Ma


John MacLean (Pollockshaws, 24.8.1879-1923)

Polític. Estudià magisteri a la Free Church Training School, i es graduà a la Glasgow University. Socialista revolucionari treballà en la divulgació de l'obra de Marx. Membre de la Social Democratic Federation (SDF), restà a la federació després de l'escissió del Socialist Labour Party, i treballà en la reconstrucció del partit. El 1907 fundà la Branca de la SDF a Pollockshaws, juntament amb James MacDougall i Peter Petroff. Intervingué activament en el moviment de vagues escocès que hi hagué entre el 1911 i el 1913. En esclatar la guerra (1914) esdevingué un dels protagonistes del moviment antibel·licista obrer, centrat a Clydeside, i representat internacionalment a la Conferència de Zimmerwald (1915). El febrer del 1917 s'esdevingué un capgirament en el Brittish Socialist Party (BSP) i fou elegit membre de l'executiu. Però el curs de la guerra animà les autoritats britàniques a jutjar-lo l'abril del 1917 i condemnar-lo a 5 anys de presó. Les protestes aconseguiren el seu alliberament el 3 de desembre del 1917. Partidari de la Tercera Internacional, criticà però la visió que centrava el paper d'occident exclusivament en el suport a la revolució russa. El 1920 fou expulsat del BSP. A partir d'aleshores cridà per una República Comunista d'Escòcia. S'uní al Socialist Labour Party (SLP) que, tot i que formalment britànic, era una força bàsicament escocesa, i es mantingué al marge del Communist Party of Great Brittain (CPGB). El 1921 fou de nou empresonat, i no fou alliberat fins el 25 d'octubre del 1922. L'onada revolucionària escocesa retrocedia, el CPGB aconseguia l'hegemonia de l'esquerra socialista, i MacLean abandonava l'SLP quan aquest partit refusà el suport programàtic a la independència d'Escòcia. Així doncs fundà l'Scottish Workers Republican Party (SWRP), però morí poc després.

Vegeu: The John McLean Internet Archive i la seua versió catalana (en construcció).

Ernest Mandel (Brussel·les, 1923 – 1995)


Polític i economista, conegut també com «Germain». Estudià en l'École Pratique des Hautes Éstudes de Paris i a la Universitat de Brussel·les, on es doctorà. A partir del 1941 liderà el Secretariat Unificat de la Quarta Internacional, sector del trotskisme que reconeixia la Unió Soviètica com a estat obrer degenerat. De les seues obres destaquen Traité d'économie marxiste (1962), Contrôle ouvrier, conseils ouvriers, autogestion (1970), Der Spätkapitalismus.

Vegeu: Internet-Archief van Ernest Mandel, Ernest Mandel Internet Archive, l'Archive Internet d'Ernest Mandel i la seua versió catalana (en construcció).

Maria Mercé Marçal (Barcelona, 13.11.1952 - 5.7.1998)

Poeta, traductora i novel·lista. El seu naixement a Barcelona fou circumstancial, car era filla d'una família pagesa d'Ivars d'Urgell, on hi passà la infància. Gràcies a una beca, va poder estudiar el batxillerat a Lleida, i més tard passà a Barcelona (1969) per llicenciar-se en Filologia Clàssica. En la seva etapa universitària va contactar amb grups cristians de base i obreristes, i va fer classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat. Catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes. El 1976 ingressà en el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), i el 1979 va participar en les llistes electorals lleidatanes (derrotades) del Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN). Des d'aquestes posicions polítiques actuà com a dinamitzadora de grups feministes, i va escriure a revistes com Dones en lluita. El 1976 publicà el seu primer recull de poemes Cau de llunes, al que seguiren Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), La germana i l'estrangera (1985), Terra de Mai, Llengua abolida i Desglaç. Part dels seus poemes han estat musicats per Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. El 1994 publicà la seva primera i única novel·la La passió segons Renée Vivien. Traduí al català Colette, Margueritte Yourcenar, Leonor Fini. Cofundà l'editorial Llibres del Mall, amb el seu marit Ramon Pinyol Balasch i d'altres, des de la qual va contribuir a la difusió de l'obra poètica de Miquel Martí i Pol. Mai abandonà el seu compromís amb la dona, el proletariat i la nació catalana.


