CONTRIBUCIÓ A LA CARACTERITZACIÓ DEL ROMANTICISME ECONÒMIC

Lenin

1897

CAPÍTOL 1. LES TEORIES ECONÒMIQUES DEL ROMANTICISME


VIII. LA RENDA CAPITALISTA I LA SUPERPOBLACIÓ CAPITALISTA



Continuarem passant revista a les concepcions teòriques de Sismondi. Ja hem analitzat les principals, les que el caracteritzen entre els altres economistes. Les següents, o bé no exerceixen un paper tan important en el conjunt de la seua teoria, o bé són conseqüència de les anteriors.


Assenyalem que, igual que Rodbertus, Sismondi no compartia la teoria de Ricardo sobre la renda. Amb consideracions summament febles procurava soscavar la teoria de Ricardo, sense formular la pròpia. Es presenta ací com a ideòleg pur del petit camperol: no polemitza tant amb Ricardo, com rebutja, en general, el trasllat a l’agricultura de les categories de l’economia mercantil i del capitalisme. En ambdós sentits, el seu punt de vista és ben característic del romàntic. El capítol XIII del llibre 3er25 està dedicat “a la teoria del senyor Ricardo sobre la renda del sòl”. Després de declarar, des del començament, que la seua pròpia teoria està en contradicció total amb la de Ricardo, Sismondi presenta les objeccions següents: la taxa general del guany (que és la base de la teoria de Ricardo) no queda establida mai: en l’agricultura no hi ha el lliure desplaçament de capitals. En aqueix terreny cal prendre en consideració el valor intrínsec del producte (la valeur intrinsèque), que és independent de les oscil·lacions del mercat i que ofereix al propietari “un producte net” (produit net), “el treball de la naturalesa” (I, 306). “El treball de la naturalesa és, doncs, la font del producte net de la terra, considerat en el seu valor intrínsec” (intrinsèquement) (I, 310). “Hem considerat la renda [le fermage], o més aïna el producte net, com el que emana directament de la terra en benefici del propietari; aquest no li lleva res al granger, ni al consumidor” (I, 312). I aquesta repetició dels antiquats prejudicis fisiocràtics conclou encara amb una moralitat: “En general, en economia política cal desconfiar [se défier] dels supòsits absoluts, el mateix que de les abstraccions (I, 312). No hi ha res que analitzar en semblant “teoria”, perquè una petita observació de Ricardo a propòsit del “treball de la naturalesa” és més que suficient26. Açò és senzillament renunciar a l’anàlisi, donar un gegantí pas enrere en relació amb Ricardo. Amb tota evidència es palesa, també ací, el romanticisme de Sismondi que s’afanya en condemnar el procés en qüestió per temor d’haver d’analitzar-lo. Note hom que no nega que l’agricultura està desenrotllant-se en Anglaterra a la manera capitalista, que els camperols són substituïts per grangers i jornalers, que al continent les coses es van desenrotllant en la mateixa direcció. Senzillament gira l’esquena a aqueixos fets (que tindria l’obligació d’analitzar ja que tracta de l’economia capitalista) i prefereix dedicar-se a dissertacions sentimentals sobre l’avantatge del sistema patriarcal d’explotació de la terra. De la mateixa manera procedeixen també els nostres populistes: cap d’ells ha intentat tan sols negar que l’economia mercantil penetra en l’agricultura, que aquest fet no pot deixar de produir canvis radicals en el caràcter social de l’agricultura; però, alhora, en discórrer sobre l’economia capitalista cap d’ells, planteja el creixement de la producció agrícola destinada al comerç; prefereixen desembarassar-se de la qüestió mitjançant frases sobre “la producció popular”. Com ens limitem de moment a analitzar la teoria econòmica de Sismondi, deixem per a més endavant l’estudi més detallat d’aquesta “explotació patriarcal”.


La teoria de la població constitueix un altre punt sobre el qual gira l’exposició de Sismondi. Assenyalarem la seua actitud respecte de la teoria de Malthus i la superpoblació provocada pel capitalisme.


