Què és una insurrecció armada? Per a definir l’expressió «insurrecció» el més clarament possible, s’ha de diferenciar bé aquest concepte del de «guerra civil».

La insurrecció armada, en el sentit marxista del mot, és un alçament de les masses populars contra el règim reaccionari, la situació preliminar dels xocs violents entre les classes revolucionàries i contrarevolucionàries, els combats lliurats per la classe revolucionària per a la conquesta del poder polític. El terme «guerra civil» significa no solament les lluites per aconseguir aquest poder polític, sinó a més els combats entre les classes revolucionàries i contrarevolucionàries pel poder en general, és a dir, que s’inclou així mateix els combats que es desenvolupen, després d’haver obtingut el poder, per a conservar-lo.

La insurrecció armada és, doncs, un estat inicial, la primera fase de la guerra civil.

La delimitació d’ambdós conceptes té una importància pràctica molt gran. Les condicions d’una insurrecció són completament diferents de les posteriors de la guerra civil, de la qual aquesta només n’és la fase preliminar. Aquesta diferència de la situació influeix en la tàctica i en l'estratègia, que no poden ser les mateixes en la insurrecció armada i en les fases posteriors de la guerra civil, ja que mentre en el desenvolupament d'aquesta hi ha formacions de l'exèrcit que passen, en major o menor nombre, al costat de les masses revolucionàries i es pot obtenir un front enllaçat, unificat, a les bandes del qual es troben, d’una banda, les tropes revolucionàries, i de altra les contrarevolucionàries, al contrari, en l'etapa de la insurrecció no existeix, per regla general, unitat del front, i aquesta és una de les seves característiques, doncs és impossible que les classes oprimides aconsegueixin, en el primer moment, mobilitzar un exèrcit sencer i desplegar-lo en una línia de batalla única.

L’«exèrcit» revolucionari, el poble revoltat, en el moment de l'alçament, es troba dispers per tot el país, i passa el mateix amb les forces de la contrarevolució, que pertanyen a la classe reaccionària. Totes les seves organitzacions, policia, etc., també estan repartides per tot el país. Amics i enemics es troben entrellaçats. Hi ha punts en els quals un o altre bàndol han concentrat llurs forces, com, per exemple, els barris burgesos de les ciutats i les aglomeracions urbanes d'obrers, zones industrials, etc., però, en general, la línia del front continu manca sempre entre ambdós adversaris.

Aquestes observacions objectives estableixen d'una manera clara el fet que, en el moment d'una insurrecció armada, el moviment de les masses revolucionaries pot ser més exactament comparat a un incendi.

És cert que hi ha punts en una insurrecció en els quals la línia del front està delimitada d'una manera definida, per exemple, a les ciutats, per juxtaposició entre els barris obrers i burgesos, però aquests trossos del front estan aïllats i no es poden considerar reunits per a formar una línia general.

Així, doncs, entenem per «insurrecció armada» la primera fase del xoc entre les classes socials fins arribar a la formació d'un o més fronts de guerra civil.

Essent la insurrecció només una fase de la guerra civil, és evident que la classe revolucionària que pretengui prendre el poder no s'ha de preparar només per a aquesta insurrecció.

Tanmateix, aquesta fase no es pot excloure, i en cap lluita no es pot esperar reeixir si no es concentra tota l'energia, tota l'atenció en aquesta qüestió. És evident que una preparació encertada de la insurrecció armada és alhora la millor preparació per a la guerra civil, perquè de l'èxit de la insurrecció i de la manera com es desenvolupa depèn el desenvolupament de les fases següents.

Per a comprendre bé l'art de la insurrecció, cal comparar-ho amb l'art de la guerra i establir les diferències entre un i altre.

L'expressió «art de la insurrecció» pertany a Marx i a Engels, els quals es van ocupar d'aquestes qüestions el 1852, en els articles publicats a Daily Tribune, de Nova York, recollits posteriorment al llibre Revolució i contrarevolució a Alemanya.

Marx i Engels digueren:

«La insurrecció és un art de la mateixa manera que el de la guerra o qualsevol altre, i com a tal està sotmès a certes regles que, si no es tenen en compte, comporten la pèrdua del partit que les infringeix. Aquestes regles, que es dedueixen lògicament de la naturalesa dels partits i de les circumstàncies en les quals cal actuar en casos semblants, són tan senzilles que amb la curta experiència de 1848 n'hi va haver prou per a posar els alemanys al seu corrent.»

Segons Marx i Engels, l'art de la insurrecció és un art especial, i d’acord amb la cita anterior, es pot comparar amb l’art de la guerra.

S’escolta amb freqüència dir: «No pot existir cap art especial de la insurrecció, perquè en aquest cas es posen en acció el fusell i la bomba de mà de la mateixa manera que en la guerra.» Aquesta opinió és molt característica perquè implica un concepte mecànic i militar de la insurrecció en llur aspecte tècnic.

Les circumstàncies especials en les quals es desenvolupa una insurrecció armada es caracteritzen pels fets següents: 1r Durant la insurrecció, el front s’estén per tot arreu. 2n L’«exèrcit» dels revolucionaris no constitueix una força delimitada i comprèn tan sols en part nuclis militars, millor o pitjor organitzats.

«La insurrecció és un problema de proporcions indeterminades, el valor de les quals pot transformar-se en cada moment», digueren Marx i Engels. Això significa que les masses insurrectes només mobilitzen les seves forces durant el curs del combat. Aquesta circumstància dóna la noció del moment polític adequat per a la insurrecció; llur determinació pels caps del moviment es basarà, per tant, en la resposta satisfactòria a les preguntes següents, que podran fer-se a si mateixos constantment:

Estaran organitzades les forces armades sollevades? Seran sòlides o dèbils? Obtindran ajuda eficaç i fins a quin punt? Combatran o no combatran?

En una insurrecció, l'estat d'esperit de les grans nanses populars és un dels principals factors: un estat d'esperit de les grans masses populars és un dels factors principals: un estat d’esperit favorable assegura la cooperació dels més i dóna als qui lluiten confiança si mateixos i afany combatiu, alhora que desperta entre les files contrarevolucionàries la incertesa i el defalliment.

L'art de la insurrecció exigeix abans que res la preparació d'un estat d'esperit favorable en les masses, i això no pot aconseguir-se només per la propaganda escrita i oral, sens perjudici que en aquests moments es porti al seu grau màxim, sinó que ha de ser efectuada per una activitat adequada des del punt de vista militar. Cal establir un enllaç entra la política i l'organització militar i aquesta és una de les particularitats de la insurrecció.

