Rosa Luxemburg

INTRODUCCIÓ A L’ECONOMIA POLÍTICA

1916-1917



4. La producció mercantil




La tasca que ens hem plantejat és la següent: una societat no pot existir sense treball en comú, és a dir sense treball dotat de pla i organització. Així mateix, hem trobat, en tots els temps, les formes més diverses... En la societat actual no en trobem cap: ni dominació, ni llei, ni democràcia, ni empremtes de pla i organització: només l’anarquia. Com és possible la societat capitalista?

I

Per a descobrir com està construïda la Torre de Babel capitalista, imaginem novament, per un instant, una societat on el treball estiga organitzat i planificat. Siga una societat amb divisió del treball altament desenvolupada en la que no sols estan separades l’agricultura i la indústria sinó que, també dins de cada una d’aquestes branques, s’ha arribat a l’especialització de grups particulars de treballadors. Llavors, en la societat hi ha camperols i guardaboscos, pescadors i jardiners, sabaters i sastres, manyans i ferrers, filadors i teixidors, etc., etc. Llavors, la societat en el seu conjunt està abastida de treball de qualsevol tipus i productes de tota mena. Aquests productes beneficien, en quantitat major o menor, tots els membres de la societat, perquè el treball és comú, està dividit i organitzat per endavant per una autoritat qualsevol, ja siga la llei despòtica del govern, ja siga la servitud o qualsevol altra forma d’organització. Per a simplificar, imaginem que es tracta d’una comunitat comunista amb propietat comuna tal com la coneixem ja per l’exemple d’Índia. Suposem per un instant només que la divisió del treball dins d’aquesta comunitat es troba molt més avançada del que va estar de fet històricament, i que una part dels membres de la comunitat es dedica exclusivament a l’agricultura, mentre artesans especials duen a terme els altres treballs. L’economia d’aquesta comunitat ens resulta enterament clara: són els mateixos membres de la comunitat els qui posseeixen en comú la terra i tots els mitjans de producció, així com és la seua voluntat col·lectiva que determina què s’ha de produir, quan i quant de cada producte. En canvi, la massa de productes, una vegada elaborats, atès que pertany igualment a tots, es distribueix entre tots en proporció a les necessitats. Però imaginem ara que en aquesta comunitat comunista així constituïda, un bon dia ha deixat d’existir la propietat comuna i, amb ella, també el treball comú i la voluntat comuna que regia la producció. La divisió del treball altament desenvolupada que s’havia assolit, naturalment, roman. El sabater està sobre la seua forma, el forner no té ni entén res que no siga el seu forn, el ferrer no té més que la seua farga ni sap fer una altra cosa que brandar el martell, etc., etc. Però s’ha trencat la cadena que lligava tots aquests treballs particulars en un treball col·lectiu, en una economia social. Ara camina cadascú per la seua banda: el camperol, el sabater, el forner, el manyà, el teixidor, etc. Cadascun d’ells és un home completament lliure i independent. La comunitat ja no té res a dir-li, ningú pot ordenar-li que treballe per a la col·lectivitat, però tampoc ningú es preocupa de les seues necessitats. La comunitat, que era un tot, s’ha descompost en àtoms singulars, en partícules separades, com un espill fet miques. Cadascú, en certa manera, flota en l’aire como un gra de pols solta i s’ha d’arranjar a soles. Què passa amb una comunitat en què ha ocorregut semblant catàstrofe de la nit al dia? Què faran els homes abandonats a si mateixos? Abans que res, l’única cosa segura és açò: immediatament després de la catàstrofe treballaran exactament igual com ho havien fet abans. Perquè atès que sense treball no es poden satisfer les necessitats humanes tota societat humana ha de treballar. Qualssevol siguen les evolucions i canvis que es produïsquen, el treball no pot interrompre’s un sol instant. Així, doncs, encara després de tallar-se els seus llaços recíprocs i quedar cadascú per la seua banda, els que van ser membres de la comunitat comunista continuarien treballant i, ja que hem suposat que cada treball està ja especialitzat, cadascun només podria continuar exercint aquell treball que s’ha convertit en el seu ofici i els mitjans de producció del qual deté: el sabater faria botes, el forner couria pa, el teixidor elaboraria teles, el camperol conrearia grans etc. Però immediatament sorgeix la dificultat següent: cadascun d’aquests productors elabora objectes de consum de la major importància i directament útils; cadascun dels especialistes (el sabater, el forner, el ferrer, el teixidor) eren, encara ahir, membres útils de la comunitat que gaudien de la mateixa estima que els altres i que no podien moure’s sense la comunitat. Cadascun tenia un lloc important en el conjunt. Però ara ja no hi ha el conjunt, sinó que cadascun existeix per si mateix. Però cap pot viure només dels productes del seu treball. El sabater no pot devorar les seues botes, el forner no pot satisfer totes les seues necessitats amb pa, l’agricultor podria, amb un graner riquíssimament guarnit, perir de fam i fred si no tingués una altra cosa que gra. Cadascun té necessitats múltiples i només pot satisfer-ne una. Així, cadascun necessita una certa quantitat dels productes de tots els altres. Tots depenen uns de altres. Però ¿com realitzar açò, ja que sabem que no existeixen més relacions ni llaços de cap espècie entre els diversos productors? El sabater necessita urgentment del forner, pa; però no pot obligar-lo que se’l lliure, ja que ambdós són homes iguals, lliures i independents. Si vol beneficiar-se amb el fruit del treball del forner, açò evidentment no pot recolzar-se sinó en la reciprocitat, és a dir que només és possible si ell lliura al forner, per la seua banda, un producte que siga útil a aquest. Però igualment el forner necessita productes del sabater i es troba exactament en la mateixa situació que aquest. Amb això està donada la base de la reciprocitat. El sabater dóna al forner botes per a obtenir-ne pa a canvi. Sabater i forner intercanvien els seus productes i d’aquesta manera poden satisfer, l’un i l’altre, les seues necessitats. Així resulta que, amb divisió del treball altament desenvolupada, amb independència total dels productors entre si i en absència de tota organització entre ells, l’única via per a fer accessibles a tots els productes de diversos treballs és l’intercanvi. El sabater, el forner, el camperol, el filador, el teixidor, el manyà (tots intercanvien els seus productes entre si i satisfan d’aquesta manera les seues necessitats de qualsevol tipus). Amb açò el intercanvi ha creat un nou llaç entre els productors privats dispersos, separats, aïllats, i el treball i el consum; la vida de la comunitat destrossada pot continuar, perquè el intercanvi els ha brindat la possibilitat de treballar novament uns per a altres, és a dir que ha fet novament possible, fins i tot davall la forma de la producció privada dispersa, el treball social conjunt, la producció social.

Però es tracta, certament, d’un tipus nou i peculiar de treball social conjunt, i hem de considerar-lo més de prop. Cada individu treballa ara pel seu compte, produeix pel seu compte, segons la seua pròpia voluntat i judici. Ara ha de produir, per a viure, productes que no necessita ell, sinó els altres. D’aquesta manera, cadascun treballa per a altres. En si, açò no és nou ni particular. També en la comunitat comunista treballaven tots uns per a altres. Allò de particular és, no obstant això, que ara cadascun lliura a altres el seu producte en el intercanvi i només pot obtenir productes d’altres per via del intercanvi. Així, doncs, ara, per a aconseguir els productes que necessita, cadascun ha de produir amb el seu propi treball productes destinats a al intercanvi. El sabater ha de produir contínuament sabates que ell mateix no necessita en absolut, que per a ell són enterament inútils. Per a ell només tenen la utilitat i finalitat consistents en què pot intercanviar-les per altres productes que sí que necessita. De manera que produeix les seues botes per endavant per al intercanvi, és a dir que les produeix com a mercaderies. Ara cadascun pot satisfer les seues necessitats, és a dir obtenir productes que han produït altres, només si per la seua banda apareix amb un producte que altres necessiten i que ell ha elaborat amb el seu treball per a aquest fi; és a dir que cadascun accedeix a una participació en els productes de tots els altres, en el producte social, sempre que ell mateix es presente amb una mercaderia. El producte elaborat per ell mateix per al canvi és ara el seu dret d’exigir una part del producte social total. El producte social total ja no existeix, per cert, en la forma anterior com ocorria en la comunitat comunista, on constituïa directament en tota la seua massa, en la seua totalitat, la riquesa de la comunitat i només després es distribuïa. És a dir que era elaborat comunament per tots per compte de la comunitat i sota la direcció de la comunitat, i allò que es produïa venia ja al món com a producte social. Només després es produïa la distribució del producte comú entre els individus, i només després entrava el producte en el consum privat dels diversos membres de la comunitat. Ara ocorre al revés: cadascun produeix com a persona privada, individual pel seu compte, i només els productes ja elaborats componen, en el intercanvi, una suma que es pot considerar com a riquesa social. La participació de l’individu, tant en el treball social com en la riquesa social, està ara representada per les mercaderies particulars que ell ha produït amb el seu treball i portat per a canviar-les amb altres. La participació de cadascun en el treball social conjunt ja no es representa, doncs, com una certa quantitat de treball assignada a ell per endavant sinó en el producte acabat, en la mercaderia, que ell lliura segons el seu lliure albir. Si no vol, no està obligat a treballar de cap manera, pot anar de passeig, ningú li reprendrà per això ni el castigarà, com ocorria per cert amb els membres recalcitrants de la comunitat comunista, on probablement els ganduls es veien durament represos per l’“habitant principal”, el cap de la comunitat, o denunciats en l’assemblea de la comunitat, en públic. Ara cadascú és el seu propi, lliure i limitat amo, la comunitat no existeix com a autoritat. Però si no treballa, tampoc aconsegueix res dels productes del treball d’altres. D’altra banda, l’individu no està mai segur, fins i tot si treballa amb afany, d’obtenir els mitjans de vida que li calen; perquè ningú està obligat a donar-li’ls, ni tan sols a canvi dels seus productes. El canvi només es produeix quan es presenta una necessitat recíproca. Si momentàniament no fan falta botes en la comunitat, per molt d’afany que pose el sabater en el seu treball i per molt bones que siguen les mercaderies que elabore, ningú les prendrà d’ell ni li donarà per elles pa, carn, etc., de manera que es queda sense el més necessari per a la vida. Aquí torna a expressar-se una notable diferència amb les relacions comunistes anteriorment existents en la comunitat. La comunitat mantenia el sabater perquè en la comunitat fan falta, en general, botes. Quantes botes calia elaborar, li ho deia l’autoritat comunitària competent, ja que ell treballava en certa manera només com un empleat de la comunitat, i els altres es trobaven exactament en la mateixa situació. Però si la comunitat es permetia tenir un sabater, naturalment també havia d’alimentar-lo. Obtenia la seua participació com qualsevol altre de la riquesa comuna, independentment de la seua participació en el treball. Clar que havia de treballar, i se l’alimentava perquè treballava, perquè era un membre útil de la comunitat. Però, tot i que tingués en el mes en qüestió més o menys botes a elaborar, o fins i tot cap, la seua participació en els mitjans comunitaris era exactament igual. Ara, en canvi, les aconsegueix només en la mesura que es necessita el seu treball, és a dir en la mesura que el seu producte és pres per altres en el canvi. De manera que cadascun treballa a més no poder com vol, quant vol, en allò que vol. L’única comprovació que ha produït allò que és el correcte, allò que la societat necessita, que realment ha proveït treball socialment necessari, rau en el fet que el seu producte és acceptat per altres. De manera que ara no qualsevol treball, per molt diligent i sòlid que siga, té un fi i un valor des del punt de vista social, sinó que només tenen valor els productes intercanviables, un producte que ningú accepta en el canvi, per molt sòlid que siga, no té valor, constitueix treball malbaratat.

