MADAME ALEXANDRA KOLLONTAI creu que tot el que exalta és bo; en ésser feminista, exalta les dones. Diu les dones que són capaces d’una nova llibertat, bella i sense precedent. Se l’enduu tant el seu entusiasme que oblida de com fàcilment les ales es trenquen en aquesta era d’acer. Però si la seua inspiració, que vol elevar les dones fins als cels, les eleva tan sols dels genolls fins als peus, no hi haurà res a lamentar. La civilització, en el seu progrés a la velocitat del caragol, tan sols és estimulada a moure’s una polsada ocasional pel desig inflamat dels qui voldrien moure-la una milla. I quan la fe és prou pur no exigeix realització.
Kollontai és un com escultor que treballa en una figura heroica de dona i sempre es demana una mica per què la figura prima, inspirada, gens maternal, dels seus somnis sempre es fon de nou en una figura pesada i terrenal d’Eva.
Sovint passa que un personatge és millor retratat amb converses que mostren la manera de pensar. En aquest capítol he citat Madame Kollontai extensament perquè és l’únic veu articulada del nou ordre per a dones que ha estat tan enormement mal entesa fora de Rússia; aquest ordre que afirma que en consagrar-se a l’estat hom viu més fidelment a un mateix i als altres.
Com a campiona del seu sexe, crida a les dones de Rússia: «Tragueu-vos les cadenes! No sigueu esclaves de la religió, del matrimoni, dels infants. Trencau aquests vells lligams, l’estat és casa vostra, el món és el vostre país!».
I quines són les dones a les que interpel·la així? Són les dones de les fàbriques i dels camps; les dones que agranen els carrers, que freguen, que transporten pesades càrregues, que llauren i teixeixen i laboren. Seran capaces de seguir-la fins a aquestes altures? Per la nostra lògica, no, però Kollontai predica una nova lògica per a Rússia.
A banda, hem de considerar d’entrada què vol dir amb «treure’s les cadenes». He sentit el seu lema de tota una altra manera i no sonava tan elevat o impossible. Per a una individualista, ni tan sols sona atractiu. L’estiu passat amonestava un congrés de dones d’aquesta manera: «Hem de construir una nova societat en la que no s’espere de les dones que s’afanen tot el dia en la cuina. Hem de tindre, a Rússia, restaurants comunitaris, cuines central, safareigs centrals – institucions que deixen a la dona treballadora lliure per dedicar els vespres a una lectura instructiva o a l’esbarjo. Tan sols trencant el jou domèstic oferirem a les dones una oportunitat de viure una vida més rica, més feliç i més completa».
El material que Kollontai tan apassionadament prova de treballar és la ment camperola. Em sembla que les dones camperoles són naturalment de moviment lent i d’una honestedat estòlida i que acceptaran tan sols la filosofia de Kollontai en la part que troben compatible o necessària amb la situació immediata no perquè els manque espiritualitat, ja que són capaces d’un profund fervor religiós, sinó perquè una bona part no seria en harmonia i seria artificial per al llur desenvolupament normal. En l’actualitat la seua missió és despertar-les de manera que puguen construir una veritat pròpia que no cal de cap manera que siga una veritat inferior a la de Kollontai. Si provàs de fer-les empassar la seua fórmula intacta certament fracassaria. Si arriba a un compromís com fan Lenin i Kalinin, realitzarà per a Rússia una tasca que mai no s’oblidarà. Avui tot s’ha fos en el gresol de la revolució. L’únic porta-estandard que compta és el que oferirà a la gran massa dels que emergeixen al nou dia les coses més àmplies i fonamentals de la vida.
Madame Kollontai és l’única dona que mai no ha estat membre del gabinet rus. Presenta l’argument que les dones tenen més consciència que els homes i que per tant no intenten aconseguir càrrecs pels quals no són preparades a través d’un ensinistrament previ, i aquesta és la raó per la qual la influència de la dona és tan lleugera a la Rússia d’avui. Però la seua història refuta la seua història. Ella mateixa era particularment preparada per la posició de ministra de benestar. El seu historial era esplèndid. Perdé el seu càrrec perquè és una dona i permeté que l’amor pel seu marit interferís amb el seu judici polític.