Tot i que l'aspecte militar no sigui el més important en una insurrecció, seria erroni prescindir dels coneixements militars per dur-la a terme.

La insurrecció és una lluita armada, i en aquest concepte té punts comuns amb l’art de la guerra. I el moment de la insurrecció, la classe revolucionària no tindrà necessitat de molts coneixements militars, però durant el període de preparació i la insurrecció armada, cal una acció febril de preparació militar tècnica de les forces revolucionàries: l'art de la insurrecció necessita, per tant, coneixements essencialment militars. Serà, doncs, útil que el nombre més gran possible dels partidaris de la revolució hagi rebut una instrucció militar sòlida.

D’altres regles de la guerra són inútils en una insurrecció, i encara podria ser perillosa l'aplicació mecànica dels mètodes de guerra d'un front ordinari, sense tenir en compte les circumstàncies especials de la insurrecció. Així, per exemple, els obrers de Moscou es van queixar durant la insurrecció de 1905 que alguns oficials de l'exèrcit tsarista que s'havien afegit a la revolta van ser d'utilitat escassa, perquè no obraven més que segons la rutina militar, sense tenir en compte les circumstàncies de la insurrecció; no sabien ni com desarmar els soldats ni com atreure'ls al cantó revolucionari; ignoraven com es pot lluitar contra l'artilleria de l'adversari valent-se d'uns quants revòlvers i fusells força deficients.

Marx i Engels no només digueren que la insurrecció és un art, sinó que n'han exposat algunes de les seves regles per a ús de les classes revolucionàries.

Heus ací com s'han expressat a aquest propòsit:

Primer. No s'ha de jugar mai amb la insurrecció abans d'estar completament preparats per afrontar les conseqüències del joc. La insurrecció és un problema amb dades molt indeterminades, el valor de les quals pot canviar d'un moment a l'altre. Les forces contra les quals cal lluitar tenen l'avantatge de l'organització, la disciplina i el costum de l'autoritat. Si no se les oposa una força superior, s’és vençut i destruït.

Segon. Un cop la insurrecció ha començat, cal actuar amb la major rapidesa i emprendre l'ofensiva. La defensiva és la mort de la insurrecció armada; s'està perdut abans d'haver aconseguit mesurar les forces amb les de l'enemic. S’ha de sorprendre a l'adversari mentre llurs forces estan disperses. Cal preparar sempre triomfs nous, encara que siguin petits, però que es repeteixin diàriament, ja que alcen la moral que ha donat la primera revolta. Convé atreure's els elements vacil·lants que segueixen sempre la impulsió del més fort i que miren contínuament cap al costat menys perillós. Cal forçar els enemics a que es retirin abans que puguin reunir les seves forces; com va dir Danton, el primer dels mestres de la tàctica revolucionària, la norma ha de ser: «Audàcia, audàcia i sempre audàcia!»

Als diferents països, i fins i tot en un mateix país, en moments diferents, la insurrecció crea sempre situacions completament noves. La revolució origina el caos, i per aquesta raó és impossible donar regles precises, normes universals per a l'actuació durant la insurrecció. És impossible, doncs, redactar un manual de la insurrecció. Les regles aplicables al cas han de tenir un caràcter molt general, la qual cosa no vol dir que sigui inútil preocupar-se'n. El valor de l’estudi de la teoria exacta de la insurrecció armada consisteix en donar un mètode, una clau per arribar a la realització pràctica del problema.

Les experiències dels anys posteriors a la guerra ofereixen molts exemples de situacions revolucionàries que han fracassat, no a causa d'una deserció dels especialistes militars, sinó per la incertesa i debilitats dels caps polítics de les masses revolucionàries. D'altra banda, l'experiència de la insurrecció russa és una prova que la victòria només es deu a la resolució i al valor del proletariat revolucionari i dels seus conductors que el dugueren a la lluita sense vacil·lar.

És tal vegada impossible formar especialistes militars, però no ho és donar a conèixer algunes regles de la insurrecció armada, definint-les entre el major nombre possible de membres del partit i, en el moment precís, estendre'n llur coneixement a les grans masses de la classe revolucionària.

Una iniciació prematura o tardana equival al fracàs. Ja hem citat la frase de Marx-Engels «no s'ha de jugar mai amb la insurrecció quan no està totalment preparat per suportar les regles del joc». Això significa que quan s'ha emprès el moviment, cal estar penetrat de la idea que cal arribar fins al final. La insurrecció és un joc molt seriós, en el qual no hi ha mitges tintes, i que no presenta més que dues possibilitats úniques: victòria completa o fracàs potser irreparable.

L'autoritat màxima dels tractadistes militars, Napoleó, considerava que una de les regles més importants per anar al combat era la de vacil·lar deu vegades sobre si era convenient o no començar la lluita, però quan s'havia iniciat el combat, vèncer o morir. En un combat ordinari hi ha la possibilitat d'una retirada, o retirar-se sense combat davant l'enemic, per a reagrupar les forces i obtenir una concentració millor en el moment oportú. En una insurrecció armada, la retirada comporta conseqüències greus sempre, ja que duu aparellada l'anihilament de les millors forces de la classe revolucionària per la repressió que té lloc com a conseqüència. El mateix per al vençut en combat que per al qui capitula sense combatre, la contrarevolució no practica la clemència mai. Això està comprovat per nombrosos exemples concrets en els esdeveniments ocorreguts els darrers anys. No hi ha un sol cas en el qual, després d’un assaig desgraciat, la classe obrera no hi hagi sofert la repressió més implacable. Fins i tot sense esmentar Bulgària, Hongria i Finlàndia, les experiències alemanyes donen per si soles material suficient per a provar una afirmació com aquesta.

La història de la lluita de classes és curulla d’exemples que demostren que les conseqüències desfavorables i les derrotes en les revolucions han estat sempre degudes a que les forces armades dels revolucionaris havien estat mobilitzades en un mal moment. Amb freqüència, una part dels combatents revolucionaris es deixaven provocar i s’alçaven en el moment en el qual no podien tenir esperança de victòria. Gairebé sempre, el moment escollir era prematur resultat d’una avaluació falsa de la situació. Moltes vegades també el moment propici per a la insurrecció reeixida de les classe revolucionàries per a l’obtenció del poder es deixà escapar i s’emprengué la lluita a l’instant en el qual la situació era favorable novament als contrarevolucionaris.

L’atemptat a la catedral de Sofia, a la primavera de 1925, que es va dir era el senyal per a la insurrecció general, i a la continuació del qual milers d’obrers i vilatans van ser penjats, és un exemple d’insurrecció provocada. Aquesta insurrecció d'una petita part dels revolucionaris búlgars no pot ser considerada d’altra manera que un com un acte de provocació.

