19. Capítol. El salari a preu fet | Índex | 7. Secció. El procés d’acumulació del capital



CAPÍTOL VINTÈ
Diferenciació nacional del salari

En el quinzè capítol ens ocupàrem de les múltiples combinacions que poden resultar d'un canvi en la quantitat de valor absolut o relatiu (és a dir en relació a la plus-vàlua) de la força de treball, mentre d’altra banda la quantitat de mitjans de vida en la qual es realitza el preu de la força de treball pot fluctuar amb independència dels canvis d’aquest preu (64) o per moviments diferents. Com ja s’ha remarcat, mitjançant la simple traducció del valor o del preu de la força de treball en la forma exotèrica del salari totes aquestes modificacions es transformen en modificacions del moviment salarial. Allò que en l’interior d’aquest moviment apareixen com a combinacions canviants, poden aparèixer per països diferents com a diferenciacions simultànies dels salaris nacionals. En la comparació dels salaris nacional hi entren per tant tots els factors determinants que provoquen canvis en la quantitat de valor de la força de treball, el preu i l’abast de les primeres necessitats vitals desenvolupades naturalment i històrica, les despeses d’ensinistrament dels treballadors, el paper del treball femení i infantil, la productivitat del treball, la seua quantitat extensiva i intensiva. Fins i tot la comparació més superficial requereix primer la reducció del salari diari mitjà dels mateixos oficis en diferents països en una jornada laboral de la mateixa durada. Després d’aquesta comparació dels salaris diaris el salari per temps s’ha de traduir de nou en salari per peces, ja que tan sols el darrer pot servir de mesura tant de la productivitat com de la intensivitat del treball.

En cada país hi ha una certat intensitat mitjana de treball per sota de la qual el treball per la producció d’una mercaderia empra més del temps socialment necessari, i per tant no compta com a treball de qualitat normal. Tan sols un grau d’intensitat més elevat de la mitjana nacional, en un país determinat, permet la mesura del valor mitjançant la simple durada del temps de treball. Altrament s’esdevé en el mercat mundial, les part integrants del qual són els països individuals. La intensitat mitjana del treball varia de país a país; ací és més gran, allà és més petita. Aquestes mitjanes nacionals constitueixen per tant una escala la unitat de mesura de la qual és la unitat mitjana de treball universal. En comparació amb el menys intensiu, el treball nacional més intensiu produeix en el mateix temps més valor, que s’expressa en més diners.

Encara es modifiquen més, però, les fluctuacions de valor en la seua aplicació internacional, ja que en el mercat mundial el treball nacional més productiu compta igualment com el més intensiu, sempre que la nació més productiva no siga forçada per la competència a rebaixar el preu de venda de les mercaderies per sota del llur valor.

En la mesura que en un país es desenvolupa la producció capitalista, ho fa també en la mateixa mesura la intensitat i la productivitat nacionals del treball per damunt del nivell internacional.(64a) Les diferents quantitats de mercaderies de la mateixa mena que es produeixen en països diferents amb el mateix temps de treball tenen per tant valors internacionals desiguals, que s’expressen en preus diferents, és a dir en diferents sumes monetàries segons els valors internacionals. El valor relatiu dels diners esdevé per tant inferior en la nació amb un sistema de producció capitalista més desenvolupat en relació a la menys desenvolupada. Se segueix per tant que el salari nominal, l’equivalent de la força de treball expressada en diners, serà igualment més alta en la primera nació que en la segona; la qual cosa no significa de cap manera que es done el mateix pels salaris reals, és a dir pels mitjans de vida posats a disposició del treballador.

Però fins i tot a banda d’aquestes diferenciacions relatives del valor monetari de diferents països, hom trobarà sovint que el salari diari, setmanal, etc., en la primera nació és superior al de la segona, mentre que el preu relatiu del treball, és a dir el preu del treball en relació tant a la plus-vàlua com al valor del producte, és més alt en la segona nació que en la primera.(65)

J. W. Cowell, membre de la comissió fabril del 1833, després d’una investigació exhaustiva de les filatures arribà a la conclusió que

«a Anglaterra els salaris són virtualment inferiors pel capitalista, per bé que més elevats per l’operari que no pas en el continent d’Europa». (Ure, p. 314).

