Pronunciat originàriament («Über die politische Stellung der Sozialdemokratie, insbesondere mit Bezug auf den Norddeutschen ‘Reichstag’») com a discurs l’1 de maig del 1869 en l’assemblea de la Unió Democràtica de Treballadors de Berlín. En el mateix any fou publicat per primera vegada com a pamflet.
Transcripció de J.L.W. a partir de
Wilhelm Liebknecht, Kleine politische Schriften,
Frankfurt/M. 1976, S.14-30. Traducció feta pel MIA
Com que en aquesta ocasió no he pogut prendre la paraula en el Reichstag, he aprofitat amb gran goig aquesta oportunitat per presentar el meu punt de mira socio-polític.
La qüestió: quina posició ha d’assumir la socialdemocràcia en la lluita política? es respon fàcilment i segura, si hom esclareix la indestriabilitat del socialisme i la democràcia. Socialisme i democràcia no són el mateix, però són tan sols expressions diferents de la mateixa idea fonamental; es pertanyen mútuament, es complementen, no poden entra mai en contradicció mútua. El socialisme sense democràcia és pseudosocialisme, com la democràcia sense socialisme és pseudodemocràcia. L’estat democràtic és l’única forma possible de societat organitzada socialistament. Tots els enemics de la burgesia coincideixen en l’aspecte negatiu del socialisme. Wagener i el bisbe Ketteier, els capellans catòlics del Consell Imperial austríac, els junker protestants de l’estat model prussià, tots condemnen la burgesia tan fortament, i emprant les mateixes consignes contra ella, que el socialista més radical. Això mostra que la lluita contra la burgesia no és en ella mateixa tan sols democràtica, sinó que pot sorgir dels motius més reaccionaris. Ací apareix d’immediat la necessitat de remarcar, al costat dels aspectes negatius del socialisme, els positius, que ens diferencien de tots els reaccionaris, i per damunt de tot: conduir més enllà de la lluita social també la política, i de fet en primera fila. Perquè hem entès la indestriabilitat de la democràcia i del socialisme, els anomenam socialdemòcrates. En aquest nom rau el nostre programa. El programa, però, no hi és per reconèixer-lo de boca i negar-lo de fet; hauria d’ésser el timó del nostre comportament.
Quan ens restringim a la lluita social o no dedicam a la política la importància que li correspon, incorrem en el risc que els nostres enemics facen ús de l’antagonisme existent de classe i d’acord amb la màxima «divide et impera» (divideix i domina!) flirtegen ara amb la burgesia contra el treballador, ara amb els treballadors contra la burgesia. Aquest joc doble es denomina cesarisme modern, que es basa essencialment en l’explotació dels antagonismes de classe. A França l’Empire «salva» la societat burgesa avui dels treballadors i coqueteja demà amb els treballadors per empènyer la burgesia atemorida cap a la seua xarxa. Ací a Prússia el cesarisme copia també en aquest punt el model francès i fa colpets a l’esquena de la burgesia i dels treballadors alternativament; i així s’ha esdevingut que el nacional-liberalisme, és a dir la burgesia representada com a partit polític, veu en el govern francès la seua salvació contra els treballadors, mentre que treballadors desorientats – esper que no molts, malgrat la corrupció sistemàtica des de dalt – esperen del mateix govern protecció contra la burgesia.
Si el moviment social no ha d’afavorir el cesarisme, el socialisme hauria d’emprendre la lluita política.
Per damunt de totes les coses cal remarcar-ne una: el moviment social és un procés de transformació revolucionària, que no es pot acomplir en un dia. La qüestió social no és igual a aquella planta fabulosa, els brots de la qual, després de la letargia d’un segle, sobtadament brollaven en un esclat. El mot «revolució» té un significat doble. En ocasions hom hi entén l’enderrocament simple d’un govern, un fenomen que pot consistir en un breu combat de carrer. Aquest és el sentit estricte del mot. L’ample abasta tot el procés de desenvolupament d’un nou organisme social, que ha de crear la corresponent forma estatal. I aquest procés revolucionari, que no descansa tampoc en els períodes més pacífics, no es pot ni accelerar ni tampoc reduir en un mínim temporal qualsevol a voluntat mitjançant cap recepta miraculosa. La burgesia emprà mig mil·lenni per tal d’abastar el seu poder actual. El proletariat, que ha d’abolir el mode de producció burgès basat en el treball assalariat i ha de bandejar amb l’esclavitud salarial el domini de classe, no podrà resoldre la seua tasca en pocs anys. La revolució proletària moderna, certament, no durarà tant de temps com el que ara té al darrera la revolució burgesa — en l’era del vapor i del telègraf elèctric la humana camina endavant més ràpid, masses més grosses accedeixen a la civilització, l’exèrcit que lluita per les noves idees té un àmbit de recrutament més ample.
