Stéphane Just

Defensa del trotskisme (1)


3. De la revolució-guerra a la coexistència pacífica

La perspectiva d’una guerra propera dels imperialismes coalitzats contra l’U.R.S.S., la Xina i l’Europa oriental serví als pablistes de justificació per les llurs concepcions revisionistes.

És curiós constatar com en el 8è ple del C.E.I. (primavera del 1950), el report del «S.I.» sobre «el gir de la situació mundial i les tasques de la IVª Internacional» concloïa que, «per tot un període», s’excloïa una guerra d’agressió contra l’U.R.S.S.:

«Les modificacions que s’han produït en les relacions de forces entre els Estats Units i l’U.R.S.S. tendeixen a neutralitzar-se les unes a les altres, i provoquen una situació d’equilibri de forces que exclou per tot un període tota possibilitat d’una guerra d’agressió contra l’U.R.S.S.»

(«Quatrième Internationale», vol. 8, n° 5-7, mai-juillet 1950, p. 46.)

Eren ja clarament les forces materials i tècniques les que jugaven un rol determinant en la possibilitat d’un llarg període de coexistència pacífica entre la burocràcia del Kremlin i l’imperialisme en aquest report del «S.I.» que «es dedicava sobretot a mostrar aquesta neutralització en el pla militar» (Idem).

Però, a final de juny del 1950 Corea, antiga colònia japonesa arbitràriament dividida a l’alçada del paral·lel 38, coneixia en la seua part sud una crisi greu. Les tropes del govern del Nord franquejaven el paral·lel 38, feien ràpidament retrocedir les tropes sud-coreanes del govern de Syngman Rhee, no deixant-les més que una ben petita part de territori al voltant de Fusan, port del sud-est de Corea. Sota l’ègida de l’O.N.U. l’imperialisme americà intervingué amb potents forces. El caràcter de classe de la guerra de Corea era evident; la intervenció de l’imperialisme americà significava que intentava donar un colp de fre brutal als desenvolupaments de la revolució a Àsia; s’inscrivia en la perspectiva general d’una preparació de l’imperialisme cap a la guerra contra l’U.R.S.S. i sobretot la Xina.

En el número de «Quatrième Internationale» d’agost-octubre del 1950, Pablo escrivia llavors, en un article intitulat «La guerra de Corea i la política del proletariat revolucionari»:

«...Si és cert que la guerra de Corea accelera la preparació del capitalisme cap a la guerra, és igualment cert que amb aquesta preparació agreuja la crisi social en tots els països, crisi que donarà naixement a noves grans lluites capaces de capgirar tant els plans de Washington com els de Moscou.

Malgrat els profetes de la terra guerra mundial («imminent» des del 1946 ja!), la guerra de Corea resta circumscrita en el clima general de la «guerra freda». És el resultat de la relació de forces actual entre l’U.R.S.S. i Amèrica, que no permet ni a l’una ni a l’altra de descomptar una victòria ni tan sols un poc certa.

Pels U.S.A., això és ara evident amb la guerra de Corea. La llur impreparació per a una guerra general salta als ulls. Declarar-la malgrat tot ara significaria menar-la gairebé sense disposar del menor aliat ni que siga poc eficaç, no tan sols contra l’U.R.S.S. i els seus satèl·lits, però també contra tota Europa i tota Àsia, que no resistirien gens l’acció combinada dels exèrcits soviètics i de revoltes interiors dirigides pels Partits comunistes.

En el temps del monopoli atòmic, els U.S.A. podien esperar una victòria estratègica ràpida. Aquesta esperança ja no existeix ara. Fins a la guerra de Corea, hi havia un sentiment difús entre l’opinió pública – que havia penetrat fins i tot dins dels nostres propis rangs – d’una superioritat natural dels U.S.A. sobre l’U.R.S.S., d’una eficàcia a tota prova de la llur força material i militar. Els fets han demostrat que aquesta superioritat, aquesta eficacitat del tot americana, incontestable des del punt de vista purament material i tècnica, no ha tingut pas el seu equivalent immediat en guerres revolucionàries del gènere de la de Corea. D’altra banda, en escampar-se pel món sencer, aquesta força i aquesta eficacitat esdevindrien feblesa i incoherència, i serien d’un preu esclafant fins i tot per al riquíssim imperialisme americà.

En realitat, l’U.R.S.S. més aviat que els U.S.A., disposaria en l’hora actual d’un conjunt de possibilitats per menar una guerra mundial. Aquesta constatació modifica en una certa mesura la nostra pròpia estimació de la relació de forces en l’etapa actual entre els dos camps antagonistes, que tendeix a desplaçar la superioritat efectiva actual cap al costat del camp soviètic. Però no altera pas fonamentalment la nostra perspectiva de CONTINUACIÓ DE LA «GUERRA FREDA» ENTRETALLADA DE TEMPTATIVES DE COMPROMÍS SENSE GUERRA GENERAL IMMEDIATA.

Les raons per les quals l’U.R.S.S., malgrat els avantatges de la seua posició actual, és probablement ben poc disposat a prendre la iniciativa d’una guerra general, rauen abans de res en els riscos en els que la burocràcia soviètica incorreria en cas d’una conflagració mundial, que alliberaria forces revolucionàries immenses en el món, sense garanties suficients que aquestes forces poguessen ésser controlades per Moscou.

Qui oblida aquest aspecte de la natura profunda de la burocràcia i li presta audàcies napoleòniques de conquesta mundial la jutja superficialment. Car el conservadorisme de la burocràcia és real i no avança en l’arena mundial més que prudentment, segons un ritme que li permet d’asseure el seu control absolut tant damunt de la burgesia com de les masses».

(Ouvrage cité, p. 21.)

Curiosa literatura que revela, sota la suficiència del to, la confusió més total. Si era cert que «la guerra de Corea accelera la preparació del capitalisme cap a la guerra» (i) igualment cert que agreuja, amb aquesta preparació, la crisi social en tots els països, crisi que donarà naixement a noves grans lluites que capgiren tant els plans de Washington com els de Moscou», encara mancava, per no perdre pas el fil dels esdeveniments, reprendre les raons per les quals, en «temps del monopoli atòmic» «els U.S.A., que podien encara esperar una victòria estratègica ràpida», si hom considera únicament el punt de vista material i tècnic, no endegaren una guerra contra l’U.R.S.S. Aquestes raons hom no les podia trobar més que en recordar que són les forces socials les que són determinants, i no la «força material i militar». En l’època del monopoli atòmic dels USA, l’existència del règim capitalista es jugava a Europa. Malgrat l’antagonisme entre l’imperialisme i l’URSS, la burocràcia del Kremlin, per intermediació de les seues agències, P.C.F., P.C.I., etc., jugava, en aquesta època, un rol decisiu en la reconstrucció dels aparells d’estat burgesos i de l’economia capitalista a Europa occidental. Era a França, el temps que Thorez proclamava (discurs d’Ivry, gener del 1945): «Una sola policia, un sol exèrcit, un sol Estat». L’ajut econòmic dels U.S.A. no prenia eficàcia, a l’endemà de la guerra, més que gràcies a la política dels P.C. a Europa occidental. A més, és encara la política estaliniana la que dóna certes oportunitats a l’imperialisme de preparar la guerra i d’intervindre a Corea, i això de múltiples formes:

· En utilitzar el potencial revolucionari dels proletariats dels països de l’Europa occidental (així, a França, en curs dels moviments de vaga, com els de novembre-desembre del 1947 o els dels miners l’any següent) per fer pressió damunt les burgesies d’aquests països a fi que no participassen en l’aliança atlàntica, bo i controlant burocràticament el desenvolupament d’aquests moviments per tal que no posassen mai en qüestió el poder burgès; la qual cosa conduí a durs fracassos per a la classe obrera, i reforçà a més la burgesia i la coalició atlàntica.

· En agreujar, per la seua política de «blocs», la prostració del proletariat alemany, consecutiva a la política anterior menada en comú amb els «aliats», i que es traduïa per la famosa fórmula: «No hi més bons alemanys que els que són morts», deguda al futur «liberal» Ilia Ehrenburg; en tallar Alemanya en dos; en esclafar els proletaris d’Europa oriental sota la tutela «militar-burocràtica»; en desposseir-los de les conquestes revolucionàries consecutives a l’esfondrament de les burgesies nacionals d’aquests països; en substituir la concepció de classe que oposa el proletariat a la burgesia per la diferenciació, a l’interior de la classe obrera, segons la línia de demarcació dels «blocs».