L’acció a Alemanya central, el març de 1921, fou, sens dubte, un exemple d'insurrecció prematura. La situació general d'Alemanya no era de cap manera favorable a una insurrecció armada que pogués donar la victòria al proletariat. Dur la classe obrera al combat, a una ofensiva a tota costa en aquelles circumstàncies, fou una falta greu que cometeren els caps comunistes.

L'onada revolucionària que va començar el novembre de 1918, a. Alemanya, assolí el seu punt culminant el gener de 1919. Durant les jornades de gener, als carrers de Berlín, milers d'obrers estaven disposats a lluitar i a morir per la revolució proletària; esperaven dels seus caps polítics el senyal per a la lluita general. El quadre era el mateix als altres llocs d'Alemanya. Tot i això, no es va donar el senyal; els grans «caps» de la revolució, que gràcies a la seva fraseologia revolucionària havien adquirit una influència enorme sobre les masses, en arribar el moment propici, van ser els causants del fracàs de la revolta. El moment favorable per a la insurrecció proletària victoriosa va ser desaprofitat, i Noske tingué la possibilitat de refer les forces de la contrarevolució. Les jornades de gener de 1919, a Alemanya, presenten un exemple veritablement clàssic d'una situació revolucionària favorabilíssima i no utilitzada.

A Petrograd, el juliol del 1917, algunes tropes revolucionàries emprengueren un alçament contra el règim de Kerenski. Els caps bolxevics que veieren clarament que les circumstàncies necessàries per a la victòria d’una insurrecció reeixida no havien arribat encara, s’esforçaren per a aturar la impaciència de llurs subordinats. En lloc de cridar les masses a un combat armat, els bolxevics van donar l'ordre de fer una demostració pacífica. Tanmateix, la demostració conduí a un enfrontament sanguinari als carrers de Petrograd, que fou dominat per les forces contrarevolucionàries. La conducta dels bolxevics en aquesta ocasió és un exemple positiu del domini d'un partit revolucionari que sap retenir les masses revolucionàries abans que emprenguin un moviment quan la situació no és favorable per assolir la victòria.

Per contra, a l'octubre, quan el moment per a l'obtenció del poder fou favorable, els bolxevics van complir el seu deure revolucionari. A les tesis i a les cartes de Lenin en vigílies de la revolució d'octubre, en les quals les seguretats de la victòria estan clarament expressades, es diu així mateix, amb tota la claredat possible, que la victòria no s'aconsegueix quan no s'utilitza el punt culminant d'una situació revolucionària i que una espera més llarga equivaldria al fracàs de la revolució.

«La història no ens perdonarà mai si ara no conquistem el poder», escrivia Lenin aquells dies.

Aquests exemples demostren que una iniciativa en el moment precís té una importància suprema en una insurrecció armada, i que l’elecció del moment és una de les qüestions més importants en l’estratègia de l’art de les insurreccions.

Aquest assumpte posa en clar d'una manera especial quina és la comesa dels caps de la classe revolucionària. El paper del cap polític és triar el moment i avisar a les masses, ni massa aviat, ni massa tard. Els errors que es cometin en l'elecció del moment són sempre imputables als caps polítics.

La teoria marxista-leninista dona un mètode segur per apreciar la situació política i saber triar amb precisió el moment més propici per a una insurrecció armada; amb aquesta finalitat exposa les circumstàncies gràcies a les quals aquest alçament té probabilitats de victòria. Aquestes circumstàncies estan exposades en els escrits de Lenin: Lletra als camarades, El marxisme i la insurrecció, L’“esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme, etcètera.

Extractem de la Lletra als camarades els fragments que segueixen: «Està donat per descomptat el fracàs quan els directors de la insurrecció no han analitzat el moment polític en general i la situació internacional en particular, quan les simpaties de la majoria del poble no estan a favor del partit, quan a l’exèrcit no hi ha madurat un sentiment contra el govern, quan les consignes comunes a totes les revolucions “tot el poder per al poble” i “la terra per als camperols” no han aconseguit una popularitat màxima, quan l’avantguarda dels treballadors no s’ha convençut de que la situació de les masses és intolerable, quan l’estat polític i social del país permet esperar encara una solució favorable de la crisi per mitjans parlamentaris».

La citació que segueix d’El marxisme i la insurrecció conté les tres tesis principals de l'art de la insurrecció:

«Primer: Per a ser coronada amb l'èxit, la insurrecció no ha de recolzar-se sobre un complot, sobre un partit, sinó sobre una classe avançada.

Segon: La insurrecció ha de recolzar-se en l'impuls revolucionari del poble.

Tercer: La insurrecció ha d’esclatar en l’apogeu de la revolució ascendent, és a dir, en el moment en el qual l'activitat de l'avantguarda del poble és més gran, en què les vacil·lacions dels enemics i dels “amics febles, equivocs i indecisos” són més forts.»

La seguretat de la victòria, segons Lenin, depèn d'una preparació activa de la classe revolucionària, o almenys, de la part d'aquesta massa més disposada a la insurrecció. Això vol dir que les grans masses d’aquesta classe han de voler lluitar, que han d'estar disposades a morir per la revolució amb les armes en mà. Un estat d'esperit semblant és un ideal que no sempre pot ser aconseguit entre les masses.

El juliol de 1917, Lenin considerava que la victòria del proletariat rus no era possible encara perquè el descontentament de les masses contra Kerenski no era prou gran ni estaven encara decidides a morir per la revolució proletària.

Per a un partit revolucionari i per als seus caps, la qüestió de l'estat d'esperit de les masses només s'ha es pot plantejar així: Li és possible al partit, recorrent a tota llur autoritat i gràcies al seu exemple, mobilitzar a les classes revolucionàries per a la lluita?

El paper del partit revolucionari i dels seus caps no consisteix en esperar tranquil·lament i passiva a que l’estat d'esperit combatiu s'hagi estès entre les masses per a donar el senyal: el partit revolucionari està, no per desfilar rere les masses, sinó per a complir la missió d'estimular i excitar l’afany de lluita de les multituds.

No convé sobrevalorar l'estat d'esperit nanses —que és el que els passa sempre als anarquistes—, doncs això condueix a la lluita del partit sol i provoca irremissiblement una derrota. Un exemple del que diem ho tenim a la temptativa de revolució de Reval (Estònia), el 1925. Els combatents de Reval havien comptat amb que la insurrecció iniciada pels comunistes trobaria suport segurament entre les masses obreres. Això no succeí, i el resultat fou que la insurrecció quedà liquidada per la força pública en un parell d'hores. La causa d'aquesta derrota no resideix només en què les mesures preses pels organitzadors foren defectuoses, sinó també en què havien estimat exageradament l'esperit revolucionari actuant de les masses.

