Miralls de Moscou

Louise Bryant

Lenin i els seus subordinats:

Txitxerin, comissari d’Afers Exteriors i els seus subordinats


 

LA MEUA PRIMERA entrevista amb Txitxerin fou a mitja nit i la meua darrera entrevista fou a les cinc del matí. Això resulta que cobreix un rotació força completa de l’horari oficial de l’Oficina Exterior Soviètica. Un vespre en una festa de llotja en el Teatre Bolshoi, Enver Paixà remarcà: «He de matar el temps d’alguna manera durant tres hores després de l’obra. Halil Paixà i jo tenim una cita amb el senyor Txitxerin a les dues de la matinada». Malgrat la seua somrient inescrutabilitat oriental i un deure diplomàtic palpable de conformar-se a tot allò rus, hom podia sentir una desaprovació divertida d’aquesta inconvencionalitat oficial. Aquest hàbit excèntric de convertir la nit en dia, amb cada planta de l’Oficina d’Exteriors lluint com un far en una ciutat que, per decret municipal, va al llit abans de mitja nit per tal d’estalviar combustible, crea naturalment un aire gairebé fantàstic de capriciositat. El senyor Txitxerin no s’excusa pas d’aquest «vici», com un dels seus secretaris ho expressà ben intel·ligentment; simplement troba la nit més harmoniosa per a les seues tasques que el dia i amb aquella manca de consideració que somiadors assumen sempre conscientment o inconscient, força tot el seu personal a seguir el seu exemple. El resultat és que els seus oficinistes menen una lluita boja per aconseguir el trasllat a un altre departament governamental.


Tot al voltant de Txitxerin és tan coherentment contrari a una vida ordenada com la seua inversió d’hores de treball. Aristòcrata de naixement, ensinistrat sota el tsar per al servei diplomàtic, delicat, cultivat, solitari, amb un gest fi de generositat quixotesca, ha llençat la vida i la fortuna a la causa del proletariat amb tot l’abandonament del fervor religió.


La seua soledat és tan evident que amb prou feines hom pot trobar cap concordança amb la decisió astoradora d’un esteta tan obvi d’esdevindre part activa de la revolució – que és suor i sang i violència. Potser això explica per què s’embolcalla de la seua visió com si fos un abric i es tanca lluny del sol per tal que no el pertorbe ni el desil·lusione la realitat. Tots fórem criats en històries sobre reis que eren individus-alegres-i-eixerits i podien guanyar en ballar i en beure els llurs soldats; en nobles que resultaven ésser robin hoods. Però, ai las, qui pot imaginar Txitxerin distès en un pícnic d’obrers o fumant una pipa amistosa amb un soldat vermell?


Cap persona senzilla se sentirà a gust o com a casa amb la seua indiferència de super classe als entorns materials. Una dona de la neteja se sent tan incòmoda en la seua presència com fou el cas de la intrèpida senyora Sheridan, que fou capaç de fer colze amb els altres comissaris. La forma del senyor Txitxerin d’arquejar una cella somou la millor mena de pose.


En viure sol en una cambra nua en el pis de dalt de l’Oficina d’Exteriors, és tan allunyat socialment i físicament de l’escorça inferior com de la superior. Potser tan sols un aristòcrata és capaç d’assolir aquesta vertiginosa altura d’indiferència al contacte humà amb el proïsme. I no puc evitar de sentir que hi ha quelcom ben esplèndid en aquest complet aïllament.


Fora de la política, el telèfon i el cable, tota la immediatesa l’ofèn. L’horroritza la roba nova, no li agrada viatjar en automòbil, refusa tindre parafernàlia moderna d’oficina al voltant seu, fa tota petita tasca ell mateix, com afilar els seus propis llapis i perseguir per tot l’edifici nois oficines desvagats. Aquesta attitud produeix el mateix efecte que si desconfiàs de tots els seus subordinats. Els seus secretaris es desesperen i emmalalteixen d’ociositat mentre cerca un telegrama perdut o respon el telèfon.


L’hivern passat explicaven una història divertida de com Karakhan, que és Comissari d’Afers Orientals, animà Txitxerin a fer-se un vestit nou. El vestit de Txitxerin era literalment esparracat quan el tractat turc i el tractat afganès i el tractat persa i tots els altres tractats orientals eren a punt de signar-se. Aquests afers s’havien d’arranjar amb més o menys pompa burgesa, ja que els orientals són força proclius a la cerimònia. Així el senyor Karakhan, previsor, s’avançà i encomanà un nou vestit per al senyor Txitxerin a un sastre soviètic, i llavors un matí mentre Txitxerin dormia, canvià els vestits. En pocs minuts tornà de nou i exclamà amb emoció, «Hi ha una nova nota de Lord Curzon!» Txitxerin s’alçà d’un bot i maldà per col·locar-se els nous pantalons. Fos el que fos que pensàs privadament de la presumpció del senyor Karakhan, continuaren en una relació aparentment plaent.


