III. La substitució de les dictadures
Després d’haver estudiat la repercussió negativa de les dictadures en l’activitat política, el leader regionalista arriba a la conclusió que aquest caràcter negatiu és una conseqüència directa del règim, puix que, en suprimir la lluita política, «elimina la possibilitat que sorgeixi... un altre dictador». «Podríem dir -afegeix- que una dictadura és un règim que ho pot fer tot, menys crear un nou dictador» (p. 170). I per tal de demostrar «l’inconvenient que pot constituir per a un país la manca, en moments difícils, de forts temperaments polítics» (p. 174), cita entre altres exemples, el de la conflagració imperialista del 1914-1918 i el de la guerra franco-prussiana. Segons el nostre autor, Alemanya perdé la guerra no a conseqüència de la seva inferioritat militar -«tots els avantatges militars, diu, estaven en favor d’ella» (p. 174)-, sinó de la superioritat política dels aliats; el 1870 França perdé la guerra, bé que l’avantatge militar estigués en favor seu, perquè «un dictador mediocre, voltat de polítics encara més mediocres, no sabé preparar-la ni dirigir-la» (p. 175).
Constatem, primer de tot, dos errors de fet.
Si durant el primer període de la guerra imperialista Alemanya era militarment superior, no es pot dir el mateix -no creiem que en pugui dubtar ningú- després de la intervenció americana, que féu tombar la balança del costat de l’Entente, augmentant-ne considerablement la puixança. No posem en dubte el rol importantíssim que els homes polítics juguen en la guerra, però en el cas que ens ocupa, ultra que fóra difícil provar la superioritat dels homes polítics francesos, el factor decisiu fou el militar, i la superioritat en aquest punt pertanyia indiscutiblement als aliats. Pel que fa al 1870, ens sembla, si més no, aventurat afirmar que l’avantatge militar estigués a favor de França. Per una sèrie de motius d’ordre econòmic, social i polític que no podem estudiar aquí, la França del segon imperi es trobava en tots els aspectes en un estat d’inferioritat manifesta respecte a Prússia, la qual, amb la seva victòria, coronava la unitat de l’imperi, indispensable al desenvolupament del capitalisme.
El mètode abstracte del senyor Cambó, la seva preocupació constant de subordinar els fets a la concepció ideològica bastida apriorísticament, sense tenir en compte les forces socials, els veritables ressorts que mouen la història, el condueix a conclusions falses, que, com hem vist en el curs d'aquestes planes, el posen en contradicció evident amb la realitat històrica. Si la tesi que comentem fos justa, la victòria militar dels bàrbars sobre Roma caldria atribuir-la a la superioritat política dels primers, la qual cosa hom no pot sostenir seriosament àdhuc tenint en compte l’estat de descomposició a què havia arribat l’imperi.
Però retornem a la qüestió concreta de les dictadures, de la qual ens ha obligat a separar-nos el senyor Cambó.
La dictadura burgesa extralegal indiscutiblement no és el règim més adequat per afavorir el desenvolupament de l’activitat política en el sentit democràtic del mot. Això no significa, però, que sota aquest règim sigui impossible la manifestació de tota activitat en aquest sentit. La dictadura de Porfírio Díaz provocà la revolució de 1910, que el senyor Cambó considera, naturalment, com un excès demagògic que no pot servir d’exemple. La dictadura de Napoleó III provocà un desvetllament popular que determinà la caiguda del segon Imperi, la proclamació de la «Commune». Les dictadures existeixen mentre hi ha motius d’ordre econòmic i social que les originen, i desapareixen quan aquests motius perden la seva força. Per això la dictadura en si és un element insuficient per determinar tant l’absència completa de vida política com la impossibilitat d’una substitució d’una dictadura per una altra. El fet normal és que una dictadura no sigui immediatament substituïda per un règim idèntic, per la raó ben senzilla que si cau és que han desaparegut les bases en què es recolzava, els motius que justificaven la seva existència. Però en els període turbulents de la història, els esdeveniments se succeeixen amb una rapidesa extraordinària, i les circumstàncies varien no menys ràpidament. La dictadura jacobina no fou substituïda immediatament per una altra dictadura (bé que el Directori tingués ben poc de comú amb una república democràtica en el veritable sentit de la paraula), però el cop d’estat del 9 thermidor preparà el XVIII brumari i, amb ell, l’adveniment del Consolat i, més tard, de l’Imperi. A Rússia, sota l’autocràcia, florí l’activitat política, i la dictadura dels grans terratinents, representada pel tsar, fou gairebé immediatament seguida de la dictadura proletària. En aquests casos es tracta, naturalment, de la substitució de la dictadura d’una classe per la d’una altra. Però la història ens ofereix exemples de la successió d’una dictadura per un règim substancialment (és a dir, pel seu contingut de classe) gairebé idèntic. Així, entre la dictadura de Napoleó III i la de Thiers, el botxí de la «Commune», en essència no hi ha cap diferència. I el mateix podríem dir dels innombrables dictadors que s’han succeït a les repúbliques llatino-americanes.
