Joan Comorera

Eleccions legislatives del 19 de novembre del 1933


A principis del novembre del 1933, la Unió Socialista de Catalunya (USC) celebrà el míting de presentació dels seus candidats a les eleccions legislatives espanyoles, convocades pel dia 19. El «Justícia Social» del dia 4 (n. 122) recull en un article editorial, en una curiosa barreja d'estil indirecte i directe, el discurs del dirigent del partit, Joan Comorera.


Intervenció de Joan Comorera al míting de presentació de candidats de la USC.

EL PRESIDENT del Comitè Executiu de la USC és acollit amb una gran ovació i enmig d'un gran silenci, comença que el C.E. li ha encarregat una feina difícil que ell procurarà portar a terme d'una manera objectiva. Va a fer una relació de les gestions del C.E. de la USC en el període electoral i pre-electoral i comença amb les relacions amb el Bloc Obrer i Camperol.

El BOC no accepta la proposta de la USC d'unificació marxista

Recorda que la USC i els seus homes han estat víctima d'un atac sistemàtic dels òrgans periodístics del BOC. La caiguda de la socialdemocràcia alemanya, però, obrí els ulls a molts companys i s'iniciaren amb el BOC i el grup dels «trenta» [1] converses en tons cordials, en les quals la USC proposà la unificació del moviment marxista a Catalunya per ésser aquesta unificació l'única acció eficaç contra el feixisme. La proposició fou rebutjada; malgrat això, hem col·laborat en l'acció contra el feixisme, però hem vist que a la noblesa de les nostres intencions s'ha respost amb una intenció no tan honesta, una intenció simplement electoral. Així que s'anuncià la data de les eleccions municipals, el C.E. de la USC va rebre una carta molt cordial del BOC proposant un pacte amb la USC i una tal Federació Catalana del PSOE. A aquesta carta nosaltres contestàrem que calia aclarir primer què significava aquesta darrera indicació.

Eren aleshores els dies de la crisi del Govern Lerroux, dies d'inquietud i d'angoixa. Un dia d'aquells rebérem dels nostres companys de Madrid notícies més alarmants, més alarmants que mai, i ens mobilitzàrem per posar-los en contacte amb els companys del «Trenta» i amb els del BOC per establir una entesa d'acció davant del perill que s'anunciava. Aprofitàrem aquella ocasió per parlar extensament amb Maurín sobre les cartes enviades, i li férem avinent que no podíem entrar amb relació mentre no s'eliminés un grup que no podíem reconèixer [2]. Intentàrem fer-li veure que ells no devien entrar en els nostres plets interiors i que la seva posició no era lògica puix invitaven a la formació d'un front únic un grup sense representació de cap mena i en canvi deixaven fora el Partit Comunista de Catalunya [3].

Aquella nit jo vaig repetir a Maurín la nostra tesi que l'aliança electoral no té importància si no es va a una unificació. Si aquesta aliança signifiqués la unificació, aquella mateixa nit hauria quedat signat el pacte, com així es va dir a Maurín.

Aquest criteri nou fou acceptat, i veient això, enduts per la nostra transigència, proposàrem un pacte postelectoral que ens assegurés un cert període de respecte mutu i d'acció comuna. Cap de les condicions fou acceptada i davant d'aquests fets, el C.E. de la USC aconsellà a la F.C. de Barcelona anar sola a les eleccions.

La dissolució de les Corts Constituents planteja la necessitat d'un front d'esquerres

Aleshores es produí el cop d'estat de la dissolució de les Corts Constituents. Això canvià absolutament la situació i exigí noves actuacions. En conseqüència, el C.E. de la USC prengué la iniciativa d'anar a un ampli front d'esquerres contra la reacció. ¿Per què férem això? Perquè nosaltres, que som sincers, sabíem que no era possible un front obrer autèntic...

(En aquest moment s'origina un petit aldarull promogut per la interrupció d'un reduït grup d'oients que no pertanyen a les nostres organitzacions. Es tanquen les portes de la Casa del Poble i s'obliga els pertorbadors a callar i a restar a la sala. Restablert l'ordre, el company Comorera continua).

...No era possible un front autèntic obrer i essent així no podíem enganyar els treballadors amb una farsa més. Teníem l'experiència del període municipal i vèiem que forta d'aquest front, restaria una gran massa obrera. Si haguéssim vist que era possible un absolut front obrer, la USC s'hi hauria sumat, sense vacil·lacions, però no essent així, es veia clarament que la poesia revolucionària que significava aquest front no tindria cap altres resultat que lliurar la República a la reacció. Per això la USC va propiciar l'ample front d'esquerres. L'únic partit que respongué a aquesta crida fou l'Esquerra Republicana de Catalunya. A l'endemà mateix hi hagué un canvi d'impressions amb el seu president. Aquesta coalició d'esquerres, al nostre criteri, anava des de l'Acció Catalana fins als comunistes, i així ho manifestàrem al senyor Macià.