A principi del 1918, Madame Kollontai, que era la vídua d’un oficial tsarista, es casà amb Feodor Dubenko, el líder pintoresc dels turbulents mariners de Kronstadt. Dubenko és un home ben plantat i decidit, uns anys més jove que ella. Poc després del casament Dubenko fou arrestat. Havia confiat certs vaixells sota el seu comandament a oficials de l’antic règim que havien simulat lleialtat als soviets, però que havien lliurat els vaixells als alemanys sense lluita. Certament Dubenko no tenia intenció de trair la revolució, sinó que merament provada de fer servir oficials entrenats, dels quals hi havia una escassedat punyent. Amb tot, fou considerat responsable.
Mentre era empresonat a l’espera de judici, Kollontai féu protestes força violentes i conspícues, tan públicament com privada. Com a resultat fou destituïda del càrrec. Els revolucionaris no tenen tolerància per l’amor entre els llurs dirigents en moments crítics; col·loquen la revolució molt per damunt de la relació personal. Des del començament veien amb mals ulls l’obnubilació de Kollontai per Dubenko.
Quan Dubenko fou alliberat, Kollontai se n’anà a l’estranger i passà uns mesos a Suècia. En retornar es llençà a una nova feina – la d’educar el seu propi sexe per prendre part activa en la política.
Parlant estrictament, no hi hagué un moviment de la dona a Rússia fins després de la revolució. El sufragi igual arribà primer i l’educació política després. Aquesta condició sembla particularment curiosa quan hom recorda que, durant uns anys abans de la revolució, fins i tot s’enviaven més dones que homes a Sibèria per complots contra el govern del tsar. Amb tot, quan arribà la revolució les dones s’enfonsaren misteriosament en la foscor. Els russos ho expliquen per diverses teories. Una era que les dones russes posseeixen el fervor necessari dels màrtirs, però poc de l’equilibri necessitat per a la feina pràctica de reconstrucció. Personalment, crec que és completament una qüestió d’experiència i educació, ja que és evident que les donen entren en política a tot arreu amb gran vacil·lació. Fins i tot a Amèrica on el sufragi igual ha estat un fet en alguns estats durant molts anus, tenim tan sols una o dues dones per assenyalar per haver assolit prominència política.
Madame Kollontai posseeix molt encant. És prima i bonica i vivaç. Amb una mica massa de les maneres d’un orador públic parla tan fàcilment de qualsevol tema, fins i tot als reporters, que gairebé fa una impressió d’insinceritat. La seua ment oberta és en realitat una prova de la mena de sinceritat que no té por de la publicitat. Li agraden els americans i sap més d’aquest país que la majoria de russos. Però no sempre n’ha sabut. Fa uns anys, quan hi feia conferències, es trobà a Paterson durant la gran vaga d’allà. Quan va veure els obrers que marxaven pels carrers, corregué fins a una sala plena de gent i exclamà: «Ha començat una revolució!». L’any passat, en parlar d’Amèrica, deia que era el país menys agitat pel pensament revolucionari.
Com tots els comunistes entusiastes, segueix el lideratge de Lenin en l’esforç d’occidentalitzar Rússia. Un dia em sorprengué enormement dient, «Per què no escriviu una sèrie d’articles sobre Amèrica? Escriviu per a Rússia sobre Amèrica com escriviu ara per a Amèrica sobre Rússia».
«De què servirà?» vaig demanar.
«De molt», respongué. «És temps que Rússia es familiaritze amb Amèrica. Degut a l’antiga censura mai no aprenguérem el valor dels reporters. I ara que ens hem deslliurat per sempre de l’aïllament, excepte quan se’ns imposa, hauríem de familiaritzar-nos profundament amb altres països. Les dones haurien de saber, per exemple, com les dones americanes aconseguiren el sufragi i quin paper prenen les dones en els afers públics. Hauríem de conèixer l’estatus dels immigrants i el dels negres, com resoleu els vostres problemes de desocupació, l’estatus dels grangers, dels obrers urbans, el percentatge de riquesa controlat pels rics. Hauríem de saber de les vostres escoles i universitats. Se’ns hauria d’explicar quina diferència real hi ha entre el partit republicà i el demòcrata i quanta influència té el partit socialista. Sí, hi ha un miler de coses que hauríem de saber».
