Miralls de Moscou

Louise Bryant

Lenin i els seus subordinats:

Nikolai Lenin


 

LENIN esdevingué un revolucionari actiu a través dels motius espirituals que han mogut tots els grans reformadors — no perquè ell mateix passàs gana i fos marginat, sinó perquè no podia romandre sense commoure's en un món on altres homes passaven gana i eren marginats. Aquests càracters són predestinats a l'internacionalisme; la mateixa qualitat que els eleva per damunt del materialisme els col·loca per damunt de fronteres i punts geogràfics; malden pel bé universal. Lenin creu que l'única cosa per la qual paga viure és la generació següent. El comunisme és la seua fórmula per salvar la generació següent de les injustícies i desigualtats del present.

Quan pens en Lenin i el seu lloc en la revolució russa em record d'una estàtua que, fins l'autumni avançat de l'any 1918, adornava la plaça atrafegada davant de l'entrada de l'estació Nikoliavski de Petrograd. Representava un dels antics governants de Rússia damunt d'un enorme semental. Hom no podia deixar-se de colpir per la força tremenda de l'animal i la fragilitat del genet. El contrast era intencional; l'escultor volia advertir el seu sobirà dels perills que amenaçaven el tron. Rússia era el cavall salvatge, ferotge, indòcil, poderós, una força encara no deslligada però que es podia despertar en qualsevol moment i desfer-se de la seua càrrega reial.

Quan Lenin prengué els regnes de l'estat, era en exactament la mateixa posició que un home que calvalcàs un cavall en fugida. El màxim que els seus representats podien haver esperat era que guiàs Rússia lluny de la destrucció completa. Podien fer-lo responsable de situacions immediates però no dels resultats últims. A quin objectiu durien Rússia aquelles enormes urgències i desitjos que provocaren la revolució era més enllà del seu control o de qualsevol home. El seu cor i la seua ment volien dirigir-la cap a les portes carmesins del socialisme. Rússia, però, en la seua estampida sembla haver-se enlentit perillosament prop de les portes velles i familiars del capitalisme. Amb tot, mai no serà la mateixa; Lenin és responsable de què Rússia haja guanyat per sempre els fruits més grossos de la revolució.

Sorgeixen llegendes al voltant de qualsevol home famós, manufacturades en bona part pels seus enemics, que difonen històries de la seva extravagància esplèndida, els seus vicis, els seus afers amb dones. És important saber aquests fets de la vida d'un home. Les seues relacions personals en diuen molt; si hi fracassa, eventualment fracassa en tots els sentits. La vida del líder d'un gran moviment mundial ha d'harmonitzar amb les seues doctrines; la seua conducta ha d'ésser tan austera o tan laxa com dicten les seues doctrines. És per això que tinc una antipatia natural envers els sacerdots dissoluts i cap ni una als poetes i bacanalians dissoluts. Així que paga la pena assenyalar que fins i tot el moralista més estret no podria trobar cap falta en la conducta persona de Lenin. Sóc convençuda que si hagués viscut d'una manera diferent, no podria haver mantingut la seua pose remarcable.

Amb independència de les tempeses interiors impressionava per la seua serenitat externa, per la calma, majestàtica com la d'un Buda xinès. Sense moure una cella prengué el poder, encarà una oposició mundial, guerra civil, malaltia, derrota i fins i tot èxit. Sense moure ni una cella es retirà per un temps, i sense moure-la hi ha tornat de nou. La seua autoritat tranquil·la inspira més confiança que no pas podria qualsevol quantitat de pompa. No conec cap caràcter en la història capaç, com ho fou ell a través d'aquells dies angoixants, d'una compostura tan completa i aristocràtica.

Qualsevol home normal és empès cap endavant o cap enrere per les dones. La meua teoria és que la sorprenent estabilitat de Lenin era substancialment enfortida per les dones que significaven el màxim per a ell. Aquestes dones eren: la seua mare, la seua dona, la seua germana i la seua amiga de tota la vida i, en els darrers anys, secretària principal, Fotiva.

