Lenin

Materialisme i empirocriticisme

Notes crítiques sobre una filosofia reaccionària

1908

CAPÍTOL 5

LA NOVÍSSIMA REVOLUCIÓ EN LES CIÈNCIES NATURALS I L’IDEALISME FILOSÒFIC


Fa un any, la revista Die Neue Zeit va publicar un article de Joseph Diner-Dénes, titulat: “El marxisme i la novíssima revolució en les Ciències Naturals” (1906-1907, núm. 52). El defecte d’aqueix article és ignorar les deduccions gnoseològiques tretes de la “nova” física, que ens interessen especialment en els moments actuals. Però aqueix defecte precisament confereix als nostres ulls un particular interès al punt de vista i les deduccions del mencionat autor. Joseph Diner-Dénes se situa, com l’autor d’aquestes línies, en el punt de vista del “marxista de files”, tractat pels nostres machistes amb una altivesa tan desdenyosa. “Tot marxista mitjà, de files, es denomina d’ordinari materialista dialèctic”, escriu, per exemple, el senyor Iushkèvitx (pàg. 1 del seu llibre). I heus aquí que un marxista de files, representat en aquest cas per J. Diner-Dénes, confronta els més recents descobriments de les Ciències Naturals i sobretot de la física (rajos X, rajos Becquerel, radi, etc.) directament amb l’Anti-Dühring d’Engels. A quina conclusió el porta tal confrontació?


Nous coneixements han sigut adquirits en els més variats camps de les Ciències Naturals [escriu J. Diner-Dénes], i tots ells convergeixen en el punt que Engels va voler destacar en primer pla: en la naturalesa “no hi ha contrastos inconciliables, diferències i demarcacions violentament fixades’, i si trobem en la naturalesa contrastos i diferències, és que la rigidesa i el caràcter absolut són introduïts en la naturalesa exclusivament per nosaltres”.


S’ha descobert, per exemple, que la llum i l’electricitat no són una altra cosa que manifestacions d’una i la mateixa força de la naturalesa. Cada dia es fa més probable que l’afinitat química es reduïsca a processos elèctrics. Els elements indestructibles i indescomponibles de la química, el nombre dels quals continua augmentant, com per a burlar-se de la unitat del món, resulten ser destructibles i descomponibles. S’ha aconseguit transformar l’element radi en element heli.


Així com totes les forces de la naturalesa es redueixen a una sola, així també totes les substàncies de la naturalesa es redueixen a una substància única “ (cursiva de J. Diner-Dénes).


Citant l’opinió d’un dels escriptors per als que l’àtom no és més que una condensació de l’èter, exclama l’autor:


Com de brillantment es confirma l’asseveració d’Engels: El moviment és la forma d’existència de la matèria”. “Tots els fenòmens naturals són moviment, i la diferència entre ells consisteix només que nosaltres, els homes, percebem aquest moviment en diferents formes... És exactament com ho havia dit Engels. Al igual que la història, la naturalesa està sotmesa a la llei dialèctica del moviment”.


D’altra banda, no és possible tocar la literatura machista o a la literatura que tracta del machisme, sense trobar-hi referències pretensioses a la nova física, que, segons s’afirma, ha refutat al materialisme, etc., etc. Que aquestes referències tinguen algun fonament, ja és una altra qüestió, però la connexió de la nova física, o més bé d’una determinada escola de la nova física amb la doctrina de Mach i amb altres varietats de la filosofia idealista contemporània, no deixa lloc al menor dubte. Analitzar la doctrina de Mach fent cas omís d’aqueixa connexió (com ho fa Plekhanov), és burlar-se de l’esperit del materialisme dialèctic, és a dir, sacrificar el mètode d’Engels a la lletra d’Engels. Engels diu clarament que “la forma del materialisme té inevitablement que modificar-se amb tot descobriment que faça època inclús en el terreny de les Ciències Naturals” (sense parlar ja de la història de la humanitat) (L. Feuerbach, pàg. 19 de l’ed. alemanya). Per consegüent, la revisió de la “forma” del materialisme d’Engels, la revisió de les seues tesis de filosofia natural no sols no tenen res de “revisionisme” en el sentit consagrat de la paraula, sinó que, al contrari, és necessàriament exigida pel marxisme. No és aquesta revisió el que nosaltres retraiem als machistes, sinó el seu procediment purament revisionista, que consisteix en trair l’essència del materialisme, davall l’aparença de criticar les seues formes, i en adoptar les proposicions fonamentals de la filosofia burgesa-reaccionària sense intentar sotmetre críticament francament, obertament i resoludament, per exemple, aquesta afirmació d’Engels que és, indubtablement, d’una importància extrema: “... el moviment és inconcebible sense matèria” (Anti-Dühring, pàg. 50).


Es comprèn per si mateixa que, en examinar la qüestió de les relacions d’una escola dels novíssims físics amb el renaixement de l’idealisme filosòfic, estem lluny de la idea de tocar les doctrines especials de la física. Ens interessen exclusivament les conclusions gnoseològiques tretes de certes tesis determinades i de descobriments generalment coneguts. Aqueixes conclusions gnoseològiques salten als ulls de tal manera que nombrosos físics en tracten ja. És més, entre els físics hi ha ja direccions diverses, es constitueixen determinades escoles basant-s’hi. La nostra tasca es limita, doncs, a palesar la naturalesa de les divergències d’aqueixes direccions i les seues relacions amb les línies fonamentals de la filosofia.


1. La crisi de la física contemporània


El conegut físic francès Henri Poincaré diu en el seu llibre Valor de la ciència que existeixen “símptomes d’una seriosa crisi” de la física, i li consagra tot un capítol (el VIII; cfr. Pàg. 171). Aquesta no es limita al fet que el “radi, aqueix gran revolucionari” mina el principi de la conservació de l’energia. “Tots els altres principis estan així mateix en perill” (180). Per exemple, el principi de Lavoisier, o principi de la conservació de la massa, està minat per la teoria electrònica de la matèria. Segons aquesta teoria, els àtoms estan formats de partícules minúscules carregades d’electricitat positiva o negativa, que s’anomenen electrons i que “suren en un medi que anomenem èter”. Els experiments dels físics permeten calcular la velocitat del moviment dels electrons i la seua massa (o la relació de la seua massa a la seua càrrega elèctrica). La velocitat del moviment resulta comparable a la velocitat de la llum (300.000 quilòmetres per segon), per exemple, aconseguint un terç de tal velocitat. És precís, en semblants condicions, prendre en consideració la doble massa de l’electró, congruentment a la necessitat de vèncer primer la inèrcia del mateix electró, i després la de l’èter. La primera massa serà la massa real o mecànica de l’electró, la segona “una massa electrodinàmica que representa la inèrcia de l’èter”. Ara bé, la primera massa resulta ser igual a zero. Tota la massa dels electrons, o a com a mínim, dels electrons negatius, resulta, pel seu origen, únicament i exclusivament electrodinàmica. La massa desapareix. Les bases de la mecànica estan minades. I igualment minats el principi de Newton, la igualtat entre l’acció i la reacció, etc.


Estem, diu Poincaré, davant les “ruïnes” dels vells principis de la física, davant d’una hecatombe general dels principis”. És veritat (afegeix a manera de ressenya) que totes aqueixes excepcions dels principis es refereixen a magnituds infinitament petites; és possible que no coneguem encara altres magnituds infinitament petites que s’oposen a aqueix trastorn de les antigues lleis, i, a més a més, el radi és molt estrany; però, en tot cas, estem en el període dels dubtes. Hem vist ja quines són les conclusions gnoseològiques que l’autor trau d’aquest “període dels dubtes”: “No és la naturalesa la que ens dóna [o imposa] els conceptes d’espai i temps, sinó que nosaltres som els que els donem a la naturalesa”; “tot el que no és pensament, és el puríssim res”. Aquestes són conclusions idealistes. La ruptura dels principis més fonamentals demostra (tal és el curs de les idees de Poincaré) que aqueixos principis no són còpies, reproduccions de la naturalesa, no són imatges de quelcom exterior en relació a la consciència de l’home, sinó productes d’aqueixa consciència. Poincaré no desenrotlla aqueixes conclusions d’una manera conseqüent, no s’interessa, ni mínimament, per l’aspecte filosòfic de la qüestió. L’escriptor francès Abel Rey, que s’ocupa de les qüestions filosòfiques, es deté llargament sobre aquest aspecte en el seu llibre La teoria de la física entre els físics contemporanis (Abel Rey: La théorie de la physique chez els physiciens contemporains, París, F. Alcan, 1907). Veritat és que l’autor és positivista, o siga, confusionista i partidari a mitges de Mach, però en aquest cas és fins i tot un avantatge, ja que no s’hi pot sospitar que vullga calumniar” l’ídol dels nostres machistes. No es pot hom fiar de Rey quan es tracta d’una definició filosòfica exacta de les nocions i, sobretot, quan es tracta del materialisme, perquè Rey, al seu torn, és un professor i, com a tal, té respecte als materialistes un menyspreu sense límits (i es distingeix per la més completa ignorància de la gnoseologia del materialisme). No cal ni dir-ho que un cert Marx o un cert Engels no existeixen en absolut per a tals “homes de ciència”. Però Rey resumeix amb zel i, en general, a consciència, la literatura extraordinàriament rica existent sobre aquesta qüestió, no sols la francesa, sinó també l’anglesa i l’alemanya (en particular Ostwald i Mach); de manera que haurem de recórrer al seu treball ben sovint.


L’atenció dels filòsofs en general (diu l’autor), així com la de tots els que, per motius d’un o altre ordre, volen criticar la ciència en general, està particularment atreta en aquests moments per la física. “En discutir els límits i el valor dels coneixements físics, es critica en suma la legitimitat de la ciència positiva, la possibilitat de conèixer l’objecte” (pàgs. I-II). S’afanyen a traure de la crisi de la física contemporània” unes conclusions escèptiques (pàg. 14). Quina és, doncs, la naturalesa d’aqueixa crisi? En els dos primers terços del segle XIX els físics estaven d’acord en tot allò d’essencial.


Creien en una explicació purament mecanicista de la naturalesa; admetien que la física és només una mecànica més complicada, a saber: una mecànica molecular. Diferien només quant a la qüestió dels procediments emprats per a reduir la física a la mecànica i en els detalls del mecanisme”.


L’espectacle que avui ens ofereixen les ciències fisicoquímiques, sembla invers per complet. Discrepàncies extremes han reemplaçat l’anterior unanimitat, i no ja discrepàncies en els detalls, sinó en les idees fonamentals i directives. Encara que semble exagerat dir que cada savi té les seues particulars tendències, cal, no obstant això, constatar que, com l’art, la ciència, i sobretot, la física, tenen escoles nombroses les conclusions de les quals sovint divergeixen, i a vegades són directament hostils entre si...


D’ací es pot veure la significació i l’amplitud adquirides pel que s’ha anomenat la crisi de la física contemporània.


La física tradicional, fins mitjan del segle XIX, considerava que la física no tenia més que prolongar-se per a obtenir una metafísica de la matèria. Aquesta física donava a les seues teories un valor ontològic. I aquestes teories eren enterament mecanicistes. El mecanisme tradicional [Rey empra aquesta paraula en el sentit particular d’un sistema de concepcions que redueixen la física a la mecànica] representava, doncs, per damunt dels resultats de l’experiència, més enllà dels resultats de l’experiència, el coneixement real del món material. Açò no era una expressió hipotètica de l’experiència: era un dogma” (16)...


Hem d’interrompre ací l’honorable “positivista”. Evidentment, ens descriu la filosofia materialista de la física tradicional sense voler anomenar el diable (és a dir, el materialisme) pel seu nom. A un deixeble de Hume el materialisme ha de semblar-li una metafísica, un dogma, una sortida més enllà dels límits de l’experiència, etc. En desconèixer el materialisme, Rey, adepte de Hume, no té ni la menor idea de la dialèctica i de la diferència entre el materialisme dialèctic i el materialisme metafísic en el sentit donat a aquestes paraules per Engels. Per això, per exemple, Rey manca en absolut de claredat per a veure la correlació entre la veritat absoluta i la veritat relativa.


... Les observacions crítiques contra el mecanisme tradicional que van ser formulades durant tota la segona meitat del segle XIX, van minar aquesta premissa de la realitat ontològica del mecanisme. Sobre aqueixa crítica es va establir una concepció filosòfica de la física que va arribar a ser quasi tradicional en la filosofia de finals del segle XIX. La ciència, segons aqueixa concepció, no és més que una fórmula simbòlica, un mitjà de notació [de designació, “repérage”, de creació de signes, de marques, de símbols], i com aqueixos modes de notació són diferents en les diferents escoles, prompte es va arribar a la conclusió que no es marcava més que allò que prèviament havia sigut creat [“façonné”] per l’home per a ser marcat [per a la simbolització] La ciència va arribar a ser una obra d’art per als diletants, una obra d’art per als utilitaris: punts de vista que es van començar naturalment a interpretar en totes parts com la negació de la possibilitat de la ciència. Una ciència com a mitjà purament artificial per a obrar sobre la naturalesa, com a simple tècnica utilitària, no té dret, a menys de desfigurar el sentit de les paraules, a anomenar-se ciència. Dir que la ciència no pot ser una altra cosa que aqueix medi artificial d’influir, és negar la ciència en el valor vertader de la paraula”.


El fracàs del mecanisme tradicional, o més exactament, la crítica a què va ser sotmès, va originar la proposició següent: la ciència ha fracassat també. De la impossibilitat d’atenir-se purament i senzillament al mecanisme tradicional s’hi va deduir la impossibilitat de la ciència” (16-17).


L’autor planteja la qüestió següent:


¿La crisi actual de la física és un incident temporal i exterior en el desenrotllament de la ciència, o la ciència torna bruscament sobre els seus passos i abandona definitivament el camí que ha seguit?...”


... Si les ciències fisicoquímiques, que en la història han sigut essencialment campiones de l’emancipació, s’afonen en una crisi, que no les deixa més que el valor de receptes tècnicament útils, però les lleva tota significació des del punt de vista del coneixement de la naturalesa, ha de en resultar, en la lògica i en la història de les idees, un complet trastorn. La física perd tot el seu valor educatiu, l’esperit de ciència positiva que representava es converteix en un esperit fals i perillós”. La ciència no pot donar d’ara en avant més que receptes pràctiques, i no coneixements reals. “El coneixement de la realitat ha de ser buscat per altres mitjans... És precís seguir un altre camí, cal tornar a la intuïció subjectiva, al sentit místic de la realitat, en una paraula, a allò misteriós, tot allò que es creia haver-li arrancat amb la ciència” (19).


Com positivista, l’autor opina que aqueixa concepció és errònia i jutja passatgera la crisi de la física. Després veurem com purifica Rey d’aqueixes conclusions a Mach, Poincaré i companyia. Limitem-nos per ara a constatar el fet de la “crisi” i la seua importància. Per les últimes paraules esmentades de Rey es veu clarament quins elements reaccionaris han explotat aqueixa crisi i l’han agreujat. Rey diu obertament en el pròleg del seu llibre que el “moviment fideista i antiintel·lectualista de finals del segle XIX” (II) tendeix a “recolzar-se en l’esperit general de la física contemporània”. S’anomena a França fideista (de la paraula llatina “fides”, fe) els que posen la fe per damunt de la raó. Anomena’s antiintel·lectualisme la doctrina que nega els drets o les pretensions de la raó. Per consegüent, en el sentit filosòfic l’essència de la “crisi de la física contemporània” consisteix en el fet que l’antiga física veia en les seues teories “el coneixement real del món material”, és a dir, el reflex de la realitat objectiva. El nou corrent en la física no veu en la teoria més que símbols, signes, senyals per a la pràctica, és a dir, nega l’existència de la realitat objectiva, independent de la nostra consciència i reflectida per aquesta. Si Rey usés una terminologia filosòfica exacta, hauria de dir: la teoria materialista del coneixement, adoptada espontàniament per l’antiga física, ha sigut substituïda per una teoria idealista i agnòstica, del que s’ha aprofitat el fideisme, malgrat el desig dels idealistes i dels agnòstics.


Però aqueix canvi, que constitueix la crisi, no se’l representa Rey com si tots els nous físics estiguessen en oposició a tots els vells físics. No, Rey demostra que els físics contemporanis es divideixen, segons les seues tendències gnoseològiques, en tres escoles: energètica o conceptual (“conceptuelle”, de la paraula concepte, idea pura); mecanicista o neomecanicista, a la que segueixen atenint-se la immensa majoria dels físics; i l’escola crítica, intermèdia entre les dos primeres. Mach i Duhem pertanyen a la primera; Henri Poincaré pertany a la tercera, i a la segona els antics físics Kirchhoff, Helmholtz, Thomson (lord Kelvin), Maxwell i els físics moderns Larmor i Lorentz. Per les següents paraules de Rey es veu en què consisteix l’essència de les dos línies fonamentals (perquè la tercera no és independent, sinó intermèdia):


El mecanisme tradicional va construir el sistema del món material”. En la doctrina de l’estructura de la matèria, partia dels “elements qualitativament homogenis i idèntics”, que havien de ser considerats com “invariables, impenetrables”, etc. La física “va construir un edifici real de materials reals i amb ciment real. El físic disposava d’elements materials, de les causes i el mode de la seua acció, de les lleis reals de la seua acció” (33-38). “El canvi d’aquesta concepció de la física consisteix sobretot en rebutjar el valor ontològic de les teories i en destacar extremadament la significació fenomenològica de la física”. La teoria conceptual opera sobre “abstraccions pures” i busca una teoria purament abstracta, que elimine en la mesura que es puga la hipòtesi de la matèria”. “La noció d’energia arriba a ser la subestructura de la nova física. Per això la física conceptual pot la majoria de les vegades ser anomenada física energètica, encara que aqueixa denominació no pot aplicar-se, per exemple, a un representant de la física conceptual com Mach (pàg. 46).


Aqueixa confusió, en Rey, de l’energètica i la doctrina de Mach, no és, naturalment, del tot justa, com tampoc l’afirmació que l’escola neomecanicista va arribant també a la concepció fenomenològica de la física (pàg. 48), tot i la profunditat de la seua discrepància amb els conceptualistes. La “nova” terminologia de Rey enfosqueix la qüestió en compte d’aclarir-la; no ens ha sigut possible, no obstant això, passar-la en silenci, a fi de donar al lector una idea de la interpretació de la crisi de la física per un “positivista”. En el fons, la contraposició de la “nova” escola a la vella concepció coincideix completament, com el lector s’haurà pogut convèncer, amb la crítica de Helmholtz per Kleinpeter citada més amunt. En donar a conèixer les concepcions dels diferents físics, Rey reflecteix en la seua exposició tota la vaguetat i inconsistència de les concepcions filosòfiques d’aquests. L’essència de la crisi de la física contemporània consisteix en el trastorn de les velles lleis i dels principis fonamentals, en el repudi de la realitat objectiva existent fora de la consciència, és a dir, en la substitució del materialisme per l’idealisme i l’agnosticisme. “La matèria ha desaparegut”: amb tals paraules es pot expressar la dificultat fonamental i típica, respecte a moltes qüestions particulars, que va donar origen a aqueixa crisi. Sobre aqueixa dificultat ens anem a detenir ara.


