé que del tot diferent, pren en ROSA LUXEMBURG el comerç exterior respecte de M., i com aquest paper es descriu fins al darrer detall. Mostra únicament l’increïble baix nivell de la investigació anterior de M., quan aquest problema central del sistema de M. ha romàs fins ara inadvertit.

Té sota aquestes circumstàncies sentit disputat amb ST. sobre els problemes de l’imperialisme? Són els fenòmens més complicats del mercat mundial els qui pressuposen per a la seua comprensió tot el coneixement del sistema de M. Anteriorment, però, s’ha mostrat que ST. té la concepció més equivocada tant dels fenòmens més elementals com de les idees bàsiques de M. Què diria hom de les qualitats d’un físic, posam, que s’hagués aplicat a contradir GALILEI: aquest ha investigat la caiguda dels cossos en l’espai sense aire, per tant «sota una premissa metòdica que fins ara no s’ha realitzat», que «no s’ha demostrat i la realització de la qual és improbable»! Pot hom llavors discutir amb ST. si la realització de la plus-vàlua és possible o si és necessari un romanent incol·locable? Constitueix, però, per al moviment de beneficis i salaris de l’esquema de reproducció de M. la premissa necessària de la teoria de beneficis i salaris de M. Com pot doncs ST. extraure ell mateix qualsevol conclusió d’aquest esquema sobre el desenvolupament del capitalisme, després d’haver designat com a falsos els elements amb els que es construeix aquest esquema.

Com a curiositat encara oferim un exemple de l’abundància d’errades de ST.:

Després de la revolució i de l’expropiació de la classe rendista resultaria també la necessitat d’abolir les indústries rendistes que treballen per a requeriments de luxe, per tant el desmantellament d’una part de la indústria. «Per al període de transició – conclou doncs ST. – cauria així la productivitat del treball» (p.344) S’ho pensa ST. realment?

El punt central de la teoria de l’imperialisme de ST. constitueix el capítol La guerra imperialista. Sense cap pensament nou propi es mou ST. també ací darrera de les passes d’altres. Fins i tot OPPENHEIMER [32] es plany no sense raó d’haver-hi estat saquejat sense esmentar-lo. Hem vist com ST. posa la ratlla a tots els fonaments essencials del MARX històric. Ço que ofereix com a teoria positiva seua, és tan sols un préstec de teòrics «lliures de valor» com BERNSTEIN, GRAZIADEI, TUGAN-BARANOWSKY, tots els quals saberen «alliberar-se» igualment de la teoria del valor, en intentar explicar tots els fenòmens del capitalisme mitjançant les relacions de poder i la concurrència. «Préstecs» semblants els fa ST. també en relació al punt cabdal de la seua exposició: la guerra imperialista, tant de la seua inevitabilitat històrica com del complex causal que la condueix.

