1925-1926
APÈNDIX: EUROPA I AMÈRICA
IV. L’EXPANSIÓ IMPERIALISTA DELS ESTATS UNITS
Donada la potència dels Estats Units i la feblesa d’Europa, és inevitable un nou repartiment de forces, d’esferes d’influència i de mercats mundials. Amèrica ha d’estendre’s i Europa comprimir-se. Tal és la resultant dels processos fonamentals que s’efectuen al món capitalista. Els Estats Units s’endinsen per tots els camins i prenen l’ofensiva per tot arreu. Operen d’una manera estrictament “pacífica”, és a dir, sense fer ús de la força armada, “sense efusió de sang”, com deia la Santa Inquisició quan cremava vius els heretges; s’estenen pacíficament perquè els seus adversaris, tremolant les dents, retrocedeix pas a pas davant aquesta nova potència, sense arriscar-se a xocar-hi obertament. Tal és la base de la política “pacífica” dels Estats Units. El seu principal instrument el constitueix actualment el capital financer, amb una reserva d’or de 9.000 milions de rubles. És una força terrible, una força que escombra tot al seu pas arreu del món, i particularment en l’Europa devastada i empobrida. Concedir o negar emprèstits a tal o qual país d’Europa és, en molts casos, decidir la sort, no sols del partit en el poder, sinó també del règim burgès. Fins ara, els Estats Units han invertit 10.000 milions de dòlars en l’economia dels altres països. D’aquests 10.000 milions 2.000 han estat perdonats a Europa, afegint-se als precedentment subministrats per a la seua devastació. Com sap hom, els crèdits es concedeixen per a la “restauració” d’Europa. Destrucció, després restauració: dues operacions que es completen, perquè els interessos de les sumes destinades tant a una com a l’altra aniran a la mateixa caixa. A més, els Estats Units han col·locat capitals en l’Amèrica Llatina, que, des del punt de vista econòmic, esdevé cada vegada més un Domini d’Amèrica del Nord. Després d’Amèrica del Sud, el país que més crèdits ha obtingut és el Canadà; segueix després Europa. Les altres parts del món han rebut molt menys.
Aquesta suma de 10.000 milions és ínfima per a un país tan poderós com els Estats Units, però augmenta ràpidament. Per tal de comprendre el mecanisme d’aquest procés, cal, sobretot, adonar-se del ritme d’aquesta acceleració. En els set anys que han seguit la guerra, els Estats Units han invertit en l’estranger uns 6.000 milions de dòlars; gairebé la meitat d’aquesta suma ha estat subministrada en aquests dos darrers anys; en 1925, les inversions han estat força més elevades que en 1924.
En vigílies de la guerra, els Estats Units tenien encara necessitat de capital estranger; rebien aquest capital d’Europa i el col·locaven en la seua indústria. El desenvolupament de la seua producció, en un cert moment, menà a la ràpida constitució d’un capital financer. Per a assolir aquest capital financer foren necessàries prèviament considerables inversions de capitals i un augment formidable de l’utillatge. Però, una vegada començat, aquest procés es desenvolupa amb un ritme cada vegada més accelerat als Estats Units. Allò que fa dues o tres anys pertanyia encara al domini de les previsions, es realitza actualment davant els nostres ulls. Però açò únicament és el començament. La campanya del capital financer americà per la conquesta del món no començarà realment sinó demà.
Fet summament significatiu: en el curs de l’any transcorregut, el capital americà ha abandonat cada vegada més els emprèstits governamentals pels emprèstits industrials. El sentit d’aquesta evolució és clar. “Vos hem donat el règim del pla Dawes, vos hem subministrat la possibilitat de restablir la divisa nacional en Alemanya i Anglaterra, consentirem a fer el mateix sota certes condicions amb França; però açò sols és un mitjà per a assolir al nostre fi; ara bé, la nostra finalitat consisteix en apoderar-nos de la vostra economia.” Aquests dies he llegit en el Tag, òrgan de la metal·lúrgia alemanya, un article titulat: “Dawes o Dillon”. Dillon és un d’aqueixos nous condottieri que la finança americana envia a la conquesta d’Europa. Anglaterra engendrà a Cecil Rhodes, el seu últim aventurer colonial de gran envergadura, que fundà en el sud d’Àfrica un nou país. Ara neixen en Amèrica els Cecil Rhodes, no per a l’Àfrica del Sud, sinó per a l’Europa central. Dillon té la missió de comprar a baix preu la metal·lúrgia alemanya. A aquest efecte ha reunit 50 milions de dòlars només (Europa no es ven ara a alt preu) i, amb aquests 50 milions de dòlars en la butxaca, no es deté davant les barreres europees que formen les fronteres d’Alemanya, de França, de Luxemburg. Necessiten reunir el carbó i el metall, vol crear un trust europeu centralitzat, no es preocupa molt de la geografia política, crec fins i tot que no la coneix. En efecte, ¿per a què? 50 milions de dòlars en l’Europa actual valen més que tota la geografia. (Rialles). La seua intenció, es diu, consisteix en agrupar en un trust únic la metal·lúrgia de l’Europa central, per a oposar-la després al trust americà de l’acer, el rei de la qual és Harry. Així, quan Europa “es defensa” contra el trust americà de l’acer, no és en realitat més que l’instrument d’un dels dos consorcis americans que es combaten entre si, per a unir-se, en un determinat moment, a fi d’explotar-la més racionalment. Dawes o Dillon, no hi ha una altra sortida, com diu l’òrgan de la metal·lúrgia alemanya. Amb qui marxar? Dawes és un creditor armat de cap a peus. Amb ell, no pot hom sinó sotmetre-s’hi. Però Dillon és en certa manera un company, d’un tipus especial, és veritat, però que potser no ens estrangule... L’article acaba amb aquesta frase significativa: “Dillon o Dawes, tal és la qüestió capital per a Alemanya en 1926.”