Així, doncs, ara cadascun ha de produir mercaderies per a participar dels fruits de la producció social i, per tant, també en el treball social. Però ningú li diu que el seu treball és reconegut com a socialment necessari, sinó que ho experimenta en el fet que la seua mercaderia és acceptada en el canvi, que és intercanviable. La seua participació en el treball i en el producte de la col·lectivitat només s’assegura, doncs, si l’imprimeix als seus productes el segell del treball socialment necessari, el segell del valor de canvi. Si el seu producte resulta no intercanviable, llavors ell ha elaborat un producte sense valor, llavors el seu treball era socialment superflu. En aqueix cas ell no és més que un sabater privat que, per mer passatemps, ha tallat cuir i botes, un sabater privat que en certa manera es troba fora de la societat; perquè la societat no vol saber res del seu producte i, en relació amb això, també li són inaccessibles els productes de la societat. Si el nostre sabater ha intercanviat amb èxit avui les seues botes, i ha obtingut a canvi d’elles mitjans de vida, no sols pot tornar a casa saciat i vestit, sinó també orgullós: ha sigut reconegut com a membre útil de la societat; el seu treball és un treball necessari. Però si torna amb les seues botes perquè ningú les ha volgut prendre, llavors té plena raó d’estar malenconiós, llavors es queda sense sopa. Així se li ha explicat encara que amb un fred silenci: la societat no et necessita, amiguet, el teu treball no era necessari en absolut, de manera que ets un home superflu que pot penjar-se sense que passe res. El nostre sabater té contacte amb la societat només mitjançant un parell de botes intercanviables o, parlant en general, una mercaderia dotada de valor de canvi. Però en la mateixa situació, exactament, que el nostre sabater, es troben el forner, el teixidor, el camperol, tots, en una paraula. La societat, que admet en uns casos al sabater i en altres el rebutja fredament i desdenyosament, és la suma de tots aquests productors de mercaderies separats uns d’altres, que treballen recíprocament per al canvi. És per això que, ara, la suma del treball social i del producte social que d’aquesta manera es realitza no s’iguala a la suma de tots els treballs i productes dels diversos membres com ocorria anteriorment en l’economia comunitària comunista. Perquè ara l’un o l’altre pot treballar diligentment i el seu producte pot ser una cosa, no obstant això, malbaratada si no troba qui l’accepte en el canvi. Només el intercanvi determina quins treballs i quins productes eren necessaris i, per tant, quins compten socialment. És com si tots treballaren primer a més no poder, a cegues a la seua casa, i després arrossegaren els seus productes privats, una vegada llestos, a un mateix lloc on totes les coses es tamisaren per a després estampar-les un segell: aquest i aquell eren treballs socialment necessaris i hom els accepta en el canvi, però aquells no eren treballs necessaris, de manera que són nuls i vans. Aquest segell indica: açò té valor, allò no en té, i el resultat constitueix bona o mala sort privada per a l’interessat.

Si prenem en conjunt les diverses unitats, queden determinades tres importants relacions pel mer fet del intercanvi mercantil, sense cap altra intervenció ni regulació:

1. La participació de cada membre de la societat en el treball social. Aquesta participació, quant al seu tipus i quantitat, no li és assignada ja per endavant per la comunitat sinó només post festum, se l’accepta o rebutja en el producte acabat. Abans tots i cadascun dels parells de botes que elaborava el nostre sabater eren treball social directament i a priori; ja ho eren quan es trobaven en la forma. Ara, les seues botes són abans que res treball privat que no li importa a ningú. Després se les tamisa en el mercat i només en la mesura que són acceptades en el canvi es reconeix el treball del sabater invertit en elles com a treball social. En cas contrari, no passen de ser un treball privat i no tenen valor.

2. La participació de cada membre en la riquesa social. Anteriorment, el sabater obtenia en la distribució la seua part dels productes elaborats en la comunitat. Açò es mesurava en primer terme pel benestar general, per la situació en què es trobava en cada oportunitat el patrimoni de la comunitat, i en segon lloc per les necessitats dels membres. Una família nombrosa havia de rebre més que no una menys nombrosa. La magnitud de les famílies exercia també un paper en la distribució de les terres conquerides entre les tribus germàniques arribades en l’època de la migració a Europa i que es van establir sobre les runes de l’imperi romà. La comunitat russa, que encara emprenia ça i llà redistribucions de la seua propietat comuna en els anys vuitanta, prenia en consideració per a això el nombre de persones, el nombre de “boques” de cada llar. Quan regna de forma general el intercanvi, no hi ha cap relació entre la necessitat del membre de la societat i la seua participació en la riquesa, així com entre aquesta participació i la magnitud de la riquesa global de la societat. Ara només determina la seua participació en la riquesa social el producte presentat en el mercat per cada membre, i només en la mesura que és acceptat en el canvi com a socialment necessari.

3. Finalment, el mecanisme del intercanvi regula inclusivament la divisió social del treball. Anteriorment la comunitat establia que li calien tants camperols, tants sabaters, forners, manyans i ferrers, etc. Corresponia a la comunitat i als seus funcionaris electius determinar la proporció correcta entre els diversos oficis així com cuidar que s’exerciren totes les branques de treball necessàries. Vostès coneixen el famós cas dels representants d’una comunitat pobletana que van pregar que es deixés en llibertat un manyà condemnat a mort i, en tot cas, es pengés al seu lloc un ferrer, perquè hi havia dos ferrers a l’aldea. Es tracta d’un exemple rutilant de les cures d’ordre públic que mereix la divisió correcta del treball en una comunitat. (D’altra banda hem vist com, en l’Edat Mitjana, l’emperador Carles prescrivia detalladament els tipus d’artesans i el nombre d’ells que havia d’haver-hi en les seues possessions, hem vist també que a les ciutats medievals el reglament gremial s’ocupava que els diversos oficis s’exerciren en la mesura correcta i s’atreia des de fora de la ciutat els artesans que mancaven) Quan regna el intercanvi lliure i il·limitat, açò està regulat pel mateix intercanvi. Ara ningú ordena el nostre sabater que exercisca la sabateria. Si se li ocorre, pot produir bombolles de sabó o dracs de paper. Però també pot, si se li ocorre, dedicar-se a teixir, filar o a l’art d’orfebreria en compte de l’elaboració de botes. Ningú li diu que la societat el necessita en general i que el necessita, específicament, com a sabater. Clar que la societat necessita, en general, la sabateria com a activitat. Però ara ningú determina quants sabaters poden cobrir aquesta necessitat. De manera que al nostre sabater ningú li diu si ell és necessari, si no fa molta més falta un teixidor o ferrer. Però allò que ningú li diu, ho experimenta únicament i exclusivament en el mercat. Si les seues sabates són acceptades en el canvi, ell sap que la societat el necessita com a sabater. I al revés. Pot elaborar les millors mercaderies, i no obstant això la seua mercaderia serà supèrflua si altres sabaters han cobert prou la demanda. Si açò es repeteix, ha d’abandonar el seu ofici. El sabater superflu es veu eliminat per la societat de la mateixa manera mecànica en què les matèries supèrflues són eliminades del cos animal: al no ser acceptat el seu treball com a treball social, ell es veu col·locat en estat d’extinció. La mateixa compulsió a elaborar productes intercanviables per a altres com a condició d’existència per a si guiarà el nostre sabater rebutjat a un altre ofici on existisca demanda més potent i no prou coberta, diguem a la teixidura o a l’elaboració de carros, amb la qual cosa s’omple allí el dèficit de forces de treball. De la mateixa manera, d’altra banda, no sols s’estableix la proporció adequada entre els oficis, sinó que els oficis mateixos són també suprimits i creats. Quan una necessitat desapareix en la societat o resulta satisfeta per productes diferents dels que ho feien abans, no ocorre com en la comunitat comunista anterior, en què els membres ho constaten i, en correspondència amb això, els treballadors són retirats d’un ofici i dedicats a una altra cosa. Això s’exterioritza simplement en el caràcter no intercanviable dels productes superats. En el segle XVII, els elaboradors de perruques constituïen una artesania que no havia de faltar en cap ciutat. Però posteriorment la moda va canviar i hom deixà d’usar perruques, amb la qual cosa aquest ofici va morir de mort natural pel fet que les perruques s’havien fet invendibles. Amb la difusió de la canalització a les ciutats modernes, i de les canonades que proveeixen mecànicament d’aigua cada habitatge, es va extingir gradualment l’ofici dels aiguaders. Prenguem ara un cas invers. Suposem que el nostre sabater, a qui la societat ha fet sentir, rebutjant sistemàticament la seua mercaderia, que ell no és socialment necessari, suposem que siga tan presumit que crega, tot i això, ser un membre imprescindible de la humanitat i vullga continuar vivint. Per a viure, com sabem i com sap ell, ha de produir mercaderies. I ara inventa un producte completament nou, diguem una bigotera o una pomada meravellosa per a enllustrar botes. ¿Ha creat amb això una nova branca de treball socialment necessària, o serà un incomprès com a tants inventors genials? Novament, no li ho diu ningú, i només pot saber-ho experimentant la resposta en el mercat. Si el seu producte nou és acceptat de forma duradora en el canvi, llavors la nova branca de producció és reconeguda com a socialment necessària, i la divisió social del treball ha experimentat una nova ampliació.