Efrussi afirma que Sismondi està d’acord amb Malthus només en el fet que la població pot multiplicar-se amb extraordinària rapidesa i constituir l’origen d’infinits patiments. “Posteriorment estan als antípodes. Sismondi, ubica el problema de la població sobre un terreny històric social” (Rússkoie Bogatstvo, núm. 7, p. 148). També en aquesta formulació Efrussi tracta d’esfumar el punt de vista característic de Sismondi (precisament petit burgès) i el seu romanticisme.


Què significa “ubicar el problema de la població sobre un terreny històric social”? Significa investigar per separat la llei de la població de cada sistema històric d’economia i estudiar el seu vincle i relació amb el sistema de què es tracta. Quin és el sistema estudiat per Sismondi? El capitalista. El col·laborador de la revista Rússkoie Bogatstvo suposa, doncs, que Sismondi va estudiar la llei capitalista de la població. Aquesta afirmació tanca una part de veritat, però només una part. I com Efrussi no va pensar tan sols analitzar què faltava en els raonaments de Sismondi sobre la població, i com afirma que “Sismondi apareix aquí com a precursor dels més destacats economistes moderns”27 (p. 148), resulta que embelleix el romàntic petit burgès com ho va fer en el problema de la crisi i de la renda nacional. ¿En què consistia la similitud entre la teoria de Sismondi i la nova teoria sobre aquests problemes? En què Sismondi va assenyalar les contradiccions inherents a l’acumulació capitalista. Efrussi va advertir aqueixa similitud. En què es diferenciava la doctrina de Sismondi de la nova teoria? Que, en primer lloc, aquell no va fer avançar ni un àpex l’anàlisi científica d’aquestes contradiccions i que, fins i tot, en alguns aspectes va fer un pas enrere en relació amb els clàssics; i en segon lloc, que dissimulava la seua incapacitat per a l’anàlisi (i en part la seua falta de desig de fer-ho) amb reflexions de moralista petit burgès sobre la necessitat d’ajustar la renda nacional a les despeses, la producció al consum, etc. En cap dels punts esmentats va assenyalar Efrussi aquesta diferència, i amb això va presentar de forma incorrecta en tot sentit la vertadera significació de Sismondi i la seua posició respecte de la teoria moderna. Exactament el mateix observem en la qüestió que ens preocupa. També ací la similitud de Sismondi amb la teoria moderna es limita a assenyalar una contradicció. I també ací la diferència consisteix en l’absència d’una anàlisi científica, que és substituïda per consideracions morals petit burgeses. Aclarim açò.


El desenvolupament de la indústria capitalista mecanitzada a partir de finals del segle passat, va determinar la formació d’una superpoblació, i per a l’economia política es va plantejar el problema d’explicar aquest fenomen. Com se sap, Malthus va tractar de relacionar-lo amb causes extretes de la història natural, va negar rotundament que fos producte d’un règim d’economia social històricament determinat i va tancar els ulls a les contradiccions que aquest fet revela. Sismondi va assenyalar aqueixes contradiccions i la substitució de la població per les màquines. És el seu innegable mèrit, ja que en l’època en que ell sostenia açò era una novetat. Però vegem com ho va interpretar.