· En no vacil·lar d’intentar lliurar a l’imperialisme tota revolució victoriosa, que, fins i tot si es trobava sota una direcció burocratitzada, no presentava pas menys problemes amenaçadors per al Kremlin: així, la revolució iugoslava, que presentava el d’una federació socialista balcànica que escapava del control militar-burocràtic del Kremlin, en el moment mateix que la revolució xinesa es desenvolupava contra les directrius del Kremlin.

· En alimentar la guerra freda de forma deliberada, per exemple amb el blocatge de Berlín, amb l’objectiu de «glaçar» els antagonismes socials a l’U.R.S.S. i a Europa oriental, malgrat l’ajut fornit així a l’imperialisme en els seus esforços per justificar els seus preparatius de guerra.

Per bé que l’U.R.S.S. haja adquirit l’arma atòmica, l’imperialisme podia passar a la preparació directa cap a la guerra, gràcies a la política del Kremlin que es revelava, una vegada més, a través de la seua pràctica contra-revolucionària, com el millor actiu de l’imperialisme.

Certament, cap proletari conscient, amb una raó més forta els trotskistes, no podia retreure a la burocràcia del Kremlin de mancar d’«audàcia napoleònica», de no pas implicar-se en «conquestes mundials», de no amb «una conflagració mundial alliberar forces revolucionàries immenses». Un dels crims de la burocràcia del Kremlin consisteix justament en haver conduït la humanitat al llindar de l’abisme en contribuir a posar l’imperialisme en estat de preparar la tercera guerra mundial.

L’imperialisme s’havia pogut estabilitzar fins el punt d’intervindre massivament a Corea. Però en el mateix temps, la preparació cap a la guerra, que s’endegava sense que cap derrota decisiva hagués estat infligida al proletariat, agreujava «la crisi social en tots els països, crisi que donarà naixement a noves grans lluites capaces de capgirar tant els plans de Washington com els de Moscou».

Els trotskistes, bo i sostenint incondicionalment totes les guerres revolucionaris endegades contra l’imperialisme, oposaven fonamentalment la lluita de classes, la revolució proletària, a la preparació de la guerra i a la guerra contra-revolucionària del mateix imperialisme.

No podem excloure que l’imperialisme arribe a preparar a més llarg o més curt termini la tercera guerra mundial. Això dependrà de la capacitat del proletariat per superar les conseqüències de la política estaliniana. La tercera guerra mundial seria, no l’«alliberament de forces revolucionàries immenses en el món», sinó una de les derrotes més terribles que la classe obrera haja hagut de patir.

Dialèctica? No: mistificació «apocalíptica»

L’estranya manera amb la que Pablo presentava la qüestió de la preparació per l’imperialisme de la tercera guerra mundial anava aviat a fer nàixer una teoria històrica: la de la «guerra-revolució», o «revolució-guerra».

Mesos més tard, sempre a «Où allons-nous?» Pablo escrivia:

«ÉS LA PROGRESSIÓ DE LES FORCES OPOSADES A L’IMPERIALISME LA QUE ACOSTA LA POSSIBILITAT D’UNA REACCIÓ DARRERA I DESESPERADA DE GUERRA DE PART DE L’IMPERIALISME, a menys que hom admeta la desaparició sense combat del règim capitalista, incloent-hi la seua ciutadella encara extremadament potent que constitueix l’imperialisme yankee...

La qüestió següent que es presenta: QUINA POT ÉSSER LA NATURA D’UNA GUERRA DESENCADENADA EN TALS CONDICIONS?

Una tal guerra prendria, des de l’inici, el caràcter d’UNA GUERRA CIVIL INTERNACIONAL particularment a Europa i a Àsia que passarien ràpidament sota el control de la burocràcia soviètica, dels partits comunistes, o de les masses revolucionàries.

La guerra, en tals condicions, en una relació de forces com la que existeix actualment internacionalment, seria essencialment la REVOLUCIÓ. La progressió de la revolució anti-capitalista en el món allunya però tal mateix temps precisa el perill de la guerra general. La guerra seria aquesta vegada la Revolució.

Les dues nocions de la REVOLUCIÓ i de la GUERRA, lluny d’oposar-se o de distingir-se en tant que dues etapes considerablement diferents de l’evolució, S’ACOSTEN I S’ENTRELLACEN FINS AL PUNT DE CONFONDRE’S PER INDRETS I PER MOMENTS. En el llur lloc és la noció de la REVOLUCIÓ-GUERRA, de la GUERRA-REVOLUCIÓ que emergeix, i en la qual s’han de fundar LES PERSPECTIVES I L’ORIENTACIÓ DELS MARXISTES REVOLUCIONARIS DE LA NOSTRA ÈPOCA. »

«Un tal llenguatge podria potser xocar els amants de somnis i rondalles «pacifistes», o dels qui es lamenten ja sobre la sort apocalíptica del món, sort que preveuen arran d’una guerra atòmica o d’una expansió mundial de l’estalinisme. Però aquests cors sensibles no tenen cap lloc entre els militants i sobretot entre els quadres marxistes revolucionaris d’aquesta època, la més terrible de tot, quan l’agudesa de la lluita de classes és portada al seu paroxisme. ÉS LA REALITAT OBJECTIVA» (recordam-ho: la realitat objectiva al capdavall, composta del règim capitalista i del món estalinià) «LA QUE IMPULSA EN PRIMER LLOC AQUESTA COMPLEXA DIALÈCTICA DE LA REVOLUCIÓ-GUERRA, LA QUE DESTRUEIX IMPLACABLEMENT ELS SOMNIS «PACIFISTES» I QUE NO DEIXA NI UN RESPIR AL DESPLEGAMENT SIMULTANI, GEGANTÍ DE LES FORCES DE LA REVOLUCIÓ I DE LA GUERRA I AL LLUR CONFLICTE A MORT».

«La tasca dels revolucionaris conscients d’aquest període i de les seues possibilitats consisteix abans de res en RECOLZAR SÒLIDAMENT EN LES OPORTUNITATS OBJECTIVES QUE ENGRANDEIXEN LA REVOLUCIÓ, I (PELS MITJANS MÉS APROPIATS DE LA PROPAGANDA), A POSAR-LES EN VALOR COM CONTÉ PER AL CONJUNT DE LES MASSES TREBALLADORES INTERESSADES EN LA REVOLUCIÓ».

(Obra citada, p. 43.)

El somni napoleònic transporta Pablo. Però el nostre potent dialèctic té una ben curiosa concepció de la dialèctica: la dialèctica no ha implicat mai l’evasió fora del real!

Fonamentalment, no és pas «la progressió de les forces oposades a l’imperialisme la que acosta la possibilitat d’una reacció de guerra darrera i desesperada de l’imperialisme». Aquesta visió és unilateral. És el retard de la revolució proletària al cor mateix del sistema imperialista mundial la que li dóna la possibilitat d’intervencions militars contra-revolucionàries, i eventualment la possibilitat d’una guerra contra-revolucionària mundial. Presentar així la qüestió obliga a examinar per què la revolució s’ha pogut estendre en el món i per què, al mateix temps, l’imperialisme ha reeixit a sobreviure fins el present.

És com a producte de la lluita de classes mundials, que afecta, en graus diversos, l’imperialisme en els diversos països, que revolució russa triomfà; és com a producte de la crisi que ha somogut l’imperialisme amb una agudesa infinitament més profunda en els països d’Europa on es desenvolupà el mode de producció capitalista i l’imperialisme, així com a Japó, que es poden comprendre les conquestes revolucionàries del final o de l’endemà de la segona guerra mundial. No som pas, per tant, dispensats d’analitzar per quins processos socials i polítics propis s’han pogut realitzar les transformacions econòmiques, socials i polítiques a Europa oriental i a Xina, però disposam del marc indispensable per comprendre-les.

L’imperialisme és una totalitat orgànica; és perquè era afectat, l’endemà de la guerra, en els seus òrgans essencials, que pogueren assolir-se importants victòries revolucionàries. Però, al mateix temps, és perquè, en els seus òrgans essencials, no ha estat pas destruït que ha pogut subsistir i amenaçar el món amb una tercera guerra mundial.