No vaig escriure els articles, però en explicar idees i institucions americanes a Kollontai d’alguna manera col·locava el meu país en una nova i curiosa perspectiva damunt dels meus propis ulls. Començava a adonar-me que coses que havien esdevingut força ordinàries i familiars per a nosaltres podien semblar completament absurdes i forassenyades per a estrangers. Kollontai deia que desitjava que Rússia tingués un dia reporters a Amèrica que cablejassen a casa tan conscientment com els nostres reporters fan des de Rússia. Els russos, pensava, han romàs en tants sentits ridículament provincials malgrat les llurs idees d’internacionalisme.
El seu cor feminista era profundament afectat quan li vaig explicar d’un grup de dones americanes que havien marxat per la Cinquena Avinguda duent cartells de protesta contra el bloqueig. Els ulls li ploraven. «No podeu imaginar», deia, «quant de coratge un acte tan petit de simpatia ens dóna. Quina pena que la història d’aquestes dones no siga coneguda a Rússia i no la llegesca cada mare camperola».
S’indignà obertament davant de les històries que circulaven a l’exterior que les dones russes eren «nacionalitzades». Quan discutírem per primera vegada aquest rumor refusà de creure que ningú a Amèrica pogués haver-ho considerat seriosament, però quan li vaig explicar del Comitè Overman i d’altres afers oficials i semi-oficials, s’enrabià contra l’estretor i prejudicis d’alguns dels nostres estadistes. Afirmava que el camperol més simple no creuria mentides tan indecents contra les dones americanes. «Els vostres senadors», deia, «podrien haver-se familiaritzat molt bé amb els fets reals sobre les nostres dones, que sempre han pres un paper tan gloriós en qualsevol moviment d’emancipació».
«Els homes americans», continuava Madame Kollontain, «són coneguts per tot el món com a amables i cavallerosos. Però la cavallerositat pot ésser una mica passada de moda en aquest segle. Certament que hi ha molt a criticar i molt a millorar en la nostra nova república en lluita. Però heu pensat mai com d’absurd fou que la tan pregonada dona americana es veiés forçada a muntar piquets davant de la Casa Blanca com a part d’una campanya pel sufragi igual? I que per a aquests actes se l’enviàs a presó? És més absurd també quan recordau que en aquell mateix moment un cavaller del sud seia en la Casa Blanca com a president. Naturalment, aquestes coses ens semblen incoherents però ens ho fem per veure-les en la proporció correcta. Sabem que malgrat aquestes incoherències, els americans són un poble generós, amistós en el cor envers Rússia i el món».
En un altre moment digué, «quan la nostra revolució arribà aconseguirem la igualtat de tothom que era disposat a treballar. No deixau de comprendre quin salt fou això! No havíem de tindre una guerra civil per emancipar els tàrtars o els turcmans com féu vosaltres per emancipar els negres, i certament mai no fou en la ment de ningú, de cap banda, de retirar la llibertat a les dones russes, i molt menys encara de nacionalitzar-les».
Amb tot, Madame Kollontai troba que fins i tot un govern revolucionari pot ésser dirigit en massa mesura per homes. Si no fa res pitjor té un molt mal hàbit de passar per alt les dones. Però no pot passar-les per alt massa temps mentre Madame Kollontai hi siga el damunt, ja que mai no deixa d’aparèixer en els congressos importants per recordar els delegats dels llurs pecats per impulsar-los cap a discussions de dones i de problemes de les dones.
«Els congressos de dones», m’explicava, «són absolutament necessaris en l’estat actual de desenvolupament. I aquests congressos no es limiten de cap manera a la política. He portat camperoles a Moscou de tot Rússia i els hem dit com han de tindre cura dels nadons i com evitar malalties. Les hem instruïdes també en política local, nacional i internacional. Una dona que ha anat a Moscou des d’un llogarret remot és més o menys una personalitat quan torna i podeu ésser-ne segura que el seu viatge és un esdeveniment per a tot el llogarret. Sempre retorna ben fornida de literatura i de cartells educatius. Naturalment, estimula un interès en tota la comunitat per la política i la higiene, especialment entre les dones. Aquests congressos són els únics que sé que tenen un efecte persistent».
