CONTRIBUCIÓ A LA CARACTERITZACIÓ DEL ROMANTICISME ECONÒMIC

Lenin

1897

CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME


II. PUNT DE VISTA DE SISMONDI SOBRE LA RENDA NACIONAL I EL CAPITAL



L’argumentació de Sismondi per a negar la possibilitat del capitalisme i del seu desenrotllament no es deté allí. Extrau també les mateixes conclusions de la seua teoria de la renda. Cal dir que va fer seua íntegrament la teoria d’Adam Smith relativa al valor del treball i als tres tipus de benefici: renda, guany i salari. Inclusivament intenta, de tant en tant, establir una identitat entre els dos primers tipus per a oposar-los al tercer: a vegades els fusiona oposant-los al salari (I, 104-105); a vegades empra per a designar-los el mateix terme, mieux-value (plus-vàlua) (I, 103). No obstant això, no cal exagerar la importància de l’ús de la terminologia, com sembla fer-ho Efrussi en dir que “la teoria de Sismondi s’acosta a la teoria de la plus-vàlua” (Rússkoie Bogatstvo, núm. 8, p. 41). En realitat, Sismondi no va fer un sol pas endavant amb relació a Adam Smith, el qual sostenia també que la renda i el guany són un “descompte del treball”, una part del valor que el treballador agrega al producte (veure Investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa, traducció russa de Bíbikov, t. I, cap. VIII: “Sobre el salari”, i cap. VI: “Sobre els elements que integren el preu de les mercaderies”). Tampoc Sismondi va anar més enllà. Però va fer la temptativa de vincular aqueixa divisió del nou producte creat en plus-vàlua i salari amb la teoria de la renda social, del mercat interior i la realització del producte en la societat capitalista. Aqueixes temptatives són summament importants per a l’apreciació del valor científic de la teoria de Sismondi, i per a comprendre la relació existent entre la seua doctrina i la dels populistes russos. Per això paga la pena analitzar-les més en detall.


En promoure en totes parts al primer pla el problema de la renda i la seua relació amb la producció, el consum i la població, Sismondi, com és natural, havia d’analitzar també els fonaments teòrics del concepte “renda”. I així trobem en ell, al començament mateix de la seua obra, tres capítols dedicats a la qüestió de la renda (t. II, caps. IV-VI). El capítol IV, Com naix la renda del capital, tracta de la diferència entre el capital i la renda. Sismondi comença per ubicar el tema en relació amb tota la societat. “Com cada u treballa per a tots [diu], la producció de tots ha de ser consumida per tots [...]. És, doncs, essencial per a la societat distingir entre capital i renda.” (I, 83.) No obstant això, Sismondi percep que aqueixa diferenciació “essencial” no és tan simple per a la societat, com quan es tracta d’un empresari aïllat. “Abordem aquí [fa l’excepció] el problema més abstracte i més difícil de l’economia política. La naturalesa del capital i la de la renda s’entrellacen constantment en la nostra imaginació; veiem que allò que és renda per a un es transforma en capital per a un altre, i que el mateix objecte, en passar de mà en mà, rep successivament diferents denominacions” (I, 84), açò és, ara la denominació de “capital”, ara la de “renda”. “Però confondre’ls [assevera] constitueix un error” (leur confusió est ruineuse, p. 477). “Com més difícil és distingir entre capital i renda de la societat, major importància adquireix aqueixa diferenciació” (I, 84).


El lector haurà advertit, sens dubte, on està la dificultat de què ens parla Sismondi: si per a un empresari aïllat la renda és guany que inverteix en la compra de tal o qual objecte de consum6, i si per a un obrer aïllat la renda la constitueix el seu salari, ¿podrà hom potser sumar ambdós per a obtenir la “renda de la societat”? Però i els capitalistes i obrers que produeixen màquines, per exemple? El producte elaborat per ells revist una forma tal, que no pot servir al consum (açò és, al consum personal). Tampoc se’l pot sumar amb els objectes de consum. El destí d’aqueixos productes és servir de capital. Vol dir, que, en ser renda per als seus productors (precisament en aquella part que representa el guany i el salari), es converteixen en capital per als compradors. ¿Com orientar-se, doncs, en aquesta confusió que impedeix definir el concepte de renda social?