La possibilitat objectiva d’aquesta destrucció de l’imperialisme, de la victòria de la revolució proletària, existien. És precisament això el que testimonien les conquestes revolucionàries. Què mancà? Una direcció revolucionària que concebés la revolució proletària com un procés mundial. L’estabilitat mateixa de l’imperialisme americà l’endemà de la guerra no es pot comprendre en ella mateixa, aïlladament. Amb tot evidència, no podia mantindre’s més que en la mesura que la crisi revolucionària que travessaven les velles potències imperialistes d’Europa no conduí pas a la presa del poder pel proletariat. Els Estats Units esdevingueren l’imperialisme més potent, el bastió de l’imperialisme mundial; no són pas per això fora de l’arena de la lluita mundial entre els classes mundials, ben al contrari. L’imperialisme no ha pogut sobreviure a Europa més que gràcies al suport econòmic dels Estats Units. Però l’imperialisme americà no podia sobreviure molt de temps la caiguda del règim capitalista a Europa. És a dir que la revolució victoriosa a Europa es transportaria mecànicament als U.S.A.? No! Però seria tal derrota per a l’imperialisme americà que influiria immediatament els processos de la lluita de classes als U.S.A. No hem de fer pas especulacions abstractes sobre la forma amb la qual la lluita de classes s’hi desenvoluparia llavors.

Mentrestant, la «sol·licitud» que ha demostrat l’imperialisme americà en relació a l’economia en col·lapse dels països capitalistes europeus mostra que la burgesia americana és plenament conscient de l’exactitud de ço que afirmava Trotski el 15 de febrer del 1926:

«...La potència dels Estats Units és precisament el llur punt vulnerable; implica la llur dependència creixent en relació a països i continents econòmicament i políticament inestables. Els Estats Units són forçat de fonamentar la llur potència damunt d’una Europea inestable, és a dir damunt les revolucions properes d’Europa i damunt del moviment nacional revolucionari d’Àsia i d’Àfrica. Hom no sabria considerar Europa com un tot independent. Però Amèrica ja no és pas un tot independent. Per mantindre el llur equilibri interior, els Estats Units necessiten com més va més una vista cap a l’exterior; o, el llur abocament cap a l’exterior introdueix en el llur règim econòmics elements com més va més nombrosos del desordre europeu i asiàtic. En aquestes condicions, la revolució victoriosa a Europa i a Àsia inaugurarà forçosament una era revolucionària per als Estats Units. És cert que la revolució, una vegada començada, es desenvoluparà amb una rapidesa veritablement americana als Estats Units».

(«Europe et Amériques», édition française, Librairie de l'Humanité, 1926, p. 95.)

Els desenvolupaments revolucionaris que s’han produït al final i a l’eixida de la 2ª guerra mundial, per importants que siguen, no són gens decisius, com ho hauria estat la victòria de la revolució a Europa.

L’imperialisme americà en té consciència, i això l’obliga a una certa prudència en relació a les burgesies europees. No és pas sol. La burocràcia en té igualment consciència, i potser encara més intensament. I si hi ha un punt damunt del qual es realitzarà constantment el «front únic» entre l’imperialisme americà i la burocràcia del Kremlin, fins i tot en el pitjor moment del llur antagonisme, és bé contra la revolució en els països econòmicament desenvolupats d’Europa.

Criticant la teoria del socialisme en un sol país, tal com es reflectia en el projecte de programa de l’I.C., Trotski escrivia en el 1928:

«El front imperialista fou trencat (per la revolució del 1917) en la seua BAULA MÉS FEBLE, en la Rússia tsarista».

«És una magnífica fórmula leninista la que es presenta ací. En el fons, significa que Rússia era l’estat imperialista més endarrerit i el més feble des del punt de vista econòmic. És justament per això que les classes dominants a Rússia col·lapsaren les primeres per haver carregat les forces de producció insuficients del país d’un fardell que no pogueren suportar. L’evolució desigual, sacsejada, obligà així el proletariat de la potència imperialista més endarrerida a emparar-se el primer del poder. Una altra vegada hom ens ensenyava que precisament per aquesta raó la classe obera de la «baula més feble» trobarà més grans dificultats en la via d’accés al socialisme que el proletariat dels països progressistes; el d’aquests tindrà més dificultats per emparar-se del poder, però en haver-lo conquerit molt abans que nosaltres haguem triomfat sobre el nostre retard, no tan sols ens depassarà, sinó que ENS REMOLCARÀ (subratllat nostre) cap a la veritable construcció del socialisme basat en una tècnica mundial superior i en la divisió internacional del treball.»

(«L’I.C. après Lénine», édition française, pp. 149-150.)

Aquest «ens remolcarà» té una importància capital per comprendre la política de la burocràcia del Kremlin en relació al proletariat d’Europa occidental. La burocràcia del Kremlin, producte de l’aïllament de la revolució russa, desconfia de la revolució en els països econòmicament desenvolupats. La victòria de la revolució en aquests països «remolcaria» el proletariat de l’U.R.S.S.:

«La primera victòria revolucionària a Europa farà a les masses soviètics l’efecte d’un xoc elèctric, les despertarà, desvetllarà el llur esperit d’independència, reanimarà les tradicions del 1905 i el 1917, afeblirà les posicions de la burocràcia i no tindrà pas menys importància per a la IVª Internacional que la que tingué per a la IIIª, la victòria de la revolució d’Octubre».

(«La Révolution trahie». Voir « De la révolution », p. 628.)

El proletariat alemanya devia tastar primer els efectes d’aquesta obsessió de la burocràcia del Kremlin. El partit comunista alemany, totalment controlat per la burocràcia del Kremlin, capitulà sense combat davant Hitler, la qual cosa féu concloure Trotski que la I.C. s’havia passat definitivament al costat de l’ordre burgès a escala internacional. Stalin, i amb ell la burocràcia, preferien Hitler a la revolució alemanya.

En tant que l’imperialisme serà l’imperialisme i la burocràcia del Kremlin la burocràcia del Kremlin, assistirem a la conjunció de les llurs polítiques contra la revolució a Europa, que brindaran l’un amb l’altra.

«La guerra en aquestes condicions», expressaria una reculada considerable de la revolució. Una guerra tal no seria pas la revolució: seria una guerra contra-revolucionària de l’imperialisme, en la qual el proletariat mundial hauria de defendre les seues conquestes històriques i la seua existència mateixa en condicions extremadament difícils. Car la burocràcia del Kremlin tendiria a esclafar tot desenvolupament revolucionari, inclús en detriment de la defensa de l’U.R.S.S., que es produís en el curs de la guerra. Car si, segons la fórmula famosa, tota guerra no és més que «la continuació de la política per altres mitjans», això significa en particular que cap guerra no pot canviar la natura de la burocràcia de l’U.R.S.S., ni la seua funció internacional contra-revolucionària en la lluita de classes. La tasca del proletariat, en una guerra tal, seria transformar, del costat de l’imperialisme, la guerra imperialista en guerra civil, i de capgirar en el curs de la guerra mateixa la burocràcia del Kremlin tot participant en la defensa de l’U.R.S.S., de la Xina, i de l’Est d’Europa, condició indispensable per a la victòria, sempre que el desencadenament atòmic deixàs subsistir les bases materials de la revolució social. Això no té res precisament d’exaltant.

Les concepcions «napoleòniques» de Pablo i del seu S.I. substituïen una vegada més la lluita de classes real per la «realitat objectiva en tots els sentits». D’un costat, el capitalisme, representat essencialment i unilateralment per l’imperialisme americà, sense lluita de classes orgànicament vinculada a la lluita de classes mundial; de l’altra, «el món estalinià», incloent la «revolució sota totes les seues formes»; «Europa i Àsia passarien ràpidament al control de la burocràcia soviètica, dels partits comunistes, o de les masses revolucionàries».

Segons Pablo, la burocràcia del Kremlin anava a decidir-se finalment a fer demostració d’una «audàcia napoleònica»; esdevenia així als seus ulls, l’exèrcit missioner de la revolució proletària; i la teoria de la guerra-revolució, o revolució-guerra, venia precisament a fornir un camuflatge «dialèctic» a la seua capitulació davant del Kremlin.