Però la nova societat es troba en contradicció irreconciliable amb l’antic estat. No es pot desenvolupar en l’estat feudal, policial i militar. Qui vol la nova societat per damunt de tot ha d’efectuar l’anorreament de l’antic estat. Per això, sota les condicions actuals, la socialdemocràcia es concentra en la pura qüestió social en el camp de la teoria. Per a la praxis social ha de conquerir primer el terreny estatal.
D’ací ve la posició de la socialdemocràcia en la «nova conformació d’Alemanya». El «fet» de l’any 1866 és per a Alemanya, el que fou per a França el colp d’estat del 2 de desembre del 1852. El colp d’estat de Bismarck, com el Napoleó, s’adreça contra la democràcia. No és pel caràcter violent d’aquest fet que en fem una valoració condemnatòria – ja que com els prínceps, també per als pobles la força és el darrer mot – sinó, perquè a França afavorí una colla d’aventurers depravats, i a Alemanya afavorí un estament que ja no té dret a existir, la junkerada.
L’anomenat «conflicte constitucional prussià» fou un intent del poble, principalment de la classe burgesa, d’aconseguir el poder estatal a través de mitjans parlamentaris. L’any 1866 havia degradat les lluites parlamentàries a una baralla de miralls, i mogué el lloc de real de combat a un altre àmbit. El «Reichstag» nord-alemany, malgrat el dret universal de sufragi, no té absolutament cap poder, cap vot decisiu, sinó tan sols de consulta, i és per la manca de poder, que no pot utilitzar-la la democràcia com a camp de batalla per a la conquesta del poder.
Així com la democràcia francesa confrontà el domini imperial, la democràcia alemanya ha de confrontar la Federació Nord-Alemanya amb totes les forces, negant-la i hostilitzant-la en tot el que es juga. Si decaigués aquesta posició de confrontació no concediria merament el seu principi i així a ella mateixa, sinó que vulneraria també les normes més simples de la praxi. Arrib ara a la qüestió: Ha de votar la democràcia en general en el «Reichstag»? Votar o no votar és, amb el dret universal de sufragi, tan sols una qüestió d’utilitat i no una qüestió de principi. Tenim un dret de vot – la circumstància que se’ns haja atorgat el dret, no ens priva del nostre dret natural —, i si hi veiem un avantatge, votam. Des d’aquest punt de vista valoràrem a Saxònia la qüestió davant la convocatòria del «Reichstag». Una part era en contra per raons d’utilitat, una altra era per les eleccions. Pels no-votants s’esgrimia que aquesta deixaria més clara consciència al poble de la manca de drets, pels votants que, amb l’abstenció de la democràcia, els enemics aconseguirien la possessió exclusiva de la tribuna, que ells sols hi tindrien la paraula i que podrien més fàcilment confondre el sentiment de justícia del poble. Aquest argument prengué — hom es decidí per les eleccions. La meua opinió defensava que els representants que elegíssem entrassen amb una protesta en el «Reichstag» i que seguidament l’havien abandonar, sense renunciar-hi però al mandat. Amb aquesta opinió vaig quedar en la minoria; es trià que els representants de la democràcia poguessen utilitzar qualsevol oportunitat adient per expressar el llur punt de mira d’oposició i de protesta, però que s’havien de mantindre al marge dels afers estrictament parlamentaris, ja que això implicaria un reconeixement de la Federació del Nord i de la política de Bismark i que tan sols podria confondre al poble sobre el fet que la lluita en el «Reichstag» seria merament un simulacre de lluita, una mera comèdia. Mantinguérem aquesta orientació en la primera i segona sessió del «Reichstag». En el debat de l’ordenament dels oficis, que constituïa la matèria cabdal de la sessió present, creien alguns dels meus companys de partit que, en interès dels treballadors i amb finalitats propagandístiques, s’havia de fer una excepció. Jo era en contra. La socialdemocràcia no hauria de tractar amb els enemics sota cap circumstància ni en cap àmbit. Hom tan sols pot tractar amb qui hi ha una base comuna. Tractar amb enemics de principi significa sacrificar els seus principis. Els principis són indivisibles, o es mantenen tots o se sacrifiquen tots. La més mínima concessió de principis és l’abolició dels principis. Qui parlamenta amb enemics, parlamentaritza; qui parlamentaritza, pacta.
