Principis bàsics del marxisme-leninisme: una introducció.
Encara que els marxistes reconeixen la importància del capitalisme com un avenç econòmic sobre el feudalisme, exposen la inhumanitat flagrant per la qual va poder acumular el capital per primera vegada. L'acumulació primitiva de capital es tracta a El capital. Però el focus se centra en el capitalisme industrial, quan la producció de mercaderies va esdevenir dominant en la societat.
La llavor del capitalisme va créixer dins en el ventre de la societat feudal. Al si d'una economia predominantment natural (depenent principalment de la terra), la producció de mercaderies es va desenvolupar gradualment durant un llarg període.
Abans que la producció de mercaderies sota la forma de capitalisme industrial es convertís en el mode de producció dominant al segle XIX, van passar en dues etapes: l'etapa d'artesania i l'etapa de fabricació, que va comprendre diversos centenars d'anys a Europa.
Els gremis artesans eren les unitats productores bàsiques de les poblacions sorgides durant l'edat mitjana. Sota la direcció del mestre del gremi en una petita botiga, cadascun dels artesans fabricaven un producte complet amb eines senzilles i pràctiques que posseïen personalment.
Va ser a la baixa edat mitjana, especialment a la Itàlia del segle XIII, quan va començar a desenvolupar-se la fabricació preindustrial. La base encara eren l'artesania, però aquestes van ser portades a un nivell superior d'organització productiva o divisió del treball. Dia rere dia, un conjunt de treballadors faria una part limitada del conjunt del procés, tal com altres grups de treballadors feien les seves respectives parts del conjunt del procés. La producció va ser més ràpida i a més gran en escala en comparació amb el gremi dels artesans.
A mesura que la fabricació guanyava terreny, els gremis d'artesans es van anar deixant de banda. Els artesans van perdre el control de les seves petites eines i es van veure obligats a incorporar-se a la cadena de muntatge dins el sistema de la fàbrica.
La fabricació va madurar i va començar a esguimbar-se vers el capitalisme industrial a finals del segle XVIII. Aquesta evolució es va accelerar amb noves invencions com la màquina de vapor i la filadora jènua.
Les etapes d'artesania i de fabricació es poden agrupar com el període d'acumulació primitiva de capital. Els orígens històrics de la classe capitalista industrial i de la classe obrera es poden remuntar a aquesta època. El capitalista industrial va privar efectivament l'artesà de les seves eines i va acumular capital a través de les formes d'explotació més inhumanes.
El període d'acumulació primitiva de capital no va significar simplement l'adopció de mitjans i d’una organització de la producció més eficients. Hi ha tota una extensió d'explotació inhumana perpetrada pel fabricant i el comerciant.
En el sistema de fàbriques, homes, dones i nens havien de treballar d’entre setze i divuit hores de mitjana i fins i tot vint hores en casos extrems. Fins a la primera meitat del segle XIX, aquest estàndard de temps de treball es va anar estenent. Els salaris eren extremadament baixos, de manera que fins i tot els nens de menys de deu anys havien de treballar. El lloc de treball era insalubre i tan petit que les màquines podien fàcilment matar o ferir els treballadors. S’infligien càstigs físics als treballadors. Els seus habitatges eren com porqueres.
El creixement de la fabricació preindustrial va provocar el moviment de tancament. Els pagesos van ser forçats a abandonar la terra ja que aquesta es va convertir en pastures per a les ovelles (la llana era un objecte cobejat) i en conreus tècnics de producció especialitzada (cotó, remolatxa, patata, etc.). Com que els pagesos es van veure obligats a sortir de la terra, van haver de competir per aconseguir feina dels fabricants. Sempre n'hi havia masses per a uns quants llocs de treball, reduint-se així les seves condicions salarials. La pobresa i el bandolerisme van ser rampants a partir del segle XVI. Al segle XVII també es van produir grans rebel·lions de pagesos.
La classe manufacturera i el monarca feudal van col·laborar per dur a terme una política mercantilista. El fabricant s’interessava en la consolidació del mercat nacional davant els competidors d'altres països i també contra els barons feudals rebels que cobraven peatges en nombrosos punts de carreteres i vies navegables. L'interès del fabricant coincidia amb l'interès del rei per la consolidació del seu poder polític i pel suport econòmic dels fabricants i comerciants per a les seves guerres.
El mercantilisme també va ser el principal motiu econòmic de les expedicions colonials des del segle XVI. Al principi, els objectes preuats de les colònies eren l'or, les espècies i altres productes exòtics. Posteriorment, la metròpoli va decidir produir cultius comercials en aquestes colònies en benefici propi.
No només els pobles nadius es van veure obligats a conrear els cultius comercials (com el tabac, el sucre, el cotó, el pebre i altres de similars), sinó que a Amèrica del Sud i del Nord, on hi havia una escassetat d'indis autòctons disposats a treballar sota el fuet, els esclaus havien de ser duts per la força d'Àfrica per part de totes les potències colonials. Sigui dit de passada, fins i tot en aquest cas, la bona excusa era accelerar la cristianització dels pagans negres. Els jesuïtes portuguesos van esdevenir molt actius en el tràfic d'esclaus, sobretot després d’haver causar la mort de milers d'indis al Brasil quan els van posar en camps de concentració.