Lenin

Dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica

(1905)

8. La tendència d’Osvobozhdenie i la de la nova Iskra

Ara passem a una altra confirmació patent de la significació política de la tendència neoiskrista.


En un article excel·lent, magnífic, molt instructiu, titulat “Com trobar-se a si mateix” (Osvobozhdenie, núm. 71), el senyor Struve fa la guerra al “revolucionisme programàtic” dels nostres partits extrems. El senyor Struve es mostra sobretot descontent de mi16. Pel que es refereix a mi, estic tan content amb el senyor Struve, que no és possible demanar més: no podria desitjar millor aliat en la lluita contra l’economicisme renaixent dels neoiskristes i contra la falta absoluta de principis dels “socialistes revolucionaris”. Ja parlarem alguna altra vegada de com el senyor Struve i Osvobozhdenie han demostrat en la pràctica tot el reaccionarisme de les “esmenes” al marxisme fetes en el projecte de programa dels socialistes revolucionaris. De com el senyor Struve m’ha prestat un servei lleial, honrat i vertader cada vegada que aprovava en principi als neoiskristes, ja n’hem parlat reiteradament17 i en parlarem ara una altra vegada.


En l’article del senyor Struve hi ha tota una sèrie de declaracions interesantíssimes, que ací podem assenyalar únicament de passada. Té el propòsit de “crear una democràcia russa, recolzant-se, no en la lluita, sinó en la col·laboració de classes”, amb la particularitat que la “intel·lectualitat socialment privilegiada” (com la “noblesa culta”, davant la qual el senyor Struve fa reverències amb la gràcia d’un... lacai autènticament mundà) aportarà el “pes de la seua situació social” (el pes del sac d’or) a aquest partit, “que no serà de classe”. El senyor Struve expressa el desig de fer conèixer a la joventut la falsedat d’aqueix “lloc comú radical segons el qual la burgesia s’ha espantat i ha traït el proletariat i la causa de la llibertat”. (Saludem de tot cor aquest desig. Res confirmarà la raó d’aqueix “lloc comú” marxista, com el fet que el senyor Struve li faça la guerra. Faça-ho, senyor Struve, no tarde vostè en l’execució del seu excel·lent pla, ficant-lo en els fons d’un calaix!)


Ens interessa assenyalar, per a tractar el nostre tema, contra quines consignes pràctiques combat en l’actualitat un representant de la burgesia russa dotat d’un instint polític tan fi i tan sensible a la més petita variació del temps. En primer lloc, contra la consigna de la república. El senyor Struve està fermament convençut que aquesta consigna és “incomprensible i aliena a les masses populars” (s’oblida d’afegir-hi: és comprensible, però no convé a la burgesia!). Nosaltres desitjaríem veure quina resposta rebria el senyor Struve dels obrers en els nostres cercles i en les nostres reunions de masses! O és que els obrers no són el poble? I els camperols? Solen professar, segons el senyor Struve, “un republicanisme ingenu” (“expulsar el tsar”), però la burgesia liberal creu que el republicanisme ingenu serà reemplaçat no per un republicanisme conscient, sinó per un monarquisme conscient! Ça dépend, senyor Struve, açò depèn encara de les circumstàncies. Tant el tsarisme com la burgesia no poden deixar d’oposar-se a un millorament radical de la situació dels camperols a costa de la terra dels grans terratinents, i la classe obrera no pot deixar de cooperar en això amb els camperols.


En segon lloc, el senyor Struve afirma que “en la guerra civil, l’atacant sempre està equivocat”. Aquesta idea s’acosta molt a les tendències del neoiskrisme, exposades més amunt. No direm, naturalment, que en la guerra civil sempre és avantatjós atacar; no, a vegades la tàctica defensiva és obligatòria durant un cert temps. Però exposar una tesi com la del senyor Struve i aplicar-la a la Rússia de 1905 és, precisament, mostrar un fragment del “lloc comú radical” (“la burgesia s’espanta i traeix la causa de la llibertat”). Qui no vol atacar ara l’autocràcia, la reacció, qui no es prepare per a aquest atac, qui no el propugne, no pot anomenar-se partidari de la revolució.


