1897
CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME
VII. LES CRISIS
La tercera conclusió errònia de Sismondi extreta de la teoria inexacta d’Adam Smith, que fa seua, és la seua teoria de les crisis. La concepció de Sismondi, per a qui l’acumulació (el desenvolupament de la producció en general) és determinada pel consum; i la seua explicació equivocada de la realització del producte global de la societat (reduït a la participació dels obrers i dels capitalistes en la renda), porten de manera natural i inevitable a la teoria que les crisis s’expliquen per la desproporció entre producció i consum. I a aquesta teoria s’até Sismondi completament. També Rodbertus la va fer seua donant-li una formulació lleugerament modificada; explicava les crisis pel fet que la participació dels obrers en el producte disminueix amb el creixement de la producció; i de la mateixa manera errònia que ho feia Adam Smith dividia el producte global de la societat en salari i “renda” (d’acord amb la seua terminologia, “renda” és plus-vàlua. és a dir, el benefici i la renda del sòl en conjunt) L’anàlisi científica de l’acumulació en la societat capitalista20 i de la realització del producte va minar tots els fonaments d’aquesta teoria, i va mostrar alhora que, precisament durant els períodes que precedeixen les crisis, el consum dels obrers augmenta, que el subconsum (amb el qual es pretén explicar les crisis) va existir en els règims econòmics més diversos, mentre que les crisis constitueixen el tret distintiu d’un sol règim: el capitalista. Aquesta teoria explica les crisis mitjançant una altra contradicció, a saber: la que existeix entre el caràcter social de la producció (socialitzada pel capitalisme) i el caràcter privat, individual, de l’apropiació. Encara que podria semblar que la profunda diferència entre aquestes teories és clara per si mateixa, hem de detenir-nos-hi un poc més en detall, perquè precisament els partidaris russos de Sismondi tracten d’esborrar-la i confondre les coses. Expliquen les dues teories de les crisis a què ens referim de manera completament distinta. La primera les explica per la contradicció entre la producció i el consum de la classe obrera; la segona, per la contradicció entre el caràcter social de la producció i el caràcter privat de l’apropiació. En conseqüència, la primera veu l’arrel del fenomen fora de la producció (d’aquí els atacs generals de Sismondi, per exemple, contra els clàssics, als qui acusa de fer cas omís del consum i ocupar-se només de la producció); la segona la veu precisament en les condicions de la producció. Dit de forma més breu: la primera explica les crisis pel subconsum (Unterkonsumption); la segona, per l’anarquia en la producció. Així, encara que les dues tracten d’explicar les crisis per una contradicció en el mateix règim econòmic, divergeixen per complet en assenyalar el caràcter de la mateixa. Però cal preguntar: la segona teoria nega l’existència d’una contradicció entre la producció i el consum, nega el subconsum? És evident que no. Reconeix plenament aquest fet, però el posa al seu lloc i el considera com un fet secundari que concerneix un sector de la producció capitalista. Ensenya que aqueix fet no pot explicar les crisis, ja que aquestes són provocades per una contradicció més profunda i fonamental de l’actual sistema econòmic: la que existeix entre el caràcter social de la producció i el caràcter privat de l’apropiació. ¿Què dir, llavors, d’aquells que en professar en els fons la primera teoria, sostenen per a defensar-se que els representants de la segona comproven l’existència d’una contradicció entre la producció i el consum? Resulta evident que aqueixes persones no han reflexionat sobre allò que diferencia en essència aqueixes dues teories, i no han comprés degudament la segona. A aqueixa categoria de persones pertany, per exemple, el senyor N.-on (sense parlar ja del senyor V. V.). En la nostra literatura, el senyor Tugan-Baranovski ja ha reconegut en ells a deixebles de Sismondi (Les crisis industrials, p. 477, i ha fet aquesta estranya excepció en referir-se al senyor N.-on: “segons sembla”). No obstant això, el senyor N.-on, en tractar de la “reducció del mercat interior” i la “disminució de la capacitat de consum del poble” (punts centrals de la seua concepció), es remet als representants de la segona teoria, que comproven l’existència de la contradicció entre la producció i el consum, o siga, l’existència del subconsum. Es comprèn que aquestes referències només serveixen per a mostrar la capacitat característica d’aquest autor, de portar a col·lació cites fora de lloc, i res més. Per exemple, tots els lectors que coneixen les seues Ressenyes recordaran segurament aquesta “cita”: “Els obrers, com a compradors de mercaderies, tenen importància per al mercat, però considerats com a venedors de la seua pròpia mercaderia [la força de treball], la societat capitalista té la tendència a reduir el seu preu al mínim” (Ressenyes, p. 178); recordaran també que el senyor N.-on vol així mateix deduir-hi la “reducció del mercat intern” (íd., ps. 203 i següents.), i les crisis (ps. 298 i següents.). Però en citar aqueix passatge (que res prova, com ja ho expliquem), el nostre autor, a més, omet el final de la nota de la qual va extraure la cita. Aqueixa nota es refereix a una observació introduïda en el manuscrit de la secció II del tom II d’El capital. Se l’havia introduït “a fi de desenrotllar en el futur”, i l’editor del manuscrit la va col·locar en les notes. En aqueixa nota, després de les paraules esmentades, s’hi diu: “No obstant això, l’estudi d’açò correspon a la secció següent”21, o siga, a la tercera. I quina secció és aqueixa? Puix precisament la que conté la crítica de la teoria d’A. Smith sobre les dues parts del producte global de la societat (junt amb l’opinió dalt citada sobre Sismondi), i l’anàlisi “de la reproducció i circulació del capital global de la societat”, és a dir, de la realització del producte. Així, en suport de les seues concepcions, que no són més que una repetició de les de Sismondi, el nostre autor cita la nota que es refereix “només a la secció” en què es refuta Sismondi: “només a la secció” en què es mostra que els capitalistes poden realitzar la plus-vàlua, i que incloure el comerç exterior a l’anàlisi de la realització, és un absurd...
