(Una crisi en el nostre partit)
1904
m) Les eleccions. Final del Congrés
Després dels estatuts, el Congrés va aprovar una resolució sobre les organitzacions regionals, una sèrie de resolucions sobre diverses organitzacions del partit i, després d’un debat summament instructiu sobre el grup “Iuzhni Rabotxi”, que he analitzat més amunt, va passar a tractar de les eleccions per als organismes centrals del partit.
Ja sabem que l’organització d’Iskra, de la que tot el Congrés esperava una recomanació autoritzada, es va escindir sobre aquest punt, perquè la seua minoria va voler provar al Congrés, en lluita oberta i lliure, si aconseguia conquerir la majoria. Sabem també que, molt abans del Congrés i al Congrés, tots els delegats tenien coneixement del pla de renovar la redacció elegint dos trios per a l’òrgan central i el Comitè Central. Detinguem-nos en aquest pla amb més detall per a aclarir les discussions del Congrés.
Heus aquí el text exacte del meu comentari al projecte de Tagersordnung del Congrés que exposava aquest pla25. “El Congrés elegirà tres persones per a la redacció de l’òrgan central i tres per al Comitè Central. Aquestes sis persones juntes, per majoria de 2/3, completaran en cas necessari el nombre de membres de la redacció de l’òrgan central i del Comitè Central per cooptació i faran el corresponent informe davant el Congrés. Quan el Congrés haja aprovat aquest informe, la cooptació es farà després separadament per la redacció de l’òrgan central i pel Comitè Central”.
Aquestes paraules expliquen el pla de la manera més clara i inequívoca: el pla significa que la redacció es renova amb la participació dels dirigents més influents del treball pràctic. Els dos trets d’aquest pla que he assenyalat els notarà de seguida tot el que es prenga la molèstia de llegir amb atenció el text inserit. Però en el temps actuals cal aturar-se a explicar les coses més elementals. El pla significa precisament que la redacció es renova, i no necessàriament que s’amplie o es reduïsca el nombre dels seus membres, sinó precisament que es renova, perquè es deixa en suspens la qüestió d’una possible ampliació o reducció; la cooptació s’estableix tan sols per al cas en què siga imprescindible. Entre les hipòtesis que diverses persones van formular pel que fa a aquesta renovació, va haver-hi també plans d’una possible reducció o augment del nombre de membres de la redacció fins a set (jo mateix he considerat sempre que set era molt més convenient que sis) i fins i tot onze (cosa que jo considerava possible en cas d’una unió pacífica amb totes les organitzacions socialdemòcrates en general, i d’una manera particular amb el Bund i amb la socialdemocràcia polonesa). Però el més important, que d’ordinari obliden els qui parlen del “trio”, és l’exigència que els membres del CC prenguen després part en la solució del problema de la cooptació per a l’òrgan central. Ni un sol camarada, entre tota la massa de membres de l’organització i delegats de la “minoria” al Congrés que coneixien aquest pla i l’aprovaven (expressant la seua conformitat bé d’una manera explícita, bé amb el seu silenci), es va molestar en explicar què significava aqueixa exigència. En primer lloc: ¿per què hom prenia com a punt de partida per a renovar la redacció precisament un trio i només un trio? És evident que açò mancaria en absolut de sentit, si exclusivament, o fins i tot principalment, es tractés d’ampliar aqueix organisme, si es reconegués que aqueix organisme era realment “harmònic”. Seria estrany que per a ampliar un organisme “harmònic” no es partís del seu conjunt, sinó només d’una part. És evident que no es considerava tots els membres d’aqueix organisme plenament aptes per a tractar i resoldre sobre la renovació de la seua composició personal, sobre la conversió del vell cercle de redactors en un organisme del partit. És evident que, fins i tot qui personalment desitgés una renovació en forma d’ampliació, reconeixia que la vella composició no era harmònica, que no responia a l’ideal d’organisme del partit, perquè d’una altra manera no hi havia per què començar per reduir els sis a tres per a ampliar el seu nombre. Repetisc que açò és de sobra evident i només va poder caure en oblit per en haver sembrat de zitzània temporalment el problema amb “qüestions personals”.
En segon lloc, pel text dalt citat es veu que no bastava ni fins i tot la conformitat dels tres membres de l’òrgan central per a ampliar el trio. També açò s’oblida sempre. Per a la cooptació es necessiten dos terços de sis, és a dir, quatre vots; per tant, bastava que els tres membres elegits per al Comitè Central presentaren el seu “veto”, perquè tota ampliació del trio fos impossible. Al contrari, fins i tot si dos dels tres membres de la redacció de l’òrgan central estaven en contra que seguís la cooptació, aquesta podia, no obstant això, realitzar-se, en cas d’estar conformes els tres membres del CC. D’aquesta manera és evident que, en convertir el vell cercle en organisme del partit, es volia donar el vot decisiu als dirigents del treball pràctic, elegits pel Congrés. Un fet mostra quins camarades teníem aproximadament en compte en fer-ho: abans del Congrés, la redacció va elegir per unanimitat com a setè membre el camarada Pavlòvitx per al cas que hom hagués d’intervenir al Congrés en nom del nostre organisme; a més del camarada Pavlòvitx, es va proposar per al setè lloc un vell membre de l’organització d’Iskra i membre del Comitè d’Organització, que després va ser elegit membre del CC.
Així, doncs, el pla d’elegir dos trios tenia, evidentment, l’objecte següent: 1) renovar la redacció, 2) esborrar-hi alguns trets del vell esperit de cercle, inadequat en un organisme del partit (si no hagués res que esborrar no hi havia per què inventar el trio com a punt inicial!) i, finalment, 3) esborrar els trets “teocràtics” d’un organisme de literats (esborrar-los en fer que destacats militants pràctics intervingueren en la solució del problema de l’ampliació del trio). Aquest pla, que es va informar de tots els redactors, es basava, d’una manera evident, en tres anys d’experiència de treball i responia, d’una manera absolutament conseqüent, als principis d’organització revolucionària que nosaltres posem en pràctica: en l’època de dispersió, quan va aparèixer Iskra, els diversos grups es formaven ben sovint d’una manera casual i espontània, patint inevitablement de certes nocives manifestacions de l’esperit de cercle. Crear un partit suposava esborrar tals trets i exigia que fossen esborrats; era imprescindible la participació de destacats militants pràctics en aqueix organisme, perquè alguns membres de la redacció s’ocupaven sempre d’assumptes d’organització, i en el sistema d’organismes del partit havia d’haver-hi no sols un organisme de literats, sinó un organisme de dirigents polítics. Igualment era natural, des del punt de vista de la política que sempre havia propugnat Iskra, que es donés a elegir al Congrés el trio que havia de servir de punt de partida: nosaltres varem preparar el Congrés amb extrema atenció, en espera que s’aclariren totalment els problemes de principi que estaven en discussió quant al programa, a la tàctica i organització; no dubtàvem que el Congrés seria un congrés iskrista, en el sentit que la immensa majoria se solidaritzaria en aquests problemes fonamentals (cosa que demostren també, en part, les resolucions per les quals es reconeixia Iskra com a òrgan dirigent); per això mateix, havíem de permetre als camarades a coll dels quals havia pesat tota la tasca de difusió de les idees d’Iskra i de preparació de la seua conversió en partit, que ells mateixos resolguessen quins eren els candidats més aptes per al nou organisme del partit. Només aquest caràcter natural del pla dels “dos trios”, només el fet que respongués plenament a tota la política d’Iskra i a tot el que sabia d’Iskra qui tingués la més mínima relació amb el treball, pot explicar que el pla meresqués l’aprovació general i que no hagués cap altre pla que li fes competència. I heus aquí que al Congrés el camarada Rúsov proposa abans que res que s’elegisquen els dos trios. Els partidaris de Martov, el qual ens havia comunicat per escrit la relació que existia entre aquest pla i la falsa acusació d’oportunisme, ni tan sols van pensar, no obstant això, a reduir la discussió sobre els sis i els tres al problema sobre la correcció o incorrecció de semblant acusació. Ni un d’ells ho va esmentar ni tan sols! Ni un d’ells es va atrevir a dir ni una paraula sobre la diferència de principi en els matisos relacionats amb els sis i els tres. Van preferir un procediment més corrent i més barat: apel·lar a la llàstima, parlar d’un possible greuge, fingir que el problema de la redacció