Rosa Luxemburg

INTRODUCCIÓ A L’ECONOMIA POLÍTICA

1916-1917



6. Les tendències de l’economia capitalista



Hem vist com, després de la dissolució gradual de totes les formes de societat dotades d’una organització de la producció planificada (de la societat comunista originària, de l’economia esclavista, de l’economia servil medieval) sorgí la producció mercantil. Després hem vist com l’economia capitalista d’avui va créixer a partir de l’economia mercantil simple, és a dir de la producció artesanal urbana, a les acaballes de l’Edat Mitjana, de forma completament mecànica, és a dir sense la voluntat i la consciència de l’home. Al començament plantejàrem la pregunta: Com és possible l’economia capitalista? És aquesta, d’altra banda, la pregunta fonamental de l’economia política com a ciència. La ciència ens proporciona, respecte d’això, una resposta suficient. Ella ens mostra que l’economia capitalista que, en vista de la seua total carència de pla, en vista de l’absència de tota organització conscient, és a primera vista una cosa impossible, un enigma inexplicable, s’integra malgrat això en un tot i pot existir:

-mitjançant l’intercanvi de mercaderies i l’economia monetària, tots els productors individuals de mercaderies, així com les comarques més allunyades de la terra, es lliguen unes amb altres econòmicament, i s’imposa la divisió del treball en tot el món;

-mitjançant la lliure competència, que assegura el progrés tècnic i, al mateix temps, transforma constantment els petits productors en proletaris, amb la qual cosa proporciona al capital força de treball comprable;

-mitjançant la llei capitalista del salari que, d’una banda, controla automàticament que els obrers no se sostraguen mai a la seua condició de proletaris, evadint el treball davall les ordres del capital, i per una altra possibilita una acumulació sempre creixent de treball no retribuït, com a capital, i amb això la sempre creixent acumulació i expansió dels mitjans de producció;

-mitjançant l’exèrcit industrial de reserva, que permet a la producció capitalista expandir-se àmpliament i adaptar-se a les necessitats de la societat;

-mitjançant l’anivellació de la taxa de guany, que determina el permanent moviment del capital d’una branca a una altra de la producció, regulant així l’equilibri de la divisió del treball; i finalment

-mitjançant les oscil·lacions dels preus i les crisis, que determinen en part dia a dia, en part periòdicament, un ajust de la cega i caòtica producció amb les necessitats de la societat.

D’aquesta manera existeix l’economia capitalista, mitjançant l’acció automàtica d’aquelles lleis econòmiques que sorgiren per si mateixes, sense que s’immiscisca conscientment la societat. És a dir que, d’aquesta manera, tot i l’absència de tot lligam econòmic organitzat entre els diversos productors, malgrat la total carència de pla en el moviment econòmic dels homes, es fa possible que avancen la producció social i el seu cicle integrat amb el consum; que la gran massa de la societat siga mantinguda en el treball, les necessitats de la societat satisfetes malament o bé, i assegurat, com a base de tot el progrés de la cultura, el progrés econòmic, el desenvolupament de la productivitat del treball humà.

Aquestes són les condicions fonamentals per a l’existència de tota societat humana i, mentre una forma d’economia històricament sorgida satisfà aquestes condicions, pot subsistir, constitueix una necessitat històrica.

No obstant això, les relacions socials no són formes rígides, invariables. Hem vist com, en el curs dels temps, van experimentar nombroses transformacions, com estan sotmeses a etern canvi al que obre camí el mateix progrés cultural humà, l’evolució. Els llargs mil·lennis de l’economia comunista originària, que condueixen a la societat humana des dels primers començaments de l’existència encara mig animal fins a un grau elevat de desenvolupament de la cultura, a la formació del llenguatge i de la religió, a la cria de bestiar i a l’agricultura, a la vida sedentària i a la constitució d’aldees, segueix la gradual descomposició del comunisme originari, la formació de l’esclavitud antiga que, al seu torn, comporta nous progressos en la vida de la societat per a finalitzar després amb l’ocàs del món antic. A partir de la societat comunista dels germànics, es desenrotlla a Europa central sobre les runes del món antic, una nova forma (l’economia de la servitud), sobre la qual es va basar el feudalisme medieval.

