Principis bàsics del marxisme-leninisme: una introducció.

Josep Maria Sisó

 



Capítol 3. L’economia política

L'economia política és l'estudi de les lleis fonamentals del moviment de tota l'economia d'una societat. Es pot distingir clarament dels interessos microeconòmics d'empreses o indústries particulars, encara que aquests, mitjançant l'agregació, la generalització o l'abstracció, es troben en l'esfera de l'economia política.

Els economistes clàssics britànics van ser els primers a establir fermament aquest tema com un camp d'estudi definit a la darrera part del segle XVIII i principis del segle XIX, quan la producció massiva de mercaderies, en particular el mode de producció capitalista, va assolir una posició dominant al si de les principals economies europees. La complexitat creixent d'un sistema de producció de mercaderies exigia un estudi sistemàtic.

D’entre els economistes clàssics, Adam Smith, a la seva La riquesa de les nacions (1776), va fer la presentació més completa i coherent del capitalisme en l'etapa de la lliure competència. Oposant-se fermament a les restriccions mercantilistes imposades per l'estat, va proposar la teoria que l'interès personal i la lliure competència fan del mercat un mecanisme d'autoregulació per a l'assignació eficient dels recursos, l'acumulació contínua de capital i la realització del bé comú.

Adam Smith va assenyalar el treball com la font de valor de la mercaderia, però es va preocupar molt més per l’important paper del mercat. David Ricardo va elaborar la teoria del valor del treball i es va preocupar pels interessos divergents dels treballadors, dels empresaris i dels propietaris i per la injustícia absoluta que una part dels beneficis anés a parar al propietari improductiu la reivindicació del qual es basa en la tradicional propietat privada de la terra. Va percebre la injustícia feta per part del terratinent al capitalista, però no va arribar a percebre la injustícia feta tant per part del capitalista com del terratinent al treballador.

Encara avui en dia, els economistes burgesos, com els fonamentalistes religiosos, prediquen la lliure competència o la lliure empresa malgrat que el capitalisme s'ha convertit durant molt de temps en un sistema de monopolis gegantins. Tanmateix, a causa de les crisis econòmiques recurrents i sempre més severes, els economistes burgesos, en diferents graus, donen una benvinguda favorable a la intervenció de l'estat capitalista en l'economia mitjançant polítiques i mesures fiscals i monetàries.

Com a resultat de la Gran Depressió dels anys trenta, la idea keynesiana d'utilitzar l'estat per a salvar el capitalisme de la crisi econòmica, restaurant l'equilibri entre l’oferta i la demanda mitjançant obres públiques, s'ha convertit en una part destacada de la veritat evangèlica de l'economia política burgesa. Anteriorment, des de mitjans del segle XIX, John Stuart Mill havia avalat lúcidament la intervenció de l'estat per raons de justícia redistributiva.

A mesura que ha anat evolucionant a partir dels treballs dels economistes clàssics, l'economia política burgesa ha representat, en conjunt, la perpetuació del sistema capitalista, el principi del benefici privat i la propietat privada dels mitjans de producció, la subordinació dels el sistema de producció al sistema de distribució, l'emmascarament de la font darrera dels ingressos (beneficis, salaris, interessos, lloguers, etc.) i el mite de la lliure empresa, fins i tot obviant els monopolis que dominen la societat capitalista.

L'economia política marxista és un estudi més exhaustiu i profund de les lleis del moviment del capitalisme que l'economia política burgesa. Karl Marx va establir les seves bases a El capital (vol. I, publicat el 1867), el qual tracta la gènesi, el desenvolupament i la decadència del capitalisme i apuntava a la possibilitat del socialisme. Per aprofundir en les lleis internes del moviment del capitalisme, es va concentrar en el sistema de producció més que en el sistema de distribució i va procedir a l'anàlisi de la mercaderia com a cèl·lula, la unitat orgànica bàsica, del mode de producció capitalista, més que en la de els fenòmens del mercat com ho fa l'economia política burgesa.

Marx va posar al descobert les lleis fonamentals del moviment que impulsen la lliure competència a desenvolupar-se cap a la concentració del capital i crear les mateixes forces que estan destinades a fer néixer el socialisme. Tanmateix, el desenvolupament de l'economia política marxista no va acabar aquí. Recolzant-se en les bases teòriques establertes per Marx, V. I. Lenin es va centrar en el capitalisme monopolista en el seu L’imperialisme, fase superior del capitalisme. Tot i així, l'economia política marxista no va parar de desenvolupar-se. Ha arribat a abastar la construcció de diverses economies socialistes. En resum, l'economia política marxista va des dels escrits teòrics de Marx fins a la construcció del socialisme.

Però en aquest capítol, tractarem només els següents: 1) La crítica al capitalisme de Marx; 2) La crítica al capitalisme monopolista de Lenin; i 3) la decadència del capitalisme i de l'imperialisme nord-americà. Reservem per a un capítol posterior una discussió completa sobre el socialisme. S'ofereix un annex com a document d’informació sobre el capitalisme preindustrial o l'acumulació primitiva de capital, ja que el capítol es concentra en el capital industrial com ho feren Marx i Lenin.[3]

 

A. La crítica al capitalisme de Marx

Karl Marx va tractar principalment del mode de producció capitalista en la seva etapa industrial, quan la producció en massa de mercaderies va guanyar el domini a les principals economies d'Europa. Tenia un gran avantatge sobre els economistes clàssics (als quals va estudiar a fons juntament amb l'enorme quantitat de dades econòmiques disponibles al Museu Britànic) ja que el capitalisme es va desenvolupar més plenament que abans i, per tant, podia ser més comprensible. Podria arribar fins a analitzar el sistema financer del capitalisme com mai abans ho havien fet els seus predecessors en l'estudi de l'economia política.

De tota manera, en la seva crítica al capitalisme, va començar amb l'anàlisi de la mercaderia, utilitzant críticament i desenvolupant encara més la teoria del valor del treball que havien proposat Adam Smith i David Ricardo, i que el primer havia manllevat del filòsof John Locke del segle XVII. Com els seus predecessors, Marx va afirmar que el valor de la mercaderia és la quantitat de temps de treball invertit en la seva producció. El temps de treball continua sent fins als nostres dies una mesura de la força de treball utilitzada en la producció.

Centrar-se en la mercaderia com a punt de partida de l'anàlisi és absolutament precís. Això afirma la primacia de la producció sobre la distribució en l'estudi d'un determinat mode de producció. La producció en massa de mercaderies és el que diferencia el capitalisme de tots els sistemes econòmics anteriors, que havien estat bàsicament economies naturals molt dependents de la natura o de la terra -la font original de riquesa- i caracteritzada per l'autosuficiència o la subsistència en localitats petites.

Per a poder ser considerada mercaderia, una cosa ha de tenir valor d'ús i valor de canvi. El valor d'ús significa que la cosa pot satisfer un desig humà. El valor de canvi significa que la cosa es pot intercanviar en el mercat per una altra cosa que normalment implica la mateixa quantitat de força de treball. Si una unitat d'una mercaderia determinada necessita un dia de treball a fer-se, s'intercanviarà per dues unitats d'una altra mercaderia, cadascuna de les quals triga mig dia a fabricar-se.