L’inspector fabril anglès Alexander Redgrave demostra en el report fabril del 31 d’octubre del 1866, per una estatística comparativa amb els estats continentals, que malgrat salaris inferiors i temps de treball més llargs el treball continental era més car en relació al producte que l’anglès. Un director (manager) anglès d’una fàbrica cotonera d’Oldenburg declara que allà el temps de treball dura de les 5.30 del matí fins a les 8 del vespre, dissabtes inclosos, i que els treballadors locals, quan són sota supervisió laboral anglesa, no ofereixen en aquest temps tanta quantitat de producte com els anglesos en 10 hores, i que sota supervisió laboral alemanya encara n’ofereixen menys. Els salaris són molt més baixos que a Anglaterra, en molts casos en un 50%, però el nombre de mans en relació a la maquinària és molt més gran, en diversos departament amb una relació de 5 : 3. El senyor Redgrave dóna detalls força precisos sobre les fàbriques cotoneres russes. Les dades les hi lliurà un manager anglès ocupat allà fins feia poc. En aquesta terra russa, tan fructífera de tota infàmia, els antics horrors del període primerenc de les factories angleses eren en ple floreixement. Els dirigents són naturalment anglesos, ja que el capitalista rus autòcton no serveix pel negoci fabril. Malgrat tot el sobretreball, el treball continu dia i nit i les lamentablement baixes pagues dels treballadors, les fàbriques russes vegeten únicament gràcies a la prohibició de les importacions. - Donc finalment encara una visió comparada del senyor Redgrave sobre el nombre mitjà de filadores per fàbrica i per filador en diferents països d’Europa. El propi senyor Redgrave remarca que aplegà aquests nombres fa uns anys i que des de llavors la quantitat de fàbriques i de nombre de filadores per treballador a Anglaterra ha crescut. Suposa, però, un avenç proporcionalment igual de gran en els països continentals enumerats, de forma que les dades numèriques mantenen un valor comparatiu.

Nombre mitjà de filadores per fàbrica

Nombre mitjà de filadores per fàbrica a Anglaterra

12.600

Nombre mitjà de filadores per fàbrica a Suïssa

8.000

Nombre mitjà de filadores per fàbrica a Àustria

7.000

Nombre mitjà de filadores per fàbrica a Saxònia

4.500

Nombre mitjà de filadores per fàbrica a Bèlgica

4.000

Nombre mitjà de filadores per fàbrica a França

1.500

Nombre mitjà de filadores per fàbrica a Prússia

1.500

Nombre mitjà de filadores per cap

A França

una persona per 14 filadores

A Rússia

una persona per 28 filadores

A Prússia

una persona per 37 filadores

A Baviera

una persona per 46 filadores

A Àustria

una persona per 49 filadores

A Bèlgica

una persona per 50 filadores

A Saxònia

una persona per 50 filadores

Als petits estats alemanys

una persona per 55 filadores

A Suïssa

una persona per 55 filadores

A Gran Bretanya

una persona per 74 filadores

«Aquesta comparació», diu el senyor Redgrave, «és encara més desfavorable a Gran Bretanya en la mesura que hi ha un gran nombre de fàbriques on es teixeix mecànicament alhora que es fila, mentre que de la taula no es substreuren els teixidors, i les fàbriques de l’exterior són principalment fàbriques de filar; si fos possible comparar-les equitativament de forma estricta, podria trobar moltes fàbriques filadores de cotó en el meu districte on mules que contenen 2.200 filadores són supervisades per un home (minder) i dos ajudants, que generen diàriament 220 lliures de fil, que mesura 400 milles de longitud». («Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1866», p. 31-37 passim. .

Hom sap que a l’Europa oriental, igual com a Àsia, les companyies angleses tenen línies ferroviàries en construcció i que hi empren al costat dels autòctons un cert nombre de treballadors anglesos. Forçats per la necessitat pràctica, han hagut de tindre en compte les diferències nacionals en la intensitat del treball, sense que això els comportàs cap pèrdua. La llur experiència ensenya que fins i tot si el nivell salarial es correspon més o menys a la intensitat mitjana de treball, el preu relatiu del treball (en relació al producte) es mou generalment en el sentit oposat.

