1925-1926
APÈNDIX: EUROPA I AMÈRICA
VI. EL PACIFISME AMERICÀ EN LA PRÀCTICA
En totes les qüestions, el temps és el millor crític. Vegem quins han estat en realitat els mètodes americans de penetració pacífica durant aquests darrers anys. Una simple enumeració dels fets més importants demostrarà que el “pacifisme” americà ha triomfat en tota la línia; però ha triomfat com a mètode d’espoliació imperialista velada i de preparació, si fa o no fa, encoberta de les més temibles col·lisions.
Fou en la Conferència de Washington de 1922 on el “pacifisme” americà revestir la seua expressió més crua i revelà millor la seua naturalesa. En 1919-20, moltes persones, jo entre elles, es preguntaven què succeiria en 1922-23, quan el programa naval dels Estats Units assegurés a aquests últims la igualtat amb Anglaterra. És possible, ens preguntàvem, que la Gran Bretanya, que manté la seua dominació gràcies a la superioritat de la seua flota sobre la dels dos països més forts reunits, abandone aqueixa superioritat sense combat? Eren molts els que, com jo, albiraven la possibilitat d’una guerra entre Anglaterra i Amèrica, amb la participació del Japó, cap a 1922-23. Ara bé, què ha succeït? En compte de la guerra, el “pacifisme” pur. Els Estats Units invitaren Anglaterra a Washington i li digueren: “Tinga la bondat de racionar-se: nosaltres posseirem cinc unitats; vostè, cinc; el Japó, tres; França, tres.” Heus aquí el programa naval. L’ha acceptat Anglaterra?
Què és açò? “Pacifisme”, però un pacifisme que imposa la seua voluntat per la seua formidable superioritat econòmica i prepara “pacíficament” la seua superioritat militar per al proper període històric.
I el pla Dawes? Quan Poincaré s’agitava en l’Europa central amb els seus plans lil·liputencs, apoderant-se de la conca del Ruhr, els americans apuntaven amb el seu prismàtic, miraven i esperaven. I quan la baixada del franc i altres inconvenients obligaren Poincaré a retirar-se, L’americà vingué i presentà el seu pla de pacificació d’Europa. Comprà el dret de dirigir Alemanya per 800 milions de marcs, dels quals, d’altra banda, Anglaterra en donà la meitat. I per aquesta miserable suma de 400 milions de marcs, la Borsa de Nova York imposà el seu control al poble alemany. Bell pacifisme, certament! Un nus escorredor per a penjar-se!
I l’estabilització del canvi? Quan el canvi oscil·la en Europa, l’americà no s’hi troba a gust. No s’hi troba a gust perquè permet Europa exportar barat. L’americà necessita un canvi estable per al cobrament regular dels interessos dels seus préstecs i, en general, per a l’ordre financer. Si no fóra així, ¿com podria invertir els seus capitals en Europa? Per això ha obligat els alemanys a estabilitzar la seua divisa; per això ha obligat els anglesos a fer un igualment concedint-los un préstec de 300 milions de dòlars. Lloyd George deia no fa molt de temps: “La lliura esterlina mira ara al dòlar cara a cara.” Lloyd George és un vell bromista. Si la lliura esterlina mira al dòlar cara a cara, és perquè té un puntal de 300 milions de dòlars per a posar-la dreta. (Rialles)
I com estan les coses a França? La burgesia francesa tem l’estabilització de la divisa nacional. És una operació dolorosíssima. L’americà diu: Si no ho consentiu, no vos prestaré res i vos les arreglareu com vulgueu. L’americà exigeix de França que es desarme per a pagar els seus deutes. ¿Quina cosa millor que aquest pacifisme pur, amb el desarmament i l’estabilització dels canvis? Amèrica es prepara “pacíficament” a doblegar França sota el seu jou.
La qüestió de la paritat or i dels deutes amb Anglaterra està ja resolta. Anglaterra, si no m’enganye, lliura ja als Estats Units uns 330 milions de rubles per any. Ha arreglat, al seu torn, la qüestió del deute italià, del que no percebrà sinó una part insignificant. França és la principal deutora d’Anglaterra i d’Amèrica, però fins ara, no ha pagat un cèntim. Però haurà de pagar, a menys de triomfar una revolució que anul·le tots els antics deutes. Alemanya efectua pagaments a França i Anglaterra que, per la seua vegada, ens exigeixen a nosaltres el pagament dels nostres deutes. En suma, el burgès anglès treu o es disposa a treure dels seus deutors europeus tot allò que puga, a fi d’enviar-lo després, amb una ajuda afegida per ell mateix, dellà l’Atlàntic, a l’oncle Sam. Què són en suma, Mr. Baldwin o el rei Jordi? Senzillament el recaptador en cap dels imposts d’Amèrica a la província anomenada Europa (Rialles), l’agent encarregat de fer efectiu els pagaments dels pobles europeus i d’expedir-los als Estats Units. Com hom veu, es tracta d’una organització de les més pacífiques: les relacions financeres dels pobles d’Europa estan regulades d’acord amb el deute Americà davall la vigilància del contribuent més puntual, Gran Bretanya, que ha guanyat per això el títol de recaptador principal d’imposts. La política europea d’Amèrica descansa completament a sobre aquest principi. Alemanya paga a França; Itàlia paga a Anglaterra: França paga a Anglaterra; Rússia, Alemanya, Itàlia, França, Anglaterra, pagueu-me. Açò és el que diu Amèrica. Aquesta jerarquia dels deutes és una de les bases del pacifisme americà.