Fou LENIN [33], qui el 1915 combaté la il·lusió pacifista: com si càrtels internacionals o similars poguessen promoure el desenvolupament pacífic entre els pobles. Mostrà particularment el caràcter irrealitzable de la idea de HOBSON de fundar una «Associació de potències occidentals, una federació europea de grans potències» per al repartiment i explotació de Xina i altres esferes colonials (p.105). Al costat d’aquests «Estats Units d’Europa» (p.106) amb l’objectiu de l’explotació dels països colonials introdueix LENIN encara un projecte semblant de G. HILDEBRAND, el que vol constituir els «Estats Units de l’Europa Occidental» (sense Rússia) per a l’acció comuna contra els negres d’Àfrica, etc. (p.107). Totes aquestes il·lusions pacifistes, opina LENIN, s’esquincen davant dels «contra-efectes» que impulsen les potències imperialistes a la guerra (p.106). Per mostrar-ho, analitza la fase present de l’imperialisme. Política colonial i imperialisme, diu, havien existit també abans del nou estadi de l’imperialisme capitalista. Però es refereix als moments característics de l’imperialisme monopolístic (p.82) i desenvolupa en el capítol sobre la «divisió del món entre les grans potències» la idea que el període del 1876 al 1900 es defineix a través del repartiment d’Àfrica i Polinèsia, i «la política colonial dels països capitalistes (ha) finalitzat la irrupció en els països no-posseïts dels nostre planeta» (p.76). Això no significa que ulteriorment «un nou repartiment siga impossible – al contrari, nous repartiments són possibles i inevitables» (p.76). Però serien tan sols possibles «com a transferència d’un propietari a un altre, però no de la manca de senyoriu a posseïdor» (p.77). Això significa, però, «una lluita agreujada per les colònies» – guerra. Ja que la divisió de les possessions colonials del 1876–1900 «foren força desiguals... França (té) (segons la superfície) conquerides prop de tres vegades més colònies que Alemanya i Japó plegades», encara que els tres estats són gairebé iguals en superfície i població (p.81). Però el desenvolupament econòmic no seria uniforme per a tots els estats. «Trobam entre els sis països (principals) d’una banda països capitalistes joves, que avancen amb una rapidesa inoïda, com Amèrica, Alemanya i Japó; després països d’antic desenvolupament capitalista, que en els darrers temps es desenvolupen molt més lentament que els primers, Anglaterra i França» (p.81.) Així creix amb el desenvolupament econòmic la desproporcionalitat del repartiment colonial. Per tant la guerra seria inevitable. Però la divisió del món no pren ara cap altra clau que la del capital, la del poder. «Però el poder – conclou LENIN – canvia amb el desenvolupament econòmic i polític,» (p.75), i en conseqüència la desproporció entre el vell repartiment territorial i les noves relacions de poder tan sols es pot acomplir mitjançant la guerra (p.75).

ST. s’apropia d’aquesta idea fonamental de LENIN literalment, però sense oferir-ne la font i l’aigualeix merament amb un devessall de fraseologia, i constata per la seua banda amb el pathos d’un apòstol que per primera vegada proclamàs una veritat mai pronunciada: «Demostraré que... l’imperialisme ha de conduir a guerres entre els estats imperialistes actius individuals» (p.266).

També ST. s’ocupa amb diferents formes de col·laboració pacífica d’estats capitalistes en relació a l’explotació i repartiment de les colònies, des del simple càrtel fins als Estats Units d’Europa – Paneuropa – com a bastió de la pau. «No és cap coincidència – opina – que no s’haja donat en èpoques anteriors una Europa S.A. per a la gestió de les colònies» (p.290). El pacifisme burgès creu en aquesta possibilitat. «No és cap meravella que es presente en proporció inversa al coneixement de l’economia» (p.291). Particularment, «en cercles pacifistes hom vol comparar la societat de nacions amb un càrtel, per tal de mostrar que a través (seu) es pot assolir l’equilibri dels antagonismes d’interessos dels diferents estats imperialistes. Això seria una il·lusió i «precisament en l’exemple del càrtel demostra la completa impossibilitat d’un equilibri pacífic i durador dels antagonismes imperialistes» (p.286).