En «Assaig sobre els nivells salarials» (66), una de les seus primeres obres econòmiques, H. Carey cerca demostrar que els diferents salaris nacionals són directament proporcionals al grau de productivitat de la jornada laboral nacional, per tal de treure d’aquesta proporció internacional la conclusió que el salari puja o baixa principalment d’acord amb la productivitat del treball. Tota la nostra anàlisi de la producció de plus-vàlua mostra l’absurditat d’aquesta conclusió, fins i tot si el propi Carey hagués demostrat les seues premises per comptes d’anar amunt i avall d’un munt de material estatístic amb la manca de crítica i la superficialitat que li són habituals. El millor és que no sosté que les coses es comporten realment com ho haurien de fer segons la teoria. La intervenció estatal hauria falsificat particularment les relacions econòmiques espontànies. Hom hauria per tant de comptar els salaris nacionals com si la pròpia part que recau en l’estat en forma de contribucions, recaigués en el propi treballador. No hauria de pensar el senyor Carey que aquests «costos estatals» són també un «fruit espontani» del desenvolupament capitalista? El raonament és del tot propi del primer home que va declarar les relacions de producció capitalistes lleis naturals i racionals eternes, el lliure joc harmònic de les quals és tan sols interromput per la intervenció estatal, per descobrir després que la influència diabòlica d’Anglaterra en el mercat mundial, una influència que, segons sembla, no sorgeix de les lleis naturals de la producció capitalista, fa necessària la intervenció estatal, és a dir la protecció d’aquestes lleis naturals i racionals mitjançant l’estat, alias el sistema proteccionista. Va descobrir a més que els teoremes de Ricardo, etc., on es formulen els antagonismes i contradiccions socials existents, no són el producte ideal del moviment econòmic real, sinó que, contràriament, els antagonismes reals de la producció capitalista a Anglaterra i arreu són el resultat de la teoria de Ricardo i els altres! Finalment descobrí que, en darrera instància, és el comerç qui anorrea la bellesa i harmonia innates del sistema de producció capitalista. Encara una passa més, i descobriria tal vegada que l’únic error en la producció capitalista és el propi capital. Tan sols un home dotat amb una manca de crítica tan corprenedora i amb aital erudició de faux aloi, malgrat la seua heretgia proteccionista, mereixia esdevindre la font secreta de la saviesa harmònica d’un Bastiat i de tots els altres optimistes del lliure comerç del present.


Notes

(64) «No és acurat dir que els salaris» (ací es tracta del llur preu) «pugen perquè hom puga comprar amb ells més d’un article més barat». (David Buchanan en la seua edició d’A. Smiths «Wealth etc.», 1814, v. I, p. 417, Note). <=

(64a) En un altre lloc investigarem en quines circumstàncies relacionades amb la productivitat es pot modificar aquesta llei en branques individuals de la producció. <=

(65) James Anderson remarca en polèmica contra A. Smith: «Paga la pena igualment remarcar que, malgrat que el preu aparent del treball és habitualment inferior en els països pobres, on els productes de la terra i el gran són en general barats, és un fet que en la majoria dels casos són realment superiors als d’altres països. Ja que no són els salaris lliurats al treballador per dia ço que constitueix el preu real de treball, sinó el seu preu aparent. El preu real és allò que li costa realment a l’empresari la realització d’una determinada quantitat de treball, i considerat en aquesta llum, el treball és en gairebé tots els casos més barat en els països rics que no en els més pobres, encara que el preu del gra i d’altres provisions siga habitualment molt més baix que en els primers... El treball pagat per jornades és molt més baix a Escòcia que a Anglaterra... El treball a preu fet és generalment més barat a Anglaterra». (James Anderson, «Observations on the means of exciting a spirit of National Industry etc.», Edinb. 1777, p. 350, 351). - Contràriament uns baixos salaris produeixen un encariment del treball. «El treball és més car a Irlanda que a Anglaterra... perquè els salaris són més baixos». (Nr. 2074 in «Royal Commission on Railways, Minute», 1867). <=

(66) «Essay on the Rate of Wages: with an Examination of the Causes of the Differences in the Conditions of the Labouring Population throughout the World», Philadelphia 1835. <=