Vostès veuen que hem fet sorgir (i, per cert, de mode enterament mecànic) gradualment, de nou, un cert lligam, un cert ordre en la nostra comunitat que, després de l’enfonsament del règim comunista, de la propietat comuna, després de l’esvaïment de tota autoritat en la vida econòmica, de tota organització i ordre planificat en el treball, de tot vincle entre els individus que la integraven, semblava immediatament privada de tota esperança. Sense que medie cap entesa entre els diversos membres, sense intrusió de cap poder superior, els fragments s’han integrat ara, mal o bé, per a constituir el tot. Ara el mateix intercanvi regula de forma mecànica, com una espècie de màquina hidràulica, tota l’economia: estableix un vincle entre els diversos productors, els obliga a treballar, regula la divisió del treball entre ells, determina la seua riquesa i la distribució d’aquesta riquesa. El intercanvi regeix la societat. Clar que l’ordenament que s’ha alçat ara davant nosaltres és prou peculiar. La societat té ara un aspecte completament diferent del que tenia anteriorment, davall el règim de la comunitat comunista. Llavors era un tot compacte, una espècie de família gran els membres de la qual estaven molt units entre si i encoratjaven una ferma solidaritat, un organisme sòlid, fins i tot ossificat, prou invariable, rígid. Ara és una formació laxa en extrem, els membres de la qual s’escindeixen en trossos i tornen a ajuntar-se a cada moment. En efecte, hem vist que al nostre sabater ningú li diu que ha de treballar, quin treball ha de fer, quant ha de treballar. D’altra banda, ningú pregunta tampoc si necessita mitjans de vida, quins ni quant li calen. Ningú es preocupa per ell; ell no existeix per a la societat. Anuncia a la societat la seua existència apareixent en el mercat amb un producte del seu treball. S’accepta la seua existència si la seua mercaderia és acceptada. Es reconeix el seu treball com a socialment necessari, i ell per tant com a membre laboriós de la societat, només en la mesura que les seues botes són acceptades en el canvi. Rep mitjans de vida de la riquesa social només en la mesura que les seues botes són preses com a mercaderies. De manera que, com a persona privada, no és membre de la societat, igual que el seu treball, que com a treball privat no és encara treball social. Només passa a ser membre de la societat en la mesura que elabora productes intercanviables, mercaderies, i només continua sent tal mentre té i pot alienar tals productes. Cada parell de botes intercanviat fa d’ell un membre de la societat, i cada parell de botes invendible torna a excloure’l de la societat. Així doncs, el sabater no té com a tal, com a home, llaços amb la societat; només les seues botes el posen en contacte amb la societat, i només en la mesura que tenen valor de canvi, són vendibles com a mercaderies. No es tracta, doncs, d’un contacte permanent, sinó d’un de sempre renovat i que sempre torna a interrompre’s. Però, junt al nostre sabater, tots els altres productors de mercaderies es troben en la mateixa situació. I en la societat només hi ha que productors mercantils, perquè només en el canvi s’obtenen mitjans per a viure; per a rebre’ls ha de presentar-se cadascun amb mercaderies. Produir mercaderies és una condició de vida i resulta així un estat de la societat en el qual tots porten una existència separada com a individus completament despresos uns d’altres, en què no hi ha uns per a altres i que només a través de les seues mercaderies aconsegueixen un contacte permanentment variable amb la col·lectivitat, o en són novament desconnectats. És aquesta una societat laxa i mòbil en extrem els membres de la qual es troben subjectes a un remolí inaudit.

Com veiem, l’eliminació de l’economia subjecta a un pla, i la introducció del intercanvi, han portat aparellat tota una revolució en les relacions socials dels homes, han transformat la societat de dalt a baix.

II

Però el intercanvi com a única anella econòmica entre els membres de la societat té les seues grans dificultats, i no corre tan suaument com ho suposem fins aquí. Examinem l’assumpte més de prop.

Mentre consideràvem el canvi entre dos productors individuals, el canvi entre el sabater i el forner, l’assumpte era senzillíssim. El sabater no pot viure només de botes i necessita pa; el forner, com ja ho diuen les Sagrades Escriptures, no pot viure només de pa i necessita, certament no el Verb de Déu, però sí que botes, en aquest cas. Com aquí hi ha plena reciprocitat, el canvi es produeix fluidament; el pa passa de mans del forner, que no el necessita, a les mans del sabater; les botes passen del taller del sabater al forn. Ambdós queden satisfets en les seues necessitats, i ambdós treballs privats s’han acreditat com a socialment necessaris. Però suposem, és clar, que el mateix ocorre no sols entre el sabater i el forner, sinó entre tots els membres de la societat, és a dir entre tots els productors de mercaderies al mateix temps. I tenim dret a suposar-ho ja que ens veiem fins i tot forçats a fer-ho. Perquè tots els membres de la societat han de viure, han de satisfer necessitats múltiples. La producció de la societat (vam dir abans) no pot detenir-se ni un instant, perquè no es deté ni un instant el consum. Ara hem d’agregar-hi: ja que ara la producció està escindida en treballs privats autònoms individuals, cap dels quals pot bastar per si mateix a l’home, llavors (si el consum de la societat no ha d’interrompre’s) tampoc pot detenir-se ni un moment el intercanvi. De manera que tots intercanvien els seus productes permanentment amb tots. Com ocorre açò? Tornem al nostre exemple. El sabater no sols necessita el producte del forner sinó que voldria una certa quantitat de cadascuna de les restants mercaderies. A més de pa, necessita carn del carnisser, una jaqueta del sastre, material per a una camisa del teixidor de lli, una galera del barreter, etc. Només per via del intercanvi pot obtenir totes aquestes mercaderies; però allò que pot, per la seua banda, oferir, són només botes en tots els casos. En conseqüència, tots els productes que necessita per a viure tenen, per al sabater, abans que res la forma de botes. Quan necessita pa, comença per fer un parell de botes; si necessita una camisa, fa botes; si vol un barret, o cigars, continua fent novament, botes. En el seu treball especial, per a ell personalment, tota la riquesa social que li és accessible té forma de botes. Només a través de intercanvi en el mercat pot el seu treball transformar-se, deixant l’estreta forma de les botes per la forma múltiple dels mitjans de vida que ell necessita. Però perquè es realitze efectivament aquesta transformació, perquè el copiós i diligent treball del sabater, del que aquest espera tantes satisfaccions, no quede embossat en la forma de les botes, hi ha una important condició necessària que ja coneixem: és necessari que tots els altres productors necessiten les seues botes i estiguen disposats a acceptar-les en el intercanvi. El sabater obtindria totes les altres mercaderies només si el seu producte, les botes, fóra una mercaderia demandada per tots els altres productors. Aconseguiria totes les altres mercaderies en la quantitat corresponent al seu treball, si les seues botes fossen una mercaderia demandada en qualsevol situació per tots, o siga una mercaderia de demanda il·limitada. Seria, evidentment, per part del sabater, una gran presumpció i un optimisme infundat creure que la seua mercaderia particular revestís caràcter tan absolutament i il·limitadament imprescindible per al gènere humà. La cosa empitjora si pensem que tots els productors individuals: el forner, el manyà, el teixidor, el carnisser, el barreter, l’agricultor, etc., es troben exactament en la mateixa situació que el sabater. Cadascun d’ells demanda i necessita els més diversos productes, però només pot oferir en intercanvi un únic producte. Cadascun d’ells podria satisfer completament les seues necessitats només si la seua mercaderia particular fóra demandada, i acceptada en el intercanvi, en totes les situacions i per tots els membres de la societat. Una breu reflexió els indicarà que açò és totalment impossible. Cadascun no pot, en tot moment, demandar tots els productes per igual. No poden tots, doncs, ser en tot temps adquiridors il·limitats de botes, pa, robes, panys, filat, camises, barrets, bigoteres, etc., etc. Però si no ocorre açò, llavors no es poden intercanviar tots els productes en tot moment. Si el intercanvi és impossible com a relació universal permanent, llavors és impossible la satisfacció de totes les necessitats en la societat, llavors el treball universal és impossible en aquesta societat, llavors l’existència de la societat és impossible. I així estarem encara en compromisos i no podríem realitzar la tasca que ens hem plantejat, és a dir l’explicació de la forma en què, a partir dels productors privats separats i dispersos, no lligats per cap pla comunitari de treball, cap organització, cap llaç, pot no obstant això, aconseguir-se la cooperació social i formar-se una economia. L’intercanvi se’ns ha presentat com un mitjà capaç de regular tot açò, encara que per estranyes vies. És necessari, no obstant això, que l’intercanvi puga funcionar efectivament com un mecanisme regular. Però trobem tals dificultats, ja en els primers passos, que no captem en absolut de quina forma pot funcionar l’intercanvi com a negoci universal i permanent.