estava ja resolt en donar a Iskra el títol d’òrgan central. Aquest últim argument, utilitzat pel camarada Koltzov contra el camarada Rúsov, és palesament fals. En l’ordre del dia del Congrés figuraven (i per descomptat no per casualitat) dos punts especials (v. p. 10 de les actes): p. 4, “L’òrgan central del partit”, i p. 18, “Eleccions al CC i a la redacció de l’òrgan central”. Això, en primer lloc. En segon lloc, en designar l’òrgan central, tots els delegats van declarar categòricament que amb això no es confirmava la redacció, sinó només l’orientació26 i no va haver-hi cap protesta contra tals declaracions. Per tant, en dir que, per aprovar un òrgan determinat, el Congrés, en els fons, havia confirmat ja també amb això mateix a la redacció (cosa que van dir moltes vegades els partidaris de la minoria (Koltzov, p. 321; Posadovski, ídem; Popov, p. 322, i molts altres)), s’incorria de fet en una falsedat. D’una manera evident per a tots, es tractava d’una maniobra que encobria l’abandó de les posicions ocupades quan tots podien adoptar encara una actitud realment imparcial en el que es referia a la composició dels organismes centrals. L’abandó no podia ajustificar-se, ni per motius de principi (perquè plantejar al Congrés la qüestió de la “falsa acusació d’oportunisme” era massa desavantatjós per a la minoria, que no en va dir ni una paraula), ni al·legant fets sobre l’efectiva capacitat de treball dels sis o els tres (perquè només tocar aqueixos fets hauria acumulat una muntanya de proves en contra de la minoria) Van haver de sortir del pas amb les frases sobre el “tot harmònic”, sobre la “col·lectivitat harmònica”, o sobre l’“harmonia i la integritat cristal·lina del tot”, etc. No és res estrany que semblants arguments fossen immediatament anomenats pel seu nom: “paraules planyívoles” (p. 328). El mateix pla del trio era ja un testimoni evident de la falta d’“harmonia”, i les impressions recollides pels delegats en el transcurs de més d’un mes de treball en comú els van proporcionar evidentment una gran quantitat de dades perquè poguessen jutjar d’una manera independent. Quan el camarada Posadovski va al·ludir a aquestes dades (d’una manera imprudent i irreflexiva, des del seu punt de vista: v. ps. 321 i 325 sobre l’ús “condicional” que fa de la paraula “asprors”), el camarada Muraviov va declarar francament: “Al meu entendre, la majoria del Congrés veu amb tota claredat en el moment actual que indubtablement existeixen tals27 asprors” (p. 321). La minoria va tenir a bé entendre la paraula “asprors” (que va posar en circulació Posadovski, i no Muraviov) exclusivament en el sentit de quelcom personal, sense decidir-se a recollir el guant llançat pel camarada Muraviov, sense decidir-se a exposar ni un sol argument que en realitat servís per a defensar els sis. Va resultar una discussió arxicòmica, per la seua esterilitat: la majoria (per boca del camarada Muraviov) diu que veu amb tota claredat el que actualment signifiquen els sis i els tres, i la minoria s’entossudeix en no escoltar-ho i afirma que “no tenim la possibilitat d’entrar en anàlisi”. La majoria no sols considera que es pot entrar en anàlisi, sinó que ella ja “ha entrat en anàlisi”, i parla dels resultats d’aquesta anàlisi, absolutament clars per a ella; la minoria, pel que s’ha vist, té por a l’anàlisi, i es defensa tan sols amb “paraules planyívoles”. La majoria aconsella “que es tinga en compte que el nostre òrgan central no és merament un grup literari”, la majoria “vol que figuren al capdavant de l’òrgan central persones perfectament determinades, conegudes del Congrés, persones que responguen a les condicions de què he parlat” (és a dir, a condicions no sols literàries, p. 327, discurs del camarada Langue). Tampoc aquesta vegada es decideix la minoria a recollir el guant i no diu ni una paraula sobre qui puga ser, al seu parer, apte per a un organisme de direcció col·lectiva que no siga només literari, qui puga ser la persona “perfectament determinada i coneguda del Congrés”. La minoria segueix atrinxerant-se darrere de la tan decantada “harmonia”. I encara més: la minoria arriba a utilitzar arguments que són absolutament falsos en principi i que per això, i amb justa raó, són enèrgicament rebutjats. “El Congrés [figureu-vos!] no té dret moral ni polític per a modificar la composició de la redacció” (Trotski, p. 326), “aquesta és una qüestió massa delicada [sic!]” (el mateix orador); “quina actitud hauran d’adoptar els membres de la redacció no elegits davant el fet que el Congrés no desitja veure més entre els components de la redacció? “ (Tsariov, p. 324)28.
Semblants arguments transferien ja plenament la qüestió al terreny de la llàstima i dels greuges, i reconeixien, així, obertament la fallida al terreny dels arguments efectivament de principi, efectivament polítics. I la majoria va caracteritzar a l’instant aquest mode de plantejar el problema amb la paraula que li quadrava: filisteisme (el camarada Rúsov). “En boca de revolucionaris [va dir el camarada Rúsov amb raó], escolta hom paraules estranyes, que estan en completa manca d’harmonia amb el concepte de treball de partit, d’ètica de partit. L’argument fonamental dels adversaris de l’elecció de trios es redueix a un punt de vista purament filisteu sobre els assumptes del partit [tot el subratllat és meu]... Si ens col·loquem en aquest punt de vista, que no és de partit, sinó filisteu, ens trobarem en cada elecció davant el problema de si s’ofendrà Petrov perquè no l’han elegit, sinó a Ivanov, de si s’ofendrà determinat membre del Comitè d’Organització, perquè no ha sigut elegit, sinó un altre per al CC. On ens portarà tot açò, camarades? Si ens hem reunit ací, no per a dirigir-nos mútuament discursos agradables, tendreses filistees, sinó per a formar un partit, no podem de cap manera estar conformes amb semblant punt de vista. Es tracta d’elegir funcionaris i no es pot plantejar la qüestió de falta de confiança cap a cap dels no elegits, sinó només del bé de la causa i d’allò que és adequat de la persona elegida per al càrrec de què es tracte” (p. 325).
A tot el que vullga entendre per si mateix els motius de l’escissió del partit i arribar a les seues arrels al Congrés, li aconsellaríem que llegís i rellegís el discurs del camarada Rúsov, els arguments no només no va refutar la minoria, sinó que ni tan sols els va posar en discussió. D’altra banda, tampoc poden posar-se en dubte veritats tan elementals i primàries, l’oblit de les quals va explicar ja el mateix camarada Rúsov, amb raó, només per “excitació nerviosa”. I aquesta és, efectivament, per a la minoria l’explicació menys desagradable del fet que haja pogut passar del punt de vista del partit al punt de vista de l’esperit filisteu i de cercles29.
Però la minoria estava fins a tal punt impossibilitada de cercar arguments raonables i seriosos contra les eleccions, que, a més de posar esperit filisteu en un assumpte de partit, va arribar a procediments de caràcter francament escandalós. En efecte, quin altre qualificatiu pot donar-se al procediment que va emprar el camarada Popov quan va aconsellar el camarada Muraviov “que no acceptés encàrrecs delicats” (p. 322)? Què és açò sinó “indagar en consciència aliena”, segons va dir amb raó el camarada Sorokin (p. 328)? ¿Què és açò sinó especular amb “ofenses personals” quan falten arguments polítics? ¿Tenia o no raó el camarada Sorokin en dir que “sempre hem protestat contra procediments semblants”? “És admissible la conducta del camarada Deutsch, que d’una manera ostensible va tractar de posar a la picota els camarades que no estaven conformes amb ell?”30 (p. 328).
Resumim els debats sobre la redacció. La minoria no va refutar (ni va intentar refutar) les nombroses indicacions de la majoria sobre el fet que els delegats coneixien el projecte del trio en el començament del Congrés i abans del Congrés i que, per consegüent, aquell projecte es basava en consideracions i dades que no depenien del que succeís ni del que es discutís al Congrés. En defensar els sis, la minoria mantenia la posició de les consideracions filistees, falsa i inadmissible en principi. La minoria va demostrar haver oblidat plenament el punt de vista del partit en l’elecció de funcionaris sense intentar tan sols valorar cada candidat, saber si era o no adequat a les funcions del càrrec. La minoria evitava tractar el problema a fons en adduir la tan decantada “harmonia”, “vessant llàgrimes”, “prenent actituds patètiques” (p. 327, discurs de Langue), com si es tractés de “matar” algú. Va arribar la minoria a “indagar en consciència aliena “, a clamar que les eleccions eren “criminals” i a altres procediments igualment inadmissibles, davall la influència de l’“excitació nerviosa” (p. 325).
