CONTRIBUCIÓ A LA CARACTERITZACIÓ DEL ROMANTICISME ECONÒMIC

Lenin

1897

CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME


IV. EN QUÈ CONSISTEIX L’ERROR DE LES DOCTRINES D’A. SMITH I DE SISMONDI SOBRE LA RENDA NACIONAL?



En què consisteix, doncs, l’error fonamental de Sismondi, que l’ha conduït a totes aqueixes deduccions?


Ha pres íntegra d’Adam Smith la teoria de la renda nacional i de la divisió d’aquesta en dues parts (la dels obrers i la dels capitalistes). No sols no ha agregat res a les tesis d’aquest, sinó que, inclusivament, Ha fet un pas cap enrere en ometre la temptativa (infructuosa) d’A. Smith de demostrar teòricament aqueixa idea. Sismondi sembla no percebre la contradicció que existeix entre aqueixa teoria i la de la producció en general. En efecte, segons la teoria per la qual el valor es dedueix del treball, en el valor d’un producte entren tres parts components: la que compensa la matèria primera i els instruments de treball (capital constant); la que compensa el salari o la manutenció dels obrers (capital variable); i la “plus-vàlua” (mieux value, segons Sismondi). Tal és (pel que fa al seu valor) l’anàlisi que fa A. Smith d’un producte aïllat, i que Sismondi reprodueix. S’ha de preguntar hom: de quina manera el producte social, integrat per la suma de productes aïllats, pot estar compost únicament de les dues últimes parts? Què se n’ha fet de la primera part, el capital constant? Com ja hem vist, Sismondi no ha fet més que pegar voltes en torn del problema, en tant que A. Smith va donar resposta al mateix. Va afirmar que aqueixa part existeix de mode independent ni més menys que en el producte aïllat. Però si es pren en consideració tot el producte social, en el seu conjunt, es veurà que aqueixa part es descompon, al seu torn, en salari i plus-vàlua precisament per als capitalistes que produeixen aqueix capital constant.


En donar aquesta resposta, A. Smith no va explicar, no obstant això, per què en descompondre el valor del capital constant (de les màquines, per exemple) torna a fer a banda, una altra vegada, el capital constant, o siga, en el nostre cas, el ferro de què estan fetes les màquines, els instruments usats en elles, etc. Si el valor de cada producte inclou una part que compensa el capital constant (i així ho reconeixen tots els economistes), llavors la seua exclusió de qualsevulla de les branques de la producció social és completament arbitrària. “Quan A. Smith diu que els instruments de treball es descomponen en salari i guany, s’oblida d’agregar-hi [diu l’autor d’El capital]: i en capital constant, que ha servit per a la seua producció. Smith senzillament ens remet de Ponç a Pilat, d’un producte a un altre, i d’aquest a un tercer”, sense adonar-se que malgrat això el problema no varia en absolut. Aquesta resposta d’A. Smith (acceptada per tota l’economia política anterior a Marx) no és més que un simple afany d’eludir el problema, d’esquivar la dificultat. I en aquest punt rau realment la dificultat. Rau en què els conceptes capital i renda no poden ser transferits en forma directa del producte individual al producte social. Els economistes ho reconeixen en dir que, des del punt de vista social, “el capital per a un esdevé renda per a un altre” (veure més amunt, Sismondi). Però aquesta frase no fa més que formular la dificultat, sense resoldre-la.


La solució està que quan aquest problema s’enfoca des del punt de vista social, ja no es pot parlar de productes en general, sense tenir en compte la seua forma material. Es tracta, en efecte, de la renda social, o siga, del producte destinat al consum. Però no qualsevol producte pot ser utilitzat per al consum personal: les màquines, el carbó, el ferro, etc., no són consumits per persones sinó en el procés productiu. Des del punt de vista d’un empresari individual, tal distinció era supèrflua: quan dèiem que els obrers consumiran el capital variable, teníem en compte que canviarien en el mercat els articles de consum pels diners que els capitalistes havien obtingut per les màquines fabricades pels obrers i amb què els van pagar. Aquí, el bescanvi de màquines per cereal no ens interessa. Però des del punt de vista social, tal bescanvi ja no pot ser sobreentès: no es pot dir que tota la classe dels capitalistes, que produeix les màquines, el ferro, etc., les ven i d’aquesta manera les realitza. La qüestió resideix, precisament, en saber com s’opera aqueixa realització, és a dir, la recuperació de cadascuna de les parts del producte social. Per això, en tot raonament sobre el capital social i la renda (o, el que és el mateix, de la realització del producte en la societat capitalista) s’ha de començar per distingir aqueixos dos aspectes totalment diferents del producte social: els mitjans de producció i els articles de consum. Els primers poden ser consumits només en el procés productiu i els segons només personalment. Els primers només poden servir de capital; els segons hauran de convertir-se en renda, és a dir, ser destruïts pel consum dels obrers i dels capitalistes. Els primers queden íntegrament en poder dels capitalistes; els segons es distribueixen entre els obrers i els capitalistes.


