Karl Korsch

 

Estat i contrarevolució

(1939)


«Staat und Konterrevolution». Publicat en versió anglesa a Modern Quarterly, New York, l’hivern del 1939. La versió alemanya fou publicada  a Karl Korsch, Politische Texte, (Hrsg. von Erich Gerlach u. Jürgen Seifert), Wien o.D., S.180-94.
Transcripció i edició de Einde O’Callaghan pel Marxists Internet Archive. Traducció del MIA.


I

Més que cap altre període anterior de la història recent, no és el nostre temps un temps de revolució, sinó de contrarevolució. Això és igualment cert tant si definim aquest concepte relativament nou de les ciències socials com a reacció conscient contra un procés revolucionari previ, o si l’entenem, juntament amb alguns italians del pasta recent i els llurs precursors de la França de post-guerra com essencialment «una contrarevolució preventiva». Es tracta d’una reacció d’una classe capitalista unida contra tot allò que resta avui del primer gran aixecament del proletariat en l’Europa desgarrada per la guerra, que tingué el seu punt àlgid en la revolució russa d’octubre del 1917. A més inclou una sèrie de mesures «preventives» de la minoria dominant contra aquests nous perills revolucionaris, com els que s’han declarat a plena llum en els esdeveniments més recents de França i d’Espanya i com els que poden tindre lloc sota les condicions presents de qualsevol part d’Europa en general, bé siga la «roja» Rússia soviètica o la Italia feixista, l’Alemanya nazi o qualsevol dels antics països «democràtics».

Com la consciència creixent de l’esperit contrarevolucionari es correspon contràriament tan sols a les tendències conservadores i reaccionàries, l’objectiu comú d’aquesta direcció de la política europea actual, tant de Hitler com Mussolini, Daladier i Chamberlain no és cap altra que vèncer temporalment la resistencia dels treballadors contra l’opressió i la pauperització creixents. El seu objectiu real consisteix per tant en crear en pla nacional i internacional condicions amb les quals qualsevol futur moviment obrer esdevinga impossible «profundament i per un llarg període».

Per aquest objectiu tots els homes d’estat dels anomenats països democràtics d’Europa ja són disposats a trencar amb qualsevol tradició santificada i llençar al passat qualsevol «idea» enlairada. Per aquest objectiu no tan sols sacrifiquen – com han fet sempre – la llibertat i el benestar dels llurs pobles, sinó fins i tot una part dels privilegis que fins ara han posseït com a classe. Ho fan de bon grat; uns abandonen privilegis materials i ideals tradicionals, i s’esforcen per participar com a associates en els guanys que una explotació creixent arrabassa als treballadors mitjançant les noves formes contrarevolucionàries del més profound esclavatge politic, social i cultural que hom podria esperar.

 

II

La presentació anterior tracta dels aspects generals de l’actual contrarevolució europea, com es desenvoluparen després de la derrota anorreadora de tots els intents d’estendre la revolució del 1917, els quals tenien per objectiu fornir a la nova societat proletària de Rússia un entorn més propici en els altres països europeus i de for a d’Europa. Un aspecte particular i particularment trist per tothom – tret dels seguidors més persistents i inflexibles dels partits polítics comunistes – sorgeix del fet que també el primer estat obrer que resultà de la primera victòria proletària de la Rússia soviètica ja fa temps que ha perdut el seu caràcter revolucionari. En un procés històric que es pot descriure provisionalment i a l’espera d’una més àmplia investigació com una degeneració gradual, l’estat rus abandonà en el seu funcionament intern cada vegada més les seues característiques revolucionàries i proletàries originals. Per la lògica i la profunda natura del seu desenvolupament antidemocràtic i totalitari sovint ha anticipat les característiques feixistes dels estats obertament contrarevolucionaris d’Europa i Àsia. Fins i tot avui els càstics per les més petites desviacions del comportament i del pensament prescrits van més enllà de les mesures violentes que s’empren a la Itàlia feixista o a l’Alemanya nazi contra els inconformismes. En l’escenari internacional la nova Commonwealth russa participa cada vegada més en el joc de la política imperialista i en aliances militars amb determinats grups d’estats burgesos contra d’altres grups d’estats burgesos. Ofereix també tota la seua contribució al llenguatge enganyós de la diplomàcia burgesa moderna com a promoció de la «pau», de la «seguretat col·lectiva» i de la «no-intervenció». Així, si més no, la burocràcia dirigent de l’anomena estat obrer participa indestriablement en l’aspecte contrarevolucionari de l’actual política europea.