La lluita de l’esperit filisteu contra l’esperit de partit, de les “qüestions personals” del pitjor gust contra les consideracions polítiques, de paraules planyívoles contra els conceptes més elementals del deure revolucionari: això és el que va ser la lluita pels sis i els tres en la sessió 30 del nostre Congrés.
I també en la sessió 31, quan, per una majoria de 19 vots contra 17, amb tres abstencions, el Congrés va rebutjar la proposició de confirmar tota la redacció antiga (v. p. 330 i la fe d’errates ), i quan els antics redactors van tornar al saló de sessions, el camarada Martov, en la seua “declaració en nom de la majoria de l’antiga redacció” (ps. 330-331), va mostrar en proporcions encara més considerables les mateixes vacil·lacions i la mateixa falta de fermesa en la seua posició política i en els seus conceptes polítics. Examinem en detall cadascun dels punts de la declaració col·lectiva i de la meua resposta (ps. 332-333) a la mateixa.
“Des d’ara [diu el camarada Martov quan l’antiga redacció no ha sigut confirmada], no existeix ja la vella Iskra, i seria més conseqüent que canviés el seu nom de tots modes, en el nou acord del Congrés veiem una limitació substancial del vot de confiança que es va donar a Iskra en una de les primeres sessions del Congrés”.
El camarada Martov, amb els seus col·legues, planteja un problema realment interessant i instructiu en molts sentits: el de la conseqüència política. Ja vaig contestar a açò remetent-me al que tots havien dit quan es va confirmar Iskra (p. 349 de les actes: veure més amunt, p. 82). Indubtablement, estem en presència d’un dels els casos més flagrants d’inconseqüència política; el lector dirà per part de qui: si per part de la majoria del Congrés o per part de la majoria de l’antiga redacció. I deixarem també que el lector resolga altres dues qüestions, molt oportunament plantejades pel camarada Martov i els seus col·legues: 1) ¿és un punt de vista filisteu o de partit el que es manifesta en el desig de veure una “limitació del vot de confiança a Iskra en la resolució del Congrés d’elegir funcionaris per a la redacció de l’òrgan central? 2) ¿En quin moment deixa realment d’existir la vella Iskra: des del número 46, quan comencem a dirigir-la els dos amb Plekhanov, o des del número 53, que va començar a dirigir-la la majoria de l’antiga redacció? Mentre que la primera pregunta és un interessantíssim problema de principi, la segona és una interessantíssima qüestió de fets. “Puix que ara s’ha acordat [continua el camarada Martov] elegir una redacció de tres persones, jo declare, en nom propi i en el dels meus altres tres camarades, que cap de nosaltres formarà part d’aqueixa nova redacció. Pel que a mi personalment es refereix, afegiré que si és veritat que alguns camarades han volgut inscriure el meu nom entre els candidats a aqueix ‘trio’ em veig obligat a veure-hi una ofensa que no he merescut [sic!]. Ho dic per les circumstàncies que han acompanyat la decisió de modificar la redacció. Es va arribar a aquest acord per certs “fregaments”31, per la incapacitat de l’antiga redacció per a actuar, havent resolt, a més, el Congrés aquest problema en determinat sentit sense preguntar a la redacció sobre aqueixos fregaments i sense nomenar ni tan sols una comissió per a posar en clar això de la seua incapacitat d’actuar... [allò estrany és que a ningú de la minoria se li ocorregués proposar al Congrés que “preguntés a la redacció” o que nomenés una comissió No es deurà açò a què, després de l’escissió de l’organització d’Iskra i del fracàs de les negociacions, sobre les quals han escrit els camarades Martov i Starovier, no hauria tingut cap objecte?]... En semblants circumstàncies he de considerar com una taca en la meua reputació política la conjectura d’alguns camarades que jo consentiria a treballar en la redacció reformada d’aquesta manera...”32
He citat amb tota intenció el text complet d’aquest raonament, perquè el lector pogués veure l’exemple i principi del que va arribar a esplèndida floració després del Congrés i que no pot anomenar-se d’una altra manera que querella. Ja he emprat aquesta expressió en la meua “Carta a la redacció d’Iskra” i, malgrat el disgust de la redacció, em veig obligat a usar-la de nou, perquè la seua exactitud és indiscutible. S’equivoquen els que pensen que tals querelles suposen “motius baixos” (segons la conclusió a què ha arribat la redacció de la nova Iskra): tot revolucionari que conega un xic les nostres colònies de desterrats i emigrats ha vist, segurament, desenes de casos de semblants querelles, que es plantejaven i s’examinaven fins a la sacietat les més absurdes acusacions, sospites, autoacusacions, “qüestions personals”, etc., querelles a què donava lloc l’“excitació nerviosa” i unes condicions de vida anormals, viciades. Cap persona raonable tractarà de cercar a tota costa en semblants querelles motius baixos, per baixes que siguen les seues manifestacions. Perquè precisament l’“excitació nerviosa” és l’única cosa que pot explicar aqueix embrollat cabdell d’absurds, de qüestions personals, de fantàstics horrors, de perquisicions en consciències alienes, de turmentades ofenses i imputacions que és el paràgraf del discurs del camarada Martov que acabe de reproduir. Les condicions de vida viciades engendren entre nosaltres, a centenars, semblants querelles, i un partit polític no seria mereixedor de respecte si no sabés donar a la malaltia que pateix el seu vertader nom, assentar un diagnòstic despietat i cercar el mitjà de guarir-se.
Per quant pot distingir-se en aqueix cabdell quelcom de principis, s’ha d’arribar inevitablement a la conclusió que “les eleccions no tenien res de comú amb una ofensa inferida a la reputació política”, que “negar el dret del Congrés a realitzar noves eleccions, a introduir qualsevol modificació en el nombre de funcionaris, a seleccionar els organismes als qui atorga poders” significa embrollar la qüestió, i que “el punt de vista del camarada Martov referent a si era admissible elegir part de l’antic organisme, demostrava una enorme confusió de conceptes polítics” (segons vaig dir al Congrés, p. 332).
Faig cas omís de l’observació “personal” del camarada Martov sobre la persona de qui va partir el pla del trio i passe a la característica “política” que va donar del sentit que té el fet de no haver sigut confirmada l’antiga redacció: “... El que acaba de succeir és l’últim acte de la lluita que s’ha desenrotllat al llarg de la segona meitat del Congrés... [Molt bé! I aqueixa segona meitat comença des del moment que Martov, pel que fa a l’article primer dels estatuts, cau en l’estreta abraçada del camarada Akimov]... Per a ningú és un secret que en aquesta reforma no es tracta de “capacitat de treball”, sinó d’una lluita per la influència sobre el CC...” [En primer lloc, per a ningú és un secret que es tractava tant de la capacitat de treball, com d’una divergència per la composició personal del CC, perquè el pla de la “reforma” es va proposar quan hom encara no podia ni parlar de la segona divergència, quan, juntament amb el camarada Martov, varem elegir com a setè membre de la redacció el camarada Pavlòvitx! En segon lloc, ja hem demostrat a base de dades documentals que es tractava de la composició personal del CC i que, a fi dels fins la cosa es va reduir a una diferència de llistes: Gliébov-Travinski-Popov i Gliébov-Trotski-Popov]... “La majoria de la redacció ha fet veure que no desitja que el CC es convertisca en un instrument de la redacció...” [Comença la cançó d’Akimov: el problema de la influència, per la que lluita tota majoria en tot congrés de partit, sempre i per tot arreu, per a consolidar aquesta influència amb la majoria en els organismes centrals, passa al terreny de la xafarderia oportunista amb això d’“instrument” de la redacció, això de “mer apèndix” de la redacció, segons va dir el mateix camarada Martov un poc després, p. 334]... “Per aquest motiu ha sigut necessari reduir el nombre de membres de la redacció [!!]. I per això mateix, no puc jo entrar a formar part de semblant redacció...” [Fixeu-vos bé en aquest “per això mateix”: ¿com hauria pogut la redacció convertir el CC en apèndix o instrument? ¿Tan sols en el cas de tenir tres vots en el Consell i d’abusar d’aquest predomini? No està clar? ¿I no està igualment ben clar que el camarada Martov, elegit com a tercer membre, sempre hauria pogut impedir qualsevol abús i desfer, amb el seu sol vot, tot predomini de la redacció en el Consell? Per tant, la cosa es redueix precisament a la composició personal del CC, i immediatament queda ben clar que això de l’instrument i l’apèndix són meres xafarderies]... “Com la majoria de l’antiga redacció, jo pensava que el Congrés posaria final a l’“estat de setge” dins del partit i hi establiria un règim normal. En la pràctica, l’estat de setge, amb les lleis d’excepció contra alguns grups, s’ha prorrogat i fins i tot aguditzat. Només amb el conjunt de tota l’antiga redacció podem garantir que les facultats que els estatuts concedeixen a la redacció no s’utilitzaran en perjudici del Partit...”
