«O, terra feliç! De la sang de
generacions
la vida encara brollarà, innocent i sàvia,
I
tu, planeta meu, seràs netejat de laments,
un estel
verd-jade en els cels d’argent lunar.»
AIXÍ escrivia el ministre soviètic d’educació, Anatoli Lunatxarski, en aquells remots dies quan la revolució era tan sols un vague objectiu i quan podia no creure que en la seua pròpia vida vindria un dia que seria arrencat del seu tranquil estudi i forçat a dur els seus somnis a la pràctica, o tan a prop de la pràctica com puguen arribar els somnis.
La realitat és repugnant i decebedora per a qualsevol artista, però Lunatxarski posseeix prou capacitat de recuperació per superar la seua sensibilitat artística. Si no tingués prou també d’aquella gràcia salvadora del fanatisme que marca tots els líders, li hauria mancat l’entusiasme que l’ha conduït a través de tota batalla per la cultura que ha hagut de realitzat d’ençà de la fallida dramàtica del tsarisme. Tan sols en una ocasió es desencoratjà realment i Lenin superà aquell atac de pànic en ruixar-lo de responsabilitat. Amb responsabilitats mostrà més coratge que homes de pell més gruixuda.
Les batalles de Lunatxarski en els cinc anys que ha estat en el càrrec no s’han ocupat de bales. «L’analfabetisme», em digué una vegada, «és la gran maledicció de Rússia; hem de combatre l’analfabetisme com la pesta». I el combaté com la pesta. Aquest poeta delicat, l’aparença del qual és més com la d’un francès acadèmic que no pas d’un rus, que té les maneres i l’elegància d’una altra era, ha deixat de compondre sonets per combatre la ignorància, la superstició, l’embriaguesa, el prejudici, la malaltia, la brutícia... I ha estat més fortament atacat que qualsevol altre càrrec del nou govern rus.
Amb pràcticament res a la seua disposició hagué de planificar i executar una enorme campanya educativa. És per això que els seus assoliments són tan extraordinaris. Quan Feodor Txaliapin hi fou l’hivern passat, guanyant-se el cor d’Amèrica amb la seua veu dolça i meravellosa, ell i jo parlàrem un munt de Lunatxarski i de les dificultats que confrontava. «Recordau que», deia Txaliapin, «si no teniu plomes ni paper ni tinta, no podreu escriure; si no teniu llenya no podeu fer un foc – a Rússia totes aquestes coses eren literalment certes. Sota aquestes circumstàncies, tant se val com de bona siga la voluntat del govern, l’art i l’educació han de patir amb la resta».
No entraré en xifres ara, però hom pot fer-se una idea del que ha fet Lunatxarski. Ha eliminat pràcticament l’analfabetisme adult de les ciutats, ha establert milers d’escoles. Tan sols ben poques d’elles, certament, són a l’alçada requerida, però cada escola oberta és una conquesta. I no hi ha ni una sola part de Rússia, per remota o fosca que siga, on no s’haja iniciat una escola.
Però establir i mantindre escoles i universitats era tan sols una part de la feina destinada a Lunatxarski. Havia de construir nous teatres, mantindre el nivell dels antics i mostrar-se digne de la gran responsabilitat que Lenin l’encomanà quan el féu guardià de tots els tresors artístics de Rússia.
Si Nikolai Lenin hagués estat mediocre, mai no hauria nomenat Lunatxarski guardià de l’art de Rússia, i l’art rus seria ara escampat als quatre vents, empassat en col·leccions privades o enriquint les butxaques d’especuladors. Un mediocre no admetrà les seues limitacions fins i tot si n’és conscient, però Lenin d’alguna manera entén que un home no pot passar la vida estudiant economia política i duent a terme propaganda revolucionària, i al mateix temps ésser un connoisseur d’art. El que és més remarcable és que permetés a Lunatxarski de dir-li-ho. La història del nomenat de Lunatxarski és interessant i característica del mètode del primer ministre rus de comandància política.