José Carlos Mariátegui (1895-1930)

Polític. El 1909 començà a treballar com a impressor i poc després començà a col·laborar com a periodista a «La Prensa», «El Tiempo» i «La Razón». Des de la «La Razón» s'implicà en la lluita per la reforma universitària. Arran de la revolució russa d'octubre, s'allunyà progressivament de la premsa burgesa i criolla, i hi trencà definitivament el 1919. Visqué a Europa entre el 1919 i 1923, des d'on col·laborà en la introducció de les idees socialistes a Perú. Ja de nou al país, es dedica alhora que a la difusió de la situació del proletariat revolucionari europeu, a l'anàlisi marxista de la realitat nacional peruana. Defensà les postures revolucionàries i internacionalistes davant la degeneració de la direcció de la Tercera Internacional.

Vegeu: Archivo de obras de José Carlos Mariátegui, i la seua versió en català.

Constance Markievicz (Buckingham Gate, London, 4.2.1868-Dublin, Irlanda, 15.7.1927)

Política irlandesa. Va nàixer com a Constance Georgine Gore-Booth, filla del cinquè baronet anglo-irlandès Henry Gore-Booth. El seu pare posseïa una finca de 100 km2, Lissadelll House, a Artarman (comtat de Sligo, Connacht). El pare guanyà fama per la manera com assistí als seus arrendataris en el curs de la fam 1879-1880, així com per les seves expedicions a l'Àrtic. En el 1892 començà estudis de pintura a la Slade School of Art, a Londres. Fou llavors quan s'uní al moviment sufragista. Després se n'anà a París, per continuar els estudis a l'Académie Julian, on va conèixer el comte Casimir Markievicz. En el 1900, s'hi va casar i va adoptar el nom i el títol del marit, com a comtessa Markievicz. En el 1903 s'establiren a Dublín, on Constance Markievicz fou una de les impulsores del United Arts Club. A partir del 1908, s'implicà en el moviment nacional, adherint-se al Sinn Féin i a Inghinidhe na hÉireann. Juntament amb la seva germana, Eva, participà en la campanya sufragista per evitar l'elecció de Winston Churchill al Parlament britànic pel districte de NW Manchester. En el 1909, participà en la fundació de Fianna Éireann. En el 1911 fou empresonada arran de la campanya de protesta contra la visita del rei Jordi V. Els seus vincles amb el moviment obrer la dugueren a unir-se al Irisch Citizen Army (ICA). Participà en l'Aixecament de Pasqua, combatent en el St Stephen's Green, que resistí durant sis dies. Empresonada, fou condemnada a mort, però la pena li fou commutada per cadena perpètua. Es beneficià de l'amnistia del 1917. Fou elegida diputada pel districte dublinès de St. Patrick, convertint-se en la primera dona diputada de la Cambra dels Comuns. Empresonada per un discurs el 1919, s'afegí després al Primer Dáil de la República d'Irlanda, i fou ministra de treball (1919-1922). S'oposà al Tractat Anglo-Irlandès de gener del 1922, i participà al costat dels republicans en la guerra civil irlandesa. En el 1926 s'uní al Fianna Fáil, pel qual fou elegida diputada el juny del 1927, però la mort, a conseqüència d'una apendicitis, li impedí prendre possessió de l'escó.

Celestí Martí (Castellvell, Camp de Tarragona, 1912)

Polític. Començà com a aprenent de torner, però després va fer estudis mercantils. El 1930 s'afilià a la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), però atret per les idees comunistes, l'abandonà i entrà en el Bloc Obrer i Camperol (BOC). Alhora com a sindicat preferí el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI). El 1933 ingressà a les Joventuts Socialistes, que el 1936 s'incorporaren a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), de les que fou secretari; mesos després es formava el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Participà en l'expedició fracassada per alliberar Mallorca, que havia quedat en mans feixistes d'ençà del cop militar. Ingressà en el comitè executiu del PSUC (1937) i de nou anà a lluitar al front. Després de la victòria feixista, s'exilià. En aquells anys el PSUC va perdre la seva autonomia en relació al Partido Comunista de España (PCE) i va preferir abandonar-lo. El 1950 tornà a Barcelona.