Tenim un exemple alliçonador i advertidor en el Partit Progressista. En l’època de l’anomenat conflicte constitucional prussià no s’estalvià discursos bells i també potents. Amb quina energia protestà contra la reorganització – en mots! Amb quina «fermesa» i amb quin «talent» no sostingué els drets dels pobles – en mots! Però el govern no s’arronsà davant d’aquestes protestes, ni davant de les deduccions jurídiques. Cedí al Partit Progressista el dret i retingué i exercí el poder. I el Partit Progressista? Per comptes de retirar-se de la lluita parlamentària, que havia esdevingut sota aquelles circumstàncies una niciesa vergonyosa, per comptes d’abandonar la tribuna dels oradors, per forçar el govern a un absolutisme nu i apel·lar al poble — continuà incansablement a trobar satisfacció en les pròpies frases, a confegir protestes i deduccions jurídiques en l’aire i extreure’n conclusions que, com tothom sabia, eren inefectives. Així la Cambra de Diputats es convertí d’arena política en teatre de comèdia. El poble sentia sempre els mateixos discursos, veia sempre la mateixa manca de resultats, i se n’apartà, primer amb indiferència, i després amb disgust. L’any 1866 esdevingué possible. Els «bells» i «potents» discursos d’oposició del Partit Progressista prussià havien preparat el terreny de la política de sang i ferro – eren els discursos funeraris del propi Partit Progressista. En el sentit estricte del mot el Partit Progressista havia discursejat fins a la mort. Lassalle — he de recordar ací, i per damunt de tot ho vull fer en atenció als membres presents de la Unió que ell fundà —, Lassalle condemnà de la manera més decidida el comportament del Partit Progressista i en predigué les conseqüències. Aconsellà els diputats de retirar-se de l’escena parlamentària i de renunciar-hi als mandats. Tristament no arribà fins el punt de demanar-los l’oposició fiscal, llavors l’únic mitjà i el més segur d’aturar el govern. Amb tot, en qualsevol cas Lassalle col·locà en la llum adient la perversitat i corrupció de la bella retòrica parlamentària, del discurs pel discurs.
Si la democràcia ara comet el mateix error que fa sis anys cometé el Partit Progressista, la mateixa causa provocarà el mateix efecte. Però ben a banda del punt de mira estrictament polític una participació del nostre partit en els debats parlamentaris no té el més mínim ús pràctic. Que amb la composició del «Reichstag» no s’hi pot pensar en introduir propostes importants de principi en el nostre sentit que puguen avançar d’entrada.
«Però», opina un o altre, «en el Reichstag tindrem la millor oportunitat per desenvolupar els principis de la socialdemocràcia». Oportunitat en tindrem, però certament no la millor, ni tan sols una de bona.
Creieu que el «Reichstag» deixarà utilitzar la seua tribuna d’oradors com a càtedra? Suposam que un Marx volgués fer una sèrie de conferències teòriques als diputats, quant de temps i com de sovint hom l’escoltaria? Potser una vegada per curiositat, però ja no pas després.
No cal pensar en una influència legislativa, com he dit; quin sentit tindria llavors en nom del cel voler fer l’exposició dels nostres principis en el «Reichstag»? Potser la conversió dels membres? Imaginar-se aquesta possibilitat seria més que infantil, seria pueril. Seria tan pràctic com parlar dels nostres prinicipis a les ones del mar – i no tan ridícul. Els Braun i companyia saben força bé el que volen. Per a ells, com en general per a les classes dominants que són gairebé representades exclusivament en el Reichstag el socialisme ja no és cap qüestió de teoria, sinó simplement una qüestió de poder, que no es resol en cap parlament, sinó tan sols en el carrer, en el camp de batalla, igual com qualsevol altra qüestió de poder. «Sí, tampoc nosaltres pensam en una influència en el propi ‘Reichstag’, sinó que el que volem és utilitzar la tribuna del Reichstag per parlar al poble de fora».
Prou correcte. També jo en el seu temps he utilitzat la tribuna del Reichstag i l’utilitzaré en el seu temps de nou. No obstant, és el lloc més adient per al desenvolupament teòric? La lectura és prohibida en el «Reichstag», i em concediran tots, que l’orador més experimentat – assumint, el que no és el cas en el «Reichstag», que hom l’escolta tranquil·lament — no es troba en la circumstància de completar un treball científic de memòria i dictar-ho als estenògrafs, tal com el podria escriure en el seu pupitre. «Però en el ‘Reichstag’ podria expressar ço que és prohibit en altres llocs».