Una altra temptativa d’esborrar la diferència entre les dues teories i defensar els vells trastos romàntics mitjançant referències a les doctrines modernes, és la continguda en l’article d’Efrussi. En referir-se a la teoria de les crisis de Sismondi, aquell assenyala la seua falsedat (Rússkoie Bogatstvo, núm. 7, p. 162). Les seues indicacions són en extrem vagues i contradictòries. Per un costat repeteix els arguments de la teoria contrària, i diu que la demanda nacional no es redueix als articles de consum immediat. Per l’altre afirma que l’explicació de les crisis donades per Sismondi “només posa de manifest una de les moltes circumstàncies que dificulten la distribució de la producció nacional d’acord amb la demanda de la població i el seu poder adquisitiu”. En conseqüència, s’invita el lector a creure que és “en la distribució” on cal cercar l’explicació de les crisis i que l’error de Sismondi consisteix només en no haver assenyalat totes les causes que dificulten aqueixa distribució! Però açò no és el principal... “Sismordi [diu Efrussi] no es va detenir en l’explicació citada. Ja en la primera edició de Nouveaux principes trobem un capítol summament instructiu, sota el títol De la connaissance du marché. En aquest capítol ens descobreix les causes fonamentals de la ruptura de l’equilibri entre la producció i el consum [observe-hi hom!], amb una claredat que trobem en molts pocs economistes” (ib.). I després de citar alguns passatges per a mostrar que el fabricant no pot conèixer el mercat, Efrussi diu: “quasi el mateix sosté Engels” (p. 163), després de què ve una cita en què s’hi diu que el fabricant no pot conèixer la demanda. Cita després alguns passatges més, en què s’hi parla d’“altres traves per a l’establiment de l’equilibri entre la producció i el consum” (p. 164). Efrussi ens assegura que “en elles trobem l’explicació de les crisis, explicació que s’imposa cada vegada més”! Més, fins i tot: considera que, “quant a les causes de les crisis en l’economia nacional, es pot considerar Sismondi, amb tot dret, com el pare de les concepcions que posteriorment van ser desenrotllades amb més conseqüència i més claredat” (pàg. 168).