Andreu Marty (Perpinyà, 1886-1956)


Polític. Fill d'una família obrera. Enginyer naval, liderà el motí de la flota francesa del Mar Negre, en protesta de la intervenció contra la República Soviètica. Detingut i repatriat, fou empresonat fins el 1923. Un cop alliberat ingressà en el Partit Comunista Francès (PCF), partit pel qual fou diputat a l'Assemblea Francesa (1924-28; 1929-40). Membre del Comitè Central del PCF i de l'Executiva de la Internacional Comunista. En esclatar la guerra espanyola, participà en l'organització de les Brigades Internacionals, en fou inspector general. i, més tard, dirigí aquest cos de voluntaris d'Albacete. El setembre del 1939 era a l'URSS, i després de l'ocupació nazi de França, passà a Alger, des d'on dirigí els grups armats d'alliberament, Frances-Tireurs Partisans i Front National. Després del desembarcament de Normandia (1944), defensà la revolució proletària, però topà amb l'oposició de Stalin i de Thorez. A partir d'aleshores s'allunyà progressivament de la línia col·laboracionista oficial del PCF, i el 1952 fou expulsat del partit juntament amb Tillon.


Eleanor Marx (1855 - 1898)

Política i escriptora. La menor de les filles de Karl Marx i de Jennifer von Westphalen, anomenada familiarment Tussy. Des del 1883, companya d'Edward Aveling. S'uní a la Democratic Federation liderada per Henry Hyndman, i a la qual prova de donar una orientació revolucionària. Convertit en Social Democratic Federation, l'organisme es trencà el 1884 per enfrontaments personals i la qüestió del socialisme. Amb Aveling i William Morris formà la Socialist League i el seu òrgan Commonweal, on publicà The Woman Question. El 1886 féu una gira pels Estats Units, juntament amb Wilhelm Liebknecht. Més tard destacà en l'activitat sindical (Gasworkers' Union, Dockers' Union). Delegada en el Congrés fundacional de la Segona Internacional (Paris, 1889). Després de la mort d'Engels, s'encarregà del llegat documental del seu pare, i va contribuir a divulgar les idees marxistes. Víctima d'una depressió, se suïcidà.

Vegeu: Eleanor Marx Internet Archive i la seua versió catalana.




Jenny Marx (1.5.1844-Argenteuil, 11.1.1883)

Política i periodista. Filla gran de Karl Marx i de Jennifer von Westphalen, anomenada familiarment Jennychen. El 1870 denuncià el maltractament dels patriotes irlandesos a les presons angleses, i el 1871 la repressió alegal del govern Thiers contra els simpatitzants de la Comuna de París. Casada amb l'ex-communard Charles Longuet (1875), hi tingué cinc fills.

Vegeu: Jenny Marx Internet Archive i la seua versió catalana.

Karl Marx (Trier, 5.5.1818-London, 14.3.1883)

«I quant a jo mateix, no se'm deu res per descobrir l'existència de classes en la societat moderna o la lluita entre ells. Molt abans meu els historiadors burgesos havien descrit el desenvolupament històric d'aquesta lluita de classes i els economistes burgesos, l'anatomia econòmica de les classes. Ço que vaig fer de nou fou demostrar:

(1) que l'existència de les classes tan sols està unida a les fases particulars i històriques del desenvolupament de la producció [Veieu: materialisme històric]
(2) que la lluita de classes du necessàriament a la dictadura del proletariat.
(3) que aquesta dictadura tan sols constitueix la transició a l'abolició de totes les classes i a una societat sense classes.

Karl Marx
Lletra a Weydemeyer
5 de març del 1852

Karl Marx nasqué el 5 de maig del 1818, a la ciutat de Trèveris a la Prússia renana. La seua família era hebrea, però es convertiren al protestantisme el 1824. La família era petit-burgesa; el seu pare era advocat. Després de graduar-se en un Gymnasium (escola superior) de Trèveris, Marx ingressà en la universitat, primer a Bonn i després a Berlin, on estudià lleis, i es graduà en història i filosofia. Acabà els seus estudis universitaris el 1841, quan presentà una tesi doctoral de la filosofia d'Epicur. Aleshores Marx era un idealista hegelià. A Berlin formà part del cercle d'«hegelians d'esquerra» (amb Bruno Bauer i d'altres) que cercava de treure conclusions atees i revolucionàries de la filosofia de Hegel. Ludwig Feuerbach començà a criticar la teologia, particularment després del 1836, i començà el seu capgirament al materialisme, que el 1841 obtingué l'hegemonia de la seua filosofia (L'essència del cristianisme).