Com hem vist, Sismondi no va fer més que abordar el problema, per a eludir-lo de seguida, després d’haver-se limitat a assenyalar aquella “dificultat”. Declara obertament que “generalment es reconeixen tres tipus de benefici: renda, guany i salari” (I, 85), i passa de ple a l’exposició de la doctrina d’A. Smith sobre cadascuna d’elles. El problema plantejat (sobre la diferència entre capital i renda de la societat) va quedar sense resposta. L’exposició continua ja sense establir una estricta diferència entre renda social i individual. No obstant això, Sismondi torna una altra vegada al problema que havia fet a una banda. Diu que, a semblança dels tres tipus de benefici, existeixen també “distints tipus de riquesa” (I, 93), a saber: el capital fix (màquines, ferramentes, etc.) el capital circulant (que, a diferència del primer, s’utilitza amb rapidesa i canvia de forma (les llavors, la matèria primera, els salaris) ) i finalment la renda del capital, que és consumida sense reproduir-se. No ens importa, en aquest cas, el fet que Sismondi repetisca tots els errors d’Adam Smith, en la seua teoria sobre el capital fix i del capital circulant, i confon les categories pertanyents al procés de circulació amb les que emanen del procés de producció (capital constant i capital variable). Ens interessa la seua teoria de la renda. Pel que fa a aquest problema, dedueix, de la divisió de la riquesa en els tres tipus que acabem d’esmentar, el següent:


És important assenyalar que aquests tres tipus de riquesa estan destinats per igual al consum perquè tot allò que s’ha produït té valor per a l’home només en la mesura que serveix a les seues necessitats, i aquestes necessitats només són satisfetes mitjançant el consum. Però el capital fix serveix per a aqueix fi de manera indirecta [d’une maniere indirecte]; és consumit lentament, ajudant l’home en la reproducció d’allò que serveix per al seu consum” (I, 94-95), en tant que el capital circulant (Sismondi ja l’identifica amb el capital variable) és transformat en “fons de consum de l’obrer” (I, 95). Resulta el següent: en contraposició al consum individual, el consum social és de dos tipus, que es diferencien entre si de manera essencial. Per descomptat, el problema no resideix que el capital fix siga consumit lentament, sinó que es consumeix sense esdevenir (per a cap de les classes de la societat) ingrés (fons de consum), que aqueix capital és consumit, no de forma personal, sinó en la producció. Però açò no ho veu Sismondi, i, en adonar-se que ha perdut de nou el rumb7 cercant la diferència entre el capital social i la renda, declara, impotent: “Aquest moviment de la riquesa és tan abstracte, exigeix tanta concentració de l’atenció per a poder-lo atrapar [pour le bien saisir], que considerem oportú prendre el més simple dels exemples” (I, 95). L’exemple que pren, és en efecte, “el més simple”: un granger que viu aïllat (un fermier solitaire) ha collit 100 bosses de blat: una part la consumeix ell mateix, una altra va per a la futura sembra i una tercera per al consum dels obrers contractats. L’any següent ja recull 200 bosses. Qui les consumirà? La família del granger no podrà créixer amb tanta rapidesa. Amb aquest exemple (molt poc feliç) Sismondi vol mostrar la diferència entre el capital fix (la llavor), el circulant (els salaris) i el fons de consum del granger, i diu:


Hem distingit tres tipus de riquesa en una família donada; vegem ara cada un d’ells en relació amb tota la nació i analitzem com d’aquesta distribució pot sorgir la renda nacional” (I, 97). Però més endavant es limita a afirmar que és necessari, també en la societat, reproduir aqueixos mateixos tres tipus de riquesa: el capital fix (i Sismondi subratlla que en ell caldrà invertir determinada quantitat de treball, però no explica de quina manera el capital fix serà canviat per objectes de consum indispensables per als capitalistes i per als obrers col·locats en aqueixa branca de la producció); després, les matèries primeres (ací les posa a una banda); i de seguida la manutenció dels obrers i el guany dels capitalistes. Açò és tot el que ens dóna el capítol IV. És evident que el problema de la renda nacional ha quedat plantejat i que Sismondi no analitza la distribució, ni tan sols el concepte de renda. La indicació, tan important des del punt de vista teòric, de la necessitat de reproduir també el capital fix de la societat, és oblidada a l’instant per Sismondi, i en el capítol següent, en parlar de “la distribució de la renda nacional entre les diverses classes de ciutadans” (Ch. V), es refereix de manera explícita als tres tipus d’ingressos, i en englobar en un sol concepte la renda i el guany, declara que la renda nacional es compon de dues parts: el guany resultant de la riquesa (açò és, la renda i el guany pròpiament dit) i els mitjans de subsistència dels obrers (I, 104-105). Per si açò fos poc, afirma:


De la mateixa manera, la producció anual, o el resultat de tots els treballs realitzats per la nació durant un any, es compon de dues parts: una [...] és el guany que resulta de la riquesa; l’altra és la capacitat de treballar [la puissance de travailler], que es pressuposa igual a la porció de riquesa per la qual es canvia o als mitjans de subsistència de les classes treballadores. La renda nacional i la producció anual, doncs, s’equilibren mútuament i apareixen com a magnituds iguals. Tota la producció anual és consumida durant l’any, en part pels obrers que (en lliurar a canvi el seu treball) la transformen en capital i la reprodueixen; i en part pels capitalistes, que en lliurar a canvi la seua renda, la destrueixen” (I, 105).


D’aquesta manera, el problema de la diferenciació entre el capital nacional i la renda, que ell mateix va reconèixer de manera tan precisa com en extrem important i complicat, és fet a banda purament i simplement per Sismondi, i oblida a l’instant tot allò que havia sostingut a penes unes quantes línies més amunt! I ni tan sols s’adona que, en fer-lo a banda, arriba a una conclusió completament absurda: ¿de quina manera, doncs, la producció anual pot ingressar íntegra en el consum dels obrers i dels capitalistes en forma de renda, quan per a la producció es requereix capital o, amb més exactitud, mitjans i instruments de producció? Cal produir-los, i en efecte, es produeixen any rere any (com ho acaba de reconèixer el mateix Sismondi). I heus aquí que de sobte tots els mitjans de producció, les matèries primeres, etc., són descartats i el “ difícil” problema de la diferència entre capital i renda queda resolt mitjançant l’absurda asseveració que la producció anual és igual a la renda nacional.


Aquesta teoria que tota la producció en la societat capitalista es compon de dues parts (la corresponent als obrers (salari, o capital variable, segons la terminologia moderna), i la part dels capitalistes (plus-vàlua) ), no representa una particularitat de Sismondi, ni és patrimoni seu. La va prendre íntegra d’Adam Smith, i inclusivament va donar alguns passos arrere. Tota l’economia política posterior (Ricardo, Mili, Proudhon, Rodbertus) va repetir el mateix error, posat en evidència només per l’autor d’El capital en el part III del tom II. Exposarem més avall els fonaments dels seus punts de vista. Per ara assenyalarem que el mateix error és repetit pels nostres economistes populistes. La confrontació d’aquests últims amb Sismondi adquireix especial interès, pel fet que extrauen d’aqueixa teoria errònia les mateixes conclusions que ell8, és a dir: la impossibilitat de realitzar la plus-vàlua dins de la societat capitalista; la impossibilitat del desenrotllament de la riquesa social; la necessitat de recórrer al mercat exterior com a conseqüència que, a l’interior del país, la plus-vàlua no pot ser realitzada; i finalment, les crisis provocades (segons la seua opinió) per aqueixa impossibilitat de realitzar el producte dins del consum dels obrers i els capitalistes.


6 Més exactament: la part del guany que no es destina a l’acumulació.

7 En efecte, Sismondi ara tot just estableix la distinció entre capital i renda. El primer és invertit en la producció i la segona al consum. Però es tracta de la societat. I aquesta “consumeix” també el capital fix. La diferència assenyalada desapareix i el procés economicosocial, que transforma “el capital per a u” en “renda per a altre”, queda sense ser aclarit.

8 I de les que prudentment s’han abstingut altres economistes que repetiren l’error d’A. Smith.