També ST. afirma que l’imperialisme actual diferent del d’èpoques anteriors en punts importants, malgrat molts punts de coincidència (p.267 a 268). I de fet «l’època prèvia a la guerra del 1914-18 es caracteritzaria per la transformació de l’espai no-capitalista sense senyoriu en un de colonial, per la col·locació dels territoris no-capitalistes sense senyoriu sota el domini d’un estat imperialista decididament actiu»... «Una transformació així ja no és avui possible... Aquesta fase... arriba al seu final» (p.280, cursiva en l’original). D’això extrau ST. com havia fet LENIN les conseqüències més importants. Per damunt de tot l’agreujament dels antagonismes entre els estats imperialistes. La guerra no seria cap «esdeveniment puntual i accidental». «La seua necessitat es fonamenta en l’estructura capitalista dels estats. El repartiment desplegat dels territoris no-capitalistes en l’època protocapitalista no seria «de cap manera proporcional a la necessitat d’expansió» (p.296/99). Més aviat el desenvolupament industrial dels països capitalistes industrials mostra «la diferència més forta» (p.291). En el repartiment colonial «Alemanya es trobaria pèssimament» en relació al seu desenvolupament i necessitat d’expansió capitalistes (p.282). En el capitalisme no es pot abolir aquesta desproporció pacíficament. Tampoc la Societat de Nacions la pot bandejar militant un nou repartiment durador. No pogué «fer res més que veure l’status quo com a decisiu per al repartiment». (Però) «el capitalisme seria dinàmic» (p.286). Segons quina clau pot (la Societat de Nacions) assignar als estats individuals colònies, mandats, esferes d’influència? Mai segons la necessitat d’expansió imperialista, sinó segons la plenitud de poder militar, polític, econòmic. «La crisi que aplega aquests elements dispars és la guerra» (p.284. Comp. també p.294, 299).

Certament també val per a ST. però convé afegir-hi previsorament: També ací són conegudes les constatacions, i en certs casos es veuen sorprenentment correctes» (p.266). ST. per la seua banda vol, però, oferir lliurement quelcom més que meres constatacions». Vol més aviat «ancorar-hi sistemàticament» les connexions i les conseqüències econòmiques (p.266). Per la qual cosa té cura de no dir qui «ja ho vist de forma sorprenentment correcta». Per si s’esmenta LENIN, hom podria aviat veure la font a partir de la qual ST. ha creat tota la saviesa i coneixement dels fets al costat de les llurs conseqüències.

Ara és també clar per què ST. nega en general la necessitat del socialisme, així com la necessitat i legitimitat del desenvolupament històric, bo i que concedeix «la necessitat matemàtica» (p.286) de la guerra. La contradicció s’explica simplement pel recurs al pensament de LENIN i del seu empeltament mecànic en l’arbre del propi coneixement de ST.

I això val igualment per la teoria de la revolució socialista de ST.

BUKHARIN ja el 1922 en el seu discurs sobre el programa de la III Internacional s’havia adreçat contra els qui postposaven la revolució socialista fins al moment que el socialisme fos ja madurat en el capitalisme: BUCHARIN suggerí al Congrés «la qüestió dels signes específics de la maduració del socialisme en la societat capitalista en el programa i insistí contra la posició clàssica del capital de M. de la «maduració del capitalisme dins del domini feudal» «la diferència de principis» en relació a la transició del capitalisme al socialisme. Mostrà que el capitalisme «el socialisme no pot madurar mai, ni tan sols sota les condicions més favorables. És impossible, diu, que ja a l’ombra de la societat capitalista la classe treballadora domine la producció... «I el proletariat... tan sols ho pot aprendre quan té la possibilitat, és a dir quan ja ha realitzat la dictadura del proletariat». «Els revisionistes, que no volen cap revolució, sostenen que ja sota l’ombra del capitalisme té lloc aquest procés de creixement. Nosaltres sostenim que comença després de la dictadura del proletariat». [34]

També d’aquest pensament s’apropia ST. literalment, elaborant-lo en tot un capítol i oblidant de nou de citar-ne la font. «La revolució socialista – escriu – és essencialment diferent de tota revolució que haja conegut la història» (p.322). «Una analogia de la revolució francesa amb una de socialista es donaria tan sols quan s’hagués construït el mode de producció socialista en el capitalisme» (p.324). Però no s’hi pot formar. En conseqüència, com que això no és possible, la revolució socialista és essencialment diferent de totes les precedents. No és una sanció de transformacions econòmiques prèvies, sinó la transformació mateixa (p.325). La frase: «mai no es pot formar el mode de producció socialista en el capitalisme» l’eleva ST. en negreta i n’extrau la mateixa conclusió que BUKHARIN, que a la producció socialista tan sols condueix la revolució (p.326), quatre anys després de la discussió del Congrés de Moscou del 1922, com a descoberta pròpia!