Després de graduar-se a la universitat, Marx passà a Bonn, amb l'esperança de fer-s'hi professor. Però la política reaccionària del govern féu que Marx abandonàs la idea d'una carrera acadèmica, després que Ludwig Feuerbach hagués perdut la seua càtedra el 1832 (i no se li permeté el retorn a la universitat fins el 1836); i el 1841 el govern havia prohibit al jove professor Bruno Bauer de fer classes a Bonn.

Al començament del 1842, uns burgesos radicals de Renània (Colònia), que tenien contactes amb els hegelians d'esquerres, fundaren un diari oposat al govern prussià, anomenat Rheinische Zeitung. Marx i Bruno Bauer foren convidats a ésser-ne els principals contribuïdors, i l'octubre del 1842 Marx esdevingué editor en cap i passà de Bonn a Colònia.

La tendència democràtica i revolucionària del diari es féu més i més pronunciada sota la direcció de Marx, i el govern de primer imposà la doble i la triple censura del diari, i després l'1 de gener del 1843 la suprimí. Marx es veié forçat a abandonar la direcció abans d'aquella data, però la seua renúncia no salvà la publicació, que cessà el març del 1843. Dels principals articles amb els quals Marx contribuí a la Rheinische Zeitung, Engels assenyala un article de la situació dels pagesos de la vinya de la vall del Mosela. Les activitats periodístiques de Marx el convenceren que no era prou familiaritzat amb l'economia política, i es dedicà gelosament a estudiar-la. (Veieu: Articles de Marx per la Rheinische Zeitung)

El 1843, Marx es casà, a Kreuznach, amb una amiga de la infància amb qui s'havia promès quan encara estudiava. La seua dona provenia d'una família burgesa de la noblesa prussiana, i el seu germà gran fou ministre d'Interior de Prússia durant un període extremadament reaccionari—1850-58.

L'autumni del 1843, Marx anà a París per tal de publicar un diari radical de l'exterior, juntament amb Arnold Ruge (1802-1880). Tan sols aparegué un número d'aquest diari, Deutsch-Französische Jahrbücher. La publicació fou suspesa degut a la dificultat de distribuir-la secretament a Alemanya, i per desacords amb Ruge. Els articles de Marx d'aquest diari mostraven que ja era un revolucionari que defensava «la crítica implacable de tot quant existeix», i particularment la «crítica com a arma», i cridava a les masses i al proletariat.

També el 1843, Feuerbach escrigué els seus famosos Principis de la filosofia del futur. «Hom ha d'haver experimentat per un mateix l'efecte alliberador» d'aquests llibres, escrigué posteriorment Engels. «Nosaltres [és a dir, els hegelians d'esquerres] esdevinguèrem tot d'una feuerbachians».

El setembre del 1844, Friedrich Engels arribà a París per uns dies, i d'aleshores ençà fou l'amic més íntim de Marx. Poc després de la trobada, Marx i Engels treballaren plegats per produir la primera obra madura del marxisme — La ideologia alemanya. En aquesta obra, principalment produïa en resposta al materialisme de Feuerbach, Marx i Engels posaren els fonaments del Marxism amb la concepció materialista de la història, i trencaren amb l'idealisme de l'esquerra hegeliana amb una crítica contra Bruno Bauer i Max Stirner. «Els filòsofs tan sols han interpretat el món de diverses formes»; citava Marx en un resum pel principi del llibre, «la clau és canviar-lo».

A mitjans i a les darreries dels anys 1840, tant Marx com Engels prengueren un paper actiu en la vida dels grups revolucionaris de París (d'importància particular aleshores era la doctrina de Proudhon), que Marx esmicolà a la seua Misèria de la filosofia (1847).