El senyor Struve condemna les consignes: “conspiració” i “motí” (un motí és una “insurrecció en miniatura”). El senyor Struve menysprea una cosa i altra des del punt de vista “de l’accés a les masses”! Nosaltres preguntaríem al senyor Struve si ell pot indicar-nos que es predique el motí en una obra, per exemple, d’un revolucionarisme tan extrem, a la seua manera de veure, com Què fer?18 I, quant a la “conspiració”, ¿és tan gran la diferència, per exemple, entre nosaltres i el senyor Struve? ¿No treballem ambdós en periòdics “il·legals”, introduïts “conspirativamente” en Rússia i que serveixen als grups “secrets” de la “unió de Osvobozhdenie o del POSDR? Les nostres reunions obreres de masses són en molts casos “conspiratives”; es comet aquest pecat. I les assemblees dels senyors d’Osvobozhdenie? ¿Senyor Struve, de què pot vostè presumir davant els menyspreables partidaris de la menyspreable conspiració?


Per a proveir d’armes els obrers es necessita, és cert, la conspiració més estricta. Ací, el senyor Struve parla ja amb més franquesa. Escolteu: “Pel que es refereix a la insurrecció armada, o a la revolució, en el sentit tècnic, només una propaganda de masses del programa democràtic pot crear les condicions psicològiques i socials de la insurrecció armada general. Així, doncs, fins i tot des del punt de vista, no compartit per mi, que considera la insurrecció armada com el coronament inevitable de l’actual lluita per l’emancipació, inculcar en les masses les idees de transformació democràtica és l’obra més fonamental i més necessària”.


El senyor Struve tracta d’esquivar la qüestió. Parla de la inevitabilitat de la insurrecció, en compte de parlar de la seua necessitat per a la victòria de la revolució. Una insurrecció, no preparada, espontània, dispersa, ha començat ja. Ningú podrà garantir absolutament que arribarà fins a la insurrecció popular armada integral i total, ja que açò depèn tant de l’estat de les forces revolucionàries (que no es pot mesurar més que en la mateixa lluita), com de la conducta del govern i de la burgesia i d’una sèrie d’altres circumstàncies que no es poden preveure amb exactitud. No es pot parlar d’inevitabilitat en el sentit d’aquesta seguretat absoluta en un esdeveniment concret cap al qual s’orienta l’argumentació del senyor Struve. Si es vol ser partidari de la revolució, cal parlar de si és necessària la insurrecció per a la victòria de la revolució, de si és necessari o no preconitzar-la activament, propagar-la, preparar-la immediatament i enèrgicament. El senyor Struve no pot no comprendre aquesta diferència: per exemple, ell no substitueix la qüestió, indiscutible per a un demòcrata, de la necessitat del sufragi universal amb la qüestió, discutible i subalterna per a tot home polític, de la inevitabilitat de la seua consecució en el curs de la present revolució. En esquivar la qüestió de la necessitat de la insurrecció, el senyor Struve expressa el fons més ocult de la posició política de la burgesia liberal. La burgesia, en primer lloc, prefereix entendre’s amb l’autocràcia en compte d’esclafar-la; en tot cas, la burgesia deixa la lluita armada per als obrers (açò en segon lloc). Heus aquí la significació real que tenen les evasives del senyor Struve. Heus aquí per què recula davant la qüestió de la necessitat de la insurrecció i es desvia cap a la qüestió de les seues condicions “psicològiques i socials” i de la “propaganda” preliminar. Exactament el mateix que els xarlatans burgesos al parlament de Frankfurt en 1848 s’ocupaven de compondre resolucions, declaracions, decisions, de la “propaganda de masses” i de la preparació de les “condicions psicològiques i socials”, quan del que es tractava era de resistir a la força armada del govern, quan el moviment “havia conduït a la necessitat” de la lluita armada, quan la sola acció verbal (cent vegades necessària en el període de preparació) s’havia convertit en una vil inacció i covardia burgeses, exactament el mateix el senyor Struve eludeix la qüestió de la insurrecció cobrint-se amb frases. El senyor Struve ens demostra clarament allò que s’encaboten en no veure molts socialdemòcrates, a saber: que els períodes revolucionaris es diferencien dels ordinaris i quotidians, dels períodes històrics de preparació, que l’estat d’esperit, l’excitació, la convicció de les masses s’han de traduir, i es tradueixen, en fets.