Sota unes condicions profundament alterades de la lluita de classe dels treballadors, val avui més que mai allò que Lenin escrivia al prefaci de la seua obra polèmica L’estat i la revolució sobre la importància creixent de la qüestió de l’estat tant per la teoria com també per l’anàlisi de la política pràctica. La guerra imperialista i el desenvolupament ampli dels seus esdeveniments durant els passats 20 anys han accelerat i intensificat tant la transformació del capitalisme monopolístic en capitalisme monopolístic d’estat com també una repressió inoïda de les masses treballadores mitjançant una vinculació més estreta entre les tot-poderoses aliances capitalistes amb l’estat. Fins i tot els efectes aparentment transitoris i condicionats per la guerra d’aquest desenvolupament han esdevingut perdurables i de fet característiques normals del capitalisme actual en general. No existeix avui cap dubte del caràcter perdurable dels processos descrits per Lenin fa 20 anys, pels quals els «països avançats [...]» – nosaltres parlaríem del llur «rerepaís» – es transformen «en presons militars pels treballadors». [1]

Amb tot, sota les condicions d’una contrarevolució en marxa, no n’hi ha prou avui de cap manera amb repetir aquelles afirmacions impressionants amb les quals Lenin restablí el 1917 la revolucionària teoria marxiana de l’estat i de la relació de la revolució proletària amb l’estat. És confús que els trotskistes avui es referesquen a la «formulació aclaridora de Lenin», un treball escrit les vespres de la revolució d’octubre, dient que «les masses no tan sols de Rússia, sinó de tot el món, hauran de declarar-ne en el futur (quan, és evident, que els bolxevics no han assolit el seu objectiu) la importància per la democràcia obrera… Aquest no era pas l’objectiu d’aquell gran transformador de la teoria marxista tradicional en acció. Quan l’esclat de la crisi política impedí el seu treball teòric, afegí a la seua obra polèmica el comentari joiós que és «més plaent i més útil» passer per «les experiències de la revolució que escriure-hi». [2] 

III

Avui tota la situació ha canviat de forma fonamental. No té cap sentit continuar, en l’esfera ideològica de la irrealitat, la filosofia materialista i completament pràctica de l’estat revolucionari, tal com l’elaboraren Marx i Engels i la formula de nou Lenin. Podríem filosofar igualment amb Plató sobre la forma més perfecte de l’estat ideal i del seu restabliment final mitjançant l’imperi contrarevolucionari de Hitler, aquest assoliment realment terrestre de l’enlairat somni platonic de la transició d’una democràcia decadent a una «noble tirania, que difereix de totes les formes passades, la quarta i la darrera malaltia de l’estat». [3]

Pel proletariat rus i els seus dirigents bolxevics fou força útil fer el 1917 l’experiència de l’inici real d’una revolució, per comptes de filosofar-hi o escriure-hi. La classe treballadora dins i for a de Rússia no pot avui acceptar simplement la marxa constant de la contrarevolució sense pensar en tots els mitjans que té a l’abast. Mitjançant un exam acurat del passat ha de trobar tant les causes objectives com les subjectives de la victòria del capitalisme d’estat feixista. Ha d’observar precisament el seu desenvolupament present, per tal de reconèixer tots els antics i nous antagonismes i contradiccions, que sorgeixen d’aquest desenvolupament. Ha de trobar finalment una via pràctica per tal d’oferir primer una resistència a la contrarevolució per després passer de la resistència activa a una contraofensiva encara més activa, que conduesca llavors a l’abolició tant de les noves formes de capitalisme d’estat com de totes les formes antigues i noves de la societat burgesa i dels seus estats, principis inherents d’opressió i d’explotació.