En el capítol VII del llibre 7è; (Sobre la població), es tracta en especial “de la població que havia esdevingut a causa de la invenció de les màquines”. Comprova el fet que “les màquines reemplacen els homes” (p. 315, II, VII), i immediatament es pregunta: la invenció de les màquines constitueix un benefici o una calamitat per a la nació? Es comprèn que “la solució” d’aquest problema per a tots els països i per a totes les èpoques en general, i no per a un país capitalista, es redueix a la trivialitat més buida: és un benefici quan “la demanda del consum supera els mitjans de producció en mans de la població” (les moyens de produire de la population) (II, 317); i és una calamitat, “quan la producció satisfà completament el consum”. En altres paraules: comprovar la contradicció només li serveix Sismondi com a pretext per a raonar sobre no se sap quina societat abstracta, exempta de contradiccions i a què és aplicable la moral d’un camperol estalviador! Ni tan sols intenta analitzar aquesta contradicció, establir com s’origina, on condueix, etc., en la societat capitalista actual. No, només l’aprofita com a material per a expressar la seua indignació moral contra ella. La resta del capítol no agrega absolutament res a l’aspecte teòric que s’hi tracta, perquè només s’hi troben lamentacions, queixes i expressió d’innocents desitjos. Els obrers desallotjats eren consumidors [...]. El mercat interior es redueix [...]. Quant al mercat exterior, el món està ja prou abastit [...]. El sobri benestar dels camperols hauria garantit millor la venda [...]. No hi ha exemple més sorprenent i horrorós que el d’Anglaterra, que és el que estan seguint els països del continent. Tals són les consideracions que fa Sismondi en compte d’analitzar el fenomen! La seua actitud envers el tema és exactament la mateixa que la dels nostres populistes. També aquests es limiten a comprovar que hi ha excés de població, i utilitzen aquest fet només per a les seues lamentacions i queixes contra el capitalisme (compare hom amb N.-on, V. V., etc.). Així com Sismondi ni tan sols intenta analitzar la relació que existeix entre aquest excedent de població i les exigències de la producció capitalista, els populistes tampoc es plantegen mai semblant problema.


L’anàlisi científica d’aquesta contradicció ha mostrar que el procediment és erroni. Ha establir que la superpoblació, manifestació indubtable d’una contradicció (junt amb l’excedent de producció i de consum), i resultat necessari de l’acumulació capitalista, constitueix al mateix temps una part integrant imprescindible del mecanisme capitalista28. Com més es desenrotlla la gran indústria, majors són les fluctuacions que suporta la demanda d’obrers, en funció de les crisis o dels períodes de floriment en tota la producció nacional, o en cadascuna de les seues branques per separat. Aquestes fluctuacions constitueixen la llei de la producció capitalista, que no hauria pogut existir de no haver un excedent de població (o siga, població que supera la demanda mitjana d’obrers pel capitalisme), llest en tot moment, per a subministrar mà d’obra a qualsevol branca de la indústria o empresa. L’anàlisi ha mostrat que la superpoblació existeix en totes les branques de la indústria, existeix allí on penetra el capitalisme (tant en l’agricultura como en la indústria), i que aqueixa població excedent existeix en diferents formes. Les principals són tres29: 1) La superpoblació flotant. Pertanyen a la mateixa els obrers desocupats en la indústria. Amb el desenvolupament d’aquesta creix necessàriament el seu nombre. 2) La superpoblació latent. Està formada per la població rural que perd les seues explotacions a mesura que es desenrotlla el capitalisme i que no troba ocupació fora de l’agricultura. Aquesta part de la població sempre es troba llesta per a proporcionar mà d’obra a qualsevol empresa. 3) La superpoblació estancada. Està ocupada “a intervals summament irregulars”, en condicions que es troben per davall del normal; principalment en formen part tant els pobladors rurals com els urbans que treballen a domicili per a fabricants i botigues. El conjunt d’aquestes tres capes de la població forma la superpoblació relativa, o siga, l’exèrcit de reserva. Aquest últim terme mostra amb claredat de quina classe de població es tracta. Són obrers que necessita el capitalisme per a la possible ampliació de les empreses, però que mai poden estar ocupats de forma permanent.


De manera que també en aquest problema la teoria ha arribat a una conclusió diametralment oposada a la dels romàntics. Per a aquests, l’excés de població significa que el capitalisme és una impossibilitat o un “error”. En realitat és ben al contrari: la superpoblació, complement necessari de la superproducció, constitueix un element forçós de l’economia capitalista, sense el qual aquesta no hauria pogut existir ni desenrotllar-se. Aquí també Efrussi ha presentat les coses de manera completament falsa, silenciant aquesta tesi de la teoria moderna.