L'apreciació justa del desig de combatre només és possible quan el partit que organitza la insurrecció està en contacte estret i diari amb les masses, quan se n'ocupa activament, quan viu la vida de llur classe i quan, com diu Lenin, està fos en el mateix esperit d'aquesta.

Des del punt de vista organitzatiu, això vol dir que el partit ha de penetrar profundament en les masses, sobretot allà on aquestes tenen llur centre i fan la seva vida normal: a les empreses, als barris obrers, etc.

Abans de la insurrecció d'octubre, Lenin escrivia que les millors forces del partit havien de ser enviades a les casernes i a les fàbriques per explicar a les masses el seu paper i per sospesar el seu estat d'esperit amb vista a l'elecció del moment propici per iniciar la lluita.

La segona causa de seguretat en la victòria, segons Lenin, rau en la certesa del moviment revolucionari del poble en massa; el partit que organitza la insurrecció ha d'adquirir per actes subjectius la simpatia de la majoria popular. A l'octubre de 1917, la victòria del proletariat hagués estat impossible a Rússia sense un potent moviment agrari, ja que la pagesia formava la majoria del poble rus i ells havien de sostenir la revolució perquè aquesta vencés. A Alemanya, a Anglaterra, es pot dir que és el proletariat qui constitueix la majoria del poble, i per tant, només amb la seva majoria es pot aconseguir el triomf revolucionari; qualsevol altre punt de vista és erroni.

Una tercera causa de la confiança en la victòria, segons Lenin, és la comprovació de les defeccions i divisions al camp contrari. La insurrecció té poques probabilitats quan la classe que ostenta el poder està unida i s'oposa a la classe revolucionària amb tota la plenitud de les seves forces.

Abans de la insurrecció d'octubre, Lenin sabia que les defeccions entre els enemics de la revolució i al si de la petita burgesia eren importants. L'enemic principal de la revolució proletària, l'imperialisme, s’afeblí després de la guerra per la victòria bolxevic i la pau separada de Rússia amb Alemanya; els menxevics, els socialistes revolucionaris es debiliten també per llur separació del bloc de la socialdemocràcia. A més, tot el gran exèrcit imperialista estava desfet alhora que grans fraccions d’aquest havien estat guanyades a la causa revolucionària.

Hi ha la tendència a provocar la insurrecció armada en un moment qualsevol, donant per fet que n'hi ha prou amb la voluntat de realitzar-la per determinar a priori el moment del seu inici.

Aquesta tendència ha estat combatuda per Lenin abans de la revolució d'octubre, i és deguda a una concepció exagerada de l'aspecte administratiu i mecànic de la revolució; un moviment de les masses revolucionàries no es pot ajustar a un calendari. El millor partit no pot ordenar un moviment ajustant-se únicament als seus desitjos. El més que es pot demanar als seus caps és que sàpiguen dirigir el moviment, que siguin capaços d’anticipar-se amb temps de l'existència de la crisi revolucionària latent per a preparar el partit i les masses per al combat, i que quan la situació revolucionària hagi arribat a un punt culminant, les arrosseguin a la lluita.

Lenin, el més gran teòric i organitzador de la insurrecció armada, no ha preconitzat mai aquest sistema. No hi ha cap lloc en tota la seva obra en el qual parli de la determinació prèvia de la data fixa de la insurrecció, sinó que, per contra, tracta sempre de l'elecció del moment favorable per a la insurrecció, concepte del tot diferent de l’altre, tasca de preparació i d'oportunitat, no d'endevinació.

Cal que hi hagi una superioritat numèrica. «Les forces contra les quals cal lluitar tenen l'avantatge de l'organització, de la disciplina i de l'autoritat. Si no se les oposa una força superior, s’és vençut i destruït.» (Marx).

Al seu article Consells d'un absent, Lenin expressa el mateix pensament: «En el moment i el lloc convenients s'ha de procurar una gran concentració de forces.»

En aquest mateix article, que fou escrit en forma de carta, en vigílies de la insurrecció d'octubre, mostra com aquestes regles s'havien d'aplicar d'una manera concreta a Rússia, l'octubre de 1917: «Ofensiva simultània, el més ràpidament possible, sobre Petrograd, des de fora i des de dins, des dels barris obrers, des de Finlàndia, des de Reval, des de Cronstad; ofensiva de “tota” la flota, concentració de forces sobrepassant de molt els 15 o 20.000 homes (i potser més) de la nostra “guàrdia burgesa” (escoles militars), dels nostres venedans (una part dels cosacs), etc.»

Tot i que en casos particulars, en episodis de la insurrecció, petits grups revolucionaris hagin resultat victoriosos sobre un enemic superior en nombre, s’ha de comptar amb el fet que la classe oprimida, des del punt de vista militar, no pot parada a l'enemic. En altres termes, la qualitat purament militar de les forces revolucionàries és infinitament inferior a la de l'adversari; aquesta inferioritat qualitativa només pot ser compensada amb una superioritat quantitativa.

La insurrecció armada no pot vèncer més que quan les grans masses hi prenguin una part activa, i per aquesta raó, per a una insurrecció armada és necessari arrossegar en la mobilització a gentades, per a obtenir la superioritat numèrica necessària. Això prova clarament el paper que juga la conquesta de les masses i la seva organització per a la lluita armada i l'enllaç del braç polític amb el braç militar de la insurrecció, així com el caràcter revolucionari de la propaganda entre els mitjans proletaris, especialment en els industrials.

Citarem alguns exemples històrics que mostren que la concentració de forces superiors numèricament no és possible sinó quan la situació revolucionària està madura, quan l'entusiasme indispensable s'ha apoderat de la multitud, i per altra banda posen de manifest que encara que quan la situació sigui favorable per a aquestes concentracions, es fracassa si falta l'organització.

Tots els assaigs d'insurreccions de Blanqui fracassaren perquè sempre lluitava contra les tropes del Govern amb una minoria evident. Els seus errors van ser motivats perquè no comprenia la necessitat d'una gran superioritat numèrica en les insurreccions a mà armada, i no s’adonava del paper de les grans masses com a auxiliars actius de l'avantguarda revolucionària.

A Reval, el desembre del 1924, un grapat de comunistes lluità contra les tropes de l'Estat. L'obtenció de la superioritat necessària no fou possible perquè les masses no estaven disposades a concentrar-se.