En la producció en massa de mercaderies que va caracteritzar el capitalisme, cap treballador pot afirmar haver produït un producte sencer. Si haguéssim de mesurar la quantitat de força de treball que es destina a la fabricació d'una mercaderia, haurem d'abstraure o fer la mitjana dels diferents estàndards de temps de treball o taxes de productivitat que intervenen en la fabricació de la mercaderia en una societat determinada. Així, parlem de temps de treball mitjà socialment necessari que es dedica a la fabricació d’aquesta mercaderia.

La força de treball per ella mateixa és una mercaderia en el sistema capitalista. El seu valor és la quantitat de temps de treball mitjà socialment necessari per produir els béns de primera necessitat (bens assalariats) per tal de mantenir i reproduir el treballador i la seva família. En el mercat de treball, el comprador capitalista de la força de treball ofereix el preu de la força de treball, que s'anomena salari: el valor de la força de treball en termes monetaris.

En general, la classe capitalista proporciona a la classe treballadora un salari de subsistència. Això hauria de cobrir, com a mínim, les necessitats físiques més reduïdes dels treballadors perquè tornin a treballar i també per a mantenir una classe com a font de mà d’obra. Per a mantenir la línia, els mateixos treballadors insisteixen en un nivell de salari mínim. Quan els negocis van bé, fins i tot es poden realitzar increments salarials per augmentar el nivell de competències productives entre els treballadors.

Interessa a la classe capitalista permetre el manteniment i la reproducció de la classe obrera. La força de treball és l'única mercaderia capaç de reproduir-se a si mateixa i de reproduir totes les altres mercaderies. El capital per si mateix no pot produir res. Històricament, no és més que una acumulació de força de treball. És força de treball congelada. En la producció de noves mercaderies, les màquines i les matèries primeres no creen cap nou valor. Els seus valors antics simplement es transfereixen a les noves mercaderies. Els nous valors afegits només poden provenir de la força de treball dels treballadors que s’ocupen de les màquines i les matèries primeres.

La classe capitalista extreu els seus beneficis del propi procés de producció. Els treballadors han de treballar durant un període superior al que es necessita per a produir l'equivalent al salari que se'ls paga. La diferència entre el valor total que creen els treballadors i els salaris que reben és el que s'anomena plusvàlua, això és el treball no remunerat. Aquesta és la font dels beneficis industrials i comercials, dels pagaments d'interessos i del lloguer de terres.

Per extreure una quantitat més gran de plusvàlua, els capitalistes prolonguen la jornada laboral i fan baixar els salaris. Això s'anomena plusvàlua absoluta. Durant el període de l'acumulació primitiva de capital que va durar uns centenars d’anys i que es va estendre fins a la primera meitat del segle XIX, la jornada laboral oscil·lava entre les divuit i les dotze hores amb salaris extremadament baixos.

Els capitalistes igualment poden escurçar la jornada laboral i augmentar els salaris. Però recorren a mètodes d'augment de la productivitat com l'acceleració, especialment com a resultat de la introducció de la cinta transportadora; les quotes de producció extremadament altes l'incompliment de les quals comporten una caiguda en els salaris; els sistemes de recompenses i càstigs que motiven als treballadors a proporcionar més feina en menys temps, i d’altres de similars. En aquest cas, la plusvàlua relativa és el que s'extreu.

Com a conseqüència de l'ús creixent de màquines i de la resistència dels treballadors a la llarga jornada laboral, aquesta es va reduir a dotze hores durant la major part del segle XIX, fins que es va reduir encara més a deu hores a finals de segle. La jornada laboral de vuit hores és en gran part un èxit del proletariat internacional del segle XX.

Tot i que la classe capitalista necessita els obrers com a font de nou valor en la producció, dels quals es poden obtenir beneficis, sempre hi ha una part considerable de la classe obrera que està aturada, ja sigui per un retard en l'absorció de pagesos desplaçats per part de la indústria a una economia en desenvolupament, ja sigui per un desequilibri al si d’una economia plenament desenvolupada. Aquests aturats reben el nom d'exèrcit de reserva del treball. Com més nombrosos són, més tendeixen a reduir el nivell dels salaris i per tant a augmentar la plusvàlua que es pot obtenir dels treballadors ocupats.

Com més gran és la plusvàlua, més gran és la taxa d'explotació laboral de la mà d’obra. La taxa de plusvàlua, també anomenada taxa d'explotació, s'obté dividint la quantitat de plusvàlua per la quantitat dels salaris pagats.

És la teoria de la plusvàlua la que diferencia radicalment l'economia política marxista de l'economia política burgesa. Mostra que els beneficis s'extreuen del procés de producció, en particular de la plusvàlua. Així mateix, mostra que l'explotació de la classe obrera està arrelada en el procés de producció i no en el mercat.

Encara que els principals economistes clàssics Smith i Ricardo havien afirmat la teoria del valor del treball, no la van desenvolupar en la mesura que ho va fer Marx. Després d'ells, la tendència general dels economistes burgesos, especialment al segle XX, ha estat la d’emmascarar-la o negar-la completament afirmant la primacia del mecanisme del mercat sobre el procés productiu i pretenent que els beneficis es fan al mercat, amb la diferència entre el preu de la compra i el preu de venda i viceversa.

Segons Marx, és important certament que les empreses capitalistes individuals tinguin en compte els preus de compra i venda. Però al mercat no es crea cap nou valor material. I en el conjunt de l'economia, els valors totals de la producció són iguals als preus totals del mercat.

El que és avantatjós per a la classe capitalista i els seus economistes en considerar el mercat com a una font de beneficis, és dissimular el procés d'explotació al si de la producció capitalista i al si de la història del capital. Els capitalistes poden afirmar que la seva inversió simplement genera ocupació unilateralment a un preu just establert en el mercat, sense que res sigui pres als treballadors als quals s’ha remunerat equitativament. A més, la classe industrial capitalista pot emprar els comerciants com a bocs expiatoris quan s'inicia una crisi econòmica i es manifesta sota la forma de fluctuacions de preus greus.

Com a conseqüència del fet que extreuen la plusvàlua del valor total creat pels treballadors i que així acumulen capital, els capitalistes competeixen entre ells per augmentar la seva productivitat i aconseguir economies d'escala. Es produeixen més béns en menys temps i a menys cost. Aquells que no aconsegueixen adoptar mètodes de producció més eficients se'ls exclou del mercat.

En una fase inicial, la competició consisteix essencialment en la captació de capital. Els guanyadors poden recaptar més capital que els perdedors. Aquest capital es divideix en dues parts: 1) el capital constant que consisteix en els mitjans de producció (béns d’equipament, matèries primeres, llocs de producció i similars, i 2) el capital variable, que és el fons pels salaris.

Però a mesura que la competència s'agita i passa de mans en mans, s’observa la tendència cada cop més gran d'augmentar la composició orgànica de capital, és a dir el capital constant. Al cap i a la fi, els guanyadors de la competició s'empassen als perdedors mitjançant fusions i altres formes d'absorció. Sempre hi ha la necessitat que els capitalistes competidors acumulin capital constant per consolidar la seva posició i augmentar encara més la productivitat.

