Com hem vist, l’imperialisme, per la seua essència econòmica, és el capitalisme monopolista. Amb això queda ja determinat el lloc històric de l’imperialisme, perquè el monopoli, que neix única i precisament de la lliure competència, és el trànsit del capitalisme a un orde socialeconòmic més elevat. Cal posar en relleu particularment quatre varietats principals del monopoli o manifestacions principals del capitalisme monopolista característics del període que ens ocupa.
Primer: El monopoli és un producte de la concentració de la producció en un grau molt elevat del seu desenvolupament. El formen les aliances monopolistes dels capitalistes, càrtels, sindicats, trusts. Hem vist, què immens paper exerceixen en la vida econòmica contemporània. Vers principis del segle XX, van aconseguir ple predomini en els països avançats, i si els primers passos en el sentit de la cartelització van estar fets amb anterioritat pels països amb tarifes aranzelàries proteccionistes elevades (Alemanya, Estats Units), Anglaterra, amb el seu sistema de lliure canvi, mostrà, només un poc més tard, aqueix mateix fet fonamental: el naixement del monopoli com a conseqüència de la concentració de la producció.
Segon: Els monopolis han conduït a l’agreujament de la lluita per la conquista de les més importants fonts de matèries primeres, particularment per a la indústria fonamental i més cartelitzada de la societat capitalista: l’hullera i la siderúrgica. La possessió monopolista de les fonts més importants de matèries primeres ha augmentat en proporcions immenses el poder del gran capital i ha aguditzat les contradiccions entre la indústria cartelitzada i la no cartelitzada.
Tercer: El monopoli ha sorgit dels bancs, els quals, de modestes empreses intermediàries que eren abans, s’han convertit en monopolistes del capital financer. Tres o cinc bancs més importants de qualsevol de les nacions capitalistes més avançades han realitzat la «unió personal» del capital industrial i bancari, han concentrat en les seues mans mils i milers de milions que constitueixen la major part dels capitals i dels ingressos en diners de tot el país. Una oligarquia financera que estén una espessa xarxa de relacions de dependència sobre totes les institucions econòmiques i polítiques de la societat burgesa contemporània sense excepció: heus ací la manifestació de més relleu d’aquest monopoli.
Quart: El monopoli ha nascut de la política colonial. Als nombrosos «vells» motius de la política colonial, el capital financer n’ha afegit la lluita per les fonts de matèries primeres, per l’exportació de capital, per les «esferes d’influència», açò és, les esferes de transaccions lucratives, concessions, beneficis monopolistes, etc., i, finalment, pel territori econòmic en general. Quan les potències europees ocupaven, per exemple, amb les seues colònies, una desena part d’Àfrica, com va ser encara el cas en 1876, la política colonial podia desenrotllarse d’una manera no monopolista, per la «lliure conquista», per dir-ho així, de territoris. Però quan va resultar que les 9/10 d’Àfrica estaven ocupades (envers 1900), quan va resultar que tot el món estava repartit, començà inevitablement l’era de possessió monopolista de les colònies i, per consegüent, de lluita particularment aguda per la partició i el nou repartiment del món.
Tothom coneix fins en quin punt el capital monopolista ha aguditzat totes les contradiccions del capitalisme. Es prou en indicar la carestia de la vida i el jou dels càrtels. Esta agudització de les contradiccions és la força motriu més potent del període històric de transició iniciat amb la victòria definitiva del capital financer mundial.
Els monopolis, l’oligarquia, la tendència a la dominació en comptes de la tendència a la llibertat, l’explotació d’un nombre cada vegada major de nacions petites o dèbils per un grapat de nacions riquíssimes o molt fortes: tot açò ha originat els trets distintius de l’imperialisme que obliguen a caracteritzar-lo com a capitalisme parasitari o en estat de descomposició. Cada dia es manifesta amb més relleu, com una de les tendències de l’imperialisme, la creació de «Estats-rendistes», d’Estats-usurers, la burgesia dels quals viu cada dia més de l’exportació del capital i de «tallar el cupó». Seria un error creure que aquesta tendència a la descomposició descarta el ràpid creixement del capitalisme. No; determinades branques industrials, determinats sectors de la burgesia, determinats països, manifesten, en l’època de l’imperialisme, amb major o menor força, ja una, ja una altra d’aquestes tendències. En el seu conjunt, el capitalisme creix amb una rapidesa incomparablement major que abans, però aquest creixement no sols és cada vegada més desigual, sinó que aqueixa desigualtat es manifesta així mateix, d’una manera particular, en la descomposició dels països més forts en capital (Anglaterra).