Hamburg dona un exemple d'una concentració esguerrada perquè el partit obrer no havia fet res per mobilitzar les masses i organitzar-les: només una petita fracció s'havia ocupat de la qüestió de la lluita armada.

Però hi ha també exemples nombrosos de la concentració de forces en els moments d’insurrecció armada. En el cas de Petrograd, a l'octubre de 1917, Lenin sabé resoldre el problema difícil de la concentració de forces. Molt abans de la insurrecció abastà tot allò que es relacionava amb les grans masses; el partit bolxevic se n’ocupà, dels comitès de fàbrica, taller, etc. Solament fou possible concentrar forces superiors numèricament en el moment mateix de la insurrecció.

A Moscou, la preparació de la lluita, especialment durant els primers dies de la insurrecció, va tenir aquest mateix caràcter d'acció de masses. Tot i això, en aquesta capital, fins al començament dels combats d'octubre, l'organització de les multituds per al combat armat no es va realitzar tan a fons com a Petrograd. Totes les masses no entraren en combat; al principi, només estaven armats uns dos mil obrers, la qual cosa era molt poc i va provocar, als inicis, la derrota del proletariat moscovita. Només després dels primers fracassos es va consagrar el zel necessari a l'organització de les grans masses obreres per al combat, i gràcies a això va ser possible reunir les forces numèriques necessàries i abatre a les bandes contrarevolucionàries, que eren, des del punt de vista militar, d'alta qualitat. Gràcies a aquesta concentració de forces es va poder actuar sobre tots els llocs propers a Moscou, i els grups de guàrdies roigs dominaren els voltants de la capital.

També hi ha exemples a Alemanya que són una prova positiva de la necessitat de la concentració de forces en la insurrecció armada, en especial els que es poden deduir dels motins del Ruhr, el març de 1920. En gairebé tots els combats contra diferents forces de la Reichswehr es va poder observar que quan es tenia notícia de la presència d'un destacament de tropes, apareixien grups de forces revolucionàries procedents de tots els llocs dels voltants i emprenien la lluita contra aquest. Aquestes forces que afluïen contra l'enemic eren les que permetien aconseguir en cada cas la superioritat numèrica.

Per al partit revolucionari, el principi de la concentració de forces en un lloc i moment certs vol dir que en la insurrecció tota la seva acció, la seva energia i els seus elements han de ser emprats en el combat. Això no significa literalment que tots els membres del partit hagin d'estar amb les armes a la mà lluitant a les barricades, encara que tots hi han d'estar disposats. Hi ha altres comeses en el moment de la insurrecció, especialment les d'agitació, organització, avituallament, etc., les quals no convé descuidar, sense que això faci oblidar que tota l'acció del partit en aquests moments crítics ha de ser consagrada a la lluita; el que sí que és un error és ocupar-se llavors de qüestions d'organització de l'economia, del mecanisme de l'estat proletari i concedir en el moment de la lluita armada més atenció i energia a aquests assumptes; aquesta falta, si es comet, pot tenir per conseqüència que les millors forces del partit prestin poca atenció a la qüestió vital, i que la direcció de la lluita caigui en mans dels qui no es troben a l'alçada de la seva missió; les experiències relatades són una prova suficient al respecte.

En relació amb la concentració de forces, és fals, i a la pràctica conduiria a fracassos irreparables, el punt de vista que estima que en ocasió d'una insurrecció la classe revolucionària ha de concentrar llurs forces a la part del país on se sent més ferma, o al punt més feble de l'adversari, descurant la preparació de la lluita en la resta del país.

Aquest va ser l'error comès pels comunistes alemanys a la tardor de 1923, en concentrar totes les seves forces només a Saxònia, concedint poca atenció a altres regions del país. Aquest concepte de la concentració de forces requeriria que la classe revolucionària s'apoderés del poder i es fortifiqués en una part del territori, i que després, amb les seves forces reunides, es dirigissin sobre els altres llocs encara en mans de l'adversari per a resoldre la situació, en darrer terme, allà on l'enemic fos més fort. Aquesta concentració no ho és en realitat, ja que el veritable sentit d'aquest concepte no es refereix tant als llocs com al moment oportú; la veritable concentració de forces revolucionàries significa abans que res que la insurrecció es faci, quan sigui possible, al mateix temps i que s’emprengui el combat simultàniament a tot arreu..

És inadmissible que a Alemanya, per exemple, les forces del proletariat poguessin concentrar-se per a una insurrecció únicament a Saxònia o al Ruhr; a la pràctica, el resultat de tal assaig seria que el proletariat lluitaria aïlladament i que no seria tot ell, sinó només una part, la que lluités i que llurs forces, en comptes d'estar concentrades en el temps i en l'espai, es veurien, pel contrari, arrastrades al combat contra la seva voluntat, el que facilitaria a l’adversari la tasca d’abatre-les.

Els esdeveniments de la revolució búlgara, de setembre de 1923, són també rics en ensenyances. Esclatà a Bulgària espontàniament una insurrecció violenta, però, com que faltava un partit revolucionari prou potent per a conduir-la, fou impossible que el moviment s'iniciés en les diverses parts del país simultàniament. Pel contrari, es va manifestar només a intervals, de tal forma que quan el moviment era sufocat per les tropes en un punt, és quan esclatava en un altre lloc; d’aquesta manera va poder la força pública detenir els diferents moviments parcials i concentrar les seves forces contra els revolucionaris.

El moviment dels obrers de Moscou, el 1905, tenia que ser dominat forçosament perquè li faltà l’ajuda activa dels camperols i dels obrers de Sant Petersburg, la qual cosa va permetre a les forces tsaristes concentrar-se contra el proletariat de Moscou. En canvi, la victòria del proletariat rus, l’octubre de 1917, va ser possible gràcies a que la lluita s’emprengué no només a les capitals, Petrograd i Moscou, sinó a tot el país, llançant-s’hi inclús al mateix temps, contra els terratinents, grans masses camperoles.

El paper del partit pel que fa a la concentració de forces en el moment de la insurrecció està clarament establert; l'experiència demostra que un moviment espontani de masses no pot ser igualment intens a tot arreu, i com que la victòria exigeix un alçament general, per aconseguir-ho és indispensable un partit que sàpiga quin és el seu paper i que triï encertadament el moment de la insurrecció.