Sota la petició insistent del govern prussià, Marx fou expulsat de París el 1845, considerat per tots dos governs un revolucionari perillós. Marx aleshores anà a Brussel·les. A la primavera del 1847 Marx i Engels s'uniren a una societat secreta de propaganda dita la Lliga Comunista. Marx i Engels prengueren un paper predominant en el Segon Congrés de la Lliga (Londres, novembre del 1847), a petició dels quals elaboraren el Manifest comunista, que aparegué el febrer del 1848. Amb claredat destacada, aquesta obra resum una nova concepció del món basada en el materialisme. Aquest document analitza l'esfera de la vida social; la teoria de la lluita de classes; les tasques dels comunistes; i el paper revolucionari del proletariat—els creadors d'una nova societat comunista.

En esclatar la revolució del febrer del 1848, Marx fou expulsat de Bèlgica. Tornà a París, on, després de la revolució de març, anà a Colònia, Alemanya, on la Neue Rheinische Zeitung s'hi publicà de l'1 de juny del 1848 al 19 de maig del 1849 amb Marx com a editor en cap. La victoriosa contrarevolució de primer instigà procediments judicials contra Marx (fou citat el 9 de febrer del 1849), i després l'expulsà d'Alemanya (16 de maig del 1839). De primer Marx anà a París, on de nou fou expulsat després de la manifestació del 13 de juny del 1849, i aleshores anà a Londres on visqué fins a la mort.

La vida de Marx com a exiliat polític fou extremadament difícil, com demostra clarament la correspondència entre Marx i Engels. La misèria pesà fortament en Marx i la seua família; si no hagués sigut per l'ajut financer constant i desinteressat d'Engels, Marx no sols no hauria pogut completar el Capital sinó que hauria patit inevitablement la fam i la desnutrició.

El reviscolament dels moviments democràtics a la darreria dels anys 1850 i 1860 allunyà Marx del treball polític. El 1874 (28 de setembre) es fundà a Londres l'Associació Internacional dels Treballadors — the First International. Marx fou el cor i l'ànima d'aquesta organització, i l'autor de la seua primera crida i d'una munió de resolucions, declaracions i manifests. En unir al moviment obrer a diverses formes de socialisme no-proletari (Mazzini, Proudhon, Bakunin, el sindicalisme liberal britànic, les desviacions dretanoses de Lassalle, etc.), i en combatre les teories de totes aquestes sectes i escoles, Marx elaborà una tàctica uniforme per la lluita proletària de diversos països (Veieu els escrits de Marx per a la Primera Internacional).

Després de la caiguda de la Comuna de París (1871) — de la qual Marx donà una anàlisi materialista ben dibuixada d'aquests fets a La guerra civil a França, 1871 — i de l'escissió de Bakunin a la Internacional (Veieu el conflicte de Marx amb Bakunin), l'organització ja no podia existir a Europa. Després del Congrés de Den Haag de la Internacional (1872), el Consell General de la Internacional havia jugat el seu paper històric, i ara deixava pas a un període d'un desenvolupament molt més gran del moviment obrer en tots els països del món, un període on el moviment va crèixer en amplària, i on s'hi formaren partits obrers i socialistes de masses en els estats nacionals individuals.

La salut de Marx fou minada per la seua feina esgotadora en la Internacional i en l'encara més esgotadora tasca d'escriure i d'organitzar. Continuà la feina de remodelar l'economia política i de completar el Capital, i per fer-ho recollí una gran quantitat de nous materials i estudià una sèrie de llengües (rus, per exemple; Marx era del tot fluid en alemany, francès i anglès). Amb tot, la manca de salut l'impedí de completar els darrers dos volums del Capital (que Engels aplegaria posteriorment a partir de les notes de Marx).

La dona de Marx es morí el 2 de desembre del 1881, i el 14 de març del 1883, Marx traspassà pacíficament en la seua butaca. És soterrat prop de la seua dona al Cementiri de Highgate, a Londres.

de V.I. Lenin (editat)
Enciclopèdia Granat: Karl Marx
Capt 1: Karl Marx

Vegeu tanbé: The Marx/Engels Biographical Archive.