Durant tots els anys d'ençà de l'aixecament bolxevic, Fotiva ha estat la seua ajudant. En dies que era malalt o lluny del país se'n feia realment càrrec de l'oficina. És una dona altament eficient de quaranta anys, alta, fosca, saludable i plena d'entusiasme. És tranquil·la, també, i alegre, i crea una atmosfera plaent al voltant seu.

L'oficina de Lenin, amb Fotiva gestionant totes les subsecretàries, és una oficina agradable de visitar. Mai no et sents com un intrús, ni, al mateix temps, que és un lloc per distreure's-hi, la qual cosa vol dir que sap com preservar un feliç equilibri. En tots els tractes amb Fotiva, hom troba que és una dona de paraula. Té la qualitat ben poc russa de sempre arribar puntual a les cites i de mai no retirar les seues promeses. És comunista de bell antuvi i ocasionalment contribueix amb articles a diaris i revistes.

Pel que a Madame Lenin, ningú no podria pertorbar-se en la seua presència. Com de diferent hauria sigut l'estat del temperament del primer ministre soviètic en ocasions, si la seua dona fos de la mena de les que plorarien perquè el seu apartament del Kremlin fos petit, o que es barallarien amb les dones dels altres comisaris, o serien geloses de Fotiva. La veritat és que admira Fotiva i és completament contenta de la seua existència.

Madame Lenin, el nom real de la qual és Nadezhda Konstantinova Krupskaya Ulianova, actuà durant molts anys com a secretària de Lenin. Tan sols la mala salut l'impedí de continuar la feina.

Quan Lenin era editor d'Iskra a Suïssa, era la secretària de tota l'organització d'Iskra, que no tan sols s'encarregava de publicar un diari sinó que duia a terme enormes activitats de partit. Tota la correspondència era a les seues mans. En una època era en comunicació amb tot revolucionari de Rússia.

Aquesta és una raó per la qual és tan ben coneguda des d'un extrem del país a l'altre i per què la gent continua a anomenar-la pel seu nom revolucionari.

Sota el tsar, Lenin s'exilià dues vegades i Kruspskaia sempre en compartí el destí. Plegats passaren anys durs a Suïssa, Anglatera i especialment París, on durant dos anys Lenin passà gairebé tot el seu temps estudiant en la biblioteca nacional. El seu únic mitjà d'existència era escriure, i escrivia únicament per a i sobre la revolució — de cap manera una ocupació remunerativa. Tot el període d'exili s'estengué durant deu llargs anys. En aquella època els Lenin mai no conegueren ni un dia de comoditat o de luxe. S'havien acostumat a privacions molts abans de la revolució, havien viscut en els barris més mediocres de cada ciutat que visitaven, ocupant, com a norma general, tan sols una cambra, on menjaven, dormien, estudiaven i duien a terme l'obra revolucionària.

No sembla mer romanticisme inferir que Krupskaia té un gran paper en mantindre estables els nervis de Lenin.

Hi havia moment que Trotski perdia el cap, que la Comissió Extraordinària donava pas a dubtes, que Txitxerin vacil·lava — però mai Lenin. Sens dubte el secret del seu poder és que és l'únic home de Rússia, de qualsevol grup polític, l'objectiu del qual sempre romangué clar i la mà del qual mai no tremolà.

Feia tota mena d'errades. Que era capaç d'admetre les seues equivocacions emfasitza la seua qualitat mental. És una ment científica: un ment tan ben disciplinada que és capaç d'encarar qualsevol fet o fracàs així com l'èxit. A més, té una manera de copsar una situació gairebé per instint; si més no la copsa d'una ullada.

Nikolai Lenin malda per dues grans coses — occidentalitzar Rússia i mantindre viva la font de l'Estat Socialista.

Em digué que no volia permetre ni una sola concessió estrangera, fos una fàbrica, una mina o una concessió forestal, si no podia establir una institució russa similar al costat de forma que els russos poguessen veure contínuament davant dels ulls la superioritat de la forma americana o anglesa de fer les coses.