L'elecció del lloc té una importància extraordinària. Els combats a Rússia i Alemanya han demostrat el significat de la concentració en l'espai. No obstant això, no es pot donar cap regla fixa a aquest propòsit. Un dels llocs més importants, i en la major part dels casos el més important de tots, és la capital del país, per llur significació i per ser la central de tot el mecanisme que regeix l'estat que cal vèncer. Per tant, ha d’acumular-se una gran superioritat numèrica en aquest punt. Una significació semblant tenen els centres administratius de província; certs llocs d'importància geogràfica i política poden merèixer l'atenció, així com altres, per la qualitat i quantitat de tropes que s’hi trobin de guarnició. Només pot formular-se una regla: el punt més important és aquell en què es pugui donar un cop fatal a l'enemic, aquell en el qual aquest sigui més vulnerable.

«Quan ha començat la insurrecció, cal actuar amb la major rapidesa i prendre l'ofensiva. La defensiva és la mort de la insurrecció. Qui no arriba a doblegar a l’enemic, està perdut sense remei» (Marx).

En el seu article Els ensenyaments de la insurrecció de Moscou, Lenin consigna com a regla principal en l'art de la insurrecció l'ofensiva sigui com sigui.

Aquesta regla indicada per Marx segueix sent aplicable actualment, com ho han demostrat nombroses experiències recents, i quan Lenin, el 1905, deia, després de la insurrecció de Moscou, que els bolxevics no havien sabut apoderar-se d’aquesta veritat, que no s’havien impregnat prou del principi de l'ofensiva tant sí com no, seguia essent tant certa com ara, en què basant-nos en les experiències dels darrers anys, podem assegurar que les grans derrotes del proletariat són imputables, en la major part dels casos, al fet que no ha estat prou comprès i aplicat el principi de l'ofensiva sigui com sigui.

Els esdeveniments d'Alemanya, l'octubre de 1923, durant els quals no es va divulgar prou entre les masses la necessitat d'una lluita armada, d'una ofensiva contra la burgesia, poden servir d'exemple de les conseqüències de la indecisió d'un partit per a actuar. La comparació dels combats de Petrograd i Moscou, el 1917, mostra la necessitat d'una ofensiva des del primer moment. A Petrograd, on la preparació del moviment havia estat molt més intensiva i més científica, on els combats foren conduïts d'una manera personal per Lenin, en els quals des del principi es va prendre la iniciativa i l'ofensiva, la lluita, al cap de poques hores, era favorable i es resolia gairebé sense efusió de sang; en canvi, a Moscou, els combats foren llargs, van durar prop de deu dies i van resultar molt sagnants perquè l'activitat de les masses obreres va arribar al punt culminant més tard que a Petrograd, i també perquè la preparació del moviment havia estat menys intensa i, els primers dies també perquè el proletariat es va mantenir a la defensiva, amb la qual cosa permeté a la contrarevolució concentrar les seves forces.

La insurrecció és una explosió de forces desconegudes el valor de les quals varia cada dia. De la decisió i de l'activitat dels grups de combat dependrà la magnitud de les masses que s'afegeixin a la revolució i la seva manera de lluitar-hi. No s'ha d'oblidar que el revolucionari no pot en realitat crear les seves forces més importants sinó en plena lluita, i que durant el desenvolupament d'aquesta és quan precisament podria constituir les seves reserves, en comptes de gastar-les, com succeeix en les batalles entre exèrcits regulars, però per això ha de tenir la superioritat moral i «atreure cap a si als elements febles que es col·loquen sempre del cantó del més fort». (Marx).

Per a atraure aquests elements indecisos, guanyant reserves per a la revolució, cal actuar contínuament, tractant d'obtenir cada dia èxits, encara que siguin petits; la passivitat no aconsegueix èxits; a tot estirar pot aspirar amb ella és a conservar els obtinguts anteriorment.

El paper de la direcció de les masses i, consegüentment, el que incumbeix el partit i els seus caps en una insurrecció es posa bé de manifest. Només una direcció ferma i decidida que comprengui que en aquest instant s'ha de jugar tot a una carta, és capaç d'organitzar la victòria; la indecisió, la passivitat en la direcció fan néixer en les masses que lluiten la desconfiança i impulsen els indecisos a afegir-se a l'adversari.

Convé examinar aquest assumpte. La història de totes les insurreccions, de tots els combats entre el proletariat i la burgesia, des de la Comuna de París fins al darrer motí, posa de manifest el fet següent: allà on el proletariat revolucionari ha tingut ocasió d'apoderar-se del poder, ha donat sempre prova d'humanitat respecte al vençut, i, al contrari, en els casos en els quals la burgesia ha pogut dominar un assaig revolucionari de les masses obreres, o simplement ha pressentit un perill de revolta, ha desfermat un terrible «terror blanc». No pot amagar-se, evidentment, que els obrers han comès alguns actes terroristes, però, no obstant, la classe obrera dona sempre més proves d’humanitat i de clemència. Aquesta forma de fer del proletariat prova llur superioritat moral sobre la burgesia, però tingueu en compte que un excés d'humanitat seria un perill, doncs es consideraria per l’adversari com un signe de debilitat. De tots els combats revolucionaris es desprèn un ensenyament: no es pot vèncer a l'enemic aferrissat de la classe obrera valent-se dels principis humanitaris; cal emprar la força per a vèncer, perquè l'adversari no coneix cap sentiment cavalleresc.

Seria, per tant, un error mostrar massa humanitat vers l'adversari. Només ha de mostrar-se cap als amics de la revolució i cap als elements que sigui possible guanyar a la causa revolucionària. Pel que fa als seus enemics aferrissats, és precís mantenir a expenses seves l'«ordre revolucionari» més sever, i si és indispensable, el terror.

Després d'haver examinat el principi de l'ofensiva costi el que costi, principalment des del punt de vista polític i moral, cal considerar aquesta regla també des del punt de vista militar. Pot ser útil emprendre aquest examen exposant algunes opinions corrents, però falses i poc clares.

Una d'aquestes opinions és la següent: «A la guerra civil, igual que a la guerra en general, ni els començaments, ni les victòries parcials, són cabdals, sinó el final». Com a exemple s'addueix que el 1914 l'exèrcit alemany fou victoriós i, tanmateix, perdé la guerra.

Aquesta opinió referent a la guerra en general no cal aplicar-la a la insurrecció armada; en aquesta tot depèn del principi; la importància del primer dia, de la primera hora és capital en la insurrecció armada. Dels combats del primer dia i dels primers moments depèn la situació per als següents, perquè en aquests xocs inicials cal adonar-se de les forces que s'han alçat, de llur capacitat i llurs possibilitats.

