1897
CAPÍTOL 2. CARÀCTER DE LA CRÍTICA DEL CAPITALISME EN ELS ROMÀNTICS
III. DEL CREIXEMENT DE LA POBLACIÓ INDUSTRIAL A COSTA DE L’AGRÍCOLA
Retornem ara a Sismondi. Al costat de la idealització de la petita burgesia, de la incomprensió romàntica de com el “camperolat” va transformant-se en petita burgesia, en les condicions de l’actual règim social d’economia, sosté una opinió molt característica sobre la disminució de la població agrícola en profit de la industrial. Hom sap que aquest fenomen, una de les manifestacions de major relleu del desenvolupament capitalista d’un país, s’observa en tots els països civilitzats, i per consegüent també en Rússia66.
Com a eminent economista del seu temps, Sismondi, per descomptat, no podia deixar de veure aquest fet. Ho comprova obertament, però no comprèn en absolut el seu lligam necessari amb el desenrotllament del capitalisme (fins i tot el més general: amb la divisió del treball social i amb la seua conseqüència, el creixement de l’economia mercantil), condemna sense més ni més aqueix fenomen, que únicament considera un defecte del “sistema”.
Després d’assenyalar els immensos progressos de l’agricultura anglesa, Sismondi diu:
“Després d’haver admirat aqueixos camps tan curats, cal analitzar la població que els llaura; és menys de la meitat de què hi hauria en França sobre territori igual. Als ulls d’alguns economistes açò és un benefici; als meus és una pèrdua” (I, 239).
Es comprèn per què els ideòlegs burgesos consideraven un benefici aqueix fenomen (veurem immediatament que la crítica científica del capitalisme té la mateixa opinió): d’aqueixa manera formulaven ells l’augment de la riquesa burgesa, del comerç i de la indústria. En afanyar-se a condemnar el fet, Sismondi oblida pensar en les seues causes.
“En França i Itàlia [diu], on, segons els càlculs, les quatre cinquenes parts de la població pertanyen a la classe agrícola, aqueixes quatre cinquenes parts del poble s’alimentaran del cereal nacional, siga quin siga el preu del cereal estranger” (I, 264). Fuit Troja!, podria dir-se respecte d’això. En l’actualitat ja no hi ha països (fins i tot els més agrícoles) que no es troben en completa dependència dels preus del cereal, és a dir, de la producció capitalista mundial de cereals.
“Si una nació no pot augmentar la seua població comercial sense exigir de cada un major quantitat de treball pel mateix salari, ha de témer el creixement de la seua població industrial” (I, 322). El lector pot veure que no són més que consells benintencionats, que no tenen cap sentit i significat, ja que ací el concepte de “nació” fa abstracció artificial de les contradiccions entre les classes que formen aqueixa “nació”. Com sempre, Sismondi tracta senzillament d’eludir aquestes contradiccions, per a la qual cosa expressa l’innocent desig... que tals contradiccions no existisquen.
“En Anglaterra, l’agricultura ocupa només 770.199 famílies; el comerç i la indústria, 959.632; i les altres capes de la societat, 413.316. Una part tan gran de la població nodrida per la riquesa comercial, sobre un total de 2.143.147 famílies o 10.150.615 persones, és vertaderament horrorosa [effrayante]. Afortunadament, França està encara molt lluny de tenir una quantitat tan enorme d’obrers la subsistència dels quals depenga dels èxits en mercats distants” (I, 434). Ací Sismondi fins i tot sembla que s’ha oblidat que aqueixa “felicitat” depèn només de l’endarreriment del desenrotllament capitalista de França.
En descriure els canvis “desitjables”, en el règim actual (en parlarem més avall), Sismondi assenyala que el resultat de les reformes al gust romàntic seria, sens dubte, que més d’un país que viu només de la indústria veuria tancar molts tallers, l’un rere l’altre, i que la població de les ciutats, que havia crescut en forma desmesurada, disminuiria ràpidament, mentre que les poblacions rurals tornarien a créixer” (II, 367).
En aquest exemple es posa de manifest amb relleu particular la debilitat de la crítica, sentimental del capitalisme i el despit impotent del petit burgès! Sismondi es queixa67 simplement que els assumptes van d’aquesta i no d’una altra manera. El seu pesar amb motiu de la destrucció de l’edèn de l’estupidesa i de l’embrutiment patriarcal de la població rural és tan gran, que el nostre economista ni tan sols analitza les causes del fenomen. Perd per això de vista que l’augment de la població industrial es troba necessàriament i indissolublement lligat amb l’economia mercantil i el capitalisme. L’economia mercantil va desenrotllant-se en la mesura que es desenrotlla la divisió social del treball. I aquesta divisió del treball consisteix precisament en què una branca de la indústria rere d’una altra, una manera d’elaboració de la matèria primera rere una altra, es desprèn de l’agricultura i es tornen independents, formant, per tant, la població industrial. Per això, raonar sobre l’economia mercantil i el capitalisme, sense prendre en consideració la llei del creixement relatiu de la població industrial significa no tenir la menor idea de les propietats essencials del règim existent d’economia social.