L’evolució reprèn novament el seu avanç ininterromput: al si de la societat feudal de l’Edat Mitjana, sorgeixen a les ciutats gèrmens d’una forma d’economia i de societat enterament nova, es desenrotllen l’artesania gremial, la producció mercantil i el comerç regular que finalment descomponen la societat feudal basada en la servitud; aquesta s’enfonsa deixant lloc a la producció capitalista, que ha crescut de la producció artesanal de mercaderies gràcies al comerç mundial, al descobriment d’Amèrica i a la via marítima cap a Índia.

El mode de producció capitalista, considerat des d’un començament des de la immensa perspectiva del progrés històric, no és per la seua banda inalterable i etern sinó que constitueix una simple fase de transició, un escaló de l’escala colossal del desenvolupament cultural humà, igual que qualsevol altra de les formes socials precedents. I, en efecte, quan hom examina atentament la qüestió, es veu que el desenvolupament del capitalisme mateix porta al seu propi ocàs i al seu depassament. Fins aquí hem indagat els vincles que fan possible l’economia capitalista, de manera que ja és temps de prendre coneixement d’aquells que la fan impossible. Per a això només necessitem seguir les lleis internes de la dominació del capital en els seus efectes ulteriors. Són elles mateixes les que, en un cert punt del desenvolupament, es giren contra les condicions fonamentals, sense les quals no pot existir la societat humana. Allò que distingeix el mode capitalista de producció de tots els anteriors és, principalment, que té la tendència interna a expandir-se sobretot el globus terrestre, desplaçant tot altre ordre social anterior. En temps del comunisme originari, tot el món accessible a la investigació històrica es trobava ocupat per igual per economies comunistes. Però entre les diverses comunitats i tribus comunistes no existien relacions; o les hi havia, febles, només entre les comunitats pròximes entre si. Cada comunitat o tribu vivia, en si mateixa, una vida tancada i si, per exemple, trobem fets sorprenents com aquell que la comunitat comunista germànica medieval i la del Perú antic, a Sudamèrica, tenien pràcticament el mateix nom, ja que aquella s’anomenava “Mark” i aquesta “marca”, aquesta circumstància és encara per a nosaltres un enigma inexplicat, si no una simple coincidència. Igualment en el temps de la difusió de l’esclavitud antiga trobem similituds majors o menors en l’organització i les relacions regnants en les diverses economies o estats esclavistes de l’Antiguitat, però no una comunitat en la seua vida econòmica. De la mateixa manera, es va reiterar la història de l’artesania gremial i del seu alliberament, amb major o menor grau de coincidència, en la majoria de les ciutats medievals d’Itàlia, Alemanya, França, Holanda, Anglaterra, etc., no obstant això, es tractava la majoria de les vegades de la història de cada ciutat en si mateixa. La producció capitalista s’estén a tots els països, ja que no sols els conforma econòmicament tots de la mateixa manera, sinó que els articula en una única, gran economia capitalista mundial.

Dins de cada país industrial europeu, la producció capitalista desplaça incessantment la producció de petita indústria, l’artesanal i la petita producció camperola. Simultàniament, incorpora a l’economia mundial tots els països europeus endarrerits i tots els països d’Amèrica, Àsia, Àfrica, Austràlia. Açò ocorre per dues vies: a través del comerç mundial i a través de la conquesta colonial. Un i una altra s’iniciaren alhora; amb el descobriment d’Amèrica a finals del segle XV, s’expandiren més enllà en el curs dels segles següents, però assoliren especialment en el segle XIX el seu màxim auge i van continuar expandint-se incessantment. Ambdós (tant el comerç mundial com les conquestes colonials) actuen junts de la manera següent. Comencen per posar en contacte els països industrials d’Europa amb tot tipus de societats d’altres continents que es basen en formes de cultura i d’economia més antigues: economies esclavistes camperoles, economies feudals de servitud, però preponderantment amb formes comunistes originàries. El comerç, a què aquestes economies es veuen incorporades, les arruïna i descompon ràpidament. Amb la fundació de societats mercantils colonials en territori estranger, o amb la conquesta directa, la terra, fonament més important de la producció, així com els ramats de bestiars allí on n’hi han, passen a mans d’estats europeus o de les societats comercials. D’aquesta manera es veuen anihilades, en totes parts, les relacions socials naturals i el tipus d’economia dels aborígens; pobles sencers es veuen delmats i la part que en queda és proletaritzada i posada, d’una manera o altra, sota el comandament del capital industrial i comercial, com a esclaus o obrers. La història de les dècades de guerres colonials, que es prolonga durant tot el segle XIX; aixecaments contra França, Itàlia, Anglaterra i Alemanya en Àfrica; contra França, Anglaterra, Holanda i els Estats Units en Àsia; contra Espanya i França en Amèrica, en la llarga i tenaç resistència de les velles societats autòctones contra el seu extermini i proletarització a les mans del modern capital, lluita de la que finalment sorgeix en totes parts el capital com a vencedor.