L'interessa més Amèrica que qualsevol altre país.

Record una vesprada que just abans d'anar a entrevistar-lo, un funcionari de l'Oficina d'Exteriors em digué que si Amèrica no s'afanyava a començar negociacions comercials amb Rússia, Rússia es veuria forçada a fer una aliança comercial amb Japó. Ho vaig esmentar a Lenin i em digué:

"Absurd! Fins i tot si poguéssem confiar en Japó; que no podem, què podria donar-nos? Ens calen milers de tractors, motors de tren, cotxes, coses així. Hem d'aconseguir aquestes coses d'Amèrica, hem de fer-nos amics d'Amèrica".

Crec que se sent en contacte més estret amb els Estats Units, també, pel nombre d'antics exiliats que abans fugien a les nostres ribes i que tornaren després de la revolució i ara ocupen càrrecs sota el govern soviètic. Li agrada la forma amb què hi foren ensinistrats.

Això li ha donat la idea d'elaborar concessions de la manera que he descrit. També sent gratitud envers Raymond Robins i sempre demana per ell, considera William C. Bullitt un home d'honor, mentre que John Reed era tan a prop del seu cor com mai ho haja estat cap rus.

Contínuament llegeix diaris, llibres i revistes americanes. Quan vaig arribar a casa li vaig trametre "Mirrors of Washington", i sé com en riurà com solia riure amb els articles de William Hard a la New Republic.

Admira l'energia americana tant que arriba a entendre força la necessitat d'un reporter americà de notícies al minut, la qual cosa no aprecia cap altre funcionari soviètic, excepte Trotski.

Mai no oblidaré el dia durant el temps més negre del bloqueig quan vaig anar a veure Lenin i demanar-li permís per anar a l'Orient Mitjà després que l'Oficina d'Exteriors m'hagués refusat de pla aquest permí. Simplement aixecà els ulls dels papers i somrigué.

"M'alegra veure que hi ha algú a Rússia", digué, "amb prou energia per anar a explorar-hi. Us poden matar allà baix, però tindreu l'experiència més remarcable de la vostra vida; paga la pena córrer el risc".

En dos dies era de camí, amb tots els probsk necessaris per viatjar en qualsevol tren o aturar-me en qualsevol hotel governamental. Duia una lletra personal de Lenin i tenia dos soldats d'escolta. Qualsevol altre funcionari de Rússia m'hauria considerat una molèstia infernal fins i tot per suggerir una aventura així en mig d'una revolució.

Lenin sempre ha defensat permetre els enemics polítics d'abandonar Rússia. Això mostra una suavitat inesperada en el seu temperament que tan sols els qui el coneixen comprenen bé.

Naturalment, la Txeca en discrepa en aquest punt, sostenint que quan aquesta gent "reïsca en sortir de Rússia" seran just tan part de la guerra de Rússia com ho és l'Exèrcit Blanc.

L'explicació és que Lenin no és de cap manera una personalitat prohibidora: la revenja mai no li ocupa la ment. Escorxaria un oponent en un debat i caminaria fora de la sala de bracet amb ell. És extraordinàriament humà i de bona natura i desitja veure tothom feliç.

Al començament de la revolució s'imaginava que podria mantindre una premsa lliure, lliberat d'expressió i ésser liberal envers els seus enemics. Però es trobà de cara amb una situació en la que la disciplina de ferro era l'únic mètode capaç de salvar el dia.

Hi hagué vegades quan d'una forma força implacable reprimí els anarquistes, però tan sols perquè ells amenaçaven amb la violència a cada pas. El test suprem del seu poder de perdonar arribà durant el judici als social-revolucionaris, que tingué lloc l'estiu d'enguany. Jeia malalt en el camp pels efectes d'una operació per retirar-li la bala d'una assassina del coll. Les persones responsables de la bala foren degudament sentenciades a mort després d'un judici llarg i il·luminador, en el qual s'establiren proves absolutes de la llur culpabilitat. Fou per la influència irresistible de Lenin que les llurs sentències foren totes commutades.