Els raonaments del senyor Cambó estan inspirats en una preocupació única: trobar els mitjans adequats per a garantir la seguretat de l’ordre capitalista contra els atacs del moviment obrer revolucionari. En aquest sentit, la dictadura extralegal, com hem dit, li sembla evidentment el règim més avantatjós.
Però el problema de la substitució de la dictadura li provoca una inquietud legítima. I és que comprèn perfectament que, al capdavall, l’adopció d’aquest sistema constitueix un recurs desesperat, l’esgotament del qual limita considerablement els mitjans de defensa de la burgesia. En aquestes circumstàncies, l’essencial consisteix a trobar altres formes polítiques susceptibles de conservar en essència la dictadura bo i donant-li un vernís superficial de democràcia.
El fi que persegueix el leader regionalista no és, doncs, la desaparició de la dictadura, sinó el seu reforçament. Ara, que la defensa subreptícia que fa d’aquest règim és més perillosa que la dels partidaris declarats, puix que la cobreix de frases hipòcrites sobre la democràcia susceptibles de provocar una certa confusió i àdhuc de mistificar certs elements excessivament càndids.
Assenyalem, encara, els errors de fet i d’apreciació en què incorre el nostre autor -i que no podem comentar detalladament per no allargar excessivament aquest treball- en defensar la seva tesi.
El senyor Cambó atribueix la diferència existent entre l’Argentina, «un dels països més consolidats del món» (p. 201), i Mèxic, que viu, d’ençà de la caiguda de Porfírio Díaz, «en un període anàrquic de revolucions i contrarrevolucions» (p. cit.), al fet que en el primer d’aquests dos països existís un règim de llibertat i en el segon un règim de dictadura. Aquesta concepció és fonamentalment errònia. No són els règims els que han determinat els esdeveniments, sinó els esdeveniments els que han determinat els règims. L’Argentina és un país relativament consolidat i de règim democràtic perquè és el més industrialitzat de l’Amèrica llatina. Mèxic, al contrari, és un país amb una indústria molt poc desenvolupada, en el qual el proletariat gairebé no existeix (bé que el nostre autor cometi l’enormitat d’afirmar que el 90% de la població està compost de proletaris) (p. 203); la inestabilitat de la seva situació, les commocions constants que sotraquegen el país es deuen, d’una part, a l’acció de l’imperialisme, i, de l’altra, a la persistència del problema agrari, que les revolucions no han solucionat fins ara. ¿No s’adona el nostre autor que en escriure, com ho fa a les pàgines 202-203 del seu llibre, que «no hi havia a Mèxic, en finir la dictadura de Porfírio Díaz, sinó l’estructura social rudimentària que havia deixat la colonització espanyola», refuta la seva pròpia tesi sobre les causes del llarg període de commocions socials i polítiques que travessa Mèxic?
Assenyalem encara un error de fet. L’església, no sols sostenia Porfírio Díaz i els hisendats, sinó que ella mateixa és una gran propietària agrària,[65] fet que explica el seu rol netament contrarevolucionari.
65. «Aquellos religiosos de hábitos polvorientos y roídos son dueños, a principios del siglo XIX, según Humboldt, de las cuatro quintas partes de la propiedad territorial de Méjico, apesar de sus votos de pobreza y apesar de toda las prohibiciones de la ley, una vez màs burlada... Al cabo de tres siglos de colonización española, la organización social de Méjico era muy semejante a la que existía en tiempos de Montzezuma II» (Luis Araquistain, La Revolución Mejicana, Madrid, 1929, pp. 50-51).