Ho negui. Puc fer en el «Reichstag» atacs a l’actual ordre polític de les coses, que en cap altra assemblea prussiana romandrien sense càstig, encara que en matèria social, particularment en l’àmbit teòric, no hi ha res que no es pogués dir en altres llocs amb semblant impunitat. I hauríem de témer també el combat amb les lleis? És un fet que cada dia s’escriu i es parla més revolucionàriament sense impediments a Prússia que no pas en tots els discursos del Reichstag sobre la qüestió social.
Assumim, però, que s’aconsegueix introduir qualsevol veritat inexpressable en el «Reichstag» - què s’hauria assolit? La llei permet indubtablement la lliure impressió del discurs en qüestió; però la llei fa responsable de cada mot a la premsa quan aporta un discurs individual per comptes de tot el debat. I publicar tot el debat d’acord amb el report estenogràfic que és l’únic legal, és fins i tot per a les publicacions més grans impossible per raons d’espai, ja no diguem per als petits fulls socialdemòcrates. Per tal d’extreure del «Reichstag» les veritats tan hàbilment introduïdes en el «Reichstag», no hi ha doncs cap altre mitjà que el report estenogràfic oficial, que és però inaccessible a les masses per raons de dimensions i de preu.
Ço que els treballadors aprenen dels debats sobre qüestions socials, ho aprenen a través de la premsa obrera, i el que aquesta aporta en la forma de reports parlamentaris, ho poden elaborar molt millor, molt més acuradament, en la forma d’articles editorials i reportatges independents.
Hauria d’esmentar que l’argument pràctic de les «introduccions» no hauria d’agrair la seua paternitat als que menys tracten amb mercaderies sota vigilància policial. Que hom prenga per exemple el «gran discurs» del senyor von Schweitzer – cada mot hauria passat per la censura pre-març. Resumim:
Els nostres discursos no poden exercir una influència directa en la legislació.
El «Reichstag» no pot convertir mitjançant discursos. Mitjançant els nostres discursos no podem difondre cap veritat entre les masses que no puguem escampar altrament de molt millor manera.
Quin sentit «pràctic» tindrien doncs els discursos en el «Reichstag»? Cap! I parlar-hi sense sentit no aprofita gens. Ni un sol avantatge! I ara de l’altra banda els desavantatges: el principi sacrificat, la lluita política seriosa degradada a batalletes parlamentàries, el poble conduït a l’engany de cercar en el «Reichstag» de Bismarck la solució de la qüestió social. - I hauríem de parlamentar per «raons pràctics»? Tan sols la traïdoria o l’estretor de mires podrien demanar-nos-ho. Ço que en principi és correcte, és sempre també el millor a la pràctica. La fidelitat als principis és la millor política.
No vull sostindre amb això que la lluita parlamentària siga rebutjada sempre i sota tota circumstància. En períodes de feblesa crònica, quan la sang circula lentament a través del cos polític, quan l’esperit esclafat del poble no veu cap redempció en dècades, en aquests períodes pot ésser d’utilitat tindre cura en qualsevol parlament d’una petita làmpada de llibertat, que penetre en la nit que l’envolta. I quan el poble, quan els «batallons obrers» s’afanyen fins les ports del parlament, llacors potser un mot pronunciat des de la tribuna, com si fos una espurna elèctrica, pot oferir el senyal de l’acció alliberadora. Però ara ja no som gràcies a Déu en una època de paràlisi crònica – tristament tampoc no són als vespres d’una acció que emane de l’interior del poble. No subestim la importància de l’expressió oral. Però, en temps de crisi, en temps on un món es mor, i un altre apareix, els representants del poble pertanyen al poble. Per la meua part no tinc merament per honorable, sinó també per més eficaç, parlar en una assemblea de treballadors justos, que davant d’una societat de júnquers, apòstates i nul·litats, convocada per un estadista que considera amb menyspreu la justícia i els homes, i anomenada «Reichstag» nord-alemany. «Però el ‘Reichstag’ és el fil del dret de sufragi universal. El dret de sufragi universal és la voluntat del poble, i com a demòcrates hem de respectar la voluntat del poble, i en consequència al ‘Reichstag’».
