.[Arxiu Cervetto]

Bipartidisme d'estat

Arrigo Cervetto

(1975)

 


Publicat com a Bipartitismo di Stato a Lotta Comunista, núm. 59 – juliol del 1975.
Transcrit per la internet per Antonio Maggio (Primo Maggio), el març del 2002..


La crisi politica de l'imperialisme italià dóna lloc a tota una sèrie d'efectes retardats. En la mesura en què el gegantí procés de reestructuració del mercat mundial genera els primers resultats i modifica encara que siga parcialment les relacions de forces entre les antigues i les noves potències capitalistes, una reacció en cadena d'efecte s'abat damunt la metròpoli italiana i agreuja aquella crisi de desequilibri, aquella manca de correspondència de la supraestructura amb el moviment de l'estructura econòmica, que durant anys es tragina sense remei.

Els grans grups industrials, privats i estatals, d'una banda com més va més necessiten reformar l'estat per fer-ne un instrument adaptat a la improrrogable obra de reestructuració de l'aparell productiu i, de l'altra, es resenten com més va més de la situació de bloqueig d'un sistema de relacions entre classes i estrats que ha caracteritzat el desenvolupament de la formació econòmica i social italiana i que la caracteritza, amb una extrema rigidesa, fins i tot en les seues expressions polítiques. El sistema imperialista italià, després d'un període de fort dinamisme degut precisament a les seues desproporcions internes que el dinamisme ha alimentat, degut precisament a un desequilibri intern que la dinàmica precedent ha agreujat, ve a trobar-se avui com un cos paralitzat en els seus moviments fonamentals i, alhora, agitat en tots els seus òrgans interns.

El ritme impetuós de desenvolupament, determinat pel mercat mundial on s'hi inseria, que havia permès aquest cos de crèixer en poc temps, ha acabat per deformar-lo profundament.

Aquesta paràlisi agreuja encara més l'afebliment de la metròpoli italiana en relació a les altres metròpolis que han patit menys la reestructuració. L'afebliment relatiu de l'imperialisme italià repercuteix, al seu torn, en l'interior de la metròpoli.

Aquesta situació objectiva fa resaltar encara més la contradicció entre la necessitat de la reestructuració de l'economia i de l'estratificació social i la impotència per aplicar-la no sols pràcticament sinó àdhuc teòrica.

Mai com ara els polítics i els ideòlegs havien fet discursos en el buit i fabricat paraules. No és tant, com es diu, una mancança d'imaginació política com una incapacitat o impossibilitat de posar la qüestió fonamental de la reestructuració en els seus termes essencials.

I amb tot és una qüestió extremadament clara. L'imperialisme italià ha d'adequar-se al nivell dels seus directors competidors, el francès i l'alemany. Amb això no volem dir que s'haja de fer de grat. Volem indicar tan sols ço que caldria fer. L'estructura del capitalisme és una estructura de proporcions entre sectors i entre estrats socials. La reestructuració és, sota aquest aspecte, un procés que porta a noves proporcions. La reestructuració de l'imperialisme italià comporta, per tant, un moviment gegantí de determinacions de noves proporcions, això és d'una relació entre els sectors que siga com l'existent en les metròpolis competidores. En resum, aquestes noves proporcions haurien d'ésser:

1) Augment de la concentració industrial, amb el conseqüent reforçament dels grans grups i, en particular del capitalisme estatal.
2) Disminució de les petites indústries i de les indústries artesanals, amb la conseqüent expansió de les empreses mitjanes.
3) Reducció massiva dels sectors industrials, de baixa composició orgànica del capital, ja envellits o que esdevindran inevitablement vells en la mesura en la que l'onada d'inversions, en la qual participa també Itàlia, en els capitalisme joves (siderúrgia, automobilisme, química), es traduirà en producció. És una qüestió de pocs anys. Les metròpolis més dinàmiques ja es reestructuren en aquest sentit. Alemanya ja ho ha fet pel que fa a la indústria automobilística, mentre l'estat italià subvenciona de diverses formes, FIAT i ALFA amb la intenció de guanyar presència en el mercat alemany.
4) Desenvolupament de nous sectors industrials, d'alta composició orgànica del capital i, per tant, amb pocs adeptes, per augmentar la productivitat industrial i fer-la competitiva amb les noves productivitats industrials es determinen en les altres metròpolis.
La reducció dels antics sectors industrials i el desenvolupament dels nous suposaria doblar la desocupació, és a dir passar de l'actual 5% al 10% de la població activa.
De fet, amb una indústria reestructurada d'aital forma ni tan sols una taxa de creixement del 5% anyal del PNB podria reeixir a dur la desocupació per sota del 5% de la població activa. És una nova confirmació d'aquella secular de la teoria de Marx de l'exèrcit industrial de reserva, això és de la desocupació orgànica del sistema capitalista. No és la mancança d'inversió capitalista la que crea la desocupació, com afirmen els economistes burgesos i llurs imitadors oportunistes, sinó precisament al contrari, com ho explica Marx i demostra la realitat.
5) Concentració agrícola. A la pràctica, disminuir la població activa agrícola i augmentar-ne la productivitat. Això comporta que un 5-10% de la població activa isca de l'agricultura. Àdhic en aquest cas, la reestructuració d'aquest sector tindria un cost anyal, en diverses formes de subvencions, suports, premis, d'aproximadament el 5% del PNB i caldria un estat preparat per l'objectiu, una mena d'estat del benestar funcional i no un estat com l'actual que funciona únicament amb instruments clientelars que no tenen cap eficàcia reestructuradora, si no més aviat alimenten la supervivència de l'antiga estructura.
6) Concentració comercial. A la pràctica disminuir les petites empreses comercials i desenvolupar-ne les mitjanes i grans.

En definitiva, una reestructuació amb proporcions noves seria una reestructuració de classes i d'estrats socials centrada en la reducció de la petita burgesia agrícola, industrial i comercial i en l'augment dels estrats salaris empleats i comercials. La petita burgesia es trobaria reduïda de l'actual 30% al 15% de la població activa, mentre els estrats empleats, inclosos els tècnics, tendirien a augmentar de l'actual 17% al 30% de la població activa. Els estrats salarials, dedicats al treball intel·lectual i al treball material, en el llur conjunt arribarien al nivell de les metròpolis avançades i entre ells es constituiria aquella desocupació orgànica, que ja hem vist.

En el centre de la reestructuració o de les tendències a la reestructuració es troba la petita burgesia que és sotmesa a tensions i oscil·lacions de tres tipus, tensions i oscil·lacions avui limitades donat que aquests estrats intermedia no es veuen encara embestits pels processos de fons.

El primer tipus té a veure amb la utilització de la petita burgesia per part dels grups del gran capital industrial privat per establir una hegemonia en el capital estatal o per condicionar aquest, o, a la fi, per establir un compromís. Donat que el capitalisme estatal s'ha reforçat en darrer terme, la utilització de la petita burgesia per una hegemonia del gran capital privat ja no és avui possible. Roman la utilització per condicionar o per arribar a un compromís.

Un segon tipus té a veure amb la utilització de la petita burgesia per part del capitalisme estatal per condicionar el gran capital privat, per establir amb ell un compromís i per reforçar l'hegemonia del sector estatal. I és això el que passa i les eleccions regionals n'han sigut una manifestació que ha resultat – refugi dels estrats petits-burgesos reunits abans en el centre i en la dreta, sota – la influència de la DC, que actualment és el principal partit parlamentari del capitalisme d'estat.

Un tercer tipus té a veure amb la utilització de la petita burgesia per part de grups de la gran burgesia financera. Aquesta utilització de les masses petits-burgeses no pot òbviament posar-se com a objectiu la lluita per l'hegemonia, donada la poca incidència de la burgesia urbana i rural, però es posa el fi de condicionar les fraccions industrials dominants, estatals i privades, i d'establir amb elles un compromís. De fet, aquest compromís, vigent durant anys, des de que s'abandonà qualsevol temptativa de reduir el capital financer. És significatiu, donat això, el fet que mentre l'enfrontament electoral entre el PCI i la DC ha tingut lloc sobre temes relacionats substancialment amb el capitalisme d'estat, això és una manifestació política dels enfrontament interns del capitalisme estatal, la qüestió de la reducció substancials del capital financer o d'una transferència substancial d'aquest a l'estat no s'haja presentat i no haja constituït un punt d'enfrontament.