Per dir-ho tot, no restava més «als militants revolucionaris conscients» que desconsiderar-se en predicant «pels mitjans de la propaganda» la «guerra-revolució» «als qui es lamenten ja sobre la sort apocalíptica del món, sort que preveuen arran d’una guerra atòmica o d’una expansió mundial de l’estalinisme». Car tot el món no té, com Napoleó-Pablo, un cor de bronze, en particular els treballadors que tenen un gust moderat per les situacions «apocalíptiques».

El Programa de transició, per la seua banda, oposa al pacifisme burgès el pacifisme dels oprimits:

«En la qüestió de la guerra, més que en cap altra qüestió, la burgesia i els seus agents enganyen el poble amb abstraccions, amb fórmules generals, amb frases patètiques: «neutralitat», «seguretat col·lectiva», «armament per la defensa de la pau», «defensa nacional», «lluita contra el feixisme», etc., etc. Totes aquestes fórmules es redueixen, a fi de compte, a que la qüestió de la guerra, és a dir la de la sort dels pobles, haja de restar en les mans dels imperialistes, dels llurs governs, de la llur diplomàcia, dels llurs estats majors, amb totes les llurs intrigues i els llurs complots contra els pobles...

... El pacifisme i el patriotisme burgesos són mentides completes. En el pacifisme i fins i tot en el patriotisme dels oprimits, hi ha elements que reflecteixen, d’una banda, l’odi a la guerra destructora i, d’altra banda, l’adhesió a ço que creuen que és el llur bé, que cal saber prendre per extraure les conclusions revolucionàries necessàries. Cal saber oposar hostilment l’una a l’altra d’aquestes dues formes de pacifisme i de patriotisme.»

(« Programme de transition », nouvelle édition, pp. 29-30.)

Cal utilitzar l’odi que tenen les masses a la guerra per mobilitzar-les en la lluita revolucionària; cal oposar fonamentalment la revolució a la guerra imperialista.

Així, en aquest domini encara, Pablo i els seus desautoritzen la IVª Internacional en benefici dels estalinians. Els abandonen el monopoli de la lluita contra la guerra imperialista, i els deixen desviar les aspiracions de les masses vers el pacifisme petit-burgès. Feien impossible tota denúncia valuosa de la «coexistència pacífica». El que retraiem a la «coexistència pacífica» no és pas que expresse la por de la burocràcia davant de la guerra, és al contrari que desarme la classe obrera en la lluita contra la guerra. És la burocràcia del Kremlin la que fa tot el possible per identificar la revolució i la guerra, i per allunyar així les masses de la lluita revolucionària. En fer-ho, contribueix a crear, per a l’imperialisme, les millors condicions per preparar les seues empreses contra-revolucionàries i, eventualment, una tercera guerra mundial. Pablo hi col·laborà a la seua manera amb la seua mistificació «apocalíptica», abusivament batejada «dialèctica».

La línia estratègica de la IVª Internacional i la defensa de l’U.R.S.S., de la Xina i de l’Europa oriental

En el projecte de «tesis sobre les perspectives internacional i l’orientació de la IVª Internacional» elaborades pel S.I. l’autumni del 1950 en vistes al «3r congrés mundial», hom pot llegir:

«La defensa de l’U.R.S.S. constitueix la línia ESTRATÈGICA de la IVª Internacional, i les seues aplicacions TÀCTIQUES resten, com en el passat, subordinades al lliure desenvolupament del moviment de masses, contra tota temptativa de la burocràcia soviètica, de l’exèrcit rus i de les direccions estalinianes d’ofegar-lo i de trencar-lo».

(« Quatrième Internationale », vol. 9, n° 1, janvier 1951, p. 47.)

D’altra banda, des de les primeres pàgines del «Programa de transició», llegim:

«La tasca estratègica del proper període pre-revolucionari, d’agitació, de propaganda i d’organització – consisteix a superar la contradicció entre la maduresa de les condicions objectives de la revolució i la no-maduresa del proletariat i de la seua avant-guarda...»

(«Programme de transition», nouvelle édition, p. 11.)

La defensa de l’U.R.S.S., així com la de la Xina i de l’Europa oriental, és la defensa d’allò que subsisteix de les conquestes revolucionàries en contrast amb tot allò que les amenaça: una intervenció militar de l’imperialisme, l’existència de la burocràcia mateixa del Kremlin, etc. Cada situació concreta exigeix una política determinada, però el fil conductor de la qual reste sempre la defensa de l’U.R.S.S., de la Xina i de l’Europa oriental, concebuda com a part integrant de la revolució mundial.

La defensa de l’U.R.S.S. no constitueix pas «la línia estratègica de la IVª Internacional»; la línia estratègica de la IVª Internacional és la revolució mundial; les seues aplicacions tàctiques no «se subordinen al lliure desenvolupament de les masses contra tota temptativa de la burocràcia soviètica»: la defensa de l’U.R.S.S. és indissolublement vinculada als moviments revolucionaris de masses.

A la vetlla de la segona guerra mundial, en una situació de derrota i de prostració del moviment obrer mundial, el «Programa de transició» precisa:

«...Si no és pas possible negar d’entrada la possibilitat, en casos estrictament determinats, d’un «front únic» amb el partit termidorià de la burocràcia contra l’ofensiva oberta de la contra-revolució capitalista, la principal tasca política a l’U.R.S.S. resta malgrat tot L’ENDERROCAMENT DE LA BUROCRÀCIA TERMIDORIANA MATEIXA».

(« Programme de transition », nouvelle édition, p. 48.)

El sentit de la tesi pablista havia d’aclarir-se poc després, en el curs del període revolucionari que, del maig-juny del 1953 fins a la revolució hongaresa, havia d’aixecar els treballadors d’Europa oriental contra la burocràcia del Kremlin.

Una «declaració del Secretariat Internacional sobre els esdeveniments d’Alemanya oriental i la situació general actual en les «democràcies populars» europees i a l’U.R.S.S.» es terminava així:

«Sols» (l’acció de masses) «organització i esclarida per un programa polític clar i precís pot arribar a tombar el règim burocràtic sense perjudicar les conquestes socials, anti-capitalistes ni fer el joc de la reacció capitalista preparant la guerra contra-revolucionària.

Vet ací el programa de la revolució política que és actualment en l’ordre del dia tant a l’U.R.S.S. com en les «democràcies populars»:

o veritables òrgans del poder popular, elegits democràticament per les masses, exercint un control efectiu de l’estat a tots els nivells, inclòs el govern;

o democràtització real dels partits comunistes;

o legalització de tots els partits obrers;

o autonomia completa dels sindicats en relació a l’estat, inclòs l’estat obrer;

o elaboració del pla econòmic pels obrers, per als obrers.

És el programa que la IVª Internacional ha defensat sempre i que les masses instruïdes per la llur pròpia experiència reprenen espontàniament avui. Que perseveren en aquesta via, i lluny d’afeblir el règim anti-capitalista» (què hi pot haver-hi de millor que un règim anti?) «de l’U.R.S.S. i de les «democràcies populars», el consolidaran i fortificaran. És així tan sols que el faran invulnerable als atacs dels capitalistes i dels llurs agents.


FORA EL CAPITALISME I LA GUERRA CONTRA-REVOLUCIONÀRIA QUE PREPARA!

VISCA LA DEMOCRÀTICA PROLETÀRIA!

VISCA EL RENAIXEMENT SOCIALISTA DE L’U.R.S.S., DE LES «DEMOCRÀCIES POPULARS» I DEL MOVIMENT OBRER INTERNACIONAL!


25 de juny del 1953


El Secretariat Internacional de la IVª Internacional»


« (Quatrième Internationale », vol. 11, n° 5-7, juillet 1953, p. 20.)


És difícil trobar una peça d’hipocresia més acabada.


Què els calia als proletaris d’Alemanya oriental en lluita amb les forces repressives de la burocràcia del Kremlin? Un proclamació general sobre els problemes de la revolució política a l’U.R.S.S.? Certament no! D’un suport, encara que feble, de part de l’única organització a qui el seu programa dictava de fer. Ço que prenia una forma concreta: lluita per la retirada incondicional de totes les tropes d’ocupació, incloses les tropes d’ocupació de la burocràcia del Kremlin; incondicional, és a dir sense que la retirada de les tropes d’ocupació d’una potència estrangeria siga de cap manera condicionada per la retirada de les tropes d’altres potències ocupants. Aquest devia ésser el tema central de tota una campanya política a menar per la IVª Internacional i les seues organitzacions. És al poble alemany, al proletariat alemany mateix, determinar el seu propi destí; sols ell pot reunificar l’Alemanya dividida a Ialta i Potsdam amb l’objectiu de paralitzar-lo; sols ell pot instituir un règim autènticament obrer (i no un règim «anticapitalista»!).