El capital constant s'obté en detriment del capital variable. Les màquines que estalvien mà d'obra desplacen els treballadors. En la plena competència, els capitalistes també pensen com poden millorar la seva posició competitiva i augmentar els seus beneficis reduint el capital variable. Al principi, això vol dir baixar els salaris. Finalment, redueixen la seva força de treball adquirint màquines que estalviïn mà d'obra, cosa que té l’efecte d’augmentar el capital constant.

Els empresaris o empreses competidores actuen de manera anàrquica en la recerca dels seus interessos respectius pel que fa a la recerca de beneficis. Cap no entén que, reduint el capital variable i acomiadant als treballadors, cadascun està reduint la font de nous valors i, en efecte, de beneficis

El resultat és la tendència decreixent de la taxa de guany. La taxa de guany es determina dividint la plusvàlua entre el capital total (capital constant més capital variable). Si el capital constant augmenta però el capital variable es redueix, es redueix la quantitat de plusvàlua i igualment es redueix la taxa de guany.

L'alta productivitat dels béns de capital i la competència capitalista es reforcen mútuament per a produir béns a preus baixos en comparació amb els produïts en modes de producció endarrerits. Les matèries primeres es venen a preus de producció, equivalents al cost de la producció més un benefici mitjà petit i decreixent. El benefici mitjà és feble i a la baixa a causa de la disminució del capital variable en el procés de producció.

Els preus variables que una mercaderia determinada pot tenir en el mercat en el curs de la competència eventualment s’igualen tots al nivell del preu de producció. Un capitalista podria menysprear el seu producte per soscavar el seu competidor, però quan guanya l’avantatge competitiu, n’augmenta el preu i recupera el què ha “perdut”. Així, els preus variables finalitzen al nivell del preu de producció.

La producció capitalista és bàsicament divisible en dues seccions: la secció I, que produeix els mitjans de producció o béns d'equipament; i la secció II, que produeix els articles de consum.

En la carrera per augmentar la composició orgànica del capital, els capitalistes competidors constitueixen la secció I. Però aleshores, una producció és important en aquesta secció condueix a una producció encara més gran en la secció II. Això entra en contradicció amb la disminució del capital variable, podent ser definit com la massa salarial.

L'augment de l'oferta de béns de consum no coincideix amb l'augment de l'atur i la disminució del poder adquisitiu dels treballadors. El mercat, format principalment per treballadors, es veu reduït per acomiadaments i la baixada dels salaris com a conseqüència de l'impuls competitiu per concentrar el capital. Així sorgeix la crisi de la sobreproducció, relativa al mercat.

En la crisi de la sobreproducció, tant la sobreinversió com el subconsum són operatius. És obvi que els béns de capital existents són capaços de produir més del que el mercat pot portar. Al mateix temps, els treballadors no tenen ingressos per comprar i consumir tot el que hi ha al mercat. Tampoc el petit nombre de capitalistes pot consumir el que s'ha produït encara que siguin ells els qui n’obtenen els ingressos elevats.

L'aparició de la crisi de la sobreproducció posa al descobert la debilitat fatal del capitalisme. L'economia funciona molt per sota de les seves capacitats. Es malbaraten grans quantitats de recursos humans i materials. Fins i tot es destrueixen les mercaderies per tal d'ajustar l'oferta al mercat restringit. L'exèrcit laboral de reserva es fa tan gran que ja no limita els salaris, sinó que redueix la demanda efectiva. Tant els ocupats com els aturats estan inquiets i tendeixen a unir-se contra la classe capitalista.

La crisi de la sobreproducció esdevé una ocasió per a què les grans empreses capitalistes s'empassin massivament les petites empreses que fan fallida. La tendència vers una concentració encara més gran del capital continua sense aturador. L'economia es revifa després de tant malbaratament i després que els capitalistes guanyadors hagin crescut molt més que abans i comencin a contractar aturats novament. Segueix un període d’expansió econòmica només per acabar en una altra fallida pitjor que l'anterior. Això condueix novament a una major concentració de capital en les empreses menys nombroses que abans.

La crisi de la sobreproducció requereix la intervenció de l'estat per apuntalar el sistema capitalista i apaivagar o sotmetre el proletariat. Pitjor per al sistema, la crisi agreuja la lluita de classes i és susceptible de conduir a una guerra civil revolucionària i a la victòria del proletariat. És igualment probable que la crisi dugui a una guerra internacional. Tanmateix, Marx encara no va poder aprofundir sobre aquesta possibilitat.

Marx ha estat sovint criticat per alguns economistes burgesos que ni tan sols l'han llegit perquè suposadament va predir l'enfonsament del capitalisme d’un sol cop en un futur proper, potser al segle XIX. Això és una tonteria. Marx es trobava davant de grans forces i processos històrics que no es podien reduir a un calendari.

Altres economistes burgesos, però, estan sorpresos d'haver pogut predir l'ascens dels monopolis en una posició dominant dins el sistema capitalista, tot i que en el moment en què va escriure El capital una massa de petites empreses encara caracteritzava aquest sistema. L'aparició del socialisme l'any 1917 hauria de ser encara més sorprenent.

Marx va posar al descobert correctament les lleis del moviment del capitalisme i va mostrar per què i com la lliure competència condueix a la concentració del capital; i la crisi de la sobreproducció es repeteix i empitjora a cada recurrència. D'aquesta manera, incita la classe obrera a fer esforços revolucionaris sempre cada cop més grans. Els desenvolupaments posteriors han verificat tot això.

Marx va assenyalar l'ascens de la classe obrera primer com a classe en si mateixa i després com a classe per a si mateixa. Com a classe per a si mateixa, primer va formar els sindicats per lluitar pels seus interessos econòmics, i després el partit polític per lluitar pels seus interessos polítics i també pels dels altres explotats en la societat capitalista. Va indicar suficientment per què i com el proletariat acabarà amb la destitució de la classe capitalista i substituirà el mode de producció capitalista per un mode de producció socialista.

 

B. La crítica al capitalisme monopolista de Lenin

Tal com va predir científicament Marx, la lliure competència a la seva època (a mitjans del segle XIX) en realitat va provocar una gran concentració de capital en mans d'unes poques empreses capitalistes durant les tres darreres dècades del segle XIX. Els capitalistes d'Europa, els Estats Units i el Japó van llançar un crit d’alarma per l'expansió del mercat, en vista dels seus mercats nacionals limitats.

El magnat capitalista britànic Cecil Rhodes, el polític nord-americà Theodore Roosevelt i homes de lletres com Rudyard Kipling i fins i tot Victor Hugo es trobaven entre els més sorollosos a l'hora de demanar l'expansió imperialista i de col·locar cada part del món dins la xarxa capitalista. Van admetre francament els motius capitalistes, encara que els expressessin a parir de la retòrica de la civilització del món. Es van fer ressò dels clixés del colonialisme mercantilista de tipus antic i van aplaudir les aventures sanguinàries de l'imperialisme modern.