Una simple confrontació d’aquests dos punts de vista bastarà per a veure quin d’ells s’adhereixen les nostres propostes. El capítol de Sismondi que acabem de resumir hauria pogut figurar, amb tots els drets, en Ressenyes de la nostra economia social posterior a la reforma, del senyor N.-on.


En comprovar la formació d’una superpoblació en la Rússia posterior a la reforma, els “populistes” mai es van plantejar que el capitalisme necessita un exèrcit de reserva d’obrers. ¿Hauria pogut, potser, tendir les línies ferroviàries, si no hagués existit una superpoblació constant? Se sap que la demanda de mà d’obra per a aquest gènere de treball oscil·la fortament d’any en any. Hauria pogut desenrotllar-se la indústria sense aqueixa condició? (Durant els períodes d’ascens la indústria requereix grans masses d’obrers per a la construcció de noves fàbriques, edificis, dipòsits, etc., i per a qualsevol classe de treballs auxiliars a jornal que ocupen la major part dels camperols en els denominats treballs temporals no agrícoles). Sense aquesta condició, ¿s’hauria pogut crear en les nostres regions perifèriques l’agricultura capitalista que requereix centenars de mils i milions de jornalers, i on, com és sabut, són extraordinàriament grans les oscil·lacions en la demanda de mà d’obra? Sense la formació d’un excedent de població, ¿haurien pogut els empresaris forestals procedir a la tala dels boscos per a satisfer les necessitats de les fàbriques amb una rapidesa tan fenomenal? (Els treballs forestals pertanyen també al sector dels pitjor pagats i dels que s’efectuen en pitjors condicions, igual que les altres formes de treball que els habitants del camp realitzen per als empresaris.) ¿Hauria pogut, sense aqueixa condició, desenrotllar-se el sistema de treball a domicili per als comerciants, fabricants i botiguers, a les ciutats i al camp, fenomen tan difós en els oficis anomenats d’artesania? En totes aquestes branques del treball (que s’han desenrotllat principalment després de la Reforma), les oscil·lacions en la demanda de treball assalariat són molt grans, i l’amplitud d’aqueixes oscil·lacions determina la magnitud de la superpoblació exigida pel capitalisme. En cap banda els economistes “populistes” han evidenciat conèixer aqueixa llei. No tenim, per descomptat, intenció d’entrar a l’anàlisi d’aquests problemes en la seua essència30, perquè això no entra en la nostra tasca. L’objecte del nostre article és el romanticisme d’Europa occidental i les seues relacions amb els “populistes” russos. I en aquest assumpte aqueixes relacions són les mateixes que en tots els casos anteriors: en el problema de la superpoblació, els “populistes” adopten íntegrament el punt de vista del romanticisme, diametralment oposat al de la teoria moderna. El capitalisme no ocupa els treballadors lliures, diuen, el que significa que és una impossibilitat, “un error”, etc. De cap manera “significa” semblant cosa. La contradicció no significa una impossibilitat (Widerspruch no és el mateix que Widersinn). L’acumulació capitalista, aqueixa vertadera producció per la producció, és també una contradicció. Però açò no li impedeix existir i ser la llei de determinat sistema econòmic. El mateix cal dir també de totes les altres contradiccions del capitalisme. L’esmentat raonament dels populistes “significa” encara que els intel·lectuals russos pateixen del defecte profundament arrelat de desembarassar-se amb frases de totes aqueixes contradiccions. Sismondi no ha subministrar, doncs, absolutament res per a l’anàlisi teòrica de la superpoblació. Però com el va encarar? Les seues idees són una combinació original de simpaties petit burgeses i de malthusianisme. “El gran vici de l’actual organització social [diu] és que el pobre mai pot saber amb quina demanda de treball podrà comptar” (II, 261), i Sismondi sospira pels temps en què “el sabater rural” i el petit camperol coneixien amb exactitud els seus ingressos. “Com més privat de la seua propietat es troba un pobre, més subjecte es troba al perill d’equivocar-se sobre les seues rendes i de contribuir a augmentar una població [contribuer à accroître une population...] que, com no està en correspondència amb la demanda de treball, no trobarà mitjans de subsistència (II, 263-264). Com veiem, a aquest ideòleg de la petita burgesia li sembla poc el voler detenir tot el desenrotllament social a fi de conservar les relacions patriarcals d’una població semibàrbara. Està disposat a receptar qualsevol mutilació de la naturalesa humana, sempre que això servisca per a la conservació de la petita burgesia. Unes quantes cites més, perquè no queden dubtes sobre aquest últim punt.