La qüestió, quant que es relaciona amb l'oscil·lació de la petita burgesia, no és secundària i no es pot reduir a la consistència efectiva de la burgesia financera respecte de les altres fraccions de la classe dominant. Així com la petita burgesia conserva, per capilaritat, una porció important de la renda, o siga que hi ha una àmplia massa de petits rendistes, la gran burgesia financera té objectivament una forta capacitat de mobilització en aquest terreny. En terme polítics fou aquella la posició feixista de la petita burgesia, recordada per Amendola quan evoca l'experiència de Weimar o per Berlinger quan es refereix a Xile o, fins i tot, per qualques dirigents de la DC per teoritzar la recuperació de la dreta. En realitat, si la petita burgesia pogué ésser la base de masses del feixisme no és aquesta la base que caracteritza la natura social d'aquesta forma de dictadura burgesa. Ja que és únicament el gran capital privat i estatal qui determina la forma feixista. I avui més que mai. L'hegemonia actual del capitalisme estatal ha establert el control damunt els estrats intermedis i n'ha fet la base de masses de la forma democràtica.

Entre el capitalisme privat i el capitalisme estatal s'ha establert una solució temporal, un compromís precari com ja l'hem definit, en base a una posició intacta de la burgesia financera i de la petita burgesia. Aquest compromís tàctic s'ha fet a costa de la despesa pública (parcialment) i dels salaris (absolutament). En altres paraules: el gran capital industrial privat accepta l'hegemonia del capitalisme estatal i en rep a canvi la possibilitat d'accedir als crèdits i a les subvencions per fer inversions.

La fracció dedicada a les finances no es veu afectada i les posicions generals de la petita burgesia romanen intactes. L'afectació en els impostos i el consum se centra en els empleats però, per damunt de tot, en els obrers.

Aquesta solució temporal, però, agreuja l'afebliment relatiu de l'imperialisme italià perquè no permet una autèntica reestructuració basda en la concentració, afebleix en darrer terme la productivitat general, no li permet de compensar-ho amb l'augment de la productivitat industrial, manté el pes del parasitisme, que és ja desproporcionat en relació a la força de la metròpoli intaliana, obliga de fet l'imperialisme italià a cedir davant els seus competidors, ja siguen imperialismes o joves capitalismes, un 5% del seu producte nacional. Però, per damunt de tot, sense una profunda reestructuració aquesta quota cedida a l'exterior està destinada a augmentar.

Així, la limitació de la despesa salarial (i, parcialment, de la despesa pública) no és suficient per recomposar l'antic equilibri amb el mercat mundial. Roman, sense resoldre per l'estratègia reformista de l'imperialisme italià, el problema de fons de la petita burgesia. El fet que aquesta, en l'espai d'un any, s'haja allunyat com més va més de la perspectiva d'una alternativa i s'agite ara per la línia Agnelli i per la instrumentalització de la fracció financera no és una solució estratègica.

Com preveièrem en un nostre editorial, l'enfrontament intern en el capitalisme estatal, que troba una base objectiva en el fet que la propietat estatals dels mitjans de producció no elimina la dinàmica competitiva de les empreses, sinó que l'accentua. Així, ha arribat a aital grau d'intensitat que s'ha comunicat als estats assalariats, empleats i petits-burgesos. S'ha presentat, pels diversos grups en lluita, en formes simplificades, sota la coberta de la moral de la gestió.

És clar que quan un enfrontament assum aquestes formes de divulgació pública determina tota una sèrie de conseqüències polítiques, conseqüències objectives en part però, en gran part, volgudes precisament per influir els mecanismes d'adhesió ideològica als partits parlamentaris. L'enfrontament entre les empreses i, en aquest cas, entre les empreses estatals té lloc en un terreny que no pot reduir-se a fórmules ideològiques i té lloc amb instruments d'intervenció per l'ús de l'aparell estatal que resulten en tota mena de difusió pública.