«Se m’han rigut», deia, «perquè fins ara hi he dut tan sols unes poques dones dels harems de Turquestan. Aquestes dones han deixat de banda els vels. Tothom les mira, són una curiositat que ofereix als congressos una atmosfera teatral. Amb tot, tota feina pionera és teatral. Era decididament teatral quan els espectadors llençaven ous a les vostres sufragistes pioneres... Com altrament podríem entrar en contacte amb les dones mahometanes excepte a través de les dones?» Com altrament, de fet? Altres educadors russos han respost la qüestió d’aquesta manera: a través dels homes mahometans. Era educant els homes tàrtars que les dones tàrtares esdevindrien lliures. Els tàrtars són gairebé tots mahometans però les llurs dones ja no duen vel. Mentre que les dones valentes que Kollontai ha induït a anar als seus congressos han vist com els marits se’n divorciaven i han perdut les llars i infants.
El judici polític de Madame Kollontai, fins i tot des del punt de mira d’un comunista ortodox, és sovint molt dolent. Té un coratge il·limitat i en diverses ocasions s’ha oposat obertament a Lenin. Pel que fa a Lenin, l’ha esclafat amb la seua habitual franquesa planera. Amb tot, malgrat el seu ferotge entusiasme entén la «disciplina de partit» i accepta la derrota com a bon soldat. Si hagués abandonat la revolució quatre mesos després d’haver començat podria haver restat per sempre damunt dels seus llorers. Aprofità aquests primers moments rosats d’expectació, just després que les masses haguessen pres l’estat, per incorporar a la constitució lleis per a les dones que són ambicioses i sense precedents. I els soviets són ben orgullosos d’aquestes lleis que ja tenen al voltant l’halo de totes les coses connectades amb la constitució. És gaire impossible que aquella institució que arribà a la vida a través del seu entusiasme i determinació mai cesse. Les lleis que em referesc són particularment les relacionades amb les mares expectants, orfes, infants il·legítims i la cura estatal d’hospitals de maternitat, coneguts com a Palaus de Maternitat.
Madame Kollontai té vora cinquanta anys i sembla molt més jove. Té cabells bruns foscos i ulls blaus i la podrien prendre fàcilment per americana. És una de les poques comunistes que es preocupa del seu aspecte. Amb això no vull dir que gaudesca de cap luxe. Viu en una cambra d’un hotel soviètic. Però és bonica i sap com dur la roba. En una ocasió la vaig complimentar per un curiós barretet de pell que duia. Rigué i digué, «sí, hom ha d’aprendre trucs a Rússia, de forma que em vaig fer un barret amb la cua del meu abric que ja té cinc anys».
Prové de pares de classe mitjana acomodada i el seu primer marit, si bé no era ric, com a oficial de l’antic règim, fou capaç de fornir-li un bon tros de confort. Tingueren un infant, un noi. De joveneta Kollontai anà a les millors escoles i després de casar-se mai no deixà d’estudiar. És una lingüista inusualment dotada, que parla onze llengües i que sovint actua com a intèrpret oficial en els congressos soviètics, així com en els internacionals.
Una fase curiosament impactant i desil·lusionant de la revolució fou l’intent sincer del govern soviètic d’agranar la prostitució de la jove república. En aquesta lluita Kollontai prengué i encara pren un paper dirigent. Ja en març del 1917, els infames tiquets grocs foren destruïts. Superficialment semblava llavors com si tota la idea del tràfic de dones hagués acabat per sempre. Però fins i tot després que la pressió econòmica fou eliminada la maledicció retornà. Angelica Balabonova, una de les més estimades i honorades de les dones revolucionàries així com una de les més intel·lectuals, escrigué una denúncia punyent del que anomenava les «barishnes soviètiques» (traduït, les dames soviètiques). El terme aviat esdevingué l’expressió més insultant en la llengua russa. Volia dir una dona que, malgrat tot, insistia en una vida de vergonya.
Amb tant disgust contemplen els soviets aquesta fase de la vida russa que ciutadans indignats formaven comitès i s’hi feien ràtzies. S’arrestaven dones i les llençaven a camps de concentració. I el mal encara continuava. Finalment el govern central prengué el problema amb les mans, com féu l’òrgan central del Partit Comunista. Kollontai, escrivint sobre la matèria, conclou: «Les Seccions Femenines mostren un interès viu i actiu en aquesta matèria ja que la prostitució és una fuetada que cau principalment en les dones de la classe obrera. Aquesta és la nostra tasca, la tasca de les Seccions Femenines, començar una propaganda general sobre les qüestions vinculades a la prostitució, ja que és en el nostre interès desenvolupar la revolució en el domini de la família i d’estabilitzar les relacions entre els sexes».
