I. La dictadura com a remei heroic
L’actitud del senyor Cambó ens recorda un episodi del moviment obrer francès. Uns quants anys enrera, en establir-se a França l’impost sobre els salaris, les organitzacions sindicals de totes les tendències se’n declararen adversàries, però mentre la Confederació General del Treball Unitària preconitzava la lluita contra l’impost, la Confederació reformista, bo i condemnant-lo verbalment publicava un fascicle en el qual es donaven indicacions detallades als treballadors sobre la manera de fer-lo efectiu.
El leader regionalista es declara partidari en principi -Bismarck ja deia que declarar-se partidari en principi d’alguna cosa equival a declarar-se’n enemic-, però les reserves que formula i els motius poderosos que troba per justificar l’existència d’aquest règim excepcional, converteixen el seu llibre en quelcom de molt semblant al fascicle dels terroristes francesos, a una mena de «guia teòrica i pràctica de les bones dictadures».
La idea fonamental del nostre autor és que les dictadures constitueixen un remei heroic contra les malalties del cos social. «No -diu-, no hem d’establir el fet de les dictadures com una desgràcia que hagi caigut a l’atzar i sense culpes sobre alguns països. Mirem el règim dictatorial com un remei aplicat a una pregona malura política que els pobles patien» (p. 135). Pertot arreu la dictadura ha vingut en una societat malalta, quan s’ha iniciat el pànic d’una catàstrofe imminent... Aleshores ha aclamat la dictadura que li oferia un remei per als seus mals (pàgina 140). La dictadura és un remei que, de grat o per força, s’aplica als pobles atacats de certes malalties, contra les quals llur organisme no posseeix les defenses adequades (p. 142). I la recepta, assegura el senyor Cambó, és excel·lent, com ho demostra amb els «admirables exemples» de la història de Roma (p. 142).
No us imagineu, tanmateix, que el nostre autor, el qual, no ho oblideu, és un demòcrata, sigui partidari d’aplicar la recepta en tots els casos. «Entre els mals que la dictadura pot haver de guarir -diu- n’hi ha de dues categories: els que tenen un caràcter agut i els que tenen un caràcter crònic. Ara, en les meves meditacions, he arribat a persuadir-me que la dictadura pot ésser un tractament eficaç per als primers; és en canvi ineficaç i àdhuc contraproduent aplicada als segons» (p. 141).
És difícil trobar una idea expressada amb més imprecisió. Què entén el senyor Cambó per mals aguts i mals crònics? Hi ha mals crònics que no són aguts, mals que són aguts i no són crònics i mals que són l’una i l’altra cosa alhora.
En lloc d’anar a cercar exemples a la Roma antiga, fóra preferible que el nostre autor apliqués el seu criteri al dia d’avui, als esdeveniments i situacions de què som testimoni. Prenem un exemple típic: a la Xina hi ha una situació aguda crònica creada per l’explotació inhumana i l’opressió de què són víctimes centenars de milions d’obrers i pagesos als quals l’imperialisme estranger i la burgesia indígena redueixen a un veritable estat d’esclavatge. Aquestes masses, en un gest que el senyor Cambó qualificaria naturalment de demagògic -puix li és ben difícil a un advocat de grans companyies de comprendre les condicions d’existència d’un «coolie»- es revolten contra l’opressió i aspiren, no menys demagògicament, els il·lusos, a emancipar-se. La burgesia, utilitzant com a instrument Txang-Kai-Xek, ofega el moviment en sang i instaura un règim de dictadura dels més abominables que coneix la història. I com que el mal agut -la misèria, l’explotació, l’escarni, l’opressió- és crònic, crònica haurà d’ésser, segons la teoria del senyor Cambó, la dictadura sagnant de Txang-Kai-Xek. I com que en aquest terreny els raonaments abstractes no tenen cap valor, tenim el dret de demanar a l’autor de Les Dictadures que digui categòricament de quin costat es decanten les seves simpaties, del del botxí o del de les víctimes.
Però examinem la qüestió sota un altre aspecte. La finalitat de la dictadura consisteix, segons el senyor Cambó, a «tenir cara» als moviments que posen en perill les institucions i, en aquest sentit, és a parer seu, un «tractament eficaç».