Tal és el passatge complet del discurs del camarada Martov que va llançar per primera vegada la tristament cèlebre consigna de l’“estat de setge”. I ara vegeu la meua contestació:
“... En corregir la declaració de Martov sobre el caràcter particular dels dos trios, ni se m’acut, no obstant això, oposar-me al que el mateix Martov diu sobre la “significació política” del pas que hem donat en no confirmar l’antiga redacció. Al contrari, estic plenament i incondicionalment d’acord amb el camarada Martov que aquest pas té gran importància política, però no en el sentit que li atribueix Martov. Segons ell diu, és un acte de la lluita per la influència sobre el CC a Rússia. Aniré més lluny que Martov. Lluita per la influència ha sigut fins ara tota l’actuació d’Iskra com a grup particular, i ara es tracta ja d’un poc més, d’afirmar orgànicament la influència, i no sols de lluitar per ella. La profunditat de la nostra divergència política amb el camarada Martov sobre aquest punt es veu clarament quan ell em llença en cara aquest desig d’influir sobre el CC, mentre jo em pree d’haver procurat i de continuar procurant afirmar per la via d’organització, aquesta influència. Resulta que fins parlem llenguatges diferents. ¿De què serviria tot el nostre treball, tots els nostres esforços, si vingués a coronar-los la mateixa vella lluita per la influència, i no la influència plenament adquirida i afirmada? Si, el camarada Martov té completa raó: el pas donat és indubtablement un pas de gran importància política, prova que s’ha elegit una de les tendències que en l’actualitat s’han assenyalat per al treball ulterior del nostre partit. I a mi no m’espanten gens ni mica les terribles paraules d’“estat de setge al partit”, de “lleis d’excepció contra determinades persones i grups”, etc. Respecte als elements vacil·lants i poc ferms, no sols podem, sinó que estem obligats a declarar l’“estat de setge”, i tots els estatuts del nostre partit, tot el nostre centralisme des d’ara ratificat pel Congrés no és sinó l’“estat de setge” per a tan nombroses fonts de vaguetat política. I precisament contra la vaguetat és contra el que fan falta lleis especials, encara que siguen d’excepció, i el pas donat pel Congrés ha assenyalat amb encert la direcció política a seguir, establint una sòlida base per a tals lleis i tals mesures”.
He subratllat en aquest resum del meu discurs al Congrés la frase que el camarada Martov, en el seu “Estat de setge” (p. 16) ha preferit ometre. No és res estrany que aquesta frase no li agradés i que no volgués comprendre el seu clar sentit.
Què significa l’expressió “terribles paraules”, camarada Martov?
És una burla, una burla dirigida contra qui dóna grans noms a coses petites, contra qui embrolla una qüestió senzilla amb verborrea pretensiosa. L’únic fet, petit i senzill, que va poder donar i va donar motiu a l’“excitació nerviosa” del camarada Martov consistia exclusivament que el camarada Martov havia sigut derrotat al Congrés en el problema de la composició personal dels organismes centrals. La significació política d’aquest senzill fet es xifrava en què la majoria del Congrés del partit, en haver triomfat, afirmava la seua influència establint igualment la majoria en la direcció del partit, assentant, al terreny de l’organització, una base per a la lluita, per mitjà dels estatuts, contra el que aqueixa majoria considerava falta de fermesa, inestabilitat i vaguetat33. Parlar a aquest propòsit, amb un semblant d’horror, d’una “lluita per la influència” i queixar-se de l’“estat de setge” no seria més que verborrea pretensiosa, terribles paraules.
No n’està d’acord el camarada Martov? ¿Per què no intenta demostrar-nos si hi ha hagut en el món un congrés de partit, si és possible en general un congrés de partit en què la majoria no afirme la influència que ha conquerit: 1) establint la mateixa majoria en els organismes centrals, 2) donant-li poders per a neutralitzar la falta de fermesa, la inestabilitat i la vaguetat?
Abans de les eleccions, el nostre Congrés havia de resoldre un problema: ¿era a la majoria o a la minoria del partit a qui s’havia de reservar el terç dels vots per al CC i per a l’òrgan central? Els sis i la llista del camarada Martov significaven que el terç ens corresponia a nosaltres i els dos terços als seus partidaris. El trio per a l’òrgan central i la nostra llista significaven que nosaltres teníem dos terços i un terç els partidaris del camarada Martov. El camarada Martov es va negar a arribar a un acord amb nosaltres o a cedir i ens va cridar a combat, per escrit, davant el Congrés: derrotat davant el Congrés, es va posar a plorar i va començar a queixar-se de l’“estat de setge”! No és açò querella? No és açò una nova manifestació de fluixedat pròpia d’intel·lectuals?
No podem menys de recordar, amb aquest motiu, la brillant definició psicologicosocial que fa poc ha donat C. Kautsky d’aquesta última qualitat. Els partits socialdemòcrates de diversos països han de patir moltes vegades, en l’actualitat, les mateixes malalties, i ens és summament útil aprendre dels camarades que tenen més experiència el diagnòstic just i el tractament encertat. Per això, la característica que C. Kautsky fa de certs intel·lectuals no ens apartarà sinó en aparença del nostre tema.
“... En el moment actual presenta de nou un viu interès per a nosaltres el problema de l’antagonisme entre els intel·lectuals34 i el proletariat. Els meus col·legues [el mateix Kautsky és intel·lectual, literat i redactor] s’indignaran en molts casos en veure que jo reconec aquest antagonisme. Però és que existeix de fet, i la tàctica més absurda (tant ací, com en altres casos) seria intentar desfer-se’n negant un fet. Aquest antagonisme és un antagonisme social, que es manifesta a les classes, i no en individus aïllats. El mateix que un capitalista, un intel·lectual pot, individualment, incorporar-se de ple a la lluita de classe del proletariat. Quan açò succeeix, l’intel·lectual canvia així mateix de caràcter. En el que segueix no tractaré, principalment, d’aquest tipus d’intel·lectuals, que continuen constituint encara excepcions a la seua classe. En el que segueix, quan no hi ha una advertència especial en contra, no entenc per intel·lectual sinó l’intel·lectual comú, que es col·loca al terreny de la societat burgesa, representant característic de la classe intel·lectual. Aquesta classe es manté en un cert antagonisme respecte al proletariat.
Aquest antagonisme és d’un tipus diferent del que existeix entre el treball i el capital. L’intel·lectual no és un capitalista. És cert que el seu nivell de vida és burgès i que es veu obligat a mantenir aquest nivell a menys que es convertisca en un vagabund, però al mateix temps es veu obligat a vendre el producte del seu treball i moltes vegades la seua força de treball i pateix ben sovint l’explotació pels capitalistes i una certa humiliació social. D’aquesta manera, no hi ha cap antagonisme econòmic entre l’intel·lectual i el proletariat. Però les seues condicions de vida i de treball no són proletàries i d’ací en resulta un cert antagonisme en el seu sentir i pensar.
El proletari no és res mentre continua sent un individu aïllat. Totes les seues forces, tota la seua capacitat de progrés, totes les seues esperances i anhels les extrau de l’organització, de la seua actuació sistemàtica, en comú amb els seus camarades. Se sent gran i fort quan constitueix una part d’un organisme gran i fort. Aquest organisme és tot per a ell, i l’individu aïllat, en comparació amb ell, significa molt poc. El proletari lluita amb la major abnegació, com a partícula d’una massa anònima, sense vistes a avantatges personals, a glòria personal, complint amb el seu deure en tots els llocs on se li col·loca, sotmetent-se voluntàriament a la disciplina, que penetra tots els seus sentiments, totes les seues idees.