El report governamental és il·luminador i mostra per damunt de tota la resta que els càrrecs soviètics no temen d’encarar fets, que és la primera i millor arma de defensa.
La Comissió Interdepartamental fa l’afirmació que, a la Rússia Soviètica, la prostitució apareix en dues formes:
1. En la forma de prostitució professional.
2. En la forma d’ingressos secrets.
La primera forma és molt lleugerament desenvolupada i és d’un abast lleuger. A Petrograd, per exemple, on es feren ràtzies contra prostitutes, aquest mode de combatre la prostitució pràcticament no reté cap resultat. La segona forma, malgrat que altament desenvolupada en altres països, també assum una gran varietat de formes a Rússia. La prostitució és practicada per empleades soviètiques, per tal d’aconseguir amb la venda de carícies, botes que vagen més amunt dels genolls; a la prostitució recorren mares de família, treballadores, camperoles, que surten a per farina per als llurs infants i venen el cos al responsable de la divisió de racions per tal d’aconseguir-hi una bossa plena de la preciosa farina. De vegades les noies d’oficines s’associen amb els llurs superiors masculins, no per un guany material manifest, per racions, sabates, etc., sinó amb l’esperança d’una promoció en l’oficina. I hi ha una forma addicional de prostitució - «la prostitució carrerista» - que es basa també en darrera anàlisi en un guany material.
La Comissió féu aquesta recomanació després de molts debats escalfats: «Totes les persones que vagaregen pels carrers i abandonen la feina haurien d’ésser assignades al Comissariat de Benestar Social, i així ésser enviades, d’acord amb les consideracions fonamentals generals, bé a les seccions per a la distribució de força de treball del Comissariat del Poble de Treball, o a cursos, sanatoris, hospitals, i tan sols després d’una deserció repetida per una prostituta, en altres mots, després d’un esforç malició de desertar, s’hauria de sotmetre l’individu al treball forçat. No hi ha una culpabilitat especial vinculada a les prostitutes. No se les ha de segregar de cap manera d’altres cossos de desertors de la feina. Aquesta és una passa revolucionària i important, digne de la primera República Obrera del món».
Que aquesta attitud liberal és realment efectiva ho prova el fet que a la Rússia soviètica d’avui hi ha menys prostitució que enlloc més del món. Sota el tsar, Rússia era coneguda com el país més malaurat en aquest respecte. I Kollontai diu, «no hi ha pas dubte que la pobra i insuficient paga per la feina femenina continua, a la Rússia Soviètica, a servir com a factor principal. Sota la llei els ingressos d’homes i dones són iguals, però la gran majoria de dones són treballadores no-qualificades. Es resol en una qüestió de com fer de la feina femenina una feina qualificada. I el segon cas és l’endarreriment polític de les dones. No és la dona inspirada i conduïda per la idea de la revolució i el desig d’ajudar en la reconstrucció la que cau en aquesta bassa de degradació».
En un dels seus pamflets, Madame Kollontai declama amb orgull: «Gràcies al decret del 18 de desembre del 1917, el divorci ha deixat d’ésser un luxe accessible tan sols als rics». Ha estat interessant observar el resultat d’aquest decret durant quatre anys. Entre els camperols el divorci era pràcticament desconegut i encara roman així. Els obrers urbans no s’han dedicat a aquest «luxe» en cap grau considerable. Li agrade o no a Kollontai, les úniques persones que continuaran d’aprofitar aquesta llibertat seran els ociosos i els intel·lectuals. Els divorcis tenen poc atractiu per als simples obrers. Feina i pobresa acosten marit i muller l’un a l’altra «per les bones o per les dolentes».
Periòdicament, Kollontai ataca la vida familiar i diu que és l’única institució que els comunistes temen de reformar. Hom tan sols ha de mirar els líders del moviment per demanar-se perquè s’haurien d’ocupar en reformar-la. Lenin porta una vida familiar clarament normal, com fan Trotski i Kalinin. Les dones d’aquests comissaris són personalitats interessants i ben conegudes. La mateixa Kollontai és casada. Les seues incoherències són el seu tret més femení així com una de les seues característiques més encantadores.