(3 de juliol del 1982)
(Pseudònim d'Ygael Gluckstein)
Publicat original com From Zionism to Genocide,
a Socialist Worker, No.790, 3 de juliol del
1982.
Reimprès sota el títol Roots
of Israel's violence a Socialist
Worker, No.1743, el 14 d'abril del 2001.
Originalment
obtingut del lloc britànic del Socialist
Worker.
Adquirit gràcies a REDS
– Die Roten.
Indexat per Einde
O’Callaghan per l'Arxiu Virtual dels Marxistes.
SI MIRO ENRERA la meva pròpia experiència a Palestina puc veure com l'horror d'avui cresqué a partir d'un modest inici. El sionisme, la separació hebreu i la creença en una pàtria hebrea, han evolucionat a una violència d'estat. Els meus pares eren sionistes pioners que deixaren Rússia per anar a Palestina el 1902 per unir-se a una població sionista total d'uns pocs milers.
Vaig crèixer com a sionista, però el sionisme no tenia el rostre lleig que veiem ara. Amb tot, hi havia un trencament fonamental entre els sionistes i els àrabs. El mateix trencament que separava els sionistes de la gent corrent de llurs països d'origen.
Si mireu la Rússia del segle XIX tot s'aclara. El 1891 el tsar Aleksandr II fou assassinat. L'any següent l'extrema dreta de Rússia organitzà un pogrom contra els hebreus. “Mateu un hebreu i salveu Rússia”, deien. Els socialistes reaccionaren amb una crida a la unitat en la lluita contra el tsarisme i la dreta. Però hi hagué una segona reacció-el sionisme. Els sionistes defensaven, “els hebreus no podem confiar en ningú llevat de nosaltres mateixos”, i els primers d'ells abandonaren Rússia per anar a Palestina. Cadascun dels pogroms següents produïda aquestes dues reaccions. Alguns s'unien al moviment revolucionari general – uns altres escollien la separació.
Quan els sionistes arribaren a Palestina continuaren insistint en llur separació. Els sionistes prengueren terra àrab, sovint expulsant els ocupants. I els sionistes sistemàticament discriminaven els milers d'àrabs desocupats. Malgrat que els àrabs eren almenys el 80% de la població cap no anava a la meva escola.
Els meus pares eren
sionistes extrems, i el meu pare em deia, “l'única forma
de mirar un àrab és a través de la mira d'una
arma”. Mai compartí casa amb un àrab.
ELS SIONISTES organitzaren llur propi sindicat, l'Histadrut, que proclamà dos fonaments polítics. Un es deia “defensa del treball hebreu”, l'altre “defensa dels productes hebreus”. Aquests fons foren emprats per organitzar piquets per previndre que els àrabs treballessin en empreses hebrees i per evitar que els productes àrabs arribessin als mercats hebreus. No feien res que fes mal als homes de negoci sionistes.
El 1944 vivíem prop del mercat de Tel-Aviv. Un matí la meva dona veié un jove que voltava i demanava a totes les dones que venien productes. A algunes les deixava, però a d'altres els hi llençava parafina a les verdures i els hi esclafia els ous. La meva dona, que feia poc que havia arribat de Sud-Àfrica, no ho podia creure. “Què passa?” demanava.
Era ben senzill. L'home comprovava si el producte era hebreu o àrab, i destruïa el producte àrab. Llavors, aquest comportament encara es feia a petita escala i alguns sionistes encara parlaven com a esquerranosos. Els editors sionistes editaven Lenin i Trockij, per exemple.
Però l'antagonisme amb els àrabs romania com aspecte central. Cap àrab mai entrà el moviment dels kibbutz, les anomenades granges col·lectives “socialistes”. La majoria de la terra propietat dels hebreus pertanyia al Fons Nacional Hebreu, la constitució del qual prohibia els tinents àrabs. Això volia dir que en gran àrees les poblacions originals àrabs foren expulsades.
Quan vaig deixar Palestina el 1946, Tel-Aviv, una ciutat de 300.000, no tenia absolutament cap resistent àrab. Imagineu arribar a Nottingham, una ciutat d'un tamany similar a Tel-Aviv, i no trobar cap anglès.
Hi havia òbviament una enemistat entre els sionistes i els àrabs. Els sionistes – una minoria que no confiava en la majoria – necessitaven suport i sempre miraven a les potències imperialistes que controlaven Palestina per a que els ajudessin. Això és feia al principi de sota mà. Els dirigents sionistes repetidament digueren als governants alemanys que seria del seu interès que florís el sionisme a Palestina.