El revolucionarisme vulgar no comprèn que la paraula és també un acte. Aquesta és una tesi incontestable, aplicada a la història en general o a èpoques de la història en què no hi ha acció política oberta de les masses, i aquesta acció no pot ser reemplaçada ni creada artificialment per cap putsch. El seguidisme dels revolucionaris no comprèn que quan ha començat el moment revolucionari, quan la vella “superestructura” s’esquerda en totes les seues juntures, quan l’acció política oberta de les classes i de les masses, que creen per a si mateixes una nova superestructura, s’ha convertit en un fet, quan la guerra civil ha començat, limitar-se llavors, com anteriorment, “a les paraules”, no donant la consigna directa de passar als “fets”, desfer-se llavors de l’acció, invocant les “condicions psicològiques”, i la “propaganda” en general, significa falta de vitalitat, és un pes mort, un verbalisme raonador, o lliurar la revolució i trair-la. Els xarlatans de la burgesia democràtica de Frankfurt són l’exemple històric inoblidable d’una tal traïció o d’una tal estupidesa casuística.


¿Voleu que vos aclarim aquesta diferència entre el revolucionarisme vulgar i el seguidisme dels revolucionaris amb exemples de la història del moviment socialdemòcrata a Rússia? Vos donarem aquesta explicació. Recordeu els anys 1901-1902, que estan encara tan a prop i que ens sembla ja ara que pertanyen a un passat molt llunyà. Van començar les manifestacions. El revolucionarisme vulgar va llançar el crit de “a l’assalt” (Rabótxeie Dielo ), van ser publicats els “fulls sagnants” (de procedència berlinesa, si la memòria no m’enganya); van ser durament atacats (Nadiezhdin el “gust desmesurat per la literatura” i l’aspecte purament teòric de la idea de fer agitació en tota Rússia per mitjà d’un periodic). El seguidisme dels revolucionaris va predicar, llavors, al contrari, que “la lluita econòmica és el millor mitjà per a l’agitació política”. ¿Quina posició va ser la de la socialdemocràcia revolucionària? Va atacar aquestes dues tendències. Va condemnar el “putschisme” i els crits “a l’assalt”, perquè tots veien o havien de veure clar que l’acció oberta de les masses era cosa del demà. Va condemnar el seguidisme i va plantejar directament la consigna fins i tot de la insurrecció armada de tot el poble, no en el sentit d’un crida directa (crida al “motí” no trobaria en aquell temps entre nosaltres el senyor Struve), sinó en el sentit d’una conclusió necessària, en el sentit de la propaganda” (de la que el senyor Struve no s’ha acordat fins ara; el nostre respectable senyor Struve es retarda sempre en uns quants anys), en el sentit de la preparació justament d’aquestes mateixes “condicions psicològiques i socials” de què ens parlen avui, “malenconiosament i a despropòsit”, els representants de la regatejadora burgesia. Llavors, la propaganda i l’agitació, l’agitació i la propaganda, eren realment col·locades en primer pla per l’estat objectiu de les coses. Llavors, com a pedra de toc del treball per a la preparació de la insurrecció podia hom plantejar (i es plantejava en Què fer?) la tasca de crear un periòdic polític per a tota Rússia, la publicació setmanal del qual ens semblava un ideal. Llavors, les consignes: agitació de masses en compte d’accions armades directes i preparació de les condicions psicològiques i socials de la insurrecció en compte de putschs, eren les úniques consignes justes de la socialdemocràcia revolucionària.


Ara, aqueixes consignes han sigut sobrepassades pels esdeveniments, el moviment s’ha avançat, no són més que frases, trastos vells que no serveixen més que per a ocultar la hipocresia de la tendència d’Osvobozhdenie i el seguidisme neoiskrista!


O potser jo m’equivoque? És que la revolució no ha començat encara? ¿No ha arribat encara el moment d’acció política oberta de les classes? És que la guerra civil no ha començat encara i, per tant, no ha arribat el moment que la crítica per les armes siga l’hereu necessari i obligatori, el successor, l’executor testamentari, el colofó de l’arma de la crítica?