En aquest raonament, que és ben habitual, ens confrontam amb una sobrevaloració irracional del dret de sufragi universal que, principalment recolzada en l’autoritat de Lassalle, ha esdevingut una idolatria formidable. Principalment a l’Alemanya del Nord molts tenen el dret de sufragi universal com una vara miraculosa, que obrirà als «desheretats» les portes del poder estatal; viuen en la il·lusió que en mig d’un estat policial i militar amb el dret de sufragi universal, a la manera de Münchhausen amb la seua cua, podran treure’s del pantà de la misèria social. La cua de Münchhausen hauria de saludar el seu cap posterior. Certament, el dret de sufragi universal és un dret sagrat del poble, una condició fonamental de l’estat democràtic o socialdemocràtic. Del tot aïllat, separat de la llibertat civil, sense llibertat de premsa, sense dret d’associació, sota el domini del sable del policia i del soldat – amb un mot: en l’estat absolutista el dret universal de vot tan sols pot ésser una joguina i una eina de l’absolutisme.
Quan Bonaparte havia escorxat la República, proclama el dret de sufragi universal. Quan el comte Bismarck havia assolit la victòria per al particularisme prussià dels junker, quan a través dels seus «èxits» del 1866 havia dissipat la burgesia liberal a Prússia i havia esquinçat Alemanya, féu allò que havia fet el seu prototip quinze anys abans – proclamà el dret de sufragi universal. En totes dues ocasions segellava la proclamació, l’atorgament del dret de sufragi universal, el triomf del despotisme. Això sol hauria d’obrir els ulls dels entusiastes ingenus de l’evangelisme del dret de sufragi universal.
Entrar en els motius de Bonaparte no hi pertoca. Pel que fa el comte Bismarck, les seues intencions són clares.
El sistema electoral de tres classes, per poc democràtic i antidemocràtic que siga, té alhora un caràcter antifeudal, ja que diposita el baricentre de la representació parlamentària en les classes posseïdores, que, encara que són sempre disposades a fer front amb l’absolutisme contra els treballadors, contra la democràcia, amb tot són enemigues de l’estat absolutista i són fins a un cert punt «liberals». La Cambra de Diputats liberal, el producte del sistema de tres classes era incòmoda per al govern junker. Convenia crear un contrapès, i això es troba en el dret de sufragi universal, directe i igual.
Quants pocs són en l’actual estat policial, en l’estat de vigilància intel·lectual i militar, independents intel·lectualment i materials? La població camperola sola, que en el camp obeeix i ha d’obeir sense resistència cada gest de les autoritats, constitueix dos terços ben bons de tots els habitants.
Això ho compta el comte Bismarck, i no s’hi descompta. Mitjançant el dret de sufragi universal agrana l’oposició de les classes posseïdores i aconsegueix una dòcil majoria en el Reichstag, que el sistema de tres classes mai no li hauria atorgat.
Per tant no com a palanca de la democràcia, sinó com a armada de la reacció fou atorgat el dret de sufragi general. Es troba sota el control total del govern – ací encara molt més que a França, on el poble és políticament més educat, on han deixat enrere tres revolucions i tenen davant la quarta. Hom pot sostindre amb seguretat que a Prússia ningú no pot ésser elegit diputat en el «Reichstag» si el govern en combat seriosament la candidatura. Record en les darreres eleccions a Hannover com hom confiscà les crides de l’oposició, i els posaren milers d’obstacles en el camí. I ací es tracta tan sols d’un candidat incòmode, no d’un de perillós. Si el govern hagués volgut fer ús de tot el seu poder – vull dir ús legal, ja que l’absolutisme «intel·ligent» es vesteix habitualment amb el mantell de la llei –, hauria obstaculitzat l’elecció d’Ewald amb facilitat. Suposam que apareix un candidat que el govern no vol que entre en el «Reichstag»: confisca la premsa que promou la seua elecció – legalment; confisca la propaganda electoral — legalment; prohibeix les trobades electorals – legalment; o permet les trobades electorals i les dissol després – legalment; arresta els oradors partidaris del candidat – legalment; arresta el propi candidat – legalment. Hom arrestà, fins i tot recentment, un «diputat del Reichstag», i encara avui es trobaria a la presó si els nacional-liberals no s’haguessen convençut per un gest de Bismarck de la innocuïtat del «màrtir».
Però assumint que el govern, per un sentiment de força o un mal càlcul, no fes cap ús del seu poder i s’aconseguí, com és el somni d’alguna fantasia política socialista, i s’elegís una majoria socialdemòcrata en el «Reichstag» - què faria aquesta majoria? Hic Rhodus, hic salta. (Ací Rode, ací salta.— Mostra ara què pots fer). Ara és el moment de transformar la societat i l’estat. La majoria adopta una conclusió universalment històrica, de naixement d’una nova època – i no, una companyia de soldats expulsa la majoria socialdemòcrata del temple, i si els senyors no cauen silenciosament, els condueixen un parell de membres de seguretat a les masmorres de la ciutat i allà tindran temps per reflexionar sobre el seu intent donquixotesc.