2. “La matèria ha desaparegut”


Es pot trobar aquesta expressió textual en les descripcions que donen dels novíssims descobriments els físics contemporanis. Per exemple, L. Houllevigue, en el seu llibre L’evolució de les ciències, titula a un capítol que tracta de les noves teories de la matèria: “Hi ha la matèria?”


L’àtom es desmaterialitza [diu aquest autor], la matèria desapareix”.xcv


A fi de veure la facilitat amb què els machistes dedueixen d’ací radicals conclusions filosòfiques, prenguem tot i que siga Valentínov.


L’afirmació que l’explicació científica del món no té base sòlida “més que en el materialisme”, és només una ficció, i a més, una ficció absurda”, escriu aqueix autor (pàg. 67).


En qualitat de destructor d’aquesta ficció absurda cita al conegut físic italià August Righi, el qual diu que la teoria electrònica “no és tant una teoria de l’electricitat, com una teoria de la matèria; el nou sistema col·loca simplement l’electricitat en el lloc de la matèria” (August Righi: Die moderne Theorie der physikalischen Erscheinungen [La teoria moderna dels fenòmens físics ], Leipzig, 1905, pàg. 131. Hi ha traducció russa). Feta aquesta cita (pàg. 64), exclama el senyor Valentínov:


Per què es permet August Righi inferir aqueix ultratge a la santa matèria? Tal vegada perquè és solipsista, idealista, criticista burgès, empiromonista, o quelcom pitjor encara?”


Aquesta observació que li sembla al senyor Valentínov un dard mortal assestat als materialistes, revela la seua innocència virginal en la qüestió del materialisme filosòfic. El senyor Valentínov no ha comprés absolutament res sobre la vertadera relació entre l’idealisme filosòfic i la “desaparició de la matèria”. I aqueixa desaparició de la matèria” de què parla seguint els físics contemporanis, no té cap relació amb la distinció gnoseològica entre el materialisme i l’idealisme. Dirigim-nos, per a dilucidar aquest punt, a un dels deixebles de Mach més conseqüents i més clars: Karl Pearson. Per a aquest, el món físic es troba format per grups de percepcions dels sentits. Aquest autor ens dóna de “nostre model conceptual del món físic” el diagrama següent, no sense fer la reserva que les proporcions no han sigut preses en compte en aquest diagrama (pàg. 282, The Grammar of Science ):




Simplificant el seu diagrama, K. Pearson ha eliminat totalment el problema de la correlació entre l’èter i l’electricitat o entre els electrons positius i negatius. Però açò no importa. Allò important és que el punt de vista idealista de Pearson considera els “cossos” com a percepcions dels sentits; i després ja, la composició d’aqueixos cossos de partícules, formades al seu torn de molècules, etc., es refereix als canvis en el model del món físic i de cap manera a la qüestió de saber si els cossos són símbols de sensacions o si les sensacions són imatges dels cossos. El materialisme i l’idealisme difereixen per la solució que aporten al problema dels orígens del nostre coneixement, al problema de les relacions entre el coneixement (i allò psíquic” en general) i el món físic; la qüestió de l’estructura de la matèria, dels àtoms i dels electrons no ha de veure més que amb aqueix “món físic”. Quan els físics diuen: “la matèria desapareix”, amb això volen dir que les Ciències Naturals reduïen fins ara totes les seues investigacions del món físic a aquests tres nocions finals: la matèria, l’electricitat i l’èter; però ara queden només les dos últimes, perquè la matèria es pot reduir a l’electricitat, l’àtom es pot representar com una espècie de sistema solar infinitament petit al si de la qual els electrons negatius es mouen amb una velocitat determinada (i extremadament gran, com hem vist) al voltant d’un electró positiu. Es pot, per consegüent, reduir el món físic a dos o tres elements en compte de diverses desenes (per quant els electrons positiu i negatiu representen “dos matèries essencialment diferents”, com diu el físic Pellat, citat per Rey, lloc citat, pàgs, 294-295). Les Ciències Naturals porten, doncs, a la “unitat de la matèria(lloc citat)xcvi: tal és el contingut efectiu de la frase sobre la desaparició de la matèria, sobre la substitució de la matèria per l’electricitat, etc., que a tants desorienta. “La matèria desapareix”: açò vol dir que desapareixen els limites dins dels quals coneixíem la matèria fins ara, i que el nostre coneixement s’aprofundeix; desapareixen propietats de la matèria que anteriorment ens semblaven absolutes, immutables, primàries (impenetrabilitat, inèrcia, massa, etc.) i que avui es revelen com a relatives, inherents només a certs estats de la matèria. Perquè lúnica propietat” de la matèria amb l’admissió de la qual està lligat el materialisme filosòfic, és la propietat de ser una realitat objectiva, d’existir fora de la nostra consciència.


L’error del machisme en general i de la nova física machista consisteix en ignorar aqueixa base del materialisme filosòfic i la diferència entre el materialisme metafísic i el materialisme dialèctic. L’admissió d’elements immutables qualssevol, de la “immutable essència de les coses”, etc., no és materialisme: és un materialisme metafísic, és a dir, antidialèctic. Per això J. Dietzgen subratllava que l’”objecte de la ciència és infinit”, i que és incommensurable, incognoscible fins al fons, inesgotable no sols allò infinit, sinó també “l’àtom més petit”, perquè la naturalesa en totes les seues parts no té principi ni fi” (Kl. Ph. Schr. pags. 229-230). Per això Engels citava l’exemple del descobriment de l’alitzarina en el quitrà d’hulla i criticava el materialisme mecanicista. Si es vol plantejar la qüestió des de l’únic punt de vista just, és a dir, des del punt de vista materialista dialèctic, hom s’ha de preguntar: els electrons, l’èter, etcètera, existeixen fora de la consciència humana, com una realitat objectiva, o no? A aquesta pregunta els naturalistes, també sense vacil·lacions, hauran de contestar i contesten sempre , de la mateixa manera que admeten sense vacil·lacions l’existència de la naturalesa anteriorment a l’home i a la matèria orgànica. La qüestió queda així resolta a favor del materialisme, perquè la noció de matèria, com hem dit ja, no significa en gnoseologia més que açò: la realitat objectiva, existent independentment de la consciència humana i reflectida per aquesta.


Però el materialisme dialèctic insisteix sobre el caràcter aproximat, relatiu, de tota tesi científica sobre l’estructura de la matèria i de les seues propietats; insisteix sobre l’absència de línies absolutes de demarcació en la naturalesa, sobre la transformació de la matèria en moviment d’un estat en un altre, que, des del nostre punt de vista, ens sembla inconciliable amb el primer, etc. Per extravagant que semble des del punt de vista del “bon seny” la transformació de l’èter imponderable en matèria ponderablement i inversament, per “estranya” que semble l’absència en l’electró de qualsevol altra massa que la massa electromagnètica, per extraordinària que semble la limitació de les lleis mecàniques del moviment a un sol pla dels fenòmens de la naturalesa i la seua subordinació a les lleis més profundes dels fenòmens electromagnètics, etc., tot això no és més que una nova confirmació del materialisme dialèctic. La nova física ha derivat cap a l’idealisme, sobretot, precisament perquè els físics ignoraven la dialèctica. Aquests últims han combatut el materialisme metafísic (en el sentit en què emprava Engels aquesta paraula i no en el seu sentit positivista, és a dir, inspirat en Hume), la seua mecanicitat” unilateral, o siga, amb l’aigua han llençat de la banyera el xiquet. En negar la immutabilitat dels elements i les propietats de la matèria fins llavors coneguts, han caigut en la negació de la matèria, açò és, de la realitat objectiva del món físic. En negar el caràcter absolut de les lleis més importants i fonamentals, han caigut en la negació de tota llei objectiva en la naturalesa; han caigut en l’afirmació que les lleis de la naturalesa són pur convencionalisme, limitació de l’expectativa”, “necessitat lògica”, etc. En insistir en el caràcter aproximat, relatiu, dels nostres coneixements, han caigut en la negació de l’objecte independent del coneixement, reflectit per aquest amb una exactitud aproximada, amb una exactitud relativa. I així successivament, fins mai acabar.


Les reflexions de Bogdànov sobre l’”essència immutable de les coses”, exposades en 1899, les reflexions de Valentínov i de Iushkèvitx sobre la “substància”, etc., tampoc són més que fruits de la ignorància de la dialèctica. Només una cosa és immutable, des del punt de vista d’Engels: el reflex en la consciència humana (quan hi ha consciència humana) del món exterior, que existeix i es desenrotlla independentment de la mateixa. Cap altra “immutabilitat”, cap altra essència”, cap “substància absoluta”, en el sentit en què ha exposat aquests conceptes la inútil filosofia professoral, existeix per a Marx i Engels. L’”essència” de les coses o la “substància” també són relatives; no expressen més que l’aprofundiment del coneixement que l’home té dels objectes, i si aquest aprofundiment no va anar ahir més enllà de l’àtom i avui no passa de l’electró o de l’èter, el materialisme dialèctic insisteix emperò en el caràcter temporal, relatiu, aproximat, de tots aqueixes fites del coneixement de la naturalesa per la ciència humana en progrés. L’electró és tan inesgotable com l’àtom, la naturalesa és infinita, però existeix infinitament, i aquest reconeixement (que és l’únic categòric, l’únic incondicional) de la seua existència fora de la consciència i de les sensacions de l’home és precisament allò que distingeix el materialisme dialèctic de l’agnosticisme relativista i de l’idealisme.


Adduirem dos exemples de com la nova física fluctua inconscientment i espontàniament entre el materialisme dialèctic, que segueix ignorat pels savis burgesos, i el “fenomenalisme” amb les seues inevitables conclusions subjectivistes (i més tard, directament fideista).


Aqueix mateix August Righi, a qui el senyor Valentínov no va saber interrogar sobre la qüestió del materialisme, que li interessava, diu, en la introducció al seu llibre:


La naturalesa dels electrons o dels àtoms elèctrics encara continua sent un misteri; però, tot i això, a la nova teoria li està tal vegada reservat adquirir amb el temps no poca significació filosòfica, per quant arriba a postulats completament nous sobre l’estructura de la matèria ponderable i tendeix a reduir tots els fenòmens del món exterior a un origen comú.


Des del punt de vista de les tendències positivistes i utilitaristes del nostre temps, aqueix avantatge potser no té cap importància, i la teoria pot ser considerada en primer terme com un mitjà de posar còmodament ordre en els fets i comparar-los, servir de guia en les investigacions de fenòmens ulteriors. Però si en el passat es va tenir potser una confiança massa gran en les facultats de l’esperit humà i es va creure conèixer massa fàcilment les causes últimes de totes les coses, avui, en canvi, hi ha propensió a caure en l’error oposat” (lloc citat pàgina 3)


Per què Righi es dessolidaritza de les tendències positivistes i utilitaristes? Perquè no tenint, pel que hom ha pogut veure, cap punt de vista filosòfic determinat, s’acull per espontani impuls a la realitat del món exterior i al reconeixement de la nova teoria no sols com una “comoditat” (Poincaré), no sols com un “empirosímbol” (Iushkèvitx), no sols com una “harmonització de l’experiència” (Bogdànov) i la resta de termes amb què es designen semblants subterfugis subjectivistes, sinó com un pas cap avant en el coneixement de la realitat objectiva. Si aquest físic hagués tingut coneixement del materialisme dialèctic, el seu judici sobre l’error oposat a l’antic materialisme metafísic hauria sigut, tal vegada, el punt de partida d’una filosofia justa. Però tot l’ambient en què viuen aquests homes, els aparta de Marx i d’Engels i els llença als braços de la vulgar filosofia oficial.


També Rey ignora en absolut la dialèctica. Però també ell es veu obligat a admetre que hi ha entre els novíssims físics continuadors de les tradicions del “mecanisme” (és a dir, del materialisme). Kirchhoff, Hertz, Boltzmann, Maxwell, Helmholtz i lord Kelvin, no són els únics, diu, en seguir la senda del “mecanisme”.


Purs mecanicistes i des d’un cert punt de vista més mecanicistes que un altre qualsevol, representants extrems [“l’aboutissant”] del mecanisme, són aquells que, en seguir Lorentz i Larmor, formulen una teoria elèctrica de la matèria i arriben a negar la constància de la massa, i en fan una funció del moviment. Tots ells són mecanistes, perquè prenen per punt de partida els moviments reals “ (cursiva de Rey, pàgs. 290-291).


... Si les noves hipòtesis de Lorentz, de Larmor i de Langevin es confirmaren per l’experiència i adquiriren una base prou sòlida per a la sistematització de la física, seria indubtable que les lleis de la mecànica actual depenen de les lleis de l’electromagnetisme; les lleis de la mecànica constituirien un cas particular i estarien limitades en marcs rigorosament determinats. La constància de la massa, el nostre principi de la inèrcia no serien valedors més que per a les velocitats mitjanes dels cossos, entenent el terme “mitjanes” en relació als nostres sentits i als fenòmens que constitueixen la nostra experiència habitual. Seria indispensable una transformació general de la mecànica, i per consegüent, una transformació general de la física com a sistema.


Significaria açò la renúncia al mecanisme? De cap mode. La tradició purament mecanista continuaria mantenint-se, el mecanisme aniria per les sendes normals del seu desenrotllament” (295).


La física electrònica, que ha de ser col·locada entre les teories mecanistes pel seu esperit general, tendeix a imposar la seua sistematització a tota la física. Aquesta física dels electrons, encara que els seus principis fonamentals no provenen de la mecànica, sinó de les dades experimentals de la teoria de l’electricitat, és mecanista pel seu esperit, ja que: 1) Empra elements figurats, materials, per a representar les propietats físiques i les seues lleis; s’expressa en els termes de la percepció. 2) Si no considera els fenòmens físics com a casos particulars dels fenòmens mecànics, en canvi considera els fenòmens mecànics com un cas particular dels fenòmens físics. Llavors, les lleis de la mecànica continuen estant en connexió directa amb les lleis de la física; les nocions de la mecànica són nocions del mateix ordre que les nocions fisicoquímiques. En el mecanisme tradicional, aquestes nocions eren un calc dels moviments relativament lents, que, per ser els únics coneguts i accessibles a l’observació directa, havien sigut presos... com a tipus de tots els moviments possibles. Les noves experiències han demostrat que cal ampliar la nostra concepció sobre els moviments possibles. La mecànica tradicional segueix en peu tota sencera, però no s’aplica ja més que als moviments relativament lents... En velocitats considerables, altres són les lleis del moviment. La matèria es redueix a partícules elèctriques, últims elements de l’àtom... 3) El moviment, el desplaçament en l’espai, queda com l’únic element figurat de la teoria física. 4) Finalment (i des del punt de vista de l’esperit general de la física, aquesta consideració es troba per damunt de totes les restants), la concepció de la física, del seu mètode, de les seues teories i de la relació entre aquestes i l’experiència, continua sent absolutament idèntica a les concepcions del mecanisme, a la teoria de la física des del Renaixement” (46-47).


He citat completament aquests extensos extractes de Rey, perquè donat el seu constant temor de caure en la “metafísica materialista” seria impossible exposar d’una altra forma les seues afirmacions. Però per molt que abjuren del materialisme Rey i els físics que cita, continua sent, no obstant això, indubtable que la mecànica era un calc dels moviments lents reals, mentre que la nova física és un calc dels moviments reals que tenen lloc en prodigioses velocitats. El materialisme consisteix precisament en admetre que la teoria és un calc, una còpia aproximada de la realitat objectiva. No podríem desitjar millor confirmació del fet que la lluita es desenrotlla, en realitat, entre les tendències materialistes i idealistes, que la que ens és donada per Rey, quan diu que entre els nous físics hi ha una “reacció contra l’escola conceptual [la machista] i l’escola energètica”, i quan inclou els físics que professen la teoria electrònica entre els representants d’aqueixa reacció (46). Només importa no oblidar que, a més dels prejudicis generals de tot el filisteisme culte contra el materialisme, en els més reputats teòrics es reflecteix la seua completa ignorància de la dialèctica.


3. És concebible el moviment sense matèria?


La utilització de la nova física per l’idealisme filosòfic o les deduccions idealistes tretes d’aquesta física no es deuen al descobriment de noves varietats de la substància i de la força, de la matèria i del moviment, sinó a la temptativa de concebre el moviment sense matèria. Però precisament aqueixa temptativa és la que no analitzen a fons els nostres machistes. No han volgut tenir present l’afirmació d’Engels: “El moviment és inconcebible sense matèria”. J. Dietzgen ja en 1869, en el seu llibre L’essència del treball cerebral, expressava la mateixa idea que Engels, no sense realitzar, per cert, els seus acostumats intents confusionistes de “conciliar” el materialisme i l’idealisme. Prescindim d’aqueixos intents, explicables en grau considerable pel fet que Dietzgen polemitzava amb el materialisme de Büchner, aliè a la dialèctica, i vegem les pròpies declaracions de Dietzgen sobre la qüestió que ens interessa:


Els idealistes volen [diu Dietzgen] allò general sense allò particular, l’esperit sense la matèria, la força sense la substància, la ciència sense l’experiència o sense els materials, allò absolut sense allò relatiu” (Das Wesen der menschlichen Kopfarbeit [L’essència del treball cerebral de l’home ], 1903, pàg. 108).


Així, doncs, la tendència a separar el moviment de la matèria i la força de la substància, Dietzgen la relaciona amb l’idealisme, la situa al costat de la tendència a separar el pensament del cervell.


Liebig [continua Dietzgen], a qui agraden les digressions de la seua ciència inductiva cap a l’especulació filosòfica, diu, en el sentit de l’idealisme: No es pot veure la força” (109).


L’espiritualista o l’idealista creu en l’essència espiritual, és a dir, il·lusòria, inexplicable, de la força” (110).


L’antítesi entre la força i la substància és tan vella com l’antítesi entre l’idealisme i el materialisme” (111).


Naturalment, no hi ha força sense substància, ni substància sense força. La substància sense força i la força sense substància són uns contrasentits. Si els naturalistes idealistes creuen en el ser immaterial de les forces, no són en aquest punt naturalistes, sinó... visionaris” (114).


Veiem ací que, fa quaranta anys, també es podia trobar uns naturalistes disposats a admetre la concepció del moviment sense matèria, i que Dietzgen els qualificava, “en aquest punt”, de visionaris. ¿Quina és, doncs, la relació entre l’idealisme filosòfic i aquesta tendència a separar la matèria del moviment i a excloure la substància de la força? ¿No és, en efecte, “més econòmic” concebre el moviment sense matèria?