En aparença el senyor Txitxerin és alt, amb els muscles vinclats de l’home que s’inclina per passar a través de les portes. Els seus ulls, no per cap caràcter evasiu, sinó per una timidesa extrema, cerca contínuament altres llocs diferents del rostre del seu interlocutor. Amb tot, quan hom troba la seua mirada ràpida i ocasional, el sorprèn la intel·ligència i gentilesa de la seua expressió.


La diplomàcia és una part inseparable de l’existència del senyor Txitxerin. Menja, beu i dorm amb els afers de l’estat, contempla la vida com un joc d’escacs, i contínuament mou peça, fins i tot en una conversa ordinària. Lenin l’aprova i sent per ell un càlid afecte personal malgrat el fet que al president li desagraden les excentricitats. Sap que es pot confiar en Txitxerin, que té un coneixement valuós d’afers internacionals i el més important de tot que mai no prendrà cap decisió real sense consultar Lenin.


El senyor Bullit m’explicà que durant les seus negociacions trobà Txitxerin tan brillant que era difícil d’aconseguir res. El ministre d’exteriors era sempre força justificat des de l’angle soviètic però els soviets eren forçats a fer dures concessions. Invariablement quan arribaven a un atzucac, telefonava Lenin i Lenin accedia.


Durant la nostra primera conversa, quan discutíem la campanya de mentides sobre Rússia que durant tant de temps ha inundat la premsa anglesa, francesa i americana, li deia que pensava que era degut en part al fet que no es permetia a cap reporter llavors d’anar-hi i investigar les condicions reals. Era característic de Txitxerin d’interrompre molt sobtadament i demanar, «em diríeu per què els reporters americans arriben i afirmen que són observadors imparcials, i que fins i tot ens professen amistat, i llavors van a casa i escriure unes mentides tan astoradores?».


Pensava que no era just generalitzar. Les històries més injustes sempre s’han manufacturat a Riga i Reval o a París per grups polítics interessats o per reporters decebuts que mai no han entrat. Pel que fa als reporters que realment presenciaren la revolució, certament la majoria romangué just i amb simpatia, malgrat el fet que es féu particularment difícil, especialment a Amèrica, fins i tot mantindre el propi equilibri sobre Rússia després de Brest-Litovsk. A la meua ment tornaven records infeliços de les investigacions d’Overman i Luske, batudes, deportacions i una histèria bèl·lica general. Potser un pensament semblant se li acudia també a Txitxerin perquè digué, «Sí, sí, supòs que en general, teniu raó, però com explicau un home com –?».


Txitxerin és ple d’un honor a l’antiga. La idea que la premsa exterior sancionàs reports falsos per tal de justificar la intervenció o el bloqueig li semblava tan ultratjosa que no pogué mai adonar-se que aquesta mena de propaganda ha esdevingut tant part de la guerra moderna com el foc líquid o el submarins.


Una nit molt tard vaig veure Txitxerin corrent escales amunt cap a la seua oficina en un elevat estat d’excitació perquè un diari vespertí de Nova York duia a la portada una entrevista falsa amb Lenin en la qual ho discutia tot des de la situació irlandesa al Ballet Rus. Txitxerin no hi veia la gràcia. El seu comentari fou, «com un diari americà respectable permet una cosa així? Després de tot, el camarada Lenin és el primer ministre d’un gran país».


Els homes que es lliuren completament a un ideal ben naturalment esdevenen supersensibles i gens raonables. Si més no aquesta és la norma, i Txitxerin no n’és cap excepció. La mala interpretació deliberada en l’exterior, durant llargs i durs anys, de tot esforç del govern soviètic per a la pau o la defensa o les negociacions, li ha arribat a l’ànima. Així mentre que insistia en la més estricta adhesió a la veritat en tots els reports tramesos per fil governamental, al mateix temps es permetia una lleu dissipació en adjectius extravagants com a forma de represàlia, en les seus «notes» massa llargues i massa complicades. Es permetia un llenguatge encara menys restringit a Vestnik. Vestnik és el butlletí oficial del govern soviètic – molt semblant al butlletí emès pel Bureau of Public Information durant la guerra. El jove que editava aquest full era un rus de talent i d’educació però la seua idea d’un report governamental desapassionat era molt semblant a la del nostre propi George Creel. Li retreia la passió per mots com «escorrialles» en referència a capitalistes o guàrdies blancs. Però no li produïa cap impressió. Confessava que trobava els meus cables plans i gens interessants.