Una revolució proletària triomfant té també un ordre i unes institucions a conservar i a sostenir. És que, en aquest cas, el nostre autor considera igualment legítima la dictadura? És evident que no, com ho és que, en el cas concret de la Xina a què hem fet al·lusió, les seves simpaties es decanten pel botxí i no per les víctimes. I no pot ésser altrament, puix que l’únic ordre la conservació del qual el preocupa és l’ordre capitalista. En totes les seves disgressions sobre les circumstàncies que aconsellen l’aplicació del «remei heroic» traspua aquesta preocupació fonamental, a la qual no vacil·la a sacrificar les seves preteses conviccions democràtiques. En aquest punt arriba a un veritable virtuosisme d’hipocresia i d’eclecticisme.
El senyor Cambó, ben entès, és un devot de les formes legals, de les institucions parlamentàries; però «els règims de llibertat poden establir el règim de dictadura legal per tenir cara a certes crisis patològiques agudes... i això sense que llibertat ni institucions en pateixin» (p. 141). Quina subtilitat! Aquesta idea d’una dictadura legal que deixa intacta la llibertat és una meravella. L’essencial és que el dictador, després d’haver governat sense control, doni compte «a les institucions» de la seva gestió, com ho feia la dictadura romana davant el senat (pàgina 142). «Enemics de la dictadura burgesa -ve a dir el senyor Cambó- suporteu-la resignadament i pacient, que quan arribi al seu termini, tindreu el consol de llegir a la premsa -si les delícies del règim us permeten de viure fins a aquest moment- el relat del vostre martirologi fet pel dictador davant les «institucions».
Però el nostre autor no s’atura aquí. Després d’insistir sobre la insuficiència del parlament, el qual, «amb les seves deliberacions públiques i lentes, deixaria desarmat el país i les seves institucions davant els enemics interiors o exteriors» (p. 145), i la necessitat de delegar funcions excepcionals al poder executiu, delegació que, naturalment, «ve seguida sempre d’un rendiment de comptes» (p. 146) (quin respecte més entendridor pels principis democràtics!), arriba a la conclusió que, en certes circumstàncies, és permès d’obrar amb menys contemplacions. «De vegades, el perill és tan greu -diu-, tan pròxim, que la sola deliberació parlamentària per a la instauració de la dictadura podria llevar-li tota eficàcia. En aquest cas, el govern assumeix la responsabilitat de prendre’s les facultats que necessita; «ell mateix s’atribueix la dictadura»; i tranquil·litzeu-vos, que els principis seran salvats; suporteu resignadament les garrotades, que «una vegada obviat el perill, es presenta davant el poder parlamentari a donar compte de la seva acció...» (p. 146).
Finalment, l’entusiasme pels avantatges de la dictadura el porta tan lluny, que la considera necessària no solament ja en els casos de «malaltia aguda», sinó també en els de «malaltia crònica». Aleshores és indicada «la dictadura legal, establerta i condicionada pel parlament» (p. 147) i, com per esvair els últims dubtes que poguessin romandre sobre les seves veritables opinions, el senyor Cambó acaba per reconèixer que «en molts de casos en què el cos polític pateix una malaltia crònica, la intervenció d’una dictadura il·legal, instaurada per un cop d’estat o una revolució, pot tenir els seus avantatges» (p. 147).
Resumint: com que després de la guerra imperialista del 1914-1918 i la revolució russa, l’organisme capitalista sofreix una «malaltia aguda i crònica» que les institucions parlamentàries normals són ineficaces per a guarir, s’imposa l’adopció d’un remei heroic: la dictadura descarada de la burgesia.
Aquesta és la concepció real de l’autor de Les Dictadures. Les seves disgressions capcioses a l’entorn de la qüestió no persegueixen altre fi que subornar els incauts.
Els tres capítols que el leader regionalista dedica a examinar els avantatges i els inconvenients d’una «bona dictadura» refermen aquesta conclusió.
II: Els avantatges i els inconvenients d’una «bona dictadura» segons el senyor Cambó.