L'experiència de la guerra civil a Finlàndia, el 1918, n'és un exemple clar. Al sud de Finlàndia, essencialment proletària, on l'obrer comptava amb armes, el poder va passar als revolucionaris gairebé sense que hi hagués efusió de sang; després d'aquest brillant inici, els roigs, en comptes de marxar cap al nord, van romandre alguns dies als mateixos llocs de la seva victòria per organitzar llurs forces, pel que sembla. Això donà un respir a les forces contrarevolucionàries, que trobaren al nord per a fer una incursió ràpida a través del país, assegurar-lo, i organitzar el front blanc vers el sud. Quan els roigs van voler marxar cap al nord, ja era massa tard. Xocaren a tot arreu amb una resistència ben organitzada del front blanc. Només va romandre a llurs mans una mínima part del país i com que no eren capaços de lluitar en un front de guerra regular, l'avantatge adquirit durant els primers dies va resultar inútil, i no hauria estat possible conservar-la més que abocant torrents de sang.

Una teoria errònia i que, no obstant això, sembla a primera vista marxista, és la que les «fortificacions» de la revolució proletària són els locals de les grans indústries, empreses comercials, els barris obrers, i que en aquests punts, on el proletariat és més fort, és on ha de lluitar i no deixar-se provocar ni arrossegar als barris burgesos, en els quals pot ser abatut amb facilitat, consegüentment s’ha de confinar la insurrecció en aquests llocs, per esperar-hi l'adversari i abatre'l.

No és difícil convèncer-se que l'error de l'anterior raonament resideix en una compressió simplista de la manera de ser de l'adversari. El confinament en les «fortaleses» proletàries permet a l'enemic prendre la iniciativa i li dona la possibilitat d'agrupar les seves forces d’acord amb els seus desigs. En aquestes condicions seria estúpid suposar que l'enemic vingui a deixar-se abatre als barris obrers, ja que té mitjans sobrats de concentrar en cada punt una gran superioritat numèrica i liquidar la lluita en els diferents focus revolucionaris, un després de l'altre.

Quan es vol abatre un adversari cal trobar els llocs on és feble, però això no s'aconsegueix amb la passivitat, sinó buscant a l'enemic i atacant-lo.

Per aquesta raó, sota cap pretext cal confinar-se als barris obrers, a les «fortaleses» proletàries, a les ciutats que ja han caigut en mans dels obrers, sinó, per contra, llançar-se fora, allà on és possible trobar-se amb l'adversari, atacant els barris burgesos. El confinament, l'espera, són la mort de la insurrecció, i només un atac ininterromput pot assegurar la victòria.

Una varietat d'aquest raonament és la teoria anomenada «defensiva» segons la qual no s'hauria d'interpretar literalment allò que Marx ha escrit sobre l'ofensiva. Una lluita amb les forces contrarevolucionàries exigeix una organització adequada de les forces del proletariat. Per a què aquesta organització sigui possible, cal romandre algun, temps a la defensiva, i no emprendre l'ofensiva més que en el moment en el qual les forces pròpies hagin estat degudament organitzades i concentrades.

L'espera només admissible quan gràcies a ella es tingui la seguretat d'aconseguir un esforç de les masses i de debilitar l'adversari. Però en general cal buscar sempre el mitjà d'estendre al més ràpidament possible la insurrecció per tal d'adquirir per a les files de la revolució combatents nous.

L'error de la teoria de la «defensiva activa» rau en el fet que es creu que gràcies a ella es podrà lluitar contra les organitzacions militars burgeses i els seus especialistes militars amb combatents d'igual valor i categoria. L’organització militar és el punt fort de la classe directora; així és que la classe revolucionària no ha de tractar de destruir l'adversari per aquesta banda, sinó desorganitzar-lo per tots els mitjans.

L’atac costi el que costi és una regla general, encara que hi hagi casos en els quals una detenció ha estat útil. L’exemple del proletariat d'Essen, el 1920, és notori a aquest respecte. Aquest moviment no es va declarar al mateix temps que a les altres parts de l'enemic; va mantenir-se a la defensiva i no pensà en atacar més sinó quan va haver rebut les armes i l'ajuda necessàries.

Una paralització després d'iniciat el moviment no pot ser útil sinó és en el cas en què aparegui clarament i sense cap mena de dubte possible que una ofensiva franca i immediata ha de conduir a una derrota sagnant de les forces revolucionàries.

Exemples similars no són, tanmateix, més que casos particulars, doncs, en general, qualsevol aturada, després d’iniciar-se un moviment, és funesta, i en aquests casos és necessària, en els quals la insurrecció no pot fer-se immediatament és possible sovint lluitar i destruir l'enemic per altres mitjans, millors i més segurs que aturant el moviment després d'iniciar-lo. Quan el moviment ha començat en aquestes circumstàncies, quan no es pot preveure la victòria, el deure del partit revolucionari és retenir a les masses, impedint que es llancin a l'ofensiva.

La bona execució de la regla segons la qual els que es revolten, han de abans que res tractar d'impedir la concentració de forces de l'adversari descansa sobre el coneixement de les capacitats i possibilitats d'aquest. El costat fort del partit revolucionari és l'activitat i l'entusiasme de les grans masses; la seva debilitat consisteix en la manca d'organització militar; en una campanya regular, contra fronts ben organitzats, els revolucionaris seran vençuts sempre.

La força de la contrarevolució resideix en la seva militarització, en llurs organitzacions guerreres; la seva feblesa rau en el reduït nombre de partidaris veritables de la classe contrarevolucionària, decidits a tot. La contrarevolució compta per a vèncer, i necessita en efecte, de tot l'armament formidable del seu exèrcit, però els soldats que formen a les files es componen d'elements proletaris o semiproletaris, cosa que constitueix un perill per a ella, el qual és més gran com més disperses estan aquestes tropes, i a mesura que el seu contacte amb les masses populars és més estret és més fàcil atreure-les al bàndol de la revolució; per això a l'adversari li convé un front de guerra regular, rere el qual pugui protegir a llurs tropes del contagi revolucionari.

D'aquí que l'art de la insurrecció consisteixi sobretot a impedir la concentració de forces governamentals. Això significa que des del primer moment, i costi el que costi, cal envoltar les petites i grans fraccions de les forces enemigues, penetrar-hi per tots els mitjans i destruir-les, sigui per la propaganda, sigui per la lluita física. En tot cas, cal treure a l'enemic tota possibilitat de retirada o d'enllaç amb el gruix de l'exèrcit contrarevolucionari.

Hem dit anteriorment que en una insurrecció armada «el front» és a tot arreu, és a dir, allà on existeixi la més mínima fracció encara que calgui concentrar, com hem dit, una superioritat numèrica especialment important en els punts més vitals per a la lluita. No s'ha de deixar cap fracció de força enemiga sense actuar-hi, ni deixar-li possibilitat de reunir-se amb una altra fracció, pel qual és indispensable oposar a cada grup de tropes una altra força igual.