Quan Gran Bretanya ocupà Palestina el 1917, els dirigents sionistes escrigueren al ministre d'exterior conservador Balfour explicant-li que era favorable als interessos britànics tenir una forta presència sionista a Palestina. I durant la Segona Guerra Mundial, quan es feia clar que Amèrica seria la principal potència imperialista, particularment a Orient Mitjà, els dirigents sionistes canviaren el seu punt d'atenció cap a Washington.
Els sionistes, si no en venda, sempre es podien llogar. La lògica del sionisme, el separatisme de la població gentil, ja fos a Rússia, Polònia o Palestina, conduí a aquesta dependència en l'imperialisme. El nazisme i el seu ascens foren importants. Els grans homes de negocis alemanys no donaren suport a Hitler per por dels hebreus, sinó per por de la classe treballador alemanya. Tant els treballadors hebreus com els alemanys foren víctimes de Hitler.
La clau pels socialistes revolucionaris hauria degut ésser l'organització de la lluita de la classe treballadora contra els nazis. Els sionistes es negaren. “Els hebreus són víctimes de Hitler”, deien, i per llur implicació tots els alemanys són enemics dels hebreus.
Quan els obrers alemanys foren derrotats el 1933 sense una lluita de masses contra Hitler, el sionisme quedà immensament reforçat. Un cop un moviment té un cert moment no pot ésser aturat a menys que hi hagi un nou moviment a una escala molt més gran. Si els hebreus no podien confiar en els alemanys, era natural que ells veiessin en un fort estat sionista l'única resposta.
De nou a Palestina es desenvolupament els ultratges sionistes. L'estat d'Israel, proclamat el 1948, s'establí amb una campanya de terror que féu marxar centenars de milers de palestins de casa. L'estat nasqué amb la massacre “limitada” de 240 civils al poble de Deir Yassin.
Homes, dones i nens foren assassinats, si bé alguns foren expulsats vius del poble. Era un lloc que coneixia bé, sols a unes poques milles de casa meva. Els àrabs no són els únics que paguen des de llavors. La recerca constant d'aliats per part d'Israel l'ha convertit progressivament en un proveïdor d'equipament militar pel règims més reaccionaris del món.
Moshe Dayan, ministre de defensa d'Israel, passà dos mesos a Vietnam del Sud el 1966 com a conseller del govern titella dels americans. Israel subministrà armes a Xile, a la Rodèsia d'Ian Smith, i a tots els països sobre els que el president nord-americà Carter decretà un embargament d'armes per violacions dels drets humans.
Les forces de seguretat d'Israel assessoraren el Xa d'Iran, mentre els seus científics desenvolupaven armes nuclears amb Sud-Àfrica. Algunes persones defensen que l'opressió sempre du al progrés. Els hebreus foren horriblement oprimits però això no garantí que es tornessin progressistes o revolucionaris. De fet, l'opressió associada amb la manca de poder porta a la reacció. Com el cor del sionisme suposava la separació de totes les forces progressives, des de les forces revolucionàries de Rússia fins a les forces anti-imperialistes de l'Orient Mitjà, la resta de la història resulta ben natural.
Actualment Israel col·labora amb els falangistes del Líban, una organització obertament feixista. No en sorprén. Recordo els anys 1930 quan l'organització de Begin (actual primer ministre d'Israel), Irgun, emprava la salutació hitleriana i portava camises pardes.
El 1935 mai hauria cregut que els sionistes assassinarien civils – discriminaven els àrabs, això era tot. Però en el dur món d'avui dia qualsevol esquerda s'expandeix i l'esquerda de la separació hebrea porta als horrors que veiem al Líban. Les monstruositats són la lògica del sionisme. De fet, crec que veurem coses molt pijors dels sionistes en el futur.
LA CLASSE TREBALLADORA ÀRAB és l'únic poder de l'Orient Mitjà que pot aturar el sionisme i esclafar l'imperialisme. Els estats existents no ho poden fer. El rei d'Aràbia Saudita col·labora completament amb Amèrica degut als interessos petroliers.
El règim d'Assad a Síria és corrupte i inestable, i depèn dels subsidis de l'Aràbia Saudita, mentre que el règim d'Egipte reposa sobre milions d'empobrits obrers i llauradors. Milions d'obrers viuen en pobles de barraques i milions de llauradors pateixen terribles malalties per la manca d'uns mínims dispositius sanitaris i d'aigua fresca.
Aquests règims no poden lluitar contra res – ni tan sols contra el sionisme i l'imperialisme. L'Organització per l'Alliberament de Palestina depèn del finançament d'Aràbia Saudita i de Síria per la supervivència física. Tota el coratge de les guerrilles de l'OAP sols pot portar a un impàs. Els treballadors àrabs són la clau. La classe treballadora egípcia té com a mínim el tamany de la classe treballadora de la Rússia del 1917. Aquests treballadors tenen la capacitat de canviar l'Orient Mitjà.