A banda dels meus ràdios a diaris americans, que eren transmesos a través de Berlín, i el butlletí governamental que era tramès a tot el món i rarament emprat per ningú, hi havia també un fil a Londres per al Daily Herald. Cada un d’aquestes telegrames els havia de llegir i corregir el mateix Txitxerin i jo compartia l’infeliç destí de seure tota la nit fins que trobava temps per fer-ho. Així moltes nits els meus telegrames anaven a la paperera perquè contenien massa «punch» americà o escàs «valor informatiu» o «interès humà» que Txitxerin considerava safareig, de manera que durant un temps vaig contemplar Txitxerin com un vell primmirat, i gairebé vaig oblidar les tasques hercúlies que realitzà en els seus diversos tractats orientals entrelligats. O de nou, si hom llig la seua correspondència amb els antics i assentats governs d’Europa, hom se sorprendrà de veure com ha despassat en classe als seus adversaris. Cap ministre d’exteriors heretà mai un càrrec més difícil i, considerant-ho tot, cap ministre d’exteriors mai s’aferrà al seu càrrec amb més dignitat i honor. Era característic de Txitxerin, com ho és de la majoria de russos, de no ésser capaç de fixar un equilibri; quan deixava caure les barres, les deixava caure del tot. Fa uns pocs mesos, teníem batalles sobre els adjectius; ara als reporters se’ls dóna màniga ampla; fins i tot a Washington no gosarien criticar el govern tan obertament. És divertit assenyalar que com més llibertat tenen menys dures crítiques troben necessari de fer.


El senyor Txitxerin és solter; les dones manifestament no tenen lloc en els seus somnis d’un mil·lenni. Com s’esdevingué això és un secret que potser mai no es desclourà. No presum que mai no hi ha hagut cap romanç en la vida del senyor Txitxerin. Sols per il·lustrar com seria d’equivocada si ho fes, record un incident que tingué lloc en un cafè berlinès de modal. Alguns americans discutien amb Txitxerin. Una remarcà que sovint lamentava que no hi hagués lloc per a la cavallerositat en un estat socialista; que la igualtat no reconega la galanteria. Una altra afirmava que mentre Lenin sembla tindre una forma de tractar les dones no pas millor ni pitjor que els homes, Txitxerin simplement passa de llarg tot el sexe femení; si és conscient de les dones a la fi, és tan sols a través d’una lleugera molèstia.


Ara, quan la companya havia arribat finalment a aquestes conclusions, sobtadament s’adonaren d’una vella dama molt aristocràtica i bella a la taula del costat que les contemplava desdenyosa a través d’uns impertinents d’or. De seguida exclamà en rus, «com d’absurdes sou, el senyor Txitxerin fou un antic amor meu». En dir això, s’alçà i se n’anà amb grandesa, amb la remor de les seues sedes de lavanda, tan delicada com una nina xinesa de Dresden. Així que la vida es repeteix; sempre hi ha una Elaine per cada Lancelot. I Lancelot inevitablement abandona la seua dama per una vaga «llum» més enllà dels estels.


Txitxerin és un caràcter de moltes cares. Quan hom el veu en el carrer una vesprada aclucant els ulls i confós, amb un vell paraigua sota el braç, ploga o faça sol, sembla penós i fràgil i incapaç... Però si hom el veu també, com jo el veia abans, en un vestit antic i ressuscitat, en el cap d’una llarga taula de conferència en una sala daurada i blanca, sota canelobres llampants, parlant en un francès florit i perfecte als suaves delegats turcs, hom es fa una idea ben diferent; sembla fi, abnegat, determinat. I és com admirar el secretari d’estat Hughes, i anomenar-lo un «home fi i de ment elevada» sense adonar-se que la ment elevada de Hughes és la d’un germà religiós de pedra picada que refusa d’admetre de nou a la família de les nacions l’errabunda i pròdiga República Soviètica; que fou Hughes qui destacà sol contra la conferència de Gènova fins que foragità altres membres del Gabinet i fins i tot depassà el president. Hughes considera el comunisme tan immortal com Txitxerin considera el capitalisme. Tots dos homes posseeixen aquella objectivitat invencible i freda, aquella rigidesa repel·lent d’attitud envers els qui en discrepen, que coneixem a Amèrica com a puritanisme. Tots dos haurien estat bisbes excel·lents.