Gran Bretanya, primer país capitalista, no només tenia les seves antigues colònies (Índia, el que avui són Pakistan i Bangla Desh, Ceilan (Sri Lanka), el que avui és Malàisia, Austràlia, Egipte, parts d'Amèrica Llatina, etc.), sinó igualment va prendre un lloc més important en la cursa vers la colonització d’Àfrica a finals del segle XIX. Va consolidar les més grans esferes d'influència a la Xina.

Després de la Gran Bretanya, va ser França la més gran potència imperialista. Tenia les seves antigues colònies, Indoxina inclosa, i va obtenir la major part a l'Àfrica seguint a Gran Bretanya. Els petits països capitalistes com els Països Baixos i Bèlgica també tenien propietats colonials substancials. El primer tenia Indonèsia com a possessió més gran i el segon, el Congo belga.

Les potències fortes que van tenir un desenvolupament capitalista tardà com els Estats Units, Alemanya i el Japó van participar en la cursa per adquirir colònies. Malgrat la seva gran frontera oriental, les adquisicions fetes a les potències colonials (Espanya i França) a l’Amèrica del Nord i la seva hegemonia sobre la major part d'Amèrica del Sud, els Estats Units van provocar que Espanya entrés en guerra per apoderar-se de Puerto Rico, Cuba i les Filipines i es van alinear amb Gran Bretanya per tal de tenir un paper en l'acció imperialista a la Xina.

Alemanya va obtenir algunes parts d'Àfrica, esferes d'influència a la Xina, algunes illes del Pacífic, cobejat grans porcions de l'Europa de l'Est. i va entrar en complexos embolics amb Rússia i Àustria. Les zones d'Alsàcia Lorena preses a França per Alemanya com a conseqüència de la guerra de 1871 van continuar essent un punt de discussió entre ambdós països. El Japó tenia Formosa (Taiwan) i Corea com a possessions colonials i una esfera d'influència al nord de la Xina.

Rússia, el més feble dels països capitalistes, s'aferrava a grans territoris confiscats a la Xina i estava en desacord amb el Japó pel que fa al seu domini. També cobejava grans porcions d'Europa de l'Est i estava en desacord amb els antics imperis austrohongarès i otomà.

A principis del segle XX, ja no hi havia una part del món que no formés part de la xarxa internacional del capitalisme. Els països capitalistes havien atret a la resta del món mentre competien pels mercats de mercaderies excedentàries, fonts de matèries primeres, camps d'inversió, esferes d'influència i posicions de força. Els capitalistes monopolistes volien alleugerir la societat capitalista del seu excés de capital, de la seva sobreproducció relativa i de les seves contradiccions de classe essent capaços d’explotar les poblacions de les colònies i les semicolònies.

Entre els primers a fer estudis sobre l'imperialisme modern, com a fenomen distingible de l'antic colonialisme mercantilista que havia format part de l'acumulació primitiva de capital, hi havia l'economista alemany marxista confessat Rodbertus i la revolucionària alemanya Rosa Luxemburg. L'economista britànic John Hobson va recollir les seves idees i va seguir aprofundint en el tema, però mai va anar més enllà de les denúncies dels abusos de l'imperialisme modern.

En el seu L’imperialisme, fase superior del capitalisme, V. I. Lenin va superar tots els escrits dels seus predecessors sobre el tema analitzant-lo tan exhaustivament i tan profunda que va arribar a la conclusió que era l'última etapa del capitalisme i la vigília de la revolució socialista. A més, va ser el teòric i líder de la primera revolució socialista el 1917.

Lenin va desenvolupar encara més la teoria del desenvolupament capitalista de Marx sobre el desenvolupament posterior del capitalisme. Va procedir a analitzar la seva progressió en capitalisme monopolista, anomenat també imperialisme modern. Aquests dos termes són sinònims i intercanviables. Donada una comprensió de les lleis bàsiques del moviment del capitalisme tal com les va exposar Marx i les demostra la història, podem entendre fàcilment la breu descripció de Lenin de l'imperialisme com l'etapa més alta i final del capitalisme o en tant que capitalisme moribund.

Expliquem les cinc característiques fonamentals de l'imperialisme, o del capitalisme monopolista, tal com les descriu Lenin. Són els següents:

·         La concentració de capital ha arribat al punt que els monopolis han esdevingut dominants en la societat capitalista.

·         El capital industrial s'ha fusionat amb el capital bancari per convertir-se en capital financer i crear una oligarquia financera.

·         L'exportació de capital excedent, matèries primeres excedentàries a banda, ha guanyat importància per si mateixa i constitueix la sortida de l'excés de capital als països capitalistes.

·         Han sorgit combinacions internacionals de monopolis, de trusts, de càrtels, de consorcis i similars.

·         La divisió del món entre les potències capitalistes s'ha completat i la seva redivisió no pot fer més que conduir a la guerra.

Per explicar les característiques del capitalisme monopolista esmentades amunt, citarem sovint fenòmens posteriors a 1917. La raó és òbvia. Continuem situats en l'era de l'imperialisme modern i la crítica de Lenin ha continuat essent confirmada pels esdeveniments.

1. El monopoli significa que una empresa o una única combinació d'empreses controlades per un sol grup de capitalistes dominen la part majoritària o la totalitat d'un sector industrial. A principis del segle XX, indústries tan estratègiques i importants com l'acer, el petroli, el carbó, la construcció de maquinària, la química, els ferrocarrils, etc. ja estaven en mans dels capitalistes monopolistes.

Ja el 1890, el clam públic als Estats Units contra els capitalistes monopolistes com els Rockefeller en el petroli, els DuPont en els productes químics, els Mellon en l’acer, els Vanderbilt en els ferrocarrils i d’altres va arribar a un nivell tan alt que es va promulgar la llei antimonopoli de Sherman. Però, com a molt, els capitalistes monopolistes només podien ser convocats a audiències administratives on se'ls aconsellava que simplement reorganitzessin les seves inversions. Finalment, la llei es va dirigir més contra els sindicats com a suposats monopolis que restringien el comerç.

L'era de la lliure competència va acabar pràcticament a finals del segle XIX. Tots els grans camps d'activitat econòmica estaven dominats per les grans empreses monopolístiques i aquestes van continuar creixent. A l’època de l'imperialisme, les empreses monopolistes s'han fet encara més grans i extreuen superbeneficis de les colònies i les semicolònies i continuen participant en fusions com a resultat de les crisis econòmiques recurrents.

S'aprèn alguna cosa sobre els monopolis examinant els actius, les vendes i els beneficis d'empreses com la cadena d'empreses Standard Oil, General Motors, Ford Motors, General Electric, US Steel, Bethlehem Steel i encara d’altres. Un s'assabenta que tot el que diuen els economistes burgesos sobre la lliure empresa són falsedats.

A finals de la dècada de 1950, les 135 empreses manufactureres més grans dels Estats Units representaven la meitat de la producció manufacturera als Estats Units i les 250 empreses més grans van produir un flux de mercaderies igual en valor a la producció de tota l'economia abans de la Segona Guerra Mundial.