Lenin mai no menysprea un profund afecte o un sentiment personal. En l'època de la mort de Kropotkin, la vídua i la filla enviaren un telegram a Lenin demanant que els líders anarquistes llavors empresonats a Moscou poguessen assistir al funeral. Lenin els deixà anar "sota el llur honor" sense guàrdies durant tres dies.

La Txeca protestà, l'Oficina d'Exteriors protestà i el Soviet de Moscou protestà, però la voluntat de Lenin, com habitualment, prevalgué. Aquesta generositat envers els seus enmics no li costava res a Lenin i l'ajudava a mantindre el seu astorador equilibri.

Tothom del gabinet de Lenin, amb l'excepció de Trotski i Txitxerin, ha estat treballant amb ell durant més de vint anys; en són realment els deixebles. En coneix les característiques com si fossen els seus propis fills. Sap justament quin cervell i capacitat té cadascú.

En una ocasió li demanaren perquè manté un cert home, que és tan òbviament inferior als altres. Somrigué i digué, "No és sempre necessari tindre si més no un ximple en cada gabinet?".

Lenin contrasta de manera interessant amb Woodrow Wilson. Lenin escull les ments més fortes que pot aconseguir i es queixa que no pot trobar prou cervells. Nota una manca particular de cervells en el servei diplomàtic. El petit cos al voltant de Txitxerin serà altament inadequat per escampar-se per la terra quan arribe el moment de trametre ambaixadors i cònsols a cada país del món. Rússia serà tan primament representada com Amèrica. Són tan sols els anglesos els que s'adonen del valor d'una escola per a diplomàtics.

No es coneix que Lenin haja acomiadat un home després que haja treballat amb ell ni que siga mig any. I cap home mai no l'ha abandonat tant se val com Lenin puga haver-ne davallat la seua oposició.

Políticament, Lenin té un cervell dur, fred i calculador i usa tothom per als seus propis objectius. Li perdonen perquè ho fa obertament i per cap guany personal.

El premier soviètic no és cap manera un home vanitós. Rarament autografia retrats d'ell mateix, i el diari que els editors americans sempre ens demanen que li sol·licitam mai no serà escrit. Diu que és massa cansat redactar notes després que la massiva feina del dia s'ha fet. Manca de vanitat i pressumpció és una raó igual.

Odia que el llagotegen o veure pintada la seua imatge. Era un destret real perquè consentí de permetre Claire Sheridan de fer-ne el bust. Angelica Balabonova passava un vespres amb els Lenin en el llur apartament la mateixa setmana i digué, reprovadorament:

"Els revolucionaris tenen quelcom més a fer a banda de passar el temps d'aquesta manera".

Lenin respongué:

"Hi sóc d'acord i me'n sent infeliç, però quan el camarada Litvinov em demanà de seure, semblava una cosa tan petita que no volia ésser desagradable".

De fet, tan sols concedí a la senyora Sheridan unes poques hores i, segons relata ella mateixa, treballà tota l'estona mentre posava.

En conversa privada, cap tema és massa petit per a la seua atenció. Record una vegada que alguns delegats exteriors parlaven sobre el teatre rus i particularment sobre la manca de vestits i d'ornamentació escència.

Algú digué que Gellser, la gran ballarina, es queixà que no tenia mitges de seda. Els delegats eren de l'opinió que això era matèria lleugera. No fou el cas de Lenin.

Arrufà el nas i digué que procuraria que Gellser tingués tot el que necessitava immediatament. Cridant el seu estenògraf, dictà una lletra a Lunatxarski sobre això. Amb tot, Lenin mai no havia vist ballar Gellser i no prengué cap interès addicional en l'afer.

En l'única ocasió, en tres anys, que trobà temps per assistir al teatre, trià Shakespeare. Telefonants a Lunatxarski anuncià, 'vull veure la millor representació en el Teatre de l'Art".