Açò comporta en primer terme una enorme ampliació de l’àmbit de dominació del capital, un desenvolupament del mercat mundial i de l’economia mundial en què tots els països habitats de la Terra són recíprocament productors i compradors de productes, treballen uns per a altres, són participants d’una i la mateixa economia que comprèn tot el globus.

Però l’altre costat consisteix en la pauperització progressiva de porcions cada vegada més àmplies de la humanitat, i la creixent inseguretat de la seua existència. Mentre les velles relacions, comunistes, camperoles o de servitud, amb les seues limitades forces productives i poc benestar, però amb les seues condicions d’existència ferma i assegurades per a tots, es veuen reemplaçades per les relacions capitalistes colonials, i junt amb la proletarització i a l’esclavitud assalariada, per a tots els pobles implicats en Amèrica, Àsia, Àfrica, Austràlia, s’alcen amenaçadors la misèria brutal, una càrrega laboral inusitada i insuportable i, a més, la completa inseguretat de l’existència. Després que el fèrtil i ric Brasil fos transformat, per a satisfer necessitats del capitalisme europeu i nord-americà, en un gegantí desert i en una plantació de cafè ininterrompuda, després que masses senceres d’aborígens foren transformats en esclaus assalariats en les plantacions, aquests esclaus assalariats, a més, es veuen abandonats per llarg temps, sobtadament, a l’atur i a la fam arran d’un fenomen purament capitalista: l’anomenada “crisi del cafè”. La rica i enorme Índia fou sotmesa per la política colonial anglesa a la dominació del capital, després d’una resistència desesperada que durà dècades; i des d’aleshores les fams canines i el tifus exantemàtic, que arrabassen milions de víctimes cada vegada, són hostes periòdics de la comarca del riu Ganges. A l’interior d’Àfrica la política colonial anglesa i alemanya ha transformat en esclaus assalariats pobles sencers en els darrers 20 anys, i ha anihilat per fam altres dispersant els seus ossos en totes les regions. Els aixecaments desesperats i les epidèmies de fam del gegantí imperi de Xina són conseqüència de la polvorització de l’antiga economia camperola i artesanal d’aqueix país per la irrupció del capital europeu. La irrupció del capitalisme europeu als Estats Units, fou acompanyada inicialment per l’extermini dels indis aborígens nord-americans i la despulla de les seues terres pels anglesos immigrants; després per la posada en marxa, al començament del segle XIX, d’una producció capitalista primària per a la indústria anglesa; després per l’esclavització de quatre milions de negres africans enviats i venuts en Amèrica per tractants europeus, per a ser posats sota les ordres del capital com a força de treball en les plantacions de cotó, sucre i tabac.

