(18 de juliol del 1992)
Text d'un
discurs (Class
Struggle in the 90s) realitzat a la trobada “Marxism
1992”.
Socialist Worker, n.1300, 18 de
juliol del 1992.
Reimprès a Chris Harman (ed.), In
the heat of the Struggle, p.277.
Transcrit i indexat per
Einde O’Callaghan pel
Marxists’
Internet Archive..
Els socialistes d'avui necessitem entendre el balanç de forces entre la classe obrera i la classe dirigent.
Ens cal entendre les forces i les febleses de totes dues bandes per tindre clares les nostres oportunitats.
De la nostra banda hi ha un munt d'escrits-fems sobre el declivi de la classe obrera i el declivi del moviment sindical.
És cert que el nombre de gent sindicada ha davallat en els darrers 13 anys. El 1979-82 hi hagué un declivi del 14% i entre 1982 i 1992 una caiguda addicional del 13% – que suposa un declivi general del 27% en l'afiliació sindical. De fet aquesta és molt més minsa que en recessions anteriors.
Entre 1890 i 1893, per exemple, hi hagué una reducció del 40% i entre 1920 i 1923, del 35%.
Som ara al davant d'un declivi proporcionalment inferior, i d'un declivi d'un nivell molt més gran que mai abans. El 1888 el nombre total de sindicalistes a Gran Bretanya era de sols 500.000. El 1893 era de 1,5 milions. El 1933 hi havia 1,1 milions. Ara hi ha prop de deu milions.
La proporció de força de treball sindicada és també important. El 1990, el 38,8% dels obrers eren en un sindicat – tres vegades més que a França, Espanya o als EUA.
Els salaris reals han augmentat en els darrers 13 anys mentre que als EUA hi ha hagut una caiguda del 17% entre 1973 i 1990. Aquest és un signe clar de la força i de la resistència del moviment de la classe obrera.
Amb tot, hi ha febleses reals també. El nou realisme – la idea que els obrers no poden lluitar – s'escampa. No són sols els dirigents sindicals i del Partit Laborista qui ho expressen, sinó també els obrers de base.
Ni tan sols es dóna que hi haja nous realistes d'una banda i gent que vulga lluitar de l'altra. Les idees hi són alhora en els caps de molts obrers. La composició del moviment també canvia. Això no vol dir que la classe obrera haja mort o que s'encongesca, simplement que es reestructura.
La classe obrera de l'època de Marx i Engels es composava principals d'obrers tèxtils i de mecànics. En els 1930 molts deien que la classe obrera era morta ja que les antigues indústries davallaven i sorgien de noves com la producció automobilística o aeronàutica i la indústria elèctrica.
Ara hi té lloc un desplaçament similar. Els sectors obrers més recents són sovint pitjor organitzats i els hi manca confiança. Pren el seu temps el llur desenvolupament. Ara, si miram a l'altra banda, la classe dirigent sembla superficialment forta. Però tenen febleses reals.
El 1979 la revista empresarial Economist defensà que els salaris reals havien d'ésser retallats en un 20% per restaurar la viabilitat econòmica del capitalisme britànic. No ho aconseguiren, i això és un signe de la llur feblesa. Som en una guerra de desgat. No marxen sobre nosaltres, però tampoc nosaltres no marxam sobre ells. És una guerra de trinxeres.
Hi ha un equilibri entre els patrons i la classe obrera. Aquest equilibri no pot continuar indefinidament. Haurà de girar-se a una banda o a l'altra, i el canvi esdevindrà ràpidament.
No podem preveure quan succeiran aquests canvis qualitatius. Així, quina és la nostra tasca? Ço que podrem fer quan el canvi s'esdevinga depèn de què hem fet abans.
Els bolxevics pogueren crèixer fins a un milió el 1917 perquè tenien milers. Poguerem emprar la revolució com un trampolí perquè tenien quelcom que els hi feia de taula.
Abans de qualsevol gir serem marginals. Però quan s'esdevinga un gir, ço que els socialistes puguem fer serà fonamental. En hem de preparar.
Els socialistes no podem actuar simplement com a sindicalistes. Hem de posar la política en el centre de la lluita industrial – la lluita contra els conservadors i el paper dels dirigents laboristes i sindicals. Tinc confiança en el futur, perquè crec que l'altra banda té problemes terribles. No podem preveure res – ni el col·lapse de l'Europa Oriental, ni res de res.
Ço que és vital per nosaltres és que, quan les forces de classe es troben tan clarament equilibrades, l'impuls d'un dit pot ésser suficient per desplaçar l'equilibri. El menor fet pot tindre un impacte nacional.