Ens cal per damunt de tot una anàlisi correcta i profunda dels nous aspectes que rep la teoria general de l’estat a la vista de l’actual contrarevolució. Aquesta tasca particular ha sigut sense cap dubte fins ara menystinguda. Això val malgrat el poderós treball que en aquesta area han fet Marx, Engels i els llurs seguidors conseqüents fins a Luxemburg, Lenin i Trockij d’una banda, i per Proudhon, Bakunin i continuadors posteriors de l’anarquisme i el sindicalisme revolucionaris de l’altra. 

IV

Certament que no seria necessary d’emprendre una investigació particular sobre l’estat contrarevolucionari si, d’acord amb la generalització exagerada dels anarquistes, qualsevol estat de qualsevol època – inclòs l’estat obrer precedent de la revolució proletària – s’oposàs en essència als objectius proletaris. Aquest principi abstracte no impede, però, al gran pensador proletari Proudhon de saludar el colp d’estat del 2 de desembre del 1851 com una victòria històrica de la revolució social.

Si retrocedim al primer cas d’una contrarevolució quasi-feixista, després de la fallida de la revolució francesa del 1848, remarcam una similitud sorprenent entre les expressions més recents de autors pretesament progressius i revolucionaris sobre Hitler i Mussolini i les primers reaccions de pràcticament totes les escoles progressives, sense excloure Marx i Engels, davant del colp d’estat de Louis Napoléon l’any 1851. Així, per exemple, el mesurat progressiu burgès i ex-ministre Guizot davant la notícia del colp d’estat esclatà en crit d’alarma: «Aquesta és la victòria completa i final del socialisme!», mentre que Proudhon filosofava sobre la «revolució social mostrada pel colp d’estat [4] del 2 de desembre» [1*], i el mateix Marx es lliurava a la mateixa il·lusió, per bé que la impropietat personal de Louis Bonarparte pel paper quasi-revolucionari que havia usurpat Durant un breu temps li ho va aclarir tot millor més tard. Una prova és la seua afirmació paradoxal:

No fou immediatament en els seus assoliments tragicòmics que s’obrí pas l’avenç revolucionari, sinó contràriament en la generació d’una contrarevolució tancada i ponderosa, en la generació d’un enemic, en la lluita contra el qual per primera vegada el partit insurreccional madurà en un veritable partit revolucionari. [5]

De fet tan sols hi ha un petit pas des d’aquest autoengany marxià (i també guizotià i proudhonià) fins a les remarcables il·lusions que es feren els comunistes alemanys i els llurs senyors russos després de la presa del poder de Hitler. Saludaren la victòria d’un feixisme sense falsificacions i obert per damunt d’allò que havien descrit com una forma soterrada, però més mereixdora d’odi, de social-feixisme, és a dir el domini politic del Partit Socialdemòcrata en l’Alemanya de post-guerra. Anunciaven un rapid ensorrament del nou govern contrarevolucionari, que conduiria a una revolució proletària, i saludaren així la pròpia derrota així com la derrota duradora de totes les tendencies progressives a Alemanya i a tot Europa com una «victòria del comunisme». 

V

És l’opinió de l’autor d’aquestes ratlles que la inconsciència evident de la natura particular dels esdeveniments contrarevolucionaris, que mostraren en aquestes ocasions les escoles marxistes antigues I modernes, no és cap mer accident personal. Més aviat es vincula d’una forma amagada amb tot el character historic de la teoria marxiana de la revolució proletària que, com s’ha mostrat en altres textos, du encara en molts sentits, en el contingut i en la forma, les marques de naixement de la teoria revolucionària burgesa del jacobinisme i del blanquisme [2*]. Això val particularment pels aspects polítics de la teoria marxista, per la doctrina marxiana de la denominada «revolució permanent» [6] i de la «dictadura del proletariat» i per la doctrina leniniana de la direcció del partit politic revolucionari, durant i després de la conquesta de l’estat burgès, tal com es presenta en les Directrius sobre el paper del partit comunista en la revolució proletària [7], que el 3r Congrés Comunista Mundial del 1920 adoptà.