Així, un continent rere un altre i, en cada continent, una regió rere una altra, una raça rere una altra, cauen inevitablement sota la dominació del capital, però amb això cauen, permanentment, milions de sers humans en la proletarització, en l’esclavitud, en la inseguretat de l’existència, en poques paraules, en la pauperització. La formació de l’economia mundial capitalista comporta com a contrapartida la difusió d’una misèria cada vegada major, d’una càrrega insuportable de treball i d’una creixent inseguretat de l’existència en tot el globus, que correspon a la concentració del capital en poques mans. L’economia mundial capitalista significa cada vegada més el constrenyiment de tota la humanitat al dur treball sota innumerables privacions i dolors, davall degradació física i espiritual, amb la finalitat de l’acumulació de capital. Hem vist que el mode de producció capitalista té la particularitat que el consum humà, que en totes les formes anteriors d’economia era un fi, és per a ell un mitjà que serveix per a aconseguir el vertader fi: l’acumulació de guany capitalista. El creixement del capital en si mateix apareix com a començament i fi, com a finalitat pròpia i sentit de tota la producció. Però la insensatesa d’aquestes relacions es palesa quan la producció capitalista arriba a convertir-se en producció mundial. Llavors, en l’escala de l’economia mundial, l’absurd de l’economia capitalista assoleix la seua justa expressió al quadro de tota una humanitat que gemega, sotmesa a terribles dolors sota el jou del capital, un poder social cec, creat inconscientment per ella mateixa. La finalitat fonamental de tota forma social de producció, el sosteniment de la societat pel treball, la satisfacció de les seues necessitats, apareix llavors completament cap per avall, ja que es converteix en llei en tot el globus, la producció no per a l’home sinó per al guany i esdevé regla el subconsum, la permanent inseguretat del consum i, temporalment, el no-consum de l’enorme majoria dels homes.

El desenvolupament de l’economia mundial comporta simultàniament altres fenòmens importants, que ho són per cert, per al mateix capital. La irrupció de la dominació del capital europeu als països no europeus, com hem dit, travessa dues etapes: primerament l’entrada del comerç i, per aquest mitjà, la incorporació dels aborígens a l’intercanvi de mercaderies, en part també la transformació de les formes de producció trobades en aquells països, en producció mercantil; després l’expropiació, d’una manera o una altra, de la terra dels aborígens i, en conseqüència, dels seus mitjans de producció. Aquests mitjans de producció esdevenen, en mans dels europeus, en capital, mentre els indígenes es transformen en proletaris. A les dues primeres etapes segueix, no obstant això, generalment, tard o d’hora, una tercera: la fundació d’una producció capitalista pròpia al país colonial, ja siga per part d’europeus immigrants, ja siga per indígenes enriquits. Els Estats Units d’Amèrica del Nord, que foren poblats inicialment per anglesos i altres emigrants europeus, constituïren en un primer moment, una vegada que van haver sigut exterminats els indígenes pells roges en una llarga guerra, un hinterland agrari de l’Europa capitalista que proveïa matèries primeres per a la indústria anglesa, com ara cotó i grans; com a contrapartida era comprador de productes industrials europeus de qualsevol tipus. Però en la segona meitat del segle XIX sorgeix als Estats Units una indústria pròpia que no sols desplaça les importacions procedents d’Europa sinó que prompte oposa dura competència al capitalisme europeu en la mateixa Europa i en altres continents. En Índia, igualment, sorgí per al capitalisme anglès un competidor perillós consistent en la indústria local, tèxtil i d’altres branques. Austràlia ha recorregut el mateix camí de desenvolupament, de país colonial a país capitalista industrial. A Japó es desenvolupà una indústria pròpia ja en la primera etapa (a partir de l’impuls del comerç mundial), la qual cosa el va preservar de ser repartit com a país colonial europeu. En Xina es complica el procés de desmembrament i saqueig del país pel capitalisme europeu amb els esforços del país per fundar una producció capitalista pròpia amb ajuda de Japó per a defensar-se enfront de l’europea, de la qual cosa en resulten per a la població, d’altra banda, patiments doblement complexos. D’aquesta manera, no sols s’estenen per tot el món la dominació i el poder del capital mitjançant la creació d’un mercat mundial, sinó que s’estén així mateix, gradualment, el mode de producció capitalista per tot el globus. Però amb això la necessitat d’expansió de la producció i l’àmbit en què aquesta expansió pot tenir lloc, és a dir l’accessibilitat de mercats de venda, es troben en una relació cada vegada més precària. Com hem vist, la necessitat més íntima i la llei vital de la producció capitalista és que no pot mantenir-se estacionària, sinó que s’ha d’expandir permanentment i cada vegada més ràpidament, és a dir produir masses de mercaderies cada vegada més copioses en empreses cada vegada més grans, amb mitjans tècnics cada vegada millors, cada vegada més veloçment. En si mateixes, aquestes possibilitats d’expansió de la producció capitalista no coneixen límits, perquè no tenen límits el progrés tècnic ni, per tant, les forces productives de la Terra. Però aquesta necessitat d’expansió xoca amb límits perfectament determinats, particularment amb l’interès de guany del capital. La producció i la seua expansió només tenen sentit mentre sorgeix d’elles, almenys, el guany mitjà “normal”. Però que açò ocórrega o no, depèn del mercat, és a dir de la relació entre la demanda solvent del costat dels consumidors i la quantitat de mercaderies produïdes, així com els seus preus. L’interès del capital pel guany que, d’una banda, exigeix una producció cada vegada més ràpida i cada vegada major, es crea a si mateix, permanentment, límits de mercat que tanquen el pas al fogós impuls de la producció cap a l’ampliació. En resulta, com hem vist, el caràcter inevitable de les crisis industrials i comercials que periòdicament ajusten la proporció entre l’impuls de la producció capitalista, en si mateix lliure i il·limitat, i els límits capitalistes del consum, fent possible la prolongació de l’existència i el desenvolupament del capital.