Molt distint és el que succeeix amb l’intel·lectual. No lluita aplicant, d’una manera o un altra, la força, sinó amb arguments. Les seues armes són els seus coneixements personals, la seua capacitat personal, les seues conviccions personals. Només pot fer-se valdre mercè a les seues qualitats personals. Per açò la plena llibertat de manifestar la seua personalitat li sembla la primera condició d’èxit en el seu treball. No sense dificultat se sotmet a un tot determinat com a part al servei d’aquest tot, i se sotmet per necessitat, però no per inclinació personal. No reconeix la necessitat de la disciplina sinó per a la massa, però no per als esperits selectes. S’inclou a si mateix, naturalment, entre els esperits selectes...
... La filosofia de Nietzche, amb el seu culte del superhome, per al que tot es redueix a assegurar-se el ple desenrotllament de la seua pròpia personalitat, a què sembla vil i menyspreable tota submissió de la seua persona a qualsevol gran fi social, aquesta filosofia és la vertadera concepció del món de l’intel·lectual, que l’inutilitza en absolut per a prendre part en la lluita de classe del proletariat.
Al costat de Nietzche, Ibsen és un representant destacat de la concepció del món de l’intel·lectual, concepció que coincideix amb la seua manera de sentir. El seu doctor Stockmann (en el drama Enemic del poble) no és un socialista, com han pensat molts, sinó un tipus d’intel·lectual que inevitablement ha de xocar amb el moviment proletari, i en general amb tot moviment popular, si intenta actuar en ell. La raó rau en què la base del moviment proletari, com de tot moviment democràtic35, és el respecte a la majoria dels camarades. L’intel·lectual típic a l’estil Stockmann veu en la “compacta majoria” un monstre que ha de ser derrocat.
… Liebknecht va ser exemple ideal de l’intel·lectual totalment penetrat de sentiment proletari, que, sent brillant escriptor, va perdre els trets psicològics específicament intel·lectuals, que marxava en les files sense remugar, que treballava en tots els llocs als que se li manava, que s’havia consagrat completament a la nostra gran causa i menyspreava el ploriqueig fluix (weichesliches Gewinsel) sobre això d’ofegar la personalitat, que moltes vegades escoltem de llavis d’intel·lectuals educats en Ibsen i en Nietzche, quan solen quedar-se en minoria; va ser un exemple ideal dels intel·lectuals que necessita el moviment socialista. També podem anomenar ací Marx, que mai va tractar de posar-se en primer pla i es va sotmetre d’una manera exemplar a la disciplina de partit en la Internacional, on més d’una vegada va estar en minoria”36
I precisament un d’aquests ploriquejos fluixos d’intel·lectual en minoria, i res més, va ser la renúncia de Martov i els seus col·legues al càrrec, només perquè no s’havia aprovat l’antic cercle: i el mateix pot dir-se de les lamentacions sobre l’estat de setge i les lleis d’excepció “contra determinats grups”, que a Martov no li van merèixer estimació quan es van dissoldre els grups “Iuzhni Rabotxi” i “Rabòtxeie Dielo”, però pels que va cobrar gran estima quan es va dissoldre la seua organització.
I res més que ploriqueig fluix d’intel·lectuals en minoria va ser tota aqueixa infinitat de queixes, recriminacions, al·lusions, acusacions, xafarderies i insinuacions sobre la “compacta majoria” que, com un riu, van inundar tot el nostre Congrés del Partit37 (i encara van créixer més després) per obra i gràcia de Martov.
La minoria es queixava amargament que la compacta majoria tingués les seues reunions privades: d’alguna manera, en veritat, havia d’encobrir la minoria la desagradable realitat que els delegats que ella invitava a les seues reunions particulars es negaven a concórrer-hi, i els que haurien anat amb gust (els Iegórov, els Makhov, els Brúker) no podien ser invitats per la minoria després de tota la lluita entre els uns i els altres al Congrés.
Es queixaven amargament de la “falsa acusació d’oportunisme”: d’alguna manera, en veritat, havien d’encobrir la desagradable realitat que precisament els oportunistes, que amb molta més freqüència seguien els antiiskristes i, en part, aquests mateixos antiiskristes formaven la compacta minoria i s’aferraven obstinadament al manteniment de l’esperit de cercle en els organismes, de l’oportunisme en els raonaments, de l’esperit filisteu en els assumptes de partit, de la falta de fermesa i de la debilitat pròpia d’intel·lectuals.
En l’apartat següent veurem què explicava l’interessantíssim fet polític que, al final del Congrés, es formés una “compacta majoria” i que la minoria, tot i les repetides invitacions, tingués tal interès en fer a una banda el problema de les causes i la història de la seua formació. Però anem primer a acabar l’anàlisi dels debats al Congrés.
Durant les eleccions per al CC, el camarada Martov va proposar una resolució extraordinàriament característica (p. 336) els tres trets fonamentals de la qual he anomenat jo algunes vegades “mat en tres jugades”. Heus aquí aquests trets: 1) es voten llistes de candidats per al CC i no candidatures individuals; 2) després de llegides les llistes es deixen passar dues sessions (pel que s’ha vist, per a discutir-les); 3) no havent-hi majoria absoluta, la segona votació es declara definitiva. Aquesta resolució és d’una estratègia admirablement meditada (també a l’adversari cal fer-li justícia!), amb la que no està d’acord el camarada Iegórov (p. 337), però que segurament hauria donat un complet triomf a Martov, si el grup dels set format pels bundistes i els partidaris de “Rabòtxeie Dielo” no s’haguessen retirat del Congrés. L’estratègia s’explica precisament perquè no hi havia ni podia haver “acord directe” de la minoria iskrista (com l’havia de la majoria iskrista) no sols amb el Bund i amb Brúker, sinó ni tan sols amb camarades com els Iegórov i els Makhov.
Recordeu que el camarada Martov es va doldre al Congrés de la Lliga que la “falsa acusació d’oportunisme” suposés un acord directe entre ell i el Bund. Repetisc que va ser la por allò que va inspirar el camarada Martov aqueixa idea, i precisament no estar conforme el camarada Iegórov amb la votació de les llistes (el camarada Iegórov “no havia perdut encara els seus principis”, probablement els principis que li van portar a unir-se a Goldblat en l’apreciació del valor absolut de les garanties democràtiques) demostra d’una manera evident què enorme importància té el fet que no es pogués ni parlar d’“acord directe” ni encara amb Iegórov. Però podia haver-hi i havia coalició tant amb Iegórov com amb Brúker, coalició en el sentit que els martovistes tenien assegurat el seu suport cada vegada que sorgia un conflicte seriós entre els martovistes i nosaltres, i quan Akimov i els seus amics havien d’escollir el mal menor. No podia haver ni hi ha el menor dubte que, com a mal menor, com el que menys convenia als fins iskristes (v. el discurs d’Akimov sobre l’article primer i les seues “esperances” en Martov), els camarades Akimov i Líber haurien elegit, per descomptat, tant els sis per a l’òrgan central, com la llista de Martov per al CC. La votació per llistes, deixar passar les dues sessions i la nova votació, tenien precisament per objecte aconseguir aquest resultat amb precisió quasi mecànica, sense cap acord directe. Però com la nostra compacta majoria continuava sent majoria compacta, la volta del camarada Martov no era sinó un entorpiment i nosaltres no varem poder menys de rebutjar-lo. La minoria, per escrit (en una declaració, p. 341), va desfogar les seues queixes i, seguint l’exemple de Martinov i Akimov, es va negar a votar i a prendre part en les eleccions per al CC “en vista de les condicions en què se celebraven”. Després del Congrés, aquestes queixes sobre les condicions anormals de les eleccions (v. “L’estat de setge”, p. 31) es van vessar a tort i a dret davant centenars de comares del partit. Però, en què consistia l’anormalitat? ¿En la votació secreta, prevista ja per endavant pel reglament del Congrés (apart. 6, p. 11 de les actes) i en què era ridícul veure “hipocresia” o “injustícia”? ¿En la formació d’una majoria compacta, “monstruosa” per als intel·lectuals propensos al ploriqueig? O en l’anormal desig d’aquests respectables intel·lectuals de faltar a la paraula de reconèixer totes les eleccions del Congrés, paraula que ells havien empenyorat davant el mateix Congrés (p. 380, article 8 dels estatuts del Congrés)? El camarada Popov va fer una fina al·lusió a aquest desig quan, el dia de les eleccions, va preguntar directament al Congrés: “Està segur el Buró que la decisió del Congrés és legítima i vàlida quan la meitat dels participants en ell s’han negat a votar?”38. El Buró, naturalment, va contestar que estava segur i va recordar l’incident amb els camarades Akimov i Martinov. El camarada Martov es va adherir al Buró i va declarar terminantment que el camarada Popov s’equivocava i que “les decisions del Congrés són legítimes” (p. 343). El lector pot jutjar per si mateix de la conseqüència política (pel que s’ha vist, altament normal) que resulta en confrontar semblant declaració davant el partit amb la conducta seguida després del Congrés i amb la frase de “L’estat de setge” sobre “la sublevació de la meitat del partit, que havia començat ja al Congrés” (p. 20). Les esperances que en el camarada Martov dipositava el camarada Akimov van resultar ser més fortes que les passatgeres bones intencions del mateix Martov.