Figurem-nos un idealista conseqüent que sustenta, per exemple, el punt de vista que tot l’univers és la meua sensació o la meua representació, etc. (si diguérem: sensació o representació “de ningú”, l’idealisme filosòfic canviaria de varietat, però no canviaria la seua essència). Aquest idealista no pensarà ni per un instant negar que l’univers siga moviment, a saber: moviment dels meus pensaments, de les meues representacions mentals, de les meues sensacions. L’idealista rebutjarà com absurda la qüestió de què és allò que es mou: es produeix un canvi de les meues sensacions, les meues representacions mentals apareixen i desapareixen, i això és tot. No hi ha res fora de mi. “Es mou” i basta. No cal representar-se pensament més “econòmic”. Ni hi ha proves, sil·logismes, definicions que puguen refutar el solipsista, si aquest manté conseqüentment la seua concepció.


La diferència fonamental entre el materialista i el prosèlit de la filosofia idealista, és que el primer considera la sensació, la percepció, la representació i, en general, la consciència de l’home, com una imatge de la realitat objectiva. L’univers és el moviment d’aqueixa realitat objectiva, reflectida per la nostra consciència. Al moviment de les representacions, de les percepcions, etc., li correspon el moviment de la matèria exterior a mi. La noció de matèria no expressa una altra cosa que la realitat objectiva que ens és donada en la sensació. Per la qual cosa separar el moviment de la matèria és equivalent a separar el pensament de la realitat objectiva, separar les meues sensacions del món exterior, és a dir, passar a l’idealisme. El joc de prestidigitació que es fa ordinàriament en negar la matèria, en admetre el moviment sense matèria, consisteix en callar les relacions entre la matèria i el pensament. Es presenten les coses com si aqueixes relacions no existiren, però en realitat s’introdueixen subreptíciament, no se les menciona al principi del raonament, però després apareixen, si fa o no fa, imperceptiblement.


La matèria ha desaparegut, se’ns diu, volent treure d’ací deduccions gnoseològiques. I el pensament, perdura?, preguntem nosaltres. Si no perdura, si amb la desaparició de la matèria ha desaparegut també el pensament, si amb la desaparició del cervell i del sistema nerviós han desaparegut també les representacions i les sensacions, llavors vol dir que tot ha desaparegut, que ha desaparegut també el vostre raonament, com una de les mostres d’un “pensament” qualsevol que siga (o d’una insuficiència de pensament)! Però si perdura, si suposeu que el pensament (la representació, la sensació, etc.) no ha desaparegut amb la desaparició de la matèria, vol dir que adopteu d’amagat el punt de vista de l’idealisme filosòfic. Això és precisament el que els succeeix a aquells que, per raons d’”economia”, volen concebre el moviment sense la matèria, ja que només pel fet de continuar el seu raonament admeten tàcitament l’existència del pensament després de la desaparició de la matèria. I açò vol dir que s’adopta com a base un idealisme filosòfic molt senzill o molt complicat: molt senzill quan s’arriba obertament al solipsisme (jo existisc, tot el món és només la meua sensació); molt complicat si es reemplaça el pensament, la representació, la sensació de l’home vivent per una abstracció morta: pensament de ningú, idea de ningú, sensació de ningú, pensament en general (idea absoluta, voluntat universal, etc.), la sensació considerada com a “element” indeterminat, allò “psíquic”, col·locat com a base de tota la naturalesa física, etc., etc. Milers de matisos són possibles en aquest cas entre les varietats de l’idealisme filosòfic i sempre es pot crear el matís mil i u, i a l’autor d’aquest minúscul sistema mil i un (per exemple, l’empiromonisme) la diferència entre el seu i els altres pot parèixer important. Des del punt de vista del materialisme, aqueixes diferències no tenen cap importància essencial. Allò essencial és el punt de partida. Allò essencial és que la temptativa de concebre el moviment sense matèria introdueix de contraban el pensament separat de la matèria, i açò és precisament idealisme filosòfic.


Per això, per exemple, el machista anglès Karl Pearson, el machista més clar, el més conseqüent, el més hostil als subterfugis verbals, encapçala sense embulls el capítol VII del seu llibre consagrat a la “matèria”, amb un paràgraf que porta aquest títol característic: “Totes les coses es mouen, però només en el concepte” (“All things move - but only in conception”). En allò que fa all domini de les percepcions és ociós preguntar-se (“it is idle to ask”) què és el que es mou i per què es mou” (pàg. 243, The Grammar of Science ).


Per això també van començar les desventures filosòfiques de Bogdànov, en realitat, abans que tingués coneixement de Mach, van començar a partir del dia en què va creure el gran químic i mediocre filòsof Ostwald, que afirmava concebible el moviment sense la matèria. És tant més oportú detenir-nos en aquest remot episodi de l’evolució filosòfica de Bogdànov, quant que no es pot, al parlar de les relacions de l’idealisme filosòfic amb certs corrents de la nova física, fer silenci sobre l’”energètica” d’Ostwald.


Hem dit ja [escrivia Bogdànov en 1899] que el segle XIX no ha aconseguit acabar definitivament amb la qüestió de l’”essència immutable de les coses”. Aquesta essència exerceix, davall el nom de “matèria”, un important paper fins i tot en la concepció del món dels pensadors més avantatjats del segle... “ (Elements fonamentals de la concepció històrica de la naturalesa, pàg. 38).


Hem dit que tot açò és confusió. L’admissió de la realitat objectiva del món exterior, l’admissió de l’existència, fora de la nostra consciència, d’una matèria perpètuament movible i perpètuament canviable, està ací confosa amb l’admissió de l’essència immutable de les coses.


No podem permetre’ns suposar que Bogdànov no haja inclòs en 1899 Marx i a Engels entre els pensadors avançats”. Però és evident que no ha comprés el materialisme dialèctic.


... Àdhuc es distingeixen habitualment dos aspectes en els processos de la naturalesa: la matèria i el seu moviment. No es pot dir que el concepte de matèria es distingisca per una gran claredat. No és fàcil donar una resposta satisfactòria a la pregunta Què és la matèria? Hom la defineix com “causa de les sensacions” o com “possibilitat constant de sensacions”; però és evident que en aquest cas es confon la matèria amb el moviment... “


És evident que Bogdànov raona malament. Més encara, que confon l’admissió materialista de l’origen objectiu de les sensacions (la causa de les sensacions no està formulada amb claredat) amb la definició agnòstica, donada per Mill, de la matèria, com a possibilitat constant de sensacions. L’error capital de l’autor neix ací de què, en tocar de prop el problema de l’existència o inexistència de l’origen objectiu de les sensacions, abandona aquest problema a la meitat del camí i salta al problema de l’existència o inexistència de la matèria sense moviment. L’idealista pot considerar l’univers com el moviment de les nostres sensacions (encara que “socialment organitzades” i “harmonitzades” en el més alt grau); el materialista pot considerar-lo com el moviment de l’origen objectiu, del model objectiu de les nostres sensacions. El materialista metafísic, o siga antidialèctic, pot admetre l’existència (encara que no siga més que temporal, fins al “primer impuls” etc.) de la matèria sense moviment. El materialista dialèctic no sols considera el moviment com una propietat inseparable de la matèria, sinó que rebutja la concepció simplificada del moviment, etc.


... Potser fóra més exacte donar la definició següent: “matèria és allò que es mou”; però això estaria tan faltat de contingut com si diguérem: la matèria és el subjecte d’una proposició en què “es mou” és el predicat. No obstant això, la qüestió consisteix potser precisament que els homes s’hagen acostumat, en l’època de l’estàtica, en veure necessàriament com a subjecte quelcom sòlid, un “objecte” qualsevol, i en no tolerar una noció tan incòmoda per al pensament estàtic com la del “moviment” més que en qualitat de predicat, com un dels atributs de la “matèria”“.


Açò ens porta a la memòria l’acusació de què feia objecte Akímov els iskristes perquè en el seu programa no posaven en nominatiu la paraula proletariat! Dir: l’univers és la matèria en moviment o: l’univers és moviment material, és completament igual.


Però és imprescindible que l’energia tinga un vehicle!” (diuen els partidaris de la matèria). “I per què?” (pregunta Ostwald amb raó). “Potser la naturalesa ha d’estar forçosament formada de subjecte i predicat?” (pàg. 39).


Aquesta resposta d’Ostwald, que en 1899 agradava tant a Bogdànov, és un simple sofisma. ¿És que els nostres judicis (es podria respondre a Ostwald) han d’estar forçosament formats d’electrons i d’èter? En realitat, eliminar mentalment de la “naturalesa” la matèria com subjecte”, és admetre implícitament en filosofia el pensament per “subjecte” (és a dir, com quelcom primari, punt de partida, independent de la matèria). No és el subjecte allò que s’elimina, sinó l’origen objectiu de la sensació, i la sensació arriba a ser “subjecte”, és a dir, la filosofia arriba a ser la de Berkeley, siga quin siga el mode amb què després es disfresse la paraula sensació. Ostwald ha intentat esquivar aquest inevitable dilema filosòfic (materialisme o idealisme) emprant de manera indeterminada la paraula “energia”, però la seua temptativa palesa justament una vegada més la inutilitat de les estratagemes d’aqueixa mena. Si l’energia és moviment, no haureu fet més que traslladar la dificultat del subjecte al predicat, no haureu fet més que modificar els termes de la pregunta dient: És matèria l’energia?, en compte de: És la matèria la que es mou? ¿La transformació de l’energia es realitza fora de la meua consciència, independentment de l’home i de la humanitat, o no és açò més que idees, símbols, signes convencionals, etc.? Aquesta qüestió va ser fatal per a la filosofia “energètica”, per a aqueix assaig d’esfumar, amb ajuda d’una terminologia “nova”, antics errors gnoseològics.


Alguns exemples demostraran a quina confusió ha arribat l’energètic Ostwald. Declara en el pròleg de les seues Conferències sobre filosofia naturalxcvii que considera “com una immensa conquista si l’antiga dificultat sobre com unir les nocions de matèria i esperit, és simplement i naturalment eliminada per la reducció d’ambdues nocions a la d’energia”. Açò no és una conquista, és una pèrdua, ja que el problema de realitzar les investigacions gnoseològiques (Ostwald no s’adona exactament de què planteja precisament una qüestió gnoseològica i no una qüestió química!) en la direcció materialista o en la idealista, no es resol, sinó que s’embrolla amb l’ús arbitrari del terme “energia”. Naturalment, si es redueix la matèria i l’esperit a la noció d’energia, llavors la supressió verbal de la contradicció és indubtable, però l’absurd de la doctrina sobre els follets i apareguts no desapareixerà pel fet que la qualifiquem d’”energètica”. Llegim en la pàgina 394 de les Conferències d’Ostwald:


L’explicació més senzilla que tots els fenòmens exteriors poden ser representats com a processos que es realitzen entre les energies, és que precisament els processos de la nostra consciència són en si mateixos processos energètics i comuniquen [“aufpragen”] aquesta la seua propietat a totes les experiències exteriors”.


Açò és pur idealisme: no és el nostre pensament allò que reflecteix la transformació de l’energia en l’univers exterior, sinó que l’univers exterior reflecteix la “propietat” de la nostra consciència! El filòsof americà Hibben diu molt encertadament a propòsit d’aqueix paràgraf i d’alguns altres trossos anàlegs de les conferències d’Ostwald, que aquest autor “apareix ací davall la toga kantiana”: l’explicabilitat dels fenòmens del món exterior es dedueix de les propietats de la nostra ment!xcviii


És evident [diu Hibben] que si definírem la noció inicial d’energia de manera que englobés també els fenòmens psíquics, no seria això ja la simple noció d’energia admesa pels cercles científics o inclús pels mateixos energetistes”.


La transformació de l’energia està considerada per les Ciències Naturals com un procés objectiu, independent de la consciència de l’home i de l’experiència de la humanitat, és a dir, està considerada d’una manera materialista. El mateix Ostwald, en gran quantitat de casos, fins i tot possiblement en la majoria dels casos, entén per energia el moviment material.


I per això s’ha produït aquest fenomen original: el deixeble d’Ostwald, Bogdànov, una vegada convertit en deixeble de Mach, no s’ha posat a acusar Ostwald de no atenir-se conseqüentment a la concepció materialista de l’energia, sinó d’admetre la concepció materialista de l’energia (i inclús de fer-ne a vegades la base). Els materialistes critiquen Ostwald per haver caigut en l’idealisme, per intentar conciliar el materialisme amb l’idealisme. Bogdànov critica Ostwald des del punt de vista idealista:


... L’energètica d’Ostwald, hostil a l’atomisme, però molt pròxima, en la resta, al vell materialisme, es va guanyar les meues més vives simpaties [escriu Bogdànov en 1906]. No obstant això, prompte vaig poder veure una contradicció important de la filosofia de la naturalesa d’Ostwald: mentre accentua moltes vegades el valor purament metodològic de la noció d’energia, l’autor no s’até en un gran nombre de casos a aquesta concepció. De pur símbol de les correlacions entre els fets de l’experiència, l’energia es transforma molt sovint, per a aquest autor, en substància de l’experiència, en matèria del món.” (Empiromonisme, llibre III, pàgs. XVI-XVII).


L’energia, pur símbol! Bogdànov pot, després d’açò, discutir a plaer amb l’”empirosimbolista” Iushkèvitx, amb els “machistes purs”, amb els empirocriticistes, etc.; des del punt de vista dels materialistes, serà una discussió entre un creient del diable groc i un altre creient del diable verd. Perquè allò que importa no és allò que distingeix Bogdànov dels altres machistes, sinó allò que hi ha en ells de comú: la interpretació idealista de l’”experiència” i de l’”energia”, la negació de la realitat objectiva, en l’adaptació a la qual consisteix l’experiència humana, i en la reproducció de la qual consisteix l’única “metodologia” científica i l’única “energètica” científica.


El material del món li és indiferent [a l’energètica d’Ostwald] amb ella és plenament compatible tant el vell materialisme com el panpsiquisme” (XVII)... [¿és a dir, l’idealisme filosòfic? Partint de la confusa energètica, pren Bogdànov no la senda materialista, sinó la idealista...


Representar l’”energia” com una substància no és una altra cosa que l’antic materialisme sense els àtoms absoluts: materialisme corregit en el sentit que admet la continuïtat d’allò que existeix” (lloc citat).


Sí, del “vell” materialisme, és a dir, del materialisme metafísic dels naturalistes, Bogdànov ha passat, no al materialisme dialèctic, que no comprèn millor en 1906 que en 1899, sinó a l’idealisme i al fideisme, ja que cap representant instruït del fideisme contemporani, cap immanentista, cap “neocriticista”, etc farà cap objecció al concepte “metodològic” de l’energia, a la seua interpretació com “pur símbol de les correlacions entre els fets de l’experiència”. Llegiu a P. Carus, amb la fisonomia del qual hem entrat en suficient coneixement més amunt, i veureu aquest machista criticar Ostwald exactament igual que ho faria Bogdànov:


El materialisme i l’energètica [escriu Carus] pertanyen sense discussió a una i la mateixa categoria” (The Monist, vol. XVII, 1907, núm. 4, pàg. 536).


El materialisme ens il·lustra molt poc quan ens diu que tot és matèria, que els cossos són matèria i que el pensament no és més que una funció de la matèria; però l’energètica del professor Ostwald no val molt més, ja que ens diu que la matèria és energia i que l’ànima és només un factor de l’energia” (533).


L’energètica d’Ostwald ens ofereix un bon exemple de la promptitud amb què es posa de moda una terminologia “nova” i de la promptitud amb què apareix de manifest que no basta modificar un poc les expressions per a eliminar les qüestions filosòfiques fonamentals i les direccions filosòfiques fonamentals. Igual es pot expressar (amb més o menys conseqüència, naturalment) el materialisme i l’idealisme en termes d’”energètica” que en termes d’”experiència”, etc. La física energètica és l’origen de noves temptatives idealistes de concebre el moviment sense la matèria, basant-se en la descomposició de les partícules de la matèria que fins avui es creien indescomponibles i en el descobriment de noves formes, fins avui desconegudes, del moviment de la matèria.


4. Les dos direccions de la física contemporània i l’espiritualisme anglès


A fi de demostrar d’una manera concreta la lluita filosòfica que s’ha entaulat en la literatura contemporània amb motiu de les diverses conclusions que es dedueixen de la nova física, concedim la paraula als participants directes en el “combat”, començant pels anglesos. El físic Arthur W. Rücker defèn una direcció, des del punt de vista del naturalista; el filòsof James Ward en defèn una altra, des del punt de vista de la gnoseologia.


A. W. Rücker, president de la secció de física del congrés dels naturalistes anglesos que es va celebrar a Glasgow en 1901, va escollir com a tema del seu discurs la qüestió sobre el valor de la teoria física i dels dubtes que s’han suscitat respecte a l’existència dels àtoms i, en particular, de l’èter. L’orador va citar els físics Poincaré i Poynting, que han plantejar aqueixa qüestió (aquest últim és un correligionari anglès dels simbolistes o machistes), així com el filòsof Ward; va citar també el cèlebre llibre de Haeckel i va intentar fer una exposició dels seus propis punts de vistaxcix.


La qüestió en litigi [va dir Rücker] és saber si les hipòtesis que estan en la base de les teories científiques més esteses han de ser considerades com a descripcions exactes de l’estructura de l’univers que ens rodeja o senzillament com a ficcions còmodes”. (Emprant els termes de la nostra discussió amb Bogdànov, Iushkèvitx i companyia: ¿són aqueixes hipòtesis còpies de la realitat objectiva, de la matèria en moviment o no són més que “metodologia”, “símbols purs”, formes d’organització de l’experiència”?) Rücker convé que pràcticament pot no haver-hi diferència entre les dos teories: la direcció d’un riu igual pot ser determinada per l’home que només segueix una línia blava sobre un mapa o un croquis, que per qui sap que aqueixa línia representa un riu autèntic. Des del punt de vista de la còmoda ficció, la teoria “alleugereix la memòria”, “posa ordre” en les nostres observacions, conforma a aquestes amb un cert sistema artificial, “regularitza els nostres coneixements”, els resumeix en equacions, etc. Podem, per exemple, limitar-nos a dir que la calor és una forma del moviment o de l’energia, “substituint d’aquesta manera el quadro viu dels àtoms en moviment amb una asserció incolora (“colourless”) sobre l’energia calòrica, la real naturalesa de la qual no intentem definir”. En reconèixer plenament la possibilitat d’arribar per aquest camí a grans èxits científics, Rücker gosa afirmar que semblant sistema tàctic no pot ser considerat com l’última paraula de la ciència en la lluita per la veritat”. La qüestió queda en peu: “¿podem deduir dels fenòmens revelats per la matèria l’estructura de la mateixa matèria?” “¿Tenim fonament per a creure que l’esbós teòric que ens ha donat ja la ciència siga fins a un cert punt una còpia i no un simple diagrama de la veritat?”


