Publicat originàriament («Die Pariser Kommune hat das Recht zur Verteidigung») a Der Volksstaat (Leipzig), Nr. 44 vom 31. Mai 1871.
Transcrit per Einde O’Callaghan a partir de Wilhelm Liebknecht, Gegen Militarismus und Eroberungskrieg, Berlin, 1986, S. 54-58. Traducció de l’AVM.
Continua les orgies de sang de la reacció monàrquico-capitalista; avança amb sang fins els genolls per les ruïnes fumejants de París per plantar-hi l’estendard de l’«Ordre». Encara no ha assolit el seu objectiu, després de 6 dies de lluites al carrer els barris pròpiament obrers són encara invictes, i els darrers despatxos deixen entreveure clarament que les tropes de Versalles han patit en l’assalt a Belleville una severa derrota. Però ls despatxos telegràfics traspuen una imatge d’horror, d’una magnitud del tot tenebrosa.
Amb tremolosa admiració veiem una d’aquelles terribles tragèdies populars de l’Antiguitat, com la caiguda de Cartago i la de Jerusalem, que es repeteix a escala ampliada davant dels nostres ulls. La Comuna fa bona la seua paraula: «Hem fet un pacte amb la mort!». «Es mor, però no es rendeix», i la reina de les ciutats és la pira funerària del proletariat moribund.
«Mig París es troba en flames», «un fum espès cobreix la ciutat, una pluja de cendres cau sense parar», «les tropes no donen cap quarter».
Quan Neró, amb un coratge embriagat, deixà que Roma s’incendiàs pels quatre extrems, contemplava en silenci l’obra de destrucció. Thiers plorava quan informava la Cambra de Versalles dels progressos que feien els soldats que comandava en la destrucció de París i l’assassinat de parisencs, i «la majoria dels membres de la Cambra (els seus còmplices!) esclataren amb ell en llàgrimes sorolloses». Hi ha diferents gèneres de malfactors, però amb diferència el més repugnant és el dels malfactors ploraners.
Naturalment, els burgesos europeus i de més reaccionaris amb consciència de solidaritat internacional prenien com un sol home el partit de Thiers i dels seus bandits de l’Ordre. Els més desvergonyits de tots a Alemanya. Tot el nostre lèxic d’insults és esgotat per la nostra premsa per a difamar la Comuna. «Aquests vàndals», «aquests inhumans forassenyats», «aquests monstres», «aquests incendiaris assassins», «aquesta torba» - així gemega i xiscla la «inflada virtut» dels estipendiats de fonts güelfs en noble competència amb la «moral solvent» dels covards botiguers.
Per què «vàndals», etc.? «Perquè calaren foc a les Tulleries, al Louvre». Però qui us diu que els obrers parisencs han incendiat el Louvre (els tresors artístics del qual se salvaren altrament), les Tulleries, i qualsevol casa en general? I deliberadament? No és obvi que el foc fou una conseqüència dels bombardaments? Però d’on ve el bombardament? Incendien les bombes dels versallescs quelcom menys que les dels prussians, que incineraren a Estrasburg tan sols 500 cases? Que potser totes dues són de la mateixa fàbrica! Però si també a París hi ha bombes. Haurien els proletari de deixar-se escanyar tranquil·lament, de lliurar-se sense resistència amb dones, germanes, infants als bandits assassins, saquejadors i incendiaris de l’Ordre? Hom no els concedeix el dret més simple de defensa? No se’ls hauria de permetre de respondre a bombes amb bombes? «Però bombes de petroli!», «bàrbars horribles!». Vinga, senyors humans de l’oficina de premsa prussiana – qui ha emprat per primera vegada el petroli amb finalitats bèl·liques? Són oblidades les instruccions segons les quals les tropes alemanyes havien de dedicar-se a incendiar a l’engròs pobles francesos? Com s’havien de rebentar les portes amb petroli i disposar els barrils de petroli en els llocs apropiats?
I ara una qüestió, senyors meus: Qui és responsable d’un assassinat – l’assassí o l’assassinat? Coneixem la vostra vella maniobra de posar la víctima en el lloc del criminal, de forma que respongueu sense excuses la qüestió: recau en l’assassinat la culpa de la mort en l’assassí? En quina banda, però, s’han de cercar en aquest cas els assassins? Podeu negar que la Comuna oferí diverses vegades la mà de la reconciliació i que els versallescs sempre la retiraren? Podeu negar que els parisencs són la part agredida i els versallescs l’agressora? I quan no ho podeu negar, qui és llavors el criminal i qui la víctima?
Tot i així continuareu mentint i difamant – en part perquè us paguen per fer-ho, i en part perquè la vostra por infantil de filisteus us fa incapaços de veure la veritat. Amb tot, podríem recordar-vos, com a admiradors que sou del príncep Bismarck i, com a tals, hauríeu d’ésser acostumats al consum fastuós de «sang i ferro», la famosa expressió del vostre ídol: «Les grans ciutats han d’ésser anorreades». Com podeu contemplar l’«anorreament» de París amb tanta prevenció! Topau a la cara amb el vostre ídol!
Encara no s’ha aclarit com els versallescs en diumenge pogueren aconseguir tan fàcilment la possessió del perímetre: el corresponsal del Times de Londres que es trobava en el quarter general de Thiers escrivia que el ràpid èxit havia sorprès tothom. L’assumpció que un desànim sobtat s’havia apoderat de la Guàrdia Nacional i que fugiren davant de les tropes en marxa, no és compatible amb la resistència heroica que els parisencs ofereixen en la ciutat; homes que fugen el diumenge com ximples, no combaten el dilluns i tota la setmana següent com a herois. Sota aquestes circumstàncies amb prou feines es pot refusar l’assumpció que la traïció prevalgué i que els èxits tan sorprenents dels versallescs desprevinguts es deu a l’or i no a les armes dels atacants.
Fins a quin punt el senyor Thiers rebé suport prussió és quelcom que encara no es pot afirmar en tot l’abast. Sabem, però,
que el príncep Bismarck, en clara violació dels preliminars de pau, permeté la formació d’un exèrcit francès de, si més no, 120.000 homes, i per tant d’una força tres vegades l’import estipulat;
que per tal de fornir al senyor Thiers, que no podia refiar-se de cossos de tropes de nova constitució, soldats «disciplinats», és a dir que obeïssen cegament, convertits en màquines, abans fins i tot de la conclusió de la Pau de Frankfurt, una part de la guàrdia imperial napoleònica, ordenada en batallons i regiments, fou enviada a França i armada a la frontera. (Mantenim en aquest sentit la informació anterior al respecte, que provés d’una font fiable.);
que immediatament després de la conclusió de la Pau de Frankfurt amb gran pressa aquells presoners de guerra foren aportats a França, que els tenia com els més apropiats per a combatre la Comuna, particularment els turcos, dels quals s’esperava que amb tota l’ànima i «sens dubte» treballarien per a la realització de l’ideal d’ordre de Bismarck-Thiers;
que les tropes alemanys que eren encara davant de París oferirien a Versalles tot el suport possible i, sense prendre part directament activa en les operacions, hi col·laborarien de fet amb l’exèrcit francès de setge, constituint-ne, per dir-ho així, la reserva.
A banda, en la premsa conservadora i nacional-liberal, que es troben notòriament sota la direcció de l’oficina de premsa prussiana, vora 8 dies abans de la irrupció del mur de París, es llegia que en campament alemany davant de París es tractava de la qüestió de si s’havia d’ajudar els versallescs amb material bèl·lic. Quan aquesta qüestió es discutí llavors, podeu apostar cent contra un que es proporcionà també realment l’«ajut».