El pagament setmanal dels salaris a les fàbriques ha acostumat els obrers quasi paupèrrims a no veure el futur més enllà de dissabte que ve: “d’aquesta manera han atordit en ells les qualitats morals i el sentiment de simpatia” (II, 266) que consisteixen, com ho veurem de seguida, en “la moderació conjugal”!... “La seua família serà més nombrosa com major siga la càrrega per a la societat; i la nació patirà davall el pes d’una població que no està en correspondència [disproportionnée] amb els mitjans per a la seua manutenció” (II, 267). La conservació de la petita propietat, a tota costa, encara que siga al preu de la reducció del nivell de vida i de la deformació de la naturalesa humana: heus aquí la consigna de Sismondi! I després d’haver parlat amb la gravetat d’un home d’Estat sobre quan és “desitjable” el creixement de la població, dedica un capítol especial a atacs contra la religió, per no haver condemnat els matrimonis “imprudents”. En quant el seu ideal està en joc, el petit burgès Sismondi esdevé més malthusià que el mateix Malthus. “Els xiquets que naixen només per a la misèria [alliçona ell la religió] també naixen només per al vici [...]. La ignorància dels problemes concernents al règim social, que els ha portat [als representants de la religió] a excloure la castedat de les virtuts pròpies del matrimoni, és una de les causes que actuen permanentment per a destruir la proporció naturalment establida entre la població i els seus mitjans d’existència” (II, 294). “La moral religiosa ha d’ensenyar, doncs, als homes que, en renovar la família, no estan menys obligats a viure castament amb les seues esposes, que els solters amb les dones que no els pertanyen” (II, 298). I Sismondi, que en general pretén no sols el títol de teòric en economia, sinó també el de savi administrador, calcula allí mateix que “per a la renovació de la família” es requereix, “totalment i generalment, tres naixements”; i aconsella el govern “no enganyar la gent amb l’esperança d’una posició independent que permeta formar una família, quan aquesta institució il·lusòria [cet établissement illusoire] la deixa exposada a patiments, a la misèria i a la mortalitat” (II, 299). “Quan l’organització social no separava la classe dels treballadors de la que posseïa alguna propietat, era suficient l’opinió pública per a evitar el flagell [li fléau] de la mendicitat. Per a l’agricultor la venda de l’heretat dels seus pares, per a l’artesà el balafiament del seu petit capital, sempre comporten quelcom de vergonyós [...]. Però en l’actual règim d’Europa [...]. Els homes condemnats a no posseir res mai no poden sentir cap vergonya enfront de la mendicitat” (II, 306-307). És difícil expressar amb major relleu la malaptesa i la insensibilitat d’un petit propietari! Sismondi es transforma ací, de teòric en conseller pràctic, que predica la moral que, com hom sap, és aplicada amb tant d’èxit pel camperol francès. No és només un Malthus, sinó, a més a més, un Malthus fet ex professo a la mesura del petit burgès. En llegir aquests capítols de Sismondi es recorda, sense voler, els atacs apassionats i indignats de Proudhon, el qual veia en el malthusianisme un consell als esposos de lliurar-se a... un cert vici antinatural31.


