QUAN les notícies de la revolució russa saltaren a les portades de tots els diaris del món, em vaig fer a la idea d’anar a Rússia. Ho vaig fer sobtadament sense pensar-m’hi gens. Per força de costum pos dos penics en un petit quiosc de cantonada i el quiosquer em lliura un diari vespertí. Allà amb la gran ciutat rugint al voltant meu llegesc el primer relat, i un sentiment càlid de profunda felicitat em cobreix.
Havia estat caminant amb un jove rus des d’East Side. Ara em vaig girar a parlar-hi, però ell mirava embogit els grans titulars, amb els ulls esbatanats. Sobtadament em prengué el diari de la mà i va córrer bojament pels carrers. Tres dies més tard me’l vaig trobar – encara abraçava tothom, plorant i explicant-los les bones notícies. Havia passat tres anys a Sibèria...
A començament d’agost vaig abandonar Amèrica en el vapor danès United States. Des de l’alçada de la meua coberta de primera classe la primera nit podia sentir exiliats que retornaven cantant cançons revolucionaris en l’entrepont. Els dies que seguiren vaig passar la major del temps allà sota; eren les úniques del vaixell que no eren avorrides fins a la mort. N’hi havia un centenar, la majoria jueus de la Zona. Perseguits, robats, maltractats de qualsevol manera concebible abans de fugir a Amèrica, d’alguna forma havien mantingut l’amor més gran per la terra natal. No ho podia entendre llavors. Ara sí. Rússia estén un poderós encant en els afectes fins i tot del visitant estranger.
Era un llarg camí de tornada a Rússia per aquesta gent. Fórem detinguts a Halifax durant una setmana per raó llur. Cada matí oficials britànics arribaven a bord i examinaven i reexaminaven. Hi hagué penosos incidents. Hi havia una dona gran que s’aferrava frenèticament a algunes lletres d’un fill mort. Les amagava secretament en tota mena de llocs estranys i atragué sospites. Hi havia un jove que van decidir detindre – ell mateix es llençà boca terrosa a la coberta i plorà fortament com un infant. Tots ells eren en un estat de terror nerviosa; Rússia era tan a prop i encara tan lluny. Foren retinguts una vegada i una altra – a Cristiania, a Estocolm, a Haparanda. Vaig veure un dels homes a Petrograd cinc mesos després. Tot just havia pogut arribar...
Després de deixar Estocolm la curiositat em creixia cada hora. Mentre el nostre tren s’afanyava a través dels boscos enormes i intactes del nord de Suècia amb prou feines em podia contindre. Aviat havia de veure com aquesta, la més gran i més jove de les democràcies, aprenia a caminar – a estirar-se – a sentir la pròpia força – lliurada de grillons! Anàvem a observar aquell valent intent de la nova república d’establir-se amb emocions àmpliament diverses, nosaltres, una miscel·lània de gent, que ens aplegàvem durant unes hores.
El dia que arribàrem a la frontera cadascú del tren s’alçava a la primera llum, disposant-se per al canvi. La pluja queia cerimoniosament contra les finestres del vagó mentre menjàvem el nostre àpat frugal d’amarg pa negre i cafè aigualit. Molts dels nosaltres havíem estat de camí un mes i érem esgotats pel viatge. Ens demanàvem vagament què havia passat a Rússia – cap notícia no havia traspassat a Suècia d’ençà del relat parcialment cregut sobre l’avenç alemany a Riga.
El petit ferri que surava sobre les aigües fosques i tèrboles entre Haparanda i Tornea, transportant la mateixa càrrega ferroviària de passatgers i amb piles altes d’equipatge, ens desembarcà en la vora de Finlàndia un matí gris i infeliç de setembre. Un plugim continu s’afegia a la nostra incomoditat. Tan aviat com baixàrem del vaixell vaig fer la primera ullada de l’exèrcit rus; grans gegants d’homes, la majoria obrers i camperols, en uniformes vells i tenyits de brutícia dels quals tot emblema del tsarisme havia estat curosament retirat. Botons de bronze amb les insígnies imperials, xarreteres d’or i d’argent, condecoracions, tot era substituït per una simple braçalet o una peça de tela vermella. Em vaig adonar que tots ells fumaven, que no saludaven i que els sentinelles, que semblaven excessivament còmics, seien en cadires. La vena militar semblava haver-se fos. Què havia ocupat el seu lloc?
Les coses començaren a succeir tan bon punt havíem desembarcat. Una dona en la seua emoció començà a parlar alemany. Llavors quan es descobrí que el seu passaport no duia visat d’Estocolm fou empesa durament de nou a l’altra banda de la línia. Cridava mentre se la duien que no tenia diners, i que ningú no li havia dit que li calia un visat i que tenia tres infants que passaven gana a Rússia. La seua veu aguda i histèrica s’apagava trencada.