2. La fusió del capital industrial i bancari ha posat més capital que mai a disposició dels capitalistes monopolistes i ha generat una oligarquia financera que acumula beneficis no pas gràcies a les seves habilitats emprenedores sinó perquè simplement controla i manipula el capital financer. La classe capitalista monopolista contracta els gestors per dirigir les seves empreses productives i, en tant que classe rendista, simplement s'asseu a esperar els dividends de les accions.

Els capitalistes monopolistes propietaris de bancs (Rockefeller als Chase Manhattan i National City Bank de Nova York, Ford al Manufacturers Hanover Bank, Mellon al Mellon Bank; DuPont al Chemical Bank, etc.) en realitat presten els diners d'altres persones (inclosos els dipòsits dels treballadors) a les seves pròpies empreses industrials a tarifes privilegiades per a la seva expansió. I prenen préstecs als seus propis bancs per a comprar accions.

En èpoques anteriors a l'imperialisme, els bancs eren autònoms dels fabricants i es van especialitzar en un primer moment en l'extensió del crèdit comercial o la gestió de lletres de canvi. Posteriorment, van concedir préstecs per a projectes industrials però encara van conservar la seva autonomia. Finalment, a l'època imperialista, els capitalistes monopolistes van posar els bancs i les indústries sota la seva propietat i control.

El paper dels capitalistes monopolistes com a rendistes es reforça amb l'ús de societats de cartera, de fons fiduciaris i de bons governamentals exempts d'impostos. Estan més allunyats del procés de producció i el seu caràcter parasitari és clarament evident. Són els seus gestors financers contractats els que gestionen els seus fons creixents. Els capitalistes monopolistes no tenen cap dret sobre els ingressos, excepte pels principis endarrerits de la propietat privada i l'herència.

Segons l'estudi de Lampman 1922-1956 (La quota dels principals titulars de riquesa nacional), l'1,6 per cent de la població adulta dels Estats Units posseïa el 32 per cent de tota les riqueses privades. Entre els diversos elements de la llista del seu patrimoni figura el 82,2 per cent de totes les accions i el 100 per cent dels bons estatals i locals (exempts d'impostos).

3. L'exportació de capital excedent pren la forma de préstecs i inversions directes. Aquests serveixen per alleujar l'economia capitalista no només del seu excés de capital sinó també dels seus excedents de mercaderies. Els préstecs faciliten la venda de productes bàsics excedents, aplanen el camí per a inversions directes i guanyen interessos i es converteixen en capital si el deutor no paga el deute. Les inversions directes són fins i tot més eficaces que els préstecs per aconseguir el control d'una altra economia. Estableixen la propietat i generen beneficis. Faciliten la venda de mercaderies excedents i l'adquisició de matèries primeres per a les indústries de la metròpoli.

Tot i que l'impuls inicial de l'exportació de capital sigui buscar alleujament de l'excés de capital, es tradueix en l'agreujament del problema original perquè aporta a la metròpoli una quantitat molt més gran de capital, engreixat pels beneficis i els interessos. Els capitalistes monopolistes de la metròpoli encara han de buscar noves sortides per al seu capital.

En el si de la relació entre una metròpoli i la seva dependència colonial o semicolonial, l'exportació de capital excedent és comparativament una cosa prou novedosa sota l'imperialisme modern. En l'antic colonialisme mercantilista, quan l'acumulació primitiva de capital era el propi procés involucrat, el poder colonial es va embarcar, en el pitjor dels casos, en un saqueig flagrant i no dissimulat o, en el millor dels casos, en un comerç molt desigual. En canvi, l'imperialisme modern es veu obligat per l'excés de capital a passar pel moviment de fer préstecs i inversions directes.

Es produeix una cert nivell de desenvolupament, per sobre del nivell assolit pel colonialisme antic. Però aquest segueix essent superficial, desigual i esporàdic en la mesura que està restringit pel dúmping de productes bàsics excedents a l'economia dependent. El flux d'inversions es fa de tal manera que l'economia dependent segueix essent bàsicament un proveïdor fiable de matèries primeres i un importador de productes manufacturats de la metròpoli.

Així, les inversions estrangeres directes es dirigeixen principalment a les indústries extractives i a l'agricultura d'exportació. Els préstecs es concedeixen per afavorir aquest tipus d'activitat productiva i per desviar l'estat-client de la promoció d'una economia en desenvolupament equilibrada a la mera millora de les infraestructures (carreteres, ponts, ports, etc.) amb la finalitat de reforçar l'intercanvi desigual de matèries primeres del país dependent i dels productes manufacturats de la metròpoli. Definitivament, no interessa a un país capitalista industrial permetre que una economia subdesenvolupada esdevingui un altre país capitalista industrial i un altre competidor.

4. Segons la llei del desenvolupament desigual, els països capitalistes difereixen en la seva força econòmica i, per tant, ocupen en conseqüència el seu lloc en el món capitalista. Però d'acord amb la mateixa llei, el creixement i la competència de les economies capitalistes continuen alterant tots els equilibris de relacions.

A cada moment donat, una potència capitalista pot dominar-ne a una altra o diversos països capitalistes menors, o aquests països s'alien per acomodació i avantatges mutus en una competició contra altres grups de països capitalistes. Tanmateix, tots els països capitalistes tendeixen a estar sempre totalment units contra el proletariat o contra els pobles oprimits en colònies i semicolònies.

En aquest context, és fàcil entendre per què sorgeixen combinacions internacionals de monopolis, càrtels, trusts, consorcis i similars. Avui en dia, com que encara ens trobem en l'era de l'imperialisme, Lenin ha posat llum sobre el fenomen de les corporacions transnacionals o multinacionals i l'aliança dels països capitalistes per explotar-ne d’altres.

La competència sempre governa les relacions dels països capitalistes. En condicions de pau, cada economia capitalista continua acumulant capital i es troba, en el moment oportú, afectada per una sèrie de crisis de sobreproducció que s’agreugen (cicle econòmic). L'imperialisme modern mai ha estat una solució completa i definitiva a les contradiccions bàsiques de la societat capitalista.

La competència entre els països capitalistes sempre s'agreuja per una sèrie de crisis i mesures proteccionistes. Es tracta d'una competència pels mercats, els camps d'inversió i les fonts de matèries primeres i mà d'obra barates. Els interessos egoistes i estrets de cada país capitalista, així com les aliances i contraaliances entre ells, són cada cop més pronunciats.

Tingueu en compte que cadascuna de les dues últimes guerres mundials va ser precedida per una sèrie de crisis econòmiques i mesures proteccionistes que es van agreujar. En les relacions dels països capitalistes, la guerra econòmica precedeix la guerra armada.

5. A principis del segle XX, ja no hi havia part del món que no estigués sota el domini d'una potència capitalista o d'una sèrie de potències capitalistes. Àfrica havia estat l'últim continent a estar totalment dividit entre els països capitalistes. Es va completar la divisió del món entre les potències capitalistes. Una redivisió del món ja no era possible, sense provocar una guerra. En aquest sentit, Lenin va dir que imperialisme significa la guerra.