Quan les forces vermelles i blanques lluitaven per la possessió del Kremlin a Moscou el 1917, un fil a Petrograd anunciava que la bella i fantàstica església de Vassili Blazhanie de la Plaça Vermella havia estat arrasada fins als fonaments. Lunatxarski, poeta, acadèmic, dramaturg i revolucionari, així com amic i seguidor de Lenin, escrigué una lletra oberta a la premsa en la qual donava sortida al seu horror. Afirmava: «El que té lloc a Moscou és una desgràcia horrible i irreparable!». Escrigué una altra lletra a Lenin, renunciant a tota connexió amb la revolució. I se n’anà al llit, malat del xoc i de la decepció.
Lenin no n’acceptà la renúncia. Lenin mai no accepta renúncies d’homes que són valuosos per a l’estat. Per comptes d’això, anà a cridar a Lunatxarski, i tingué lloc una conversa sorprenent que em repetí un amic de tots dos homes.
Lenin, amb la seua directivitat habitual, digué a Lunatxarski, «que no ens aclapare aquesta calamitat. Si aquesta església ha estat destruïda, construïm-ne una de més gran i millor».
Lunatxarski, en llàgrimes d’angoixa, explicà Lenin que això no era possible; una mostra tan preciosa i imaginativa d’arquitectura no es podria crear mai de nou. Lenin l’escoltà i se n’anà pensarós. Pocs dies després s’encomanà a Lunatxarski tot l’art de Rússia.
Fins a aquell moment, les col·leccions valuoses, així com els edificis, havien estat en les mans d’un comitè revolucionari que també ben bé hauria estat de l’opinió que l’art es podia substituir amb coses «més grans i millors».
Lunatxarski no es prengué la tasca a la lleugera. Publicà una altra declaració pública que sol·licitava la cooperació solemne de tots els russos lleials. «Damunt meu resta la responsabilitat de protegir tota la riquesa artística del poble», digué, «i no puc acomplir el meu deure sense el vostre ajut».
No serà conegut per molt de temps contra quines forces, potents i subtils, hagué de batallar per guardar aquesta confiança. Hi hagué moviment rere moviment per vendre tresors com ara la Col·lecció Rembrandt de l’Hermitage de Petrograd o les pintures i tapissos històrics de Moscou. Però Lunatxarski, sempre alerta, derrotà cadascun d’aquests intents. Sovint lluitava fortes batalles dins del seu propi partit. Tota mena possible d’intriga fou fabricada contra ell. Record moments quan havia d’aparèixer en públic i defensar-se contra difamacions atroces. Encara així, fins el dia present, ha salvat absolutament tot excepte les perles i diamants de la família reial que, després de tot, no foren mai de cap valor artístic particular. Salvà fins i tot les estàtues tsaristes de les multituds que les haurien destruïdes, i les emmagatzemà lluny en edificis per a un moment més calmat. Mai no perdé la seua perspectiva artística, que l’art sempre seria art i que «podia contemplar amb una mirada just el cadàver maltractat d’un rei maltractat sempre que el monument fos executat per un artista de talent».
Nikolai Lenin té el geni de llegir bé els homes; reconeixia instantàniament que un home que podia ésser tan afectat pel rumor de la pèrdua d’un sol edifici històric com per amb prou feines suportar d’encarar la vida seria l’home precís per defensar apassionadament l’art de la nació. I Lenin ha continuat a defensar Lunatxarski contra qualsevol acusació presentada pels seus enemics. Aquestes acusacions han estat sovint serioses perquè eren presentades per revolucionaris que afirmaven que Lunatxarski era partidari de la burgesia en els seus esforços per aconseguir racions extres per a científics i artistes; que no era un veritable comunista perquè col·locava l’art per davant de la propaganda política. Hi hagué un terrible període quan la lleialtat de tots els homes era qüestionada si la llur adhesió no era plenament dipositada en la defensa d’un atac militar al cost que fos de l’art o de la vida personal. Fou a través d’aquest període que Lunatxarski hagué de guiar la cultura russa.
