Nikolaj Lenin

Del poder dual


Publicat originalment com O dvoevlastij, el 9 d'abril del 1917 al diari “Pravda”, n. 28


La qüestió radical de qualsevol revolució és la qüestió de l'autoritat de l'estat. Sense una exposició d'aquesta qüestió no s'hi pot parlar de cap participació conscient en la revolució, ni menys encara de la seua gestió.

El tret original extremadament interessant de la nostra revolució és que ha creat un poder dual. Caldria primer que tot entendre aquest fet, ja que sense haver-ho entès, és impossible d'avançar. Cal ésser capaços de completar i de corregir les antigues fórmules, per exemple, les bolxevics, ja que tot i que s'han demostrades correctes en general, la llur realització concreta es demostra diferent. Abans no pensava ningú en un poder dual, ni ho podia fer.

En què consisteix el poder dual? En el fet que al costat del govern provisional, del govern de la burgesia, s'hi ha desenvolupat, per bé que feblement i de forma rudimentària, però amb una existència pràctica indubtable, un altre govern: els consells de representants d'obrers i de soldats.

Quina és la composició de classe d'aquest altre govern? Proletària i camperola (vestida d'uniformes militars). Quin és el caràcter polític d'aquest govern? És una dictadura revolucionària, és a dir que l'autoritat es basa directament en la presa revolucionària, en la iniciativa directa de les masses des de sota, i no en el dret promulgat pel govern centralitzat. La seua autoritat és del tot diferent a l'autoritat general de les repúbliques democràtiques-burgeses parlamentàries que han existit fins ara, i que prevalen en els països avançats d'Europa i d'Amèrica. Aquesta circumstància és sovint oblidada i no es considera sovint en tota la seua essència. Aquesta autoritat és del mateix tipus que la que hi hagué en la Comuna de París el 1871. Els atributs bàsics d'aquest tipus són: 1) una font d'autoritat que no és la llei prèviament discutida i aprovada per un parlament, sinó la iniciativa directa de les masses des de sota i des de les localitats, una “presa” directa per emprar l'expressió habitual; 2) la substitució de la policia i de l'exèrcit, com a estaments separats i oposats al poble, per l'armament directe de tot el poble; l'ordre públic sota aquesta autoritat és protegit per obrers i camperols armats, pel poble armat; 3) els oficials i la burocràcia o bé són substituïts per l'autoritat directa del poble, o, si més no, són sotmesos a un control especial, i esdevenen no tan sols elegibles, sinó també destituïbles d'acord amb el parer del poble, i són reduïts a una situació de simples representants; d'un estrat privilegiat que ocupa “places” altament remunerades d'acord amb el criteri de la burgesia es transformen en treballadors especials “d'una arma”, que no reben més que la paga habitual del treballador qualificat.

En això i tan sols en això rau l'essència de la Comuna de París, com a tipus especial d'estat. Aquesta essència ha sigut oblidada i deformada pels Plekhanov (els xovinistes directes, que han traït el marxisme), els Kautsky (gent de “centre”, és a dir que oscil·la entre el xovinisme i el marxisme) i en general per tots aquells soc-dem i esses-erres que ara hi predominen.

Acaben amb frases, silencis, subterfugis, es congratulen mútuament mil vegades per la revolució, per no volen pensar què són els consells de representants obrers i de soldats. No volen veure la veritat òbvia, que és en la mesura que existeixen aquests soviets com a autoritat que Rússia es troba en una situació semblant a la de la Comuna de París.

He remarcat “semblant”. Ja que és únicament una autoritat rudimentària. Per acord directe amb el govern provisional burgès i per una sèrie de concessions reals s'ha rendit i es rendeix al predomini de la burgesia.

Però, per què? Que és potser perquè C'kheidze, Ceretelli, Stelkov i companyia s'“equivoquen”? I ara. Tan sols un filisteu ho pot pensar, no un marxista. La raó és la insuficient consciència i organització dels proletaris i camperols. L'“equivocació” del dirigents citats rau en la llur posició petit-burgesa, en el fet que enfosqueixen la consciència obrera per comptes d'aclarir-la, els inspiren il·lusions petit-burgeses, per comptes de negar-les, reforcen la influència de la burgesia en les masses, per comptes d'alliberar-les d'aquesta influència.

A partir d'això hauria de quedar clar, per què s'equivoquen tant els nostres camarades, quan posen “simplement” la qüestió: cal enderrocar immediatament el govern provisional?

Responc: 1) caldria enderrocar-lo, ja que és oligàrquic i burgès, per comptes de popular, no pot donar ni pau, ni pa, ni llibertat completa; 2) no se'l pot enderrocar ara, ja que es manté en el poder per un acord directe i indirecte, formal i real amb els consells de representants obrers i amb el consell principal, el Soviet de Petrograd; 3) en general, no se'l pot “enderrocar” de la forma habitual ja que es fonamenta en el “suport” que rep la burgesia del segon govern, el consell de representants obrers, i aquest govern és l'únic govern revolucionari que expressa directament la consciència i la voluntat de la majoria d'obrers i de camperols. La humanitat encara no ha desenvolupat i tampoc nosaltres no coneixem cap tipus de govern millor que els consells d'obrers, camperols, pagesos i soldats.

Per arribar al poder, els obrers conscients haurien de dur la majoria al llur costat: mentre no hi haja violència contra les masses, no hi ha cap altre camí cap al poder. No som blanquistes, no som partidaris de la presa del poder per una minori. Som marxistes, partidaris de la lluita de la classe proletària contra la intoxicació petit-burgesa, el xovinisme-defensisme, la xerrameca i la dependència de la burgesia.

Creem el partit proletari comunista; els millors partidaris del bolxevisme n'han creat ja els elements; dedicam-nos al treball de la classe proletària, i guanyarem nombres creixents de proletaris, de camperols pobres. Ja que la vida trencarà les il·lusions petit-burgeses dels “social-demòcrates”, dels Chkheidze, dels Ceretelli, dels Steklovsand i d'altres, dels “esses-erres”, de la petita burgesia “més pura”, etcètera, etcètera.

La burgesia defensa la dictadura de la burgesia.

Els obrers conscients defensen la dictadura dels consells de representants obrers, camperols, pagesos i soldats – per una dictadura aconseguida per l'aclariment de la consciència proletària, per l'eliminació de la influència de la burgesia, i no per aventurerisme.

La petita burgesia - “social-demòcrates”, social-revolucionaris, etcètera i etcètera-, vacil·la i impedeix aquest aclariment.

Aquesta és la relació de forces reals de classe que determina les nostres tasques.