En analitzar la qüestió de l’estructura de la matèria, Rücker pren l’aire com a exemple, diu que l’aire està compost de gasos i que la ciència descompon “qualsevol gas elemental en una mescla d’àtoms i èter”. I ací és, continua, on se’ns crida: Ep! No es poden veure les molècules i els àtoms; es poden usar com “simples conceptes” (“mere conceptions”), “però no se’ls pot considerar com a realitats”. Rücker rebutja aqueixa objecció apel·lant a un dels molt nombrosos casos que es troben en el desenrotllament de la ciència: els anells de Saturn, examinats al telescopi, tenen l’aspecte d’una massa compacta. Els matemàtics han provat per mitjà de càlculs que açò és impossible, i l’anàlisi espectral ha confirmat les conclusions fetes sobre la base d’aqueixos càlculs. Una altra objecció: adscrivim als àtoms i a l’èter unes propietats que els nostres sentits no ens revelen en la matèria ordinària. Rücker rebutja també aquesta objecció, citant exemples com la difusió dels gasos i dels líquids, etc. Una sèrie de fets, observacions i experiències demostren que la matèria està formada de partícules o grans aïllats. La qüestió de si aquestes partícules, aquests àtoms difereixen del “medi primari”, del medi fonamental” que els rodeja (èter), o bé en són parts d’aquest medi que es troba en un estat particular, està encara en suspens i no concerneix per a res la mateixa teoria de l’existència dels àtoms. No hi ha cap raó per a negar a priori, a despit dels testimonis de l’experiència, l’existència de “substàncies quasi materials”, diferents de la matèria ordinària (dels àtoms i l’èter). Són inevitables errors de detall, però el conjunt de les dades científiques no presenta cap dubte quant a l’existència dels àtoms i de les molècules.


Rücker indica a continuació les noves dades concernents l’estructura dels àtoms compostos de corpuscles (electrons) carregats d’electricitat negativa, i fa notar la semblança dels resultats de diferents experiències i càlculs sobre les dimensions de les molècules: la “primera aproximació” dóna un diàmetre de 100 milimicrons (milionèsimes de mil·límetre). Sense detenir-nos en les observacions particulars de Rücker i en la seua crítica del neovitalisme, citem només les seues conclusions:


Els que rebaixen el valor de les idees que van presidir fins a la data el progrés de la teoria científica, admeten massa sovint que no hi ha més alternativa que escollir entre aquestes dos afirmacions oposades: o que l’àtom i l’èter són simples ficcions de la imaginació científica, o que la teoria mecànica dels àtoms i de l’èter (ara no està acabada, però si pogués estar-ho) ens dóna una idea completament i idealment exacta de les realitats. El meu parer és que hi ha un camí mitjà”.


Un home dins d’una habitació fosca pot distingir molt confusament els objectes, però si no entropessa amb els mobles ni pren un espill per una porta, és que hi veu algunes coses bé. Així que no hem de renunciar a la pretensió de penetrar més enllà de la superfície de la naturalesa, ni pretendre que ja hem esgarrat tots els vels del misteri del món circumdant.


Es pot convenir que encara no ens hem fet un quadro completament acabat ni de la naturalesa dels àtoms ni de la naturalesa de l’èter, en el medi del qual existeixen els àtoms; però he intentat demostrar que, malgrat el caràcter aproximatiu [“tentative”] d’algunes de les nostres teories, tot i les nombroses dificultats de detall amb què entropessa, la teoria dels àtoms... És exacta en les seues bases fonamentals; que els àtoms no són només conceptes auxiliars [“helps”] per als perplexos matemàtics [“puzzled mathematicians”], sinó realitats físiques”.


Així acabava la seua peroració Rücker. El lector veu que l’orador no havia abordat la gnoseologia, però en realitat havia defès, en nom, indubtablement, de nombrosos naturalistes, el punt de vista del materialisme espontani. La seua posició es resumeix en aquestes paraules: la teoria de la física és un calc (cada vegada més exacte) de la realitat objectiva. El món és la matèria en moviment que anem coneixent cada vegada més profundament. Les inexactituds de la filosofia de Rücker naixen de la defensa, de cap mode obligatòria, de la teoria “mecànica” (per què no electromagnètica?) dels moviments de l’èter i de la incomprensió de les correlacions entre la veritat relativa i l’absoluta. No li falta a aquest físic més que conèixer el materialisme dialèctic (abstracció feta, per descomptat, de les consideracions pràctiques tan importants que indueixen els professors anglesos a anomenar-se “agnòstics”).


Vegem ara com criticava aqueixa filosofia l’espiritualista James Ward:


... El naturalisme [escrivia] no és una ciència, i la teoria mecànica de la naturalesa que li serveix de base, tampoc és una ciència... Però, encara que el naturalisme i les ciències naturals, la teoria mecànica de l’univers i la mecànica, com a ciència, són, des del punt de vista lògic, coses diferents, a primera vista són molt semblants entre si i històricament estan estretament enllaçades. No existeix, per cert, cap perill de confusió entre les Ciències Naturals i la filosofia de direcció idealista o espiritualista, ja que aquesta filosofia implica necessàriament la crítica de les premisses gnoseològiques que la ciència assenta inconscientment.”c


És veritat! Les Ciències Naturals admeten inconscientment que la seua doctrina reflecteix la realitat objectiva, i aquesta filosofia és l’única compatible amb les Ciències Naturals!


... No ocorre el mateix amb el naturalisme, que en innocència iguala la de la ciència pel que fa a la teoria del coneixement. En realitat, el naturalisme, a semblança del materialisme, és senzillament una física tractada com a metafísica... El naturalisme és indubtablement menys dogmàtic que el materialisme, perquè fa reserves agnòstiques sobre la naturalesa de la realitat última; però insisteix resoludament sobre la prioritat de l’aspecte material d’aquest “Incognoscible”...”


El materialista tracta la física com una metafísica. Conegut argument! El reconeixement de la realitat objectiva fora de l’home és anomenat metafísica: els espiritualistes coincideixen amb els kantians i els adeptes de Hume en aquests reprotxes al materialisme. I es comprèn: no és possible aplanar el camí a les “nocions reals” de l’estil de les de Rehmke sense eliminar la realitat objectiva de les coses, dels cossos o dels objectes que cadascun coneix!...


... Quan sorgeix la qüestió, filosòfica en el fons, sobre com sistematitzar millor el conjunt de l’experiència [plagia Bogdànov, senyor Ward!], el naturalista afirma que hem de començar per l’aspecte físic. Només aquests fets són necessaris, determinats i rigorosament concatenats; tot pensament que ha fet palpitar el cor humà... Pot arribar, ens diuen, a una redistribució perfectament exacta de la matèria i el moviment... Que les afirmacions de tal significació filosòfica i de tal amplitud siguen les deduccions legítimes de la ciència física [o siga de les Ciències Naturals], és cosa que no es decideixen a afirmar directament els físics contemporanis. Però molts d’ells consideren que els que s’esforcen per fer patent l’oculta metafísica, el realisme físic en què reposa la teoria mecànica de l’univers, ataquen la mateixa ciència...” Tal és també, segons es diu, l’opinió de Rücker sobre la meua filosofia. “Però en realitat la meua crítica [d’aquesta “metafísica”, avorrida així mateix de tots els machistes] reposa enterament sobre les conclusions d’una escola de físics, si així pot hom anomenar-los, que cada dia augmenta el nombre dels seus adeptes i estén la seua influència, escola que rebutja aquest realisme quasi medieval... Aquest realisme ha romàs tant de temps sense discussió, que alçar-se contra ell és considerat com una manifestació d’anarquia científica. Seria, no obstant això, en veritat extravagant suposar que homes com Kirchhoff i Poincaré (per a no citar més que dos grans noms entre altres molts), vulguem “desacreditar el mètodes de la ciència”... Per a distingir-los de la vella escola, que estem en el dret d’anomenar-la dels realistes físics, podem denominar la nova escola la dels simbolistes físics. Aquest terme no serà del tot feliç però a com a mínim palesa una diferència essencial entre les dos escoles, diferència que ens interessa especialment en aquest moment. La qüestió en litigi és molt senzilla. Les dos escoles parteixen, per descomptat, de la mateixa experiència sensorial [“perceptual”]; ambdues empren sistemes conceptuals abstractes que difereixen uns d’altres en els detalls, però que en el fons són idèntics; ambdues recorren als mateixos procediments de comprovació de les teories. Però una d’aqueixes dos escoles creu que s’acosta més i més a la realitat última i deixa al seu darrere les noves aparences. L’altra creu que només substitueix [“is substituting”] amb esquemes descriptius generalitzats, intel·lectualment manejables, la complexitat dels fets concrets... Ni l’una ni l’altra afecten el valor de la física com a coneixement sistemàtic sobre [cursiva de Ward] les coses; la possibilitat d’un ulterior desenrotllament de la física i de la seua aplicació pràctica és igual en ambdós casos. Però la diferència filosòfica [“speculative”] entre les dos escoles és enorme, i en aquest sentit es fa molt important saber quina d’elles té raó”...


Aquest espiritualista franc i conseqüent planteja la qüestió amb una exactitud i claredat notables. En efecte, la diferència entre les dos escoles de la física contemporània és únicament filosòfica, únicament gnoseològica. En efecte, la diferència capital rau únicament en què una admet la realitat “última” (hauria calgut dir: objectiva), reflectida per la nostra teoria, mentre que l’altra ho nega, no veient en la teoria més que una sistematització de l’experiència, un sistema d’empiriosímbols, etc., etc. A conseqüència dels seus descobriments de noves varietats de la matèria i de noves formes del moviment d’aquesta, la nova física, amb motiu de l’esquerda de les velles nocions físiques, ha plantejat els vells problemes de la filosofia. I si els adeptes de les direccions filosòfiques “intermèdies” (“positivistes”, deixebles de Hume, prosèlits de Mach) no saben plantejar amb claredat la qüestió litigiosa, el franc idealista Ward descorre tots els vels.


... Rücker ha consagrat el seu discurs d’inauguració a la defensa del realisme físic contra la interpretació simbòlica últimament advocada pels professors Poincaré i Poynting, així com per mi mateix” (pàgs. 305-306; en altres llocs del seu llibre Ward afegeix a aqueixos noms els de Duhem, Pearson i Mach; veja’s tom II, pàgines 161-63-57-75-83 i d’altres).


... Rücker parla constantment d’”imatges mentals”, no sense afirmar sempre que l’àtom i l’èter són un poc més que imatges mentals. Tal mode de raonar, en realitat, equival a dir: No puc en aquest cas concret formar una altra imatge, i per tant la realitat se li ha de semblar... El professor Rücker admet la possibilitat abstracta d’una altra imatge mental... Admet inclús el caràcter “aproximatiu” (“tentative”) d’algunes de les nostres teories i admet nombroses “dificultats de detall”. Al cap i a la fi ell defèn només una hipòtesi de treball (“a working hypothesis”), que, d’altra banda, ha perdut molt del seu prestigi en la segona meitat del segle. Però si la teoria atòmica i les altres teories de l’estructura de la matèria no són més que hipòtesis de treball estrictament limitades als fenòmens físics, res pot justificar la teoria segons la qual el mecanisme és la base de tot i redueix els fets de la vida i de l’esperit a epifenòmens, o dit en altres termes, els fa en un grau més fenomenals i en un grau menys reals que la matèria i el moviment. Tal és la teoria mecanista del món, i si el professor Rücker no la defèn, no tenim per què discutir amb ell” (pàgs. 314-315).


Per descomptat, és del tot absurd dir que el materialisme tinga per “menor” la realitat de la consciència o afirme forçosament el quadro mecànic i no l’electromagnètic, ni qualsevol altre quadro infinitament més complex del món, com a matèria en moviment. Però d’una manera vertaderament virtuosa, molt millor que els nostres machistes (és a dir, els idealistes confusos), l’idealista declarat i franc Ward capta els punts flacs del materialisme “espontani” de les Ciències Naturals, per exemple, la seua incapacitat per a explicar la correlació entre la veritat relativa i la veritat absoluta. Ward es desfà en cabrioles i declara que si la veritat és relativa, aproximada, no fa més que “tantejar” el fons de la qüestió, no pot, per consegüent, reflectir la realitat! Aquest espiritualista planteja amb extraordinària justesa, en canvi, la qüestió dels àtoms, etc., com “hipòtesis de treball”. El fideisme modern, cultivat (Ward el dedueix directament del seu espiritualisme) ni tan sols pensa en una altra cosa que no siga declarar com “hipòtesis de treball” les nocions de les Ciències Naturals. Nosaltres vos abandonem la ciència, senyors naturalistes, i vosaltres lliureu-nos la gnoseologia, la filosofia: tal és en els països capitalistes “avançats” la condició de convivència entre teòlegs i professors.


En allò que fa als altres punts de la gnoseologia de Ward que aquest relaciona amb la “nova” física, hi figura també la seua lluita aferrissada contra la matèria. Què és la matèria? Què és l’energia?, pregunta Ward, mofant-se de l’abundància i del caràcter contradictori de les hipòtesis. Hi ha un èter o diversos? Es tracta d’un nou “líquid perfecte” a què arbitràriament es concedeixen qualitats tan noves com inversemblants! I el mateix Ward respon:


Nosaltres no trobem definit més que el moviment. La calor és una forma del moviment, l’elasticitat és una altra forma del moviment, la llum i el magnetisme són altres formes del moviment. La mateixa massa és així mateix, al capdavall, com suposen, una forma del moviment, del moviment de quelcom que no és ni sòlid, ni líquid, ni gasós; que no és, en si, un cos, ni un agregat de cossos; que no és fenomenal i no ha de ser noumenal; un vertader apeiron [terme de filosofia grega, que significa: infinit, il·limitat], al qual nosaltres podem imposar les nostres pròpies característiques” (I, 140).


L’espiritualista continua sent fidel a si mateix en separar el moviment de la matèria. El moviment dels cossos es transforma en la naturalesa en el moviment d’allò que no és un cos de massa constant, en el moviment d’allò que és càrrega desconeguda d’una electricitat desconeguda en un èter desconegut; aquesta dialèctica de les transformacions materials que s’efectuen en el laboratori i en la fàbrica, no serveix als ulls de l’idealista (com als del gran públic i als dels machistes) de confirmació de la dialèctica materialista, sinó d’argument contra el materialisme:


... La teoria mecànica, com a explicació obligatòria (“professed”) de l’univers, rep un colp mortal pel mateix progrés de la física mecànica” (143)...


El món és matèria en moviment, contestem nosaltres, i la mecànica reflecteix les lleis del moviment d’aqueixa matèria en relació a moviments lents, mentre que la teoria electromagnètica les reflexa en relació a moviments ràpids...


L’àtom dimensional, sòlid, indestructible, ha sigut sempre el punt de suport de la concepció materialista del món. Malauradament, per a aquesta concepció, l’àtom dimensional no ha satisfet les exigències (“Was not equal to the demands”) presentades pel creixent coneixement”... (144).


La destructibilitat de l’àtom, la seua inesgotabilitat, la variabilitat de totes les formes de la matèria i del seu moviment, han sigut sempre el recolzament del materialisme dialèctic. Tots els límits en la naturalesa són convencionals, relatius, movibles, expressen l’aproximació de la nostra intel·ligència al coneixement de la matèria, però açò no demostra de cap manera que la naturalesa, la matèria, siga en si un símbol, un signe convencional, és a dir, un producte de la nostra intel·ligència. L’electró és a l’àtom el que seria un punt d’aquest llibre al volum d’un edifici que tingués 64 metres de llarg per 32 d’ample i 16 d’alt (Lodge): es mou amb una velocitat de 270.000 quilòmetres per segon, la seua massa varia amb la seua velocitat, fa 500 trilions de revolucions per segon; tot això és molt més complicat que l’antiga mecànica, però tot això és moviment de la matèria en l’espai i el temps. La intel·ligència humana ha descobert moltes coses prodigioses en la naturalesa i encara en trobarà més, augmentant així el seu domini de la naturalesa, però això no vol dir que la naturalesa siga una creació del nostre esperit o d’un esperit abstracte, és a dir, del déu de Ward, de la “substitució” de Bogdànov, etc.


... Tal ideal [el del “mecanisme”], rigorosament aplicat, com a teoria del món real, ens porta al nihilisme: tots els canvis són moviments, ja que els moviments són els únics canvis que podem comprendre, i per tant tot allò que es moga ha de ser moviment perquè nosaltres ho puguem comprendre” (166)... “Com he tractat de demostrar, el progrés de la física és justament el mitjà més eficaç de combatre la creença ignorant que veu en la matèria i el moviment la substància última (“inmost”), i no els més abstractes símbols de la suma d’existència... Mai arribarem a Déu pel mer mecanisme” (180)...


Heus aquí quelcom que ja comença a assemblar-se tret per tret als Assajos “sobre” la filosofia del marxisme! Faria bé, senyor Ward, en dirigir-se a Lunatxarski, Iushkèvitx, Basàrov i Bogdànov: ells prediquen absolutament la mateixa cosa, encara que d’una manera “més vergonyant” que vostè.


5. Les dos direccions de la física contemporània i l’idealisme alemany


En 1896, amb un goig extraordinàriament triomfal, el conegut idealista kantià Hermann Cohen escrivia en el pròleg a la quinta edició de la Història del materialisme, falsificada per Fr. Albert Lange.


L’idealisme teòric [exclamava H. Cohen (pàgina XXVI)] ha començat a fer trontollar el materialisme dels naturalistes... sobre el qual potser obtindrà molt prompte una definitiva victòria”. “D’idealisme està impregnant [“Durchwirkung”] la física nova”. L’atomisme ha degut cedir el lloc al dinamisme”. “El viratge notable consisteix en el fet que la investigació dels problemes químics de la substància haja portat a un triomf fonamental sobre la concepció materialista de la matèria. Així com Tales va realitzar la primera abstracció en formular el concepte de substància, i hi va relacionar els seus raonaments especulatius sobre l’electró, així també a la teoria de l’electricitat li ha cabut en sort produir la més profunda revolució en la concepció de la matèria i, en transformar la matèria en força, portar la victòria de l’idealisme” (pàg. XXIX).