Amb tot açò, Efrussi posa de manifest la seua completa incomprensió del problema! Què són les crisis? Superproducció, producció de mercaderies que no poden ser realitzades, que no troben demanda. Si les mercaderies no tenen demanda significa que el fabricant, en produir-les, no coneixia la demanda. Cal que hom es pregunte ara: potser assenyalar aquesta condició de la seua possibilitat significa fer-ne una explicació? ¿Que potser Efrussi no comprèn la diferència que hi ha entre assenyalar la possibilitat d’un fenomen i explicar la seua necessitat? Sismondi diu: les crisis són possibles pel fet que el fabricant desconeix la demanda; són necessàries, perquè en la producció capitalista no pot haver-hi equilibri entre producció i consum (és a dir, que el producte no pot ser realitzat). Engels diu: les crisis són possibles atès que el fabricant desconeix la demanda; i són necessàries, però no perquè en general el producte no puga ser realitzat. Açò no és exacte: el producte pot ser realitzat. Són necessàries perquè el caràcter col·lectiu de la producció entra en contradicció amb el caràcter individual de l’apropiació. I heus aquí que apareix un economista afirmant que Engels “sosté quasi el mateix”, que Sismondi “dóna la mateixa explicació de les crisis”! “M’estranya per això [escriu Efrussi] que el senyor Tugan-Baranovski [...] haja perdut de vista allò de més important i valuós de la teoria de Sismondi” (p. 168). Però el fet és que el senyor TuganBaranovski res ha perdut de vista22. Al contrari, va assenyalar amb tota precisió la contradicció fonamental a què condueix la nova teoria (pàgs. 455 i altres) i va posar en clar la significació de Sismondi, el qual amb anterioritat havia assenyalat aqueixa contradicció, la manifestació de la qual són les crisis, però de què no en va saber donar l’explicació encertada (p. 457: amb anterioritat a Engels, Sismondi va assenyalar que les crisis provenen de l’actual organització de l’economia: p. 491; Sismondi va exposar les condicions que fan possibles les crisis, però “no totes les possibilitats es realitzen necessàriament”). Però Efrussi no ha comprès absolutament res, i després de ficar en un mateix sac, “s’estranya” de trobar-se en una confusió! “És cert (diu l’economista de Rússkoie Bogatstvo) que no trobem en Sismondi les expressions que actualment han adquirit per tot arreu dret de ciutadania, com ara l’“anarquia de la producció”, “absència de pla [Planlosigkeit] en la producció”, però allò d’essencial que s’amaga sota aquestes expressions és assenyalat per ell amb tota claredat” (p. 168). Amb quina facilitat restaura el romàntic modern al romàntic dels temps passats! Tot es redueix a una diferència de termes! En realitat, és indubtable que Efrussi no comprèn el sentit de les paraules que repeteix. “Anarquia de la producció”, “absència de pla en la producció”: de què ens parlen aquestes expressions? Puix de la contradicció entre el caràcter social de la producció i el caràcter individual de l’apropiació. I preguntem a qualsevol que conega la literatura econòmica que estem analitzant: Sismondi o Rodbertus, reconeixien aqueixa contradicció? En deduïen les crisis? No, no les deduïen ni podien deduir-les, perquè cap d’ells comprenia en absolut aqueixa contradicció. Els era totalment aliena la idea que la crítica del capitalisme no pot basar-se en frases sobre el benestar general23, o l’anomalia de la “circulació abandonada a la seua pròpia sort”24 Sinó en el caràcter de l’evolució de les relacions de producció.
Ens adonem com cal per què els nostres romàntics russos fan tants esforços per a esborrar les diferències entre aquestes dues teories sobre les crisis. És que amb elles es troben vinculades, de la manera més íntima i directa, posicions diferents, des del punt de vista dels principis, respecte del capitalisme. En efecte: si expliquem les crisis per la impossibilitat de realitzar els productes, per la contradicció entre la producció i el consum, arribem a la negació de la realitat, de la conveniència del camí seguit pel capitalisme, declarem que aquest és “fals” i emprenem la recerca d’“altres camins”. Si derivem les crisis d’aquella contradicció, hem de pensar que, com més es desenrotlla, tant més difícil serà trobar-li una sortida. I ja hem vist amb quanta ingenuïtat va expressar Sismondi precisament aqueixa opinió, en dir que si el capital s’acumula amb lentitud, el capitalisme és suportable; però resulta insuportable si ho fa amb rapidesa. Al contrari, si expliquem les crisis per la contradicció entre el caràcter social de la producció i el caràcter individual de l’apropiació reconeixem amb això la realitat i el caràcter progressista del camí capitalista, i rebutgem, per considerar-ho romanticisme absurd, la recerca d’“altres camins”. Amb això reconeixem que com més es desenrotlla aqueixa contradicció, més fàcil és trobar-li una sortida, i que tal sortida consisteix precisament en el desenvolupament del règim establert.
Com el lector veu, també ací ens trobem amb diferents “punts de vista”...
És molt natural que els nostres romàntics cerquen confirmacions teòriques per a les seues concepcions. És molt natural que les cerquen entre els trastos vells que a Europa occidental van ser abandonats ja fa molt de temps, i és molt natural que, en adonar-se’n, tracten de restaurar aqueixos trastos, ja embellint els romàntics d’Europa occidental, ja introduint el romanticisme sota capa de cites tergiversades i fora de lloc. Però s’equivoquen de dalt a baix si creuen que semblant contraban pot passar inadvertit.