Un patriarca alt i de barba blanca, que tornava després d’una absència forçosa de trenta anys, corria d’un soldat a un altre.
«Com esteu, estimats? De quin poble sou? Quant de temps fa que sou ací? Ah, sóc content de tornar!»
Així s’afanyava, sense esperar o exigir una resposta. Els soldats somreien indulgentment, encara que per una raó misteriosa tenien un posat mortalment seriós. Al final un d’ells féu un gest d’impaciència.
«Escolau, aviet», digué severament però no sense amabilitat, «no sou conscient que hi ha altres coses a pensar a Rússia just ara a banda de reunions familiars?»
El vell captà una importància profunda rere els seus mots i semblava penosament estranyat. Havia estat un marxant de llibres radicals a Londres durant mols anys i havia estat soterrat en aquests llibres. No era preparat per a l’acció; arribava a casa a un mil·leni per morir en pau en una Rússia lliure, contenta i feliç. Ara una premonició de por li corria pel rostre ancià. S’aferrà nerviosament al braç del soldat.
«Què és el que m’heu de dir», plorà. «No és Rússia lliure? Què comença ara que no siga felicitat i pau?».
«Ara comença la feina», cridaren diversos soldats». «Ara comença més lluita i més mort! Els vells mai no entendreu que la feina no és acabada ni de lluny. No hi ha enemics a fora i traïdors a dins?...»
El vell exiliat semblava sobtadament arronsat i cansat. «Digueu-me», xiuxiuejà, «quin és el problema».
Com a resposta assenyalaren un plafó en el qual s’havia enganxat un gran cartell nou i ens unirem al petit grup agitat per llegir:
«A TOTS-TOTS-TOTS:
»El 26 d’agost (8 de setembre en la nostra data) el general Kornilov em despatxà el membre de la Duma V. N. Lvov, amb la petició de lliurar-li el poder suprem militar i civil, dient que formarà un nou govern per controlar el país. Vaig verificar l’autoritat d’aquest membre de la Duma amb comunicació telefònica directa amb el general Kornivol. Veia en aquesta petició adreçada al Govern Provisional el desig d’una certa classe del poble rus d’aprofitar-se de la situació desesperada de la nostra nació per restabilir aquell sistema d’ordre que seria en contradicció amb la conquesta de la nostra Revolució; i en conseqüència el Govern Provisional considerà necessari per al salvament del país, de la llibertat i del govern democràtic, de prendre totes les mesures per garantir l’ordre en el país i per tots els mitjans suprimir tots els intents d’usurpar el poder sumpre en l’Estat i d’usurpar els drets guanyats pels nostres ciutadans en la Revolució. Pos en funcionament aquestes mesures i n’informaré la Nació més plenament. Al mateix temps, ordén el general Kornilov de lliurar el comandament al general Klembovski, comandant en cap del Front Nord, que defensa el camí de Petrograd· I per la present nomén el general Klembovski comandant en cap de tots els exèrcits russos. La Ciutat de Petrograd i el Districte de Petrograd es declaren sota llei marcial per acció d’aquest telegrama. Crid tots els ciutadans a conservar la pau i l’ordre tan necessaris per al salvament del país i a tots els oficials de l’exèrcit i de la flota els crid a acomplir els llurs deures en la defensa de la Nació de l’enemic extern.
»(Signat) Primer Ministre Kerenski.»
Així havia arribat en la cresta d’una contra-revolució? Kornilov marxava a Petrograd. Petrograd era en estat de setge. Es cavaven trinxeres en aquell mateix moment als afores de la ciutat. El telegrama de Kerenski era de feia dos dies. Què havia passat des de llavors? Se succeïen rumors tremends. De fet, aquesta exageració conduïa al fet que tota la perspectiva del país canviava completament a cada report incendiari. Caminàvem amunt i avall de l’estació sota una pesada guàrdia, com presoners...
Tot era en confusió; passaports i equipatges eren examinats una vegada i una altra. Marxava cap a una cambra petita, freda i mal il·luminada, custodiada per sis soldats amb baionetes llargues d’aspecte professional. A la cambra hi havia una noia russa rodanxona. M’indicà que m’havia de treure la roba. Ho vaig fer, estranyada. Una vegada eren fora m’ordenà que me la posàs de nou sense cap exam. M’encuriosí. «És sols una norma», digué, somrient davant la meua incomprensió.
Hi havia oficials britànics i m’aconsellaren de no continuar. «Els alemanys han pres Riga i ja creuen el Dvina; quan arriben a Petrograd us tallaran a bocins!» Amb aquestes galdoses prediccions vaig deixar la vila fronterera i em vaig posar en camí a través de la plana i monòtona Finlàndia.