Mireu al vostre voltant, aguaiteu del vostre gabinet al carrer per a contestar aquestes preguntes. ¿Potser no ha sigut el govern mateix el que ha començat ja la guerra civil assassinant en massa en totes parts ciutadans pacífics i inermes? ¿Potser no actuen les “centúries negres” armades, com argument” de l’absolutisme? ¿Potser la burgesia (fins i tot la burgesia) no ha reconegut la necessitat d’una milícia cívica? ¿Potser el mateix senyor Struve, aquest mateix senyor Struve tan idealment moderat i puntual, no diu (ah!, ho diu per a sortir del pas!) que “el caràcter obert de les accions revolucionàries [mireu com parlem nosaltres ara!] és actualment una de les condicions més importants de la influència educativa sobre les masses populars”?


Aquell que tinga ulls per a veure, no pot dubtar de quina manera ha de ser plantejada ara pels partidaris de la revolució la qüestió de la insurrecció armada. Doncs bé, observeu els tres modes de plantejar aquesta qüestió, publicats en els òrgans de premsa lliure capaç d’influir quelcom en les masses.


Primer plantejament: Resolució del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia19. Es reconeix i es declara públicament que el moviment general democràtic revolucionari ha conduït ja a la necessitat de la insurrecció armada. L’organització del proletariat per a la insurrecció està plantejada a l’ordre del dia com una de les tasques essencials, primordials i indispensables del partit. Mandat a prendre les mesures més enèrgiques per a armar el proletariat i per a assegurar-li la possibilitat de la direcció immediata de la insurrecció.


Segon plantejament: l’article que, amb un enunciat de principis, ha publicat en Osvobozhdenie, del cap dels constitucionalistes russos” (així ha anomenat no fa molt al senyor Struve un òrgan tan influent de la burgesia europea com la Gaseta de Frankfurt), o del cap de la burgesia progressiva russa. No comparteix l’opinió sobre la inevitabilitat de la insurrecció. La conspiració i el motí són procediments específics d’un revolucionarisme insensat. El republicanisme, un mètode d’atordiment. La insurrecció armada, de fet, és una qüestió només tècnica, mentre que “allò més fonamental i allò més necessari” és la propaganda de masses i la preparació de les condicions psicològiques i socials.


Tercer plantejament: la resolució de la conferència neoiskrista. La nostra tasca és preparar la insurrecció. La possibilitat d’una insurrecció segons un pla està exclosa. Les condicions favorables per a la insurrecció es crearan per la desorganització governamental, per la nostra agitació, per la nostra organització. Només llavors “poden adquirir una importància més o menys seriosa els preparatius tècnics de combat”.


Això és tot? Això és tot. Si la insurrecció s’ha fet necessària o no, això els dirigents neoiskristes del proletariat no ho saben encara. Si és inajornable o no la tasca d’organitzar el proletariat per a la lluita immediata, no està clar encara per a ells. No cal cridar a l’adopció de les mesures més enèrgiques; és molt més important (en 1905 i no en 1902) esclarir, en línies generals, en quines condicions poden” aquestes mesures adquirir una importància “més o menys seriosa”...


Veieu ara, camarades neoiskristes, a on vos ha portat el vostre viratge cap al martinovisme? ¿Compreneu que la vostra filosofia política ha resultat ser una reedició de la filosofia dels elements d’Osvobozhdenie, que vos heu col·locat (contra la vostra voluntat i al marge de la vostra consciència) a la cua de la burgesia monàrquica? ¿No està clar ara per a vosaltres que insistint en les velles tonades i perfeccionant-vos en una oratòria pedant, heu perdut de vista la circumstància que (parlant amb les inoblidables paraules de l’inoblidable article de Piotr Struve) “el caràcter obert de les accions revolucionàries és actualment una de les condicions més importants de la influència educativa sobre les masses populars”?


16 En comparació amb el revolucionarisme dels senyors Lenin i els seus companys, el revolucionarisme de la socialdemocràcia d’Europa occidental, de Bebel i fins i tot de Kautsky, és oportunisme, però també les bases d’aquest revolucionarisme, ja suavitzat, han sigut minades i destruïdes per la història”. L’atac és molt seriós. Però fa malament el senyor Struve en pensar que es poden amuntonar coses sobre mi com sobre un mort. A mi em basta de fer un repte al senyor Struve, que ell mai serà capaç d’acceptar. ¿On i quan he dit jo que el revolucionarisme de Bebel i Kautsky siga “oportunisme”? ¿On i quan he pretès jo crear en la socialdemocràcia internacional una tendència particular, no idèntica a la tendència de Bebel i Kautsky? ¿On i quan han vist la llum discrepàncies, entre Bebel i Kautsky d’una banda, i jo, d’una altra, discrepàncies que s’aproximen per la seua serietat, encara que siga un poc, a les sorgides entre Bebel i Kautsky, en Breslau, per exemple, en la qüestió agrària? Que prove el senyor Struve a contestar aquestes tres preguntes.