A partir de tal orientació, la IVª Internacional podia intervindre en la lluita del proletariat alemany, tant a Alemanya occidental com a Alemanya oriental, i obrar per construir la secció alemanya de la IVª Internacional, donant així el seu màxim d’eficàcia, el seu sentit veritable a la lluita del proletariat d’Alemanya oriental. Així igualment, la Internacional es prepararia per intervindre en el curs de les revolucions polonesa i hongaresa.


Però Pablo, Germain i consorts no es preparaven gens per a participar en la lluita dels proletaris d’Europa oriental per un poder autènticament obrer, i per a construir les seccions de la IVª Internacional. Reclamaven «la democratització real dels Partits comunistes», l’auto-reforma dels instruments d’opressió de la burocràcia del Kremlin! Encara més, Germain escrivia en un article del mateix número de «Quatrième Internationale» una petita frase demostrant que tenia perfectament consciència de la qüestió central: «Exigir la retirada immediata de les forces d’ocupació d’Alemanya és, per al moviment obrer internacional, exigir l’eliminació del principal obstacle a l’onada revolucionària a Alemanya» (Idem, p. 28.) Però Germain, membre del Secretariat internacional, es guardava d’«exigir» la retirada de les tropes d’ocupació, indispensable als ulls de Germain, escriptor. És cert que, en aquest mateix article, el mateix Germain trobava circumstàncies atenuants a la intervenció de les tropes russes:


«Els metal·lúrgics d’Heningsdorf que travessaren el sector francès, no anaven pas a cercar les cigarretes i la xocolata que hom els llença; anaven a cercar els llurs camarades metal·lúrgics de Berlín-Oest. Malauradament, aquests restaren en les llurs fàbriques. En lloc de proletaris socialistes, foren lumpen de Berlín-Oest els qui es barrejaren en la manifestació, desnaturalitzant-la i facilitat així enormement la intervenció soviètica...


Les autoritats d’ocupació i la burgesia alemanya eren profundament espantades pel moviment vaguista. Comprenien d’entrada el caràcter explosiu, i el perill que travessàs la línia de demarcació. Ço que cercaven eren alguns incidents sagnants per a desacreditar l’Exèrcit soviètic...


La repressió de les tropes soviètiques, per severa que siga – hom parla d’una trentena d’afusellats – no ha guardat menys que un caràcter massa limitat per intimidar efectivament les masses enormes que han pres consciència de la llur pròpia força».


(Idem, pp. 26-27.)


Altrament dit, els moviments de masses devien subordinar-se a la pretesa «defensa de l’U.R.S.S.» concebuda a la manera pablista, devien «adherir-se a les forces materials i tècniques», i res més.


És a Pablo que pertocà d’aprofundir, si se’n pot dir així, les mateixes concepcions en ocasió de les revolucions de Polònia i d’Hongria. En el seu report, escrivia:


«...Tant a Polònia com a Hongria, hem assistit a l’acció revolucionària espontània de les masses, MÉS ÀMPLIA I MÉS RICA DES DE LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE, QUE HA FET NÀIXER ELS ÒRGANS IMMORTALS DEL VERITABLE PODER PROLETARI DEMOCRÀTIC: ELS COMITÈS DEMOCRÀTICS DE TOTES MENES DE MASSES EN ARMES.


Un poder tal no ha estat mai el de la contra-revolució, QUE EN REALITAT NO PODRIA ESBORRAR EL SEU CAMÍ MÉS QUE AMB UNA SEGONA FASE DE LLUITA ARMADA PRECISAMENT CONTRA AQUEST PODER. HOM HA ESTAT LLUNY DE TAL EVOLUCIÓ, NO TAN SOLS EN EL CAS DE POLÒNIA, SINÓ TAMBÉ A HONGRIA.


A Polònia, gràcies al rol de direcció que pogué jugar el partit obrer, conquerit, transmutat per la tendència Gomulka, expressió ella mateixa, certament defordmada, de la veritable tendències de les masses, però tendència centrista que evolucionava per ella sola cap a l’esquerra – la revolució política de les masses contra el règim burocràtic pogué fer l’economia d’un error en la incertitud i la confusió i evitar els perills inherents d’una tal situació».


(«Quatrième Internationale », vol. 14, n° 10-12, décembre 1956, p. 6.)


Veiem ací el cor del problema. La revolució política, en els països d’Europa oriental, no es pot pas no adreçar contra l’ocupació oberta o velada d’aquests països per tropes russes; no pot pas no liquidar l’aparell del P.C. dependent del Kremlin, ni tallar pas tots els lligams de dependències que subordinen aquests països a la burocràcia del Kremlin. Això és justament ço que Pablo condemna. Aprova la revolució polonesa perquè pogué acomodar-se a la direcció de Gomulka; que somogué profundament l’aparell però no pulveritzà; que ha distès els lligams de dependència en relació al Kremlin sense trencar-los; en el fons, perquè s’aturà en el curs de la ruta. Per contra:


«A Hongria, l’absència de tota direcció política centralitzada i a més poc clara ha provocat al contrari, a partir d’un cert moment, exactament defectes i perills» (que Polònia evità)...


«La manca de direcció revolucionària conscient, que tingués arrels entre les masses, ha fet que la situació revolucionària excepcionalment favorable dels primers dies, amb la creació arreu de comitès dominats pel corrent proletari, no pogués ésser explotada, a fi d’assentar sobre tots ells el poder i de definir un programa de política exterior que fos si no acceptable a menys difícil de combatre pel Kremlin.


Al contrari, hem vist els elements dispars del govern Nagy, una bona part del qual eren elements educats en la confusió i l’oportunisme estalinià, vacil·lar, abandonar successivament la llur posició anterior, engrandir la democratització en tots els sentits, donar pretextos al Kremlin sinó alarmar-lo efectivament.


Desbordat, el govern Nagy començà a maniobra fora del camp de classe, sense haver assajat al contrari de maniobrar davant del Kremlin, a l’interior d’aquest camp...


Una veritable direcció revolucionària que hauria fet una crida als comitès i al corrent proletari de masses amb sinceritat, amb audàcia també, hauria pogut convèncer-los de comprendre els límits de classe de la democratització i la necessitat de l’aliança en peu d’igualtat amb l’U.R.S.S.»


(Idem, pp. 6-7.)


Vet ací un bell exemple de l’estil directe i franc que és propi de Pablo: «Definir un programa de política exterior que no alarmàs efectivament el Kremlin», tal és el contingut concret de tota aquesta fraseologia. Però, precisament, una revolució proletària victoriosa no pot tindre ni programa interior, ni programa exterior que «no alarme pas efectivament» el Kremlin. «L’aliança en peu d’igualtat amb l’U.R.S.S.», pot ésser? Però no es tracta pas d’una U.R.S.S. abstracta, estat obrer pur i simple, es tracta de l’U.R.S.S. real, estat obrer degenerat, dominat per una burocràcia contra-revolucionària, contra la qual se sublevaven els treballadors hongaresos. Tot el problema de la revolució hongaresa consistia en donar tot el poder als consells obrers, i a vincular el seu desenvolupament al de la revolució polonesa notablement, no en arrenglerar-s’hi, sinó en anar-hi al darrer, per fer cara a la burocràcia del Kremlin.


La política del Kremlin consistí precisament, en l’essencial, en aïllar la revolució hongaresa de la revolució polonesa. Hi reeixí per dues raons: la primera, perquè la il·lusió Gomulka frenà la revolució a Polònia (les preferències de Pablo per aquest buròcrata «liberal» són tot un programa); la segona, perquè els revolucionaris hongaresos, si tingueren raó d’utilitzar la crisi que esquinçava el P.C. hongarès, no comprengueren pas, com d’altra banda els revolucionaris polonesos, que els calia constituir un partit amb ells amb un programa clar sense deixar lloc a cap il·lusió sobre el rol de la burocràcia del Kremlin, un programa apel·lant a la lluita per la reunió immediata d’un congrés dels consells, que reivindicàs tot el poder per als Consells obrers, un programa vincular la revolució hongaresa a la revolució polonesa, i a la lluita contra la burocràcia del Kremlin i els seus agents en tots els països del «glacis».