«Pensau quina vitalitat havia de posseir el teatre», deia Txaliapin, «per mantindre’s a través de la revolució». «Pensau quina fam tenien les masses russes per aprendre», deia Madame Lenin, «que podien aprofitar fins i tot aquest dur moment per aprendre i estudiar». Totes dues afirmacions són certes, però malgrat aquella fam i aquella vitalitat totes dues forces haurien davallat durant uns anys, si no hagués estat pel lideratge esplèndid de Lunatxarski.
Fins i tot aquells ardents revolucionaris que no podien veure més enllà del moment immediat començaven a adonar-se del mateix fet que els soviets haguessen mantingut intacte el llur art nacional els donava un prestigi que els diners mai no podien comprar; és una prova indiscutible de la llur fe en la civilització. I és Lunatxarski qui ha aconseguit de salvar per a ells aquesta prova de fe quan els caps calents l’haurien deixat de banda.
Sempre sembla una pena que tan sols ara siguem conscients de les figures polítiques prominents de Rússia. Si podem mirar enrere els dies de la guillotina francesa i de la crema de biblioteques, la boja destrucció d’art, el saqueig de palaus per multituds enfurismades, podem entendre que si hi hagués hagut a França en aquells dies algú que hagués aturat aquelles multituds i les hagués fet llegir els llibres que cremaven, per fer-los convertir els palaus en museus, Napoleó mai no hauria dut una corona. A Rússia la influència dels homes que detenien les regnes polítiques hauria estat molt més lleugera i molt menys important si no haguessen recolzat en homes com Lunatxarski.
Tenia les galeries d’art escalfades en els dies de la fam de combustible més forta i multituds immenses hi anaven en part per escalfar-se i passejaven tot el dia sota quadres històrics i es familiaritzaren amb totes les grans pintures de Rússia. El Palau d’Hivern esdevingué un Museu Revolucionari, un dels museus més únics de tot el món, el Palau de Nicolau II a Tsarskoe Selo esdevingué una Llar d’Infants, com fou tota gran finca de les províncies amenaçada de destrucció per camperols combatius.
És interessant assenyalar que les dones de tres revolucions prominents reteren a Lunatxarski un ajut valuós en la seua difícil feina, la dona de Trockij, la dona de Gorki, i la dona de Leo Kamenev.
Madame Trockij té sota la seua direcció totes les col·leccions privades d’art i tots els petits palaus; lliura un inventari mensual d’aquests llocs a Lunatxarski. En els darrers tres anys ha traslladat molt gradualment i sistemàtica la majoria d’objectes valuosos en les col·leccions cap als museus.
Madame Kamenev, la germana de Trockij, és la cap de Prolocult, un moviment que promou una nova cultura, especialment en el teatre, que és lliure d’influències gregues o d’altres. És la teoria de Madame Kamenev que aquesta cultura, que sorgeix dels obrers i camperols i no és feta malbé per les imperfeccions i influències de civilitzacions anteriors, farà molt per estimular i renovar l’art en general, que creu que ha esdevingut decadent.
Maria Andreieva (Madame Gorky), que és ella mateix una actriu notable i que fou en la seua època una estrella en el famós Teatre d’Art de Moscou, s’encarregà de Narodni Dom, un teatre popular, que començà sota el tsar i que continua sota els soviets. Maria Andreieva recentment féu una gira a Europa per estudiar els teatres.
Però és Stanislavski, el director del Teatre d’Art de Moscou, el que ha retut a Lunatxarski l’ajut més gran. Stanislavski és reconegut com el director escènic més gran del món. Sota la seua guia, tots els grans dramaturgs russos de la darrera generació han florit. Fou la ferma convicció d’Stanislavski que el poble rus ha de mantindre els teatres, centenars de teatres, durant la revolució, per tal que no puguen troba una vida de fam i fred massa monòtona per a un desig de viure. Amb la seua valenta i petita companyia ha aconseguit mantindre el seu teatre en la capital al més alt nivell. Establí i mantingué sota la seua direcció tres altres teatres de Moscou i hi ha representat una sèrie de noves obres. Absolutament res no sembla desencoratjar-lo. La pèrdua de la seua fortuna personal, que havia estat molt gran, i fins i tot la pèrdua del seu estimat taller que s’ha convertit en un Club de Xofers, no li destruí la calma. «No és mai ni a Lenin ni a Lunatxarski, grans homes, als qui s’ha de culpar per aquests errors del govern soviètic», em digué. «Sempre són els petits homes ximples i frenètics. Quan em prengueren el taller vaig escriure a Lenin. Féu tot el possible i quan fou derrotat per vots en Kamenev i el Soviet de Moscou, aconseguí de trobar-me un altre lloc, realment tan bo però mancat de la vella atmosfera».