Lunatxarski dubtava però esmentà la superba representació d'Helena Sutxatxova a "Dotzena Nit". Lenin l'interrompé. "Veuré això". I una vegada en el teatre oblidà el seu milió de preocupació i gaudí amb l'abandonament d'un infant. A caçar i a cavalcar hi va amb el mateix entusiasme.

Sovint m'han demanat justament què hi havia rere Lenin i els seus col·legues; què els movia a intentar d'establir el socialisme en aquell moment i contra aquelles probabilitats.

La majoria de nosaltres coincidia que era parcialment una revolta contra una era de comercialisme. Però fonamentalment era una demostració.

Radek explicà Arthur Ransome que els líders bolxevics no esperaven retindre el poder dos mesos quan prengueren els regnes del govern.

Mig anys després d'haver esdevingut premier Lenin, escrivia:

"Si ens esclafen ara, mai no podran esborrar el fet que hem estat. La idea continuarà".

És ridícil sostindre que Lenin s'ha "penedit" perquè ha trobat necessari tornar a un capitalisme modificat. Hom no necessita penedir-se perquè hom haja fracassat. Si Lenin es veu forçat a abandonar tot vestigi de comunisme, no voldrà dir que no creu en Marx.

Voldrà dir més probablement que, en trobar circumstàncies massa dures per a ell, es retira a una posició tan estratègica com puga trobar. Que roman mestre de la retirada indica que retrocedirà tan sols fins a on siga empès.

És difícil adonar-se de quina línia fina han penjat moltes situacions important durant els darrers anys, situacions que haurien canviat completament la història futura. És difícil adonar-se, per exemple, que els alemanys gairebé arribaren a París o que les forces blanques gairebé prengueren Petrograd.

Potser Lenin fou l'únic home a Rússia que s'adonà plenament de com a prop foren els soviets d'ésser enderrocats. Hi hagué un moment quan la moral de l'Exèrcit Vermell era extraordinàriament baixa i quan fins i tot els tiradors de puny letons de confiança que custodiaven el Kremlin es desencoratjaren i mostrejaven el vi dels cellers del Kremlin per fer més interessant la vida. Un letó que visqué aquells dies m'explicà una història sorprenent.

"Una nit el Vell mateix baixà als barracons, cridà els oficials cap enfora, ens inspeccionà les butxaques i, en trobar un o dos flascons de vodka, els esclafà en les llambordes i se n'anà sense dir un mot... Tan sols va haver de vindre una vegada; érem profundament avergonyits".

Quanta veritat hi ha en aquesta història no ho sé, però sona tan exactament com Lenin que m'inclín a donar-li plena credibilitat.

Des d'aquesta marea baixa construí el seu poder sòlidament, sense oblidar mai de comptar amb els camperols. Ara, cara a cara a la fi amb el senyor Lloyd George, Lenin recolza en un fort Exèrcit Vermell i una personal lleial.

Des del moment que prengué el càrrec Lenin mai no tingué cap rival polític seriós. I el bloqueig l'investí d'una importància llegendària peculiar que romandrà amb ell mentre no abandone Rússia.

Nikolai Lenin ha estat un revolucionari conscient des de l'edat de setze anys, però mai no ha estat un "terrorista". Un terrorista, en vernacle revolucionari, és qui creu en actes individuals de violència. La seua ment és massa ordenada i els seus plans massa amples per a aquest emocionalisme incoherent.

El seu pare era un noble (hereditari) amb poca terra, que ocupava el càrrec de conseller d'estat, amb la finca a Simbirsk. Vladimir Il·litx Ulianov, que és el nom real de Lenin, hi nasqué el 10 d'abril del 1970. Foren en total cinc infants, tres nois i dues noies.

Era una família ben unida. Un dels millors amics i assessors de Lenin fins i tot ara és la seua germana Anna. Ell passa la major part del temps a Moscou. Té un germà que viu a províncies, que va a veure'l ocasionalment, un home tranquil, estudiós, gens interessat en la política, i, potser, fins i tot una mica repel·lit per la vehemència d'ella, especialment a Rússia.