La lluita mundial entre Anglaterra i Amèrica per la possessió del petroli ha provocat ja sacsades revolucionàries i conflictes militars a Mèxic, Turquia, Pèrsia. Però potser els periòdics ens anuncien demà que entre Amèrica i Anglaterra s’ha concertat una col·laboració pacífica per al domini de la nafta. Com s’efectuarà aqueixa col·laboració? Se celebrarà una conferència del petroli a Washington, on Amèrica dirà a Anglaterra: Acontenta’t amb una ració de nafta més modesta. I serà una nova prova del pacifisme de la millor llei.
En la lluita pels mercats també es procedeix de temps en temps a un arranjament “pacífic” de la qüestió. Parlant de la lluita pels mercats que es mena avant entre Anglaterra i Amèrica un escriptor alemany, antic ministre de no sé quin govern (els exministres són nombrosos en Alemanya), el Baró Reibnitz diu en substància: Anglaterra podrà evitar la guerra si deixa les mans lliures als Estats Units al Canadà, a Amèrica del Sud, en el Pacífic i en la costa oriental d’Àsia i Austràlia; “a ella li quedaran altres dominis fora d’Europa”. No veig molt bé què li quedarà a Anglaterra després d’açò. Però l’alternativa és clara: o la guerra, o la porció còngrua.
En allò que fa les matèries primeres estrangeres, heus aquí un últim capítol interessant en el màxim grau. Els Estats Units troben que els manquen moltes coses que altres posseeixen. Al respecte, els periòdics americans han publicat el mapa del repartiment de matèries primeres en el món. Ara parlen i discuteixen de continents sencers. Els pigmeus europeus s’inquieten per Albània, per Bulgària, per alguns corredors i malaurades parcel·les de terra. Els americans s’ocupen de continents; açò facilita l’estudi de la geografia i, sobretot, dóna amplitud als seus bandolerismes. (Rialles) Així, doncs, els periòdics americans han publicat el mapa del globus terrestre amb deu taques negres, deu grans llacunes dels Estats Units en matèries primeres: el cautxú, el cafè, els nitrats, l’estany, la potassa, i algunes altres menys importants. Sembla que totes aquestes primeres matèries són monopoli, no dels Estats Units, sinó d’altres països. El 70 per 100 de la collita mundial de cautxú s’obté en illes que pertanyen a Anglaterra; ara bé, Amèrica consumeix el 70 per 100 de la producció mundial del cautxú per als seus pneumàtics i altres articles. El cafè ve del Brasil. Xile, sostingut financerament pels anglesos, subministra els nitrats, i així successivament. Churchill decidí recuperar les sumes pagades a Amèrica en concepte de deutes augmentant el preu del cautxú. I Hoover, director del comerç americà, calculava que en 1925, els Estats Units havia pagat als anglesos pel cautxú de 700 a 800 milions de dòlars més del preu honrat. Hoover sap distingir perfectament els preus honests dels deshonestos; és la seua especialitat. Quan se’n assabentar, els periòdics americans posaren el crit al cel. Així, per exemple, l’Evening Post exclamava: “¿Per a què tots aqueixos Locarnos i Ginebres, aqueixes Lligues i protocols, aqueixes conferències de desarmament i conferències econòmiques, si un grup poderós de nacions aïlla intencionadament Amèrica?” Miren vostès aqueixa pobreta Amèrica, a la que s’aïlla i explota per totes les bandes! (Rialles) El cautxú, el cafè, l’estany, els nitrats, la potassa, tot açò ja ha estat agafat i monopolitzat, de manera que un bon multimilionari no pot fer una volta en automòbil, ni beure cafè fins a la sacietat... ni tenir tan sols una bala d’estany per a suïcidar-se si així se li antulla. (Rialles). Vertaderament, la situació és intolerable, és l’explotació per tot arreu! Hi ha com per a tombar-se viu en un fèretre “estandarditzat”! A aquest propòsit, Mr. Hoover ha escrit un article (i quin article!) compost exclusivament de preguntes (29 qüestions) a qual més interessant. Com vos imagineu, totes aquestes qüestions són puntes dirigides contra Anglaterra. Està bé vendre a més d’un preu honrat? No pot originar açò l’enverinament de les relacions entre els països? I si és així, no està el Govern obligat a intervenir-hi? I si un Govern que es respecta intervé, no pot ocasionar açò greus conseqüències? (Rialles). Un periòdic anglès, menys correcte que els altres, però més franc, escrigué sobre aquest particular: un imbècil pot fer més preguntes que puguen respondre cent homes intel·ligents. (Rialles). Aquest periòdic patriota tan sols desfogà la seua bilis. En primer terme, jo no puc admetre que un imbècil ocupe un lloc tan important, i fins i tot si així fóra... Camarades, no és una confessió, sinó una suposició lògica. (Rialles). Si fóra així, dic, no seria per això menys cert que Hoover es troba al capdavant del gegantí aparell del capital americà i que, per consegüent, necessita intel·ligència, perquè tota la “màquina” burgesa pensa per ell. En tot cas, després de les vint-i-nou preguntes de Hoover, cadascuna de les quals sonava com un tret a les oïdes de Baldwin, el cautxú baixà sobtadament de preu. Aquest fet aclareix millor que totes les xifres la situació mundial. Tal és en la pràctica el pacifisme americà.