Ara bé, el mitjà de superar aquesta dificultat i fer possible el intercanvi social ha sigut descobert. Clar que no fou Cristòfol Colom qui el va descobrir, sinó que l’experiència social i el costum van trobar el mitjà en el mateix intercanvi o, com se sol dir, “la vida” mateixa va resoldre el problema. La vida social crea sempre junt amb les dificultats, els mitjans per a superar-les. És clar que no és possible que totes les mercaderies siguen demandades per tots, en massa il·limitada, en tota ocasió. Però en qualsevol ocasió i en tota societat va haver-hi alguna mercaderia important, necessària, útil, com a base de l’existència, per a tots, i que per tant tots demandaven en qualsevol ocasió. La tal mercaderia no deu haver sigut justament les botes, ja que la humanitat no és tan vanitosa. Però el bestiar, per exemple, va poder ser aqueix producte. L’home no pot moure’s només amb botes, tampoc només amb robes, només amb barrets, o només amb grans. Però el ramader, com a base d’economia, assegura en tot cas l’existència de la societat: dóna carn, llet, cuirs, força de treball, etc. Entre els nombrosos pobles nòmades, el conjunt de la riquesa sol residir en ramats. Les tribus negres d’Àfrica encara viuen, o almenys vivien fins fa poc, gairebé exclusivament de la cria de bestiars. Suposem ara que el bestiar siga una riquesa molt cobejada en la nostra comunitat; tot i que no siga l’únic producte, sí que siga un preferit entre molts dels altres que s’elaboren en la societat. El criador de bestiar dedica llavors el seu treball privat a la producció de bestiar, com el sabater a les botes, el teixidor al llenç, etc. Encara que el producte del criador de bestiar, segons el nostre supòsit, gaudeix sobre tots els altres de preferència general il·limitada, perquè sembla a tots el més imprescindible o important. De manera que el bestiar és element d’enriquiment acceptat per tots. Ja que ens atenim a què en la nostra societat ningú pot aconseguir res per un altre mitjà que no siga el intercanvi, llavors no es pot, evidentment, obtenir del criador el cobejat bestiar altrament que a través del intercanvi per un altre producte del treball. Però, ja que hem suposat que tots desitgen tenir bestiar, açò significa que tots donarien complaguts els seus productes en tot moment contra bestiar. I, al revés, es pot aconseguir qualsevol tipus de producte, en tot moment, per bestiar. De manera que qui té bestiar només ha d’optar, ja que tot està a la seua disposició. I pel mateix, al revés, ningú vol intercanviar el seu producte particular per una altra cosa que bestiar; ja que qui té bestiar ho té tot en virtut que ho aconsegueix tot, davall qualsevol circumstància, per bestiar. Si comprenen açò tots al cap d’un cert temps i s’ha fet costum, llavors el bestiar s’ha convertit gradualment en la mercaderia universal, és a dir en l’única, mercaderia de demanda il·limitada i universalment cobejada. Pel seu caràcter universal, el bestiar facilita ara intercanvi entre totes les altres mercaderies particulars. Ara el sabater rep del forner, a canvi de les seues botes, no directament pa, sinó bestiar; després pot, si vol, comprar amb bestiar pa, i tot allò que se vullga. Ara pot també el forner pagar-li les botes amb bestiar, perquè ha obtingut igualment bestiar d’altres, del manyà, del criador de bestiar, del carnisser, a canvi del seu propi producte. Cadascun pren d’altres bestiar a canvi del seu propi producte i paga després amb el mateix bestiar quan vol tenir els productes d’altres. Així passa el bestiar de mà en mà, intervé en tot acte de canvi, constitueix el llaç espiritual existent entre els diversos productors de mercaderies. (I com més sovint passa així el bestiar de mà en mà com a intermediari en les operacions de canvi, més es referma la seua acceptació il·limitada i universal, més es converteix en l’única mercaderia intercanviable desitjada en tot moment, en la mercaderia universal.

Hem vist anteriorment que cada producte del treball és, en una societat de productors privats escindits uns d’altres, sense pla comunitari de treball, abans que res un treball privat. Si aquest treball era socialment necessari, si, llavors, el seu producte té un valor i assegura al treballador una participació en els productes de la col·lectivitat, tot açò ho mostra únicament i exclusivament el fet que aquest producte és acceptat en el intercanvi. Però ara tots els productes s’intercanvien només per bestiar; de manera que ara un producte val com socialment necessari només en la mesura que és possible intercanviar-lo per bestiar. La seua capacitat d’intercanviar-se amb el bestiar, la seua equivalència amb el bestiar, dóna ara a cada producte privat, el segell del treball socialment necessari. Hem vist també que només mitjançant l’intercanvi i a través de l’intercanvi rep l’home privat, individual i aïllat, el segell de membre de la societat. És necessari ser més precisos: mitjançant l’intercanvi per bestiar. El bestiar val ara com cosificació del treball social i, així, és ara el bestiar l’únic llaç social entre els homes.

En arribar aquí tindran vostès, segurament, l’íntima sensació que ens hem embarzerat. Fins aquí tot era en certa manera comprensible. Però el bestiar com a mercaderia universal, el bestiar com cosificació del treball social, com a únic vincle de la societat humana, açò ja és una boja fantasia i, a més, una fantasia ultratjant per al gènere humà! No obstant això, se sentirien ofesos sense cap fonament. Perquè encara que vostès menyspreen el pobre bestiar, en tot cas ell està molt més pròxim a l’home i és molt més semblant, en certa manera, a ell que, diguem-ne, un tros de fang tret del sòl, un cudol o un trosset de ferro. Tenen vostès que concedir que el bestiar seria més digne de constituir el vincle social vivent entre els homes que no un tros de metall inanimat. I, no obstant això, la humanitat ha donat en aquest cas la preferència, justament, al metall. Perquè la significació i el paper anteriorment descrits del bestiar, no el té, en l’intercanvi, sinó el diner. Ara, si poden vostès imaginar-se els diners en la forma de trossos d’or o argent amonedat, o simplement en bitllets de banc de paper, i si troben vostès que aquests diners metàl·lics o de paper és quelcom natural com a intermediari universal del comerç entre els homes com a força social, i al contrari troben que la descripció en què el bestiar exercia aquest paper era una bogeria, llavors açò només demostra com d’agafada tenen vostès la ment en les representacions del món capitalista actual. El quadro de les relacions socials, que té quelcom de raonable, sembla completament absurd, i allò que és una perfecta bogeria sembla natural. En realitat, els diners en forma de bestiar tenen, exactament, les mateixes funcions que els diners metàl·lics, i només consideracions de comoditat ens han portat a fer els diners de metall. El bestiar no es pot canviar certament tan bé, ni mesurar el seu valor tan exactament, com els homogenis disquets de metall, a més que la conservació dels diners-bestiar requeriria un portamonedes massa gran, semblant a un estable. Però abans d’ocórrer-se-li a la humanitat fer els diners de metall, estava preparat des de feia moltíssim temps els diners com a intermediari indispensable de l’intercanvi. Perquè els diners, la mercaderia universal, és justament el mitjà indispensable sense el qual no pot produir-se intercanvi universal, sense el qual no pot existir l’economia social sense pla, integrada per productors individuals.

En efecte, considerem ara el paper múltiple del bestiar en l’intercanvi. Què és, en la societat que investiguem, allò que ha convertit el bestiar en diners? El fet que era un producte del treball general i permanentment cobejat. Però, per què era el bestiar permanent i generalment cobejat? Vam dir: perquè era un producte útil en extrem, capaç d’assegurar l’existència com a mitjà de vida múltiple. Sí, això és cert en un començament. Però posteriorment, com més s’utilitzava el bestiar en l’intercanvi general com a intermediari, més passava a segon pla l’ús directe del bestiar com a mitjà de vida. Qui obté ara bestiar a canvi del seu producte es cuidarà de matar-lo i menjar-lo o de junyir-lo a l’aladre; el bestiar val més com a mitjà per a comprar qualsevol altra mercaderia en qualsevol moment. De manera que qui rep bestiar no el consumirà ara com a mitjà de vida, sinó que el servarà com a mitjà de canvi per a nous actes de canvi. Notaran també vostès que, amb la divisió del treball altament desenvolupada que suposem en la societat, l’ús directe del bestiar no és tampoc del tot admissible. Què hauria de fer el sabater, per exemple, amb el bestiar com a tal? O el manyà, el teixidor, el barreter que no s’ocupen de producció agrària? Així, l’ús directe del bestiar com a mitjà de vida es deixa cada vegada més de costat, i llavors tots cobegen en tot moment el bestiar, ja no perquè és útil per a sacrificar-lo, munyir-lo, o per a llaurar la terra, sinó perquè atorga en tot moment la possibilitat de canviar-lo per una mercaderia qualsevol. La utilitat específica, la missió del bestiar es converteix cada vegada més en possibilitar l’intercanvi, servir per a la transformació en qualsevol moment dels productes privats en productes socials, dels treballs privats en treballs socials. El bestiar perd cada vegada més la possibilitat de ser objecte d’ús privat, de servir l’home com a mitjà de vida i acaba dedicant-se exclusivament a la seua funció d’intermediació permanent entre els diversos membres de la societat. Així també deixa de ser, gradualment, un producte privat com els altres, passant a ser per endavant un producte social, i el treball del criador de bestiar es converteix ara, a diferència de tots els altres treballs de la societat, en l’únic treball directament social. D’aquesta manera el bestiar es cria, no ja només per a ser usat com a mitjà de vida sinó, al mateix temps, directament per a la finalitat de funcionar com a producte social, com a mercaderia universal, com a diners. Clar que una porció restringida del bestiar continua sent sacrificada o junyida a l’aladre. Però aquest caràcter privat del bestiar es va extingint progressivament enfrontat del seu caràcter oficial de diner. I, com a tal, exerceix ara un paper destacat i múltiple en la vida de la societat.