I als lectors els diem: la burgesia liberal, en totes parts i sempre, posa en joc el procediment que consisteix en fer creure els seus adeptes en un país determinat que els socialdemòcrates d’aqueix país són la gent més insensata, mentre que els seus companys del país veí són “bons xics”. La burgesia alemanya ha posat centenars de vegades com a exemple davant Bebel i Kautsky els “bons xics” socialistes francesos. La burgesia francesa, no fa molt, va posar com a exemple davant els socialistes francesos el “bon xic” Bebel. És un procediment vell, senyor Struve! En aqueixa trampa només podrà vostè atrapar els xiquets i els ignorants. La solidaritat completa de la socialdemocràcia revolucionària internacional en totes les grans qüestions del programa i de la tàctica és un fet incontrovertible.

17 Recordem al lector que a l’article “Què és allò que no cal fer?” (Iskra, núm. 52) va ser saludat a so de bombo i platerets per Osvobozhdenie com un “significatiu viratge” cap a concessions als oportunistes. Les tendències de principi del neoiskrisme, Osvobozhdenie les ha aprovades particularment en una nota sobre l’escissió entre els socialdemòcrates russos. Respecte al fullet de Trotski “Les nostres tasques polítiques”, Osvobozhdenie ha indicat l’analogia entre les idees d’aquest autor i les que van escriure i expressar en un temps els col·laboradors de Rabotxeie Dielo Kritxevski, Martinov, Akimov (vegeu el full titulat “Un liberal servicial” editada per Vperiod). El fullet de Martinov Dues dictadures, ha sigut saludat per Osvobozhdenie (vegeu la nota de Vperiod, núm. 9). En fi, les queixes tardanes de Starovier respecte a la vella consigna de la vella Iskra: “primer delimitar els camps i després unir-se”, han trobat la simpatia especial d’Osvobozhdenie.

18 [Editada en Obres Escollides de Lenin en català, Edicions Internacionals Sedov, N. E.]

19 Heus aquí el seu text complet:

Considerant:

1) que el proletariat, que és per la seua situació la classe més avançada i l’única conseqüentment revolucionària, per aquest mateix fet està cridat a exercir el paper dirigent en el moviment general democràtic revolucionari de Rússia;

2) que aquest moviment, en el moment actual, ja ha conduït a la necessitat de la insurrecció armada;

3) que el proletariat exercirà un molt enèrgic i inevitable paper en aquesta insurrecció, i això determinarà la sort de la revolució a Rússia;

4) que el proletariat pot exercir el paper dirigent en aquesta revolució només estant agrupat en una força política independent i unida davall la bandera del Partit Obrer Socialdemòcrata, que dirigeix, no sols ideològicament, sinó també pràcticament la seua lluita;

5) Que només el compliment d’aquest paper pot assegurar al proletariat les condicions més avantatjoses per a la lluita pel socialisme contra les classes posseïdores de la Rússia democràticoburgesa.

El III Congrés del POSDR reconeix que la tasca d’organitzar el proletariat per a la lluita directa contra l’autocràcia per mitjà de la insurrecció armada és una de les tasques principals i inajornables del partit en el moment revolucionari actual.

Per això, el Congrés encarrega totes les organitzacions del partit:

a) esclarir al proletariat per mitjà de la propaganda i de l’agitació no sols la significació política, sinó l’aspecte pràctic i organitzatiu de la pròxima insurrecció armada;

b) esclarir en aqueixa propaganda i agitació el paper de les vagues polítiques de masses, que poden tenir una gran importància al principi i en el marxa mateixa de la insurrecció;

c) prendre les mesures més enèrgiques per a armar el proletariat, i també per a l’elaboració del pla de la insurrecció armada i de la seua direcció immediata, creant per a això, en la mesura que siga necessari, grups especials de militants del partit.” (Nota de Lenin a l’edició de 1907)