L'estructura de les possessions colonials i les àrees de dominació imperialista es veu pertorbada per la concentració de capital i les crisis econòmiques sempre apressants als països capitalistes. Un país capitalista que té una gran capacitat productiva però que té una àrea molt limitada d'expansió econòmica interna i externa està obligat a pressionar per aconseguir una redivisió del món i pertorbar l'equilibri del poder econòmic i polític. Els que controlen els acords estan obligats, per descomptat, a resistir-s’hi.

En el període anterior a la Primera Guerra Mundial, l'acumulació de capital a Alemanya es va fer tan gran en relació amb un mercat i un camp d'inversió limitats al país i a l'estranger. Com que anava en retard, només tenia unes poques colònies en comparació amb els altres. Així, quan la crisi econòmica va empitjorar, Alemanya es va tornar cada cop més bel·licista i finalment va provocar una guerra. Va liderar les potències centrals (essent les altres Àustria i Itàlia) contra els aliats, França, Gran Bretanya, Sèrbia i els Estats Units.

Encara que va perdre a la guerra, Alemanya va poder salvar les seves indústries rendint-se als aliats abans del seu contraatac a les ciutats alemanyes. En l'acord de pau, Alsàcia-Lorena va ser retornada a França, les seves esferes d'influència a la Xina es van cedir al Japó i les seves colònies africanes es van cedir a les altres potències europees.

Ben aviat, l'efecte de compressió d'una gran capacitat industrial i una àrea limitada d'expansió va reaparèixer i va produir un Hitler. Després de convertir-se en canceller, Hitler es va dedicar a les obres públiques massives i a la producció militar. Però tot i que aquests van quedar sense capital excedent, van provocar una disminució de la taxa de beneficis per als capitalistes monopolistes alemanys. Reclamant l’“espai vital”, Alemanya va emprendre una sèrie d'accions agressives a l'Europa de l’Est i de l’Oest fins que aquestes van conduir a la Segona Guerra Mundial.

A Àsia, abans de la Segona Guerra Mundial, el Japó va poder construir una gran capacitat industrial. Va ser encoratjat per les potències occidentals per ser un obstacle a la Rússia tsarista a l'Extrem Orient i després se li va permetre disposar d’un vast territori a la Xina, a Corea i a Taiwan i es va implantar al mercat del sud-est asiàtic. Però encara es va veure afectat per la crisi, produint un feixisme com a Europa. Va planejar apoderar-se de tota Àsia. Així, es va unir a les potències de l'Eix (essent les altres Alemanya i Itàlia) per submergir-se en la Segona Guerra Mundial que va engolir el món sencer.

Passem a l'obra de Lenin. Lenin va concloure que l'imperialisme és la vigília de la revolució social. L'imperialisme no ha resolt pas els problemes bàsics del capitalisme, sinó que només els ha agreujat i els ha estès a escala internacional. Ha servit per a engendrar moviments revolucionaris d’una puixança sense precedents entre el proletariat dels països capitalistes i les nacions i els pobles oprimits de les colònies i les semicolònies.

Segons la teoria del desenvolupament desigual de Lenin, Rússia, com a país capitalista més feble, també podia ser el més susceptible a la revolució social i corresponia al proletariat preparar-se per dur a terme les seves tasques revolucionàries. Això és diametralment oposat a les tergiversacions fetes pels antimarxistes que declaraven en termes absoluts que, sent Anglaterra el principal país capitalista durant la seva època, era el país més madur per a la revolució social del proletariat.

Fer la revolució en un país capitalista líder o fort no és automàticament més fàcil pel seu alt nivell de desenvolupament econòmic. La classe capitalista monopolista en un país com aquest està sens dubte equipada amb més mitjans per a reprimir o evitar una revolució que aquella dels països capitalistes més febles.

No obstant això, la revolució segueix sent una possibilitat en qualsevol país capitalista sempre que hi hagi les condicions de crisi i el proletariat estigui llest per vèncer a la classe dominant.

Marx i Engels, en la seva època, sempre miraven on es trobava el focus real del ferment revolucionari. Van reconèixer el desplaçament d’aquest i van observar els factors tant objectius com subjectius en el resultat que provoquen. Mentre que els mitjans socials de producció a Anglaterra eren bons perquè el proletariat prengués el relleu, el proletariat estava preparat ideològicament, política i organitzativa per enderrocar la classe capitalista? Pel que fa a Alemanya, un país on el feudalisme encara estava estès, es va dir que després de la marea revolucionària calia una segona edició de la rebel·lió camperola per tal que el moviment proletari tornés a desenvolupar-se.

La veritat de la crítica de Marx i Lenin al capitalisme s'ha demostrat rotundament amb la victòria de la primera revolució socialista arran de la Primera Guerra Mundial. Els resultats de la Segona Guerra Mundial han estat encara més desastrosos per al capitalisme i l'imperialisme: diversos països s'han convertit en socialistes i els moviments revolucionaris per la independència nacional i la democràcia han progressat com mai abans. Tot això ha restringit progressivament l'àrea d'explotació i opressió per part de l'imperialisme.

 

C. La decadència del capitalisme i de l'imperialisme nord-americà

El capitalisme ha seguit bàsicament el camí del creixement i la decadència traçat teòricament per Marx. Tretze anys després de la publicació del primer volum d'El capital, l'acceleració de la concentració del capital i l'eliminació de la lliure competència entre multitud de petites empreses ja era massa evidents per a negar-les. Abans de finals del segle XIX, els monopolis ja dominaven les principals economies capitalistes.

En només catorze anys, també des de la publicació de l'obra monumental de Marx, el proletariat de París va poder prendre el poder polític i establir la Comuna de París arran de la guerra franco-prussiana. Als cinquanta anys des del mateix punt de referència, els bolxevics marxistes van poder apoderar-se del poder polític i establir una revolució socialista. Pel que fa al temps històric, sobretot quan es refereix a una transformació tan fonamental de la societat com l'eliminació de la propietat privada dels mitjans de producció, la validesa de la teoria de Marx s'ha demostrat en un període de temps relativament curt.

La victòria de la primera revolució socialista demostra que el capitalisme, en desenvolupar-se més enllà de l'imperialisme modern, només havia augmentat i empitjorat les contradiccions bàsiques de classe que Marx veia al si de la societat capitalista. Una sisena part del món es va emancipar de les urpes de l'explotació capitalista. Això fou més que una reducció menor del món capitalista.

Després de la Segona Guerra Mundial, van sorgir diversos països socialistes nous a Europa de l'Est i a l'Àsia. El país amb més població (una quarta part del món) es va convertir en socialista. Un terç de la població mundial va adoptar el socialisme. Es tracta d'una reducció massiva del terreny d'acció del capitalisme.

Les potències capitalistes ja no podien tornar a tenir les colònies i semicolònies d'Àsia i d'Àfrica per tal de restablir l'statu quo de preguerra. Potents moviments d'alliberament nacional estaven avançant arreu. Als tres continents d'Àsia, d'Àfrica i de Llatinoamèrica, els moviments antiimperialistes es van proposar reduir l'abast del món capitalista.

Entre els propis països capitalistes, la meitat d'una gran potència capitalista -Alemanya- no es va poder reintegrar a la falda capitalista. En altres grans països capitalistes, com França i Itàlia, el Partit Comunista va sorgir com una força política major.