1. Es converteix definitivament en mitjà de canvi universal i és reconegut oficialment. Ja ningú canvia botes per pa, ni camises per ferradures. Qui pretengués fer-ho, seria rebutjat amb un arranjament d’espatlles. Només per diners pot aconseguir-se quelcom. El canvi, anteriorment bilateral, es descompon en dues operacions separades: la venda i la compra. Abans, quan el manyà i el forner intercanviaven els seus productes, amb el simple intercanvi de mans cadascun d’ells havia venut ja la seua mercaderia i comprat la de l’altre. La compra i la venda eren una mateixa operació. Ara, quan el sabater ven les seues botes, només obté, i només accepta per elles, bestiar. De moment no ha fet més que vendre el seu propi producte. Quan comprarà quelcom, què comprarà, i si, en definitiva, comprarà o no, és assumpte a banda. Suficient és que el sabater s’haja desfet del seu producte; ha transformat el seu treball de la forma botes a la forma bestiar. Però la forma bestiar és, com sabem, la forma social oficial del treball, i el sabater pot conservar-hi el seu treball tant de temps com vullga; perquè sap que en qualsevol moment pot intercanviar el producte del seu treball, que revist la forma de bestiar, per qualsevol cosa, és a dir efectuar una compra.

2. Però amb això el bestiar es converteix ara en el mitjà d’estalviar i acumular la riquesa, esdevé el mitjà d’atresorament. Mentre el sabater intercanviava els seus productes només directament per mitjans de vida, també treballava només per a cobrir les seues necessitats quotidianes. Perquè, de què li haguera servit fabricar botes per a emmagatzemar-les, o bé acumular grans reserves de pa, carn, camises, barrets, etc.? L’única cosa que s’aconsegueix conservant i emmagatzemant durant molt de temps objectes d’ús diari és que es deterioren o inutilitzen. En canvi, ara, el sabater pot conservar, com a mitjà destinat a servir-li en el futur, el bestiar que obté a canvi dels productes del seu treball. Ara es desperta així mateix en el nostre artesà l’economia, cerca vendre tant com li és possible, guardant-se, no obstant això, de gastar tot el bestiar obtingut; pel contrari, cerca acumular-lo, ja que el bestiar és bo per a tot i en tot moment, de manera que l’estalvia i l’ajunta per al futur, i deixa els seus fills, d’aquesta manera, els fruits del seu treball com a herència.

3. El bestiar es converteix al mateix temps en mesura de tots els valors i treballs. Si el sabater vol saber quant li redituarà un parell de sabates en el canvi, quant val el seu producte, es diu per exemple: obtinc mitja vaca per parell, mon parell de sabates val mitja vaca.

4. Finalment, d’aquesta manera el bestiar es converteix en el contingut de la riquesa. Ara no es diu d’aquest o aquell que és ric perquè té molt de gra, molts ramats, robes, joies, o servidors, sinó perquè té molt de bestiar. Es diu: cal traure’s el barret davant aquest home, “val” 10.000 bous. O es diu: pobre diable, no té ni un cap de bestiar!

Com veuen, amb la difusió del bestiar com a mitjà universal de canvi la societat només pot pensar en formes de bestiar. Es parla i somia permanentment amb bestiar. S’erigeix una vertadera adoració i veneració del bestiar: una xicota és esposada amb gust si els seus encants es veuen realçats amb grans ramats com a dot, inclusivament si el pretendent no és criador de porcs sinó professor, clergue o poeta. El bestiar és la quinta essència de la felicitat humana. Es dediquen poemes al bestiar i al seu màgic poder, es cometen delictes i assassinats pel bestiar. I els homes repeteixen, movent el cap: “el bestiar governa el món”. Si aquest proverbi els resulta desconegut, traduïsquen-lo vostès al llatí: l’antiga paraula romana pecúnia = diner prové de pecus = “bestiar”.

III

Les nostres investigacions anteriors sobre la forma que prendrien les relacions en la comunitat comunista després de l’enfonsament sobtat de la propietat comuna i del pla comunitari de treball, els han resultat a vostès esmicolaments purament teòrics, i un extravagar. En realitat, no es tractava més que d’una exposició abreujada i simplificada del sorgiment històric de l’economia mercantil, que correspon estretament a la realitat històrica en els seus trets fonamentals.

Amb tot, és necessari introduir certes correccions en la nostra exposició:

1. El procés, que hem presentat com una catàstrofe sobtada, que va reduir a runes la societat comunista de la nit al dia transformant-la en una societat de productors privats lliures va requerir, en realitat, mil·lennis. No obstant això la presentació de tal transformació com una catàstrofe sobtada i violenta no és mera fantasia. Correspon a larealitat en tots els casos en què tribus comunistes primitives prenen contacte amb altres pobles que es troben ja en un elevat nivell de desenvolupament capitalista. Aqueix és el cas en la majoria dels descobriments i conquestes europees dels països anomenats salvatges i semicivilitzats: en el descobriment d’Amèrica pels espanyols, en la conquesta de l’Índia pels holandesos, de les Índies Orientals pels anglesos, i el mateix en la presa de possessió d’Àfrica per part dels anglesos, holandesos i alemanys. En la majoria d’aquests casos, la sobtada invasió dels europeus portà aparellada una catàstrofe en la vida dels pobles primitius. El que hem suposat un procés de 24 hores requereix sovint, en els fets, alguns decennis. La conquesta del país per un estat europeu, o fins i tot el simple assentament d’algunes colònies mercantils europees en aquests països, provoca molt prompte la supressió violenta de la propietat comuna de la terra, el seu desmembrament en propietat privada, el robatori dels ramats, la subversió de totes les relacions tradicionals de la societat. El resultat no és, no obstant això, en la major part dels casos, com ho hem suposat, la transformació de la comunitat comunista en una societat de productors lliures amb intercanvi mercantil. Perquè la propietat comuna dissolta no és convertida en propietat privada dels aborígens, sinó que és robada i saquejada pels intrusos europeus, i els mateixos aborígens són desposseïts de les seues antigues formes d’existència i dels seus mitjans de vida. Són convertits en esclaus assalariats o, simplement, en esclaus dels comerciants europeus o bé, quan aqueixa transformació no pot ser realitzada, són directament exterminats, com fan actualment, per exemple, els alemanys amb els negres a Sud-àfrica. Per a tots els pobles primitius dels països colonials el pas de les condicions comunistes primitives a les capitalistes modernes ha ocorregut com una catàstrofe sobtada, com una desgràcia indicible plena d’horribles dolors. En el cas de la població europea no fou una catàstrofe sinó un procés lent, gradual i imperceptible, que durà segles. Els grecs i romans entren en la història amb la propietat comuna; els antics germànics, que penetren de nord a sud poc després del naixement de Crist, destruint l’imperi romà i instal·lant-se a Europa, comporten la comunitat comunista originària i la mantenen per un temps. L’economia mercantil dels pobles europeus, plenament desenvolupada, sorgeix al final de l’Edat Mitjana, en els segles XV i XVI.

2. La segona correcció que s’hauria de fer a la nostra presentació resulta de la primera. Hem suposat que totes les branques possibles de treball estaven especialitzades i separades al si de la comunitat comunista, és a dir que la divisió del treball havia progressat en la societat fins a un grau d’evolució molt elevat, de tal manera que, en produir-se la catàstrofe que havia abolit la propietat comuna i introduït la producció privada amb intercanvi, la divisió del treball era ja completa, per a servir de fonament de l’intercanvi. Aquest supòsit no es justifica històricament. Dins de la societat primitiva, la divisió del treball està molt poc desenvolupada, només embrionàriament, en tant subsisteix la propietat comuna. Ho hem vist en l’exemple de la comunitat pobletana índia. Només unes 12 persones es trobaven separades de la massa dels habitants de la comunitat i encarregades d’oficis particulars, i entre elles hi havia només sis vertaders artesans: el ferrer, el fuster, el terrisser, el barber, el bugader i l’argenter. La majoria dels treballs artesanals, com ara el filat, el teixit, la confecció de robes, l’enfornat, el sacrifici d’animals, la preparació d’embotits, etc., tot açò ho duia a terme cada família a la seua casa com a ocupació secundària en relació amb el treball agrari principal, com ocorre encara en moltes aldees de Rússia en la mesura que la població no ha sigut arrossegada encara a l’intercanvi, al comerç. La divisió del treball, és a dir la individualització de diverses branques de treball com a oficis particulars i exclusius, pot desenrotllar-se només quan ja estan presents la propietat privada i l’intercanvi. Només la propietat privada i l’intercanvi possibiliten la formació d’oficis especials. Perquè només quan un productor té la perspectiva d’intercanviar regularment els seus productes per altres, només llavors té com a finalitat dedicar-se, en general, a una producció especial. I només els diners donen a cada productor la possibilitat de servar i acumular el fruit del seu esforç i també l’estímul a la producció regular el més àmplia possible per al mercat. Però, d’altra banda, aquest produir per al mercat i l’acumulació dels diners, representarà una finalitat per al productor si el seu producte i el corresponent ingrés són propietat privada seua. Però en la comunitat originària comunista la propietat privada està exclosa, i la història ens mostra que la propietat privada només ha sorgit com a conseqüència de l’intercanvi i de l’especialització dels treballadors. Així resulta que la formació d’oficis especials, és a dir la divisió del treball altament desenrotllada, només és possible amb propietat privada i amb intercanvi desenvolupat. No obstant això és clar, d’altra banda, que el mateix intercanvi només és possible si ja està present la divisió del treball; perquè, quin objecte tindria l’intercanvi entre productors que produeixen tots una mateixa cosa? Només quan X, per exemple, produeix només botes mentre que I cou pa, té un sentit i una finalitat que intercanvien els seus productes. D’aquesta manera xoquem amb una estranya contradicció: l’intercanvi només és possible amb propietat privada i divisió del treball desenvolupada, però la divisió del treball només pot sorgir de l’intercanvi i sobre la base de la propietat privada, mentre la propietat privada, per la seua banda, només sorgeix no obstant això per l’intercanvi. Es tracta fins i tot, si s’hi fixen vostès bé, d’una doble contradicció: la divisió del treball ha d’estar present abans que l’intercanvi, i al mateix temps l’intercanvi ha d’estar ja present junt a la divisió del treball; després, la propietat privada és la premissa de la divisió del treball i de l’intercanvi, però no pot desenvolupar-se ella mateixa altrament que sorgint de la divisió del treball i de l’intercanvi. Com és possible semblant entrellaçament? Ens movem en cercle, evidentment, i ja el primer pas a la sortida de la comunitat comunista primitiva apareix com quelcom impossible. La societat humana estava, aparentment, embossada en una contradicció de la resolució de la qual depenia el progrés ulterior del desenvolupament. Ara bé, es tracta només en aparença d’un atzucac. Una contradicció és, per als homes individualment en la vida corrent, quelcom insuperable, mentre que en la vida de la societat com un tot, troben vostès tals contradiccions a cada pas, si examinen la qüestió de prop. El que avui es presenta com a causa d’un altre fenomen és, demà, el seu efecte i l’inrevés, sense que aquests canvis constants que tenen lloc en les relacions detinguen la vida de la societat. Ben al contrari. L’individu en la seua vida privada es troba impedit d’avançar quan té davant seu una contradicció. A tal punt es considera la contradicció com a quelcom impossible en la vida quotidiana que a un acusat que s’enreda en contradiccions davant el tribunal, se’l té ja, en virtut d’això, per convicte de falsedat, i les contradiccions poden portar-lo, en certes circumstàncies, a presidi o directament a la forca. Però la societat humana en el seu conjunt s’enreda permanentment en contradiccions sense perir per això sinó que, pel contrari, només es posa en moviment quan incorre en contradiccions. Perquè la contradicció, en la vida de la societat, es resol sempre en desenvolupament, en nous progressos de la cultura. El gran filòsof Hegel diu: “La contradicció és allò que porta cap avant.” I aquest desenvolupament en obertes contradiccions és justament el tipus de desenvolupament de la història humana. També en el cas que concretament ens interessa aquí, és a dir en relació amb la transició de la societat comunista a la propietat privada amb divisió del treball i intercanvi, la contradicció que havíem trobat es va resoldre en una evolució particular, en un llarg procés històric. Però aquest procés, abstraient les correccions que hem efectuat, correspongué en la seua essència, exactament, a la presentació que hem fet.