No es fan revolucions no es fan amb el permís superior de l’autoritat; les idees socialistes no es poden realitzar dins de l’estat actual; cal enderrocar-lo perquè puguen començar a viure.
Cap pau amb l’estat actual!
I fora el culte del dret de sufragi universal i directe!
Participam com fins ara enèrgicament en les eleccions, però utilitzant-les merament com a mitjà d’agitació, i insistint sempre que les urnes electorals no poden esdevindre mai el bressol de l’estat democràtic. El dret de sufragi universal assolirà la seua influència determinant en l’estat i la societat tan sols després del bandejament de l’estat policial i militar.
Com a conclusió un mot sobre les diferents menes de socialisme que ara ens confrontam a Alemanya, i que també trobam en el «Reichstag» i que corresponen prou a l’estructuració política del nostre partit.
Primer tenim – ja que no cal parlar ací del doctor Max Hirsch, que explica l’antagonisme de classe com una «confusió» i que funciona per dir-ho així com a servidor policial voluntari de la burgesia contra el socialisme –, primer tenim el socialisme cortesà reial-prussià o el socialisme feudal, representat pel senyor Wagener, que de passada ha instituït també l’aparell del dret de sufragi universal per al comte Bismarck. Que el senyor Wagener no es dedica al socialisme de propi puny, sinó per encàrrec superior, ho mostren fets innumerables – record tan sols la tolerància policial envers la Unió General de Treballadors Alemanys, la «il·legalitat» de la qual ha estat declarada pel Tribunal Superior. Dos fets, que són poc coneguts, es podrien citar encara.
Com el «Norddeutsche Allgemeine Zeitung» entrà en relació coneguda amb el comte Bismarck, com a conseqüència de la qual cosa m’hi vaig haver d’allunyar, Braß oferí per a Marx, Engels i jo mateix diàries dues columnes de la seua publicació, amb el comentari que podríem escriure sobre socialisme i comunisme de la manera més desinhibida. El govern, del qual ens enganyaven, tenia la intenció de fer quelcom per a l’home pobre, per al proletariat. Naturalment vaig declinar; no podia col·laborar en fer jugar el moviment obrer en les mans de la reialesa per gràcia divina.
Això era, siga dit de passada, abans que Lassalle publicàs el seu «escrit de resposta» - una demostració que el govern no fou impulsat per Lassalle a l’«estudi» de la qüestió social, com sovint sostenen els seus amics i enemics.
El segon fet: en una sessió del Comitè per l’Assistència de la situació de misèria de la Prússia Oriental es queixava un membre progressista sobre el flirteig oficiós i oficial amb certes aspiracions socialistes; davant la qual cosa explicava la segona autoritat de l’estat – si hom considera particularment el comte Bismarck com la primera –, a qui es dirigia el comentari: «És la voluntat expressa del comte Bismarck, que és de l’opinió que un afavoriment de les aspiracions socialistes seria el millor mitjà per obstaculitzar la democràcia». En segon lloc tenim el socialisme nacional-liberal, que són en el terreny de la «situació creada el 1866», que accepten el colp d’estat i que tenen la Constitució de la Federació particular de l’Alemanya del Nord com a capaç de millorar i cerquen de millorar-la. Igual com els polítics realistes nacional-liberals, els socialistes realistes nacional-liberals — en la mesura que siguen sincers – són beneits per la feliç fe cega que mantindre pur el seu principi malgrat tots els compromisos i que poden superar definitivament l’estat policial i militar. El deplorable fiasco de Braun, Miquel i companyia demostra el llur destí. El contrasentit d’aquesta tendència es mostra directament palpable en el fet que els socialistes nacional-liberals actuen políticament al mateix ritme que la burgesia nacional-liberal, el domini social de la qual volen trencar. Ni amb aquests nacional-liberals ni tampoc amb aquell socialisme feudal, tots dos basats en la separació de la qüestió social i la política, té el socialisme democràtic res en comú, ja que aquest parteix de la indestriabilitat de la qüestió política i social, del refús a tot pacte amb l’existent i de la voluntat d’organitzar la societat en línies socialistes i conquerir l’estat democràtic. Nosaltres, els propugnadors d’aquest socialisme, som els únics amb dret d’anomenar-nos partit socialista. Els altres són una colla o secta. Som la socialdemocràcia. No som en l’aire, com hom ens ha retret; tan sols no tenim res en comú amb l’ordre dominant de les coses. Sóc republicà – el fet que visca en una monarquia, no em fa reialista. Reconeixem el poder, però tan sols com a fet, no com a dret – com un fet que suportarem fins que el poder ja no tinga més el poder, fins que un poder més gran s’hi puga contraposar. No ens hi creuam de braços, sinó que utilitzam totes les armes que ens ha deixat el poder dominant per combatre el poder dominant. I així «també tenim en compte les condicions» – de l’única manera, considerant-les amb el principi i amb seny. En la democràcia francesa tenim un exemple esclaridor. Com Bonaparte havia fet el seu colp d’estat, proclamà el dret de sufragi universal i construí un pont daurat, per tal de passar per damunt del torrent de sang del 2 de desembre fins a la democràcia, al poble, als treballadors.