Els americans s’han assegurat ja, mitjançant la compra d’accions, el control dels quatre Bancs més importants d’Alemanya. La indústria alemanya del petroli s’aferra visiblement a l’Estàndard Oïl americana. Les mines de zinc, que pertanyien antany a una empresa alemanya, han passat a mans de Harriman, que, gràcies a això, obté el control del zinc brut en tot el mercat mundial. El capital americà treballa a l’engròs i al detall. A Polònia, el trust americà-suec dels llumins adopta les seues primeres mesures preparatòries. A Itàlia se’n va més lluny. Els contractes que les societats americanes signen amb Itàlia són dels més interessants. S’encarrega a Itàlia, per dir-ho així, d’administrar el mercat del pròxim Orient. Els Estats Units enviaran a Itàlia els seus productes semiacabats, amb l’objecte que aquesta última els adapte al gust del consumidor. Amèrica no té temps d’aturar-se en detalls. Subministra productes estandarditzats. I l’omnipotent patró transatlàntic ve a casa de l’artesà dels Apenins i li diu: “Aquí tens tot el que necessites, però embelleix-lo un poc i arregla’l a gust dels asiàtics.”
França no hi ha arribat encara. Es resisteix i s’insubordina. Però ja caurà. Haurà d’estabilitzar la seua divisa, és a dir, passar el cap pel nus escorredor d’Amèrica. Tots els Estats esperen el seu torn a la finestreta de l’oncle Sam. (Rialles)
Quant han gastat els americans per a assegurar-se semblant situació? Una suma ínfima. El capital col·locat en l’estranger arriba a 10.000 milions de dòlars, sense comptar els deutes de guerra. Europa ha rebut en tot i per tot 2.500 milions, i Amèrica comença ja a tractar-la com a país conquerit. No obstant això, allò que han col·locat els americans en l’economia europea no representa més que la centèsima part de la fortuna total d’aquesta última. Quan la balança oscil·la, basta un lleuger colpet per a fer-la inclinar d’una banda. Els americans han donat aquest colpet i ja són els amos. Europa no té els capitals necessaris per a la seua restauració i els fons de circulació necessaris per a la part ja restaurada de la seua economia. Posseeix immobles i materials que valen centenars de milions, però li manquen una desena de milions per a posar la màquina en moviment. L’americà arriba, dóna els deu milions i posa condicions. És l’amo; està com a la seua casa. M’han comunicat un article summament interessant d’un d’aqueixos nous Cecil Rhodes que Amèrica fa sorgir ara i els noms dels quals ens veiem obligats a aprendre. No és molt agradable, però no queda un altre remei. Ja hem après bé el nom de Dawes. Dawes no val un cèntim, però tota Europa no pot res contra ell. Demà aprendrem el nom de Dillon o el de Max Wirkler, vicepresident de la Companyia del Servei Financer. (Rialles, aplaudiments) Acaparar tot allò que siga possible en el món, s’anomena ocupar-se del servei financer, Max Wirkler parla del servei financer en llenguatge poètic, quasi bíblic.
“Ens ocupem [diu], de sostenir financerament els governs, les autoritats locals i municipals i les corporacions privades. Els diners americans ha permès restaurar el Japó després del tremolor de terra; els fons americans han permès derrotar Alemanya i Àustria-Hongria i han exercit un paper importantíssim en la reconstrucció d’ambdós països.”
Hom comença per destruir, després restaura. I per l’una i l’altra operació percep hom una honrada comissió. Només el terratrèmol del Japó ha sobrevingut evidentment sense la participació del capital americà. (Rialles) Però escoltem la continuació: “Concedim emprèstits a 1as colònies holandeses i a Austràlia, al Govern i a les ciutats de l’Argentina, a les indústries mineres sud-africanes, als productors de nitrats de Xile, als plantadors de cafè del Brasil, als productors de tabac i cotó de Colòmbia. Donem diners al Perú per a la realització de projectes sanitaris; se’ls donem als bancs danesos, als industrials suecs, a les estacions hidroelèctriques de Noruega, als establiments bancaris finlandesos, a les fàbriques de construccions mecàniques de Txecoslovàquia, als ferrocarrils de Iugoslàvia, a les obres públiques d’Itàlia, a la Companyia de Telèfons espanyola.”
Evidentment aquesta enumeració és impressionant. És l’efecte dels 60.000 milions de dòlars que posseeixen en l’actualitat els bancs nord-americans. I hem de continuar escoltant aquesta simfonia en el proper període històric.
Poc després de la guerra, quan la Societat de Nacions es trobava en vies de constitució i els pacifistes de tots els països d’Europa mentien cadascun en el seu idioma, l’economista anglès Georges Pesch, home dels millors intencionats, proposà que s’organitzés un emprèstit de la Societat de Nacions i reconstrucció de la humanitat. Calculà que es necessitarien 35.000 milions de dòlars per a aquesta magna empresa, i proposà que els Estats Units subscrigueren per 15.000 milions de dòlars, Anglaterra per 5.000 milions i els altres països pels 15.000 milions restants. D’acord amb aquest projecte, els Estats Units havien de subministrar, doncs, gairebé la meitat d’aqueix gran emprèstit i com les altres accions havien d’estar repartides entre un gran nombre d’Estats, els Estats Units hauria tingut el control de la institució. L’emprèstit salvador no passà de projecte, però allò que ara succeeix és en els fons una realització més eficaç del mateix pla. Els Estats Units acapara progressivament les accions que li donaran el control del gènere humà. Gran empresa, per cert, però arriscadíssima. Els americans no trigaran a convèncer-se’n.