Abans que res, l’intercanvi s’inicia en realitat ja en les condicions primitives de la comunitat basada en la propietat comuna i ho fa, certament, com ho vam suposar també, en forma de intercanvi, és a dir producte per producte, directament. Trobem el intercanvi ja en nivells molt antics de l’evolució de la cultura de la humanitat. Però, com queda exposat, per a l’intercanvi es requereix la propietat privada d’ambdues parts intervinents, i semblant cosa és desconeguda dins de la comunitat primitiva; així, doncs, el primer bescanvi no es va dur a terme dins de la comunitat o de la tribu, sinó fora; no entre els membres de la mateixa tribu, o de la mateixa comunitat, sinó entre distintes tribus i comunitats, en posar-se en contacte unes amb altres. En aquest cas és clar que no és un individu membre d’una tribu qui trafica amb un altre home estrany a la tribu, sinó que són les tribus, les comunitats en el seu conjunt, les que comercien entre si, fent-ho per mitjà dels seus caps. La concepció vulgar dels erudits de l’economia política d’un caçador i un pescador primitius que, en les primeres albors de la cultura humana, intercanvien a les selves d’Amèrica el peix i la presa, és doncs una imatge doblement enganyosa. No sols, com hem vist, no existien en el temps primitius individus aïllats que visqueren i treballaren separats, sinó que també el bescanvi entre individus es va formar mil·lennis més tard. Inicialment la història no coneix més que tribus i pobles que comercien entre si. “Els pobles salvatges [diu Laffitteau a la seua obra sobre els salvatges americans; Laffiteau, Moeurs des sauvages américains aux moeurs des premiers temps, 1724, tom II, pàgines 322-323, Sieb. 245] van exercir permanentment comerç entre si. El seu comerç té en comú amb el comerç de l’Antiguitat que constitueix un intercanvi directe de productes per productes. Cadascun d’aquests pobles posseeix quelcom que els altres no tenen, i el comerç transfereix totes aquestes coses d’un poble a un altre. Grans, atifells, pells, tabac, mantes, canoes, bestiar salvatge, utensilis domèstics, amulets, cotó, en una paraula, tot allò que és necessari per al manteniment de la vida humana... El seu comerç es du a terme amb el cap de la tribu, que representa tot el poble.”

Després, si en la nostra explicació anterior vam fer començar l’intercanvi amb un cas individual (el canvi entre el sabater i el forner), i tractem açò com quelcom accidental, també açò correspon estrictament a la veritat històrica. En un començament, l’intercanvi entre les diverses tribus i pobles salvatges és quelcom purament accidental, irregular, depèn de les trobades i contactes entre ells, encara més accidentals. És per això que veiem sobrevenir el bescanvi regular en primer terme als pobles nòmades, perquè eren els que més sovint prenien contacte amb altres pobles, en virtut dels seus freqüents desplaçaments. Mentre l’intercanvi és accidental, només s’ofereix per al canvi l’excedent de productes, allò que queda després de cobrir les necessitats pròpies de la tribu o de la comunitat. Amb tot, passant el temps, com més sovint es repeteix l’intercanvi accidental, més esdevé costum, després regla, i a poc a poc l’home comença a elaborar els productes directament per a l’intercanvi. De manera que les tribus i els pobles s’especialitzen per a l’intercanvi en una branca de la producció qualsevol, o en diverses. La divisió del treball entre les tribus i comunitats es desenrotlla. Mentrestant, el comerç continua sent encara per molt de temps pur bescanvi, és a dir intercanvi directe de producte per producte. En moltes comarques dels Estats Units el bescanvi era comú encara a finals del segle XVII. En Maryland l’assemblea legislativa determinava les proporcions en què s’havien d’intercanviar mútuament el tabac, l’oli, la carn de porc i el pa. En Corrientes, encara en 1815 anaven joves pels carrers exercint comerç ambulant amb el crit: “Sal per ciris, tabac per pa!” A les aldees russes, comerciants ambulants, els anomenats prasols, duien a terme el bescanvi simple amb els camperols fins als anys noranta, i en part ho fan encara. Canvien menudeses de qualsevol tipus com ara agulles, didals, cintes, botons, pipes, sabó, etc., per porques, plomisses, pells de llebre i d’altres coses semblants. Un comerç semblant duen a terme a Rússia els terrissers, llanders, etc., que caminen d’aquí cap enllà als seus carros, canviant els seus propis productes per gra, lli, cànem, llenç, etc. (Lieb., pàgina 246) En la mesura que l’intercanvi esdevé més freqüent i regular, es destaca molt prompte per si mateixa, en cada comarca, en cada tribu, la mercaderia que és més fàcil produir, i que pot ser lliurada a canvi d’una altra amb màxima freqüència o, al contrari, aquella que més falta i és més desitjada per la generalitat. Tal paper exerceixen, per exemple, la sal i els dàtils al desert del Sàhara, el sucre en les Índies occidentals angleses, el tabac en Virginia i Maryland, l’anomenat te rajola (una mescla de fulles de te i greix en forma de rajoles) a Sibèria, l’ivori entre els negres d’Àfrica, els grans de cacau en el Mèxic antic. Així les particularitats del clima i el sòl de les distintes regions porten a què es destaque una mercaderia universal” apropiada per a servir com a base de tot el comerç i intermediària en tots els actes de canvi. El mateix resulta, amb l’evolució posterior, de l’ocupació especial de cada tribu. Als pobles caçadors, naturalment, la presa és la mercaderia universal” oferida per ells a canvi dels més variats productes. En el comerç de la societat de la Badia de Hudson, les pells de castor exercien aquest paper. A les tribus pescadores és el peix l’intercanvi natural en totes les operacions de canvi. Segons el relat d’un viatger francès, a les illes Shetland, fins i tot en comprar una entrada de teatre, es paga amb peix. La necessitat d’una mercaderia que gaudi del favor universal i puga servir com a intermediària universal del canvi, es fa sentir moltes vegades molt agudament. Per exemple, el conegut viatger d’Àfrica Samuel Baker (Samuel Baker, Reisezuden Elquellen, pàgines 211-222), descriu així el seu bescanvi amb les tribus negres de l’interior d’Àfrica: “Es fa cada vegada més difícil fer-se amb els aliments. Els indígenes només venen farina a canvi de carn. En conseqüència, ens la procurem de la manera següent: a canvi de robes i sabates comprem ‘martells’ de ferro (fangues) a comerciants turcs; a canvi dels martells comprem un bou que és conduït a una aldea apartada, sacrificat i la seua carn tallada en uns 100 trossos. Els meus homes s’asseuen en terra amb aquesta carn i tres grans cistelles; després els aborígens vénen i, per cada tros de carn, tiren una petita cistelleta de farina en la cistella gran. Heus ací un exemple del penós comerç de farina a Àfrica central.”

Amb el pas a la cria de bestiars, el bestiar esdevé mercaderia universal en el bescanvi, i mesura universal de valor. És el que ocorria entre els antics grecs segons la descripció d’Homer. Per exemple quan descriu i avalua amb exactitud l’equip de cada heroi, diu que el de Glauc costava 100 bous, el de Diomedes 9 bous. Però en aquells temps, a més del bestiar, alguns altres productes servien com a diners entre els grecs. El mateix Homer diu que, al setge de Troia, el vi de Lemnos es pagava amb pells, bous, coure o ferro. Entre els antics romans, com ja s’ha dit, la noció de “diners” s’identifica amb el bestiar; igualment entre els antics germànics el bestiar fou mercaderia universal.