Si d'un cop ha sortit a llum és senyal que els grups en lluita es proposen d'emprar certes formes públiques de lluita política. És en l'enfrontament intern del capitalisme d'estat on resideix la causa de fons de la tendència a un bipartidisme DC-PCI, un bipartidisme del capitalisme estatal. És una tendència que es dibuixa i que encara no s'ha produït; com que el PCI s'evidencia com a part del bipartit del capitalisme estatal, és a dir com un dels dos pols de la dialèctica d'enfrontament i de compromís entre dues posicions encapçalades per grups estatals però alhora també per privats, aquest posicionament el podem definir com una hegemonia del capitalisme estatal. Repetim, és una tendència que es dibuixa, i que encara pot invertir-se, però és una tendència important perquè substancia, és a dir li dóna nous continguts, a les mateixes fórmules de govern. Es pot dir que és l'amplitud de l'enfrontament la que determina el contingut de les fórmules de govern.

L'amplitud de l'enfrontament és determinat no pel “nou feudalisme” sinó per la necessitat del desenvolupament dels nous sectors, i en particular del sector químic i energètic. Aquests sectors són determinants i encara més ho seran en el futur. L'enfrontament, obert i no encara definit, veu unes posicions encapçalades per grups estatals que comprenen Montedison, Eni, Sir, Liquigas, Fiat, Iri, Spin, Enel, sols per citar els grups més destacats i que són, no per atzar, tots els grups fonamentals de l'imperialisme italià.

L'enfrontament, en aquest moment, contempla la utilització dels partits parlamentaris i, de fet, tots els partits es veuen implicats si bé amaguen la llur funció real sota una espesa cortina de fum de propaganda ideològica.

La DC, partit central del capitalisme estatal, és troba en el centre de la utilització dels mecanismes polítics per part dels contendents però ço que és interessant d'assenyalar és que la participació de la DC no és suficient per incloure tota la diversitat de l'enfrontament que, per la seua importància, supera enfrontament anteriors, haguts en els decennis passats, sobre la siderúrgia, sobre els hidrocarburs, sobre la indústria elèctrica, i que havien trobat, substancialment, en la DC un instrument suficient i un espai adequat.

Des d'aquest punt de vista, la DC és efectivament massa estreta, però ho és perquè s'ha fet insuficient i no n'hi ha prou espai. El PCI ha sigut a Itàlia el tinent del capitalisme estatal. Ha pogut semblar, per un temps, que feia el paper de suport de la DC i que no havia arribat a aconseguir un avantatge proporcional a l'actuació de trenta anys. En efecte, ja que tot i ésser el partit del capitalisme estatal programàticament per definir com a socialista el capitalisme d'estat rus, el PCI havia esdevingut un instrument secundari del desenvolupament del capitalisme d'estat a Itàlia. Això ha acabat per fer prevaldre en el PCI la component petit-burgesa, a més de la creixent influència dels estrats intel·lectuals, no sols en relació a l'aristocràcia obrera, reduïda per les dificultats de creixement a Itàlia, sinó en relació al propi capitalisme estatal. Si la component petit-burgesa podia representar pel PCI un cert pes parlamentari, estratègicament, en mig del procés de desenvolupament del capitalisme estatal, representava una càrrega. De fet, en la mesura en què la DC esdevenia el partit del capitalisme estatal no sols reeixia a controlar més la petita burgesia sinó que reeixia a esdevindre el partit hegemònic. No era tant qüestió d'un bipartidisme imperfecte com de l'estratègia política vinculada al desenvolupament de les forces productives. En haver esdevingut la DC expressió parlamentària del capitalisme estatal, el paper del PCI es redimensionava inevitablement. Es creava una situació d'immobilisme parlamentari que pel PCI es traduïa en una profunda crisi de perspectiva estratègica en la que de realitzable sols romania l'ús dels sindicats i la defensa dels estrats petits-burgesos destinats històricament a redimensionar-se.

És l'enfrontament intern del capitalisme estatal ço que ha retornar una perspectiva estratègica al PCI, perspectiva que avui es presenta amb la fórmula de govern del compromís històric i que demà es pot presentar amb la de l'alternativa, perspectiva que és la d'esdevindre el bipartit del capitalisme estatal, sempre que aquest en tinga la necessitat. Així es pot dir que l'immobilisme parlamentari no es correspon ja a les exigències de la dinàmica del capitalisme estatal i això retorna el PCI a les tendències fonamentals del desenvolupament.