Però la IVª Internacional no tenia pas un rol a jugar? Com s’ho feia que en el curs d’esdeveniments revolucionaris de tal amplitud, no intervingués per endegar al menys eles elements d’una organització revolucionària animada per tal programa? La resposta la trobam en la famosa declaració citada més amunt; sota el pretext que la revolució a Europa oriental verificava el programa de la revolució política a l’U.R.S.S. i l’anunciava, aquesta declaració eludia la qüestió clau per al desenvolupament d’aquesta revolució política en els països del «glacis»: la de retirada de les tropes d’ocupació russa: destil·lava la il·lusió de la «democratització real dels partits comunistes», donava a creure que:


«Si els capitalistes no tenen res a esperar d’un tal moviment i se sentiran en realitat, reflexió feta, enormement inquiets d’aquest prodigiós ascens de les veritables forces revolucionàries en tots els plans, els dirigents soviètics i els de les diferents «democràcia populars» i dels Partits comunistes no podrien ja falsificar o ignorar la significació profunda d’aquests esdeveniments. Són obligats a perseverar en la via de concessions encara més àmplies i més reals per tal de no alienar-se per sempre el suport de les masses i de provocar explosions encara més fortes. No podran ja mai aturar-se a mig camí».


(Ouvrage Cité, p. 20.)


La idea que la burocràcia del Kremlin, «sota la pressió de les masses i de les seues necessitats objectives», es reformaria ella mateixa, relligava la concepció pablista de defensa de l’U.R.S.S., «línia estratègica de la IVª Internacional».


La defensa de totes les conquestes revolucionàries s’integra en la concepció de la unitat de la revolució mundial. Si, en circumstàncies ben determinades, pot implicar la participació en la defensa militar de l’U.R.S.S., inclosa la direcció de la burocràcia del Kremlin, és anar a l’encontre de la concepció damunt la qual es fonamenta el programa de la IVª Internacional que en fa l’eix de la nostra política. La sola defensa finalment decisiva de les conquestes revolucionàries, és la progressió de la revolució proletària, que topa no solament amb l’imperialisme, sinó amb la burocràcia del Kremlin. Contra ell, hem de defendre la revolució política dels països d’Europa oriental, per obrir una perspectiva revolucionària al proletariat alemany, pres com un tot, la qual cosa implica la lluita contra aquestes forces repressives que hi són les tropes d’ocupació russes, en tant que resten instruments entre les mans de la burocràcia. Una altra cosa és la forma d’adreçar-se a aquestes tropes, i el treball revolucionari que hi cal menar. Contra la burocràcia del Kremlin, hem d’obrir una perspectiva socialista als treballadors d’Europa oriental i al proletariat alemany. No és pas solament, certament, a Europa oriental, que hem de defendre conquestes revolucionàries directament contra la burocràcia del Kremlin; després de Iugoslàvia, Xina és un exemple brillant.


Vejam un poc, ara, de quina increïble manera Germain ha «defensat» la revolució hongaresa:


«El veritable error» (de Nagy) «és diferent. En veure l’aparició de forces reaccionàries, hauria pogut recolzar amb més franquesa i sentit tàctic EN ELS ÚNICS ELEMENTS POPULARS, obres i camperols. En lloc de deixar-se prendre al seu torn en un verbositat buida sobre «la unitat nacional» i la «democràcia», hauria hagut d’organitzar tot seguit la democràcia socialista: convocar per tots els mitjans a Budapest un Congrés Nacional dels Consells Obrers i fer-ne la base legítima del seu poder. En oposar així un PODER DEMOCRÀTIC I OBRER ESTABLERT a les il·lusions i somnis parlamentaris d’alguns, hauria pogut precisar: eleccions lliures amb la participació de tots els partits? Sí, ELECCIONS PELS CONSELLS D’OBRERS I DE CAMPEROLS POBRES, AMB LA PARTICIPACIÓ DE TOTS ELS PARTITS QUE RECONEIXEN LA SOCALITZACIÓ DELS MITJANS DE PRODUCCIÓ I DE BESCANVI. Hauria fet així la intervenció soviètica políticament més difícil i el joc de la reacció infinitament més complicat...


I a més, si mai aquest esforç sortís malament, una intervenció de l’exèrcit soviètic, que envoltava per totes parts el país, restava sempre possible. Però quina diferència entre una intervenció russa demanada pels obrers hongaresos en lluita contra la reacció, i una intervenció contra el conjunt del poble que resisteix feroçment! »


(«Quatrième Internationale», vol. 14, n° 10-12, décembre 1956, p. 28.)


Quin típic «intel·lectual d’esquerra»! La «reacció», a Hongria, era la burocràcia del Kremlin. L’exèrcit «soviètic», per què aquest nom? Del tot particularment en aquest cas, no seria pas l’exèrcit «soviètic», sinó una força de repressió contra la classe obrera hongaresa! La condició per a que la classe obrera arregle els seus problemes? Que sigui descartada tota amenaça d’intervenció de forces repressives! La raó per la qual la revolució hongarera errà políticament? Perquè el «savíssim» Germain, doctor en marxisme, contribuí a destruir, de totes les formes possibles, la IVª Internacional!


Però deixar anar el mot final del seu pensament, en fer de «l’exèrcit soviètic» l’àrbitre de la revolució proletària! Kruscev, el botxí de Budapest, l’arcàngel del socialisme!


Vet ací a on conduí aviat el galimaties de la revolució-guerra, guerra-revolució.


Però aquest no seria pas el final de les seues desventures.


Pablo, Germain i consorts, neopacifistes


El 1951, «la progressió de les forces oposades a l’imperialisme» exigia que les nocions clàssiques del marxisme fossen traslladades al museu de curiositats històriques en benefici de la «noció de la revolució-guerra, de la guerra-revolució», i tant pitjor per als «pacifistes... que es lamenten ja de la sort apocalíptica del món, sort que preveuen arran d’una guerra atòmica... Aquests cors sensibles no tenen cap lloc entre els quadres marxistes-revolucionaris».


El 1963, en el «congrés mundial de reunificació», Pablo produirà noves tesis sobre aquest tema:


«VIII. - L'agudesa nova i creixent presa pels antagonismes inter-imperialistes combinada amb la potència fantàstica adquirida per les armes atòmiques posa la qüestió de la guerra atòmica en una perspectiva nova.


Del costat de l’imperialisme, són sempre els Estats Units que representen de lluny la principal força interessada en la guerra, tant per les necessitats, les estructures mateixes de la seua economia, com per la seua posició internacional.


Però, d’altra banda, la potència adquirida per l’armament atòmic de l’U.R.S.S., i més particularment per la seua superioritat assolida en matèria de míssils intercontinentals i còsmics, feia pesar una amenaça de mort cert sobre els Estats Units en cas d’atac, incloent-hi la sorpresa.


En l’estat actual de coses, i per molt de temps encara, la perspectiva d’una guerra atòmica desencadenada pels Estats Units significaria pràcticament l’anorreament cert d’aquest país sense que la resta del món siga igualment necessàriament completament destruïda». (?)


«D’altra banda, els Estats Units han de combinar ja la prossecució dels llurs preparatius de guerra contra la vasta coalició d’estats obrers, de l’U.R.S.S. a la Xina» (textual) «amb la lluita per la domesticació de la coalició atlàntica en la qual actua, amb una violència crescuda, l’element desagregador i fins i tot directament antagonista del Mercat comú.


En aquestes condicions, la tendència inherent a l’imperialisme yankee vers la guerra contra-revolucionària ha d’integrar, en certa mesura, nous elements. Ço no impedeix pas que l’amenaça de la guerra atòmica es precise de nou cada vegada que interessos vitals de l’imperialisme es troben amenaçats per la progressió de la revolució mundial.


D’ACÍ LA NECESSITAT DE CONTEMPLAR SEMPRE L’EVENTUALITAT D’UNA GUERRA ATÒMICA GENERAL, DESENCADENADA PER MITJÀ DE LES ARMES ACTUALS D’UNA POTÈNCIA DESTRUCTIVA APOCALÍPTICA, COM UNA DERROTA HISTÒRICA DE LA HUMANITAT, ELIMINANT TOTALMENT O EN MOLT GRAN PART LES PRECONDICIONS MATERIALS I CULTURALS HISTÒRICAMENT ADQUIRIDES per a la victòria i la construcció del socialisme mundial.