H. Cohen assenyala amb tanta precisió i claredat com a J. Ward les direccions filosòfiques fonamentals, sense extraviar-se (com s’extravien els nostres machistes) en les ínfimes diferències d’un idealisme energètic, simbòlic, empirocriticista, empiromonista, etc. Cohen pren la tendència filosòfica fonamental de l’escola de física que actualment està lligada als noms de Mach, Poincaré i d’altres, caracteritzant amb justesa aquesta tendència com a idealista. La transformació de la matèria en força” és en aquest cas per a Cohen la principal conquista de l’idealisme, exactament igual que per als naturalistes “visionaris” que J. Dietzgen desemmascarava en 1869. A l’electricitat la declara hom col·laboradora de l’idealisme, perquè ha destruït la vella teoria de l’estructura de la matèria, ha descompost l’àtom, ha descobert noves formes de moviment material, tan diferents de les antigues, tan poc investigades encara, tan poc estudiades, tan extraordinàries, tan “prodigioses”, que es fa possible introduir subreptíciament una interpretació de la naturalesa, considerant-la com a moviment immaterial (espiritual, mental, psíquic). Allò que ahir era el límit del nostre coneixement de les partícules infinitament petites de la matèria, ha desaparegut; per consegüent, conclou el filòsof idealista, ha desaparegut la matèria (però el pensament perdura). Tot físic i tot enginyer saben que l’electricitat és un moviment (material), però cap sap del cert què és allò que ací es mou; per consegüent, conclou el filòsof idealista, es pot enganyar les persones faltes d’instrucció filosòfica fent-les aquesta proposició d’una seductora “economia”: concebrem el moviment sense matèria...


H. Cohen s’esforça a reclutar com a aliat el cèlebre físic Heinrich Hertz. Hertz és dels els nostres, diu, és kantià, en ell es troba admès el a priori! Hertz és dels els nostres, segueix Mach!, replica el machista Kleinpeter perquè en Hertz s’albira “la mateixa concepció subjectivista de l’essència de les nostres nocions que veiem en Mach”ci. Aquesta curiosa discussió sobre el camp a què pertany Hertz ens ofereix un bonic exemple de com els filòsofs idealistes s’aferren al menor error, a la menor falta de claredat en l’expressió dels grans naturalistes, a fi de justificar la seua renovada defensa del fideisme. En realitat, la introducció filosòfica de H. Hertz a la seua Mecànicacii revela el punt de vista habitual d’un naturalista intimidat pels clamors professorals contra la “metafísica” del materialisme, però que no arriba ni de bon tros a desfer-se de la seua convicció espontània sobre la realitat del món exterior. Açò ho reconeix el mateix Kleinpeter, que, d’una banda, llença a la massa dels lectors fullets de vulgarització completament mentiders, on es tracta de la teoria del coneixement de les Ciències Naturals i en els que Mach figura al costat d’Hertz, i que, d’altra banda, en uns articles filosòfics especials, confessa que “Hertz, al contrari que Mach, Pearson i Stallo, s’até encara al prejudici que tota la física és susceptible d’una explicació mecànica”ciii, s’até a la concepció de la cosa en si i a l’”habitual punt de vista dels físics”, “s’até encara a l’existència del món en si”,civ etc.


És interessant citar l’opinió d’Hertz sobre l’energètica.


Si volem inquirir [diu] la raó real de per què a la física contemporània li agrada expressar-se amb el llenguatge energètic, la resposta serà: perquè és el mode que millor li permet evitar parlar de coses de què sabem molt poc... Naturalment, tots estem convençuts que la matèria ponderable està composta d’àtoms; i en alguns casos tenim idees fins a un cert grau precises sobre la magnitud dels àtoms i sobre els seus moviments. Però la forma dels àtoms, la seua cohesió, els seus moviments, en la majoria dels casos, ens queden completament ocults... De manera que la nostra concepció sobre els àtoms és de per si un important i interessant objecte d’ulteriors investigacions, però de cap manera serveix de base sòlida i segura a les teories matemàtiques” (loc. cit., III, 2I).


Hertz esperava d’investigacions posteriors sobre l’èter l’explicació de l’”essència de l’antiga matèria, de la seua inèrcia i de la seua força de gravitació” (I, 354).


Així que a Hertz ni tan sols li ve a la memòria la possibilitat d’una concepció no materialista de l’energia. L’energètica ha servit de motiu als filòsofs per a escapar del materialisme a l’idealisme. El naturalista veu en l’energètica un còmode procediment d’exposició de les lleis del moviment material, en aquests temps en què els físics, si podem expressar-nos així, han deixat l’àtom, però no han arribat a l’electró. Aquests temps continuen encara ara en grau considerable: una hipòtesi és reemplaçada per una altra; no sabem absolutament res de l’electró positiu; fa tres mesos només (el 22 de juny de 1908) que Jean Becquerel va declarar a l’Acadèmia francesa haver aconseguit trobar aqueixa “nova part integrant de la matèria” (Comptes rendus des séances de l’Académie des Sciences, pàg. 1311). ¿Com no anava a aprofitar-se la filosofia idealista de l’avantatjosa situació en què la intel·ligència humana encara no fa més que “buscar” la “matèria”, i, per consegüent, aqueixa matèria no és més que un símbol”, etc.?


Un altre idealista alemany, d’un matís molt més reaccionari que Cohen, Eduard Von Hartmann ha consagrat un llibre sencer a la Concepció del món en la física moderna (Die Weltanschauung Der modernen Physik, Lpz., 1902). No ens interessen, naturalment, les reflexions especials de l’autor sobre la varietat d’idealisme que defèn. Tan sols ens importa fer notar que també aquest idealista constata els mateixos fenòmens que han sigut constatats per Rey, Ward i Cohen.


La física contemporània ha crescut en un terreny realista [diu E. Hartmann], i només la tendència neokantiana i agnòstica de la nostra època l’ha desviada cap a la interpretació dels seus últims resultats en un sentit idealista” (218).


Segons E. Hartmann, en la base de la novíssima física estan tres sistemes gnoseològics: l’hylocinètica (del grec “hyle” = matèria i “kinesis” = moviment: és a dir, el reconeixement que els fenòmens físics són moviment de la matèria), l’energètica i el dinamisme (és a dir, admissió de la força sense substància). Hom entén que l’idealista Hartmann defenga el “dinamisme”, en deduïsca que les lleis de la naturalesa són el pensament universal, en una paraula substituïsca” allò psíquic col·locant-lo com a base de la naturalesa física. Però es veu obligat a reconèixer que l’hylocinètica té al seu costat al nombre més gran dels físics, que aquest sistema és el que “més sovint s’usa” (190), i que el seu greu defecte està en el “materialisme i l’ateisme que amenacen l’hylocinètica pura” (189). L’autor considera, i amb tota raó, l’energètica com un sistema intermedi i la qualifica d’agnosticisme (136). Naturalment és “l’aliat del dinamisme pur, ja que elimina la substància” (pàgs. VI i 192), però el seu agnosticisme desagrada Hartmann, per ser com una espècie d’”anglomania”, contrària al vertader idealisme de l’alemany ultrareaccionari de soca-rel.


És extremadament edificant veure com aquest idealista intransigent, ple de partidisme (els sense partit són en filosofia d’una estupidesa tan desesperant com en política), explica als físics allò que en puritat significa seguir aquesta o l’altra línia gnoseològica.


Entre els físics que segueixen aquesta moda [escriu Hartmann a propòsit de la interpretació idealista dels últims resultats de la física] són molt pocs els que s’adonen plenament de tot l’abast i de totes les conseqüències de semblant interpretació. Tampoc han notat que la física junt amb les seues lleis especials conservava la seua significació independent en tant que els físics, a despit del seu idealisme, s’adherien als postulats fonamentals del realisme, a saber: l’existència de les coses en si, les seues modificacions reals en el temps, la causalitat real... Només amb ajuda d’aqueixos postulats del realisme (el valor transcendental de la causalitat, del temps i de l’espai de tres dimensions), és a dir, només a condició que la naturalesa, les lleis de la qual exposen els físics, coincidisca amb el regne de les coses en si... És que hom pot parlar de les lleis de la naturalesa a diferència de les lleis psicològiques. Només en el cas que les lleis de la naturalesa actuen en un terreny, independent del nostre pensament, poden servir d’explicació del fet que les conclusions lògicament necessàries basades en les nostres imatges mentals, resulten ser les imatges dels resultats de la necessitat natural d’allò desconegut, que tals imatges reflecteixen o simbolitzen en la nostra consciència” (218-219).


Hartmann comprèn encertadament que l’idealisme de la nova física és precisament una moda, i no un viratge filosòfic seriós per a apartar-se del materialisme de les Ciències Naturals, raó per la qual explica encertadament als físics que per a convertir la “moda” en un idealisme filosòfic conseqüent i integral, cal transformar radicalment la doctrina de la realitat objectiva del temps, de l’espai, de la causalitat i de les lleis de la naturalesa. No es pot considerar només els àtoms, els electrons i l’èter com a purs símbols, pura “hipòtesi de treball”; també el temps, l’espai, les lleis de la naturalesa i tot l’univers exterior, cal declarar-los “hipòtesi de treball”. O el materialisme, o la substitució universal d’allò psíquic, col·locant-lo com a base de tota la naturalesa física; a moltes persones els agrada confondre aqueixos dos oficis, però Bogdànov i jo no ens trobem entre ells.


Dels físics alemanys, Ludwig Boltzmann, mort en 1906, és qui ha combatut sistemàticament el corrent machista. Ja hem indicat que a l’”apassionament pels nous dogmes gnoseològics” oposava la demostració senzilla i clara que la doctrina de Mach es redueix al solipsisme (v. Més amunt, cap. I, § 6). Boltzmann tem, naturalment, anomenar-se materialista i fins i tot especifica que no està ni de bon tros contra l’existència de Déucv. Però la seua teoria del coneixement és, en el fons, materialista, i expressa l’opinió de la majoria dels naturalistes, com ho reconeix S. Günthercvi, historiador de les Ciències Naturals del segle XIX.


Deduïm l’existència de totes les coses per les impressions que produeixen sobre els nostres sentits”, diu L. Boltzmann (loc. cit., p. 29). La teoria és una “imatge” (o una reproducció) de la naturalesa, del món exterior (77). Als que afirmen que la matèria no és més que un complex de percepcions dels sentits, els replica Boltzmann que en aquest cas els altres homes no són tampoc més que sensacions de qui parla (168). Aqueixos “ideòlegs” (com Boltzmann diu a vegades en compte de dir filòsofs idealistes) ens donen “un quadro subjectiu del món” (176), però l’autor prefereix “un quadro més senzill, un quadro objectiu del món”. “L’idealista compara l’afirmació que la matèria existeix al igual que les nostres sensacions, amb l’opinió del xiquet, per al que la pedra que ell colpeja sent dolor. El realista compara l’opinió que no és possible representar-se allò psíquic com a derivat de la matèria o fins i tot del joc dels àtoms, amb l’opinió de l’ignorant que afirma que la distància entre la terra i el sol no pot ser de vint milions de milles, perquè ell no pot representar-se-la” (186). Boltzmann no renuncia a l’ideal científic que representa l’esperit i la voluntat com unes “accions complexes de partícules de matèria” (396).


L. Boltzmann ha polemitzat reiterades vegades, des del punt de vista d’un físic, amb l’energètica d’Ostwald, demostrant que aquest últim ni pot refutar ni eliminar les fórmules de l’energia cinètica (igual al producte de la meitat de la massa pel quadrat de la velocitat), i que gira en un cercle viciós en deduir primer l’energia de la massa (adopta la fórmula de l’energia cinètica) i definir després la massa com a energia (pàgs. 112, 139). Recorde amb aquest motiu la paràfrasi que fa Bogdànov de Mach en el tercer llibre del seu Empiromonisme.


En la ciència [escriu Bogdànov, referint-se a la Mecànica de Mach] el concepte de matèria es redueix al coeficient de la massa tal com apareix en les equacions de la mecànica, coeficient que després d’una anàlisi exacta resulta ser la magnitud inversa de l’acceleració en la interacció de dos complexos físics o cossos” (pàg. 146).


No cal ni dir-ho que si es pren un cos qualsevol com a unitat, el moviment (mecànic) de tots els altres cossos pot ser expressat per una senzilla relació d’acceleració. Però els “cossos” (açò és, la matèria), no per això desapareixen, no deixen d’existir independentment de la nostra consciència. Reduït tot l’univers al moviment dels electrons, seria possible eliminar l’electró de totes les equacions, precisament perquè estaria sobreentès en tots els casos, i la correlació entre grups o agregats d’electrons es reduiria a la correlació de les seues acceleracions mútues, si les formes del moviment fossen ací tan simples com en mecànica.


Combatent la física “fenomenològica” de Mach i companyia, afirmava Boltzmann que “els que pensen eliminar l’atomística per mitjà d’equacions diferencials, no veuen el bosc darrere els arbres” (144).


Si no ens fem il·lusions sobre l’abast de les equacions diferencials, està fora de dubte que el quadro del món (construït amb ajuda de les equacions diferencials) continuarà sent necessàriament atomístic, un quadro de com, segons certes regles, canviaran en el temps enormes quantitats de coses situades en l’espai de tres dimensions. Tals coses poden, naturalment, ser idèntiques o diferents, immutables o canviants”, etc. (156).


És ben evident que la física fenomenològica no fa més que amagar-se davall la vestidura de les equacions diferencials [va dir Boltzmann en 1899, en el seu discurs en el Congrés dels naturalistes a Munic] però, en realitat, també ella parteix de sers individuals [“Einzelwesen”] semblants a àtoms. I com cal representar-se aquests sers com a posseïdors de propietats diferents, en els diversos grups de fenòmens, prompte es deixarà sentir la necessitat d’una atomística més senzilla i més uniforme” (pàg. 223).


La teoria dels electrons es desenrotlla precisament transformant-se en la teoria atomística de tots els fenòmens de l’electricitat” (357).


La unitat de la naturalesa es manifesta en la “sorprenent analogia” de les equacions diferencials que es refereixen als diferents ordres dels fenòmens.


Les mateixes equacions poden servir per a resoldre les qüestions de la hidrodinàmica i per a explicar la teoria de les potencials. La teoria dels remolins en els líquids i la teoria del fregament dels gasos [“Gasreibung”] tenen una xocant analogia amb la teoria de l’electromagnetisme, etc.” (7).


Els que reconeixen la “teoria de la substitució universal” no eludiran de cap mode la pregunta següent: a qui se li ha ocorregut, doncs, la idea de “substituir” tan uniformement la naturalesa física?


Com per a contestar als que tiren per la borda allò “físic de la vella escola”, relata Boltzmann fil per randa com alguns especialistes de “química física” adopten el punt de vista gnoseològic oposat al machisme. L’autor d’”un dels millors”, segons Boltzmann, treballs de recopilació publicat en 1903, Vaubel, “és francament hostil a la física fenomenològica, tan sovint lloada” (381).


S’esforça en formar-se una idea tan concreta i tan clara com li siga possible de la naturalesa dels àtoms i de les molècules, així com de les forces que entre ells actuen. Intenta compaginar aqueixa idea amb les més recents experiències efectuades en aquest camp” (ions, electrons, radi, efecte Seeman, etc.). “L’autor s’até rigorosament al dualisme entre la matèria i l’energiacvii, especialment a l’exposar la llei de la conservació de la matèria i la llei de la conservació de l’energia. En allò que concerneix la matèria, l’autor s’até igualment al dualisme entre la matèria ponderable i l’èter, però aquest últim és als seus ulls material en l’estricte sentit de la paraula” (381).


En el tom segon de la seua obra (teoria de l’electricitat) l’autor “sustenta des del principi el punt de vista que els fenòmens elèctrics són condicionats per l’acció recíproca i pel moviment d’individus anàlegs a àtoms, a saber: els electrons” (383).


Per consegüent, allò que l’espiritualista J. Ward reconeixia per a Anglaterra es confirma també per a Alemanya, a saber: que els físics de l’escola realista sistematitzen amb no menys encert que els físics de l’escola simbolista els fets i descobriments d’aquests últims anys, i que la diferència essencial rau “tan solsen el punt de vista gnoseològiccviii.


6. Les dos direccions de la física contemporània i el fideisme francès


A França, la filosofia idealista s’ha aferrat amb no menys resolució a les vacil·lacions de la física machista. Ja hem vist com van acollir la Mecànica de Mach els neocriticistes, assenyalant immediatament el caràcter idealista de les bases de la filosofia de Mach. El machista francès Poincaré (Henri) ha sigut encara més afavorit en aquest sentit. La més reaccionària filosofia idealista, de tendència clarament fideista, s’ha aferrat immediatament a la seua teoria. El representant d’aquesta filosofia, Le Roy, feia el raonament següent: les veritats de la ciència són signes convencionals, símbols; heu renunciat a les absurdes pretensions “metafísiques” de conèixer la realitat objectiva; sigueu, doncs, lògics i conveniu amb nosaltres que la ciència no té més que un valor pràctic en un camp de l’activitat humana, i que la religió té en un altre camp de la humana activitat un valor no menys real que la ciència; la ciència “simbòlica”, machista, no té dret a negar la teologia. H. Poincaré, molt molest amb tals conclusions, les ha atacades especialment en el llibre El valor de la ciència. Però vegeu quina posició gnoseològica ha hagut d’adoptar per a desfer-se d’aliats del tipus de Le Roy:


El senyor Le Roy [escriu Poincaré] declara la intel·ligència irremeiablement impotent com a font de coneixement; açò no ho fa sinó per a deixar camp més ampli a altres fonts, al cor, per exemple, al sentiment, a l’instint, a la fe” (214-215). “No vaig fins al límit”: les lleis científiques són convencionalismes, símbols, però “si les receptes científiques tenen un valor, com a regla d’acció, és perquè en general, com sabem, tenen èxit. Saber açò vol dir saber ja quelcom, i sent així, quin dret teniu de dir que no podem conèixer res?” (219).


H. Poincaré apel·la al criteri de la pràctica. Però això no és més que desplaçar la qüestió sense resoldre-la, perquè tal criteri pot ser interpretat igualment en sentit subjectiu que en sentit objectiu. Le Roy admet també aquest criteri per a la ciència i la indústria; només nega que aqueix criteri siga una prova de veritat objectiva, perquè tal negació li basta per a reconèixer la veritat subjectiva de la religió al mateix temps que la veritat subjectiva de la ciència (inexistent fora de la humanitat). H. Poincaré veu que, per a fer front a Le Roy, no pot limitar-se a apel·lar a la pràctica i passa a la qüestió de l’objectivitat de la ciència.


Quin és el criteri de l’objectivitat de la ciència? És precisament el mateix que el criteri de la nostra fe en els objectes exteriors. Aquests són reals quan les sensacions que originen en nosaltres ens apareixen com unides entre si per no sé quin indestructible vincle i no per l’atzar d’un dia” (269-270).


És admissible que l’autor d’un raonament així puga ser un gran físic. Però és completament indiscutible que només els Voroshílov-Iushkèvitx poden prendre’l seriosament en qualitat de filòsof. Així puix que el materialisme ha sigut aniquilat per una “teoria” que al primer atac del fideisme busca refugi davall l’ala del materialisme! Ja que és pur materialisme considerar que les sensacions són originades en nosaltres pels objectes reals i que la “fe” en l’objectivitat de la ciència és idèntica a la “fe” en l’existència objectiva dels objectes exteriors.