Anàloga és també la teoria de ST. de la connexió entre l’existència del capitalisme i de l’espai no-capitalista. ST. aporta tan sols idees generals que H. CUNOW ja havia desenvolupat gairebé una generació abans en unes poques pàgines exactes amb tots els detalls i conseqüències, i havia col·locat en el centre de la discussió teòrica. [35]

El diagnòstic de M. de les tendències de desenvolupament del capitalisme – explicava CUNOW – era correcte. M. s’equivocava merament en relació al tempo, perquè considerava en la seua època els mercats existents com a dada. Com que el capitalisme, però, ha sabut conquerir en les darrers dècades sempre nous mercats de capital i d’indústria, això efectuà l’afebliment de la tendència al col·lapse del capitalisme (p.424). L’extensió dels mercats exteriors «no tan sols ha creat un canal de drenatge per a una abundància crescuda» – en les paraules de ST., adquiridors del més incol·locable –, sinó que també «ha disminuït el risc de creació de crisis», justament com ST. insisteix ara en l’efecte moderador de crisis de l’espai no-capitalista. Tan sols d’aquesta manera, continua CUNOW, en aquesta fase al costat dels empresaris també els treballadors tenen un avantatge, si bé no en la mateixa mesura. (Aquesta és la «bella època» de ST.) Sense guanyar mercats exteriors Anglaterra «es trobaria de fa temps davant d’un conflicte entre la capacitat de consum del seu mercat intern i extern i l’augment gegantí de la seua acumulació capitalista»... Tan sols l’ampliació de les possessions colonials amb el seu consum constantment creixent en els anys 70 i 80... ha fet enlairar el capital i el mercat industrial anglesos. (La tesi de ST. del col·lapse del capitalisme a manca de possessions colonials).

Les afirmacions de BERNSTEIN – diu CUNOW més endavant – poden no ésser sempre falses, però com el revisionisme en general «universalitzen els efectes específics de tendències econòmiques aparegudes en una determinada fase del curs de desenvolupament i que conceben com a constants en tots els estadis». (En ST. «absolutització d’una determinada fase històrica pel revisionisme» (p.246). – Allà on en el revisionisme no es qüestiona «de quines condicions es disposa per una extensió del mercat mundial a la mesura d’un desenvolupament ulterior de la producció». Tan sols CUNOW explicava aquesta visió com a falsa i tan sols temporalment vàlida.

Ja ara (1898!) per a una extensió ulterior del mercat «es veu un cert final», que ara també repeteix com un eco ST. (p. 280). Segons CUNOW la posició de monopoli d’Anglaterra en el mercat mundial en els anys 70 trobaria en Alemanya i Nord-amèrica seriosos competidors, i hi hauria un sotrac addicional com a conseqüència de la industrialització d’Índia, Japó, Austràlia, Rússia i previsiblement aviat també Xina. Amb el problema de l’extensibilitat dels mercats de consum «depèn estrictament dels altres plegats si el nostre desenvolupament econòmica arriba a un col·lapse», la irremediabilitat del qual semblava a CUNOW indiscutible. «Tan sols es podria qüestionar quant de temps es mantindria encara el mode de producció capitalista en cada país i sota quines circumstàncies s’acompliria el col·lapse». Això depèn:

  1. de la manca de mercats i de les condicions concretes de cada país;
  2. del grau d’antagonisme de classe en cada país;
  3. de la situació financera dels diferents estats;
  4. de complicacions dels països més avançats, com ara guerres entre ells, etc.

CUNOW veia fins i tot la possibilitat d’un col·lapse sobtat, «quan la crisi entra com a conseqüència d’una guerra europea conduïda fins a l’esgotament mutu». En cas contrari no s’esdevindria sobtadament. Això ja serien certament detalls pràctics. Per a la teoria no seria decisiu. «Que el nostre desenvolupament econòmic impulsa amb ell tendències cap a una catàstrofe general, és el punt central de tota la qüestió».