Però com més nombrosos són els països que desenrotllen una indústria capitalista pròpia, i majors la necessitat i possibilitat d’expansió de la producció, més estretes esdevenen, en relació amb elles, les possibilitats d’ampliació dels límits de mercat. Si es comparen els salts amb què la indústria anglesa ha progressat en les dècades del seixanta i del setanta (quan Anglaterra era encara el país capitalista dominant en el mercat mundial) amb el seu creixement en els dos últims decennis (des que Alemanya i els Estats Units la van desplaçar en grau significatiu al mercat mundial) resulta que el seu creixement s’ha fet molt més lent respecte al que tenia anteriorment. Però allò que fou en si el destí de la indústria anglesa, el tenen per davant inevitablement l’alemanya, la nord-americana i, en definitiva, la indústria mundial en conjunt. Irresistiblement, en cada pas del seu propi avanç i desenvolupament, la producció capitalista s’aproxima al moment en què només podrà expandir-se i desenrotllar-se cada vegada més lentament i difícilment. Clar està que el desenvolupament capitalista té per davant encara un bon tram de camí, ja que el mode de producció capitalista, com a tal, representa encara la menor proporció de la producció mundial total. Fins i tot en els més antics països industrials d’Europa subsisteixen encara, junt amb grans empreses industrials, nombrosos petits establiments artesanals i, abans que res, la major part de la producció agrària (especialment la de tipus camperols) no es du a terme a la manera capitalista. A més, en Europa hi ha països on la gran indústria a penes s’ha desenrotllat, on la producció local presenta predominantment caràcter camperol i artesanal. I, finalment, en la resta de continents, amb l’excepció de la part nord d’Amèrica, els llocs de producció capitalista representen només petits punts dispersos, mentre enormes extensions de terra no han arribat ni tan sols, en part, a la producció mercantil simple. Cert és que la vida econòmica de totes aquestes capes i països que no produeixen ells mateixos a la manera capitalista, a Europa, com als països no europeus, també està sota la dominació del capitalisme. El camperol europeu, tanmateix que duga a terme ell mateix, encara, la més primitiva de les economies parcel·làries, depèn íntegrament de la gran economia capitalista, del mercat mundial, amb el qual l’han posat en contacte el comerç i la política fiscal de les potències capitalistes. De la mateixa manera els països no europeus més primitius són posats davall el domini del capitalisme europeu i nord-americà pel comerç mundial així com per la política colonial. Però el mode de producció capitalista en si podria assolir encara una poderosa expansió si desplacés en totes parts totes les formes de producció endarrerides. D’altra banda, com ho hem mostrat anteriorment, l’evolució es dóna, en general, en aquesta direcció. Però justament en aquesta evolució s’encalla el capitalisme en la contradicció fonamental següent: com més reemplaça la producció capitalista produccions més endarrerides, més estrets es fan els límits de mercat, engendrat per l’interès pel guany, per a les necessitats d’expansió de les empreses capitalistes ja existents. La cosa s’aclareix completament si ens imaginem, per un moment, que el desenvolupament del capitalisme ha avançat tant que, en tota la Terra, tot allò que produeixen els homes es produeix a la manera capitalista, és a dir només per empresaris privats capitalistes en grans empreses amb obrers assalariats moderns. La impossibilitat del capitalisme es palesa llavors nítidament.