Una vegada establida aquesta divisió i corregit l’error d’Adam Smith, el qual havia exclòs del producte social la seua part constant (és a dir, la part que reposa el capital constant), s’aclareix el problema de la realització del producte en la societat capitalista. És evident que no es pot parlar d’una realització dels salaris pel consum dels obrers, i d’una realització de la plus-vàlua pel consum dels capitalistes, i conformar-s’hi11. Els obrers poden consumir el salari, i els capitalistes la plus-vàlua, només quan el producte consisteix en articles de consum, és a dir, només en un dels sectors de la producció social. Però no poden “consumir” un producte consistent en mitjans de producció: han de canviar-lo per articles de consum. Ara bé, per quina part (en valor) dels articles de consum poden canviar el seu producte? És evident que només per la part constant (el capital constant), ja que les altres dos constitueixen el fons de consum dels obrers i dels capitalistes que produeixen els articles de consum. Aquest canvi, en realitzar la plus-vàlua i els salaris en les indústries que produeixen els mitjans de producció, realitza amb això mateix el capital constant en les indústries que produeixen articles de consum. En efecte: per al capitalista productor (diguem) de sucre, la part del producte que ha de reposar el capital constant (o siga, la matèria primera, materials auxiliars, la maquinària, els edificis, etc.) existeix en forma de sucre. Per a realitzar aquesta part cal obtenir, en compte d’aquest article de consum, els corresponents mitjans de producció. En conseqüència, la realització d’aquesta part s’efectuarà mitjançant el canvi d’articles de consum per productes que serveixen de mitjans de producció. Queda ara sense explicar la realització d’una sola part del producte social, és a dir, la del capital constant en el sector que proveeix els mitjans de producció. Parcialment, ella es realitza pel fet que una part del producte, en la seua forma natural, entra de nou en la producció (per exemple, una part del carbó extret per una empresa hullera s’inverteix, al seu torn, en l’extracció de carbó; el cereal collit per grangers és utilitzat de nou per a la sembra, etc.); i parcialment, mitjançant l’intercanvi entre diferents capitalistes d’aquest mateix sector: per exemple, per a produir ferro cal carbó de pedra i per a la producció de carbó de pedra és necessari ferro. Els capitalistes que produeixen l’un o l’altre, realitzen, en intercanviar-los, la part d’aqueixos productes destinada a la reposició del seu capital constant.


Aquesta anàlisi (que acabem d’exposar (repetim) de la forma més succinta, per les raons assenyalades més amunt) és la que ha resolt la dificultat de la qual tenien consciència tots els economistes i que formulaven amb la frase següent: “allò que és capital per a uns és renda per a altres”. Ens ha mostrat, a més, com d’erroni és reduir la producció social únicament al consum personal.


Podem ara passar a l’anàlisi de les conclusions que Sismondi (i altres romàntics) va extraure de la seua errònia teoria. Però abans citarem el judici que sobre Sismondi va emetre l’autor de l’anàlisi citada, després d’haver fet l’estudi més minuciós i complet de la teoria d’A. Smith, a qual res de nou va agregar Sismondi, i en canvi va passar per alt la temptativa de Smith, de justificar la seua contradicció.


Sismondi, que s’ocupa especialment de la relació entre capital i renda, i que, en realitat, fa de la seua concepció especial d’aquesta relació la differentia specifica dels seus Nouveaux principes, no escriu ni una sola [cursiva de l’autor] paraula científica sobre açò, no contribueix en un àpex a l’esclariment del problema” (Das Kapital, II, S. 385, 1.te Auflage).

11 I així raonen els nostres economistes-populistes, els senyors V. V. i N.-on. Més amunt ens hem detingut deliberadament, molt en detall, en els errors de Sismondi en torn del problema del consum productiu i personal, i dels articles de consum i els mitjans de producció (A. Smith estava molt més prop d’aqueixa diferència que Sismondi). Hem volgut mostrar al lector que els representants clàssics d’aquesta errònia teoria percebien la seua insuficiència, veien la contradicció i feien temptatives per trobar una sortida. En canvi, els nostres “originals” teòrics no sols res veuen, res senten, sinó que ni tan sols reconeixen la teoria ni la història del problema sobre el qual peroren amb tant d’ardor.