Es podrien explicar moltes històries de Lunatxarski. La més típic, crec, i la que mostra la seua persistència és la història del museu de l’Hermitage, que Caterina la Gran fundà a Petrograd.
Quan els alemanys tocaven a la porta de Petrograd el 1917 els tapissos històrics del Palau d’Hivern i tota la col·lecció de l’Hermitage fou tramesa de nit a Moscou i emmagatzemada en el Kremlin. Un dia l’hivern del 1921 vaig trucar a l’oficina de Lunatxarski, Era en un bell estat de felicitat. «Tinc grans notícies per a vós», exclamà. «Avui enviam la col·lecció de l’Hermitage de nou cap a Petrograd – intacta! Em deman si us podeu adonar del que vol dir això? Em deman si el món sabrà com de prop aquestes coses precioses foren de la destrucció? Com de meravellós és, després de tot, que el més pròxim puguem anar a Petrograd i contemplar-ho tot disposat com ho ha estat durant segles.
«Sí, hi ha hagut moment que no creia possible de salvar la col·lecció, no perquè hi hagués revolucionaris irreflexius que sempre promouen moviment per vendre’n una part o altra, sinó per una destrucció molt pitjor. Us podeu imaginar la meua preocupació quan hi havia combats, combats reals, en palaus on s’emmagatzemaven les antigues porcellanes? Havien posat els Rembrandts i altres llenços en els cellers del Kremlin, i era en terror constant que els rosseguessen les rates. De vegades temia de baixar i mirar-hi. Però sent que els pitjors dies d’aquestes lluites han acabat per nosaltres. Sóc feliç que Rússia haja demostrat al món que els russos no som bàrbars. Hem salvat el nostre art malgrat fam i malaltia i mort».
Lunatxarski té una rara gràcia d’esperit i si bé ell mateix és un modernista i vol acostar l’art tan a prop del poble com el pa, mai no permet que els seus propis sentiments interferesquen en els sentiments dels seus companys artistes. Ell mateix escriptor notable, ha sacrificat la pròpia escriptura per salvar art i els creadors d’art. Revolucionari devot, pot permetre que els dissenys intricats del tsarisme, les grans àligues negres, insolents contra el cel de damunt les torretes del Kremlin, romanguen, perquè són part dels dissenys originals dels antics palaus. Pot dedicar-se a daurar de nou els sostres de les esglésies amb els escassos fons malgrat que no és gens religiós, i que podria aplegar fidelment antigues icones i fer-ne una meravellosa i petita col·lecció en un dels nous museus. Tan sols si un home així podia haver unit l’exèrcit temperamental integrat pels artistes de Rússia. Homes com Lunatxarski ofereixen a la revolució l’equilibri que n’impedeix el col·lapse.
Els períodes de transició són sempre amargs i més amargs per a les delicades ànimes creatives. En una ocasió vaig esmentar el tacte de Lunatxarski en tractar artistes a Helena Sutxatxova, la jove i bella estreta del Teatre d’Art de Moscou. Somrigué i el caracteritzà així: «A, Lunatxarski», digué, «és un gran cavaller, és, sens dubte, el gran cavaller de la revolució. Aquest és el secret del seu èxit i la raó que els seus enemics polítics no el puguen derrotar i nosaltres els artistes no l’abandonarem – perquè lluita tan magníficament i és un home sans peur et sans reproche».