Sota aquest punt de mira seria possible tractor d’una forma racional aquests pertorbadors problemes que han tormentat i somogut els millors revolucionaris marxistes durants els darrers 20 anys, sempre que aquests fossen conscients de la profunda contradicció entre la continuació ininterrompuda d’una anomenada dictadura proletària i la creixent repressió no tan sols de totes les tendencies proletàries i socialistes a la Rússia soviètica, sinó també de les més elementals tendencies democràtiques i progressives. Com s’esdevingué que l’estat obrer sorgit de la revolució russa del 1917 es transformà sense «termidor» o «brumari» d’un instrument de la revolució proletària en un instrument de l’actual contrarevolució europea? Quina és la causa d’una similitud particularment gran entre la dictadura comunista de Rússia i els seus aparents grans adversaries i enemics, les dictadures feixistes d’Itàlia i d’Alemanya? 

VI

En els limits d’aquest breu article no es pot entrar en els detalls del desenvolupament historic concret. Tan sols que l’estranya ambigüitat amb la qual una dictadura revolucionària des dels seus començaments inclou una possible transformació future en estat contrarevolucionari, es remunta a una ambigüitat correspondent de la pròpia teoria revolucionària marxiana. Si els concepts politics del marxisme deriven d’una gran tradició de la revolució burgesa, si el cordó umbilical entre el marxisme i el jacobinisme no fou tallat, llavors sembla menys paradoxal que l’estat revolucionari-marxista reflectesca en el seu desenvolupament present el gran process historic de derrota, en el qual avui cadascuna de les fraccions preeminents de la burgesia de qualsevol país europeu abandonen els llurs antics ideals polítics. Deixa d’ésser inconcebible que l’estat rus en la seua estructura present servesca de ponderosa palanca a la feixistització d’Europa.

Malgrat això, que la pròpia doctrina política de Marx conté una ambigüitat no és gens diferent de la possibilitat abstracta de qualsevol degeneració radical. Així com la revolució proletària, d’acord amb el principi materialista de Marx, no és exclusivament o primordialment una acció conscient i voluntària de grups aïllats, partit o, fins i tot, classes, l’actual contrarevolució capitalista és primordialment el resultat d’un desenvolupament econòmic objectiu de la societat – per bé que naturalment l’acció revolucionària o contrarevolucionària sorgeix necessàriament perquè esdevé econòmicament possible. Conseqüentment, la causa real de la transició de l’estat obrer revolucionari a Rússia cap a la seua forma present contrarevolucionària no s’ha de trobar en cap particularitat de la seua forma política, ni tampoc en el principi de la «dictadura revolucionària» o la dictadura d’un (únic) partit en contraposició a una dictadura dels soviets revolucionaris o de la «classe» proletària en general. Hem de cercar més aviat la causa d’aquesta transformació gradual de la superstructure política en el desenvolupament economic subjacent de les forces de classe.

Des d’aquesta visió materialista és poc sorprenent que l’estat obrer rus no pogués conserver el seu character proletari original, quan després de l’enfonsament de tots els moviments revolucionaris de fora de Rússia va quedar reduït a una corda nua, que va haver de patir els efectes desgastadors i destructius de l’economia mundial capitalista sobre els inicis més modestos d’una economia socialista real, tal com se l’havia creat en la Rússia soviètica en el període de l’anomenat comunisme de guerra del 1919. Allò que val realment la pena de remarcar, allò que no s’havia donat mai abans en la història, consisteix en el fet que precisament aquestes noves característiques antiburgeses de l’edat rus, pensades com a mitjà de defensa del contingut proletari de la societat russa havien de servir – juntament amb els «nous» contrarevolucionaris, que configuraren l’estat segons el model de la dictadura russa – com a instruments no tan sols de la reversió del socialisme a Rússia, sinó també d’una nova reforma, conscientment contrarevolucionària, de tot el marc tradicional de la societat capitalista europea: «és una bogeria, però té mètode».