Un vespre de la primavera passada resultà que vaig presenciar quan Txitxerin fou gairebé assassinat. Un home brandant un revòlver aparegué en el rebedor i cridà el ministre d’exteriors. Això féu alçar un soldat vermell mig adormit en una còmoda cadira prop de la porta que conduïa a l’oficina privada de Txitxerin. Seguí una estira-i-arronsa i el soldat aconseguí de fer-se amb la pistola abans que ningú prengués mal. Txitxerin refusà de discutir l’incident i romangué aparentment tranquil. El molestà que la Txeca provàs de posar guàrdies extres en la seua porta i refusà absolutament el suggeriment que l’Oficina d’Exteriors fos convertida en un espai de difícil entrada. Simplement demanà tothom d’oblidar tot l’incident. Sempre vaig creure que secretament el desagrada la Txeca. Record la nit que Santieri Nuorteva fou arrestat. Succeí a mitja nit i fou força espectacular. A Txitxerin li agradava Nuorteva. Era visiblement afectat i durant tota una setmana no volgué parlar amb cap ànima.


La confusió del despatx del Ministre d’Exteriors és un escàndol nacional. En ple hivern he vist el seu barret d’estiu allà encara col·locat, esclafat sota una pila de papers. He vist papers fer altes piles damunt de totes les cadires i del sofà i tornar-se grisos amb la pols de mesos. Té un paorós costum de perdre telegrames importants i llavors fer una crida de recerca. Aquests són moments terribles en l’Oficina d’Exteriors. Tota altra feina s’atura. Després d’haver capgirar-ho tot, algun subordinat té el coratge de demanar, «camarada Txitxerin, potser és en el vostre escriptori». I allà és invariablement, gairebé davant del nas, com els proverbials ulleres de l’àvia.


Era costum seu fer una breu xerrada vora una vegada cada mes al personal de l’Oficina d’Exteriors. Ens trobàvem a les vuit del matí en el Club de l’Oficina d’Exteriors. Txitxerin arribava persistentment tard, de vegades una hora tard, de vegades dues o tres. De tant en tant algú xiuxiuejava, «ha perdut una altra telegrama». Hi havia una riallada reprimida que recorria tota la sala. Llavors sobtadament apareixia el ministre d’exteriors movent-se tímidament, aclarint-se la gola i abans de començar la seua al·locució explicava en la seua alta veu planyívola com lamentava arribar tard però que d’alguna manera havia extraviat un telegrama...


La gent a casa m’han dit sovint que no podien comprendre la «fascinació» de la revolució russa per una americana; han assenyalat que no trobarien gens possible suportar fets tan poc plaents com els polls i la brutícia i la manca de sabó. La majoria de nosaltres, ben correctament, s’imagina capaç de suportar les més grans tragèdies de la vida i completament mancada de coratge per encarar el milió de petites misèries d’una fallida econòmica. És cert que qualsevol home amb sensibilitats delicades que ha resistit la prova de la revolució russa ha resistit la prova del foc. Sempre he cregut que som massa sentimentals sobre els romanços de l’Edat Mitjana. La meua opinió és que realment no gaire del que passava llavors fou correcte o bo o bell; certament damunt de tot no emanava cap perfum d’essència de roses. Els cavallers del rei Artur probablement mai no marxaren amb cap visió més noble davant llur que aquells petits i desmanyotats joves camperols de l’Exèrcit Vermell. Els comunistes són sens dubte els cavallers errants del segle XX i el llur eslògan d’«internacionalisme» no és que una revifalla d’aquella antiga bandera de la «Fraternitat». No és del tot curiós que aquest remolí haja arribat fins el cor d’uns pocs homes com Txitxerin.


El 1917, quan Trotski era ministre d’exteriors, record bé una vaga de tot el seu cos diplomàtic. Com paralitzà aquell braç de l’estat en un moment que Txitxerin era sota arrest a Londres. Obrers amb les botes plenes de fang entraven i sortien de l’Oficina d’Exterior amb el desig d’ajudar. Eren lleials a Trotski però se sentien incòmodes; els era del tot incomprensible aquest afer intricat de la diplomàtica. És bo per a aquells mateixos obrers i camperols i soldats que una persona callada i solitària de nom George Txitxerin arribàs eventualment a disposar de tot aquest afer per a ells.


Però quina paradoxa és el senyor Txitxerin, membre d’una de les famílies més antigues i més aristocràtiques de Rússia, que durant quatre anys ha guiat amb mans tan delicades i amb un cervell tan curós els afers de l’estat, per tal que tot allò que donà a la seua família la riquesa i el poder, mai no torne a ésser.