A Xicago Abraham Moiseievitx Krasnitxakov era senzillament Mr. Tobinson, però durant tres anys ha gaudit de gran autoritat sota el seu propi nom com a cap de la República d’Extrem Orient.
No hi ha res que manque ni de novel·lesc ni d’aventurer en la història d’A. Stroller Tobinson. Nasqué a la ciutat de Txernòbil, a la província de Kiev, a Rússia, i fugí als Estats Units vora l’època que el seu germà era executat a Odessa per un vincle amb activitats revolucionàries. Això era en el 1904.
Tobinson era un estudiant rus de dret de capacitat poc habitual, però quan arribà a Amèrica com a pobre immigrant trobà que la seua educació russa era de poca utilitat; primer havia d’aprendre anglès.
A Xicago es posà a treballar com a pintor de cases i assistia a una escola nocturna. El 1912 fou admès als tribunals, però mai no tingué èxit com a advocat. I si bé tan sols prenia un interès passiu en el moviment radical, amb tot contínuament oferia els seus serveix en tota mena de casos laborals.
No fou fins que, d’alguna manera, s’interessà en organitzar una escola preparatòria per a obrers que volien anar a la universitat semblà trobar-se en el seu medi. Des de llavors ràpidament es desenvolupà en un organitzador i líder, i aviat assumí la tasca de tota la feina educativa vinculada al Workers’ Institute.
Començà amb un programa ample que exclouria totes les petites influències polítiques i de grup. Havia nascut com a mestre, i no hi ha res més rar que un bon mestre.
El seu intens interès en l’educació de les masses fou el que realment el dugué de nou a Sibèria el 1917. I allà sorgí una d’aquelles curioses situacions històriques que sobtadament el llençaren inesperadament i sense preparació al poder.
Fou un dels nombrosos candidats a president davant de l’Assemblea Constitucional de la República d’Extrem Orient. Certament mai no hauria esperat d’ésser elegit. Fou l’estupidesa dels seus rivals polítics la que li oferí aquesta posició. Un dia o dos abans de l’elecció algú escrigué un fort atac contra ell en un dels diaris, demanant al poble de Sibèria que si volien un «porter», un vulgar pintor de cases, per guiar els afers de la república.
Quan Tobinson ho llegí s’enfurismà de pensar que les seues dures lluites a Amèrica com a emigrant li eren llençades com si fossen una desgràcia. S’assegué i escrigué una lletra explicant que havia tingut una bona educació, tan a Rússia com a Amèrica, que no era realment un treballador, sinó un advocat. Quan havia acabat d’escriure aquesta explicació, se la posà a la butxaca i arrencà cap a l’oficina del mateix diari. Al carrer es trobà amb una delegació de treballadors, que l’envoltaren amb els braços i l’anomenaven «camarada».
Un d’ells digué: «Érem en contra vostra fins que llegírem el que diuen els burgesos, però ara som tots al vostre costat; volem un home que siga un dels nostres». Això fou el començament de la popularitat de Tobinson i aquesta és la història de com esdevingué president de la República de l’Extrem Orient.
Tobinson no era comunista. Els seus vincles havien estat més amb grups que senzillament es revoltaven contra la tirania medieval que havia existit a Rússia. Però admirava Lenin per damunt de tots els revolucionaris, i era de l’opinió que Lenin era l’únic líder revolucionari que podia mantindre Rússia unida. Per tant s’alià secretament amb el govern comunista de Moscou.
Tenia dues fortes conviccions. Una era que Sibèria no era preparada per al comunisme, i que fins i tot si ho fos seria destruïda pels japonesos o pels aliats. Per tant, l’única cosa a fer era mantindre-la com un estat tampó entre Japó i els soviets. Fer això i aplacar totes bandes requerí un tacte infinit.
Tobinson resultà a l’altura de la tasca. El seu registre en els darrers tres anys és un registre d’assoliment extraordinari. Ha establert escoles amb els mètodes més moderns; i contra les probabilitats més terrorífiques ha fet lentament però segura la vida de la República de l’Extrem Orient una de reconstrucció nacional constant. No crec que pense ni un moment que se l’hauria de separar permanentment de Rússia.