En tot cas la paràlisi de l'imperialisme italià, del qual esdevé eix de gravetat el capitalisme estatal, és causada pel fort pes de la petita burgesia i precisament en aquest punt s'hi troba la més gran contradicció de la tendència al bipartit del capitalisme estatal. Com més important esdevinga el PCI pel capitalisme estatal més ho esdevindrà també per la petita burgesia que pot disposar d'un instrument vàlid de defensa alternatiu a la DC. El control, en forma bipartidista, de la petita burgesia pot donar al capitalisme estatal forts avantatges però també forts desavantatges. Com que el problema prioritari, en aquest moment, passa per l'enfrontament intern al capitalisme estatal, cal disposar d'un segon partit. El PCI s'adequa a aquesta situació quan proposa una nova gestió genèrica del capitalisme d'estat. Mentre participa en una superficial campanya moral i ideològica, accentua encara més la defensa del sistema del capitalisme estatal i concretament es diferencia molt i es fa molt variable en els problemes específics que tenen a veure amb les eleccions i els suports en benefici de tal o tal grup.

Sols si es té present aquesta situació general es pot analitzar el significat social del gir parlamentari esdevingut amb les eleccions regionals.

 

Els resultats electorals en si no tenen cap significat per la ciència marxista. Ho tenen sols en la mesura que registren o no moviments socials més profunds, dislocacions en les fraccions de la classe dominant, oscil·lacions d'estrats socials, aparició de nous estrats, girs en la lluita de classes.

El gir de les eleccions regionals sota aquest aspecte, és en realitat un mig gir perquè de significatiu sols registra el dibuix d'una tendència al bipartidisme estatal. Com hem explicat, el fet que ara aquesta tendència es puga transformar en una realitat no depèn de la supraestructura partidista i parlamentària sinó del moviment de l'estructura, això és del capitalisme en general i del capitalisme estatal, en particular. Aquesta és la clau de l'anàlisi i no cap altra. Si baixem així a un exam supraestructural podem veure que davant dos partits interclassistes com la DC i el PCI que presenten la característica de tindre cadascú una quota equivalent, amb una major prevalença en el PCI, de l'electoral dels estrats assalariats, mentre la DC té més del doble de quota de l'electorat de la petita burgesia i al voltant d'una vegada i mitja la quota que el PCI té de l'electorat dels estrats empleats, el fenomen més relevant és ço que té a veure amb el traspàs de vots d'assalariats de la DC al PCI.

Es pot calcular que al voltant de la meitat de vots que, el 1974, han abandonat el front antidivorcista han retornat i confluït en la DC. Una quota equivalent que havia votat aleshores per la DC, aquesta volta n'ha sortit per confluir, en gran part, en el PCI. Aquesta quota es composa d'electorat assalariat, colpit per l'estretor del nivell de vida obrer i per la situació econòmica. La voluntat salarial de recuperar poder adquisitiu que, per l'acció de fre oposada pels sindicats industrials controlats pel PCI a més de per altres raons, no ha aconseguit traduir-se en moviment salarial en aquest darrer any i s'ha manifestat, per ara encara de forma parcial, en el moviment electoral. Si perdura una situació d'aquesta mena el moviment electoral es podria fer més consistent i beneficiar el PCI. En aquest moviment el paper de bipartit estatal del PCI s'acompleix relativament perquè el PCI no es podria beneficiar donat l'agreujament de les condicions de treball i de vida de la classe obrera. S'acompleix, contràriament, l'hegemonia creixent del PCI en els sindicats industrials.

L'espontaneïtat de les lluites obreres dels anys 60, espontaneïtat de caràcter sindicalista i no revolucionari, podia expressar una direcció sindicalits que hauria establit noves relacions amb els dos grans partits interclassistes els quals han emprat i empren els sindicats per reforçar les llurs posicions parlamentàries i defensar la llur base electoral petit-burgesa per obtindre'n la representació.