“És propi del mode capitalista de producció que la població agrícola disminuïsca constantment en relació amb la no agrícola, perquè en la indústria (en el sentit estricte), el creixement del capital constant respecte al variable va unit a l’augment absolut d’aquest últim, no obstant la seua disminució relativa68. Mentre en l’agricultura disminueix en termes absoluts el capital variable necessari per a l’explotació de determinada porció de terra; en conseqüència, aqueix capital pot augmentar a mesura que es posen en explotació noves terres69, la qual cosa pressuposa, al seu torn, un creixement major encara de la població no agrícola” (III, 2, 177).
També en aquest sentit el punt de vista de la teoria moderna divergeix diametralment del romanticisme i les seues queixes sentimentals. En comprendre la necessitat d’un fenomen, es produeix, com és natural, una actitud en tot sentit distinta i se’l pot apreciar en els seus diferents aspectes. El fenomen que ens ocupa és precisament una de les contradiccions més profundes i generals del règim capitalista. La separació de la ciutat i el camp, el seu antagonisme i l’explotació del camp per la ciutat, que per tot arreu són els acompanyants del capitalisme quan es desenrotlla, constitueixen un producte inevitable del predomini de “la riquesa comercial” (per a usar l’expressió de Sismondi) sobre “la riquesa territorial” (agrícola). A causa d’això, el predomini de la ciutat sobre el camp (en el sentit econòmic, polític, intel·lectual i qualsevol altre) és un fenomen general i inevitable en tots els països amb producció mercantil i capitalista, incloent-hi Rússia i només poden deplorar-lo els romàntics sentimentals. La teoria científica, al contrari, assenyala el costat progressista que el gran capital industrial aporta a aquesta contradicció. “Junt amb la preponderància sempre creixent de la població urbana, que aglutina la producció capitalista en els grans centres, [...] acumula la força històrica motriu que fa avançar la societat” (die geschichtliche Bewegungskraft der Gessellschaff)70. Si el predomini de la ciutat és necessari, només el flux de la població cap a ella pot paralitzar (i està paralitzant, en efecte, com ho prova la història) el caràcter unilateral d’aqueix predomini. Si la ciutat es col·loca inevitablement en situació privilegiada, deixant al camp en estat de subordinació, d’aixafament, sense desenrotllament i inerme, només l’afluència de la població rural cap a les ciutats, només la mescla i la fusió de les poblacions agrícola i no agrícola, pot traure la població rural de la seua impotència. Per això, en resposta a les queixes i lamentacions reaccionàries dels romàntics, la teoria moderna assenyala com precisament aquesta aproximació de les condicions de vida de les poblacions agrícola i no agrícola va creant les condicions per a l’eliminació de l’antagonisme entre la ciutat i el camp.
Hom preguntarà ara: quin és el punt de vista dels nostres economistes-populistes en aquesta qüestió? Sens dubte, el sentimental-romàntic. No sols no comprenen la necessitat del creixement de la població industrial en el règim actual d’economia social, sinó que fins i tot procuren no veure el fenomen mateix, imitant certes aus que davant el perill oculten el cap davall l’ala. Com era d’esperar, han quedat sense rèplica les observacions de P. Struve, que assenyalaven que en els raonaments del senyor N.-on sobre el capitalisme l’afirmació que el capital variable disminueix de manera absoluta (Notes crítiques, p. 225) és un gros error; i que és absurd oposar Rússia a Occident, invocant el menor percentatge de la població industrial, sense tenir en compte l’augment d’aqueixa proporció a causa del desenrotllament del capitalisme71. (Sozialpolitisches Centralblatt, 1893, núm. 1). Els economistes-populistes que parlen constantment de les particularitats de Rússia, ni tan sols han sabut plantejar la qüestió de les particularitats reals de la formació d’una població industrial a Rússia, que hem assenyalat breument més amunt. Tal és la posició teòrica dels populistes en aquesta qüestió. No obstant això, en els fets, en referir-se a la situació dels camperols després de la Reforma, aquests, als qui no els molesten els dubtes de caràcter teòric, reconeixen l’emigració dels camperols desallotjats de l’agricultura cap a les ciutats i centres fabrils, limitant-se només a deplorar el fet, com el va deplorar Sismondi72. El profund procés de transformació de les condicions de vida de la massa de la població, que s’ha produït en Rússia després de la Reforma (procés que ha assestat els primers colps al caràcter sedentari dels camperols i al seu arrelament al lloc, i així ha fet possible que es desplaçaren i acostaren els treballadors agrícoles als no agrícoles, els treballadors rurals als urbans73), ha passat totalment inadvertit als populistes, tant en la seua significació econòmica, com (i açò és potser més important) en la seua significació moral i educativa; no ha sigut més que un pretext per a sospirs sentimentals i romàntics.