“Vares vèncer”, camarada Akimov!
***
Alguns detalls del final del Congrés, d’aquell final que es va produir després de les eleccions, detalls aparentment menuts, però que, en els fons, són molt importants, poden servir-nos per a comprendre fins a quin punt era “terrible paraula” la tristament cèlebre frase de l’“estat de setge”, que ha adquirit ja per sempre un sentit tragicòmic. El camarada Martov camina ara per tot arreu parlant d’aqueix tragicòmic “estat de setge”, afirmant molt seriosament, a si mateix i al lector, que aqueix espantall inventat per ell significava una persecució anormal, un acaçament, un atropellament de la “minoria” per la “majoria”. De seguida veurem el que va succeir després del Congrés. Però basta fixar-se en el final del Congrés per a veure que, després de les eleccions, no sols no persegueix la “compacta majoria” als pobrets martovistes, atropellats, ofesos i portats al patíbul, sinó que, al contrari, els ofereix (per boca de Liadov) ella mateixa dos llocs, de tres, en la comissió d’actes (p. 354). Fixeu-vos en les resolucions sobre problemes de tàctica i sobre altres punts (p. 355 i següents) i hi veureu que van ser discutits en si mateixos d’una manera purament oficial i que les signatures dels camarades que proposaven resolucions corresponen moltes vegades alternativament tant a representants de la monstruosa i compacta “majoria”, com a partidaris de la “humiliada i ofesa” “minoria” (ps. 355, 357, 363, 365, 367 de les actes). ¿No és cert que s’assembla açò molt a un “apartament del treball” i a tots els altres “atropellaments”?
L’única discussió de fons interessant, però malauradament massa breu, va sorgir amb motiu de la resolució de Starovier sobre els liberals. El Congrés la va aprovar, segons pot veure’s per les signatures que figuren al seu peu (ps. 357, 358), perquè tres partidaris de la “majoria” (Braun, Orlov, Osipov) van votar tant a favor ella, com a favor de la resolució de Plekhanov, sense adonar-se de la irreductible contradicció que existia entre ambdues. A primera vista, no hi ha entre elles contradicció irreductible, perquè la de Plekhanov estableix un principi general, expressa una determinada actitud de principis i tàctica respecte al liberalisme burgès a Rússia, i la de Starovier tracta de determinar les condicions concretes en què són possibles “acords temporals” amb “tendències liberals o democraticoliberals”. Ambdues resolucions tenen temes distints. Però la de Starovier pateix precisament de vaguetat política, i resulta, per això, fútil i mesquina. No determina el contingut de classe del liberalisme rus, no indica determinades tendències polítiques que li serveixen d’expressió, no explica al proletariat les seues tasques fonamentals en propaganda i agitació respecte a aquestes tendències determinades, confon (a conseqüència de la seua vaguetat) coses tan distintes com el moviment estudiantil i “Osvobozhdenie”, prescriu amb una certa nimietat, d’una manera casuística, tres condicions concretes en què hom pot admetre els “acords temporals”. La vaguetat política, també en aquest cas, com en molts altres, condueix a la casuística. La falta d’un principi general i l’intent d’enumerar les “condicions” porta a què aquestes s’indiquen d’una manera mesquina i, rigorosament parlant, inexacta. En efecte, vegeu aqueixes tres condicions de Starovier: 1) “Les tendències liberals o democraticoliberals” deuen “dir d’una manera clara i inequívoca que en la seua lluita contra el govern autòcrata es col·loquen resoludament al costat de la socialdemocràcia de Rússia”. ¿En què consisteix la diferència existent entre les tendències liberals i les tendències democraticoliberals? La resolució no conté cap dada que permeta contestar a aquesta pregunta ¿No consistirà la diferència en què les tendències liberals expressen la posició de les capes de la burgesia políticament menys progressives, mentre que les tendències democraticoliberals expressen la posició de les capes més progressives de la burgesia i de la petita burgesia? ¿¿Si és així potser el camarada Starovier considera possible que les capes menys progressives (però, no obstant això, progressives, perquè d’una altra manera no cabria parlar de liberalisme) de la burgesia “es posaran resoludament al costat de la socialdemocràcia”?? Açò és un absurd, i encara que els representants de semblant tendència “ho digueren d’una manera clara i inequívoca” (hipòtesi absolutament impossible), nosaltres, partit del proletariat, estaríem obligats a no donar crèdit a les seues declaracions. Ser liberal i posar-se resoludament al costat de la socialdemocràcia són coses que s’exclouen mútuament.
I encara més. Suposem el cas que les “tendències liberals o democraticoliberals” declaren d’una manera clara i inequívoca que, en la seua lluita contra l’autocràcia, es posen resoludament al costat dels social revolucionaris. Aquesta hipòtesi és molt menys inversemblant que la del camarada Starovier (en virtut del fons democràtico-burgès de la tendència dels social revolucionaris). Pel sentit de la seua resolució, en virtut de la seua vaguetat i caràcter casuístic, resulta que en aquest cas no són admissibles acords temporals amb semblants liberals. I, no obstant això, aquesta conseqüència inevitable de la resolució del camarada Starovier porta a una tesi francament falsa. Els acords temporals són també admissibles amb els social revolucionaris (veure la resolució del Congrés sobre ells), i, per consegüent, amb els liberals que es posaren al costat dels social revolucionaris.
Segona condició: si aqueixes tendències “no inclouen en els seus programes reivindicacions que estiguen en pugna amb els interessos de la classe obrera i de la democràcia en general, o reivindicacions que enfosquisquen la seua consciència”. Es repeteix el mateix error: no hi ha hagut ni pot haver-hi tendències democraticoliberals que no incloguen en els seus programes reivindicacions que no estiguen en pugna amb els interessos de la classe obrera i no enfosquisquen la seua consciència (la consciència del proletariat) Fins i tot una de les fraccions més democràtiques de la nostra tendència democraticoliberal, la fracció dels social revolucionaris, té en el seu programa, embrollat, com tots els programes liberals, reivindicacions que estan en pugna amb els interessos de la classe obrera i que enfosqueixen la seua consciència. D’aquest fet cal deduir-hi que és imprescindible “desemmascarar l’estretor i insuficiència del moviment d’alliberament de la burgesia”, però de cap manera que siguen inadmissibles els acords temporals.
Finalment, també la tercera “condició” del camarada Starovier (que els demòcrates-liberals facen consigna de la seua lluita el dret al sufragi universal, igual, secret i directe) és falsa en la forma general que se li ha donat: no seria raonable, en cap cas, declarar inadmissibles acords temporals i particulars amb les tendències democraticoliberals que propugnassen la consigna d’una constitució limitada pels censos, una constitució “minvada” en general. En els fons, precisament a aquest cas correspondria la “tendència” dels senyors del grup “Osvobozhdenie”, però seria miopia política, incompatible amb els principis del marxisme, lligar-se les mans, prohibint per endavant els “acords temporals” encara que fos amb els liberals més tímids.