Fins ara CUNOW fa 30 anys. Després d’ell repetiren el mateix KAUTSKY (1901) i BOUDIN (1907). ROSA LUXEMBURG adoptà després, el 1913, aquesta teoria literalment i intentà d’aprofundir-la merament des de l’aspecte dogmàtic-històric i alhora elaborar-la teòricament, per tal de fer de la necessitat de l’espai no-capitalista el fonament de l’anàlisi esquemàtica del procés de reproducció capitalista segons l’exemple de TUGAN-BARANOWSKY. Aplicà la teoria fins a la conclusió. ST. aporta ara el coratge de repetir les idees de CUNOW i ROSA LUXEMBURG com a seues. De fet, no ha avançat la posició del problema ni en un àtom més enllà de CUNOW i LUXEMBURG. Al capdavall, tota la seua presentació no es basa, com en M. en l’anàlisi exhaustiu dels fenòmens reals del procés de reproducció capitalista en aquest desenvolupament. M. mostra la funció i el paper dels elements individuals del mecanisme capitalista: el treball viu, el capital fix, els diners, ler matèries primeres i els mitjans de vida en el cicle del capital, la mena de reposició d’aquests elements segons els valors i els valors d’ús, els moviments i transformacions del capital dins del mateix mecanisme capitalista i com el capitalisme a través de tot això s’adreça inexorablement a la seua fi. Per comptes d’això l’anàlisi de ST. es redueix a l’única i exclusiva «posició indiscutible» que en un exemple numèric esquemàtic no analitzat en la secció II roman un «residu incol·locable»!

Hem demostrat que la part teòrica del llibre de ST. és un brou fet a partir de bocins caiguts de plats aliens. L’autèntica propietat intel·lectual de ST. és la seua afirmació de la possibilitat del redesenvolupament del capitalisme «en l’ahistoricitat» al costat de la crítica de M. més superficial, la qual ja s’ha escrit – però encara pot segellar sota la bandera marxista. ST. intenta difondre el curs antimarxista de pensament amb teles de M. Val per a ell, ço que LENIN digué dels «marxistes» russos d’aquesta mena: hom comença combatent contra el marxisme sense arremetre obertament contra els seus fonaments, mentre que hom els reconeix pretesament, però filtrant el seu contingut fins a fer-ne una farineta innòcua per a la burgesia. [36]

Notes

1. FRITZ STERNBERG, Der Imperialismus, Berlin, Malik-Verlag 1926. gr. 8°. 619 S.

2. En el que segueix s’abreuja: MARX a M.; STERNBERG a ST. Das Kapital a Kap.; Theorien über den Mehrwert a Teories. El Volum I del Kapital se cita segons la tercera edició.

3. Archiv f. Sozialwissenschaft LVII, 499.

4. Hom llegeix per exemple a KARL BALLOD, Der Zukunftsstaat, 4. Aufl. 1927, S.109, els fets següents, «que els costos de producció, calculats per unitat de producte, no augmenten amb el nivell del rendiment de superfície, sinó que disminueixen», i de fet això val tant per al sègol, l’ordi i la civada, com per a la patata i la remolatxa sucrera.

