Front d'Alliberament de Catalunya

Programa actual

FAC. De cara a la creació del Partit Comunista de Catalunya

(Publicat a Catalunya Roja, n. 1, octubre del 1973)


A Catalunya, el PCC no existeix actualment (cal recordar que el PCC fou un dels quatre partits que s'uniren per formar l'actual PSUC). Fins ara totes les organitzacions s'han vist incapaces d'elaborar una plataforma o alternativa suficientment seriosa i coherent perquè al seu entorn es poguessin aglutinar els obrers més conscients del poble català. De la mateixa manera, no s'ha aconseguit el grau mínim d'organització entre les masses. Enfront del reformisme oportunista del PSUC, els sectarismes, els dogmatismes (cada grup pretén ésser "el Partit"), la proliferació de grups petit-burgesos i de sigles, el PCC ofereix la seva alternativa. Com ja hem dit, la proliferació de tots aquests grupuscles han frenat la marxa de la col·laboració i de la discussió pràctica i teòrica de base autènticament revolucionària.

Analitzant aquesta situació de poca homogeneïtat al si del moviment obrer i patriota del poble català, ens vàrem decidir, a la nostra I Assemblea, d'adoptar una plataforma mínima per a possibilitar les vies de la unitat per la construcció del PCC. Aquesta plataforma serien els "7 punts" bàsics, oberts a la discussió, que ens permetrien seguir endavant en la pràctica revolucionària, trencant el dogmatisme i l'oportunisme, principals culpables de la situació disgregadora a Catalunya.

Aquests 7 punts bàsics són els següents:

1r. Continuem amb el nom de FAC fins al congrés, que serà el Primer congrés del Partit Comunista de Catalunya.

2n. Lluitem pel poble i amb el poble, en defensa sempre dels interessos de la classe obrera de Catalunya, de la qual formem part.

3r. Considerem catalans tots els qui viuen i treballen a Catalunya i la consideren la seva llar.

4t. Considerem l'imperialisme americà el principal enemic de tots els pobles del món, igual que el social-imperialisme rus, i en el nostre cas particular, els criats de l'imperialisme americà: la dictadura feixista dels latifundistes, del capital financer, de l'exèrcit i del "clero", encapçalats per Franco.

5è. En l'estratègia immediata, l'objectiu principal és l'alliberament de Catalunya del jou feixista, dins de la lluita dels pobles d'Espanya. L'obtenció de l'estatut, que ens fou arrabassat pel feixisme, amb la condició que un cop obtingut l'estatut, i abans d'un any, el poble de Catalunya podrà expressar lliurement la seva voluntat, dins el dret que tenen tots els pobles d'autodeterminar-se fins a la separació.

6è. Ens solidaritzem amb la lluita de tots els pobles i nacions per l'obtenció de la seva autodeterminació. Ens solidaritzem amb la lluita del proletariat internacional contra l'explotació, l'opressió i pel socialisme.

7è. L'assemblea plenària decidí fer un periòdic anomenat Catalunya Roja com a òrgan central del FAC, i nomenà un comitè executiu provisional que dirigirà el moviment fins al congrés.

L'única manera possible de fer acabar el règim feixista espanyol i d'arribar als nostres objectius d'alliberament és a través de la lluita armada, és a dir, a través de la destrucció violenta de l'aparell de l'estat espanyol a Catalunya.

Això no vol dir que la destrucció violenta de l'estat espanyol es farà per part d'un grup armat més o menys nombrós, sinó que serà amb una insurrecció armada del poble o dels seus sectors més conscients, i que per tal d'arribar a aquesta etapa s'hauran de preparar durant molt de temps les condicions revolucionàries.

Les condicions objectives per a portar a terme aquesta insurrecció no es donaran per elles mateixes, sinó que caldrà preparar-les. És aquest, doncs, el paper de la nostra organització: preparar les condicions de la insurrecció armada.

Les condicions per a desenvolupar la lluita armada parteixen principalment de les condicions del poble; és essencial, com a mínim, que el poble en un principi vegi les accions armades amb simpatia, perquè això comportarà la seva col·laboració en diferents nivells d'aquesta lluita, sense els quals estaria condemnada al fracàs des del començament. També són necessàries un mínim de condicions organitzatives per a portar-la a terme; sel·lecció i preparació de militants per a la lluita armada; organització de grups armats dins l'organització; consecució de mitjans, etc.

La lluita armada que actualment porta a terme el FAC es pot definir sota quatre formes diferents estretament lligades entre elles, i que nosaltres cataloguem així: accions de complement i suport de la lluita de masses, propaganda armada, guerra psicològica a l'enemic, i accions d'autosubministre.

- Accions de complement i suport a la lluita de masses: aquestes són les accions que es duen a terme quan una vaga o acció popular es veu impossibilitada per la repressió, quan la repressió ha causat víctimes entre les masses; es tracta, de fet, de desplaçar les organitzacions reformistes i pacifistes de la direcció d'aquestes lluites, i de donar-hi un major impuls per a desenvolupar el potencial revolucionari de les masses.