L'avenç dels partits i organitzacions marxistes-leninistes per aconseguir el poder polític no va ser simplement el resultat de les guerres interimperialistes. En els períodes precedents a aquestes guerres, s'havia fet un treball perseverant per tal de desenvolupar-los ja que el sistema capitalista passava per una crisi econòmica rere l'altra cada cop més severa.

Molt abans de la Primera Guerra Mundial, el moviment sindical i els partits de la classe obrera van treballar incansablement per enfortir-se, ampliar la democràcia i oposar-se a la classe capitalista monopolista. Molt abans de la Segona Guerra Mundial, els partits comunistes van treballar incansablement per desenvolupar les forces revolucionàries. A la Xina, es va dur a terme una llarga lluita armada contra els imperialistes i els seus titelles locals.

Durant la mateixa Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va produir el punt d'inflexió per a tota Europa i el món en derrotar els invasors alemanys a Stalingrad i els feu retrocedir fins a Alemanya. A l'Àsia, les forces revolucionàries xineses liderades pel Partit Comunista van immobilitzar el gruix de les tropes japoneses i les van derrotar. En molts altres països, els comunistes van prendre el lideratge de la guerra de guerrilles contra els feixistes.

La Segona Guerra Mundial la van provocar la sèrie de greus crisis econòmiques posteriors a la Primera Guerra Mundial que van culminar amb la Gran Depressió. Els capitalistes i altres reaccionaris dels països que es van veure atrapats per la crisi van recórrer a la demagògia anticomunista i van donar suport als moviments feixistes. Així, Mussolini, Hitler, Tojo, Franco, etc. van ser duts al poder.

La Gran Bretanya, els Estats Units i França també es van veure atrapats entre la sobreinversió i el subconsum. Però disposaven d'un marge de maniobra més ampli per fer front a la crisi econòmica.

La Gran Depressió i després la Segona Guerra Mundial van tenir com a resultat la destrucció massiva de les forces productives i una convulsió política com cap altra crisi econòmica i cap altra guerra van fer-ho en el passat. El sistema capitalista mundial en conjunt es va afeblir més profundament que mai.

Després de la guerra, però, els Estats Units van emergir com la primera potència capitalista i imperialista, substituint a la Gran Bretanya d'aquesta posició. Va ser l'únic país que no quedar malmès per la guerra, excepte per la irritació japonesa de Pearl Harbor a Hawaii. Com a la Primera Guerra Mundial, havia obtingut enormes beneficis bèl·lics i només va aportar els propis homes i mitjans al servei de la guerra en la seva darrera etapa, per tal de recollir-ne el botí.

Podia beneficiar-se enormement de la reconstrucció de les economies capitalistes devastades. Va posar sota la seva hegemonia tant als aliats com als antics enemics. Va guanyar el domini en aquelles colònies i semicolònies encara vulnerables a la penetració imperialista o a la reocupació colonial. Per esmentar només alguns exemples, va poder fer-se càrrec dels interessos petroliers britànics a l'Orient Mitjà i dels interessos petroliers holandesos a Indonèsia, i de colònies de França com el Vietnam del Sud i de colònies del Japó com Corea del Sud, Taiwan i els territoris insulars el Pacífic.

Va ser capaç de posar en peu l'imperi capitalista més gran mai creat, més gran que l'imperi britànic. La riquesa i les fanfarronades polítiques dels Estats Units van donar als filisteus la il·lusió que el sistema capitalista mundial era fort i invencible. Malgrat tots els seus avantatges sobre els països capitalistes afins, els Estats Units es van enfrontar al problema d'haver de reconvertir ràpidament les seves fàbriques militars en fàbriques civils. Al mateix temps, es van preocupar políticament per l'auge dels països socialistes i dels moviments d'alliberament nacional.

Així, van iniciar la Guerra Freda el 1947 per justificar un ritme més lent de reconversió de les seves plantes militars en civils. Van presumir del seu monopoli de la bomba atòmica i van provocar incidents a Europa, Àsia i altres llocs. Van cercar justificar el manteniment de les bases militars nord-americanes creixents arreu del món. No va ser fins al 1949 que la Unió Soviètica va provar amb èxit la seva bomba atòmica per trencar el monopoli nuclear dels EUA.

El 1950, els Estats Units van llançar-se a la guerra de Corea, però això va acabar en un punt mort, exposant els límits del poder militar dels EUA. No només l'elevat nombre de baixes dels Estats Units eren políticament insostenibles, sinó que fins i tot Eisenhower va considerar que tota l'aventura era inútil i causava inflació, i que el complex militar-industrial esdevenia massa poderós per a la comoditat dels civils.

Kennedy va revertir la política d'austeritat d'Eisenhower i va iniciar una important política “militar” de despeses governamentals amb finalitats militars. Les bases nord-americanes d'ultramar es van reforçar. La producció militar i la investigació espacial es van intensificar. Els Estats Units van llançar una guerra d'agressió contra Vietnam i van patir una derrota històrica una dècada més tard, després d'haver utilitzat un total de 150.000 milions de dòlars en despeses bèl·liques. Totes aquestes despeses militars creixents van crear un desequilibri brutal en l'economia dels EUA.

En certa manera, aquesta ha estat una sortida a l'excés de capital als Estats Units. Però, al mateix temps, aquests recursos econòmics han molt mal assignats i han creat una espiral inflacionista cada vegada més gran. Els contractes militars, coneguts sobretot pel seu efecte de sobrepreu, són els responsables del que els economistes burgesos anomenen inflació de costos, tot i que ells l'expliquen només o principalment a causa de l'alt nivell de salaris i de demandes salarials als Estats Units.

Les indústries militars atreuen recursos a elles mateixes i augmenten els estàndards salarials. Malgrat la desigualtat de l'economia nord-americana, les indústries de consum encara podrien expandir-se durant un cert temps. Fins i tot ha aparegut un consumisme molt malbaratador. A més de les activitats inflacionistes al si de l'economia nord-americana, els Estats Units han estat capaços de mantenir bases i forces militars a l'estranger i dur a terme una guerra extremadament costosa com la guerra del Vietnam.

A part de l'explotació relativa de la classe treballadora nord-americana, es poden citar dues raons per les quals els EUA puguin seguir els seus camins inflacionistes i malbaratadors durant un cert temps. La primera és que ha anat obtenint molts beneficis i matèries primeres barates a l'estranger, sobretot als països del tercer món. La segona és que ha anat inundant el món amb la seva moneda a través dels anomenats programes d'ajuda, d'empreses multinacionals i de bases militars.

Hi ha límits per a l'obtenció de beneficis per part del monopoli nord-americà i l'abús de divises a l'estranger. Els aliats capitalistes dels Estats Units i els països del tercer món, inclosos els estats clients, estan cada vegada més en desacord amb els interessos monopolistes dels EUA.