Albert Masó (Gràcia, Barcelona, 1918-París, 21.11.2001)

Polític. Va estudiar a la Blanquerna. El gener del 1934 ingressà a les Joventuts del Bloc Obrer i Camperol (BOC). Després del fracàs del Sis d'Octubre barceloní, participà en l'expedició de militants de l'Aliança Obrera cap a Sabadell, des d'on es provà, infructuosament, de continuar la insurrecció. Poc més tard s'uní als Grups d'Acció del Bloc Obrer i Camperol (Gabocs), fundats per Josep Rovira. Participà entusiàsticament en la introducció del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) a Gràcia. El 19 de juliol del 1936 intervingué en els combats de la Plaça Universitat, de les Rambles i de Drassanes, on fou ferit lleu. Dies després s'integrà en la Columna comandada per Manuel Grossi i Jordi Arquer, que es dirigí al Front d'Aragó. Caigué ferit al front de Tierz, i seguí la convalecència a Barcelona i a Alp. Durant els fets de maig (1937) participà en la defensa de Gràcia. Durant la repressió anti-poumista, treballà a la clandestinitat, fou detingut i empresonat durant quatre mesos a la presó Model. Una vegada alliberat, retornà al front, amb el grau de tinent. Després de la victòria feixista, fou internat al camp d'Argelers, des d'on es fugà, en direcció cap a París. Participà en tasques de suport als exiliats, però detingut, fou empresonat a la Santé (1939), d'on fou traslladat a Les Tourelles i, malalt, a l'Hospital Tenon, d'on escapà. L'octubre del 1941 fou detingut de nou i deportat a Alemanya, on treballà forçadament a la I.G. Farben Industrie. Més tard fou retornat a França, on entrà en contacte amb un grup d'esquerra marxista de tendència bordiguista (1944), amb els quals trencà per tornar a contactar amb el grup de poumistes de París. El 1950 s'integrà, sota el nom d'Alberto Vega, en el grup «Socialisme ou Barbarie», impulsat per Castoriadis, Lefort i Lyotard, i que trencava amb la concepció de la URSS com un estat obrer degenerat. El 1965 desaparegué «Socialisme ou Barbarie», i Masó participà, juntament amb Lyotard i Souyri en la fundació de «Pouvoir Ouvrier», que desapareixeria el 1969. El 1972 reingressà en el POUM, sota el nom de Juliol Gil. Poc després de la mort de Franco, retornà a Catalunya, on participà en la reaparició de «La Batalla». Fins el 1981 tingué un paper destacat en la vida política del POUM.

Vegeu: «Semblanza de Alberto Masó March», de Wilebaldo Solano (2002).

Paul Mattick (Pomerània, 1904 – Estats Units, 1981)

Polític. De petit la seua família passà a Berlin. Heretà dels pares la consciència de classe, i a 14 anys ja era membre de les Freie Sozialistische Jugend, espartaquistes. Aprenent a la Siemens fou delegat dels seus companys al Consell Obrer de la companyia durant la revolució. En la primavera del 1920 s'arrenglerà amb les Rote Jugend del nou creat Partit Obrer Comunista d'Alemanya (KAPD), que se separava del KPD. El 1921 es traslladà a Koln, i com a treballador de la Klockner participà en el moviment vaguista i de protesta. Alliberat després d'una nova detenció i, sense feina, es dedicà activament a l'organització i l'agitació del KAPD i del moviment obrer AAU de Koln, mentre es relacionava amb Jan Appel i l'AAUE d'Otto Ruhle. Després del 1923 l'onada revolucionària alemanya semblava esvair-se i la seua situació personal el forçà a marxar als Estats Units el 1926, sense desvincular-se del tot amb el KAPD i l'AAU. L'aparició de Das Akkumulationsand Zusammenbruchsgesetz des Kapitalistischen Systems (1929), d'Henryk Grossman influí notablement els estudis teòrics sistemàtics del marxisme empresos per Mattick, particularment el paper de la teoria marxiana de l'acumulació en el moviment obrer. Per Mattick, la pràctica del moviment obrer s'havia de fonamentar en la teoria del desenvolupament capitalista i en la crisi inevitable que sorgia de les seues contradiccions internes. Des de Xicago, Mattick féu esforços per unificar les diferents organitzacions obreres alemanys dels Estats Units, i el 1931, sense èxit, provà d'impulsar el diari «Chicagoer Arbeiterzeitung». Paral·lelament ingressà en la Industrial Workers of the World (IWW), per la qual el 1933 elaborà un programa marxista basat en les teories de Grossman. També treballà, des de fora, amb el United Workers Party (UWP), de tendència leninista. El 1934, amb ex-militants de l'IWW i del UWP fundà un grup «consell-comunista», i amb altres grups alemanys i neerlandesos creà l'organ «International Council Correspondence», que el 1938 donaria lloc a «Living Marxism» i, el 1942, a «New Essays». El 1936, en col·laboració amb el «Horkheimer Institut for Sozialforschung» féu un estudi sociològic sobre el moviment nord-americà dels sense-feina. En els 1940 i 1950 realitzà una crítica a la teoria keynesiana, fonamentada en la teoria del desenvolupament capitalista de Marx i Grossman i adreçada a analitzar els nous fenòmens del capitalisme contemporani. A partir del 1969 participà activament en els debats de l'esquerra mundial, amb una posició marxista crítica amb la socialdemocràcia i amb el leninisme.