... Pot dir-se, per exemple, que l’èter no té menys realitat que un cos exterior qualsevol” (pàg. 270).


Quin enrenou haurien armat els machistes si açò ho hagués dit un materialista! Quantes bromes ordinàries s’haurien fet a propòsit del “materialisme eteri”, etc. Però el fundador del novíssim empirosimbolisme ens assegura cinc pàgines després:


Tot allò que no siga pensament és el pur no-res; ja que nosaltres no podem pensar més que el pensament”... (276).


Vos equivoqueu, senyor Poincaré: les vostres obres proven que hi ha persones que no poden pensar més que contrasentits. Una d’elles és George Sorel, confusionista ben conegut, que afirma que les “dos primeres parts” del llibre de Poincaré sobre el valor de la ciència “estan escrites en l’esperit de Le Roy”, i que, per consegüent, ambdós filòsofs poden “reconciliar-se” quant als punts següents: l’intent d’establir identitat entre la ciència i l’univers és una il·lusió, no hi ha necessitat de fer-se la pregunta de si la ciència pot conèixer la naturalesa, basta que la ciència harmonitze amb els mecanismes que creem (Georges Sorel: Les préoccupations métaphysiques des physiciens modernes, París, 1907, pàgs. 77, 80, 81).


Però si és prou tan sols amb mencionar la “filosofia” de Poincaré i passar-la per alt, cal que ens detinguem amb detall en les obres de A. Rey. Hem precisat ja que les dos direccions fonamentals de la física contemporània qualificades per Rey de “conceptualista” i de neomecanista”, es redueixen a la diferència que existeix entre la gnoseologia idealista i la materialista. Vegem ara com el positivista Rey resol un problema diametralment oposat al de l’espiritualista J. Ward i dels idealistes H. Cohen i E. Hartmann, a saber: no arreplegar els errors filosòfics de la nova física, la seua desviació cap a l’idealisme, sinó corregir aqueixos errors i demostrar la il·legitimitat de les conclusions idealistes (i fideistes) de la nova física.


El leitmotiv de tota l’obra de A. Rey és el reconeixement del fet que la nova teoria física dels conceptualistes” (machistes) ha sigut explotada pel fideisme (pàgs. II, 17, 220, 362 i altres) i per l’”idealisme filosòfic(200), per l’escepticisme en relació als drets de la raó i als drets de la ciència (210, 220), pel subjectivisme (311), etc. I per això en fa A. Rey, amb absoluta raó, de l’anàlisi “de les opinions dels físics sobre el valor objectiu de la física” el centre del seu treball (3).


Quins són els resultats de tal anàlisi?


Prenguem el concepte fonamental, el concepte d’experiència. Rey assegura que la interpretació subjectivista de Mach (a qui, per a simplificar i abreviar, prendrem com a representant de l’escola anomenada per Rey conceptualista) no és més que una equivocació. Certament és que un dels “nous trets principals de la filosofia de fins del segle XIX” és que


... l’empirisme, cada vegada més afinat, cada vegada més ric en matisos, condueix al fideisme, al reconeixement de la supremacia de la fe, quan abans havia sigut la gran arma de combat en la lluita de l’escepticisme contra les afirmacions de la metafísica. ¿No ha ocorregut açò perquè, en el fons, s’ha deformat per insensibles gradacions, a poc a poc, el sentit real de la paraula “experiència”? En realitat, l’experiència, si la prenem en les condicions d’existència, en la ciència experimental que la precisa i afina, l’experiència ens porta a la necessitat i a la veritat” (398).


No es pot dubtar que tota la doctrina de Mach, en l’ampli sentit de la paraula, siga més que una deformació, per mitjà d’insensibles gradacions, del sentit real de la paraula “experiència”! Però Rey, que no acusa d’aqueixa deformació més que els fideistes, i no el mateix Mach, com corregeix aquesta deformació? Escolteu:


L’experiència és, per definició, coneixement de l’objecte. En la ciència física, aquesta definició és més adequada que en qualsevol altra... L’experiència és allò sobre què la nostra intel·ligència no mana, allò que els nostres desitjos, la nostra voluntat, no poden modificar, allò que ens és donat, allò que nosaltres no creem. L’experiència és l’objecte front [“en face du”] al subjecte” (314).


Heus aquí un exemple típic de la defensa de la doctrina de Mach per Rey! Engels va donar proves d’una perspicàcia genial en definir com “materialistes vergonyants” el tipus més modern de partidaris de l’agnosticisme filosòfic i del fenomenisme. Rey, positivista i fenomenista zelós, és un exemplar excel·lent d’aquest tipus. Si l’experiència és “coneixement de l’objecte”, si la experiència és l’objecte enfront del subjecte”, si l’experiència consisteix en el fet que “quelcom de fora [“quelque chose du dehors”] existeix i existeix necessàriament” [“se pose et en se posant s’impose”, pàg. 324], açò, evidentment, no és una altra cosa que materialisme! El fenomenisme de Rey, el seu zel en afirmar que res existeix fora de les sensacions, que allò objectiu és allò que té una significació universal, etc., etc., tot això no és més que dissimulació, vel verbal llençat sobre el materialisme, ja que se’ns diu:


És objectiu allò que ens és donat de fora, imposat per l’experiència, allò que no fem, però està fet independentment de nosaltres i en certa manera ens fa a nosaltres” (320).


Rey defèn el “conceptualisme”, destruint el conceptualisme! Únicament arriba a refutar les conclusions idealistes de la doctrina de Mach si l’interpreta en el sentit del materialisme vergonyant. En reconèixer la diferència de les dos direccions de la física contemporània, Rey s’esforça amb la suor de la seua front en esborrar totes les diferències, a favor de la direcció materialista. Per exemple, parlant de l’escola del neomecanicisme, Rey diu que aquesta no admet “cap dubte, cap incertesa”, quant a l’objectivitat de la física (237):


ací [és a dir, sobre la base de les doctrines d’aqueixa escola] ens sentim lluny dels embulls que vos vèieu obligats a fer quan examineu les coses des del punt de vista de les altres teories de la física, per a arribar a fixar aqueixa mateixa objectivitat”.


Aqueixos “embulls” de la doctrina de Mach, Rey precisament els dissimula, els encobreix amb un vel al llarg de la seua exposició. El tret fonamental del materialisme consisteix precisament que part de l’objectivitat de la ciència, del reconeixement de la realitat objectiva reflectida per la ciència, mentre que l’idealisme té necessitat d’”embulls” per a “deduir” l’objectivitat, d’una manera o una altra, de l’esperit, de la consciència, d’allò “psíquic”. “L’escola neomecanicista [és a dir, l’escola dominant] de la física [escriu Rei] creu en la realitat de la teoria física, en el mateix sentit en què la humanitat creu en la realitat del món exterior” (pàg. 234, §22: tesi). Per a aquesta escola, “la teoria pretén ser la còpia [“le décalque”] de l’objecte” (235).


Açò és just. I aqueix tret fonamental de l’escola “neomecanicista” no és una altra cosa que la base de la teoria materialista del coneixement. Aquest fet capital no pot ser atenuat ni per la negació que Rey fa del materialisme, ni per les afirmacions d’aquest autor segons les quals els neomecanicistes són també, en el fons, fenomenistes, etc. La diferència essencial entre els neomecanicistes (materialistes si fa o no fa vergonyants) i els machistes consisteix precisament en què aquests últims s’aparten d’aqueixa teoria del coneixement i, en apartar-se, cauen inevitablement en el fideisme.


Considereu l’actitud de Rey envers la doctrina de Mach sobre la causalitat i la necessitat natural. Afirma Rey que només a primera vista Mach “s’acosta a l’escepticisme” (76) i al subjectivisme” (76); tal “equívoc” [“équivoque”, pàg. 115] es dissipa quan es considera en la seua totalitat la doctrina de Mach. I Rey la considera en la seua totalitat, cita diversos textos trets de la Teoria del calor i de l’Anàlisi de les sensacions, detenint-se especialment en el capítol dedicat, en la primera d’aqueixes obres, a la causalitat; però... Però es guarda de citar el paràgraf decisiu, la declaració de Mach que no hi ha necessitat física, no hi ha més que necessitat lògica! Sobre açò pot dir-se només que no és una interpretació, sinó un adreç del pensament de Mach, una temptativa d’esborrar la diferència entre el “neomecanicisme” i la doctrina de Mach. Rey acaba així:


Mach continua l’anàlisi i accepta les conclusions de Hume, de Mill i de tots els fenomenistes, segons els quals la causalitat no té en si res de substancial i no és més que un costum del pensament. Mach accepta la tesi fonamental del fenomenisme, en relació amb la qual la teoria de la causalitat és una simple conseqüència, a saber: que no existeix res, excepte les sensacions”.


Però Mach hi afegeix, en una direcció clarament objectivista: la ciència, en analitzar les sensacions, hi troba elements permanents i comuns que, abstrets de les sensacions, tenen la mateixa realitat que elles, ja que d’elles provenen per via de l’observació sensible. I aqueixos elements comuns i permanents, a saber: l’energia i les seues transformacions, són el fonament de la sistematització de la física” (117).


Així, doncs, que Mach adopta la teoria subjectiva de la causalitat de Hume i la interpreta en un sentit objectivista! Rey esquiva l’assumpte quan defèn Mach fent referències a la inconseqüència d’aquest últim i quan porta a la conclusió que en la interpretació “real” de l’experiència aquesta experiència condueix al reconeixement de la “necessitat”. Però l’experiència és allò que ens és donat des de fora, i si la necessitat natural, si les lleis naturals també són donades a l’home des de fora, des de la naturalesa objectivament real, en aquest cas, naturalment, tota diferència entre el machisme i el materialisme desapareix. Rey defèn el machisme contra el “neomecanicisme”, capitulant en tota la línia davant d’aquest últim, limitant-se a justificar la paraula fenomenisme, i no l’essència d’aquesta direcció.


Poincaré, per exemple, plenament en l’esperit de Mach, dedueix les lleis naturals (fins i tot que l’espai té tres dimensions) de la “comoditat”. Rey s’afanya en “aclarir” que açò no significa, de cap manera, “arbitrarietat”; no, “comoditat” expressa en aquest cas “adaptació a l’objecte(subratllat per Rey, pàg. 196). Meravellosa diferenciació de les dos escoles i bonica “refutació” del materialisme; res cal dir-hi!


Si la teoria de Poincaré se separa lògicament per un infranquejable abisme de la interpretació ontològica de l’escola mecanicista” [és a dir, del reconeixement que aquesta escola fa que la teoria és la còpia de l’objecte]... “si la teoria de Poincaré és pròpia per a servir de suport a l’idealisme filosòfic, a com a mínim en el terreny científic conforma molt bé amb l’evolució general de les idees de la física clàssica i amb la tendència a considerar la física com un coneixement objectiu, tan objectiu com l’experiència, és a dir, com les sensacions de què l’experiència emana” (200).


No pot hom menys que admetre, per una banda; d’una altra, cal estar-ne d’acord. D’una banda, un abisme infranquejable separa Poincaré del neomecanicisme, malgrat que Poincaré està situat en el centre entre el “conceptualisme” de Mach i el neomecanicisme, i cap abisme separa, segons sembla, Mach del neomecanicisme. D’altra banda, Poincaré és plenament compatible amb la física clàssica, que, segons les paraules del propi Rey, es manté per complet en el punt de vista del “mecanicisme”. D’un costat, la teoria de Poincaré pot servir de suport a l’idealisme filosòfic; d’un altre costat, és compatible amb la interpretació objectiva de la paraula experiència. D’una banda, aqueixos roïns fideistes han tergiversat, amb ajuda d’imperceptibles desviacions, el sentit de la paraula experiència, retrocedint del punt de vista just que diu que l’”experiència és objecte”; d’una altra banda, l’objectivitat de l’experiència significa únicament que l’experiència és sensació, cosa que aproven plenament tant Berkeley com Fichte!


Rey ha caigut en un embull perquè s’ha proposat solucionar un problema insoluble: “conciliar” l’oposició entre l’escola materialista i l’escola idealista en la nova física. Intenta atenuar el materialisme de l’escola neomecanicista, i per a això refereix al fenomenisme les idees dels físics, que consideren la seua teoria com a còpia de l’objectecix. I intenta debilitar l’idealisme de l’escola conceptualista, suprimint-ne les afirmacions més categòriques dels seus adeptes i interpretant les restants en el sentit d’un materialisme vergonyant. Per exemple, l’apreciació donada per Rey del valor teòric de les equacions diferencials de Maxwell i d’Hertz demostren fins a quin punt és fictícia la seua renunciació laboriosa del materialisme. El fet que aquests físics limiten la seua teoria a un sistema d’equacions és als ulls dels machistes una refutació del materialisme: ací tot són equacions, cap matèria, cap realitat objectiva, ni més menys que símbols. Boltzmann refuta aquest punt de vista, en comprendre que refuta la física fenomenològica. Rey el refuta, en creure defendre el fenomenisme!


No pot hom [diu] renunciar a classificar Maxwell i Hertz entre els “mecanicistes”, pel fet que s’hagen limitat a unes equacions, semblants a les equacions diferencials de la dinàmica de Lagrange. Això no vol dir que, segons el parer de Maxwell i d’Hertz, no podem construir, sobre elements reals, una teoria mecànica de l’electricitat. Ben al contrari: el fet de ser representats els fenòmens elèctrics per una teoria la forma de la qual és idèntica a la forma general de la mecànica clàssica, demostra la seua possibilitat” (253).


La falta de precisió que avui observem en la solució d’aquest problema, “haurà de disminuir a mesura que es precise la naturalesa de les unitats quantitatives, és a dir, dels elements que entren en les equacions”. El fet que tals o quals formes del moviment material encara no s’hagen estudiat, no justifica, per a Rey, la negació de la materialitat del moviment. L’homogeneïtat de la matèria” (262), concebuda no com a postulat, sinó com a resultat de l’experiència i del desenrotllament de la ciència; la “homogeneïtat de l’objecte de la física”, és la condició que permet aplicar les mesures i els càlculs matemàtics.


Citem l’apreciació, formulada per Rey, del criteri de la pràctica en la teoria del coneixement:


Al revés dels postulats de l’escepticisme, tenim dret a dir que el valor pràctic de la ciència es deriva del seu valor teòric” (368)...


Rei prefereix callar que Mach, Poincaré i tota la seua escola subscriuen sense la menor ambigüitat aqueixos postulats de l’escepticisme...


Un i altre valor són els dos aspectes inseparablement i rigorosament paral·lels del seu valor objectiu. Dir que una llei de la naturalesa té un valor pràctic... ve a dir en el fons que aqueixa llei de la naturalesa té una significació objectiva. Exercir una acció sobre l’objecte implica una modificació d’aqueix objecte, una reacció de l’objecte d’acord amb els nostres càlculs o previsions, en virtut dels quals hem emprés aquesta acció. Per consegüent, aquests càlculs o aquestes previsions tanquen elements controlats per l’objecte i per la nostra acció... Llavors, hi ha en aqueixes diverses teories una part d’objectivitat” (368).


Aquesta teoria del coneixement és completament materialista, exclusivament materialista, perquè els altres punts de vista i en particular la doctrina de Mach, neguen la significació objectiva del criteri de la pràctica, és a dir, la seua significació independent de l’home i de la humanitat.


En resum: en abordar la qüestió d’una manera enterament diferent de la de Ward, Cohen i companyia, ha arribat Rei als mateixos resultats: a reconèixer les tendències materialista i idealista com la base de la divisió de les dos escoles principals de la física moderna.


7. “Un físic idealista” rus


En virtut de certes condicions enutjoses del meu treball quasi no he pogut conèixer la literatura russa sobre l’assumpte de què s’hi tracta. Em limitaré, doncs, a l’exposició d’un article, molt important per al meu tema, sortit de la ploma del nostre conegut filòsof ultrareaccionari senyor Lopatin. Aquest article, titulat “Un físic idealista”, va aparèixer en les Qüestions de filosofia i de psicologia de l’any passat (1907, setembre-octubre). Filòsof idealista rus de soca-rel, el senyor Lopatin manté respecte als idealistes europeus contemporanis aproximadament la mateixa actitud que la “Unió del Poble rus” respecte als partits reaccionaris de l’Europa occidental. Però, pel mateix, és tant més instructiu veure com es palesen unes tendències filosòfiques semblants en uns mitjans completament diferents quant a la cultura i als costums. L’article del senyor Lopatin és, com diuen els francesos, éloge, un panegíric del difunt físic rus N. I. Shishkin (difunt en 1906). Al senyor Lopatin li ha entusiasmat que aqueix home instruït, que tant s’ha interessat per Hertz i per la nova física en general, no sols haja pertangut a la dreta del partit cadet (pàg. 339), sinó que haja sigut també profundament creient, admirador de la filosofia de V. Soloviev, etc., etc. No obstant això, malgrat la seua predominant “tendència” vers els dominis en què allò filosòfic afronta amb allò policíac, el senyor Lopatin ha sabut donar algun material per a la característica de les concepcions gnoseològiques del físic idealista.


Va ser [escriu el senyor Lopatin] un autèntic positivista en la seua aspiració constant a la més àmplia crítica dels procediments d’investigació, de les hipòtesis i dels fets científics, per a determinar el seu valor com mitjans i materials de construcció d’una concepció del món integral acabada. En aquest sentit, N. I. Shishkin era l’antípoda d’un gran nombre dels seus contemporanis. En els meus articles publicats en aquesta revista amb anterioritat, he procurat ja reiterades vegades demostrar de quins materials heterogenis i ben sovint fràgils es forma l’anomenada concepció científica del món: s’hi troben fets demostrats, generalitzacions més o menys audaces, hipòtesis convenients en un moment donat per a tal o qual domini de la ciència, i fins i tot ficcions científiques auxiliars, i tot això elevat a la categoria de veritats objectives irrebatibles, des del punt de vista de les quals han de ser jutjades totes les altres idees i creences d’ordre filosòfic i religiós, depurant-les de tot allò que tenen d’aliè a aqueixes veritats. El nostre incomparablement talentós pensador naturalista, el professor V. I. Vernadski ha demostrat amb exemplar claredat tot allò que hi ha de buit i d’inoportú en aqueixes pretensions de transformar els punts de vista científics d’una època històrica donada en un sistema dogmàtic immutable i obligatori. D’aquesta transformació no sols són culpables amplis cercles del públic que llegeix (Nota del senyor Lopatin: “S’ha escrit per a aquests cercles tota una sèrie d’obres populars destinades a convèncer-los de l’existència d’un catecisme científic que contingués respostes per a totes les preguntes. Són obres típiques d’aquest gènere: Força i matèria de Büchner o els Enigmes de l’Univers de Haeckel”) i no sols certs savis especialitzats en diverses branques de les Ciències Naturals; cosa molt més estranya, incorren ben sovint en el aqueix pecat els filòsofs oficials, en els que tots els esforços no tendeixen a vegades més que a demostrar que només diuen allò que amb anterioritat a ells han dit els representants de les diverses ciències especials, encara que ho diuen amb el seu propi llenguatge.