Pel que fa a la rapidesa del desenvolupament econòmic d’Alemanya, l’autor de les investigacions sobre els grans bancs alemanys, Riesser, diu: «El progrés, no molt lent, de l’època precedent (1848-1870) es troba en relació amb la rapidesa del desenvolupament de tota l’economia a Alemanya i particularment dels seus bancs en l’època actual (1870-1905), aproximadament com la rapidesa de moviment d’un cotxe de posta dels vells bons temps es troba relacionat amb la rapidesa de l’automòbil modern, el qual porta una marxa tal, que resulta un perill tant per al tranquil transeünt, com per a les persones que van en l’automòbil». Al seu torn, aqueix capital financer que ha crescut amb una rapidesa tan extraordinària, precisament perquè ha crescut d’aquesta manera, no té cap inconvenient en passar a una possessió més «pacífica» de les colònies que han de ser arrabassades, no sols per mitjans pacífics, a les nacions més riques. I en els Estats Units, el desenvolupament econòmic durant aquests últims decennis ha estat encara més ràpid que a Alemanya, i, precisament, gràcies a aquesta circumstància, els trets parasitaris del capitalisme nord-americà contemporani s’han manifestat amb particular relleu. D’una altra part, la comparació, per exemple, de la burgesia republicana nord-americana amb la burgesia monàrquica japonesa o alemanya mostra que les més grans diferències polítiques s’atenuen extraordinàriament en l’època de l’imperialisme no perquè, en general, aqueixa diferència no siga important, sinó perquè en tots aqueixos casos es tracta d’una burgesia amb traços definits de parasitisme.
L’obtenció d’elevats guanys monopolistes pels capitalistes d’una de les nombroses branques de la indústria d’un dels nombrosos països, etc., dóna als mateixos la possibilitat econòmica de subornar a certs sectors obrers i, temporalment, a una minoria prou considerable dels mateixos, atraient-los al costat de la burgesia d’una determinada branca industrial o d’una determinada nació contra totes les altres. L’antagonisme cada dia més intens de les nacions imperialistes, provocat pel repartiment del món, reforça aquesta tendència. És així com es crea el llaç entre l’imperialisme i l’oportunisme, el qual s’ha manifestat, abans que en cap altra part i d’una manera més clara, en Anglaterra, pel fet que diversos dels trets imperialistes del desenvolupament van aparèixer en aqueix país molt abans que no en altres. A alguns escriptors, per exemple, a L. Martov, els plau d’esquivar el fet de la relació entre l’imperialisme i l’oportunisme en el moviment obrer (fet que salta actualment als ulls d’una manera particularment evident) per mitjà de raonaments plens de «optimisme oficial» (en l’esperit de Kautsky i Huysmans) com ara: la causa dels adversaris del capitalisme seria una causa perduda si precisament el capitalisme avançat conduís al reforçament de l’oportunisme o si precisament els obrers millor retribuïts s’inclinaren a l’oportunisme, etc. No cal deixar-se enganyar sobre la significació d’aqueix «optimisme»: és un optimisme amb respecte a l’oportunisme, és un optimisme que serveix de tapadora a l’oportunisme. En realitat, la rapidesa particular i el caràcter singularment repulsiu del desenvolupament de l’oportunisme no serveix de cap manera de garantia de la seua victòria sòlida, de la mateixa manera que la rapidesa de desenvolupament d’un tumor maligne en un cos sa no pot fer més que contribuir que aqueix tumor rebente més de pressa, a alliberar del mateix a l’organisme. El més perillós en aquest sentit són les gents que no desitgen comprendre que la lluita contra l’imperialisme, si no es troba lligada indissolublement a la lluita contra l’oportunisme, és una frase buida i falsa.
De tot el que portem dit més amunt sobre l’essència econòmica de l’imperialisme, es desprèn que cal qualificar-lo de capitalisme de transició o, més pròpiament, agonitzant. És, en aquest sentit, extremadament instructiu que els termes més corrents empleats pels economistes burgesos que descriuen el capitalisme modern són: «entrellaçament», «absència d’aïllament», etc.; els bancs són «unes empreses que, pels seus fins i desenvolupament, no tenen un caràcter purament d’economia privada, sinó que cada dia més se’n van sortint de l’esfera de la regulació de l’economia purament privada». I és aqueix mateix Riesser, al qual pertanyen les últimes paraules, qui amb la major serietat del món declara que les «prediccions» dels marxistes respecte a la «socialització» «no s’han realitzat»!