L'adversari comprèn que no ha de deixar batre les seves tropes aïlladament i que quan sobrevingui la insurrecció, les seves forces han d'estar concentrades per oposar-se a les forces revolucionàries en un front similar si és possible al d'una guerra regular. Pot ser que per assolir aquestes finalitats, abandoni ciutats i regions senceres sense lluita, per tornar de seguida a l'atac amb les forces concentrades; aquesta possibilitat no altera gens la regla per la qual els revolucionaris deuen per tots els seus mitjans impedir la concentració de forces enemigues, i l'enllaç entre les seves diferents tropes així com dispersar aquelles que s'hagin concentrat, per a això tornem a repetir que no hi ha cap altre mitjà que l'ofensiva sigui com sigui, ràpida i sense cap mena d’aturada fins a assolir la victòria. No s’ha d’oblidar que la salvació de l'adversari és constituir aquell front regular contra les forces revoltades i, amb tots els seus nervis en tensió, liquidar la insurrecció.

L'èxit depèn no només del poder de l'adversari, com es podria creure considerant la insurrecció només des del punt de vista militar, sinó que depèn de factors molt diferents com, per exemple, de l'estabilitat de la situació, creada per la propaganda revolucionària, de la major o menor decisió revolucionària i de les consegüents vacil·lacions en la massa dels soldats i, per damunt de tot, de l'activitat de les masses revolucionàries, de l'activitat de les masses revolucionàries, de la determinació i de la rapidesa de llur ofensiva.

L’adversari pot molt bé no reaccionar en aparença contra l'ofensiva de les forces revolucionàries, no immutar-se davant les provocacions, organitzar tranquil·lament la concentració de les seves forces, per després, en el moment desitjat, emprendre un atac sistemàtic, però aquesta tàctica és gairebé impossible que no s’apliqui perquè en la realitat tot cap militar no concentra només tropes en aquells llocs en què el perill és immediat, sinó on el perill és simplement possible, la qual cosa porta pràcticament a una disseminació de llurs seves forces.

L'estudi de les qüestions fonamentals de l'art de la insurrecció armada assenyala a cada instant la importància d'un partit revolucionari, per assegurar la victòria, ja que sense ell qualsevol moviment de les masses revolucionàries seria caòtic i per tant destinat a estavellar-se. Tot combat té necessitat d'una direcció, i aquesta no pot exercir-la més que un partit que reuneixi en el seu si els millors elements, els més addictes, més valerosos i més cultes de la classe revolucionària. És impossible que tots els membres de la classe oprimida arribin a aquest grau superior, per la qual cosa cal aconseguir la unió dels elements més disciplinats i més capaços.

D’altra banda, essent la insurrecció abans que res un acte polític, el costat militar està íntimament lligat a aquest aspecte. Es pot dir que la insurrecció és un combat polític i d'aquí que llur direcció no pugui ser a càrrec més que d'un partit polític.

Per emprendre la lluita final cal, en primer lloc, que el partit mantingui el contacte més estret amb la seva classe, que tingui la confiança de les masses populars i que sigui reconegut per elles com el seu guia; només en aquestes condicions li és possible al partit posar en acció a les grans masses i mobilitzar-les per a la lluita final, concentrar les forces necessàries, preparar l'estat d'esperit indispensable, dictar els objectius de la lluita i escollir el moment propici per a la insurrecció.

Per tal que les masses segueixin les ordres de combat del partit en el moment de la revolució és necessari que abans de la insurrecció els principis que l'inspirin siguin populars. El partit no podrà aconseguir això si no és mantenint-se per mitjà d'un treball diari en contacte constant durant llargs anys amb els grans i petits interessos de les masses; un partit que no s'hagi fet popular abans de la revolució es trobarà aïllat entre les masses en el moment de la insurrecció, i la direcció d’aquestes masses i la victòria consegüent s'escaparan de les mans. Això mostra la importància del treball permanent del partit, sobretot en les indústries, a on es troba la fracció més definida de la classe revolucionària.

El partit revolucionari ha d'exigir de cadascun dels seus membres un treball actiu entre els neutres i els afiliats a altres partits. Un veritable revolucionari és abans que res un conductor de gentada.

La victòria d'una insurrecció depèn, en segon lloc, de l'acció simultània de les forces revolucionàries, que han d'entrar en acció alhora; en una insurrecció espontània això és impossible, la qual cosa permet sempre a la contrarevolució sufocar el moviment.

Només una direcció ferma aconsegueix que les masses emprenguin la lluita alhora i només la direcció d'un partit pot imposar l'ordre necessari en el cas d'un moviment de masses i agrupar-les dins dels quadres de comandament; per això cal que el mateix partit treballi també amb la unitat més gran; la cohesió d'un partit revolucionari dona la seguretat de la victòria a la lluita final.

Un partit obrer revolucionari ha d’organitzar les seves masses per a una lluita armada. Per això està fortament interessat en l'organització per tot el país. A les indústries, les forces del proletariat són fàcils de conquerir, ja que allà s’hi troben totes unides per les exigències del treball; els obrers d’una mateixa empresa es coneixen bé i s’entenen amb facilitat, coneixement recíproc que facilita l’elecció dels millors per als llocs de responsabilitat.

El partit obrer revolucionari ha de pensar que en el moment de la revolució cal que hi hagi forces proletàries organitzades a la «rereguarda» del país; seria un error de direcció concentrar només la força del partit als centres obrers.

Des del punt de vista militar, l'art de la insurrecció exigeix a les forces revolucionàries impedir la concentració de l'adversari, disgregar-les, desorganitzar-les o destruir-les.

La lluita més eficaç per a la destrucció de les forces armades de l'enemic s'ha de realitzar no exteriorment, sinó interiorment. «És evident que quan una revolució no arriba a ser un alçament de masses i no comprèn també els elements militars, no s'ha de considerar com una lluita seriosa» (Lenin). Per això el partit revolucionari ha de preocupar-se de tenir aliats dins les files de l'exèrcit del seu adversari. Pel que fa falta desenvolupar propaganda als organismes administratius de l'adversari. Aquesta és la millor preparació per a una insurrecció armada; es tracta d'una tasca difícil i sempre perillosa i que s'ha de dur a terme abans de la insurrecció perquè una vegada iniciada no cal fer-se la il·lusió d'atreure's elements de l'adversari si no es demostra un avantatge contra aquest en els primers combats.

FI