Per una sèrie de raons vinculades a la durada i a la intensitat de les lluites, el cicle de les quals ha resultat massa breu i poc profund en relació a cicles d'altres països i d'altres moments històrics, no s'hi ha expressat una direcció sindicalista. Davant el reflux sindicalista era inevitable i gairebé automàtica, la recuperació dels partits interclassistes. En pocs anys s'ha dibuixat clarament la derrota de la corrent sindical de la DC, dividida i fragmentada, front a la corrent sindical del PCI. La recuperació de la cinta de transmissió ha donat avantatge electoral al PCI que s'ha reforçat en aquest terreny i ha modificat pel propi bé les relacions precedents de força amb la DC. Ara la partida s'hi juga en el problema de la unitat sindical orgànica i té per escenari els sindicats dels dependents públics, on la DC conserva encara l'hegemonia però on comença a tindre-hi problemes a nivell electoral.

Per Lenin i per nosaltres, els leninistes, no pot existir l'autonomia sindical. La qüestió és simple: el sindicat és dirigit pel partit revolucionari o sinó cau sota la direcció dels partits contrarevolucionaris, ja siguen reaccionaris o reformistes. Per tant, ço que s'esdevé en els sindicats italians és una clara confirmació de la teoria leninista i el fet que un partit parlamentari avantatge un altre no canvia ni mínimament el nostre treball en l'interior de les organitzacions sindicals i la nostra lluita per la llur unificació. A més del fenomen del traspàs d'electorat assalariat de la DC al PCI, que ve a modificar l'anterior paritat en aquest sector, es pot esperar un segon traspàs de l'electorat empleat.

Si valoram globalment els canvis, guanys i pèrdues, i si tenim present que els ritmes dels vots juvenils són deformats perls ritmes dels vots adults i consideram sempre que els vots són influïts per la pertinença social i no pels sexe o la generació, es pot dir que el traspàs de la DC al PCI es constitueix vora la meitat per vots assalariats, un terç per volts empleats i una sisena part per vots petits-burgesos.

El traspàs total afecta, per això, una desena part de la població italiana i veu una tendència de la petita burgesia a confluir en la DC, donat que l'eixida cap al PCI es compensa per la recuperació de la DC i una tendència dels assalariats a confluir en el PCI. Tot i que els estrats empleats i intel·lectuals tendeixen a posicionar-se electoralment pel PCI, això no és decisiu, donat que són sols vora una sisena part de la població italiana. Les dues cartes fonamentals del joc electoral romanen en els estrats assalariats, que són vora la meitat, i els estrats petits-burgesos que són vora un terç.

Si un ulterior moviment electoral dels assalariats de la DC al PCI pot posar la base d'un gran partit socialdemòcrata, per la definició completa d'un bipartidisme del capitalisme estatal és indispensable i decisiu el traspàs d'almenys un terç de la petita burgesia i no d'una desena part com s'ha verificat a les regionals i del qual el PCI sols n'ha tingut una part.

Sols la confusió ideològica ha impedit de veure els autèntics traspassos socials. L'anàlisi marxista serveix, contràriament, no per contar caps sinó en la recerca dels problemes socials i polítics que agiten una societat dividida en classes i diferenciada en estrats.

D'aquesta anàlisi el partit leninista en treu les tasques específiques davant la tendència cap al bipartidisme sota l'hegemonia del capitalisme estatal.

Mentre es distingeix en el quadrilàter del Nord l'epicentre del traspàs dels estrats assalariats i on, encara que no és el cas, el PCI té gairebé la meitat de les seues noves adquisicions, el partit leninista reconfirma la necessitat i la possibilitat que el gir salarial es transforme en moviment salarial, en moviment reivindicatiu.

El partit leninista ha de desenvolupar els quadres obrers en l'extrema, inflexible i granítica fidelitat als principis del comunisme, a aquells principis que són a la base de l'abstencionisme estratègic, punt clau del creixement organitzaiu, davant moviments sempre menys organitzats i, per tant, sempre més oscil·lants.

És la dinàmica social la que accentua la dinàmica electoral. És la pròpia dinàmica social la que permet d'organitzar en el partit leninista els obrers més conscients que senten com més va més la necessitat de la ciència marxista, de la teoria revolucionària.

 

.