- Propaganda armada: són les accions destinades a fer publicitat a la lluita armada, són accions espectaculars i simbòliques (voladures de monuments, ocupació d'emissores de ràdio i televisió, etc.).

- Guerra psicològica a l'enemic: són accions destinades a desmoralitzar l'enemic, i en especial les forces de la repressió (execucions de policies i feixistes destacats, atemptats a casernes acompanyats de propaganda dirigida a les forces de repressió, etc.).

- Accions d'autosubministre: són accions destinades a procurar a l'organització els mitjans per a la lluita, sobretot per mitjà d'expropiacions de diners, obtenció d'armes, etc.

Aquestes accions armades, combinades amb la lluita de masses, són les que possibilitaran la insurrecció armada del poble, per acabar realment el règim de terror feixista, i ens permetrà d'assolir els nostres objectius.

Perspectives

La nostra acció va encaminada a la creació del PCC, a la constitució d’un partit revolucionari a Catalunya. És a dir: nosaltres partim de l’anàlisi que els treballadors de Catalunya sofreixen una opressió de classe, que té caràcter nacional i social.

El desenvolupament de la lluita de classes dins la península ibèrica ha donat com a resultat la formació d’un estat capitalista dins el qual uns quants grups nacionals estan sotmesos al poder central, i per tant a l’explotació capitalista.

A Catalunya, malgrat un gran període de crisi, la burgesia ha estat incapaç d’erigir un estat nacional. La burgesia catalana no ha pogut, en aquesta situació de crisi permanent de l’estat espanyol, dirigir un bloc de classes per a crear l’estat nacional. La burgesia catalana es va ocupar de seguida del mercat creat per l’estat espanyol. Aquest és un dels problemes fonamentals: el mercat ha donat impuls per a fortificar la burgesia catalana, la qual, al seu temps, ha deixat d’ésser nacional des del moment en què els seus interessos han estat contradictoris amb els del grup nacional català. Per a la burgesia era impossible pensar en l’emancipació nacional del poble català, perquè de cop perdria una part molt important del seu mercat i la seva potència en resultaria disminuïda.

L’objectiu de la seva actuació serà de conservar i de provar d’estendre aquell estat, creat per condicions històriques especials; la burgesia catalana, doncs, actuarà objectivament en contra de l’emancipació nacional del grup nacional català.

La integració a l’estat espanyol (augment de l’explotació, interferències culturals, dominació política, cultural i militar) amplificarà històricament la resistència i la lluita nacional, que passarà progressivament a mans de les classes populars.

Les classes populars, per la situació que tenen dins la societat, sofreixen més l’opressió nacional: opressió a nivell econòmic, político-militar i cultural.

Aquestes classes populars, són els guardians de la identitat nacional, d’una certa manera de viure.

Al mateix temps, les classes dirigents organitzen el mercat dins l’estat espanyol: concentració de població, supressió de grups nacionals per a poder-los explotar millor i emigració de poblacions.

Les classes populars prenen consciència de l’explotació que pateixen i veuen el seu enemic: la burgesia.

L’única classe que esdevé progressista, a causa dels seus interessos antagònics amb l’estat de la burgesia, és classe obrera en lluita per la seva emancipació. Les classes mitjanes són fluixes, ja que els seus interessos intel·lectuals i polítics serien d’esdevenir una burgesia nacional en el quadre d’un estat català; el problema és que actualment, a causa de l’estadi actual del capitalisme mundial, és impossible el naixement d’una nova burgesia nacional, perquè es transformaria en burgesia compradora per la impossibilitat de crear nous centres capitalistes en plena època imperialista.

L’única classe que pot assegurar l’emancipació del poble català és la classe obrera, perquè els seus interessos són fonamentalment anticapitalistes: només la lluita contra el capital pot fer arribar a terme l’emancipació nacional del poble català.

La lluita per la nació i la seva problemàtica té com a conseqüència una aliança de classes, i també una lluita social per influenciar aquesta aliança i dirigir-la.

A Catalunya existeixen dos problemes:

a) Les classes mitjanes lluiten per crear una estructura estatal a la nació, i les classes populars lluiten per la seva emancipació com a classe.

b) Només la classe obrera és capaç d’assegurar al grup nacional català un lliure desenvolupament.

Dos tipus de lluita que van fonamentalment contra la dominació burgesa i nacional.

Què hem de fer nosaltres?

Primer, hem d’explicar que ambdues coses són estretament lligades, i també dirigir la lluita en les dues direccions sense privilegiar ni l’una ni l’altra.

Per a resumir, es veu que la contradicció burgesia-proletariat i la contradicció grup nacional català-estat unitari burgès són el resultat del desenvolupament de la societat dins l’estat espanyol i només s’acabarà aquest estat de coses si s’acaben les contradiccions que representen un sol i únic problema: la lluita de classes a l’estat espanyol.

Aquesta especificitat fa que cada poble hagi d’organitzar-se segons la seva lluita revolucionària, i que l’existència de l’estat unitari burgès exigeix una coordinació d’esforços per a ser més eficaços.