Aquest interessant problema, que cal resoldre amb una investigació materialista sòbria, és avui la tasca principal de la recerca marxista del problema de l’estat i la contrarevolució. Si ho investigam, esperaríem amb Hobbes (com ell a Behemoth sobre el desenvolupament de la revolució i la contrarevolució angleses del 1640-1660), que també nosaltres, que miram des de la muntanya del diable el desenvolupament històric dels darrers 20 anys, «una vista de totes les menes d’injustícies i bogeries que el món pot oferir. [Veuríem] com aquestes injustícies i bogeries tenen per mares la hipocresia i la pressumpció, una que encarna una doble injustícia, l’altra una doble bogeria» [8] Però alhora obtindríem una plena visió de les accions que tingueren lloc llavors, i trobaríem «les causes, pretextos, justificacions, successions, llistes i conseqüències». [9] 

Notes a peu de pàgina

1*. La Révolution sociale démontrée par le Coup d’État du 2 décembre, París 1868; edició alemanya: Die soziale Revolution durch den Staatsstreich vom 2. Dezember 1851, Bremen 1878.

2*. Vg. el nostre discurs Das Problem von Staatseinheit - Föderalismus in der französischen Revolution, in: Archiv für die Geschichte des Sozialismus und der Arbeiterbewegung, hrsgg. von Carl Grünberg, Jg. 15, Leipzig 1930, S.126-146; les dues intervencions sobre Revolutionäre Kommune, in: Die Aktion, Jg. 19, Nr.5/6 (Ende Sept. 1929), Sp.176-181 u. Jg. 21, Nr.3/4 (Juli 1931), Sp.60-64; Thesen über Hegel und die Revolution, a: Gegner, Jg. 6, Nr.3 (5.2.1932), S.11-12; Thesen zur Kritik des faschistischen Staatsbegriffs, a: Gegner, Jg. 6, Nr.4/5 (März 1932), S.20; a banda d’alguns fragments del nostre llibre recentment publicat sobre Karl Marx, London-New York, 1938.

 

Anotacions

1. Lenin, L’estat i la revolució, Prefaci a la primera edició.

2. Íbd., Epíleg a l’edició (30.11.1917).

3. Plató, La república, (llibre vuitè, cap. 1) 544c.

4. El colp d’estat contrarevolucionari de Louis Bonapartes.

5. Karl Marx, Die Klassenkämpfe in Frankreich 1848 bis 1850 (1850), MEW Bd.7, S.11.

6. El discurs sobre la «revolució permanent» és a: Karl Marx, Friedrich Engels, Missatge del Comitè Central a la Lliga del març del 1850. Per la dictadura del proletariat vg. Arkadij Gurland, Marxismus und Diktatur, Leipzig 1930, insbes. S.97-109; allà hom troba també indicacions sobre les fonts corresponents en Marx i Engels.

7. Der I. und II. Kongreß der Kommunistischen Internationale, hrsgg. vom Institut für Marxismus-Leninismus beim ZK der SED Berlin 1959, S.154-163; vg. També les Leitsätze über die kommunistischen Parteien und den Parlamentarismus, íbd., S.187-196 i les Leitsätze über die Grundlagen der Kommunistischen Internationale, ebd., S.243-259.

8. Thomas Hobbes: [Behemoth] The History oftbe Civil Wars of England, From the year 1640 to 1660 (1679), primer diàleg. Traducció alemanya segons: Behemoth oder das Lange Parlament, in: Julius Lips. Die Stellung des Thomas Hobbes zu den politischen Parteien der großen englischen Revolution, Leipzig 1927, S.102f.

9. Hobbes, íbd., S.103.