Per a acabar amb l’exposició de la doctrina teòrica fonamental de Sismondi, i amb les principals conclusions teòriques que se n’extrau, hem de fer un petit agregat que es refereix novament a Efrussi. En un altre article seu sobre Sismondi (continuació del primer), diu: “Més interessants fins i tot [en comparació amb la doctrina sobre la renda del capital] són els punts de vista de Sismondi sobre les diferents classes de rendes” (Rússkoie Bogatstvo, núm. 8, p. 42). Segons ell, Sismondi, al igual que Rodbertus, divideix la renda nacional en dues parts: “una va a parar als propietaris de la terra i dels mitjans de producció, l’altra als representants del treball” (Ib.). Segueixen cites en què Sismondi parla de la divisió, no sols de la renda nacional, sinó també de tot el producte: “La producció anual, o el resultat de tots els treballs efectuats pel poble durant un any, també està composta de dues parts”, etc. (Nouveaux principes, I, 105, citat en la revista Rússkoie Bogatstvo, núm. 8, pàgina 43). “Els passatges esmentats [conclou el nostre economista] proven amb claredat que Sismondi ha assimilat plenament [!] la classificació de la renda nacional que exerceix un paper tan important entre els economistes moderns, a saber: la divisió de la renda nacional en renda basada en el treball i en renda que no prové del treball [arbeitsloses Einkommen]. Encara que, en general, els punts de vista de Sismondi sobre la renda no són sempre clars i precisos, s’hi trasllu en ells la consciència de la diferència que existeix entre la renda de l’economia privada, i la de l’economia nacional” (p. 43).
El passatge citat (responem nosaltres) prova que Efrussi ha assimilat perfectament la saviesa dels manuals alemanys; però no obstant això (o potser precisament gràcies a això) ha perdut per complet de vista la dificultat teòrica del problema de la diferència entre renda nacional i renda individual. S’expressa de manera poc cautelosa. Hem vist que en la primera part del seu article qualifica d’“economistes moderníssims” els teòrics d’un escola determinada. El lector pot suposar, amb raó, que també aquesta vegada s’hi refereix. Però en realitat es refereix a quelcom completament distint. Els moderníssims economistes són ara els “socialistes de càtedra” alemanys. Per a defensar Sismondi, l’autor aproxima la seua teoria a la doctrina d’aquests. ¿En què consisteix la doctrina d’aqueixes “moderníssimes” autoritats d’Efrussi? Senzillament que la renda nacional es divideix en dues parts.
Però aqueixa és la teoria d’Adam Smith, i de cap manera la dels “economistes moderníssims”! En dividir l’ingrés en salari, guany i renda (llibre I, cap. VI, La riquesa de les nacions; llibre II, cap. II), A. Smith contraposava les dues últimes al primer com a ingrés no provinent del treball, i les anomenava descompte del treball (llibre I, cap. VIII) i combatia l’opinió segons la qual el guany és aqueix mateix salari abonat per un treball de tipus especial (llibre I, cap. VI). Tant Sismondi com Rodbertus, igual que els “moderníssims” autors alemanys de manuals, no fan més que repetir aquesta doctrina d’A. Smith. La diferència entre ells resideix només que A. Smith era conscient que no havia aconseguit desglossar totalment la renda nacional del producte nacional; tenia consciència que es contradeia en excloure de l’últim el capital constant (segons la terminologia actual), que incloïa no obstant això, en el producte individual. En canvi, els economistes “moderníssims”, en repetir l’error d’A. Smith, es limiten a embolicar la seua teoria en una forma més grandiloqüent (“la classificació de la renda nacional”), perquè han perdut consciència de la contradicció davant la qual es va detenir A. Smith. Aquests procediments podran ser molt erudits, però res tenen de científics.
20 La doctrina segons la qual en l’economia capitalista el producte total està compost de dues parts va portar A. Smith, i els economistes posteriors a ell, a una interpretació errònia de “l’acumulació del capital individual”. Ells van ensenyar que la part acumulada del guany es gasta íntegrament en el salari, quan en realitat es gasta: 1) en capital constant i 2) en salari. També Sismondi repeteix aquest error dels clàssics.
21 Das Kapital, II Band, S. 304. Traducció russa, pàgina 232. La cursiva es nostra.
22 En El desenvolupament del capitalisme en Rússia (pàgines 16 i 19) ja he assenyalat les inexactituts i errors dels senyor Tugan-Baranovski, que el portaren després a passar-se sencerament al camp dels economistes burgesos.
23 Confronteu: Sismondi, loc., cit., I, 8.
24 Rodbertus. Anotem, de passada, que Bernstein, restaurant en general els prejudicis de l’economia burgesa, ha introduït confusió també en aquest problema, en afirmar que la teoria de les crisis de Marx no difereix molt, que diguem, de la de Rodbertus “(Die Voraussetzungen, etc.”, Stuttgart, 1889, S. 67) i que Marx es contradiu en reconèixer en el subconsum de les masses la causa final de les crisis.