Ara bé, amb el pas a l’agricultura, els metalls, el ferro i el coure, adquireixen una destacada importància en l’economia com a matèries primeres per a la producció de les armes, o com a material per als mitjans de treball destinats a l’agricultura. El metall, en incrementar-se la seua producció i difondre’s el seu consum, esdevé mercaderia universal i desplaça el bestiar. Es converteix en mercaderia universal, en primer lloc, per ser universalment útil i desitjat en virtut de la seua utilitat natural (com a material per a instruments de qualsevol tipus). En aquest estadi se l’aplica també en el comerç, en barres i segons el seu pes. Entre els grecs el ferro era objecte d’ús general, entre els romans el coure, entre els xinesos una barreja de coure i plom. Els anomenats metalls nobles, argent i or, es comencen a usar i a ser objecte de comerç molt més tard. Però també entren en el comerç per molt de temps en estat brut, segons el pes, i no en forma de moneda. Aquí, doncs, és encara visible l’origen de la mercaderia universal, de la mercaderia diner, que no és més que un simple producte útil per a un ús qualsevol. El simple tros d’argent que es lliurava un dia en el comerç, a canvi de farina, podia l’endemà ser utilitzat per a elaborar un refulgent escut de cavaller. L’ús del metall noble exclusivament com a diners, és a dir els diners amonedats, no es coneixia ni entre els antics indis ni entre els egipcis, ni tampoc entre els xinesos. També els antics jueus només coneixien, inicialment, les peces de metall per pes. Així, segons consta en l’Antic Testament, quan Abraham va comprar a Efron el sepulcre per a Sara, va pagar 400 sicles d’argent ben pesats. Se suposa que l’encunyació va aparèixer en el segle X o en el segle VIII Abans de Crist, i per cert van ser els grecs els primers en introduir-la. D’ells la van aprendre els romans, els quals van elaborar les seues primeres monedes d’argent i or en el segle III A. C. Amb l’encunyació de peces d’or i argent la mil·lenària història de l’evolució de l’intercanvi assoleix, la seua forma més perfecta i madura, la seua forma definitiva.

Hem dit que el diner, és a dir la mercaderia universal, ja estava plenament format abans d’utilitzar-se metalls per a fabricar-lo. En la forma de bestiar, per exemple, el diner té ja en realitat, exactament, les mateixes funcions en l’intercanvi que avui les monedes d’or: intermediari de les operacions de canvi, mesura de valor, mitjà d’atresorament, cosificació de la riquesa. Tanmateix que només en la forma de diner de metall s’expressa el destí dels diners en la seua aparença exterior. Hem vist que l’intercanvi s’inicia amb el simple canvi de dos productes qualssevol del treball. Es produeix perquè un dels productors (una de les comunitats o tribus) no pot moure’s bé sense els productes del treball d’altres. S’ajuden mútuament amb els productes del seu treball en intercanviar-los. Amb la freqüència i regularitat de tals operacions de canvi es destaca un producte que és preferit especialment, per ser objecte del desig de tots, i es transforma en intermediari de tots els actes de canvi, es converteix en mercaderia universal. En si, qualsevol producte del treball podria arribar a ser tal mercaderia, és a dir diner: botes o barrets, lli o llana, bestiar o gra, i veiem també que les mercaderies més diverses han exercit durant un temps aquest paper. Quina mercaderia concretament és triada, això només depèn de les necessitats particulars o de l’ocupació particular del poble en qüestió. El bestiar és apreciat inicialment, de forma general, com a producte útil, com a mitjà de vida. Amb el temps, no obstant això, arriba a ser cobejat i acceptat principalment com a diner. Perquè com a tal, el bestiar serveix a tots per a servar els fruits del seu treball en una forma intercanviable en qualsevol moment per qualsevol producte del treball de la societat. El bestiar, dèiem, és a diferència de tots els altres productes privats, l’únic directament social, per ser un producte il·limitadament intercanviable en tot moment. Però en el bestiar segueix expressant-se amb força la naturalesa doble de la mercaderia diner: una mirada que tirem al bestiar revela que, malgrat ser mercaderia universal, producte social, és al mateix temps un simple mitjà de vida que es pot sacrificar i devorar, un producte comú del treball humà, del treball del poble pastor. En canvi, en la moneda d’or ja s’ha esvaït tot record que el diner procedeix d’un simple producte. El desitjat disquet d’or, en si, no serveix per a una altra cosa que per a fer de mitjà de canvi, de mercaderia universal, no presenta cap altra utilitat. Continua sent mercaderia només en la mesura que, com tota altra mercaderia, és producte del treball humà, del treball del buscador d’or i de l’orfebre, però ha perdut tot el seu ús privat com a mitjà de vida, no és una altra cosa que un tros de treball humà sense cap forma útil per a la vida privada, no té ja cap utilitat com a mitjà privat de vida, aliment, vestidura o joia, o el que siga; només serva l’ús purament social de servir com a intermediari en l’intercanvi d’altres mercaderies. I és per això que només en l’objecte en si, sense sentit i de finalitat que és la moneda d’or, s’expressa en la forma més pura i madura el caràcter purament social del diner, de la mercaderia universal.

El desenvolupament definitiu del diner en forma metàl·lica té per consegüent una forta difusió del comerç i la decadència de totes les relacions socials que, anteriorment, no estaven instal·lades al comerç sinó al consum personal. El comerç arruïna l’antiga comunitat comunista, perquè afanya el desenvolupament de la desigualtat de patrimoni entre els seus membres, l’enfonsament de la propietat comuna i, finalment, la dissolució de la comunitat mateixa. La petita economia camperola lliure que, en un principi produeix de tot només per a si i ven únicament el romanent, per a ficar els diners en una calça, es veu forçada a poc a poc, especialment per la introducció dels impostos en diner, a vendre finalment tot el seu producte, per a després comprar no sols aliment, vestimenta, utensilis casolans, sinó fins i tot el gra per a la sembra. La Rússia dels últims decennis ens dóna un exemple de tal transformació de l’economia camperola, d’una economia que produïa per a les necessitats pròpies, en una que produeix per al mercat, i en camí de la seua pròpia destrucció. El comerç comporta una profunda transformació de l’esclavitud antiga. Mentre només s’utilitzava als esclaus per a l’economia domèstica, en treballs agrícoles o artesanals per a consum de l’amo i la seua família, l’esclavitud presentava encara un caràcter patriarcal, tou. Només quan els grecs i, més tard, els romans van adquirir el gust pels diners i van fer produir per al comerç, s’inicia una inhumana explotació dels esclaus (Karl Marx, Das Kapital tom I, pàgina 197) que, finalment, va donar lloc als alçaments massius que, encara que en si mateixos sense esperança, eren presagis i signes nítids de què l’esclavitud era ja una rèmora, s’havia tornat un règim insostenible. Exactament el mateix es repeteix en l’Edat Mitjana amb les relacions servils. Al principi eren relacions de protecció per les quals el camperol devia al noble senyor un tribut perfectament determinat en productes o servei de treball, que servien per al consum propi del senyoriu. Després, quan la noblesa va arribar a conèixer les atraccions dels diners, es van elevar cada vegada més els serveis i tributs orientats per objectius comercials, la relació senyorial es va convertir en servitud de la gleva i el camperol és escorxat fins als últims límits (Ibídem, pàgines 198-200). Finalment, la mateixa difusió del comerç i la dominació dels diners porten a la mutació de les prestacions naturals originades en la servitud en tributs en diners. Amb això ha sonat l’última hora de les relacions senyorials. El comerç de l’Edat Mitjana porta les ciutats lliures a una posició de poder i riquesa, produint al mateix temps la dissolució i decadència de l’antiga artesania gremial. L’adveniment dels diners metàl·lics dóna naixement al comerç mundial. Ja en l’Antiguitat certs pobles, com els fenicis, es consagren al rol de comerciants entre els pobles per a adquirir d’aquesta manera masses de diners i acumular riqueses en forma de diners. En l’Edat Mitjana aquest paper li toca a les ciutats lliures, principalment a les ciutats italianes. Després del descobriment d’Amèrica i de la via marítima a les Índies orientals, a finals del segle XV, el comerç mundial experimenta una ampliació sobtada: les noves terres oferien al mateix temps nous productes per al comerç i noves mines d’or, és a dir la matèria primera dels diners. Després de l’enorme importació d’or d’Amèrica en el segle XVI, les ciutats del nord d’Alemanya (sobretot les ciutats de la Hansa), després Holanda i Anglaterra, obtenen enormes riqueses mitjançant el comerç mundial. L’economia mercantil, és a dir la producció per a l’intercanvi, esdevé forma dominant de la vida econòmica a les ciutats europees i, en gran part, també al camp. L’intercanvi comença en les tenebres de la prehistòria, en els confins de les tribus comunistes salvatges; es dreça i creix junt amb totes les organitzacions econòmiques planificades que li van succeir: la simple economia dels camperols lliures, el despotisme oriental, l’esclavitud antiga, la servitud i el feudalisme medieval, el règim gremial urbà; després les devora una a una, contribueix al seu enfonsament i estableix finalment l’economia sense pla dels productors privats aïllats, absolutament anàrquica, com a forma econòmica dominant única i universal.