En resum: la resolució del camarada Starovier, signada també pels camarades Martov i Axelrod, és equivocada, i el III Congrés procedirà d’una manera raonable en cas d’abolir-la. Pateix de vaguetat política en la seua posició teòrica i tàctica, de casuística en les “condicions” pràctiques que exigeix. Confon dues qüestions distintes : 1) el desemmascarament dels trets “antirevolucionaris i antiproletaris” de tota tendència democraticoliberal i la necessitat de lluitar contra aquests trets, i 2) les condicions per als acords temporals i particulars amb qualsevol d’aqueixes tendències. No dóna allò que és necessari donar (una anàlisi del contingut de classe del liberalisme) i dóna allò que no cal
(prescripció de “condicions”). En un congrés de partit és, en general, absurd establir “condicions” concretes per a acords temporals, quan no s’ha presentat encara cap contractant determinat (subjecte del possible acord). I encara que existís tal “contractant” seria cent vegades més racional deixar que foren els organismes centrals del partit els qui establiren les “condicions” de l’acord temporal, com ho ha fet el Congrés pel que fa a la “tendència” dels senyors social revolucionaris (veure la modificació introduïda per Plekhanov al final de la resolució del camarada Axelrod, pàgines 362 i 15 de les actes).
Pel que es refereix a les objeccions de la “minoria” contra la resolució de Plekhanov, l’únic argument del camarada Martov deia: la resolució de Plekhanov “acaba en un argument míser: cal desemmascarar un home de lletres. No serà això “atacar una mosca amb un maça”?” (pàgina 358). Aquest argument, en el que l’absència d’idees es disfressa amb la mordaç expressió de “míser argument”, ens proporciona un nou model de frases pretensioses. En primer lloc, la resolució de Plekhanov parla de “desemmascarar davant el proletariat l’estretor i la insuficiència del moviment d’alliberament de la burgesia en tots els punts en què es manifesten aqueixa estretor i aqueixa insuficiència”. D’aquí que siga la més simple de les ximpleries l’afirmació del camarada Martov (al Congrés de la Lliga, pàgina 88 de les actes) que “tota l’atenció ha de concentrar-se únicament en Struve, en un sol liberal”. En segon lloc, comparar el senyor Struve amb una “mosca”, quan es tracta de la possibilitat d’acords temporals amb els liberals russos, és sacrificar a la mordacitat quelcom que és d’elemental evidència política. No, el senyor Struve no és una mosca, sinó una magnitud política, i no és una magnitud per ser personalment una figura molt destacada. El valor de magnitud política li’l dóna la seua posició, la seua posició d’únic representant del liberalisme rus, del liberalisme amb una certa organització i capacitat d’actuar, en el món de la clandestinitat. Per això, parlar dels liberals russos i de l’actitud del nostre partit envers ells i no tenir en compte precisament al senyor Struve, precisament a “Osvobozhdenie”, és parlar per parlar. ¿O potser provarà el camarada Martov a indicar-nos encara que siga una sola “tendència liberal o democraticoliberal”, en Rússia, que es puga comparar, encara que siga de lluny, en el moment actual, amb la tendència d’“Osvobozhdenie”? Seria curiós veure semblant temptativa!39
“Res significa el nom de Struve per als obrers”, deia el camarada Kostrov en suport del camarada Martov. Açò, dit siga sense molestar el camarada Kostrov ni al camarada Martov, és un argument a l’estil Akimov. Com això del proletariat en cas genitiu.
¿Per a què obrers “no significa res el nom de Struve” (i el nom d’“Osvobozhdenie”, citat en la resolució del camarada Plekhanov junt amb el nom del senyor Struve)? Per als obrers que coneixen molt poc o no coneixen en absolut les “tendències liberals i democraticoliberals” de Rússia. Cal preguntar en què ha de consistir l’actitud del Congrés del nostre partit amb semblants obrers: en encarregar als membres del partit que els facen conèixer a aquests obrers l’única tendència definitivament liberal que existeix a Rússia, o en callar un nom poc conegut dels obrers precisament perquè ells entenen poc de política? Si el camarada Kostrov, després de donar el primer pas darrere del camarada Akimov, no vol donar el segon, resoldrà segurament aquest dilema decidint-se pel primer. I en quant ho haja resolt en aquest primer sentit veurà com d’inconsistent era el seu argument. En tot cas, les paraules “Struve” i “Osvobozhdenie”, de la resolució de Plekhanov, poden donar als obrers molt més que les paraules “tendència liberal i democraticoliberal” de la resolució de Starovier.
Només per “Osvobozhdenie” pot conèixer en la pràctica l’obrer rus, en el moment actual, les tendències polítiques un poc precises del nostre liberalisme. Les publicacions liberals de caràcter legal no serveixen en aquest cas, precisament per la seua nebulositat. I nosaltres, amb el major dels zels (i davant masses obreres el més àmplies possible), hem de dirigir l’arma de la nostra crítica contra els elements d’“Osvobozhdenie”, perquè, en el moment de la revolució que s’acosta, el proletariat rus sàpia aturar amb la vertadera crítica de les armes les inevitables temptatives dels senyors d’“Osvobozhdenie” per a retallar el caràcter democràtic de la revolució.
***
Fora de la “perplexitat” del camarada Iegórov respecte al “suport” que hàgem de prestar al moviment oposicionista i revolucionari, “perplexitat” que he referit més amunt, la discussió sobre les resolucions no va donar material interessant, i en general quasi no va haver-hi discussió.
***
Va acabar el Congrés amb unes paraules del president, en les que es va recordar breument que les decisions adoptades al Congrés eren obligatòries per a tots els membres del partit.
25 Veja hom la meua “Carta a la redacció”, pàgina 5 i les actes de la Lliga, pàgina 53.
26 Vegeu p. 140 de les actes, el discurs d’Akimov : “... se’m diu que de les eleccions per a l’òrgan central en parlarem al final”; el discurs de Muraviov contra Akimov, “qui pren massa a pit el problema de la futura redacció de l’òrgan central” (p. 141); el discurs de Pavlòvitx, quan diu que, una vegada designat l’òrgan central, teníem “dades concretes amb els quals podíem fer les operacions de què tant es preocupava el camarada Akimov”, i que, quant a la “submissió” d’Iskra als “acords del partit”, no podia haver-hi ni ombra de dubte (p. 142); el discurs de Trotski: “si no confirmem la redacció, què és el que confirmem en Iskra? ... No un nom, sinó una orientació..., no un nom, sinó una bandera” (p. 142); el discurs de Martinov: “... Com molts altres camarades, crec que, en tractar del reconeixement d’Iskra com a periòdic de determinada tendència, com a òrgan central nostre, no hem de tractar ara de la forma d’elegir o confirmar la seua redacció; en tractarem més endavant, al lloc corresponent de l’ordre del dia...” (p. 143).
27 Va acabar el Congrés sense que ens assabentàrem a què “asprors” es referia el camarada Posadovski. En canvi, el camarada Muraviov, en la mateixa sessió (p. 322), va posar en dubte que s’hagués interpretat fidelment el seu pensament, i quan hom ratificava les actes, va declarar francament que “havia parlat d’asprors que hi havia hagut en les deliberacions del Congrés sobre diverses qüestions, d’asprors d’un caràcter de principi, l’existència de les quals, per desgràcia, és en el moment actual un fet que ningú negarà” (p. 353).
28 Cfr. el discurs del camarada Posadovski: “... en elegir tres entre els sis membres de l’antiga redacció dieu per això mateix que els altres tres no fan falta, que estan de més. I no teniu ni dret ni motius amb base per a fer-ho.”
29 El camarada Martov, en el seu “Estat de setge”, s’ha referit a aquesta qüestió de la mateixa manera que als altres problemes que tracta. No s’ha molestat en traçar un quadre complet de la discussió. Ha passat modestament per alt l’únic problema que, amb vertader caràcter de principi, va sorgir en aquella discussió: tendreses filistees o elecció de funcionaris? Punt de vista de partit o greuge a quídam o tal? També ací s’ha limitat el camarada Martov a arrancar del que succeeix trossets aïllats i faltats d’il·lació, afegint-hi qualsevol classe d’injúries per a mi. Poc és això, camarada Martov!
Especialment, insisteix Martov en preguntar-me a mi, per què no es va elegir al Congrés els camarades Axelrod, Zasulitx i Starovier. El punt de vista filisteu en què s’ha col·locat, li impedeix veure com d’indecoroses són semblants preguntes (¿per què no pregunta al seu col·lega de redacció, al camarada Plekhanov?). Veu una contradicció en el fet que jo considere com “falta de tacte” la conducta de la minoria al Congrés en la qüestió dels sis i que jo exigisca, al mateix temps, que informe el partit. No hi ha en aquest cas contradicció, segons podria veure el mateix Martov, si s’hagués pres la molèstia d’exposar amb il·lació totes les peripècies del problema, i no parts aïllades. Falta de tacte era plantejar la qüestió des d’un punt de vista filisteu, apel·lar a la llàstima i a l’ofensa; els interessos de la publicitat de partit haurien exigit que es jutgés a fons els avantatges dels sis en comparació amb els tres, que es valorés els candidats per als càrrecs, que es jutjassen els matisos: la minoria no en va dir ni una paraula al Congrés.