No hi ha pas dubte que la determinació de Lenin per combatre el govern del tsar cristal·litzà en l'època de la mort del seu germà. El seu germà gran, Alexander, era lluny a la Universitat de Petrograd. Tot el que en sentiren a casa és que guanyava medalles d'or i honors de tota mena fins que un dia arribà la terrible notícia que havia estat arrestat per un complot contra el tsar.

La mare de Lenin, Maria Alexandrovna, corregué cap a Petrograd. Quan arribà al costat del seu fill ell esclatà en llàgrimes i immediatament li ho confessà tot. L'implorà de perdonar-lo pel dolor causat a la seua estimada família. En el judici no féu cap defensa ni sol·licità cap mercè. Fou executat en el pati de la fortalessa de Schlusselberg el 20 de maig del 1886.

I de nou a cada en la petita escola preparatòria anomenada el "gymnasium" hi havia dos joves profundament afectats per aquesta tragèdia. Un fou el premier actual i l'altre fou Alexander Kerenski, el pare del qual era el mestre d'escola; l'evolució treballa de forma estranya.

Els Lenin no tenen fills. Han dedicat la vida a la revolució. Madame Lenin és una dona pàlida i acadèmica, habitualment de molt mala salut. Fou ella la que dissenyà el nou pla d'educació d'adults a Rússia que Lunatxarski em digué que ha resultat altament eficient.

Lenin adora la seua dona i en parla amb entusiasme. La primera vegada que li vaig explicar que volia conéixer-la, digué:

"Sí, ho heu de fer perquè us agradarà, és tan intel·ligent".

La vaig trobar tan intel·ligent com simpàtica.

Em convida a prendre te amb ella en el seu apartament i m'alegrà molt anar-hi, ja que volia veure jo mateixa com vivien els Lenin.

Tenen dues cambres petites, que és la regulació d'un Moscou superpoblat. Tot era immaculadament net, malgrat que, com m'explicà, no tenia cap sirvent. Hi havia quantitats de llibres, plantes a les finestres, unes poques cadires, una taula, llits i cap quadre en la paret.

Vaig trobar que tenia el mateix encant que té Lenin i la mateixa forma de focalitzar tota la seua atenció en allò que deia el seu visitant.

Quan anau a l'oficina de Lenin sempre salta i avança somrient, fa una encaixada càlida de mans i us empeny fins a una cadira confortable. Quan sou asseguda arrossega una altra cadira, s'inclina cap endavant i començava a parlar com si no hi hagués res més a fer en el món que atendre la visita.

Li agrada el safareig innocu i riurà poderosament sobre alguna història sobre com Mr. Vanderlip es barallà amb un hongarès per uns pocs pals de llenya en un dia fred, o un incident que s'esdevingué en un tren, o en el carrer. A ell mateix li encanta explicar històries, i les explica molt bé. Però cap conversa continua lleugera massa temps amb Lenin. S'atura sobtadament en la riallada i diu:

"Quina mena d'home és el senyor Harding, i quin és el seu origen?"

Tant se val com determinat sigui hom d'aclaparar-lo amb qüestions, hom sempre se'n va astorat perquè ha parlat massa i respost massa qüestions per comptes de fer-les. Té una forma extraordinària de fer sortir hom d'ell mateix i de dur-lo a un ànim expansiu.

Aquesta capacitat de contacte personal ha d'ésser una gran influència amb els homes amb els quals entra constantment en contacte.

No és gens estrany que domine el seu Gabinet! Quan enfoca els seus petits ulls tàrtars, mira hom amb aital comprensió i intimitat, home sent que és el millor amic del món; seria impossible oposar-s'hi.

Som proclius a pensar en Lenin com a destructor, però és més un constructor.

Quan no pogué construir un estat comunista no llençà la tovallola. Construí el millor estat que pogué en el seu lloc i ara diu que Rússia és el país més segur d'Europa; que ha assolit el seu nivell més baix i que remunta, mentre que altres països d'Europa encara són en declivi.

És tan sols possible que siga en el cert!