La democràcia francesa – siga dit en la seua glòria immortal –, refusà plena de menyspreu les ofertes de qui tenia el poder, fou fidel als seus principis, fidel al seu odi. Han transcorregut divuit anys – els pocs que, com Olliver, no pogueren resistir la màgia de l’èxit i han transitat pel pont daurat, porten, blasmats per tots els honestos, el signe de Caín de la traïció al front, i la democràcia francesa es contraposa amb mirada ferma el cesarisme, insubornablement, sabedora de la victòria, segura de la victòria.
Tampoc nosaltres no creuàrem pel pont daurat; esperarem fins que arribe el nostre dia, i deixarem morir les efèmeres, sorgides del sol de l’èxit.
No podem impedir que el govern intente explotar la qüestió obrera, però podem i impedirem que triomfe en el seu intent; podem i impedirem que la lluita de classes entre proletariat i burgesia aprofite a la reacció, al junkerat. Hi reeixirem quan conduïm la lluita política amb la mateixa pressió que la social. Sé que a Prússia això és difícil, però cal fer-ho. Per damunt de tot la classe obrera ha de desfer-se de la malfiança generada i mantinguda artificialment envers l’anomenada «democràcia burgesa», de la qual és representant Jacoby.
Quan hom vol confondre els partits, hom ha de recórrer merament a un mot de doble o múltiple significat, amb el qual es pot pensar una cosa i una altra de diferent. Un d’aquests mots, una d’aquestes pomes de la discòrdia és l’expressió «democràcia burgesa».
El mot «burgès» té tres significats completament diferents. Primer vol dir ciutadà, i llavors inclou el concepte d’igualtat política; en segon lloc vol dir petit burgès, i la petita burgesia és a Alemanya per la seua posició, pel seu interès, impulsada a fer costat a la classe obrera; en tercer lloc significa la burgesia, vol dir gran burgès, que viu de l’explotació del treballador, que cerca d’eternitzar-la.
L’odiós que es vincula al concepte «burgès» fa de l’expressió «democràcia burgesa» un mot pejoratiu entre els treballadors. Però és la burgesia doncs democràtica? Al contrari. Coneix la connexió interna de la democràcia i el socialisme – odia la democràcia i és nacional-liberal. I curiosament, els mateixos que ataquen amb fúria apassionada Jacoby, l’enemic de la burgesia, com a «demòcrata burgès», com a «burgès-demòcrata», van políticament de la mà de la burgesia i l’ajuden a preservar els seus privilegis socials! Això demostra que els qui alcen el crit contra la «democràcia burgesa» o bé són curts de vista o són força deshonestos.
Jacoby, ho admet, no és encara cap socialista en el sentit estricte del terme. Insisteix en la qüestió política encara més que en la social, la qual cosa és un error tan gros com l’invers. Però certament valora la veritat i el dret per damunt de tot, de forma que segur que vindrà del tot amb nosaltres. Si ara encara és més polític que socialista – això no ens hauria d’impedir d’acceptar la mà que se’ns adreça. No volem disputar amb els amics sobre coses subordinades en profit dels enemics. Al socialisme que és democràtic, a la democràcia que és socialista, pertany el futur. El març del 1848 tots érem demòcrates. Però quan el moviment esdevingué seriós, i es mostrava que o bé es perdrien les «conquestes» o que s’havia de fer una revolució real i completa, que hagués concedit al proletariat combatiu els seus drets, se separà la democràcia burgesa, més correctament la burgesia democratitzadora, amb una angoixa embogida davant de l’espectre del comunisme de la classe obrera democràtica. On és avui la democràcia burgesa de llavors? Els «vells demòcrates», els «quaranta-vuitencs», no han caigut, com hom ha dit sovint, sinó que han caigut senzillament on els pertocava, on havien de caure. — De burgesos inconscients esdevingueren burgesos conscients, tan aviat que des de l’any 1848 com a conseqüència de l’expansió industrial i comercial els antagonismes econòmics s’han desenvolupat. Aquells demòcrates burgesos, en la mesura que no s’han mort o traslladat, els trobam avui gairebé sense excepció en les files del nacional-liberalisme més o menys progressista, no foren mai demòcrates, sinó mers caps confusos, embriacs de frases de les que no concebien el contingut. L’autèntic demòcrata és necessàriament també socialista. La democràcia, que té a Jacoby com a representant, hauria d’assumir en l’àmbit social una posició més decisiva que fins ara, com el socialisme ho hauria de fer en l’àmbit polític. Tan sols quan passe això, quan els esforços socialistes i democràtics s’enfortesquen i completen mútuament, per comptes de combatre’s, pot aparèixer un moviment socialdemòcrata potent i seriós, prou fort com per ensorrar qualsevol resistència.