El fracàs de les gestions prop del grup «Opinió» i AC

Immediatament, el company Serra i Moret i jo iniciàrem gestions prop del grup Lluhí per posar-lo en relació amb l'Esquerra. Les gestions es feren i el senyor Macià digué que ell no seria un obstacle. Però amb fonda sorpresa, a l'endemà veiérem com el grup «Opinió» accentuava els seus atacs contra l'Esquerra i arribàrem a la conclusió que sols es proposaven formar un front d'esquerres contra l'Esquerra. Es portaren també gestions prop de l'Acció Catalana, però tot fou debades, perquè aquests imposaren una participació de dotze candidats. L'Esquerra hagué de dir-los que només podia acceptar els tres que tenia, cosa que ja té molta importància, puix que cap dels actuals diputats no ha estat elegit pels vots del propi partit. El xantatge polític d'Acció Catalana no reeixí, sortosament, perquè era amb una gran repugnància que els nostres militants, sobretot els de fora de Barcelona, acceptaven la coalició amb el partit d'Hurtado. Quan el fracàs de la coalició era un fet, sortí el senyor Hurtado amb una nova proposta de coalició. A la reunió proposada hi acudí també el representant de la USC, però davant les exigències del senyor Hurtado, la proposada coalició tornà a fracassar. Fou solament aleshores quan nosaltres acceptàrem el pacte amb l'Esquerra i tots els partits que més tard s'hi volguessin afegir. I fou aleshores quan es produïren dos fets que, explotats per la premsa reaccionària, produïren un histerisme col·lectiu ben explicable. El C.E. S'adonà de la gravetat del moment, i adreçà al president de l'Esquerra la carta coneguda demanant la dissolució dels escamots, carta inspirada en diversos objectius: en primer lloc, el d'aquietar els nostres companys; en segon lloc, el de lluitar contra certes tendències lamentables de l'Esquerra, i, finalment, el d'ajudar sectors dintre de l'Esquerra que lluiten precisament contra aquestes tendències [4].

L'Esquerra no negà la contestació, contestació cordial però que no ens satisféu. Insistírem. I a conseqüència d'això hem aconseguit el màxim que es podia aconseguir, com els militants de la USC i de la UGT podran veure, i que ara, per delicadesa, us preguem fer gràcia de detallar-ho. Ens trobàvem en un moment de gran responsabilitat: el C.E. no podia escoltar els encoratjaments de la premsa reaccionària. S'estudiaren totes les possibilitats. No es podia anar amb Hurtado, l'advocat de casa Mateu, ni amb els pseudo-esquerrans de «L'Opinió». Per altra banda, la USC no podia contribuir a enfortir un altre partit burgès que no pot més que nodrir-se amb elements que han de venir al nostre partit, ni podia permetre l'enfortiment d'Acció Catalana, els homes autènticament esquerrans de la qual forçosament han d'anar a incorporar-se a un gran partit republicà liberal. No quedava més remei que anar amb el Front Únic o anar sols.

No podíem anar amb el Front Únic perquè no era tal front únic, sinó res més que poesia revolucionària sense eficàcia. Era temptador anar sols, però les circumstàncies tècniques, econòmiques i psicològiques ens feren veure la seva impossibilitat. Era difícil mobilitzar totes les seccions de la USC, però tot i en el cas d'ésser possible, era necessari preguntar si àdhuc obtenint el màxim èxit poden aconseguir la victòria. I com que no era possible aconseguir les majories, el resultat final era el de donar la victòria a la Lliga Catalana. ¿I aleshores – ens preguntàrem – ja que anàvem ajudats per la UGT, quina situació seria per a aquesta l'endemà de la victòria? A la Lliga no li interessa la UGT; a la Lliga li interessa tenia enfront la FAI. I si, per altra banda, a pesar de la nostra abstenció, l'Esquerra guanyava sola, era necessari creure que en aquest partit es produiria potser també una reacció contra la UGT que cal evitar de totes passades. L'única manera de defensar a Catalunya, l'Estatut i la República, era presentar un front semblant al del 12 d'abril. Fou tenint en compte totes aquestes consideracions que el Comitè Executiu de la USC vetllant pel prestigi del partit, de Catalunya i per la vida de la UGT va acordar refermar el pacte electoral amb l'Esquerra.

Comencen uns dies difícils. Els nostres enemics ens tractaran de tot. Tot ens serà dit, per separar-nos, per disgregar-nos, per desmoralitzar-nos. Cal que tots els companys tinguin el valor de controlar els seus nervis. És possible que el C.E. de la USC s'hagi equivocat, puix no som infal·libles, però cal advertir que aquesta opinió dels companys no pot significar una indisciplina. Cal tenir en compte que totes les responsabilitats poden ésser exigides dintre el nostre partit. Cal que ens formem una nova consciència, cal saber el que és una disciplina socialista. Cal fer això, car de no fer-ho, ultra la disciplina, hi hauria una injúria greu contra els membres del C.E., que en aquests dies han sofert més que tots els militants, davant la gran responsabilitat dels moments, i davant la sopresa dels esdeveniments. Hem sofert per l'organització, hem viscut per l'organització. Hem cregut veure quina era la necessitat del moment polític. Creiem que hem encertat i sabem que en aquesta lluita tots sabreu fer un sol cos per lluitar pel triomf de les esquerres i per la destrucció definitiva de la reacció.


[1] Denominació d'un sector sindicalista de la CNT, dirigit per Julià Peiró, dissident de la línia anarquista majoritària de la federació sindical.

[2] Referència a la Federació Catalana del PSOE. Fet i fet, la Unió Socialista de Catalunya havia sorgit el 1923 com a federació del PSOE.

[3] En aquest cas, la situació era similar. El Bloc Obrer i Camperol havia sigut impulsat bàsicament per la Federació Comunista Catalano-Balear, que havia trencat amb la línia estalinista del Partido Comunista de España. El 1932, es creava el Partit Comunista de Catalunya per suplir el buit organitzatiu de l'estalinisme al Principat.

[4] Es refereix a les tendències filofeixistes del sector dretanós d'ERC, aplegats al voltant dels Escamots i del conseller Josep Dencàs. La premsa reaccionària espanyolista, evidentment, ho aprofità en la mesura que aquestes tendències eren catalanistes i separatistes. L'histerisme de la premsa catalana d'esquerres es devia al caràcter inesperat del floreixement d'una corrent antiobrera (fonamentalment, anticenetista) al si del catalanisme.