N. I. Shishkin no tenia cap dogmatisme preconcebut. Va ser un convençut defensor de l’explicació mecanicista dels fenòmens de la naturalesa, però tal explicació no era per a ell més que un mètode d’investigació... “ (341). Hum, hum... Cançons ben sabudes!...


No pensava de cap mode que la teoria mecanicista descobrís el fons mateix dels fenòmens estudiats; no hi veia més que el mode més còmode i fecund d’agrupar els fenòmens i de fonamentar-los per a fins científics. Per això la concepció mecanicista de la naturalesa i la concepció materialista de la mateixa estaven molt lluny de coincidir, al seu parer... “ Exactament com en els autors dels Assajos “sobre” la filosofia del marxisme!... “Li semblava, al contrari, que la teoria mecanicista hauria d’adoptar, en les qüestions d’un ordre superior, una posició rigorosament crítica i fins i tot conciliadora”.


En el llenguatge dels machistes això s’anomena “superar” l’oposició “antiquada, estreta i unilateral” entre el materialisme i l’idealisme...


Les qüestions sobre el començament i la fi de les coses, sobre l’essència interna del nostre esperit, sobre el lliure albir, sobre la immortalitat de l’ànima, etc., plantejades en tota la seua amplitud, no poden ser de la seua incumbència, pel mer fet que, com a mètode d’investigació, està tancada en els límits naturals de la seua aplicació exclusiva als fets de l’experiència física” (342)...


Les dos últimes línies constitueixen, sense discussió, un plagi de l’Empiromonisme de A. Bogdànov.


La llum pot ser considerada com a substància, com a moviment, com a electricitat, com a sensació” (escrivia Shishkin en l’article “Sobre els fenòmens psicofísics des del punt de vista de la teoria mecanicista” (Qüestions de filosofia i psicologia, llibre I, pàg 127).


És indubtable que el senyor Lopatin ha classificat amb sencera justesa Shishkin entre els positivistes i que aquest físic pertanyia sense reserves a l’escola machista de la nova física. En parlar de la llum, vol dir Shishkin que les diferents formes de tractar la llum representen diferents mètodes d’”organització de l’experiència” (segons la terminologia d’A. Bogdànov), igualment legítims des d’un o altre punt de vista, o diferents “connexions d’elements” (segons la terminologia de Mach); i que, en tot cas, la teoria física de la llum no és una còpia de la realitat objectiva. Però Shishkin raona tan mal com pot. “La llum pot ser considerada com a substància, com a moviment”... La naturalesa no coneix ni substància sense moviment, ni moviment sense substància. La primera “oposició” de Shishkin està, doncs, falta de sentit... “Com a electricitat”... L’electricitat és un moviment de la substància; per tant, Shishkin tampoc ací té raó. La teoria electromagnètica de la llum ha demostrat que la llum i l’electricitat són formes de moviment d’una sola i mateixa substància (l’èter)... “Com a sensació”... La sensació és una imatge de la matèria en moviment. Res podem saber ni de les formes de la substància ni de les formes del moviment, si no és per les nostres sensacions; les sensacions són suscitades per l’acció de la matèria en moviment sobre els nostres òrgans dels sentits. Tal és el punt de vista de les Ciències Naturals. La sensació de llum roja reflecteix les vibracions de l’èter, d’una velocitat aproximada de 450 trilions per segon. La sensació de llum blava reflecteix les vibracions de l’èter d’una velocitat aproximada de 620 trilions per segon. Les vibracions de l’èter existeixen independentment de les nostres sensacions de llum. Les nostres sensacions de llum depenen de l’acció de les vibracions de l’èter sobre l’òrgan humà de la vista. Les nostres sensacions reflecteixen la realitat objectiva, o siga, allò que existeix independentment de la humanitat i de les sensacions humanes. Tal és el punt de vista de les Ciències Naturals. Els arguments de Shishkin contra el materialisme es redueixen a la més ordinària sofística.


8. Essència i significació de l’idealisme “físic”


Hem vist que el problema de les conclusions gnoseològiques deduïdes de la novíssima física està plantejat en la literatura anglesa, alemanya i francesa i és discutit des dels més diferents punts de vista. No pot cabre el menor dubte que estem en presència d’un cert corrent ideològic internacional, que no depèn d’un sistema filosòfic donat, sinó que prové de certes causes generals situades fora del terreny de la filosofia. Les argumentacions que acabem d’examinar demostren indubtablement que la doctrina de Mach “està relacionada” amb la nova física, i al mateix temps demostren també que la idea d’aqueixa relació, difosa pels nostres machistes, és radicalment falsa. Igual que en filosofia, també en física els machistes segueixen servilment la moda, sense ser capaços de fer, des del seu propi punt de vista marxista, un examen general de corrents determinats i de valorar el lloc que aquestes ocupen.


Una doble mentida pesa sobre totes les divagacions segons les quals la filosofia de Mach és “la filosofia de les Ciències Naturals del segle XX”, “la novíssima filosofia de les Ciències Naturals”, el novíssim positivisme naturalista”, etc. (Bogdànov, en el pròleg a l’Anàlisi de les sensacions, pàgs. IV-XII v. també Iushkèvitx, Valentínov i companyia). En primer lloc, la doctrina de Mach està relacionada ideològicament només amb una escola d’una branca de les Ciències Naturals contemporànies; en segon lloc, i això és el més important, està relacionada amb aqueixa escola no per allò que la distingeix de totes les altres direccions i sistemes de la filosofia idealista, sinó per allò que té de comú amb tot l’idealisme filosòfic en general. Basta fer una ullada sobre tota la tendència ideològica en conjunt que examinem, perquè no puga quedar ni ombra de dubte quant a la justesa d’aquesta tesi. Vegeu els físics d’aqueixa escola: l’alemany Mach, el francès Henri Poincaré, el belga P. Duhem, l’anglès K. Pearson. Moltes coses els són comunes; tenen la mateixa base i la mateixa direcció, com cada un d’ells reconeix amb just motiu, però ni la doctrina de l’empirocriticisme, en general, ni la doctrina dels “elements del món” de Mach, en particular, formen part d’aqueix patrimoni comú. Els tres últims físics citats ni tan sols coneixen ni l’una ni l’altra doctrina. Allò que els és comú, és “únicament” l’idealisme filosòfic, al qual tots, sense excepció, propendeixen d’una manera més o menys conscient, més o menys resolta. Fixeu-vos en els filòsofs que es basen en aqueixa escola de la nova física, esforçant-se en buscar-li una fonamentació gnoseològica i en desenrotllar-la, i veureu una vegada més que són els immanentistes alemanys, els deixebles de Mach, els neocriticistes i idealistes francesos, els espiritualistes anglesos, el rus Lopatin, més l’únic empiromonista A. Bogdànov. Tots ells tenen en comú una sola cosa, a saber: que d’una manera si fa o no fa conscient, d’una manera més o menys resolta, ja amb una inclinació brusca i precipitada al fideisme, ja amb una personal repugnància respecte d’ell (A. Bogdànov), tots ells professen l’idealisme filosòfic.


La idea fonamental de l’escola de la nova física que analitzem és la negació de la realitat objectiva que ens és donada en la sensació i és reflectida per les nostres teories, o bé el dubte sobre l’existència d’aqueixa realitat. Aquesta escola s’aparta en el punt indicat del materialisme (impròpiament anomenat realisme, neomecanicisme, hylocinètica, i que els mateixos físics no desenrotllen ni tan sols siga un poc conscientment), que, segons confessen tots, preval entre els físics, i se n’aparta com a escola de l’idealisme “físic”.


Per a explicar aquest últim terme, que sona d’una manera tan peregrina, cal recordar un episodi de la història de la novíssima filosofia i de les novíssimes Ciències Naturals. L. Feuerbach atacava en 1866 Johann Müller, el cèlebre fundador de la novíssima fisiologia, i el classificava entre els “idealistes fisiològics” (Obres, X, pàg. 197). L’idealisme d’aquest fisiòleg consistia en el fet que, en investigar la funció del mecanisme dels nostres òrgans dels sentits en les seues relacions amb les sensacions i en precisar, per exemple, que la sensació de llum pot ser obtinguda per diverses excitacions de l’ull, propendia a inferir-ne la negació que les nostres sensacions siguen imatges de la realitat objectiva. Aquesta tendència d’una escola de naturalistes a l’”idealisme fisiològic”, és a dir, a la interpretació idealista de certs resultats de la fisiologia, la va discernir L. Feuerbach amb molta sagacitat. La “relació” entre la fisiologia i l’idealisme filosòfic, del gènere kantià principalment, va ser després explotada durant molt de temps per la filosofia reaccionària. F. A. Lange va especular sobre la fisiologia en la seua defensa de l’idealisme kantià i en refutació del materialisme; entre els immanentistes (als que A. Bogdànov col·loca tan erròniament en la línia mitjana entre Mach i Kant), J. Rehmke especialment s’alça en 1882 contra la pretesa confirmació del kantisme per la fisiologiacx. Que una sèrie de grans fisiòlegs hagen estat en aquella època inclinats a l’idealisme i al kantisme, és tan indubtable com la inclinació vers l’idealisme filosòfic manifestada en els nostres dies per una sèrie de físics eminents. L’idealisme “físic”, o siga l’idealisme d’una certa escola de físics de les acaballes del segle XIX i principis de XX, “refuta” tan poc el materialisme i demostra així mateix tan poc la relació entre l’idealisme (o empirocriticisme) i les Ciències Naturals com ho van fer en un altre temps, amb anàlegs esforços, F.A. Lange i els idealistes “fisiològics”. La desviació cap a la filosofia reaccionària que en aquests dos casos s’ha manifestat en una sola escola naturalista d’una sola branca de les Ciències Naturals, és una ziga-zaga temporal, un passatger període dolorós en la història de la ciència, una malaltia de creixement, deguda sobretot a la brusca esquerda en les velles nocions establides.


La relació entre l’idealisme “físic” contemporani i la crisi de la física actual està generalment reconeguda, com hem assenyalat abans.


Els arguments de la crítica escèptica dirigits contra la física moderna [escriu A. Rey, tenint menys en compte els escèptics que els partidaris declarats del fideisme, com ara Brunetière] es redueixen, en essència, al famós argument de tots els escèptics: a la diversitat d’opinions” [entre els físics]. Però aquestes divergències “no poden provar res contra l’objectivitat de la física”.


Poden distingir-se en la història de la física, com en qualsevol història, grans períodes que es diferencien per la forma i per l’aspecte general de les teories... En quant arriba un d’aqueixos descobriments que repercuteix en totes les parts de la física, perquè estableix un fet capital fins llavors desconegut o parcialment conegut, tot l’aspecte de la física es modifica; comença un nou període. Això és el que ha succeït després dels descobriments de Newton, després dels descobriments de Joule-Mayer i Carnot-Clausius. Això és el que sembla en vies de produir-se des del descobriment de la radioactivitat... A l’historiador que mire les coses a la necessària distància, li costarà poc treball comprovar que continua una evolució on els contemporanis veuen tan sols conflictes, contradiccions, escissions en escoles diferents”.


Sembla que la crisi que ha travessat la física en aquests últims anys (malgrat les conclusions que ha deduït d’aqueixa crisi la crítica filosòfica) no és una altra cosa que açò. És una típica crisi de creixement, originada pels grans descobriments moderns. És indiscutible que la crisi porta a la transformació de la física (sense açò no hi hauria evolució ni progrés), però no modificarà l’esperit científic” (loc cit., pàgs. 370-372).


El conciliador Rey s’esforça en coalitzar contra el fideisme totes les escoles de la física contemporània! És una falsedat benintencionada, però una falsedat al capdavall, ja que la inclinació de l’escola de Mach - Poincaré - Pearson a l’idealisme (és a dir, al fideisme refinat) és indubtable. Quant a l’objectivitat de la física, que està relacionada amb els principis de l’”esperit científic”, a diferència de l’esperit fideista, i que Rey defèn amb tanta d’ardor, no és una altra cosa que una formulació “vergonyant” del materialisme. L’essencial esperit materialista de la física, així com de totes les Ciències Naturals contemporànies, sortirà vencedor de totes les crisis possibles, a condició tan sols que el materialisme metafísic deixe el lloc al materialisme dialèctic.


El conciliador Rey s’esforça molt sovint en vetllar el fet que la crisi de la física contemporània prové de què ha deixat de reconèixer francament, resoludament i irrevocablement el valor objectiu de les seues teories, però els fets són més forts que totes les temptatives conciliadores.


Els matemàtics [escriu Rey], acostumats a tractar d’una ciència en què l’objecte (almenys en aparença) es crega per la intel·ligència del savi, o en la qual, en tot cas, els fenòmens concrets no intervenen en la investigació, tenen de la ciència física un concepte molt abstracte: en procurar acostar-la cada vegada més a la matemàtica, han portat la concepció general de la matemàtica a la física...


Hi ha una invasió de l’esperit matemàtic en els procediments discursius i en la comprensió de la física. ¿I no serà a aquesta influència, no per oculta menys preponderant, a què és deguda, a vegades, la inseguretat, la incertesa del pensament quant a l’objectivitat de la física, i les voltes que cal donar, o els obstacles que cal superar per a aconseguir-la?...” (227).


Açò està molt ben dit. El fons de l’idealisme “físic” en voga consisteix en la “incertesa del pensament” en la qüestió de l’objectivitat de la física.


... La ficció abstracta de la matemàtica sembla haver interposat una pantalla entre la realitat física i la manera com els matemàtics comprenen la ciència sobre aquesta realitat. Senten confusament l’objectivitat de la física...


Tot i que volen ser abans que res objectius, quan s’apliquen a la física, tracten de recolzar-se en la realitat i mantenir aquest suport, però segueixen influenciats pels costums anteriors. I fins i tot en les concepcions energètiques, que ha calgut construir més sòlidament i amb menys hipòtesi que la vella física mecanicista (que havia procurat calcar [“décalquer”] el món sensible, i no reconstruir-lo), ens trobem sempre amb teories dels matemàtics. Els matemàtics tot ho han intentat per a salvar l’objectivitat de la física, perquè sense objectivitat no es pot parlar de física. Però la complicació de les seues teories o els embuts deixen un sentiment de malestar. Açò resulta massa fet, massa rebuscat, edificat; un experimentador no troba ací l’espontània confiança que el contacte continu amb la realitat física l’infon al seus propis punts de vista... Açò és el que diuen, en essència, tots els físics (i són legió) que són abans que res físics o que no són més que físics; açò és el que diu tota l’escola neomecanicista. La crisi de la física consisteix en la conquista del domini de la física per l’esperit matemàtic. Els progressos de la física, d’una banda, i els progressos de les matemàtiques, d’una altra, van conduir en el segle XIX a una estreta fusió entre aqueixes dos ciències...


La física teòrica va arribar a ser la física matemàtica...


Llavors va començar el període de la física formal, és a dir, de la física matemàtica, purament matemàtica, la física matemàtica no com a branca de la física, sinó com a branca de la matemàtica. En aquesta nova fase, el matemàtic, habituat als elements conceptuals (purament lògics), que constitueixen l’únic material del seu treball, i aclaparat pels elements grollers, materials, que trobava poc mal·leables, va haver d’anar propendint a fer-ne la major abstracció possible, a representar-se’ls d’una manera enterament immaterial, purament lògica, i fins i tot a prescindir-ne per complet.


Els elements, com a dades reals, objectius, és a dir, com a elements físics, van desaparèixer del tot. No van quedar més que relacions formals representades per les equacions diferencials... Si el matemàtic no s’enganya per aquest treball constructiu..., si quan analitza la física teòrica sap restablir els seus lligams amb l’experiència i el seu valor objectiu, a primera vista i per a un esperit no previngut, es creu estar enfront d’una construcció arbitrària de la teoria...


El concepte, la noció pura ha reemplaçat els elements reals...


Així s’explica històricament, per la forma matemàtica que ha pres la física teòrica... el malestar, la crisi de la física i el seu allunyament aparent dels fets objectius” (228-232).


Tal és la primera causa de l’idealisme “físic”. Les temptatives reaccionàries naixen del mateix progrés de la ciència. Els grans avanços de les Ciències Naturals, l’aproximació a elements homogenis i simples de la matèria les lleis de moviment dels quals són susceptibles d’una expressió matemàtica, fan oblidar la matèria als matemàtics. “La matèria desapareix”, no subsisteixen més que equacions. Aquesta nova etapa de desenrotllament sembla retrotraure’ns per mitjà de la nova forma a l’antiga idea kantiana: la raó dicta les seues lleis a la naturalesa. Hermann Cohen, entusiasmat, com hem vist, per l’esperit idealista de la nova física, arriba a recomanar l’ensenyament de les matemàtiques superiors en les escoles mitjanes, a fi de fer penetrar en la intel·ligència dels estudiants l’esperit idealista, suplantat per la nostra època materialista (A. Lange, Geschichte des Materialismus [Història del materialisme], 5ª ed., 1896, t. II, pàg. XLIX). Únicament és, naturalment, el somni absurd d’un reaccionari; en realitat, no hi ha ni pot haver-hi més que un apassionament passatger per l’idealisme per part d’un reduït grup d’especialistes. Però és altament característic que els representants de la burgesia instruïda usen (com nàufrags que s’agafen a una taula de salvació) els procediments més refinats per a trobar o conservar artificialment un modest lloc al fideisme, que és engendrat en les capes inferiors de les masses populars per la ignorància, l’embrutiment i l’absurd salvatgisme de les contradiccions capitalistes.


Una altra causa que va originar l’idealisme “físic” és el principi del relativisme, del caràcter relatiu del nostre coneixement, principi que s’imposa als físics amb singular vigoria en aquest període de brusques esquerdes en les velles teories i que, unit a la ignorància de la dialèctica, porta fatalment a l’idealisme.


Aquest problema de la correlació entre el relativisme i la dialèctica és potser el més important per a l’explicació de les desventures teòriques del machisme. Rey, per exemple, no té, com tots els positivistes europeus, cap idea de la dialèctica marxista. No empra la paraula dialèctica més que en el sentit d’especulació filosòfica idealista. Per això, adonant-se que la nova física ha entropessat amb el relativisme, aqueix autor es debat impotent, intentant distingir entre el relativisme moderat i el relativisme immoderat. Cert és que el “relativisme immoderat voreja lògicament, si no en la pràctica, amb el vertader escepticisme” (215), però a Poincaré, com han vist, no se li pot acusar de relativisme “immoderat”. Quina il·lusió! Amb una balança d’apotecari es pot pesar un poc més o un poc menys relativisme, creient salvar així la causa del machisme!