Què significa, doncs, la parauleta «entrellaçament»? Aqueixa paraula expressa únicament el tret més acusat del procés que s’està desenvolupant davant de nosaltres; mostra que els arbres impedeixen a l’observador veure el bosc, que còpia servilment l’exterior, allò que hi ha d’accidental, de caòtic, indica que l’observador és un home aixafat pels materials i que no comprèn res del sentit i de la significació dels mateixos. «S’entrellacen accidentalment» la possessió d’accions, les relacions dels propietaris privats. Però allò que constitueix la base d’aquest entrellaçament, el que es troba davall del mateix, són les relacions socials de la producció que s’estan modificant. Quan una gran empresa es converteix en gegantina i organitza sistemàticament, sobre la base d’un càlcul exacte de múltiples dades, l’abastiment en la proporció dels 2/3 o dels 3/4 de la matèria primera de tot allò necessari per a una població de diverses desenes de milions; quan s’organitza sistemàticament el transport d’aqueixes matèries primeres als punts de producció més còmodes, que es troben a vegades a una distància de centenars i de milers de quilòmetres un d’un altre, quan des d’un centre es dirigeix l’elaboració del material en totes les seues diverses fases fins a l’obtenció d’una sèrie de productes diversos acabats; quan la distribució d’aqueixos productes s’efectua segons un pla únic entre desenes i centenars de milions de consumidors (venda de petroli a Amèrica i a Alemanya pel Trust del Petroli nord-americà), apareix aleshores amb evidència que ens trobem davant d’una socialització de la producció i no davant d’un simple «entrellaçament»; que les relacions d’economia i propietat privades constitueixen un embolcall que no es correspon ja amb el contingut, que s’ha, inevitablement, de descompondre’s si s’ajorna artificialment la seua supressió, que pot romandre en estat de descomposició durant un període relativament llarg (en el pitjor dels casos, si la curació del tumor oportunista es prolonga massa), però que, tanmateix, serà ineluctablement suprimida.
L’entusiasta partidari de l’imperialisme alemany, Schulze-Gaevernitz, exclama:
«Si, comptat i debatut, la direcció dels bancs alemanys es troba en les mans d’una dotzena d’individus, l’activitat dels mateixos és ja actualment més important per al benestar popular que l’activitat de la majoria dels ministres [en aquest cas, és més avantatjós oblidar «l’entrellaçament» existent entre banquers, ministres, industrials, rendistes, etc.]... Si es reflexiona fins a la fi sobre el desenvolupament de les tendències que hem vist, arribem a la conclusió següent: el capital monetari de la nació està unit en bancs; els bancs, units entre si en el càrtel; el capital de la nació, que busca el mode de ser aplicat, ha pres la forma de títols de valor. Llavors es compleixen les paraules genials de Saint-Simon: ‘la anarquia actual en la producció, que és una conseqüència del fet que les relacions econòmiques es desenvolupen sense una regulació uniforme, ha de cedir el seu lloc a l’organització de la producció. La producció no serà dirigida per patrons aïllats, independents un del un altre, que ignoren les necessitats econòmiques dels homes; la producció se trobarà en mans d’una institució social determinada. El comitè central d’administració, que tindrà la possibilitat d’enfocar la vasta esfera de l’economia social des d’un punt de vista més elevat, la regularà del mode que resulte útil per a la societat sencera, lliurarà els mitjans de producció a les mans apropiades per a d’això i es preocuparà, sobretot, de què existisca una harmonia constant entre la producció i el consum. Hi ha institucions que entre els seus fins han inclòs una determinada organització de la tasca econòmica: els bancs. Estem encara lluny de la realització d’aquestes paraules de Saint-Simon, però ens trobem ja en camí de la mateixa: un marxisme distint de com se’l imaginava Marx, però distint només per la forma»116.
No hi ha res a dir: excel·lent «refutació» de Marx, que dóna un pas enrere, de l’anàlisi científic exacta de Marx a la conjectura (genial, però conjectura al fi) de Saint-Simon.
Notes