Aquestes consideracions impliquen doncs una estratègia revolucionària capaç a la vegada d’evitar l’opció de la guerra atòmica general i d’afeblir al màxim l’imperialisme fins a fer-lo pràcticament incapaç de contemplar l’opció de la guerra.


Aquesta estratègia hauria de menar-se des de tots els sectors a la vegada de la revolució mundial, estats obrers, revolució colonial, moviment revolucionari dels països capitalistes avançats, segons els mitjans i les condicions pròpies de cada sector.


DE CARA A CONSIDERACIONS ABSTRACTAMENT CORRECTES PERÒ PRÀCTICAMENT DERROTISTES, QUE FAN DEPENDRE LA POSSIBILITAT D’EVITAR LA GUERRA ATÒMICA DE LA VICTÒRIA PRÈVIA DE LA REVOLUCIÓ ALS ESTATS UNITS, CAL AFIRMAR AMB FORÇA QUE PRÀCTICAMENT AQUESTA POSSIBILITAT ES CREA PER LA PROGRESSIÓ DE LA REVOLUCIÓ COLONIAL I L’ENFORTIMENT CONTINU DELS ESTATS OBRERS. ÉS EL PROCÉS CONJUGAT EL QUI POT HISTÒRICAMENT CREAR I CREA UN TAL ENCERCLAMENT ECONÒMIC I PSICOLÒGIC, DE L’IMPERIALISME YANKEE EN PARTICULAR, FENT TOTA TEMPTATIVA EVENTUAL DE GUERRA ATÒMICA UNA OPERACIÓ DE SUÏCIDI UNILATERAL». (El subratllat és nostre).


(« Quatrième Internationale  », 21° année, n° 19, 3ème trimestre 1963. - Numéro spécial du congrès de réunification, p. 67.)


És el fons mateix de les tesis del Kremlin sobre la «coexistència pacífica: neutralitzar l’imperialisme fins que el bastió principal de l’imperialisme es rendesca sense combat, davant la superioritat «material i tècnica» esclafant dels «estats obrers» i de la «revolució colonial». En ésser l’U.R.S.S. el bastió dels «estats obrers» i de les «forces materials i tècniques», tots els qui, en els «estats obrers» i el «moviment comunista», no se subordinen a la política del Kremlin «són objectivament factors de guerra».


«El centre renovat de la Internacional» ha d’adreçar-se «molt particularment a les joves generacions per organitzar, entre d’altres, la llur lluita contra les armes i la guerra atòmica, pel desarmament unilateral», diu Pablo, aquest cor sensible (p. 69).


La guerra-revolució ha retornat en el seu contrari, la competició pacífica, fins que l’imperialisme es rendesca amb armes i bagatges. Això s’anomena ja: «estratègia que ha d’ésser menada per tots els sectors a la vegada... segons els mitjans i les condicions pròpies de cada sector». Com ens explica encara Pablo, «l’agudesa presa pels antagonismes inter-imperialistes és actualment tal» (que) «les dissensions interiors profundes de la coalició l’amenacen d’un esclat pràctic» (p. 67); i «el Mercat Comú és forçat a desenvolupar-se més i més en el sector més modernitzar de l’economia capitalista, i dotat d’una potència militar pròpia, i naturalment abans de res atòmica» (p. 66). L’estratègia adaptada a cada sector és així del tot trobada – jugar als antagonismes inter-imperialistes per permetre el desenvolupament de les «forces materials i tècniques dels estats obrers».


Si som a l’oposició de la guerra-revolució, el fil conductor resta el mateix: la capitulació davant l’aparell del Kremlin.


Però Pablo fou posat en minoria en el «congrés mundial de reunificació de la IVª Internacional», després del qual, fou suspès pels seus antics col·legues del brain trust de la revolució: el «S.I.». Aquests no han trobat el camí de la redempció? Han retornat a una política conforme al programa de fundació de la IVª Internacional?


També renunciaren a l’esquema de la guerra-revolució, revolució-guerra; ens exposen «la dialèctica actual de la revolució mundial» (res de menys):


«Sempre que la relació de forces deguda a la revolució colonial, a la lluita de classes en els països capitalistes, a la situació econòmica del capitalisme i als progressos econòmics dels estats obrers no amenace pas d’implicar un final immediat del capitalisme, un nou compromís és sempre possible entre els dos principals camps oposats. Sempre que no siguen en presència d’una amenaça immediata major, l’imperialisme americà i la burocràcia soviètica restaran tots dos cara a cara, lluitant per adquirir millors posicions o per evitar de caure en posicions més dolentes, per enfortir la llur potència econòmica i militar, per adquirir nous aliats o per evitar prendre’n d’antics, recercant sempre un compromís quan l’adversari semble diposat a recórrer a la guerra. És un joc perillós. Quina és la seguretat del «marge de seguretat» que cada costat cerca de guardar en reserva? Pot trencar-se en tot moment per un «error» o per un «malentès» o per acte de follia».


(« Quatrième Internationale  », numéro spécial du congrès de réunification, déjà cité, p. 27.)


La dialèctica de la «majoria del S.I.», sinó la de la revolució mundial, té ací quelcom de remarcable en ometre sempre l’essencial. Quina és l’amenaça major, tant per a la burocràcia del Kremlin com per a l’imperialisme? La victòria de la revolució proletària en els països econòmicament desenvolupats. El llur antagonisme se subordina a la llur lluita comuna contra nous desenvolupaments revolucionaris decisius a escala mundial. No constitueixen pas els «dos principals camps oposats». La lluita de classes es desenvolupa tant a l’interior del «camp» imperialista com del «camp» de la burocràcia del Kremlin. Les burocràcies d’origen obrer han reeixit fins avui en aquest procés; tal ha estat la condició primera d’una estabilització relativa del capitalisme en aquests països. És a partir d’ací que l’imperialisme ha pogut procedir als seus preparatius de guerra, i amenaçar la humanitat amb la destrucció nuclear.


Però l’imperialisme ha hagut d’emprendre els seus preparatius de guerra, quan les relacions de classe eren insuficientment estabilitzades en favor seu, a Àsia i essencialment a Europa occidental; alhora que la burocràcia, per raó del seu caràcter contra-revolucionari, concebia els seus preparatius de guerra com un curs d’armaments amb l’imperialisme; el resultat fou agreujar les contradiccions socials a l’U.R.S.S. i als països que controla, i d’estimular potents moviments revolucionaris: a França, vaga general l’agost del 1953, potents moviments el setembre del 1955; en gairebé tots els països d’Europa occidental, grans lluites obreres; a Europa oriental, moviments revolucionaris directament adreçats contra la burocràcia del Kremlin; aquestes lluites revelen una nova disposició de les forces de classe mundials, que domina l’antagonisme entre l’imperialisme i la burocràcia del Kremlin.


Foren, a més, potentment encoratjades per la resistència del poble coreà, directament sostingut per la Xina, i per l’esclafament de l’imperialisme francès a Dien Bien Phû, que donà un nou impuls a la revolució en els països colonials.


Des d’aquest punt de vista, la burocràcia del Kremlin és disposada, en tot moment, a compromisos amb l’imperialisme, o, tot en recular davant d’ell, com, a l’interior, davant la pressió de les forces de classe disposades a atacar la planificació i el monopoli del comerç exterior, s’esforça per guardar l’essencial de les seues posicions, en detriment del moviment obrer d’Europa, dels països colonials i de la revolució xinesa, que lliura de peus i punys lligats a l’imperialisme, en la mesura que és en el seu poder.


La lluita contra l’imperialisme, i contra la possibilitat que hauria finalment de desencadenar una tercera guerra mundial no consisteix pas en especulacions sàvies sobre el «marge de seguretat» (i per què no el «telèfon vermell»?), s’identifica a la lluita per la revolució socialista i la construcció de la IVª Internacional, a la lluita contra l’imperialisme i la burocràcia del Kremlin; suposa que hom denuncia totes les il·lusions «pacifistes» i que hom oposa la revolució proletària a la guerra.