Vegeu: Paul Mattick Internet Archive i la seua versió catalana.

Joaquim Maurín (Bonansa, Ribagorça, 1896 - Nova York, 1973)

Polític. Estudià magisteri a Lleida, on fou mestre. S'afilià a la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Fundà amb Pere Bonet i Víctor Colomer, el setmanari "Lucha Social" (1919), des d'on mostrà simpaties per la revolució bolxevic (El sindicalismo a la luz de la revolución rusa, 1921). Com a secretari de la Federació Provincial dels Sindicats de Lleida, participà en el comitè regional de la Confederació Regional del Treball del Principat i en el ple de la CNT de l'abril de 1921. En aquest ple aconseguí juntament amb Andreu Nin i Hilari Arlandis, que la CNT s'integrés en la Internacional Sindical Roja (ISR) impulsada per la Tercera Internacional. Mesos més tard, a la CNT s'imposaren les tesis anarquistes. Empresonat el febrer del 1922, quan fou alliberat fundà «La Batalla» com a òrgan de difusió de la teoria i pràctica comunistes. El 1924 fundà la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), que agrupava els comunistes del Principat i de les Illes, que s'integrà en el Partido Comunista de España (PCE). No obstant aviat es manifestà el seu desacord amb la línia sindical propugnada des de la direcció estatal, així com el tracte que la direcció donava a la qüestió nacional catalana. De nou detingut el 1925, va decidir marcar a París, i fins el 1930 no tornà a Barcelona. Empresonat aquell mateix any, va escriure Los hombres de la Dictadura (1930). Un cop alliberat, es consumà el trencament de la FCCB amb el PCE. La FCCB convergí amb el Partit Comunista Català (PCC) per donar lloc al Bloc Obrer i Camperol (BOC) que es presentava com una organització de masses, de la que Maurín fou elegit president (març del 1931). Des del BOC defensà d'una banda l'aliança del proletariat i els camperols, i de l'altra la convergència política dels grups marxistes (El Bloque Obrero y Campesino, 1932; La Revolución Española, 1932; i Hacia la Segunda Revolución, 1935). Això es plasmà en l'Aliança Obrera l'estiu de 1934, i amb ella participà en l'aixecament del Sis d'Octubre, arran del qual fou empresonat. Alliberat el 1935 impulsà converses amb les altres forces socialistes del Principat, i aconseguí la confluència amb l'Esquerra Comunista (EC) i la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) del que fou elegit secretari general. S'integrà en el Front d'Esquerres i fou escollit diputat a les Corts Espanyoles per la circumscripció de Barcelona (febrer del 1936). El 18 de juliol el sorprengué a la Corunya, i va haver de fugir al llarg del territori revoltat cap a Catalunya, però fou detingut a Jaca. A la zona republicana se’l tingué per mort durant mesos. Ja després de la guerra fou jutjat i condemnat a 30 anys de presó. El 1947 l'indultaren, i passà a Nova York. El 1949 fundà l'American Literary Agency. Les seues relacions amb el president de Costa Rica, Josep Figueres, li van permetre de treballar com a funcionari de premsa per la delegació d'aquell estat a les Nacions Unides (1954-7).

Vegeu: L'Arxiu d'obres de Joaquim Maurín. La Fundación Andreu Nin manté una plana dedicada a Maurín.


Índex de la lletra m

Index onomàstic | Index de l'enciclopèdia