IV

Una vegada que l’economia mercantil es va convertir en la forma de producció dominant a Europa, almenys a les ciutats, al segle XVIII, els erudits van començar a investigar els fonaments d’aquesta economia, és a dir l’intercanvi universal. Però l’intercanvi es produeix per intermedi dels diners, i el valor de cada mercaderia en el canvi té una expressió monetària. Ara bé, què significa aquesta en el comerç? Heus ací les primeres qüestions que va indagar l’economia política. En la segona meitat del segle XVIII i, al començament del segle XIX, els anglesos Adam Smith i David Ricardo van efectuar el gran descobriment que el valor d’una mercaderia no és una altra cosa que el treball humà contingut en ella; que, per tant, en l’intercanvi de mercaderies s’intercanvien quantitats iguals de treballs distints. El diner és només l’intermediari i expressa en el preu la corresponent quantitat de treball que està continguda en cada mercaderia. És sorprenent que es puga parlar d’un gran descobriment, perquè podria pensar-se que res és més clar i evident que el fet que l’intercanvi de mercaderies reposa sobre el treball en elles contingut. Tanmateix que l’expressió del valor de la mercaderia en or, que s’havia tornat costum universal i exclusiva, encobria aquesta evidència. En efecte, si dic: el sabater i el forner intercanvien els seus respectius productes, és clar i visible que el canvi té lloc perquè, malgrat les diferents utilitats, ha costat treball tant un com l’altre, de manera que un val tant com l’altre, si és que han requerit el mateix temps. Però si dic: un parell de sabates costa 10 marcs, aquesta expressió és, si se l’examina atentament, quelcom absolutament enigmàtic. Perquè, ¿què té en comú un parell de sabates amb 10 marcs? En què són, doncs, iguals, per a intercanviar-se u pels altres? Com poden ni tan sols comparar-se coses tan diverses? I com pot hom acceptar un objecte tan inútil i sense sentit com els disquets d’or i argent encunyat, a canvi d’un producte útil, com són les sabates? Finalment, ¿com és que justament aquests inútils disquets de metall posseeixen el poder màgic de procurar-li a hom, a canvi d’ells, tot allò que hi ha en el món? Ara bé, els grans creadors de l’economia nacional, Smith i Ricardo, no arribaren a contestar totes aquestes preguntes. El descobriment que en el valor de canvi de tota mercaderia, com així mateix en els diners, s’amaga simplement treball humà, i que en conseqüència el valor d’una mercaderia qualsevol és major com més treball exigeix la seua producció i al revés, aquest descobriment no és encara sinó la meitat de la veritat. L’altra meitat de la veritat consisteix en l’explicació del següent: ¿com és possible que, i per quines raons, el treball humà adopte l’estranya forma del valor de canvi i fins i tot la misteriosa forma dels diners? Els creadors anglesos de l’economia política ni tan sols es van plantejar aquesta última pregunta; perquè consideraven crear mercaderies per al canvi i els diners com una propietat originària, natural del treball humà. En altres termes, suposaven que l’home, amb la mateixa naturalitat amb què necessita beure i menjar, amb la que té cabells sobre el cap i un nas en la cara, també ha de produir amb les seues mans mercaderies per al comerç. Ho creien tan fermament que Adam Smith, per exemple, es planteja amb tota serietat la pregunta de si els animals mateixos no mantenen comerç entre si, i ho nega només perquè no se n’han observat encara exemples entre els animals. Diu: “Ella [la divisió del treball] és la conseqüència necessària, encara que molt lenta i gradual, d’una certa inclinació de la naturalesa humana...: de la inclinació al canvi, a ajudar-se mútuament i a comerciar una cosa per una altra. No correspon investigar aquí si està inclinació és una d’aquelles tendències originàries de la naturalesa humana de la que no és possible donar compte més enllà o si, cosa més probable, constitueix la conseqüència necessària dels dots de raó i llenguatge. És comú a tots els homes i no se la troba en cap de les altres espècies animals, que no semblen conèixer aquest ni cap altre tipus de contracte.” (Adam Smith, Wealt of Nations, capítol II; La riquesa de les nacions, Edicions Orbis, Madrid, 1983, I, pàgina 57)

Aquesta concepció ingènua, però, no significa sinó que els grans creadors de l’economia política vivien en la ferma convicció que l’ordre social capitalista actual, en el qual tot és mercaderia i tot es produeix exclusivament per al comerç, era un ordenament social etern i l’únic possible, que duraria mentre visqués a la Terra el gènere humà. Karl Marx que, com a socialista que era, no considerava l’ordre capitalista com etern ni l’únic possible, sinó com una forma social històrica i transitòria, establí comparacions entre la situació actual i les d’altres èpoques. Va quedar així demostrat que els homes van viure i van treballar durant mil·lennis sense saber molt dels diners i de l’intercanvi. Només en cessar el treball en comú i planificat i en disgregar-se la societat en una massa informe i anàrquica de productors lliures i independents sobre el fonament de la propietat privada, llavors l’intercanvi esdevingué l’únic mitjà d’unir els individus atomitzats i els seus treballs, en una economia social dotada de cohesió. En el lloc d’un pla econòmic comú que precedia la producció, es va col·locar els diners, que es convertiren en l’únic vincle social directe, perquè ells són l’única realitat comuna als nombrosos treballs privats diferents uns d’altres, és una porció de treball humà desproveïda de tota utilitat particular, un producte completament sense sentit, que no pot ser utilitzat de cap manera en la vida privada. Aquesta invenció sense sentit és, doncs, una necessitat, quelcom sense la qual cosa l’intercanvi en general i, per tant, tota la història de la cultura fins aquí, des de la dissolució del comunisme originari, seria impossible. És cert que els economistes burgesos consideren els diners també com a quelcom summament important i imprescindible, però només des de l’angle de la conveniència purament exterior de l’intercanvi de mercaderies. En realitat només pot dir-se açò dels diners en el mateix sentit en què, pot dir-se que la humanitat, per exemple, va concebre la religió per comoditat. De fet els diners i la religió són dos poderosos productes culturals de la humanitat que, no obstant això, arrelen en condicions transitòries i perfectament determinades i, així com van sorgir, amb el temps esdevenen prescindibles. Les enormes despeses anuals corresponents a la producció d’or, així com les despeses per al culte, el mateix que les despeses que requereixen les presons, el militarisme, la beneficència pública, que graven pesadament l’economia social però constitueixen costos necessaris a l’existència d’aquesta manera d’economia, desapareixeran per si mateixos amb l’abolició de l’economia mercantil.

L’economia mercantil, en el seu mecanisme intern, apareix com un ordre social meravellosament harmònic i basat en els més elevats principis morals. Perquè, en primer terme, regna una perfecta llibertat individual, cadascun treballa com i quant vol, i en allò que vol, segons el seu lliure albir, cadascú és amo de si mateix i només ha d’ajustar-se al seu propi discerniment. En segon lloc, uns canvien les seues mercaderies, és a dir els productes del seu treball, pels productes del treball d’altres, s’intercanvia treball amb treball i, com a mitjana, certament s’intercanvien quantitats iguals de treball. De mode, doncs, que regnen també perfecta igualtat i reciprocitat d’interessos. En tercer lloc, en l’economia mercantil només hi ha mercaderia contra mercaderia, producte del treball contra producte del treball. Així, qui no té cap producte del seu treball per a oferir, qui no treballa, tampoc obtindrà res de menjar. Existeix, doncs, també la més elevada justícia. En efecte, els filòsofs i polítics del segle XVIII, que lluitaven per la completa victòria de la llibertat industrial i estaven a favor de l’eliminació de les últimes restes de les antigues relacions de dominació de la reglamentació gremial i de la servitud feudal, els homes de la gran Revolució Francesa, van prometre a la humanitat un paradís a la Terra en què regnarien la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

De semblant parer eren encara molts socialistes importants de la primera meitat del segle XIX. En crear-se l’economia política i efectuar-se el gran descobriment de Smith-Ricardo, a saber, que tots els valors mercantils reposen sobre treball humà, immediatament alguns individus amics de la classe obrera van pensar que, d’efectuar-se correctament l’intercanvi de mercaderies, haurien de regnar igualtat i justícia plenes en la societat. Ja que es canviaria únicament treball per treball, en quantitats iguals, seria impossible que sorgís desigualtat de riquesa, excepte aquella ben merescuda, entre els laboriosos i els ganduls, i tota la riquesa social hauria de pertànyer a aquells que treballen, és a dir a la classe obrera. Així, doncs, si malgrat això veiem en la societat actual grans diferències en la situació dels homes, riquesa per un costat i misèria per un altre i, justament, riquesa en el cas dels que no treballen i misèria entre aquells que creen amb el seu treball tots els valors, evidentment això ha de provenir d’alguna deslleialtat en l’intercanvi i, certament, això s’ha de deure a la circumstància que els diners es fiquen com a intermediari en l’intercanvi dels productes del treball. Els diners oculta el vertader origen de totes les riqueses, la seua procedència del treball, provoca permanents oscil·lacions de preus i atorga, d’aquesta manera, la possibilitat dels preus arbitraris, d’estafes i acumulació de riqueses a costa d’altres. Així, doncs, fora els diners! Aquest socialisme dirigit a l’abolició dels diners sorgí inicialment en Anglaterra, sent els seus representants en aqueix país, ja en els anys vint i trenta del segle passat, escriptors molt talentosos com Thompson, Bray i d’altres; després el junker conservador pomerià i brillant economista Rodbertus tornà a inventà aquesta sort de socialisme a Prússia i, en tercer lloc, Proudhon tornà a inventar aquest socialisme en França, en 1849. Fins i tot es van emprendre experiències pràctiques en aquesta direcció. Sota la influència de l’esmentat Bray es fundaren en Londres i en moltes altres ciutats d’Anglaterra allò que es va anomenar “basars per a l’intercanvi equitatiu”, als quals es portaven les mercaderies per a ser intercanviades sense la mediació dels diners, estrictament segons el temps de treball contingut en elles. Proudhon va proposar la fundació del seu anomenat “banc popular” també amb aquesta finalitat. Aquests intents, com la teoria mateixa, van entrar prompte en fallida. En realitat, l’intercanvi és impensable sense diners, i les oscil·lacions de preus que es pretenia abolir són l’únic mitjà d’indicar als productors de mercaderies si estan produint massa o massa poc d’una mercaderia, si empren en la seua producció menys o més treball que el necessari, si produeixen, o no, les mercaderies que deuen. Si s’elimina aquest únic mitjà d’entendre’s que existeix entre els aïllats productors de mercaderies en l’economia anàrquica, ells queden completament perduts, perquè ja no són només sordmuts sinó, a més, cecs. Llavors la producció ha de detenir-se, i la Torre de Babel capitalista s’afona. Així, doncs, no hi ha més que una utopia en els plans socialistes que pretenien fer de la producció mercantil capitalista, una socialista, per la simple eliminació dels diners.

Ara bé, què hi ha de realitat en la llibertat, igualtat i fraternitat en la producció de mercaderies? ¿Com pot sorgir desigualtat de riquesa quan és universal la producció mercantil, on ningú pot obtenir res com no siga a canvi d’un producte del treball, i on només s’intercanvien valors iguals? Però, com sap tothom, l’economia capitalista actual es caracteritza sobretot, justament, per la palesa desigualtat existent en la situació material dels homes, per una enorme acumulació de riqueses en poques mans d’una banda, i per la creixent pobresa de les masses per l’altra. En conseqüència, la segona pregunta que sorgeix lògicament del que s’ha dit fins aquí, és la següent: Com l’economia mercantil i l’intercanvi de mercaderies segons els seus valors fan possible el capitalisme?