25 Fins i tot és característic el mètode mateix d’exposició: el llibre 3er tracta de “la riquesa territorial” (richesse territoriale) de la terra, és a dir, de l’agricultura. El llibre següent, el 4art; “de la riquesa comercial” (de la richesse commerciale), és a dir, de la indústria i del comerç. Com si el producte de la terra i la terra mateixa no es transformaren també en mercaderies sota el domini del capitalisme! Per aqueixa raó no hi ha concordança entre aquests dos llibres. La indústria és tractada només des del punt de vista de la seua forma capitalista, contemporània de Sismondi. Quant a l’agricultura, la descriu com un mosaic heterogeni, amb qualsevol classe de sistemes d’explotació de la terra: patriarcal, esclavista, mitgeria, prestació personal, parceria, sistemes d’economia basats en granges, emfiteusi (arrendament a perpetuïtat). I com en resultat, la confusió més completa: l’autor no fa la història de l’agricultura (ja que tots aqueixos “sistemes” no es troben lligats entre si), ni una anàlisi de l’agricultura dins de l’economia capitalista, encara que aquesta última constitueix el vertader objecte de la seua obra i encara que, pel que fa a la indústria, només la considera davall la seua forma capitalista.

26 Ricardo, Obres, traducció de Ziber, pàgina 35: “¿Que potser la naturalesa no fa res per l’home en la indústria manufacturera? ¿Que potser no tenen valor la força del vent i de l’aigua que posen en acció les nostres màquines i faciliten la navegació marítima? ¿La pressió atmosfèrica i l’elasticitat del vapor, mitjançant les quals posem en moviment les més admirables màquines, no constitueixen dons de la naturalesa? Sense parlar ja de l’acció de la calor, que ablaneix i fon els metalls, i de la participació de l’aire en els processos de tintura i de fermentació, no hi ha una sola branca de la manufactura en què la naturalesa no preste la seua ajuda a l’home, fent-ho, a més, generosament i gratuïtament”.

27 Fem, per la nostra banda, l’excepció que no podem saber amb certesa a qui es refereix Efrussi quan parla del “més eminent economista modern”: ¿és un representant de l’escola que, com hom sap, és absolutament estranya al romanticisme o més bé l’autor del més voluminós Handbuch?

28 Pel que hom sap, aquest punt de vista sobre la superpoblació va ser formulat per primera vegada per Engels, en Die Lage der arbeitenden Klasse in England (1845). Després de descriure el cicle habitual de producció de la indústria anglesa, l’autor diu:

Resulta que en tots els temps, exceptuant els breus períodes del més alt ressorgiment, la indústria anglesa ha de tenir un exèrcit de reserva d’obrers aturats per a poder, als mesos de major activitat, produir la quantitat de mercaderies requerides. Aquesta reserva és, si fa o no fa, nombrosa, segons que les condicions del mercat ocasionen una major o menor ocupació de la mateixa. I si també en l’època de major ressorgiment del mercat, almenys de temps en temps, els districtes agrícoles, Irlanda i les branques de la indústria menys subjectes al ressorgiment, poden subministrar un nombre de treballadors, aquests, d’una banda, formen encara una minoria, i pertanyen, d’altra banda, a la reserva, amb l’única diferència que cada ressorgiment els mostra que també hi pertanyen”.

És important subratllar en l’última frase que una part de la població rural que es bolca temporàniament a la indústria, és considerada part integrant de l’exèrcit de reserva. Açò és justament allò que la teoria moderna anomena forma latent de superpoblació (vegeu El capital de Marx).

29 Confronteu Zíber, David Ricardo, etc., pàgines 552-553, Sant Petersburg, 1885.

30 Per això no ens referirem ací a la circumstància, summament original que, en no estar registrats, moltíssims obrers d’aquesta categoria serveixen de base als economistes populistes per a no tenir-los en compte.

31 Veure l’apèndix de la traducció russa de l’Assaig sobre la població, de Malthus (traducció de Bíbikov, Sant Petersburg, 1868), extracte de l’obra de Proudhon De la justícia.