5. Vgl. B. GRIMM, in Züricher Bote Revue 1927, S.196/7.

6. Soziale Reform oder Revolution, 2. Aufl. 1908, S. 26.

7. ENGELS, Anti-Dühring (1914), S.171.

8. Revolution und Konterrevolution in Deutschland (1920) S.7.

9. Klassenkämpfe in Frankreich (1920) S.92.

10. Gegen den Strom, S. 144.

11. Die Voraussetzungen des Sozialismus, 1899, S.6ff.

12. Gegen den Strom, Hamburg 1921, S.146, 135, 156. Archiv f. Geschichte d. Sozialismus XIII, hrsg. v. Grünberg.

13. Ebenda, S.185.

14. Die Arbeiterfrage, 8. Aufl. (1922) II, S.316.

15. Berlin (1891) S.25–29.

16. Principles, Chap. I, Sect 7.

17. Das Grundgesetz der M.schen Gesellschaftslehre, Berlin 1903 S.28).

18. Lohnarbeit und Kapital (1891), S.14.

19. M., Randglossen zum Programm der Deutschen Arbeiterpartei (1922), S. 27, 80.

20. Das Grundgesetz, S.40.

21. M., Lohn, Preis und Profit (4 Aufl.), S.41.

22. Aquesta explicació teòrica de la pujada salarial en tots els països capitalistes de la segona meitat del segle XIX com a causa general no exclou que al costat actuen encara altres moments de natura transitòria en la mateixa direcció. «Per al manteniment de la vida de la classe obrera europea – deia KAUTSKY, Der Weg zur Macht (1909), S.75 – fou de la importància més extraordinària la caiguda dels preus dels mitjans de vida des dels anys 70. S’elevà el poder compra del llur salari monetari, mitigà els efectes de la seua caiguda durant la crisi, de forma que després de la llur superació els salaris reals augmentaren encara més ràpidament que els salaris monetaris».

23. Das Grundgesetz, S. 14.

24. Vgl. BALLOD, Der Zukunftsstaat, 4. Aufl., S.86.

25. W. SOMBART, Die deutsche Volkswirtschaft im 19. Jahrhundert, 1903, S. 413/14.

26. Vgl. W. KUNZE, Der Aufbau des Phönix-Konzerns, 1926, S.40.

27. Deutsche Arbeit, 1927, S. 113.

28. WOYTINSKY, Magazin der Wirtschaft, 1927, S.823.

28a. No hi ha cap contradicció quan la teoria salarial de M., a partir d’una certa fase de l’acumulació de capital en connexió amb la sobreacumulació i la tendència al col·lapse del capitalisme, assum que la pujada dels salaris reals arribe a una estagnació i finalment a una caiguda positiva. Aquesta fase final de l’acumulació de capital la té M. als ulls quan diu «que en la mesura que el capital s’acumula, la situació del treballador, siga quin siga el seu pagament, alt o baix, s’ha de deteriorar» (Kap. I, 664). Malgrat totes les millores de la situació de la classe obrera, fins i tot durant períodes més llargs, cedeixen finalment a la tendència d’empobriment. «Aquesta és la llei absoluta i general de l’acumulació capitalista» (Kap. I, 662). Fonamentar més detingudament aquesta idea ací s’estendria massa.

29. L’augment de la intensitat en la mineria anglesa en el primer quart del 1927 respecte del període corresponent del 1926 comportà més del 13%. «Quan hom fa igual a 100 la mitjana del primer quart del 1926, el rendiment ara (1927) puja a 104, mentre que l’ocupació ha caigut a vora 92». (Der Arbeitgeber, 1927, S.191.)

30. Vg. dietes de desplaçament de representants i treballadors auxiliars (per dia) en les zones més importants de carbó de Gran Bretanya abans i després de la vaga del 1926, a Wirtschaft und Statistik, 1927, Heft l, S.34.

31. Der Arbeitgeber 1927, S. 192. – Quan a Anglaterra la majoria de reports de premsa indiquen que els salaris dels miners han caigut de nou en els darrers mesos, això tan sols pot ésser transitori per no produir deterioraments seriosos en la capacitat productiva.

32. Archiv für Sozialwiss. LVII.

33. Der Imperialismus, Deutsche Ausg. Hamburg 1921, S.74.

34. Vgl. Protok. d. IV. Kongr. d. Komm. Intern. 1922, Hamburg 1922, S.414/15.

35. Vgl. CUNOW, Die Zusammenbruchstheorie in d. Neue Zeit XVII/I (1898), 424/30.

36. LENIN, Gegen den Strom, S.192.