En realitat, l’únic plantejament teòricament just de la qüestió del relativisme és el fet per la dialèctica materialista de Marx i Engels, i desconèixer-la conduirà indefectiblement del relativisme a l’idealisme filosòfic. La incomprensió d’aquesta circumstància és, entre altres coses, suficient per a privar de tot valor el libel absurd del senyor Berman La dialèctica a la llum de la teoria moderna del coneixement: el senyor Berman ha repetit unes velles, molt velles absurditats sobre la dialèctica, de la que no en comprèn ni una paraula. Hem vist ja que tal incomprensió la demostren tots els machistes a cada pas en la teoria del coneixement.


Totes les antigues veritats de la física, fins i tot les que eren considerades com fora de discussió i immutables, s’han revelat com a veritats relatives; no pot haver-hi, doncs, cap veritat objectiva independent de la humanitat. Així raona, no sols tot el machisme, sinó tot l’idealisme físic” en general. De la suma de veritats relatives en el curs del seu desenrotllament es forma la veritat absoluta; les veritats relatives són imatges relativament exactes d’un objecte independent de la humanitat; aqueixes imatges arriben a ser cada vegada més exactes; cada veritat científica conté, a despit de la seua relativitat, elements de veritat absoluta: totes aquestes tesis, que són evidents per a qualsevol que haja reflexionat en l’Anti-Dühring d’Engels, estan en xinés per a la teoria “moderna” del coneixement.


Obres com ara la Teoria de la física de P. Duhemcxi o els Conceptes i teories de la física moderna de Stallocxii, especialment recomanades per Mach, demostren amb extraordinària nitidesa que aqueixos idealistes “físics” atribueixen la major importància precisament a la demostració de la relativitat dels nostres coneixements, oscil·lant, en el fons, entre l’idealisme i el materialisme dialèctic. Els dos autors esmentats, que pertanyen a diferents èpoques i aborden la qüestió des de distints punts de vista (Duhem, físic, té una experiència de més de vint anys; Stallo, antic hegelià ortodox, s’avergonyia d’haver publicat en 1848 una filosofia de la naturalesa concebuda en el vell esperit hegelià), combaten amb energia sobretot la concepció mecano-atomista de la naturalesa. S’esforcen en demostrar el caràcter restringit d’aqueixa concepció, la impossibilitat de veure-hi l’extrem límit dels nostres coneixements, l’anquilosament de moltes nocions en els autors que s’hi atenen. Aqueix defecte del vell materialisme és indubtable; la incomprensió de la relativitat de totes les teories científiques, la ignorància de la dialèctica, l’exageració del punt de vista mecanicista, són reprotxes que Engels va dirigir als vells materialistes. Però Engels va saber (al contrari que Stallo) rebutjar l’idealisme hegelià i comprendre el germen vertaderament genial que hi havia dins de la dialèctica hegeliana. Engels va renunciar al vell materialisme, al materialisme metafísic per a adoptar el materialisme dialèctic i no el relativisme que porta al subjectivisme.


La teoria mecanicista [diu Stallo, per exemple] fa de concert amb totes les teories metafísiques, hipòstasis de grups parcials, ideals i potser purament convencionals d’atributs, o atributs aïllats, i els tracta com a varietats de la realitat objectiva” (p. 150).


Açò és cert, sempre que no renuncieu al reconeixement de la realitat objectiva i combateu la metafísica, com antidialèctica. Stallo no se n’adona clarament. En no haver comprés la dialèctica materialista, li ocorre sovint escórrer-se pel relativisme al subjectivisme i l’idealisme.


Igualment passa amb Duhem. Duhem demostra amb gran treball, amb ajuda d’una sèrie d’exemples interessants i preciosos, presos de la història de la física (semblants als que sovint es troben en Mach) que “tota llei física és provisional i relativa, ja que és aproximada” (280). ¿Per a què forçar unes portes que estan obertes?, pensa el marxista en llegir les extenses dissertacions sobre aqueix tema. Però la desgràcia de Duhem, de Stallo, de Mach, de Poincaré, consisteix precisament en no veure la porta que ha obert el materialisme dialèctic. Per no saber donar una justa formulació del relativisme, roden des d’aquest a l’idealisme.


Una llei física no és, parlant amb propietat, ni vertadera ni falsa, sinó aproximada”, diu Duhem (pàg. 274).


Aquest “sinó” conté ja un germen de falsedat, un començament d’eliminació de límits entre la teoria científica, que reflecteix aproximat l’objecte, és a dir, que s’aproxima a la veritat objectiva, i una teoria arbitrària, fantàstica, purament convencional, com, per exemple, la teoria de la religió o la teoria del joc d’escacs.


Aquesta falsedat pren en Duhem tals proporcions que aquest autor arriba a qualificar de metafísica la qüestió de si correspon als fenòmens sensibles la “realitat material” (pàg. 10): A baix el problema de la realitat; els nostres conceptes i les nostres hipòtesis són simples símbols (“signes, pàg. 26), construccions “arbitràries” (27), etc. D’ací a l’idealisme, a la “física del creient” predicada per Pierre Duhem en l’esperit del kantisme (v. Rey, pàg. 162; v. pàg. 160) no hi ha més que un pas. I aquest bonàs de Fritz Adler (un altre machista més que pretén ser marxista!) no ha trobat una altra cosa més intel·ligent que “corregir” així Duhem: Duhem no nega les “realitats ocultes després dels fenòmens més que en qualitat d’objectes de la teoria, però no com a objectes de la realitatcxiii. Açò és la ja coneguda crítica del kantisme des del punt de vista de Hume i Berkeley.


Però ni cal parlar, en allò que fa a Duhem, de cap kantisme conscient. Duhem, com Mach, titubeja senzillament, en no saber en què basar el seu relativisme. En tota una sèrie de passatges s’acosta molt al materialisme dialèctic. Coneixem el so


tal com és en relació a nosaltres i no tal com és en si, en els cossos sonors. Aquesta realitat de què les nostres sensacions no ens descobreixen més que allò extern i superficial, ens la fan conèixer les teories de l’acústica. Ens ensenyen que allí on les nostres percepcions només arrepleguen aquella aparença que anomenem so, hi ha en realitat un moviment periòdic molt petit i molt ràpid” etc. (pàg. 7).


Els cossos no són símbols de les sensacions, sinó que les sensacions són símbols (o més aïna imatges) dels cossos.


El desenrotllament de la física provoca una lluita contínua entre la naturalesa, que no es cansa de subministrar material, i la raó, que no es cansa de conèixer” (pàg. 32).


La naturalesa és infinita, com és infinita la més petita de les seues partícules (comprenent-hi també l’electró), però la raó transforma de la mateixa manera infinita les “coses en si” en “coses per a nosaltres”.


La lluita entre la realitat i les lleis de la física es prolongarà indefinidament; a tota llei que la física formule, la realitat n’oposarà, tard o d’hora, el brutal desmentiment d’un fet; però la física, infatigable, retocarà, modificarà, complicarà la llei desmentida” (290).


Tindríem ací una exposició d’irreprotxable exactitud del materialisme dialèctic, si l’autor s’atingués fermament a l’existència d’aquesta realitat objectiva, independent de la humanitat.


... La teoria física no és de cap manera un sistema purament artificial, còmode avui i demà d’usar i llençar; és una classificació cada vegada més natural, un reflex cada vegada més clar de les realitats que el mètode experimental no podria contemplar cara a cara” (pàg 445).


El machista Duhem coqueteja en aquesta última frase amb l’idealisme kantià: com si hagués un camí que fóra a un altre mètode que al mètode “experimental”, com si no poguéssem conèixer immediatament, directament, cara a cara, les “coses en si”! Però si la teoria física va sent cada vegada més natural, això vol dir que, independentment de la nostra consciència, hi ha una naturalesa”, una realitat “reflectida” per aqueixa teoria, i aqueix és precisament el punt de vista del materialisme dialèctic.


En una paraula, l’idealisme “físic” d’avui, exactament com l’idealisme “fisiològic” d’ahir, no significa sinó que una escola de naturalistes en una branca de les Ciències Naturals ha caigut en la filosofia reaccionària, a falta d’haver sabut elevar-se directament i immediatament del materialisme metafísic al materialisme dialècticcxiv. Aquest pas el farà (ja l’està fent) la física contemporània, però s’encamina vers l’únic bon mètode, cap a l’única filosofia justa de les Ciències Naturals, no en línia recta, sinó en zig-zag, no conscientment, sinó espontàniament, no veient amb claredat el seu “objectiu final”, sinó acostant-s’hi a les palpentes, titubejant i a vegades fins d’esquena. La física contemporània està travessant els dolors del part. Es prepara per a donar a llum el materialisme dialèctic. Part dolorós... El ser vivent i viable ve inevitablement acompanyat d’alguns productes morts, residus destinats a ser evacuats amb les impureses. Tot l’idealisme físic, tota la filosofia empirocriticista, amb l’empirosimbolisme, l’empiromonisme, etc., etc., en són part, d’aqueixos residus impurs.



xcv L. Houllevigue, L’évolution des sciences (L’evolució de les ciències), Paris (A. Collin), 1908, pàgs. 63, 87, 88. Veja’s el seu article “Les idées des physiciens sur la matière (“Idees dels físics sobre la matèria”) en Anné Psychologique (Annals de Psicologia), 1908.

xcvi Oliver Lodge, Sur les élctrons (Sobre els electrons), Paris, 1906, pag. 159: “La teoria elèctrica de la matèria”, el reconeixement de l’electricitat, com a la “substància fonamental”, constitueix una “troballa teòrica molt propera a allò a què tendiren sempre els filòsofs, és a dir, de la unitat de la matèria”. Veja’s també August Righi, Über die Struktur der Materie (De l’estructura de la matèria), Leipzig, 1908; J. Thomson, The Corpuscular Theory of Matter (Teoria corpuscular de la matèria), Londres, 1907; P. Langevin, “La physique des électrons”, en Revue générale des sciences (“Física dels electrons”, en Revista general de les ciències), 1905, pàgs. 257-276.

xcvii Wilhelm Ostwald, Vorlesungen über Naturphilosophie (Conferències sobre filosofia natural), 2ª edició, Leipzig, 1902, pàgina VIII.

xcviii J. Gr. Hibben, The Theory of Energetics and its Philosophical Bearings (La teoria de l’energètica i les seues bases filosòfiques) The Monist vol XIII, número 3, 1903, abril, pàgines 329-330.

xcix The British Association at Glasgow, 1901. Presidential Address by Prof. Arthr W. Rücker en The Scientific American. Supplement (Associació Britànica en Glasgow, 1901. Discurs presidencial del professor A. W. Rücker en La Ciència americana. Suplement), números 1345 i 1346.

c James Ward, Naturalism and Agnosticism (Naturalisme i agnosticisme), vol. I, 1906, pàg. 303.

ci Archiv für syst. Phil., vol V, 1898-1899, pags. 169-170.

cii Heinrich Hertz, Gesammelte Werke, (Obres Completes), vol, 3, Leipzig, 1894, particularment pàgs. 1, 2, 49.

ciii Kantstudien, tom VIII, 1903, pàg. 309.

civ The Monist, vol XVI, 1906, núm. 2, pàg. 164; article sobre el “monisme” de Mach.

cv Ludwig Boltzmann, Populäre Schriften (Articles populars), Leipzig, 1905, pàg. 187.

cvi Seigmund Günther, Geschichte der anorganischen Naturwissenschalften im 19 Jahrhundert (Història de les ciències sobre la naturalesa inorgànica en el segle XIX), Berlin, 1901, pàgs. 942 i 941.

cvii Boltzmann vol dir que l’autor no intenta concebre el moviment sense matèria. Parlar ací del “dualisme” és ridícul. El monisme i el dualisme en filosofia consisteixen en l’aplicació conseqüent o inconseqüent del materialisme o de l’idealisme.

cviii El treball dErich Becher Les premisses filosòfiques de les Ciències Naturals exactes (Erich Becher, Philosophische Voraussetzungen der exakten Naturwissenschaften, Leipzig, 1907), que jo vaig conèixer després d’acabat aquest llibre, confirma el que acabe de dir en aquest paràgraf. Tot i estar el més pròxim al punt de vista gnoseològic de Helmholtz i de Boltzmann, és a dir, al materialisme “vergonyant” i no pensat per complet, l’autor consagra el seu treball a la defensa i interpretació dels postulats fonamentals de la física i de la química. Aquesta defensa es converteix, naturalment, en lluita contra la direcció machista en física, direcció que està de moda, però que provoca una resistència cada vegada major (v. p. 91 i altres). Amb justesa caracteritza E. Becher aquesta direcció com un “positivisme subjectivista(pàg. III) i fa gravitar tota la lluita contra ella al voltant de la demostració de la “hipòtesi” del món exterior (cap. II-VII), de la demostració de la seua “existència independentment de les percepcions humanes” [“Von Wahrgenommenwerden unabhängige Existenz”]. La negació d’aquesta “hipòtesi” pels machistes els porta ben sovint al solipsisme (pags. 78-82 i altres). “La concepció de Mach segons la qual “les sensacions i els seus complexos i no el món exterior” representen l’únic objecte de les Ciències Naturals” (pàg. 138), Becher l’anomena “monisme de les sensualista” [“Empfindungsmonismus”] i la relaciona a les “direccions purament consciencialistes”. Aquest terme pesant i absurd ve del llatí conscientia, consciència i no significa una altra cosa que l’idealisme filosòfic (v. p. 156). En els dos últims capítols del seu llibre, E. Becher compara prou bé la vella teoria mecànica de la matèria i el vell quadro del món amb la nova teoria elèctrica de la matèria i el nou quadro del món (concepció “cineticoelàstica” i “cineticoelèctrica” de la naturalesa, seguint la terminologia de l’autor). L’última teoria, fundada en la doctrina dels electrons, és un pas avant en el coneixement de la unitat del món; per a ella, “els elements del món material són càrregues elèctriques” [“Ladungen”] (pàg. 223). “Tota concepció purament cinètica del món no coneix un altra cosa que un cert nombre de coses en moviment, s’anomenen aquestes electrons o d’una altra manera; l’estat de moviment d’aquestes coses en cada moment successiu de temps està rigorosament determinat, en virtut de lleis fixes, per la seua situació i el seu estat de moviment en el moment precedent” (225). El defecte principal del llibre de E. Becher és degut a la seua ignorància absoluta del materialisme dialèctic. Aquesta ignorància sovint li indueix a confusions i absurds sobre els quals no ens és possible detenir-nos ací.

cix El “conciliador” A. Rey no sols ha llençat un vel sobre el plantejament de la qüestió pel materialisme filosòfic, sinó que ha fet també silenci sobre les més expressives afirmacions materialistes dels físics francesos. No ha fet menció, per exemple, d’Alfred Cornu, que va morir en 1902. Aquest físic va acollir la “destrucció [o superació, “Überwindung”] del materialisme científic” per Ostwald amb una observació menyspreadora sobre la manera pretensiosa i lleugera que Ostwald havia tractat la qüestió (Revue générale des sciences, 1895. pàgs. 1030-1031). En el Congrés internacional dels físics celebrat a París en 1900, A. Cornu Deia: “... Com més coneixem els fenòmens naturals, més es desenrotlla i fa falta l’audaç concepció cartesiana relativa al mecanisme de l’Univers: en el món físic no hi ha més que matèria i moviment. El problema de la unitat de les forces físiques... ocupa de nou el primer pla després dels grans descobriments amb què s’han assenyalat els últims anys del segle XIX. La preocupació fonamental dels nostres mestres moderns, corifeus moderns de la ciència, Faraday, Maxwell, Hertz (per no parlar-ne més que d’il·lustres físics desapareguts ja) consisteix en precisar la naturalesa i arribar a veure les propietats de la matèria sutil, vehicle de l’energia universal... La tornada a les idees cartesianes és evident... “ (Rapports présentés au Congrès International de Physique, París, 1900, t. 4, pàg. 7). Lucien Poincaré anota amb raó en la seua Física moderna (Paris, 1906, pàg. 14) que aquesta idea cartesiana va ser adoptada i desenrotllada pels enciclopedistes del segle XVIII (Lucien Poincaré, La physique moderne, París, 1906, pàg. 14), però ni aquest físic, ni A. Cornu saben com els materialistes dialèctics Marx i Engels havien depurat aquest postulat fonamental del materialisme de la unilateralitat del materialisme mecanicista.

cx Johannes Rehmke, Philosophie und Kantianismus, (Fiolosofia i kantisme), Eisenach, 1882, pàg. 15 i següents.

cxi P. Duhem, La théorie physique, son objet et sa estrucuture, Paris, 1906.

cxii J. B. Stallo, The Concepts and Tehories of Modern Physics, Londres, 1882. Hi ha traduccions en francès i alemany.

cxiii Nota del traductor” a la versió alemanya del llibre de Duhem, Leipzig, 1908, J. Barth.

cxiv El cèlebre químic William Ramsay diu: “Se m’ha preguntat sovint: L’electricitat no és una vibració? Com explicar, doncs, la telegrafia sense fils pel desplaçament de petites partícules o corpuscles? La resposta és la següent: l’electricitat és una cosa; ella és [subratllat per Ramsay] aquests petits corpuscles, però quan aquests corpuscles es desprenen d’algun objecte, una onda anàloga a l’onda lluminosa es propaga en l’èter i aquesta onda s’utilitza per a la telegrafia sense fils” (William Ramsay. Essays, Biographical and Chemical [Assajos biogràfics i químics], Londres, 1908, pàg. 126). Després d’haver exposat el procés de la transformació del radi en heli, Ramsay observa: “Almenys, un anomenat element no pot ser ja mirat ara com la matèria última; ell mateix es transforma en una forma més senzilla de la matèria” (pàg. 160). “És quasi indubtable que l’electricitat negativa és una forma particular de la matèria; i l’electricitat positiva és matèria, privada d’electricitat negativa, és a dir, és matèria menys aquesta matèria elèctrica” (176). “Què és l’electricitat? Abans es creia que hi havia dos classes d’electricitat: una positiva i una altra negativa. Llavors hauria sigut impossible respondre a la qüestió plantejada. Però les investigacions recents fan probable la hipòtesi que açò que s’acostumava a anomenar electricitat negativa, és en realitat (“really”) una substància. En efecte, el pes relatiu de la seua partícula ha sigut mesurat; aquesta partícula equival, aproximadament, a una setena part de la massa de l’àtom de l’hidrogen... Els àtoms de l’electricitat s’anomenen electrons” (196). Si els nostres machistes autors de llibres i articles sobre temes filosòfics saberen pensar, comprendrien que les frases: “la matèria desapareix”, “la matèria es redueix a l’electricitat”, etc., no són més que manifestacions nosològicament impotents d’aquella veritat que diu que s’aconsegueix descobrir noves formes de la matèria, noves formes del moviment material, reduir les velles formes a aquestes noves, etc.