Si hagués estudiat atentament les actes, el camarada Martov hauria vist en els discursos dels delegats tota una sèrie d’arguments en contra dels sis. Heus aquí alguns punts d’aquests discursos: 1) s’aprecien clarament, en l’antic grup dels sis, fregaments en el sentit de matisos de principi; 2) és de desitjar que el treball de redacció se simplifique des del punt de vista tècnic; 3) el bé de la causa està per damunt de les tendreses filistees; només l’elecció pot assegurar que les persones elegides siguen adequades als seus càrrecs; 4) no es poden posar límits a la llibertat d’elecció pel Congrés; 5) el partit no necessita tan sols en l’actualitat un grup literari en l’òrgan central, en l’òrgan central no fan falta només homes de lletres, sinó també administradors; 6) en l’òrgan central ha d’haver-hi persones absolutament determinades, a les que conega el Congrés; 7) un organisme format per sis persones és moltes vegades incapaces d’actuar, i el seu treball no es fa mercè a uns estatuts anormals, sinó malgrat d’ells; 8) dirigir un periòdic és cosa que correspon al partit (i no a un cercle), etc. Que tracte el camarada Martov, si és que tant li interessen els motius de no haver sigut elegides certes persones, de comprendre cada una d’aqueixes consideracions i de refutar-ne encara que siga una sola.
30 Així va entendre el camarada Sorokin les paraules del camarada Deutsch (cfr. p. 324, “diàleg violent amb Orlov”) en aquella mateixa sessió. El camarada Deutsch explica (p. 351) que “no ha dit res d’això”, però el mateix reconeix de seguida que ha dit quelcom summament “semblant”. “Jo no he dit: qui es decidirà [explica el camarada Deutsch], sinó: m’interessa veure els qui són els que es decidiran [sic!] [el camarada Deutsch es corregeix de mal en pitjor!] a recolzar tan criminal [sic!] proposició com és l’elecció dels tres” (p. 351). El camarada Deutsch no ha refutat, sinó que ha confirmat les paraules del camarada Sorokin. Les paraules del camarada Deutsch confirmen que tenia raó el camarada Sorokin en censurar que “tots els conceptes estiguessen allí confosos” (en els arguments de la minoria a favor dels sis). El camarada Deutsch confirmava com d’oportunament havia recordat el camarada Sorokin l’elemental veritat que “som membres del partit i hem de procedir guiant-nos exclusivament per consideracions polítiques”. Cridar que les eleccions eren criminals significava rebaixar-se, no sols a l’esperit filisteu, sinó francament a l’escàndol!
31 El camarada Martov es refereix, probablement, a l’expressió del camarada Posadovski: “asprors”. Repetisc que va acabar el Congrés sense que Posadovski li expliqués el que ell volia dir, i el camarada Muraviov, que va utilitzar la mateixa expressió, va aclarir que parlava d’asprors de principi, que havien sorgit en les deliberacions del Congrés. Els lectors recordaran que l’únic cas de deliberacions que realment es van desenrotllar al terreny dels principis, deliberacions en què van prendre part quatre redactors (Plekhanov, Martov, Axelrod i jo), es referia a l’article primer dels estatuts i que els camarades Martov i Starovier es van queixar per escrit d’una “falsa acusació d’oportunisme”, com si fos un dels arguments de la “modificació” de la redacció. En aquella carta, el camarada Martov veia clarament un nexe entre l’“oportunisme” i el pla de modificar la redacció, mentre que al Congrés es va limitar a una vaga al·lusió a “certs fregaments”. Ja s’havia oblidat la “falsa acusació d’oportunisme”!
32 El camarada Martov va afegir-hi a més: “Potser consentiria a fer semblant paper Riazanov, però no el Martov que supose coneixeu pel seu treball”. Per quant açò significa un atac personal contra Riazanov, el camarada Martov va retirar les seues paraules. Però Riazanov figura al Congrés com a tipus representatiu no per ostentar tals o quals qualitats personals (i no seria oportú referir-s’hi), sinó per la fisonomia política del grup “Borbá”, pels seus errors polítics. El camarada Martov fa molt bé en retirar les ofenses personals, preteses o realment inferides, però per això hom no ha de llançar en oblit els errors polítics, que han de servir de lliçó al partit. En el nostre Congrés es va acusar el grup “Borbá” de sembrar “el caos en l’organització”, de sembrar “una fragmentació no motivada per cap consideració de principi” (p. 38, discurs del camarada Martov). Semblant conducta política és indubtablement creditora a la censura, i no sols quan l’observem en un petit grup, abans del Congrés del partit, en un període de caos general, sinó també quan la veiem després del Congrés del partit, en un període en què s’ha posat fi al caos, quan la veiem encara que siga per part de “la majoria de la redacció d’Iskra i la majoria del grup “Emancipació del Treball””.
33 ¿En què es van manifestar al llarg del Congrés la inestabilitat, la falta de fermesa i la vaguetat de la minoria iskrista? En primer lloc, en frases oportunistes sobre l’article primer dels estatuts; en segon lloc, en la coalició amb el camarada Akimov i Líber, que va créixer ràpidament en la segona meitat del Congrés; en tercer lloc, en la capacitat de rebaixar el problema de l’elecció de funcionaris per a l’òrgan central a un nivell filisteu, en planyívoles paraules i fins en perquisicions en consciències alienes. Després del Congrés, tan belles qualitats de capolls es van convertir en flors i fruits.
34 Traduïsc amb la paraula intel·lectual, intel·lectuals, els termes alemanys Literat, Literatentum, que no sols comprenen els literats sinó totes les persones cultes, els representants de les professions liberals en general, els representants del treball intel·lectual (brain worker, com diuen els anglesos), a diferència dels representants del treball manual.
35 És molt característic del confusionisme que han sembrat en tots els problemes d’organització els nostres martovistes el fet que després d’haver virat cap a Akimov i cap a una democràcia, fora de lloc, estan al mateix temps irritats per l’elecció democràtica de la redacció, elecció feta al Congrés i prevista per endavant per tots. Potser és aquest el vostre principi, senyors?
36 C. Kautsky, Franz-Mhering, Neue Zeit, XXII, I, pàgines 99-101, 1903, número 4.
37 Veja hom pàgines 337, 338, 340, 352, etc., de les actes del Congrés.
38 Pàgina 342. Es tracta de l’elecció del quint membre del Consell. Es van lliurar 24 paperetes (44 vots en total), de les quals hi havia dues en blanc.
39Al Congrés de la Lliga, el camarada Martov adduí encara un altre argument en contra de la resolució del camarada Plekhanov: “la principal raó que contra ella s’alça, el principal defecte d’aquesta resolució, consisteix en el fet que desconeix per complet que, en la lluita contra l’autocràcia, tenim el deure de no defugir l’aliança amb els elements democraticoliberals. El camarada Lenin hauria qualificat semblant tendència de tendència martinoviana. En la nova Iskra es deixa ja veure aquesta tendència” (p. 88).
Aquest passatge és una col·lecció de “perles”, rar per l’abundància d’aquestes. 1) Les paraules que es refereixen a l’aliança amb els liberals són un solemne embull. Ningú ha parlat ni tan sols d’una aliança, camarada Martov, sinó tan sols d’acords temporals o particulars. Són coses molt distintes. 2) Que Plekhanov, en la seua resolució, res diga d’una “aliança” inversemblant, i parle només en general de “suport”, no és un defecte, sinó un mèrit de la seua resolució. 3) ¿No es va a prendre el camarada Martov la molèstia d’explicar-nos què és allò que caracteritza en general les “tendències martinovianes”? ¿No va a contar-nos res de la relació que existeix entre aquestes tendències i l’oportunisme? ¿No voldrà veure la relació d’aquestes tendències amb l’article primer dels estatuts? 4) Jo, en veritat, creme en impaciència per escoltar dir al camarada Martov en què s’han manifestat les “tendències martinovianes” en la “nova” Iskra. Per favor, allibere’m vostè com més prompte millor del turment de l’espera, camarada Martov!