Per què és actualment la socialdemocràcia encara tan feble? Sóc conscient que se’n fa molt de soroll, però hi ha molt bel i poca llana; sóc darrera del teló i tinc – sense parlar de la moral – per força ximple volen enganyar el públic i el propi partit quant al nostre poder. Així doncs, per què el nostre partit és actualment tan feble? Per què la majoria aclaparadora dels treballadors s’hi mantenen al marge? Per què especialment a Berlín la socialdemocràcia té un seguiment tan petit, i tan sols ben recentment, com a conseqüència d’una vaga afortunada, un centenar d’homes s’han unit sota la llur bandera? Un centenar d’un centenar de miler?
Per què? La convicció que el moviment social s’utilitza ara des de la reacció, que se n’aprofita – aquesta convicció ben fonamentada manté enrera les masses, que tenen un instint democràtic.
Des del moment que qualsevol dubte en relació a la posició política de la socialdemocràcia siga bandejat, quan la socialdemocràcia, sense negligir la lluita de classes contra la burgesia, conduesca també la direcció de la lluita política, tindrem les masses de treballadors darrera nostre, i podrem dir: «Berlín ens pertany». I llavors ens pertanyerà Alemanya; ja que ací a Berlín seu l’enemic principal, ací es combatrà la batalla decisiva. Des de Berlín s’ha esclavitzat Alemanya; a Berlín caldrà alliberar Alemanya.
A la intervenció seguí un vívid debat. Sobre els comentaris d’un membre de la Unió General de Treballadors Alemanys (el senyor Armborst) deia Liebknecht entre d’altres coses:
«El senyor que ha fet el discurs anterior ens ha mostrat mitjançant els seus arguments a on condueix que hom vulga separar socialisme i democràcia – per a ell demòcrata és sinònim de burgès, i naturalment segons aquesta lògica el treballador hauria d’ésser un revolucionari. Que no tem ni les riallades ni tampoc les enrabiades dels senyors del ‘Reichstag’, creia que ho havia demostrat — gosaria dir que els he desafiat com cap altre; però ho feia per tal de protestar, per expressar clara i nítidament la meua opinió sobre el ‘Reichstag’, i tot el que hom hi pot vincular. Altrament perd valor. Predicar teories socialistes pour le Roi des Prusses (en favor del rei de Prússia) des dels escons del ‘Reichstag’: em tinc per més bo que això.
No sóc pas de voler conduir la lluita real merament en l’àmbit polític; he defensat públicament els sindicats ja l’any 1864 i des de llavors he fet el possible per la llur organització. Certament, ací també hom hauria de mantindre sempre a la vista l’objectiu final, el principi. Que no passe, com es pot oblidar fàcilment en l’esforç per avantatges materials, per salaris més alts, que cal transformar tot el mode de producció burgès, que cal abolir tota relació salarial. Encara un mot. El senyor Armborst opina que amb el temps aconseguirem la majoria del Reichstag. Que faça un exemple de càlcul: ara tenim set ‘socialdemòcrates’ en el ‘Reichstag’; en la propera i igual en cadascuna de les eleccions següents aconseguim set més – això és certament una assumpció idealment favorable – el ‘Reichstag’ té 296 membres, fins que tinguem d’aquesta forma la majoria – un mínim de 149 – haurien de passar encara 63 anys! Ara bé, si el senyor Armborst i els seus amics tenen el desig d’esperar fins a l’elecció de l’any 1933, que ho facen, que nosaltres tenim per un crim a la socialdemocràcia de retindre els treballadors mitjançant una promesa de futur lluny de la lluita política del present».