66 El percentatge de la població urbana en la Rússia europea ha anat creixent en l’època posterior a la Reforma. Hem de limitar-nos ací a la indicació d’aquest símptoma, el més conegut, encara que estiga lluny d’expressar plenament el fenomen que es tracta, perquè no comprèn importants particularitats de Rússia en comparació amb l’Europa occidental. No és aquest el lloc per a analitzar aqueixes particularitats (absència de llibertat de desplaçament per als camperols, existència d’aldees industrials i fabrils, colonització interna del país, etc.).
67 “En el seu ulterior desenvolupament, aquesta tendència esdevingué en covardes queixes sobre l’actual situació.”
68 El lector pot jutjar per açò l’agudesa d’enginy del senyor N.-on, que en les seues Ressenyes, sense cap inconvenient, transforma la disminució relativa del capital variable i del nombre d’obrers, en absoluta, i n’extrau en conseqüència una multitud de les més absurdes deduccions sobre la “reducció” del mercat interior, etc.
69 És precisament aquesta condició la que hem tingut present quan diem que la colonització interior de Rússia fa més complexa la llei que es manifesta en un creixement major de la població industrial. Baste recordar la diferència que existeix entre el centre de Rússia, poblat des de fa molt, on el creixement de la població industrial augmenta menys a costa de les ciutats que de les aldees i llogarets fabrils, i Novorrossia, per exemple, poblada després de la Reforma, i on el creixement de les ciutats és comparable, quant a la rapidesa, al que s’observa a Amèrica del Nord. Esperem analitzar aquesta qüestió amb més detalls en una altra oportunitat.
70 En Die Lage der arbeitenden Klasse in England, 1845, es dóna així mateix una caracterització particularment eloqüent del paper progressista que exerceixen els centres industrials en el desenvolupament intel·lectual de la població. El reconeixement d’aquest paper no ha impedit l’autor de La situació de la classe obrera en Anglaterra comprendre profundament la contradicció que es manifesta en la separació de la ciutat i el camp, com ho prova la seua obra polèmica contra Dühring.
71 Recorde el lector que Sismondi cometia precisament aquest error quan parlava de la “felicitat” de França amb el seu 80 per cent de població agrícola, com si això fos la particularitat de qui sap quina “producció popular”, etc., i no l’expressió del seu endarreriment amb el desenvolupament del capitalisme.
72 És d’estricta justícia dir, d’altra banda, que Sismondi, que observa el creixement de la població industrial en alguns països i reconeix el caràcter general d’aquest fenomen, comprèn en alguns casos, que açò no és només una “anomalia”, etc., sinó un profund canvi de les condicions de vida de la població, canvi en què cal reconèixer també quelcom de bo. Almenys, el seu següent judici sobre el dany de la divisió del treball revela punts de vista molt més profunds que, per exemple, els del senyor Mikhailovski, qui ha inventat una “fórmula general del progrés” en compte d’analitzar les formes determinades que va prenent la divisió del treball en les diverses formacions de l’economia social i en les diverses èpoques de desenrotllament. “Encara que la monotonia de les operacions a què es redueix tota l’activitat dels obrers en una fàbrica, evidentment ha de perjudicar el seu desenrotllament mental [intelligence], no obstant això és just dir que, d’acord amb les observacions dels millors jutges [juges, coneixedors], els obrers manufacturers en Anglaterra tenen un nivell més elevat de desenrotllament, quant a instrucció moral que els obrers agrícoles [ouvriers des champs]” (I, 397). I Sismondi assenyala per què: Vivant sans cesse ensemble, moins épuisés par la fatigue, et pouvant se livrer davantage à la conversation, les idées ont circulé plus rapidement entre eux. Però observa malenconiosament, aucun attachement a l’ordre établi.
73 També aquest procés adquireix formes diferents a la zona central de la Rússia europea i a les regions perifèriques. A la perifèria es dirigeixen, principalment, els obrers agrícoles de les províncies centrals de terra negra i també, en part, els no agrícoles de les províncies industrials, que aporten els seus coneixements d’“oficis” i “implanten” la indústria entre la població purament agrícola. Des de la zona industrial parteixen els obrers no agrícoles a tots els confins de Rússia, però amb preferència cap a les capitals i els grans centres industrials; aquest corrent industrial, si és que hom el pot anomenar així, és tan intens, que origina una escassetat d’obrers agrícoles, els quals també es dirigeixen cap a les províncies industrials (les de Moscou, de Iaroslavl i altres), des de les zones centrals de terra negra. Vegeu l’obra de S. Korolenko El treball i la lliure contractació, etc.