Be


August Bebel (Colònia, 1840 – Passig, Grisons, 1913)

Polític alemany. Fill d’un oficial de l’exèrcit, aprengué l’ofici de torner i treballà en un taller d’armaris. S’adherí a l’Associació de Treballadors Alemanys (ADAV) de Ferdinand Lassalle. Més tard d’arrenglerà al sector marxista, especialment vinculat amb Wilhelm Liebknecht. El 1867 esdevingué diputat del Parlament de la Unió de l’Alemanya del Nord que, a partir del 1870, esdevindria el Reichstag, per al qual fou successivament elegit. El 1868 contribuí a bastir la secció alemanya de l’Associació Internacional del Treball, que donà lloc l’any següent al Partit Obrer Socialdemòcrata (SAP) i a l’òrgan «Demokratisches Wochenblatt». La seva oposició a la guerra franco-prussiana i a l’annexió d’Alsàcia-Lorena li suposà dos anys d’empresonament (1870-1872). El 1875 l’ADAV i el SAP es reunificaren en el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), del qual Bebel fou aviat un dels màxims dirigents. També tingué un paper destacat en la Internacional Socialista, refundada el 1883. En el Congrés d’Amsterdam (1904) fou clau per condemnar el mil·lerandisme, la defensa de la participació de socialistes en els governs burgesos. Pel que fa a la polèmica interna de l’SPD entre la dreta revisionista de Bernstein, el centre «ortodox» de Kautsky i l’esquerra de Luxemburg, Bebel s’esforçà, en el marc de la posició centrista, per mantenir la cohesió del partit.

Vegeu: August Bebel Internet Archiv i la seua versió catalana (en preparació).

Amadeu Bernadó (Barcelona, 1899 - Clichy, Paris, 1974)

Polític i periodista. El 1924 ingressà a Estat Català. En contacte amb els cercles marxistes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular s'orientà cap a ells. El 1926 abandonà Estat Català i el 1928 participà amb Jordi Arquer en la fundació del Partit Comunista Català (PCC). Fou dirigent del seu portaveu, “Treball”. Quan el 1930 el PCC s'uní amb la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) per fer el Bloc Obrer i Camperol (BOC), abandonà el partit. Proper a Estat Català-Partit Proletari (EC-PP), finalment no hi ingressà, i el 1932 ho va fer a la Unió Socialista de Catalunya (USC). Fou redactor de “L'Opinió” i de “Justicia Social”. El 1936 la USC s'incorporà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i fou cap de redacció del seu portaveu "Treball". El 1939 s'exilià a França, on participà en la resistència comunista contra l'ocupació nazi. Dins de la polèmica al si del PSUC, s'arrenglerà amb el sector catalanista liderat per Joan Comorera. Destacà com a historiador de l'obrerisme.

Vegeu: Arxiu d'Obres d'Amadeu Bernadó.

John Desmond Bernal (Nenagh, Tipperary, Ireland, 1901-1971)

Científic anglès. Destacà en la física de fluids i en l'aplicació dels raigs X en la cristal·lografia. Estudiós de la filosofia i de la història de la ciència. Professor de Física en el Birkbeck College, en la Universitat de Londres. Membre de la Royal Society of London des del 1937, i de l'Acadèmia de Ciències de la URSS (des del 1958). President del Consell Mundial de la Pau. Premi Lenin (1953). Autor de «La ciència en la història de la societat» (1954, traducció al català d’en Jordi Solé Tura).

Vegeu: JD Bernal Internet Archive i la seua versió catalana (en construcció).

Annie Besant (Clapham, Londres, 1.10.1847 – Adyar, 20.09.1933)

Pensadora i activista. Nascuda com a Annie Wood, quedà òrfena de pare el 1852, quedant la seva educació a càrrec d’una amiga de la família, Ellen Marryat. A 20 anys es casà amb el clergué anglicà Frank Besant, adoptant el nom d’Annie Besant. Traslladat a la parròquia de Sisbey (Lincolnshire), el matrimoni tingué dos fills, Arthur i Mabel. En el 1873 abandonà la llar conjugal per anar-se’n a Londres, enduent-se la filla. Inicialment, a Londres s’acostà al moviment «High Church» d’Edward Bouverie Pusey, però més tard es desencantà i s’uní a la National Secular Society (NSS) i a la South Place Ethical Society. En el 1877 l’editorial de Charles Bradlaugh (fundador de la NSS) i Annie Besant reedità «Fruits of Philosophy», manual de control de la naturalitat per a joves casats, la qual cosa els va valer un procés judicial, i suposà per a Besant perdre la custòdia de la filla. Allunyada progressivament de Bradlaugh i de la seva línia parlamentària com a candidat radical, Besant s’apropà a la Societat Fabiana a través de George Bernard Shaw. Implicada en campanyes obreres, s’afilià a la Federació Socialdemòcrata. En el 1889 trencà amb la «tempesta del socialisme» per passar a la «pau de la teosofia».

Vegeu: «Annie Besant del marxisme a la teosofia» i «Arxius d’Obres d’Annie Besant».


Index de la lletra b

Index temàtic | Index de l'enciclopèdia