«És el que diem», afirmaren els «majoritaris» del «S.I.», en citar el final del capítol IV de la llur «Dialèctica actual de la revolució mundial»:


«En darrera anàlisis, sols la victòria del proletariat en els països imperialistes més altament desenvolupats, sobretot la victòria del proletariat americà, pot deslliurar la humanitat del malson de l’anorreament nuclear. Tal és la situació revolucionària socialista que la IVª Internacional oposa a les il·lusions utòpiques de la «coexistència pacífica» i de la «victòria» en una guerra nuclear mundial. L’alternativa clàssica, socialisme o barbàries, es redueix a una Amèrica socialista o a la destrucció nuclear de la raça humana.


D’aquesta manera, el marxisme revolucionari aporta a tots els sectors del proletariat una concepció integrada única de la revolució mundial, el sosteniment total a les guerres d’alliberament menades per la revolució colonial essent una contribució important al desarmament futur de l’imperialisme pel proletariat dels països imperialistes. Per la mateixa raó, els mots d’ordre transitoris d’una natura pacifista unilateral en els països imperialistes, lluny d’ésser «reaccionaris» o «utòpics» com ho era el pacifisme d’antuvi, poden jugar un rol extremadament progressiu sempre que es lliguen a altres mots d’ordre transitoris que culminen en la lluita de la classe obrera pel poder».


I vet ací com l’ogre revolucionari es transforma en ratolí. N’hi ha prou amb dir mots d’ordre pacifistes que eren «ahir reaccionaris o utòpics» que són avui «revolucionaris», sempre que es lliguen a mots d’ordre de transició que culminen en la lluita pel poder, i obteniu l’esment: bé per la revolució mundial! Per què eren ahir una cosa, i avui el contrari? Per les necessitats del famós acròbata polític i doctor en marxisme Ernest Germain, ahir partidari de «la guerra-revolució».


La «declaració del Secretariat unificat de la IVª Internacional sobre el tractat de Moscou» ens ha d’edificar addicionalment:


«La IVª Internacional, en posar llum al significat real del tractat de Moscou i en denunciar totes les deformacions propagandistes interessades, continua a lluitar contra l’amenaça d’una guerra nuclear, segons la línia traçada pel seu recent congrés de reunificació, en demanar la prohibició de tot armament nuclear, la destrucció dels estocs existents, la suspensió de tota mena d’assaigs nuclears, i en sostindre els moviments de masses contra la guerra, més especialment la lluita que, en una sèrie de països capitalistes, es persegueix pel desarmament nuclear unilateral i per l’eliminació de les bases imperialistes d’arreu del món. Considera doncs que les proposicions fetes pel govern de la República Popular de Xina el 31 de juliol del 1963, especialment sobre el cessament de tots els assaigs nuclears, la destrucció dels estocs existents, la supressió de les bases militars en l’estranger, la convocatòria d’una conferència representativa de tots els països, constitueixen una base valuosa per a tots els qui volen un desarmament nuclear real i no un simulacre en vistes a amagar objectius del tot diferent i a semblar il·lusions perilloses en les masses».


(« Quatrième Internationale », 21° année, n° 20, novembre 1963, p. 67.)


En d’altres termes, Pablo és per la coexistència pacífica, estil Moscou; la «majoria» del «S.I.» és per la «coexistència pacífica», estil Pequín; però tots s’han convertit avui a la coexistència pacífica».


Què significa «la prohibició de tot armament nuclear»? A qui la demanarem? A l’imperialisme i a la burocràcia del Kremlin? Qui l’aplicarà? Qui es reunirà en «una conferència representativa de tots els països»? Què té un desarmament nuclear de diferent amb el desarmament general? Però hi haurà a més els xinesos? Això no canvia en res l’afer.


La defensa de la revolució xinesa contra les amenaces que fa pesar damunt d’ella l’imperialisme, amb la complicitat oberta de la burocràcia del Kremlin, no s’identifica pas amb l’adopció de les tesis pacifistes, heretades de l’estalinisme, de la burocràcia xinesa, no pas més que la defensa de Iugoslàvia no s’identificava amb la política de Tito i del P.C.I. Hi ha ací una altra forma de capitulació, una altra forma de renúncia a la construcció de la IVª Internacional, en benefici d’un nou substitut.


La burgesia no es desarmarà pas tota sola, siguen quines siguen les «pressions» que exercesca la classe obrera; sols la classe obrera pot desarmar-la en armar-se tota sola i en conquerir el poder.


Certament la lluita contra la guerra pot fornir un punt de partida per a la lluita contra la burgesia i el seu poder. A condició de no sembrar cap il·lusió pacifista, la qual cosa hom fa precisament en pregonar les «conferències de desarmament» per «la prohibició de les armes atòmiques», amb o sense la Xina.


Al Japó, la lluita concreta contra el tractat d’aliança amb els U.S.A., mostrà com les masses podien mobilitzar-se contra la preparació de la guerra; el seu fracàs es deu a que la lluita fou pas relligada, a un cert nivell del seu desenvolupament, al mot d’ordre del capgirament revolucionari del govern. La crida als governs, car és de governs vigents dels que es tracta quan hom parla «d’una conferència representativa», dels governs imperialistes més els de l’U.R.S.S. i de la Xina, sembra la il·lusió pacifista sobre la possibilitat de convèncer l’imperialisme de desarmar-se. Abans de la darrera guerra això s’anomenava «desarmament general i controlat».


Si el «S.I.» era a la recerca d’un programa de lluita contra la guerra, podia consultar el programa de la IVª Internacional:


«Cal ajudar les masses, amb l’ajut de criteris, de mots d’ordre i de reivindicacions transitòries pròpies per fer aparèixer la realitat, per distingir allò que hi ha concretament al fons d’aquestes abstraccions fraudulentes.


«DESARMAMENT»? Però tota la qüestió és saber qui desarmarà i qui serà desarmat. L’únic desarmament que pot previndre o aturar la guerra és el desarmament de la burgesia pels obrers. Però, per a desarmar la burgesia, cal que els obrers mateixos siguen armats...» (p. 29)


«La guerra és una gegantina empresa comercial, sobretot per a la indústria de guerra. És per això que les «200 famílies» són els primers patriotes i els principals provocadors de guerra. El CONTROL OBRER SOBRE LA INDÚSTRIA DE GUERRA és el primer pas en la lluita contra els fabricants de guerra.


Al mot d’ordre dels reformistes: «impost sobre els beneficis de guerra», oposam el mot d’ordre CONFISCACIÓ DELS BENEFICIS DE GUERRA i EXPROPIACIÓ DE LES EMPRESES QUE TREBALLEN PER A LA GUERRA. Allà on la indústria de guerra és «nacionalitzada», com a França, el mot d’ordre de CONTROL OBRER conserva tot el seu valor: el proletariat fa tanta poca confiança a l’Estat de la burgesia com al burgès individual.


· Ni un home ni un cèntim per al govern burgès!


· No als programes d’armaments, sinó un programa de treballs d’utilitat pública!


· Independència completa de les organitzacions obreres en relació al control militar i policial!


cal arrencar, d’una vegada per totes, la lliure disposició dels destins dels pobles de les mans de les colles imperialistes àvides i implacables que tracten darrera l’esquena dels pobles. D’acord amb això reivindiquem:


· Abolició completa de la diplomàcia secreta; tots els tractats i acords han d’ésser accessibles a cada obrer i camperol.


· Instrucció militar i armament dels obrers i dels camperols sota el control immediat dels Comitès obrers i camperols.


· Creació d’escoles militars per a la formació d’oficials provinents dels rangs dels treballadors, escollits per les organitzacions obreres.


· Substitució de l’exèrcit permanent, és a dir de la caserna, per una milícia popular en lligam indissoluble amb les fàbriques, les mines, les granges, etc...»


(Programme de transition, nouvelle édition, pp. 31-32)


Aquest programa de lluita contra la guerra es comprèn en relació amb el combat quotidià de la classe obrera que, a cada pas, l’oposa tant al poder burgès com a la política dels estalinians i dels reformistes.


En fi, la lluita contra els preparatius de guerra posa en el primer pla el problema de la construcció de la IVª Internacional en oposició als estalinians, als reformistes i als revisionistes de tot pèl.


Això no és certament pas el que fa el «S.I. majoritari», ja que en girar l’esquena al programa de transició, gira l’esquena a la construcció de la IVª Internacional.