Les economies capitalistes destruïdes o greument danyades en l'última guerra s'han recuperat completament des de finals dels anys cinquanta i ara competeixen amb els Estats Units en un mercat capitalista mundial limitat. S'ha arribat al punt que el proteccionisme està en augment i sovint es denuncia que el dòlar nord-americà ha estat utilitzat de manera abusiva amb finalitats d'adquisició hostil o de pràctiques comercials deslleials. El món capitalista és sovint molestat per una crisi de superproducció.

Les recessions es produeixen amb més freqüència que abans. La producció es redueix per tal d'aportar a la classe capitalista monopolista una taxa de benefici més alta. Tot i que la política recessiva pretén reduir la taxa d'inflació, no s'aconsegueix aquest propòsit. Però quan es recorre a una política inflacionista, l'economia tampoc no es recupera de l'estancament. Ara hi ha una malaltia econòmica de llarga durada anomenada estanflació, tant l'estanflació com la infrlació se succeeixen al mateix temps. Els remeis fiscals i monetaris de l'economia keynesiana han resultat ineficaços.

La reducció de la producció a les economies capitalistes té un efecte desastrós sobre les colònies i les semicolònies com les Filipines. Aquestes depenen tant de l'exportació de matèries primeres i, per tant, un estancament o una recessió de les economies capitalistes provoquen la reducció absoluta de les exportacions o la depressió dels preus de les exportacions. Al mateix temps, han de pagar els preus cada cop més elevats de les manufactures importades.

Com a conseqüència de la crisi econòmica de les economies capitalistes i de l'intent constant de traslladar la càrrega de la crisi a les colònies i semicolònies subdesenvolupades, les persones explotades s'inquieten i fins i tot els estats clients comencen a fer demandes als Estats Units. Així, hi ha la reivindicació d'un nou ordre econòmic internacional i la confrontació en el diàleg Nord-Sud.

Però l'acció econòmica més poderosa que han fet fins ara alguns països en desenvolupament per contrarestar la crisi econòmica capitalista ha vingut de l'OPEP. Els països capitalistes ja no poden aconseguir el petroli, el motor de les indústries, a preus extremadament barats com fins ara. Per tant, l'acció de l'OPEP ha tingut com a conseqüència l'agreujament de les dificultats d'altres països en desenvolupament que no produeixen petroli. Aquestes dificultats els pressionaran per afirmar la seva pròpia independència dels imperialistes a llarg termini.

La crisi econòmica capitalista ha arribat a un punt en què els països capitalistes competeixen per explotar els nous mercats en els països socialistes. Aquests últims compren ara noves tecnologies que abans els estaven prohibides. Fins i tot els països dependents han estat autoritzats a cercar nous mercats. Ja l'any 1969, els responsables polítics nord-americans havien comprès la necessitat de mantenir relacions econòmiques amb un país com la Xina. Això havia estat percebut en estreta connexió amb la necessitat d'acabar amb la inútil guerra d'agressió al Vietnam.

Els EUA i altres economies capitalistes s'enfronten ara a una crisi econòmica molt pitjor que la depressió dels anys trenta, que va començar amb l'enfonsament de la borsa el 1929. Cada cop és més evident que l'economia política burgesa, especialment l'economia keynesiana, mai va resoldre realment els problemes bàsics del capitalisme que van assenyalar Marx i Lenin. Només ha aconseguit tapar-los durant determinats períodes i, alhora, allargar-los i aprofundir-los.

S'ha donat massa crèdit a Keynes. Els economistes de Mussolini a la dècada de 1920 i de Hitler a la dècada de 1930 foren els primers a reivindicar la idea d'engreixar la maquinària. Hoover ho va iniciar l'any 1932. Richard T. Ely, economista en cap de Roosevelt, va exposar el programa d'enceb del New Deal. Malgrat la seva recuperació aparent el 1935-36 gràcies a l'engreix, l'economia nord-americana es va tornar a enfonsar fins a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Va ser realment la guerra la que va provocar una recuperació i un gran auge als EUA, ja que tots els altres països capitalistes es van dedicar a destruir-se els uns als altres.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units sempre s'han enfrontat al problema de la sobreinversió i de la sobreproducció. Fins a la guerra del Vietnam, les recessions i les tendències recessives es van resoldre augmentant les despeses militars. Però la guerra del Vietnam ja va demostrar que, mentre que durant un temps les indústries de guerra obtenen beneficis a un ritme satisfactori, el conjunt de l'economia pateix una inflació galopant.

En aquests moments, els Estats Units es troben atrapats en un dilema: defugir les activitats que recordin la guerra del Vietnam i patir una depressió, o fer front al socialimperialisme soviètic augmentant de la despesa militar i patir la inflació. El problema es complica per la competència creixent d'altres economies capitalistes i l'adopció d'actituds antiimperialistes per part dels països del tercer món. Una cosa és segura, que els Estats Units estan en el camí de la decadència. Resulta avui que l'imperi americà és pràcticament un foc d’encenalls en comparació amb els imperis anteriors.

Els economistes burgesos sempre intenten “desmentir” Marx tergiversant dogmàticament a Marx de Lenin i celebrant unilateralment la prosperitat capitalista durant els períodes d'esplendor del segle XX. No haurien de deixar de veure que el sistema capitalista mundial s'ha vist alterat i reduït per les fallides econòmiques i les guerres que són pitjors al segle XX que al segle XIX. En aquest mateix moment, tot el sistema capitalista es troba una vegada més a la vigília d'una depressió colossal molt pitjor que la dels anys trenta. També s'acosta el perill d'una guerra mundial.

Cap marxista veritable encara s'ha atrevit a dir quan el capitalisme s'esfondrarà. Però des de Marx, els economistes marxistes sempre han afirmat que la crisi capitalista continuarà repetint-se i agreujant-se. No és pas cert, com afirmen els antimarxistes que ni tan sols han llegit a Marx, que va predir que el món esdevindria socialista d'un sol cop durant la seva vida o poc després. El capitalisme ha decaigut a través d'una sèrie de crisis i guerres cada vegada més greus.

Les economies socialistes fins i tot podrien prolongar les economies capitalistes durant algun temps utilitzant-les com a font suplementària especial de béns d'equipament i de noves tecnologies. Però quan les economies socialistes es facin més fortes a partir dels seus propis esforços autosuficients i del comerç amb països capitalistes, el capitalisme finalment tindrà un mercat més estret i es trobarà en una situació més difícil. Els països en desenvolupament no socialistes també tendeixen a retallar els privilegis dels països capitalistes defensant els seus interessos legítims.

La restauració del capitalisme a la Unió Soviètica i en altres països socialistes pot allargar fins a cert punt la vida del capitalisme al món però, a la llarga, no aturarà la decadència del capitalisme i la demanda de socialisme. Després de patir la restauració i el ple joc del capitalisme, el poble es rebel·larà algun dia per tal de restablir el socialisme. Amb l'aparició de la Unió Soviètica com a potència socialimperialista, els països capitalistes tradicionals només es poden trobar en una situació mundial encara més estreta. El perill de guerra entre les dues superpotències està motivant els països a triar la no alineació i els pobles i les nacions a reivindicar la independència i a fer la revolució.

Nota.

3. Vegeu l’Annex 2: Sobre el capitalisme preindustrial i l'acumulació primitiva de capital.